«Hi ha una història que m'encanta. Quan el poeta Paul Valéry va entrevistar Albert Einstein, li va preguntar si sempre duia a sobre un quadern per apuntar-hi les idees que tingués. Einstein va conservar la calma, però va fer una cara sincerament sorpresa i li va respondre: "Ah, no em cal pas, perquè només tinc idees molt de tant en tant"».
Haruki Murakami. De què parlo quan parlo d'escriure. Traducció de Jordi Mas. Empúries, 2017. P. 115.
He passat a secundària i així el món s'ha començat a ampliar. Els pares m'hi han deixat anar perquè han calculat que d'aquesta manera no tindré més de catorze anys quan acabi, i pensen que si ofereixen una educació a l'Edvin, jo no puc quedar-me enrere. A més, per fi m'han donat permís per anar a la biblioteca municipal del carrer Valdemarsgade, on hi ha una secció de llibres infantils. La mare pensa que llegir coses escrites per a adults encara em farà més estranya, i el pare, que no pensa el mateix, no diu res, perquè jo soc competència de la mare i a l'hora de la veritat ell no s'atreveix a enfrontar-se a l'ordre natural de les coses. Així, doncs, entro per primer cop en una biblioteca i em quedo bocabadada de veure tots aquells llibres junts en un sol lloc. La bibliotecària de la secció infantil es diu Helga Mollerup i molts nens del barri la coneixen i l'estimen perquè si no tenen escalfor ni llum a casa, poden seure a la sala de lectura fins que la biblioteca tanca, a les cinc de la tarda. Fan deures o fullegen llibres i la senyoreta Mollerup només els fa fora si fan soroll, perquè aquí s'hi ha d'estar totalment en silenci, com en una església. Em pregunta quants anys tinc i em busca llibres que troba adequats per a una nena de deu anys. És alta i prima i bonica, amb ulls foscos i vius. Té les mans grosses i boniques, i les estudio amb un cert respecte, perquè diuen que clava bufetades més fortes que cap home. Va vestida igual que la meva mestra, la senyoreta Klausen, amb una faldilla llisa molt llarga i una brusa amb el coll blanc i pla. Però, al contrari que la senyoreta Klausen, no sembla que tingui una aversió insuperable contra els nens, més aviat a l'inrevés. Em posa en una taula amb un llibre infantil al davant, l'autor del qual he oblidat, per sort, i llegeixo: «Pare, la Diana ha tingut cadells. Amb aquestes paraules, una joveneta prima de quinze anys va entrar d'una revolada a l'habitació on a més del funcionari hi havia...», etcètera etcètera. Una pàgina rere l'altra. No soc capaç de llegir-ho. M'omple d'una gran tristesa i d'un avorriment insuportable. No entenc que la llengua, aquest instrument delicat i obedient, es pugui maltractar d'aquesta manera, ni com frases tan horroroses com aquelles poden formar part d'un llibre que acabi en una biblioteca on una dona llesta i atractiva com la senyoreta Mollerup es dediqui a recomanar-lo a nens innocents. Però en aquell moment no soc capaç d'expressar aquests pensaments, així que em conformo dient que els llibres són avorrits i que m'estimaria més llegir alguna cosa de Zacharias Nielsen o Vilhelm Bergsøe. La senyoreta Mollerup diu que els llibres infantils es tornen emocionants si tens la paciència d'esperar que comenci l'acció, però quan insisteixo tossudament que vull alguna cosa dels prestatges de literatura per a adults, ho accepta sorpresa i s'ofereix a anar a buscar-me'n un parell si li dic què vull, perquè jo no hi puc entrar. Un de Victor Hugo, dic. «Es pronuncia Hugó», em diu, somrient, i em dona un copet al cap. No em fa vergonya que em corregeixi la pronunciació, però quan arribo a casa amb Els miserables, i el pare exclama, amb aprovació «Victor Hugo! Sí és molt bo», li replico, alliçonadora i donant-me aires d'importància: «Pare, ho dius malament. És Hugó». «Tant me fa com se digui —respon el pare tranquil·lament—. Tots aquests noms s'han de pronunciar tal com s'escriuen, si no sembles un pedant...»
Tove Ditlevsen. Trilogia de Copenhaguen. Traducció de Maria Rosich. L'Altra, 2021. P. 45-47.
L’any 2014, mentre preparaven el material de l’exposició permanent de l’Espai Pedrolo al castell de Concabella (la Segarra), Adelais de Pedrolo i Anna M. Moreno-Bedmar van trobar, a la casa de l’escriptor a Tàrrega, més de dos-cents documents numerats i ordenats alfabèticament. Eren informes literaris redactats per Pedrolo sobre obres d’autors de nacionalitats i gèneres diversos, sense data ni destinatari. Pedrolo informa refà el camí que mena des de la troballa, la lectura, la classificació i l’anàlisi de cada text, fins a l’establiment d’algunes respostes sobre les editorials per a les quals treballava, les dates dels informes, els criteris literaris i comercials, sempre condicionats per la censura. I amb un sobreguany inesperat: la teoria literària de Pedrolo expressada a rajaploma just després de la lectura.
220 comunicacions, de les quals 217 numerades i 3 sense número. Però a partir del número 201 i fins al 217 són duplicats —originals mecanografiats amb esmenes manuscrites, que fan pensar que poden ser informes lliurats a l’editorial i potser recuperats.
VÍCTOR SUNYOL
Biblioteques? No, gràcies
El 9Nou
15|10|2021
No. Definitivament, no. La ciutat de Vic no creu en les biblioteques. La creació de la nova biblioteca està donant l'oportunitat de seguir els manifestos, pautes i recomanacions internacionals sobre els serveis de biblioteques públiques, però lluny d'això l'actuació política municipal sembla anar en una direcció ben contrària.
Només cal llegir l'informe que el 2019 van redactar la Federació Internacional de Biblioteques i les seves associacions per a Karima Bennoune —relatora especial de l'ONU sobre drets culturals—, per adonar-se de la ceguesa que mena la política de biblioteques de la ciutat.
Però no cal anar tan lluny: Vic té més de 47.000 habitants, i la mitjana de biblioteques públiques a la Unió Europea és d'una per cada 6.200. A Espanya és d'una per cada 10.000. El càlcul és fàcil.
Xifres a part, cal tenir en compte que per als municipis de més de 30.000 habitants, el concepte és el de xarxa urbana municipal, amb més d'una biblioteca, amb biblioteques centrals i altres de proximitat, i amb una diversificació de serveis i funcions per respondre als reptes socials i culturals que presenta la realitat de la població actual i futura de les nostres ciutats.
El demà de les nostres ciutats es forja en les polítiques d'avui.
VICENÇ PAGÈS JORDÀ
Tu sí que ens entens, Txèkhov
El Punt Avui
14|12|2012
Durant més de dos anys he tingut damunt la taula Una història avorrida, d'Anton Txèkhov (Minúscula). Certament, el títol no és gaire engrescador, i tampoc no ho és la fotografia de portada, que mostra una butaca buida al costat d'un mirall. Però no era per aquests motius que no l'havia llegit fins ara, sinó per la impressió que m'ha quedat del dia que em vaig adonar que havia viscut més anys que Txèkhov (1860-1904), un home que encara ens desarma amb la seva saviesa humana i narrativa.
