biblioteca portàtil

la bombolla de la literatura catalana

MAGÍ CAMPS
La bombolla de la literatura catalana?
La Vanguardia
28|10|2018

Escriptors, estudiosos i professionals del món editorial reflexionen sobre la narrativa del segle XXI

"La crítica militant ha mort”. Amb aquesta frase, Francesco Ardolino va encetar divendres la jornada “La narrativa catalana al segle XXI. Balanç crític”, organitzada per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), la facultat de Filologia Catalana de l’Autònoma i l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El professor de la Universitat de Barcelona es va demanar: “Hi ha literatura més enllà de la postmodernitat?”, i va respondre amb una crua crítica a la crítica, perquè és amable, i “si busquem una mica, de seguida trobem connexions entre els escriptors i els exegetes”. Com que la crítica no fa la seva feina, hi ha una clara conseqüència: “No ens ajuden a destriar el gra de la palla”. A més, “les xarxes socials magnifiquen qualsevol llibre nou i la indústria editorial tampoc no ajuda perquè es mou pels seus interessos”.

Però Ardolino encara va disparar més munició. Per al Grup 62, pel “monopoli de segells en català” i per a les editorials en general per haver donat “molta rellevància a la mediocritat”. Segons el professor, “la literatura catalana del segle XXI no hauria de tenir més de 20 títols a l’any”.

Josep Lluch, l’editor de Proa, Pòrtic i Empúries, va defensar la tasca de l’actual Edicions 62 explicant la bombolla editorial dels noranta, que va petar i que Planeta i Enciclopèdia Catalana van salvar. Ara hi ha “una miríada d’editorials petites que tenen la complicitat de nous llibreters, alhora que uns quants autors populars consoliden un públic mentre l’acadèmia i la crítica perden poder de prescripció”. Per Lluch, el problema rau en la “desproporció entre la indústria i el mercat”. A més, “hi ha més de mil premis, potser 1.300, a obra inèdita, un sistema útil per a la supervivència, però no per a l’expansió”.

Però no tot són males notícies. De l’anàlisi del conte i la novel∙la se’n van encarregar els

professors Manel Ollé i Antoni Isarch, respectivament. Tots dos van coincidir en la pluralitat de veus i de formes, “amb nous narradors de cordes diverses i singulars”, segons Ollé, que a poc a poc, sense renunciar al mestratge de Monzó i Pàmies, han desenvolupat estils propis. No debades, aquests dos escriptors també han evolucionat cap a contes que han perdut humor i que ara contenen “més mala llet, més agror i més sarcasme i, per tant, més potència literària”. Pel professor de la Pompeu Fabra, avui hi ha “un trio d’asos”: Francesc Serés, Joan Jordi Miralles i Borja Bagunyà.

Pel que fa a la novel∙la, Isarch va parlar de la “distància amoral hanekiana” que caracteritza aquesta època, en què marca cinc nuclis d’interès: les novel∙les autobiogràfiques; les que suposen processos de dol; l’home i el món; la interacció artística i metaliterària, i les al∙legories i anacronies, així com la novel∙la de gènere. Isarch considera que “la veu del narrador ha assumit el pes de la narració” aquest segle XXI.

L’escriptor Màrius Serra, com a membre de la Secció Filològica de l’IEC, va fixar una taxonomia de cinc categories segons l’ús de la llengua: 1. Els depuratius, de línia clara (Monzó, Pàmies, Tina Vallès, Eva Baltasar, Pagès Jordà, Guasch, Orriols); 2. Els lletrainterferits que escriuen en castellà i en català (Jenn Díaz, Care Santos), els que escriuen en castellà i els tradueixen, i els que juguen amb personatges marcats pel castellà (Solsona, Rojals); 3. Els de llengua neutral, funcional (Xavier Bosch, Calpena, Rahola, Gironell) –és el català de les traduccions, de què Baixauli es confessa deutor–; 4. Els genuïnistes, amb l’Osona Power i el Vallès Power al capdavant (Erra, Puntí; Puig, Forn, Vallbona, Ruiz, i també Garrigasait i Moliner); i 5. Els perifèrics (nord-catalans i de la Franja), alienígenes o friquis (de gènere), i verbívors (Adrià Pujol, Pedrals).

