JOAN BURDEUS
TV3 hauria de ser més com el Canal 33
Núvol
13|2|2020
Els tertulians han anat ocupant el buit que els artistes i intel·lectuals han deixat a la tele, i el món és un lloc més lleig i idiota per aquest fet. Un país vertebrat hauria de veure i escoltar els seus millors artistes als mitjans amb més freqüència i durada del que ho fem a Catalunya. Fer-ho sense pretext, escapar de l’aplanament fresquet i picadet al qual tendeixen les entrevistes dels magazines que es fan a propòsit d’un nou llibre, disc o obra de teatre, és igual d’important. És veritat que molts creadors es neguen a parlar de res que no sigui la seva creació més recent. I, segons com, fan bé: l’eròtica del misteri és fonamental tant per a l’artista com per la recepció del seu treball, i si xerren davant de les càmeres durant massa estona, corren el risc existencial i comercial de desvelar que ells són, també, persones normals. Per això molts s’amaguen darrere un personatge. I com que no pocs personatges naufraguen miserablement en les aigües insípides del postureig, l’ofici acaba adquirint mala fama. Però un bon artista no ha de ser una persona normal del tot, perquè la seva feina consisteix, precisament, a cultivar la sensibilitat, la intel·ligència i l’articulació més enllà que les persones normals. El somni televisiu és el dolç punt mig: artistes savis parlant sense cap pressió espectacularitzadora, amb el temps i el respecte necessaris perquè una conversa esdevingui fèrtil; facilitar les condicions perquè es produeixi aquell sentiment tan poc democràtic però que, en el fons, anhelem poderosament: l’admiració.
Recordeu quan fa que un programa de tele no us ajuda a admirar els personatges que hi desfilen? Contra això lluita Il·luminats, un espai de converses amb “personatges rellevants de la cultura”. Ho poso entre cometes perquè així es descriu el mateix programa, però no hi ha gota d’ironia: són rellevats de debò, i se’ls tracta com a tals. La gràcia és que les entrevistes es fan de nit, en llocs insòlits que no acostumem a veure a les fosques, com ara la Biblioteca de Catalunya, un cementiri, o una escola. La premissa de la nocturnitat és tan senzilla que només podria ser del tot banal o funcionar de meravella. Es dona el segon cas: les trobades entre els convidats i l’escriptor Jordi Lara, creador i conductor de tot plegat, aprofiten el mantell de la nit per dirigir les converses segons la lògica nocturna de la lliure associació. No s’hi parla de temes ni massa superficials ni massa transcendentals: els personatges reflexionen sobre el seu ofici, però també sobre la seva vida i sobre el que veuen en el món. Ni rastre de pornografia emocional. El que es diu es tracta amb afecte sanament reverencial, i sovint s’hi riu, però només quan alguna cosa fa gràcia. Hi ha guió i hi ha muntatge prou treballats per no ser invasius però tampoc superflus, i Lara és un conversador intel·ligent. La comèdia de fer veure que passen la nit sencera als llocs que han triat per parlar és bonica i gens gratuïta.
Només hi ha sis capítols de mitja hora. Els convidats són Roger Mas, Sol Picó, Tortell Poltrona, Pilarín Bayés, Xavier Albertí i Enric Casasses. Podria haver-hi molts més programes que conduirien a molts més personatges. Però, com tots sabem, el pressupost i l’audiència del canal cultural de la televisió pública catalana han decaigut sostingudament fins als nivells irrisoris d’avui. Encara que Il·luminats es troba sencer a la carta, no existeixen vies fressades per fer una bona estratègia de promoció 3.0, que permeti que un format que és carn de YouTube i que fascinaria i educaria als consumidors digitals que TV3 hauria de voler fascinar i educar, es divulgui com mereixeria. Il·luminats ho té tot per fer de base per a la cultura de consum audiovisual en català que hauria d’arribar i no arriba perquè no s’hi dediquen ni prou diners ni prou esforços. Evidentment, des de Núvol, modernets com som, sempre demanarem més diners i més espai per aquest tipus de programes amb la insistència barrinadora d’una Isona Passola als Gaudí. Però veure Il·luminats també et fa adonar que hi ha un llenguatge que falta a tota la televisió. TV3 es podria assemblar més al 33. Encara que sigui un oxímoron, la televisió convencional podria ser més com la televisió de culte. Plantar la idea que la intel·ligència hauria d’estar al centre de totes les coses, fins i tot de l’entreteniment.
.jpg)