Efectivament: Txèkhov és una més de les persones que, encara que siguin més joves i més antigues, entenen el món millor que jo. I no em refereixo a la Rússia de finals del segle XIX, sinó a la Catalunya de començaments del XXI. En les cent pàgines escasses d'aquest llibret, el protagonista, un home de seixanta-dos anys afectat per una malaltia terminal, passa revista al món que aviat deixarà enrere. Però no s'hi encara amb l'estupidesa agra de l'Ivan Ílitx de Tolstoi, sinó amb una mirada tan neta que resulta ben viva. Quan es refereix als professors universitaris que ho ignoren tot tret de la seva especialitat, als alumnes que persegueixen l'aprovat a còpia de fer llàstima, a les esposes irreconeixibles, a les filles paternalistes, als pretendents talossos, a les nebodes romàntiques, als escriptors repetitius i als crítics arrogants sembla que estigui parlant d'aquest matí.
Ni tan sols el protagonista es manté a l'altura de les expectatives, ja que reconeix que s'ha tornat malhumorat, irascible i odiós. “Abans tan sols menyspreava els diners; ara, en canvi, detesto els rics més que els diners, com si fossin culpables; abans odiava la violència i l'arbitrarietat, ara odio la gent que utilitza la violència, com si fossin ells els únics culpables i no tots plegats, que no ens sabem educar els uns als altres.”
N'hi hauria prou de retallar i enganxar unes quantes frases de Txèkhov per compondre un article que resultaria molt més ajustat a la realitat que molts dels que llegim en diaris i blocs. “Aquestes converses sobre la degeneració dels joves em provoquen cada vegada la mateixa impressió que si hagués sentit algú parlar malament de la meva filla. Em disgusten les acusacions indiscriminades i que se sustenten en llocs comuns gastats des de fa tant temps, en espantalls com la degradació, la falta d'ideals o la referència a un passat esplendorós.” Si Txèkhov no t'arriba, vol dir que ets mort.
Tots els retrats que es pinten amb emoció no són retrats del model, sinó de l'artista.
Oscar Wilde. El retrat de Dorian Gray.
 |
| Txékhov retratat per Osip Braz, 1898. |
A Chéjov le angustiaba indescriptiblemente el único retrato pictórico que le hicieron en vida. Fue en 1898, seis años antes de morir. «Parece como si acabara de oler un rábano picante», le escribió desde Niza a una amiga acerca de la expresión con la que aparece plasmado en el cuadro. La imagen, archiconocida, se ha reproducido hasta la saciedad en cubiertas y artículos dedicados al maestro del cuento. En el lienzo de un metro por ochenta aparece de tres cuartos, sentado en una clásica butaca Voltaire tapizada en terciopelo verde esmeralda. Rictus serio, incluso adusto. Acodado en los brazos del sillón, apoya la cabeza sobre la mano izquierda: el pulgar queda oculto detrás del ángulo de la mandíbula, mientras que el índice, tenso, le tapa el lóbulo de la oreja. Los dedos restantes se repliegan sobre su muñeca, como tres varillas de un abanico abierto. La laxitud de la extremidad superior derecha contrasta con la mano del mismo lado, rígida y casi cerrada en un puño. Tiene el tronco ligeramente inclinado a la izquierda, pero la cabeza está más bien recta. Pese a su frontalidad, la mirada del médico-escritor es ambigua. Los ojos, intensos y a la vez esquivos, se escudan detrás de su célebre pince-nez, como si posara apático y dominado por la toská. En esa emoción intraducible, una suerte de melancolía específicamente rusa con ciertos ecos de saudade, confluyen inquietudes anímicas como el miedo, la nostalgia, el aburrimiento o la aversión.
Género espinoso, el retrato es un combate de subjetividades, la del retratado y la del retratista. Este último, pincelada a pincelada, juzga a su modelo. Cada uno quiere imponer su mirada, más aún si ambos son artistas.
Marta Rebón. En la ciudad líquida. Derivas, interiores y exilios. Caballo de Troya, 2017. P. 339.
«A la casa de l'oncle Vània predomina la sensació de clausura, de foscor. Només el primer acte és a l'exterior. Al segon encara hi ha una finestra, però al tercer no n'hi ha cap. I a l'acte final una porta a la dreta comunica amb el porxo, però poca llum hi entra. Des de l'acotació inicial sabem que som al vespre, i quan el doctor Àstrov s'acomiada ens confirma que anem cap a l'hivern. L'espelma de la Sònia ens acaba de dibuixar les llargues vetllades tenebroses que l'esperen. També aquí el tractament que fa el text de l'espai determina el clima, l'atmosfera de la peça. Un clima i una atmosfera que es poden resumir, almenys en part, amb una magnífica anotació sense data que va fer Txèkhov en un dels seus quaderns: «Les dones, sense la companyia dels homes, es panseixen; els homes, sense la companyia de les dones, es tornen idiotes».
Joan Casas. Pròleg a: Anton P. Txèkhov. Quatre peces teatrals. La gavina. L'oncle Vània. Tres germanes. El jardí dels cirerers. Traducció de Nina Avrova i Joan Casas. 4a ed. Edicions 62, 2015.
Cristina CerviàTxèkhov ara i sempre
Revista de Girona
Núm. 267, 2011
M’agraden els finals de les obres de Txèkhov. Tots. Aquesta sensació que la vida ha passat en un alè, s’ha acabat un món, s’ha tancat una etapa, i sempre s’ha de recomençar de nou en algun altre lloc. És el mateix que ens passa als actors cada cop que actuem en un nou escenari: representem aquell tros de vida i desapareixem d’aquell teatre, d’aquell poble, i només esperem que quedi alguna cosa a la memòria dels nostres casuals espectadors.
Al final de L’hort dels cirerers Liubov s’ha venut el cirerar i la casa, tots els personatges van marxant, l’escena queda buida, es tanquen les portes, se sent el cotxe que marxa i els tocs rítmics d’una destral –el progrés que s’acosta–. Però enmig del silenci se senten unes passes i apareix Firs, el criat de gairebé 90 anys; prova d’obrir la porta però han tancat amb clau. I diu: «Se m’han descuidat. Tant se val... La vida m’ha passat com una bufada... M’estiraré una estona...». Es queda immòbil i només se senten els cops compassats de la destral. Tot se n’ha anat. Silenci. Aquest final ho conté tot: emoció, contenció, silenci, el pas del temps, la solitud, la brevetat de la vida, el futur que s’acosta implacable, el buit, el ple, les llums i les ombres. Només pots aguantar la respiració i esperar que els llums es vagin apagant mentre imagines Firs vell, sol i abandonat, que quedarà allà com la casa, com el cirerar, però que no li importa perquè per a ell aquest món que s’acosta ja no és el seu, no li pertany.
«El que m'impressionà de primer antuvi fou la simplicitat de l'escriptura, la cura exacta dels detalls, l'interès fabulós per l'habitualitat de la gent —exactament de la gent modesta, petita, grisa, misteriosa (sense misteri apreciable), aduladora, envejosa, que neix, viu i mor. L'escriptura és tan normal, tan acostada a la petitesa de les coses de la vida que a mi em sembla que l'escriptor rus ha contribuït com ningú a la destrucció del barroquisme literari i que això ho ha fet d'una manera gairebé inconscient i per raons d'honorabilitat personal, és a dir, per un afany d'autenticitat i de veritat que se li han imposat personalment. La direcció de la literatura no és cap altra, en tot els països, que aquesta. Txèkhov adora la literatura del comte Tolstoi, com és perfectament natural. Considerà Dostoievski com un autor pretensiós, escassament objectiu i d'humanitat relativa. La descripció que fa dels russos i de la Rússia del seu temps, no es pot comparar amb res del que s'escriví en els diferents països de l'Europa de llavors. No crec que hi hagi en aquest aspecte precedents: l'alcoholisme, la superstició, el convencionalisme, la ignorància, la sensualitat, l'avorriment, el tedi, la mania de parlar, de filosofar, la passió de la vèrbola inseparablement unida a la incapacitat per a l'acció, a la ganduleria, a la inutilitat de la cultura, al patrimoni fictici, a la ineluctabilitat del clima, al criticisme vilatà, a la successió dels èxits i dels fracassos. Al no res absolut i total. Txèkhov és el notari vastíssim de la Rússia del seu temps. Fabulós escriptor, d'un gust exquisit, d'una expressivitat eficaç, cultivadíssim, senzill, simple, real, que és el més difícil...»