A la taula d’autors, Baixauli es va queixar que als escriptors en català sempre se’ls demana pel model de llengua –“com diu Mira, faig servir un català matisadament valencià”–, mentre que Serés va confessar que no va descobrir la literatura catalana fins als 19 anys: “A València i la Franja els problemes de la llengua són uns altres”. Jenn Díaz i Maria Guasch es van confessar deixebles de Rodoreda, i en el cas de l’oralitat, Díaz va revelar que per al castellà s’havia fixat en la seva àvia extremenya i que per al català el model és la seva sogra.

carta a un neòfit castellà, sobre literatura catalana

18 febrero 58.

Querido José María:

No es por pereza que te dije el otro día que apenas me veía con fuerzas para trazarte el prometido esquema de la literatura catalana. Realmente no hay casi material para llenar ni dos cuartillas. Pero, en fin, voy a hacer lo que pueda, y el día que tengamos una charla ya me pedirás que complemente lo que haga falta.

Ya sabes que, según dicen, los fundadores de la prosa catalana moderna son Pin y Soler y Narcís Oller. A Pin y Soler no lo he leído ni pienso hacerlo: parece que es una especie de Fernán Caballero en más chiquito todavía. Es en todo caso el introductor de la peste ruralista entre los novelistas catalanes. Sobre Oller te adjunto unas notas que tomé este verano, cuando releí sus cosas principales. Nada malo puede decirse de Oller, pero tampoco nada bueno. Era de intenciones civilizadas, pero no tenía talento: en todo caso, se lee todavía sin esfuerzo, y sin duda es mucho mejor que Ignacio Agustí, que le plagia descaradamente. En los últimos años, Cruset se ha dedicado a hinchar la importancia de Vayreda, sobre cuya novela principal, La punyalada (sólo tiene otra, Sang nua), verás ahí también una nota. Vayreda es otro ruralista, y francamente malo, aunque tiene lo que podríamos llamar una vitalidad animal superior a la de Oller. Sus recuerdos de la guerra carlista están escritos en una lengua de perro pero se leen bien, cosa que no ocurre con sus novelas. Para ahorrarte la consulta del Espasa, añado que Mariano Vayreda es el hermano menor de Joaquín, el inventor de la pintura olotina, y que él fue también pintor y que a menudo ponía las figuritas de los paisajes de su hermano. El otro novelista de la época que a veces se recuerda todavía es Raimon Casellas. Era un buen crítico de arte, pero sus novelas y cuentos son grotescos. En uno de los papeles adjuntos encontrarás copiada la primera frase de Els sots feréstecs: este estilo absurdo se mantiene durante todo el libro.(1)

Y eso, o sea nada, constituye toda la prosa catalana de la Reinaxença, aparte de Ruyra y Víctor Català, que son lo único con cierta envergadura. De los demás, no sólo es difícil decir algo para caracterizarles individualmente, sino que ni siquiera forman propiamente una literatura, una escuela con cierta unidad: no son más que unos cuantos pequeños aficionados provincianos, que se dedican a imitar lo que está de moda en Madrid o París.

De Ruyra y Víctor Català no te digo nada, porque a éstos hay que leerlos, por lo menos en parte. Hay que leer Solitud, y probablemente nada más de Víctor Català, cuya flauta realmente parece haber sonado una vez por casualidad. Te adjunto unos pasajes de una interviu con ella, que indican el horripilante mundo de donde salió. Es también, con pocas diferencias, el mundo de Ruyra: era terrateniente en Blanes, y allí pasó toda su vida. Lo que creo hay que leer de él es el cuento La parada, que me parece muy superior al resto de su obra, y casi lo único que hace de Ruyra algo más que un Pereda menor. Lo que verás en la primera página que leas de Ruyra es que era realmente un gran prosista, con nervio y número y vigor idiomático: y es el único de quien puede decirse que realmente escribía en catalán.

