«És una sensació tan agradable la d'ocupar-se amb alguna cosa que només saps fer a mitges que ningú no hauria de reprendre el diletant si es dedica a un art que mai no aprendrà bé, ni tampoc s'hauria d'amonestar l'artista quan li ve de gust anar més enllà dels límits del seu art i endinsar-se en camps propers.»
Johann W. von Goethe. Les afinitats electives. Traducció de Carlota Gurt. Bernat Metge, 2023. P. 187.
En el meu propi Werther hi trobaren tants defectes, que si jo hagués volgut suprimir els llocs criticats no hauria quedat cap ratlla en tot el llibre. Però aquestes censures no em feren cap dany, ja que semblants criteris subjectius d'algunes personalitats, certament importants com a valors individuals, queden equilibrades per la massa. Qui no pugui comptar amb un milió de lectors, no cal que escrigui ni una ratlla.
J.P. Eckermann. Converses amb Goethe: en els darrers anys de la seva vida. Traducció de J. Bofill i Ferro. Columna, 2000. P.159.
Termino de releer Werther, no sin irritación. Había olvidado que tardaba tanto en morir. No se acaba nunca, y querría uno empujarle por los hombros. En cuatro o cinco ocasiones, lo que uno esperaba que fuese su último suspiro es seguido por otro más último aún... Las despedidas intermitentes me exasperan. Después, para mi reposo de espíritu y como recompensa (pues nunca leo alemán sin esfuerzo y dificultad), dejo el alemán por el inglés. Cada vez que vuelvo a zambullirme en la literatura inglesa, lo hago con delicia. ¡Qué diversidad! ¡Qué abundancia! Es aquella cuya desaparición empobrecería más la humanidad.
André Gide. Diario. Traducció de Laura Freixas. Alba, 1999. P. 412.
Goethe, aquell home. Diuen que en arribar-li l'hora de la veritat, amb un peu a l'altre barri, va destinar els seus darrers instants d'estada n'aquest món a escriure una W -res de paper i llapis, la va traçar en l'aire i amb un dit- i que va deixar anar, com a últimes voluntats, un parell de mehr licht! (més llum, més llum). Ningú va gosar demanar-li què volia dir, exactament, amb aquella petició, no és cosa d'anar torbant amb preguntes en un moment tan crític, i els presents es van limitar a obrir les finestres (si non é vero, és, si més no, el que hagués fet jo). Via lliure, doncs, a les interpretacions, que allà on uns veuen la desesperació d'un gran intel·lectual per no haver pogut abastar prou coneixements en la seva vida, d'altres entenen que la cambra mortuòria era massa fosca, que Goethe volia veure la llum del sol per darrera vegada. Vés que no fos allò tan suat del tunel i la resplendor, se m'acut ara.
De la W ningú en diu res; ni mu. Clar que si m'asseguren que Goethe la va traçar en lletra Futura, jo voto estratègia publicitària de la Volkswagen: das auto, das auto.
Bestieses a banda, avui el que m'interessa és la llum: el robatori d'un Petromax (i ara parlo del llibre de l'Erra) que va tenir lloc en el transcurs del ball de les festes patronals de Sant Andreu Alt, allà pels volts dels anys cinquanta, i el que això simbolitza. Perquè resulta que l'electricitat va trigar molt a arribar a tots els edificis de Sant Andreu Alt, i els dels pobles veïns se'n reien, quan entraven en aquella sala de ball pudent de carbur, i deien que era un poble "de poques llums". I en Carlov -el protagonista de la novel·la, l'home de la ceba al cap, ancorat en un comunisme quasi càndid- un any va creure que s'havien d'acabar els llums d'oli i els de carbur a aquella sala de ball, i va comprar un Petromax; però algú el va rampinyar. I no ho va acabar de pair mai, això del robatori, en Carlov, perquè pensava que la pèrdua d'aquell llum per al poble havia significat, també, la pèrdua del seu progrés espiritual. Vint anys després encara treia el tema. Trenta anys després encara hi tornava. Qui sap si Petromax va ser la darrera paraula que va dir Carlov.
ACLARIMENT
Vull aclarir que el Petromax, aquell llum, no va ser de cap de les maneres un invent soviètic, ni tan solament rus. Se'l va inventar un alemany, un tal Max Graetz, a qui els amics deien, per fotre's d'ell, Petroleum Max: o sigui, Petromax.
Aquest llum va ser patentat el 1910 -però encara avui es pot comprar, en versions noves- i es va escampar de seguida per tots els continents. Va arribar també a les illes i a les coves i a les cabanes. El van penjar en barques de la Mediterrània i el van encendre rere les finestres de refugis nòrdics. Va fer llum a una tenda del sud extrem. Va arribar a pobles rònecs, a cases misèrrimes, a forats de món increïbles d'amagats i endarrerits. Amb el Petromax s'ha pescat molt peix. Sota seu molts ous s'hi han deixatat. Viatgers, a centenars, han explicat aventures indecents al seu redós. Dones s'hi han tret les mitges. Homes hi han mamat. Capellans hi han predicat. Canalla hi ha plorat. El Petromax no fa una llum d'aquelles càlides, però amb el seu ajut s'ha llegit poesia, filosofia, diaris, novel·les, s'hi han escrit cartes d'amor. Borinots s'hi han estavellat.
Ramon Erra. Escolta, Volòdia! La Magrana, 2010. P. 115.
.jpg)
