finals oberts

MARIA DE LA PAU JANER
Finals oberts
La Vanguardia
4|9|2025

De vegades em deceben les novel·les amb finals oberts. Ho confesso, encara que sé que és un terreny delicat, perquè molts consideren que el final obert és un signe de respecte a la llibertat interpretativa del lector, d'una renúncia voluntària a l'absolutisme d'un autor que pretén dir-ho tot.

Hi ha alguna cosa bonica en aquell gest de deixar volar la història, de convidar el lector a continuar imaginant el que vulgui, d'oferir-li la possibilitat d'elegir, com si després de l'última pàgina s'obrís un camps immens on la imaginació pogués pasturar al seu aire. Però aquest gest també es pot convertir en una fugida, en una renúncia, en la claudicació de qui hauria d'haver portat la història fins al final i, tot i això, es rendeix en el llindar de l'última frase.

Jo mateixa, ho reconec, he deixat finals oberts en algunes de les meves novel·les. No ho vaig fer com a rendició, sinó com una picada d'ullet. Sempre he deixat traces, suggeriments, pistes que insinuaven el desenllaç que jo hagués volgut. No es va tractar mai de cedir les regnes completament, sinó de convidar el lector a acompanyar-me en un joc on ell pogués matisar, completar, adornar. Però sempre amb un far encès. No puc imaginar-me escrivint una novel·la que es dissolgui en el no-res.

Els finals oberts, en la vida, són insuportables. En la literatura, encara podem assumir-los, perquè tenim la llibertat de la ficció per completar el que falta. Però en la vida real els finals oberts ens corquen. Ens fan perdre el son. Ens deixen la ferida del "què hauria passat si...". Ningú no vol que la vida li quedi en suspens, que un amor es dissolgui sense explicació, que un comiat es quedi sense paraules, que una malaltia no tingui diagnòstic, que una guerra quedi indefinidament sense solució.

Potser per això els lectors busquem, en el fons, el contrari del que la vida ens ofereix. La literatura pot ser el lloc on els finals existeixen, on les històries troben sentit, on el que la vida deixa obert, el relat ho tanca. I si algun final s'obre, que sigui un final generós.

una de borges

«Borges una vegada va dir: M'agraden els principis i m'agraden els finals i deixo a Henry James les llargues parts del mig.»

Peter Orner. ¿Que hi ha algú? Notes sobre viure per llegir i llegir per viure. Traducció Lluís-Anton Baulenas. L'Altra, 2023. P. 55.

the end

michael furey torna a casa per nadal (george steiner llegeix «els morts» de joyce)

«S'acostaven els exàmens. En una de les assignatures de literatura nord-americana, les lectures del curs incloïen La copa daurada, de Henry James. Aquesta novel·la és una paràbola una mica recarregada i intricada que uns quants companys trobaven un os dur de rosegar. Que podia ajudar-los? Em va semblar que sí, i una dotzena si fa no fa de companys vam reunir-nos a la cuina d'una de les cases per a veterans i estudiants casats que dona al carrer 63. ¿Havien observat, entre d'altres coses, que el nom d'un dels personatges, Fanny Assingham, combinava, a grans trets, inversemblantment enmig d'aquell petit-point i obliqüitat jamesiana, tres denominacions del darrere? Mai no oblidaré el silenci sobtat que va fer-se a l'habitació, el respecte a les cares d'homes molt més adults, molt més familiaritzats amb la vida que jo.

No gaire després, un altre grup va venir a la meva habitació. Van posar-se per les lliteres i per terra. ¿Podia ajudar-los respecte al conte «Els morts» de Joyce? Hi ha poques ficcions curtes tan plenes de multiplicitats, tan entreteixides amb les tensions d'històries recordades i amb una revelació tan gradual de les intencions. Pocs relats en què sigui impossible ometre una frase sense perjudicar la intel·ligència, la forma dominant del conjunt. Vaig trobar-me a mi mateix dirigint un seminari extraoficial en plena nit, amb uns oients atents i concentrats, llegint amb ells i per a ells. Vaig entreveure'ls prenent notes, subratllant i omplint els marges del seu text. Vaig parlar de la musicalitat total de la història. Les cançons i els títols de cançons són tan importants a «Els morts» com a Nit de reis o Finnegans Wake. Vaig llegir-ne el final en veu alta.

Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia en cada part de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aiguamolls d'Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l'oneig negrós amotinat del Shannon. Queia, també, en cada part del fossar solitari al turó on el Michael Furey era enterrat. N'hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s'esvaní a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l'univers i en calmada caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt tots els vius i els morts.

¿S'havien fixat en l'antiga figura retòrica (el seu nom grec era...) segons la qual «queia flonjament» (falling softly) es modula en «flonja caiguda» (softly falling) per preludiar el moviment de «caure la neu calmosament» (falling faintly) a «en calmada caiguda» (faintly falling)? ¿O les sibilants del son que s'acosta en aquell «la seva ànima s'esvaní» (soul swooning slowly)? Eren un subratllat equivalent aquelles «llances» (spears) i «bardisses» (thorns), símbols de la passió de Crist en un altre turó, feia molt de temps. Però s'havia fet tard i l'aire de l'habitació ja estava molt viciat. Vaig intentar reprimir unes llàgrimes absurdes. Fins que vaig veure'n en algunes d'aquelles cares sense afaitar. Vaig saber llavors que podia convidar els altres a entrar al significat. Va ser un descobriment decisiu. Des d'aquella nit les sirenes de l'ensenyament i la interpretació no han deixat de cantar-me.»

George Steiner. Errata. Una vida a examen. Traducció d'Albert Mestres. Arcàdia, 2018. P. 72-74.

la primera de l'onzena

«Aleshores estava acabant aquest llibre i la veritat és que n'estava força content. Em deia: he après moltes coses escrivint-lo, qui el llegirà també n'aprendrà moltes, i aquestes coses el faran pensar. Això vol dir que he fet bé la meva feina. Al mateix temps em turmentava una temença: haver passat per alt l'essencial, no haver entès res malgrat la meva erudició, el meu rigor i els meus escrúpols.» [P. 505.]

«Aquest llibre que acabo aquí, l'he escrit de bona fe, però allò a què intenta acostar-se és tan més gran que jo, que sé que aquest bona fe és irrisòria. L'he escrit afeixugat pel que sóc: un intel·ligent, un ric, un home de dalt: tres desavantatges per entrar al Regne. Però ho he intentat. I el que em pregunto, en el moment de deixar-lo, és si traeix el jove que vaig ser, i el Senyor en el qual vaig creure, o si, a la seva manera, s'hi ha mantingut fidel.

No ho sé» [P. 514 i final]

Emmanuel Carrère. El Regne. Traducció de Jordi Martín Lloret. Anagrama, 2015. P. 505.

ursa major

Ursa major, Hevelius.

Se sentía tierna, serena. Recordó sus noches sentada ante el fuego con la cabeza del oso en el regazo. Recordó la noche en la que llovieron estrellas ardientes sobre su cuerpo. Recordó la culpabilidad y el sueño en el que su madre le hacía escribir cartas de disculpa a los indios por haberse liado con un oso, y recordó la zarpa que había curado esa culpabilidad. Se sentía fuerte y pura.

[...] Condujo toda la noche hacia el sur por el trayecto más largo. Llevaba un jersey grueso y viajó con las ventanas abiertas hasta que el olor de la tierra dejó de ser el del agua y los árboles para convertirse en ciudades y polución. Era una noche brillante, resplandecían las estrellas y, allá arriba, la Osa Mayor y sus treinta y siete mil vírgenes le hacían compañía.

Marian Engel. Oso. Traducció de Magdalena Palmer. Impedimenta, 2015. P 171.