Después de toda esta gente empezó la literatura. No quiero decir que empezara la buena literatura. Aparte la cuestión de la calidad, lo que en este país inventaron Carner y Ors fue el literato como tipo social: antes, no había habido más que aficionados, y el hecho de que Maragall o los mallorquines o Ruyra realmente tengan valor no hubiera bastado para impedir lo que parecía lógico: que la literatura catalana, pasado el fervor ruralista y regionalista, terminara como el felibrige. A Carner y Ors, junto con Fabra, les corresponde el mérito o la culpa de que las cosas fueran de otro modo. No te digo nada de su obra, que ya conoces o conocerás, ni tampoco de la de Guerau de Liost y Riba. En cambio, lo que puedes perfectamente ahorrarte es la lectura de López-Picó, que no vale nada, aunque cuarenta años atrás impresionara a muchos, porque realmente tiene una especie de genio: el genio del galimatías. Para caracterizarle de algún modo, diré que parece estar en el camino que lleva desde los teutones del tipo de Däubler o Dehmel hasta los vahos españoles actuales, de Bousoño por ejemplo.

López-Picó, de todos modos, tiene el pequeño valor histórico de haber sido el primer catalán que hizo literatura vanguardista, de estilo parisién o muniqués. Los primeros que le siguieron en esto fueron Salvat-Papasseit y Foix. A Foix ya lo conoces. Salvat no es malo, pero es tan pequeño que casi no se le ve: es una especie de León Felipe con menos prolijidad y menos vitalidad. Tiene una cierta gracia espontánea, pero le falta calidad: es laxo y a veces vulgar.

De 1910 a 1930, la prosa da mucho menos todavía que en la época de la Reinaxença. Hay un tipo de novelistas socialistas y anarquistas, que constituyen lo que podríamos llamar la literatura de la Barcelona de las bombas. El único de ellos que tenía talento es Joan Puig i Ferreter: desgraciadamente su incultura era tan fabulosa, que no permite casi que el talento se manifieste. Una incultura en el nivel más bajo, el de las faltas de gramática por ejemplo. De todos modos, Puig es casi la única posibilidad de gran novelista que ha apuntado hasta ahora por el país, y aunque se frustrara, no es posible olvidarla. Te recomiendo que leas Camins de França, que son sus memorias, y que tiene pasajes estupendos. El otro tipo de novelista que daba el país es el pequeño imitador de los franceses: Soldevila que deriva de Duvernois o Maurois, Llor que deriva de Mauriac. Nada de ellos merece ser leído, salvo las memorias de Soldevila, que son uno de los pocos libros informativos sobre este país. En esta época apareció también Pla, que hizo en la literatura catalana una entrada de caballo siciliano (en 1925, con Coses vistes), gracias a una fantasía verbal y a una independencia de espíritu muy superiores a las que tiene el literato de este pueblo. Luego Pla se ha ido deshinchando, sobre todo porque su lengua, en vez de mejorar, se ha estropeado de un modo lamentable: lo que antes era fantasía es ahora una especie de diarrea. Pero lee El carrer estret, probablemente su mejor libro; y en todo caso Pla no es aburrido.

Hacia 1930 apareció un segundo grupo de escritores de vanguardia y con cierta calidad, al que llamaron grupo de Sabadell, y que era tan pequeño que en la práctica sólo lo componían Joan Oliver (ya sabes que firma sus poesías Pere Quart) y Francesc Trabal. Son los dos muy pequeños, pero su literatura es civilizada. Oliver es una especie de Christian Morgenstern menor. Trabal tiene dos buenos libros: Judita, una historia de amor surrealista, y Vals, un intento de novela seria, fallido como tal, pero que todos los aprendices de novelista en catalán hemos leído y releído hasta la náusea: es la única novela catalana realmente bien escrita; algo así como Carner puesto en prosa.