Josep Pla. Diccionari Pla de literatura. Edició de Valentí Puig. Destino, 2000. P. 836-837.
IMMA MERINO
Txèkhov i la fragilitat humana
El Punt Avui
4|12|2011
No recordo que ningú m’hagi preguntat mai de manera concreta quin dramaturg em commou més, però, cosa rara, per a aquesta hipotètica pregunta tinc una resposta clara: Anton Txèkhov. He vist diferents muntatges de diverses obres de l’escriptor rus i la meva memòria tendeix a destacar aquell de L’hort dels cirerers amb el qual, fa més de deu anys, Lluís Pasqual va tancar provisionalment el Lliure de Gràcia. Però fins i tot en el cas dels que m’han agradat més aviat poc, sempre hi ha hagut algun moment que m’ha emocionat, com si hi percebés una persistència de la matèria txekhoviana, que, coberta amb un tel de malenconia, sempre està feta d’una profunda comprensió davant la fragilitat humana i d’una compassió respecte a les ferides creades pel desacord entre la realitat i el desig. No hi ha cap obra de Txèkhov en què no hi reconegui alguna cosa que té a veure amb l’experiència de viure, que en part és la de conviure amb una decepció que el pas del temps arrossega i expandeix: La vida que vam imaginar mai acabarà de fer-se real.
RECENTMENT HE TORNAT A experimentar la commoció que em procura el teatre de Txèkhov. Ho he fet per partida doble en pocs dies, gràcies a la programació del festival Temporada Alta que pràcticament ha fet coincidir dues maneres diverses d’aproximar-se a l’obra dramàtica d’aquest metge que va morir de tuberculosi: Una és la de l’argentí Daniel Veronese, que, ara a propòsit de La gavina i després d’abordar Les tres germanes i Oncle Vània, continua la reescriptura dels textos txekhovians; l’altra, de concepció posem-ne més clàssica i en principi més fidel al text original, és la del director rus Lev Dodin i la companyia Maily Teatr de Sant Petersburg, que van dur al Municipal de Girona la seva versió d’Oncle Vània. Però tant l’una com l’altra interpel·len les obres respectives des del present amb la convicció que continuen vius en nosaltres aquells personatges que Txèkhov va concebre a finals del segle XIX.
AMB EL TÍTOL de Los hijos se han dormido, Daniel Veronese suprimeix personatges, modifica diàlegs i fa més contemporani el llenguatge, altera situacions, però, a la vegada fidel a l’autor, Txèkhov hi resta plenament i així el que ens commou, com ara l’extrema vulnerabilitat de Nina, que va voler ser actriu i va seguir l’impuls d’un amor que la destrossa, i de Konstantin, que volia escriure per salvar-se ell mateix de la desesperació. La casa de camp de La gavina és l’escenari d’una circulació del desig que estranyament és recíproca: Cadascú estima un altre que a la vegada n’estima un altre. Fins i tot quan hi ha una correspondència del desig, com en el cas de la jove Nina i l’escriptor consagrat Trigonin, hi ha una desigualtat entre els dos personatges que devasta el més fràgil. Hi ha una visió de l’artista com un egoista, que, considerant la idea que el dramaturg va projectar-se en Trigonin, es pot veure com una autocrítica.
L’AMOR TAMBÉ ÉS ESTRANYAMENT correspost a Oncle Vània i si ho és, com en el cas d’Elena Andreevna i el metge Astov Mikhaïl Lvovich, no hi ha la capacitat, no sé si dir-ne el coratge, de viure’l. En aquesta obra, hi ha un altre dels personatges més fràgils de Txèkhov: Sonja, que estima calladament Astov i li ho fa saber a Elena en una nit de confidència que, en el muntatge de Lev Dodin, arriba després d’una pluja que es fa sentir mentre el metge s’entrega a l’alcohol. Són moments que transcorren a la penombra i en els quals el teatre de Txèkhov es fa experiència íntima i pot arribar a l’espectador com una carta que pot semblar personalment adreçada. Acordant-se amb la subtilitat de Txèkhov, són moments, però, excepcionals en aquesta proposta de Lev Dodin que, tanmateix, sembla participar d’una certa tendència actual a remarcar els elements humorístics de l’autor. A parer meu, hi ha humor en Txèkhov, però transitat per una malenconia que casa malament amb l’estridència. La pròpia obra de Txèkhov és una matèria ben fràgil.
El escritor que más admiro de ese período es Chéjov. Y es que aportó algo nuevo a la literatura: un sentido dramático opuesto a la idea clásica de que una obra de teatro tiene que tener un planteamiento, un nudo y un desenlace definidos, y el autor tiene que hacerla progresar hacia el clímax a lo largo del segundo acto y dejarlo todo resuelto en el tercero. En las obras de Chéjov, sin embargo, no hay planteamiento ni nudo ni desenlace, y no se va preparando ningún clímax; la acción es un continuo, pues la vida fluye hacia dentro y hacia fuera del escenario sin que nada se resuelva: tenemos la sensación de que todos los personajes han vivido antes de la obra y seguirán viviendo de manera igualmente dramática después. El teatro de Chéjov no es tanto el drama de los individuos concretos cuanto el drama de la vida misma: ésta es su esencia, que contrasta, por ejemplo, con la del teatro de Shakespeare, que trata de pasiones y ambiciones encontradas. Por lo demás, y así como los personajes de otros autores sostienen relaciones intensas, casi violentas, los de Chéjov, en cambio, no llegan nunca a relacionarse de veras: cada uno vive en su propio mundo, y ni siquiera cuando se enamoran son capaces de incorporarse a las vidas de los otros. Su soledad les aterra. Otras obras nos parecen forzadas y artificiosas —gente anormal que hace cosas anormales—; en el teatro de Chéjov, como en la vida, todo es tenue, apagado: corrientes y contracorrientes que fluyen hacia dentro y hacia fuera, desdibujando los nítidos contornos que tanto aprecian otros dramaturgos. Él fue el primero en relegar lo externo a la categoría que le corresponde; sin embargo, en su teatro es capaz de revelar, con la mayor naturalidad, lo trágico, lo cómico, el carácter de los personajes, sus pasiones. Al final de la obra pensamos por un instante que los personajes han despertado de sus ensoñaciones; pero, cuando cae el telón, comprendemos que pronto crearán otras nuevas para olvidar las antiguas...
Arthur Power. Conversaciones con James Joyce. Traducció de Juan Antonio Montiel. Universidad Diego Portales, 2016. P. 100-102.
En su última estancia en Moscú, Chéjov había asistido a los ensayos de su obra El tío Vania. Se trataba de una refundición de El espíritu de los bosques, que Chéjov había definido como «el balbuceo de un niño». Pese a ello, en un momento dado quiso replanteárselo y reescribirlo. En 1897, el drama se publicó en su nueva versión en una recopilación de sus obras teatrales y se representó en provincias. Él no estaba en absoluto satisfecho, ni siquiera después de haberlo revisado, pero el público de provincias adoraba la pieza. «Nunca se sabe cuándo se gana y cuándo se pierde», le escribía a su hermano Mijaíl. El Teatro de Arte de Moscú le solicitó poner en escena El tío Vania.
La primera representación de El tío Vania en el Teatro de Arte de Moscú tuvo lugar el 26 de octubre 1899.
