dijous, 8 de gener de 2015

la gorra del pobre charles


La casquette de Charles Bovary, Éditions Arléa.

En el primer capítulo encontramos nuestro hilo temático inicial: el tema de las capas o de la superposición de capas. Corre el otoño de 1828; Charles Bovary tiene trece años, y en su primer día de escuela, durante la clase, sostiene aún su gorra sobre las rodillas.
Era una de esas gorras de tipo poco definido en las que se pueden descubrir elementos del gorro de piel de oso o de nutria, del chascás de lancero, del sombrero redondo de fieltro, y del gorro de dormir; en fin, una de esas prendas lastimosas cuya muda fealdad llega a ser tan profunda como el semblante de un imbécil. Ovoide, abombada con ballenas, empezaba con una especie de triple salchicha circular; luego, más arriba, seguían dos filas de rombos, unos de terciopelo y otros de piel de conejo, separados por una franja roja; a continuación había una especie de bolsa terminada en un polígono de cartón cubierto de un complicadísimo bordado del que colgaba, en el extremo de un cordón largo y demasiado fino, una borla trenzada con hilo de oro. La gorra era nueva: la visera estaba reluciente
(podemos comparar este pasaje con la descripción que hace Gógol en Las almas muertas de la maleta de Chichikov y del carruaje de Korobochka; también el tema de las capas).
Aquí, como en los otros tres ejemplos que vamos a comentar, la imagen se desarrolla estrato por estrato, capa por capa, habitación por habitación, ataúd por ataúd. La gorra, una prenda lastimosa y de mal gusto, simboliza toda la vida futura del pobre Charles, igualmente lamentable y desacertada.

Vladimir Nabokov. «Madame Bovary (1856)». A: Curso de literatura europea. Traducció de Francisco Torres Oliver. Ediciones B, 1997. P. 199.


______________
P.S.: Traducció del fragment de MB a la catalanesca llengua a càrrec de Lluís M. Todó. La versió oficial del club és la de Ramon Xuriguera, però com que jo ja l'havia llegit, he aprofitat l'avinentesa per canviar de traductor i per això faig córrer la de Todó. Tot distreu:

Era un d'aquells barrets d'ordre compost, en què es troben els elements de la boina de pell, del champska, del capell rodó, de la gorra de llúdria i de l'estrenyecaps, en fi, un d'aquells objectes desgraciats la muda lletjor dels quals té profunditats d'expressió com el rostre d'un imbècil. Era ovoide i inflada amb balenes, i començava amb tres botifarrons circulars; després, separats per una franja roja, s'alternaven rombes de vellut i de pell de conill; després venia una mena de sac que s'acabava en un polígon acartonat, cobert de complicada passamaneria, del qual penjava, a la punta d'un cordó massa prim, una creueta de fil d'or, a manera de borla. Era nova; la visera brillava.




3 comentaris:

  1. ...per canviar de traductoooor faig córrer la de Todóóóó...renoi, talment cantés una jota!

    ResponElimina

  2. El altres tres exemples de 'superposició de capes' que comenta Nabokov:

    1. El pastís de noces.

    A la base hi havia un quadrat de cartró blau que figurava un temple amb pòrtics, columnates, i al voltant tot d'estatuetes d'estuc dins d'uns nínxols constel·lats d'estrelles de paper daurat; després venia el segon pis amb una torrassa de pasta de Savoia envoltada de petites fortificacions d'angèlica confitada, ametlles, panses i grills de taronja; per fi, sobre la plataforma superior, que era un prat verd amb roques, llacs de confitura i barques de closca d'avellana, es veia un Cupido que es gronxava en un trapezi de xocolata que tenia dos pals acabats en dues poncelles de rosa natural, a manera de boles, al capdamunt.

    2. La casa de Tostes.

    (1a capa) La façana d'obra vista seguia exactament la línia del carrer, o més aviat de la carretera. (2a capa) Darrera la porta hi havia penjat un abric amb esclavina, una brida, una gorra de cuiro negra...(3a capa) A la dreta hi havia la sala, és a dir, l'habitació de menjar i d'estar. A la paret, un paper groc canari, amb una garlanda de flors pàl·lides...(4a capa) A l'altre costat del corredor hi havia el gabinet de Charles...(5a capa) Durant les visites, l'olor dels guisats penetrava a través de la paret, com també des de la cuina se sentia els malalts tossir i contar les seves històries a la consulta. (6a capa) Després venia una gran habitació rònega, amb un forn, amb un forn, que donava al pati, on hi havia l'estable...

    3. Els tres taüts d'Emma.

    Vull que l'enterrin amb el vestit de núvia, amb les sabates blanques i una corona. Que li estenguin els cabells damunt de les espatlles; tres taüts: un de roure, un de caoba i un de plom. Que ningú no em digui res, tindré forces. Que la cobreixin amb una gran peça de vellut verd. És la meva voluntat. Que així es faci.

    ResponElimina
  3. La importància dels detalls.
    El pastís nupcial està coronat per un Cupido, igual que el rellotge de bronze de l'habitació de l'hotel de Rouen on Emma es troba amb Léon. Sobre el rellotge hi havia un petit cupido de bronze que feia cara burleta i arquejava els braços sota una garlanda daurada. Moltes vegades se'n reien....

    Total, d'això se'n podria dir 'retrobar en l'adulteri totes les mediocritats del matrimoni'.

    ResponElimina