Y llegamos ya al fin: a Rosselló-Pòrcel, que no fue un gran poeta porque no tuvo tiempo, pero que tal vez lo hubiera sido: su lengua tiene calidad y eso es tan raro en Cataluña que casi parece un milagro. A Espriu ya le conoces: en mi opinión, lo único que tiene bueno es su Esther; su poesía me parece floja: opaca y sin vuelo. Inferiores a Rosselló y Espriu son sus compañeros de «generación»: Rosa Leveroni, que escribe bien pero no tiene gran cosa que decir, y Vinyoli, que acaso tenga algo que decir pero no sabe escribir.

No te digo nada de los aparecidos después de la guerra, porque casi no los conozco.

Y eso es todo. Siento que sea tan poco, pero realmente no es culpa mía —en cuanto al fondo. Pero no estoy seguro de que estas notas sean exactamente lo que puede resultarte útil. En fin, ya me pedirás lo que te parezca.

No sé si te veré esta noche. Si es así, te daré yo mismo estas notas, si no, te las mandaré. Tuyo,

Gabriel Ferrater

Gabriel Ferrater. «Carta a un neòfit castellà, sobre literatura catalana, seguida de cinc anotacions de diari, sobre Oller i Vayreda». A: Sobre literatura. Assaigs, articles i altres textos: 1951-1971. Edicions 62, 1979. P. 127-131.

____________________

(1) De Els sots feréstecs:

A on reira de bet deuen haver anat a raure els ossos corcats d'aquell jaio del dimoni?

Era tan xaruc, xaruc, que, mentre els uns deien que tenia més de noranta anys, d'altres juraven que havia passat dels cent, i no mancava qui fes posta sobre que en duia a l'esquena més de cent quinze o de cent vint.

una generació sense novel·la

El públic català està demanant amb la boca oberta i amb uns crits desesperats que li donguin novel·les... Aquest gran públic no és que sigui molt mirat, no és que sia molt exigent, només demana que no l’ensopeixin; és un públic de bona fe que estima les coses del país, i que, si llegeix novel·les o històries forasteres, és perquè aquí no en fem, que si en féssim, se les empassaria com bresques... S’ha de vèncer la por d’escriure novel·les; jo demano persones de bona voluntat que vulguin començar a escriure novel·les; fem la prova i no ens en empenedirem.

Josep M. de Sagarra. «La por a la novel·la». La Publicitat. 26 d’abril de 1925.

*

Ara bé: suposem la utilitat que tindria per a nosaltres el que aquí es produís amb tota normalitat i amb tota la ufana corresponent un vast moviment novel·lístic. Totes les nostres classes socials estan com qui diu per definir encara: ni la vella aristocràcia, ni l’aristocràcia sobrevinguda, ni la burgesia, ni la menestralia, ni els obrers, ni els pagesos, ni els mariners viuen d’una manera sòlida i poliforme dintre de les novel·les catalanes, com viuen dintre les novel·les de qualsevol país amb tres dits de cultura i de preocupació.

Josep M. de Sagarra. «La utilitat de la novel·la». La Publicitat. 10 de maig de 1925.

*

 Ara darrerament, Josep M. de Sagarra s’ha planyut de la misèria de la novel·la catalana; desimbolt i cellaarrufat Tirteu, ha preludiat un fogós embatèrion per fer seguir la nostra gent de lletres a la conquista de l’imponent gènere literari. [...] Que la por hi és, ens sembla evident; però més aviat la celebraríem, àdhuc la propugnaríem, com un indici d’un benvingut sentit de la responsabilitat en els literats catalans. Si aquesta bona por hagués existit per a refredar càndids entusiasmes poètics −o no menys ingenus accessos de criticisme− l’alta lírica d’un Josep Carner, per exemple, o d’un López-Picó, o del mateix Sagarra, avui no fóra compresa, o almenys no podria semblar que ho és, sota tantes condemnacions malhumorades i equívocament generals, [...].