En Yalta, Chéjov esperaba ansiosamente recibir noticias. Le llegaron telegramas. Había sido un gran éxito.
Cuando había asistido a los ensayos en Moscú, se había reído de muchos aspectos de la dirección que le habían parecido absurdos. Stanislavski tenía la costumbre de introducir el tictac de relojes, el sonido de timbres y sonajeros, incluso el canto de grillos. Quería que se oyeran los ladridos de perros auténticos para dar la sensación de realidad. Chéjov encontraba absurdos todos esos ruidos. Y lo que más absurdo le parecía eran los ladridos de perros auténticos. Había dicho: «Es como si en la cara de una persona pintada en un cuadro se aplicara una auténtica nariz.»
Ese año comenzó a reunir fondos destinados a construir en Yalta un sanatorio para enfermos de tuberculosis sin recursos. Tardó dos años en conseguir cuarenta mil rublos. Le entristecía la avaricia de la gente, que se negaba a contribuir y declaraba que se trataba de una iniciativa demasiado ambiciosa. Al final logró que se edificara una casita con capacidad para treinta enfermos. El escritor no estaba nada satisfecho. En Yalta, los tuberculosos sin recursos eran muchos.
En enero de 1900 se enteró de que había sido elegido miembro de la Sección de Letras de la Academia de las Ciencias, junto con Korolenko y Tolstói.
Supo que Tolstói había visto El tío Vania y que se había enfadado. Le parecía un drama blando, poco consistente, amoral. No le gustaba nada. Al enterarse de este juicio, Chéjov sonrió sin mostrar asomo de resentimiento. En general, a Tolstói siempre le había parecido detestable el teatro de Chéjov, pero adoraba sus cuentos, tanto como los cuentos de Maupassant. Su teatro, sin embargo, le producía enfado. En cierta ocasión le dijo a Chéjov: «Como ya sabrá, detesto a Shakespeare, pero las comedias que usted escribe son todavía peores.»...
Natalia Ginzburg. Antón Chéjov. Vida a través de las letras. Traducció de Celia Filipetto. Acantilado, 2006. P. 64- 66.
«El meu admirat Raymond Chandler, va afirmar, posant-ho en boca d'un altre autor: "Quan escric un conte, si el llegeixo atentament i en trec unes quantes comes, i després el torno a llegir i torno a posar les comes als mateixos llocs on les havia tretes, sé que l'he acabat".»
Haruki Murakami. De què parlo quan parlo d'escriure. Traducció de Jordi Mas. Empúries, 2017. P. 153.
TAMARA DJERMANOVIC
Txékhov el seductor
Cultura|s La Vanguardia
1|2|2012
Autor i obra No cansa mai. Amb la capacitat de convertir en literatura el fet més banal, l’autor rus continua donant peu a biografies, reedicions i representacions, i es manté com un dels escriptors més influents
Que la banalitat de la vida, la falsedat i l’estupidesa humana convertides en literatura sempre s’atreuen, ho certifica el fet que en l’últim any, el món editorial espanyol ha apostat per desenes d’edicions relacionades amb la figura d’Anton Pàvlovitx Txékhov (Taganrog,1860-Badenweiler,1904): reedició dels seus relats curts –la primera forma literària en què es va expressar l’autor–, tots els seus drames, assajos i correspondència que va escriure sobre el teatre, més una biografia d’Anton Pàvlovitx a través dels documents originals.
Per entrar al secret de l’èxit de l’escriptor rus –una cosa que en el seu moment també a ell el va agafar desprevingut, ja que com a jove metge anava escrivint sense imaginar-se que el que a ell el divertia i relaxava podia arribar a tenir interès per al gran públic– s’ha d’obrir qualsevol dels seus textos i llegir un fragment a l’atzar. Els músculs de la cara es relaxen, emergeix el somriure i el dramatisme amb què acostumem a apropar-nos als assumptes quotidians de la vida es torna ridícul. “A on se n’ha anat el meu passat, quan jo era jove, alegre, intel·ligent, quan els meus somnis i els meus pensaments eren bonics, quan el meu present i el meu futur estaven il·luminats per l’esperança? Què ens fa tornar-nos avorrits, grisos, sense interès, mandrosos, indiferents, inútils, infeliços, quan tot just comencem a viure?”, llegim en aquesta última edició de Les tres germanes.
El bisturí amb què Txékhov cultivava la seva expressió senzilla però sagaç, atreu i allibera. Sense els vols metafísics dels seus predecessors, i també contemporanis Dostoievski i Tolstoi, fa reflexionar oferint escenes de la vida ordinària que després parlaran, en un discurs implícit.
En contra de la pedanteria
“No hi ha en Txékhov res que no existeixi a la realitat” s’havia dit sobre el seu estil. Li agradava retratar les situacions de la vida quotidiana. “A la vida la gent no es mata ni se suïcida ni es declara amor a cada minut... També mengen, beuen, s’avorreixen, no fan res o parlen de ximpleries; també això cal posar-ho a l’escena” va dir quan se l’havia criticat perquè era poc metafísic. En un altre moment afirma brillantment: “Volen que jo, representant un lladre de cavalls digui: ‘Robar cavalls és dolent’. Però això se sap sense que jo ho digui. Que als lladres els jutgin els jutges, i la meva tasca és retratar com són”.
Despullar els mals personals i socials, universals i russos: primitivisme, mandra, dues ànimes que no es comprenen, el poder dels títols, la bellesa que es perd en va, l’esperança que no arriba a realitzar-se, units per la seva única màxima: Ridendo Dicere Verum (rient dic la veritat).
Rellegint noves edicions que ara s’han publicat en castellà, torna a ser evident la modernitat de Txékhov perquè també havia començat a tractar el temps d’una manera inèdita. Són drames en què el factor temps apareix com a protagonista que corroeix les vides d’uns individus que el van malgastant, incapaços de fer res de debò. “La vida ha passat i no he tingut temps de viure-la”, com conclou un dels personatges a la seva obra L’hort dels cirerers.
Així mateix, en els drames txekhovians, es parla molt més del que s’actua. Els diàlegs solen ser monòlegs, en què els interlocutors parlen cada un pel seu compte, sense escoltar-se, a fi d’apuntar a un altre dels seus grans temes: impossibilitat de l’autèntica comunicació humana. D’aquí els seus articles i cartes publicades ara en castellà, que inclouen consells pràctics per als actors. Resulten imprescindibles per a la gent de teatre que mai no es cansa d’interpretar els drames de Txékhov, que Tolstoi va qualificar d’“encara pitjors que els de Shakespeare”.
Mort de Txékhov
Txékhov va morir als 44 anys, “prou aviat perquè els seus parents, col·legues, descendents literaris i personalitats de les generacions precedents tinguessin temps de donar testimoni d’ell”, com s’argumenta a Chéjov en vida. Una biografia en documents, arguments per a una novel·la curta (traducció de Frederic Guerrero-Solé i Oksana Gollyak), escrita per Ígor Stusij i la seva ambició de recopilar en un llibre documents que parlessin de manera immediata de l’autor. Aquest “muntatge biogràfic” temàticament organitzat traça un trencaclosques que il·lumina la figura de l’escriptor, llicenciat en Medicina, l’absència de sentimentalisme i sagacitat del qual el fan sospitar fins i tot de la taula de multiplicar.
