dimarts, 16 de desembre del 2014

els ulls d'emma bovary


«Deixeu-me que us expliqui per què odio els crítics. No pels motius habituals: que són creadors fracassats (generalment no ho són; potser siguin crítics fracassats, però això és un altre tema); o que són criticaires, gelosos i vanitosos per naturalesa (generalment no ho són; en tot cas, més aviat se'ls podria acusar d'excès de generositat, de supervalorar els escriptors de segona fila per tal que així les seves pròpies opinions semblin més especials).
No, el motiu pel qual odio els crítics —bé, de vegades— és que escriuen frases com aquesta:
«Flaubert no construeix els seus personatges, com en canvi feia Balzac, mitjançant una descripció objectiva, externa; de fet, és tan descurat pel que fa a la seva aparença externa que en una ocasió diu que Emma té els ulls marrons (14); en una altra, negres (15); i en una altra, blaus (16).»
Aquesta acusació precisa i descoratjadora, la va alçar la difunta Doctora Enid Starkie, professora emèrita de literatura francesa a la Universitat d'Oxford, i la més exhaustiva biògrafa britànica de Flaubert. Els números que apareixen al seu text fan referència a les notes a peu de pàgina en les quals clava cops de llança al novel·lista citant tota mena de documentació.
[...] He de confessar que totes les vegades que jo he llegit Madame Bovary, mai no he notat els ulls d'arc de Sant Martí de l'heroïna. Ho hauria d'haver notat? Ho hauríeu notat vosaltres? Potser jo estava massa enfeinat observant coses que a la Dra. Starkie li passaven per alt (tot i que en aquest moment no se m'acudeix quines podrien ser aquestes coses)? Posem-ho d'una altra manera: existeix un lector perfecte en algun lloc, un lector absolut? La lectura que la Dra. Starkie fa de Madame Bovary conté potser totes les reaccions que jo tinc quan llegeixo el llibre, i després n'afegeix moltes més, de manera que la meva lectura és d'alguna manera supèrflua? Bé, espero que no. La meva lectura pot ser supèrflua en relació amb la història de la crítica literària; però no és supèrflua en termes de plaer. No puc demostrar que els lectors laics gaudeixin més que els crítics professionals; però us puc dir un avantatge que tenim per sobre d'ells. Podem oblidar. La Dra. Starkie i els de la seva casta estan maleïts per la memòria; els llibres sobre els quals ensenyen i escriuen no es poden esborrar mai dels seus cervells. Es converteixen en part de la seva família. Potser és per això que alguns crítics desenvolupen un to lleugerament protector envers els seus subjectes. Actuen com si Flaubert, o Milton, o Wordsworth, fossin una tieta vella i pesada asseguda en un balancí, que fes olor de talc vell, només estigués interessada en el passat, i no hagués dit res des de feia molts anys. Naturalment, és casa seva, i tothom hi viu sense pagar lloguer; però tot i així, ben segur que és, bé, sabeu...el temps?
Mentre que al lector comú però apassionat li està permès oblidar; se'n pot anar, pot ser infidel amb altres escriptors, tornar i tornar a quedar captivat. No cal que la domesticitat s'entremeti mai en la relació; pot ser esporàdica, però quan es dóna sempre és intensa. No existeix el rancor quotidià que apareix quan la gent viu estúpidament junta. Mai no em trobo a mi mateix, amb la veu fatigada, recordant a Flaubert que pengi l'estora del bany o que faci servir el raspall del wàter. Que és el que la Dra. Starkie no pot evitar de fer. Mireu, em vénen ganes de cridar, els escriptors no són perfectes; ni més ni menys perfectes que els marits o les mullers. L'única regla infal·lible és que, si semblen ser perfectes, és impossible que ho siguin.