Més aviat ens inclinaríem a creure que en la nostra literatura ha predominat, en aquest quart de segle, la lírica, per una ordenació pregona de l’esperit català, tot ell adreçat cap a la seva total reafirmació. [...]  Hom veu  que cal reconstruir molta cosa, amb modèstia i paciència, damunt fonaments pregons i amb material resistent: en primer lloc, la llengua literària. Tots aquests vint o vint-i-cinc anys bé valen la constatació, formulada o no, però excitadora de clares energies, que una llengua, per secular i per parlada que sigui, és tanmateix corruptible fins a la mort, [...] únicament els poetes haurien pogut crear el català literari.

[...]

Així, no es pot dir que la novel·la catalana no ha començat, sinó que ha finit un període preparatori d’ella, el dels narradors −alguns de qualitat genial com Ruyra−, el període dels que  només al·ludeixen, com ve a definir Ortega i Gasset, i s’ha d’obrir el de la veritable novel·la moderna, el dels creadors i presentadors de realitats psicològiques imaginàries.

Carles Riba. «Una generació sense novel·la». Conferència llegida a l'Ateneu Barcelonès el 5 de juny de 1925.

_____________________________

Quan s’acabava el primer quart d’aquest segle, la novel·la  del país va començar a rebrotar. S’hi van tornar a posar uns quants novel·listes que no n’escrivien feia temps, i d’altres que procedien de camps literaris diversos, i en van anar apareixent, més o menys afortunats, una pila de nous. Tots, però, i fins quan no se n’adonaven, s’anaven trobant amb el mateix problema: no disposaven d’un llenguatge literari que els permetés de prendre l’actitud que correspon a qualsevol mena de narració novel·lística. Sovint, no veien prou clar en què consistia la dificultat, i quan es posaven a escriure, feien servir els camins literaris que havien estat poc o molt fressats en les novel·les del començament del segle –i, sobretot, en les de mena rural-, més o menys adobats, segons la traça i els escrúpols de cadascun, amb l’aplicació de la normalització gramatical definitivament admesa. També feien servir, encara que no fossin ben bé novel·lístics, els guanys que havien estat aconseguits en les bones narracions breus aparegudes en aquells vint anys. Fos com fos, no disposaven d’un llenguatge, up to date, que els portés a prendre fàcilment una veritable actitud novel·lística, la que fos, quan es posaven a escriure. Ho tinc molt present, perquè m’hi vaig trobar jo mateix. No era pas un problema de bon resoldre. I era indispensable que algú el resolgués.

He parlat de les bones narracions d’aquella etapa, i vull aclarir que em referia sobretot a les de Ruyra, plenes d’admirables encerts narratius, però també a d’altres; per exemple, a les de Bertrana i a les primeres d’Ernest Martínez Ferrando. Aleshores van aparèixer les de Josep Pla, l’entrada de les quals en el món literari va ésser brillantíssima; els escriptors més allunyats de la manera com eren escrites –com ara Carner i Riba-, les van rebre amb tots els honors, i Carner fins va parlar de disparar les vint-i-una canonades de la salutació reial. Però, tot i que Pla va ésser –amb Ruyra- un dels creadors de la prosa actual, el que escrivia aleshores no resolia encara el problema, en part perquè no era directament novel·lístic i en part perquè era inimitable. Ens calia un model, per dir-ho així, més fàcil, o més obvi.

Maurici Serrahima. «Vida privada de Josep Maria de Sagarra». A: Guia de literatura catalana contemporània. A cura de Jordi Castellanos. Edicions 62, 1973. P. 239- 245.