“La medicina és la meva esposa legítima i la literatura la meva amant. Quan em canso d’una, passo la nit amb l’altra” cita el llibre a la famosa carta del mateix Txékhov a Suvorin. A més a més, aquí trobem el seu testimoni que va començar la feina literària gairebé de broma, però que una vegada publicat el seu primer text a la revista Libelula l’any 1880 entenia que l’escriptura és la seva Abisag (la donzella que va consolar al llit el rei David). També queda constància de com de poc idíl·lica era la seva vida quotidiana i les condicions lamentables que l’envoltaven quan es disposava a escriure. No obstant això, Txékhov sabia convertir tot detall precisament de la vida banal en pur material literari. Així doncs, un dia prenent te amb llimona que feia olor de ceba a sobre d’unes estovalles brutes va dir al seu contertulià Teleixov: “Meravellós! No és això un argument?”
Txékhov es va casar tard amb l’actriu Olga Knipper els records de la qual componen potser les pàgines més interessants de l’esmentada biografia. I entre elles, val la pena recordar els últims moments d’Anton Pàvlovitx, quan en una habitació del sanatori de Badenweiler, on va anar en un últim intent de curar-se de tuberculosi, va demanar xampany per brindar amb la seva esposa i el metge. En acabar la copa, es va acomiadar : “Ich Sterbe” (Em moro). |
«Anton Pàvlovitx Txèkhov va escriure les quatre peces teatrals¹ que recull aquest volum entre el 1896 i el 1904, quan va morir amb poc més de quaranta-quatre anys a conseqüència de la tuberculosi. Constitueixen la seva obra més madura, i es disputen avui dia el lloc de màxima rellevància literària amb els contes, gairebé un miler, que va anar publicant en diverses publicacions periòdiques al llarg de la seva vida.
[...] Un lector habitual, diuen, acostumat a la narrativa, a la novel·la, sempre té dificultats per entrar en els textos de teatre. I tot sovint això és veritat. Però, segons la meva experiència, la majoria de lectors entren en el teatre de Txèkhov molt fàcilment, com un banyista a la mar d'una platja assolellada, plana i sense gaires onades. La lectura es fa amena. La tebior de Txèkhov els va cobrint molt a poc a poc, molt a poc a poc, sense que mai arribin a perdre peu del tot.
Sembla que una mar tan amable no pugui amagar gaires secrets, naufragis, tresors, taurons o corrents perversos. I tanmateix...«Guárdate del agua mansa», va escriure Calderón de la Barca, que en matèria de teatre també sabia de què parlava. Una petita brisa arrissa la superfície de l'aigua i la fa opaca; un reflex de sol, multiplicat en milers d'espurnes mòbils, encega la mirada, i l'amable tebior esdevé la porta del misteri...»
Del pròleg de Joan Casas.
__________
P.S.: ¹Anton P. Txèkhov. Quatre peces teatrals. La gavina. L'oncle Vània. Tres germanes. El jardí dels cirerers. Traducció de Nina Avrova i Joan Casas. 4a ed. Edicions 62, 2015.
Al editor holandés Koen van Gulik le sucedió que, teniendo ya su propia biblioteca, heredó otra, que provenía de alguien muy cercano a él: su padre. La idea más obvia y a la vez más práctica era la de reunir ambas bibliotecas. De este modo, el mismo clásico estaría representado por distintas ediciones y se eliminarían algunas lagunas. Sin embargo, Koen se percató enseguida de que esa solución no funcionaba. Los libros provenientes de una biblioteca seguían imantados por los libros de la misma biblioteca. Se resistían a reunirse con los otros. La cercanía forzada podía provocar estridencias, dejar ver incompatibilidades de gusto. Era como si las dos bibliotecas reunidas se volvieran algo parecido a una biblioteca pública o una librería. Perdían su carácter de involuntaria confesión. Precisamente porque tuvo esta percepción, Koen es un buen editor.
Yo no tenía la completa certeza de que la biblioteca en cuestión hubiera pertenecido al padre de Koen. Por eso le pedí confirmación y recibí como respuesta esta carta «Sí, era de mi padre, nacido en los años veinte en una familia muy católica del norte de los Países Bajos —es decir, en una pequeña isla en el mar calvinista holandés—, que empezó a perder la fe después de la guerra y buscó la Respuesta a sus dudas en libros muy complejos —teología, historia, psicología— y en la literatura de la época, que era, en su mayoría, apenas legible. Por supuesto que a mí también me interesan los temas que a él lo atraían, pero no en la cantidad que ocupaban en su biblioteca. Además, mi padre era una persona antipática. Incluir su biblioteca en la mía hubiera significado la aceptación de su inalienable importancia para mi vida, que después de su muerte he intentado negar.» Palabras que muestran hasta qué punto el hecho de ordenar una biblioteca puede remover las aguas más profundas.
Roberto Calasso. Cómo ordenar una biblioteca. Traducció Edgardo Dobry. Anagrama, 2021. P. 61-62.
Se queja usted de que mis personajes son lúgubres. ¡Pero, ay, no es culpa mía! Así quedan involuntariamente, y mientras escribo, no me parece que esté escribiendo sombríamente; de cualquier manera, siempre estoy de buen humor cuando trabajo. Es notable que las personas tristes y los melancólicos siempre escriben cosas alegres, mientras que los animosos deprimen a la gente con sus escritos. Yo soy un hombre alegre; o al menos me parece que me he divertido durante los primeros treinta años de mi vida.
La afabilidad de Chéjov siempre mitigaba su ironía. Como Samuel Beckett, Chéjov es uno de los pocos santos de la literatura. Ambos hombres fueron irremplazables como escritores y sus vidas fueron aun más impresionantes que sus obras. Tolstoi amaba a Chéjov, como escritor y como persona, pero consideraba que la persona poseía una grandeza humana que sobrepasaba la de sus cuentos y sus obras de teatro. La bondad de Chéjov se aunaba al respeto que sentía por la sencillez de los demás. Gorki —que veneraba a Chéjov tanto como Tolstoi— resaltaba lo inmisericorde que era Chéjov ante cualquier expresión de la vulgaridad. En todos los demás sentidos, Chéjov era fuente de compasión hacia todos.
El genio de Chéjov es shakespeariano: es esta una alabanza peligrosa para cualquier escritor, pero me propongo establecer una comparación exacta —aunque no pretendo asegurar en ningún momento que Chéjov comparta con Shakespeare sus poderes sobrenaturales de caracterización—. En Shakespeare (como en la vida) la gente no suele escuchar, y cuando escucha, difícilmente entiende lo que el otro está diciendo. Esto es algo que solemos pasar por alto, porque es tal la fascinación que nos produce la personalidad de sus personajes que escasamente vemos cómo se evaden entre sí. Chéjov no crea las personalidades de Shakespeare, pero su capacidad de representar los abismos y las evasiones entre sus personajes es asombrosa.
El extraordinario desapego de Shakespeare por sus personajes —incluso con Hamlet y Falstaff— se refleja en el principio dramático de Chéjov de la restricción, necesariamente más evidente en sus obras dramáticas que en sus cuentos. Puede parecer curioso denominar como genio de la restricción a un autor tan benevolente como Chéjov, pero también parece exacto.
* * *
En sus reminiscencias de su amigo Chéjov, Máximo Gorki decía que en presencia del dramaturgo-cuentista "todos sentían un deseo inconsciente de ser más sencillos, más sinceros, más ellos mismos". Me parece que esa es la fórmula más adecuada para definir el genio de Chéjov, que se esconde tras la máscara de la banalidad. Sin importar cuan siniestro es el ambiente que representa, Dostoievski siempre está a un paso de lo trascendental y de lo extraordinario. Chéjov, discípulo de Tolstoi, sólo compartía con Dostoievski su intenso amor por Shakespeare, a quien Tolstoi despreciaba. Al igual que Turguenev, Chéjov se centró en Hamlet, en tanto que Dostoievski era más del tipo de Macbeth o de El rey Lear. Lev Shestov, pensador religioso ruso del siglo XX, comparó a Chéjov con el príncipe Hamlet, cosa que tiene sentido desde una cierta perspectiva —Chéjov estaba obsesionado con la obra— pero que desde otro punto de vista es engañoso. El Hamlet de Shakespeare es incapaz de amar a nadie aunque insista en lo contrario y es en realidad un asesino sin capacidad para el remordimiento. Según quienes lo conocieron bien y a juzgar por la gratitud de sus lectores y espectadores, Chéjov era y es alguien a quien debemos amar. Volvamos a Gorki, que recuerda a Tolstoi:
Siempre quiso a Chéjov, y cuando lo observaba, su mirada tierna parecía acariciarlo. Un día, estando aún convaleciente, sentado en la terraza, vio pasar a Anton Pavlovic con Alexandra Lvovna.