[...] Ulls marrons, ulls blaus. Té importància? No dic, té importància si l'escriptor es contradiu ell mateix; sinó, té importància al capdavall de quin color són? Em compadeixo dels novel·listes que han d'esmentar els ulls de les dones: hi ha tan poca opció, i sigui quin sigui el color pel qual es decideixen, inevitablement això provoca implicacions banals. Els seus ulls són blaus: innocència i honestedat. Els seus ulls són negres: passió i profunditat. Els seus ulls són verds: desenfrenament i gelosia. Els seus ulls són marrons: integritat i sentit comú. Els seus ulls són violeta: és una novel·la de Raymond Chandler. Com es pot defugir tot això sense que comporti tot un parèntesi sobre la personalitat de la senyora? Els seus ulls són del color del fang; els seus ulls canviaven de color segons les lents de contacte que portava; mai no li va mirar els ulls. Bé, escolliu. Els ulls de la meva dona eren blau-verds, cosa que fa que la seva història sigui molt llarga. I per tant sospito que en els moments de sinceritat amb ell mateix l'escriptor probablement reconeix la inutilitat de descriure els ulls. A poc a poc s'imagina el personatge, el modela, li dóna forma, i aleshores —probablement l'última cosa de totes— ràpidament posa un parell d'ulls en aquelles conques buides. Ulls? Ah, sí, millor que tingui ulls, reflexiona amb atenció cansada.
[...] Potser encara esteu pensant que senzillament m'estic revenjant d'una erudita morta que no pot defensar-se. Bé, potser sí. Però quis custodiet ipsos custodes? I us diré una altra cosa. Acabo de rellegir Madame Bovary.
«En una ocasió diu que Emma té els ulls marrons (14); en una altra, negres (15); i en una altra, blaus (16).»
I suposo que la moral de tot això és: Mai no t'espantis per una nota a peu de pàgina. Aquí hi ha les sis referències que Flaubert fa als ulls d'Emma Bovary al llarg del llibre. Clarament, aquest és un tema important per al novel·lista:
1. (Primera aparició d'Emma). «En la mesura en què era bella, aquesta bellesa es trobava als seus ulls: tot i que eren marrons, semblaven negres a causa de les pestanyes...»
2. (Descrita pel seu marit que l'adora poc després de casar-se) «Els seus ulls li semblaven més grossos, especialment quan acabava de despertar-se i pestanyejava diverses vegades seguides; eren negres quan es trobava a l'ombra i blau fosc a plena llum del dia; i semblava que tinguessin una capa de color sobre l'altra, que eren més foscos al fons, i es feien més clars cap a la superfície, que semblava d'esmalt.»
3. (Al ball il·luminat amb espelmes) «Els seus ulls negres semblaven encara més negres.»
4. (La primera vegada que troba Leon) «Mirant-lo amb els seus ulls negres grossos i ben oberts.»
5. (A dintre casa, tal com Rodolphe la veu quan se la mira per primera vegada.) «El seus ulls negres.»
6. (L'Emma mirant-se al mirall, a dintre casa, al vespre; Rodolphe l'acaba de seduir.) «Els seus ulls no havien estat mai tan grossos, tan negres, ni havien tingut mai tanta profunditat.»
Com ho deia el crític? «Flaubert no construeix els seus personatges, com en canvi feia Balzac, mitjançant una descripció objectiva, externa; de fet, és tan descurat pel que fa a la seva aparença externa que...» Seria interessant de comparar el temps que Flaubert dedica a assegurar-se que la seva heroïna tenia els ulls poc comuns i difícils d'una adúltera amb el temps que la Dra. Starkie va passar a posar-ho al descobert.»

Julian Barnes. El lloro de Flaubert. Traducció de Núria Ribera. Ed. 62, 1995, P. 79-86.




2 comentaris:

  1. Com m'agrada aquest fragment, Matilde Urbach. “El Lloro de Flaubert”.... quina meravella!!!
    Des de Bibliotossa et seguim dia a dia... Felices lectures!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I a mi, Bibliotossa.
      I gràcies per la fidelitat.
      I una abraçada gran, també. Què dic, gran: enorme.

      Elimina