—¡Qué hombre encantador! —dijo—. ¡Qué hombre perfecto! ¡Modesto, dulce como una joven! Y camina como una señorita. Simplemente admirable.
Tolstoi era un juez implacable de los otros pero se anamoró de Chéjov y nunca dejó de quererlo, como nos sucede a casi todos. Robert Brustein se expresa con elocuencia en nombre de los lectores y de los espectadores de Chéjov:
Nadie ha podido referirse a él sin el más profundo afecto; y él, el autor, sigue siendo el personaje más positivo en toda su obra de ficción.
Hay grandes escritores cuyas personalidades llegamos a querer pero que nos resultan demasiado asombrosos para mantenerlos cerca: Blake, Shelley, Kafka, Hart Crane. Chéjov es una gran persona, además de muy afectuosa; Samuel Beckett fue ejemplar en todo sentido, pero era una persona remota. Me doy cuenta de que esto no es fácil de ver o de decir, pero Chéjov es el menos daimónico, el más humano de todos los genios literarios. Como su modelo, Shakespeare, Chéjov no le buscaba solución a los problemas y no conocía el remedio para los predicamentos humanos. Pero no sabemos mucho de Shakespeare como persona: nos deja perplejos porque es todo el mundo a la vez, incluyendo a todos los personajes de sus 39 obras. Chéjov es siempre Chéjov pero hay gran arte en ello, y también la fundación de un genio extremadamente individual...
Harold Bloom. Genios. Un mosaico de cien mentes creativas y ejemplares. Traducció de Margarita Valencia. Anagrama, 2005. P. 307-310.
Buscan fomentar lectura en policías de CDMX
El Universal
7|10|2021
El director general del Fondo de Cultura Económica (FCE), Paco Ignacio Taibo II, anunció el inicio del programa de fomento a la lectura en los cuerpos policiacos de la Secretaría de Seguridad Ciudadana (SSC), por lo que fueron entregados libros gratuitos a los uniformados.
En conferencia en donde se entregó el reconocimiento a policías por años de servicio encabezado por la jefa de Gobierno, Claudia Sheinbaum, el jefe de la policía capitalina, Omar García Harfuch, la secretaria de formación institucional, Marcela Figueroa y el presidente del Consejo Ciudadano, Salvador Guerrero Chipres, el escritor Paco Taibo señaló que este programa no busca obligar a los uniformados a leer, sino abrir espacios para los que se sientan atraídos por los libros.
"Esperamos que los interesados reciban los libros y prueben, algunos de ustedes son grandes lectores, de literatura, fantasía o divulgación científica. Bien pues esto es un estímulo para que sigan siendo lectores. Otros de ustedes tendrán la curiosidad", dijo.
El programa incluye también la formación de club de lecturas entre los policías, para crear micro bibliotecas, crear discusiones y debates de lecturas y ponencias entre escritores.
Recordó que este tipo de programas se implementaron y funcionaron con la policía de Nezahualcóyotl, en ese tiempo impulsado por el escritor Juan Hernández Luna, y en donde se hizo también el fomento a la lectura entre los uniformados.
Por su parte, la mandataria capitalina, Claudia Sheinbaum, refirió que con este programa se busca humanizar y dignificar a los policías.
Señaló que falta mucho por hacer en la corporación policial, pero que cada vez hay un mayor reconocimiento de la ciudadanía ante los uniformados y que la entrega de libros es ofrecerles el derecho a la cultura y lectura.
LLUÍS AMIGUET
Com desfer-se dels llibres
La Vanguardia
6|10|2021
Un marino español, Memorias de la transición, Lo que el rey me ha pedido, El año mágico de Adolfo Suárez, La historia se confiesa i uns quants títols de Fraga...Recordo a l'atzar i potser incomplets aquests títols que acumulaven pols a les lleixes de la masia familiar, sota una escopeta de balins tronada i una raqueta sense cordes que, com que havia estat de l'avi, ningú no s'atreveix a llençar.
El meu oncle no és polític; ni, entre vostès i jo, li importa gaire la política; ni havia llegit —m'hi jugo les bifocals— tota aquella prosa tan difícil de pair i tan aliena al que en realitat és la política, fins i tot en els anys en què es produïa a preu fet.
La gent no la coneixes pels llibres que compra, ni pels que llegeix, sinó per com se'n desfà. I ell col·locava tots aquests metres de lloms lluents de tapa dura acabats de comprar al prestatge noble del gran saló de casa seva, al costat de la llar de foc, on anàvem —quins aperitius!, afanyeu-vos que hi ha percebes i desapareixen— fins i tot els parents pobres per Nadal.
Passaven els anys mentre jo anava i tornava de la universitat i em colava algun dia de xafogor a la bassa amb els cosins a fer un capbussó. Feia un tomb per les prestatgeries de la masia i descobria algun inquilí nou en el desterrament llibresc. Així recordo: Un estilo ético: Felipe González i no em va sorprendre trobar pocs anys després El compromiso del poder de José María Aznar alimentant corcs entre els vells trencaclosques dels cosins.
Fins que un Sant Esteve de tietes l'oncle Alberto va muntar una bronca amb el meu altre oncle valencià sobre "la putada que ens ha fet als catalans La Caixa en anar-se'n" i el dinar va acabar abans de les postres. Ens va fer pena, perquè era divertit riure els uns dels altres i de nosaltres mateixos durant la ressaca de Nadal.
I l'altre dia, després de l'últim bany furtiu d'estiu a la masia, vaig descobrir, encastat entre un Calvo Sotelo i un De la Cierva, un dels exemplars que el meu oncle Alberto havia tingut aquests anys a la casa de Sant Gervasi. Era un dels primers títols del procés: La república que guanyarem...O una cosa així.
«En una entrada dels seus Diaris, Katherine Mansfield apunta aquesta observació sobre una novel·la d’E.M. Forster: «Ahir a la nit, posant els llibres més fluixos a la paret, em vaig trobar un exemplar de Howard's End i hi vaig donar un cop d'ull. Però no és prou bo. E.M. Forster no va mai més enllà d'escalfar la tetera. Hi té la mà trencada, en això. Toqueu la tetera. Oi que està deliciosament calenta? Sí, però no hi ha te».
De quants llibres no se’n podria dir el mateix? Sí, estan bé, estan ben escrits (sovint, ni això), però… no compleixen les seues promeses, no duen a terme el que s’han proposat. No han passat d’escalfar la tetera. Com observava amb malícia l’abbé Dinouart al segle XVIII, «molts escriptors tenen només el plaer de sentir-se autors», però no tenen en realitat res a dir. No tenen al darrere un món d’experiències personals i socials dignes de ser contades. No han aconseguit mai de posar l’accent o de fer peu en la realitat. La tetera està deliciosament calenta, però no hi ha te. L’observació de Mansfield és tan precisa com expressiva.»
Enric Iborra. Els còmplices. Viena, 2021. P. 92.
[...] Cuando V.A. Tíjonov, el editor de una revista llamada Siever, le solicitó información biográfica para acompañar una fotografía, Chéjov ofreció la siguiente respuesta:
«¿Necesita usted mi biografía? Aquí la tiene. Nací en 1860 en Tanganrog. En 1879 terminé mis estudios en la escuela de medicina de la Universidad de Moscú. En 1888 recibí el Premio Pushkin. En 1890 emprendí un viaje a Sajalín atravesando Siberia y regresando por mar. En 1891 hice una gira por Europa, donde bebí un vino espléndido y comí ostras. En 1892 acompañé a V.A. Tíjonov a la fiesta onomástica [del escritor Scheglov]. Empecé a escribir en 1879 en Strekosa. Mis colecciones de cuentos son Relatos abigarrados, En el crepúsculo, Relatos, Gente sombría y la novela corta El duelo. También he pecado en el ámbito del drama, aunque moderadamente. He sido traducido a todos los idiomas menos a los extranjeros. No obstante, he sido traducido al alemán hace poco. Los checos y los serbios también me aprueban. Asimismo, tengo relación con los franceses. Descubrí los secretos del amor a la edad de trece años. Mantengo excelentes relaciones con mis amigos, tanto médicos como escritores. Estoy soltero. Me gustaría recibir una pensión. Me ocupo de la medicina hasta tal punto que este verano voy a realizar varias autopsias, algo que no he hecho en dos o tres años. Entre los escritores prefiero a Tolstói; entre los médicos a Zajarin. No obstante, todo esto no vale nada. Escriba lo que le parezca. Si no hay hechos, sustitúyalos por algún comentario lírico.»
Janet Malcolm. Leyendo a Chéjov. Un viaje crítico. Traducció de Víctor Gallego Ballestero. Alba, 2004. P. 21-22.
JUAN TORRES BLASCO
Viajes por la parte de atrás de las bibliotecas
Última hora
27|8|2021
De tanto en tanto –una temporada de vacaciones o días libres, por ejemplo– aparece una ocasión propicia para darse un viaje por las segundas filas de libros de las estanterías; las que reúnen esos ejemplares que, por lo que sea, quedaron ocultos del primer plano.
La parte de atrás de las bibliotecas caseras puede estar formada por una única hilera de libros pero, a veces, esa segunda fila actúa también como viga maestra y sostiene una tercera que asoma sobre la principal y en la que, acercando los ojos o forzándolos, es posible atisbar los títulos de sus lomos. Revisar la parte de atrás de las estanterías algún día de no hacer nada puede ser un viaje como otro cualquiera a tu interior o a tu pasado y preguntarte, por ejemplo, cómo es posible que llegaras a leerte no uno, sino dos y tres libros de ese autor que hoy consideras impresentable; o intentar recordar cómo llegó hasta ahí ese libro, todavía con papel celofán sin rasgar y que –evidentemente– no llegaste a leer y que ahora abres como una adquisición reciente; o descubrir ese libro de poemas idéntico (aunque en una edición posterior) a otro situado en lugar bien visible que compraste para regalar a alguien y, por lo que fuera, no le llegaste a regalar por arrepentirte o para no parecer muy pedante.
Es posible que, también en segunda o tercera fila, repares en el libro que te dio a leer la amiga que tenía un amigo que escribía. Vaya, alguna vez habría que guardar juntos todos los ejemplares de esa novela de espadachines en dos tomos que compras de manera compulsiva cada vez que se te cruza. Incluso en esa versión pulga de alguna librería de viejo que ya no existe y cuyo texto es imposible leer por su letra menuda. Pero qué diablos hace ahí esa biografía que había olvidado totalmente. De tanto en tanto, y como en un juego de piezas, te atreves a mover y cambiar los libros de sitio. Y les quitas el polvo, claro.
L’oncle Vània, que va estrenar-se el 1899 al Teatre d’Art de Moscou, és una de les obres més importants de la literatura dramàtica del segle XIX. Anton Txékhov reflecteix l’apocalipsi interior d’un grapat de destins humans: el tedi, la vida malgastada, l’amor no correspost o la feina inacabable marquen l’existència dels personatges d’una de les obres més desoladores i representatives de l’autor rus.
L’acció transcorre a l’antiga casa de camp d’una família aristocràtica en decadència. La tranquil·la existència de l’oncle Vània i de la seva neboda Sònia es veu alterada amb l’arribada del professor Serebriakov i la seva jove i atractiva esposa, Elena. Aquest fet farà que tots els personatges es replantegin el seu lloc a la vida.
A l’obra podem veure l’enfrontament simbòlic entre dos móns: d’una banda, el de la vida al camp, aïllat culturalment i geogràfica; de l’altra, el que representen els dos ciutadans que venen d’un indret europeïtzat i més intel·lectual. No obstant això, tots plegats comparteixen una cosa: la profunda infelicitat.
Autor: Anton TxékhovDirector: Oskaras KoršunovasIntèrprets: Julio Manrique, Raquel Ferri, Ivan Benet, Júlia Truyol, Lluís Marco, Carme Sansa i Anna Güell.
Dissabte 6 novembre 2021 20:00
Sala 1 Ramon MontanyàA les 19’00 h. xerrada divulgativa a l’entorn de l’obra.
Ajuntament de Barcelona
Sant MartíIntervenció mural a Ciutadella | Vila Olímpica per apropar la cultura en femení13/07/2021
Els usuaris i usuàries de metro que atravessen el passadís de l’estació Ciutadella|Vila Olímpica (L4) poden gaudir d’una nova intervenció mural dedicada a la cultura en femení, en la qual es recullen diferents cites pronunciades per 22 dones cèlebres personatges històrics de la cultura universal.
Hi ha representades grans figures com Mercè Rodoreda, Artemisa Gentileschi, Madame de Staël, Virginia Woolf, Marina Tsvetàieva, María Zambrano, Agnes Varda, Angela Davis, Indira Gandhi o Frida Kahlo, entre moltes altres.
Dins l’acolorit mural, cada una de les 22 dones protagonistes hi té una imatge de gran format i una cita memorable que l’ha fet famosa. Les cites s’han reproduït en l’idioma natiu del personatge històric i s’han traduït en català i castellà.
XÈNIA DYAKONOVA
JOSÉ MATEO
Anton Txèkhov
Visat núm. 7
(abril 2009)
En només quaranta-quatre anys de vida, Anton Pàvlovitx Txèkhov va escriure al voltant de mil relats de diversa llargària, més de quatre mil cartes i un grapat de peces teatrals. Anton Txèkhov és reconegut com un mestre absolut del relat i com un dramaturg revolucionari i encara vigent. Ha estat valorat com a mestre per escriptors de la talla de Katherine Mansfield, Raymond Carver o Virginia Woolf, i va marcar nous camins tant en la prosa com en el teatre europeu.
Anton Pàvlovitx Txèkhov neix el 1860 a la vila de Taganrog, on el seu pare és un pròsper comerciant. L’any 1875 el pare de Txèkhov s’arruïna i ha de fugir a Moscou; Anton, ben aviat, i fins a la fi de la seva vida, esdevé la principal font d’ingressos de la seva família; en aquesta època comença a publicar retrats i escrits humorístics a la premsa. L’any 1984, malgrat les dificultats, Txèkhov aconsegueix acabar la carrera de medicina a Moscou. La medicina mai no serà lucrativa per a Txèkhov, però ell la considerarà la seva professió, que sovint exerceix sense cobrar. Cap a 1983 se li manifesten els primers símptomes de tuberculosi. Continua sent un autor prolífic de relats, que publica a les revistes més prestigioses del moment, i que van consolidant la seva fama com a prosista. L’any 1890 viatja a l’illa-presó siberiana de Sakhalín, on denuncia les condicions de confinament dels deportats. El 1896 té lloc a Petersburg l’estrena de la primera de les seves quatre grans peces teatral de maduresa: La gavina, que esdevé un fracàs punyent; l’any 1898, La gavina, de la mà del Teatre d’Art de Stanislavski i Nemiròvitx-Dàntxenko, aconsegueix triomfar a Moscou. Stanislavski produirà —i encoratjarà—, malgrat les seves diferències de criteri amb l’autor, les següents obres teatrals de Txèkhov. L’any 1901, ja greument malalt, Txèkhov contreu matrimoni amb l’actriu Olga Knipper. El 1904 mor al balneari alemany de Badenweiler.
L’estil txekhovià és senzill, subtil, lluminós i precís, ple d’observacions fugaces i detalls. Josep Pla, admirador de la seva obra, conclou: «L’escriptura és tan normal, tan acostada a la petitesa de les coses de la vida que a mi em sembla que l’escriptor rus ha contribuït com ningú a la destrucció del barroquisme literari i que això ho ha fet d’una manera gairebé inconscient i per raons d’honorabilitat personal...». La distància i l’objectivitat respecte als personatges s’harmonitza en Txèkhov amb una entonació irònica, però amarada de tendresa, i una certa melangia lliure de sentimentalisme. Un protagonista típicament txekhovià és l’intel·lectual apàtic i malenconiós que se sent avorrit i incapaç de fer res de profit, cosa que l’impulsa a filosofar sobre la vaguetat de viure. Es tracta d’un «home bo incapaç de fer el bé», dirà Nabokov. En el seu estil, en les seves maneres i en les seves manifestacions explícites, Txèkhov condemna les inscripcions grolleres de la subjectivitat de l’autor en les obres. En aquestes no hi ha ostentació d’una postura política o religiosa, però, per damunt de les vacil·lacions dels personatges txekhovians, hi plana un corrent ètic. El compromís amb la veritat literària i la versemblança en les seves obres és consistent amb una apel·lació humanística i progressista. Sovint, però, se li va retreure una visió entomològica sobre els seus personatges. Les seves obres dramàtiques que, amb les posades en escena del Teatre d’Art, van tenir un cert ressò, van ser titllades d’antiteatrals per la manca d’una acció vigorosa en escena. Certament, trencava amb el melodrama tradicional d’aleshores i obria camí cap als canvis en la concepció teatral que han tingut lloc durant el segle vint, incloent-hi el teatre de l’absurd o de la paradoxa.
Ja en vida, a Rússia, Txèkhov gaudí de la notorietat i d’un gran reconeixement (sense unanimitat) crític i literari. Alguns dels seus contes ja van ser traduïts a altres llengües europees. D’ençà de la seva mort, Txèkhov s’ha anat consolidant com un clàssic de la literatura russa. Cal tenir present el fet que el règim soviètic tolerés bé la seva literatura, tret d’algunes suspicàcies dels defensors més intransigents del realisme soviètic, a l’hora de considerar la seva difusió.
L’obra de Txèkhov es va donar a conèixer en el món occidental (i particularment en l’anglosaxó) arran de l’extensa selecció de la seva obra, en tretze volums (1916-1922), traduïda a l’anglès per Constance Clara Garnett. En l’àmbit francòfon, la traducció completa de l’obra de Txèkhov, en vint-i-un volums, a càrrec de Denis Roche, aparegué entre 1922 i 1934. Gràcies a questes traduccions, Txèkhov va tenir un gran reconeixement internacional i de seguida va ser llegit per escriptors com ara Katherine Mansfield, André Gide, Virginia Woolf, James Joyce o George Bernard Shaw.
Pel que fa al teatre, Txèkhov es va anar difonent per Occident lligat al Teatre d’Art: invitacions a Moscou de diversos artistes internacionals (com ara Isadora Duncan o Arthur Gordon Craig), gires internacionals (1906, 1924-1926) i participació en l’emigració de gent vinculada amb el Teatre d’Art. Després de la Segona Guerra Mundial, les peces teatrals de Txèkhov es van representar, reinterpretar i versionar arreu d’Europa. Actualment, Txèkhov és un dels autors més representats en llengua anglesa.
Txèkhov a Catalunya
A Catalunya, la introducció de Txèkhov es va fer amb molta més dificultat. La primera versió catalana, de 1909, apareix en un volum titulat Contes estrangers de «La Biblioteca del Poble Català». El 1911 apareix un altre conte traduït a la revista De tots colors. Entre 1924 i 1926 Josep Carner, amb el pseudònim de S. Bellafina, publica tres contes de Txèkhov a la revista Bella Terra. Txèkhov era un autor prou important a Occident com per sentir la necessitat de traduir-lo; no existien, però, traductors capaços de dur a terme aquesta tasca. L’any 1925 en una separata de la revista D’Ací i d’Allà es publica, en traducció d’Alfons Maseres, Un prometatge; Adrià Gual, l’any següent, posa fugaçment en escena aquesta versió. L’any 1926, en espanyol, la companyia Teatro Ecléctico presenta a Barcelona Las tres hermanas i El tío Vania. Aquestes primeres representacions, modestes, van cridar l’atenció de la crítica barcelonina, incloent-hi Josep Maria de Sagarra.
Al llarg dels anys trenta, es publiquen els primers llibres amb relats de Txèkhov. Francesc Payarols (Els mugics, 1931) i Andreu Nin (Una cacera dramàtica, 1936) fan les primeres traduccions directes del rus al català. Segurament l’any abans, havia sortit Tres anys, on consten com a traductors Olga Savarin i Josep Miracle, sembla que no és pas una traducció directa i que Olga Savarin és un invent editorial; a més, a la revista El Mirador es publicà l’any 1936 el relat «Ganes de dormir», en versió d’Agustí Bartra.
A partir del 1952, i fins al 1978, arran del naixement de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), Joan Oliver comença a versionar peces teatrals a partir de la traducció francesa. Així van apareixent: Un prometatge, L’ós, L’aniversari, Els danys del tabac, L’hort dels cirerers i El cant del cigne, a més de Les tres germanes i La gavina. El 1957 Esteve Baixas fa per a l’ADB una versió d’Els danys del tabac. Feliu Formosa s’encarrega de versionar L’oncle Vània. Les obres majors de Txèkhov, però no es van poder veure a la escena catalana fins a l’any 1979 en què es van representar amb gran acollida. D’aleshores ençà, Txèkhov s’ha anat muntant a Catalunya amb intermitències i fortuna diversa. El 1998 l’Institut del Teatre edita el Teatre complet de Txèkhov traduït directament del rus per Nina Avrova i Joan Casas, amb L’oncle Vània en la versió de Feliu Formosa revisada per Nina Avrova. Més recentment, s’han pogut veure a Barcelona diverses versions d’obres de Txèkhov en català, com ara Les tres germanes que es va fer amb motiu del centenari de la mort de l’autor al TNC, amb versió per a l’ocasió de Narcís Comadira amb l’ajut de Selma Ancira, o L’oncle Vània que Oriol Broggi va estrenar el novembre de 2007 a la Biblioteca de Catalunya amb el text traduït per Nina Avrova i Feliu Formosa.
Pel que fa a la l’obra narrativa, les edicions en català es van reprendre el 1982 amb l’aparició d’un volum de la col·lecció «Les Millors Obres de la Literatura Universal», on hi ha traduccions d’Helena Vidal i de Ricard San Vicente en col·laboració amb Maria Antònia Oliver, a més de l’antiga traducció de Nin. Cal dir que, mentrestant, en llengua espanyola, a partir dels anys seixanta, havien començat a aparèixer traduccions i seleccions àmplies de l’obra de Txèkhov, encara que mai del tot completes ni sistemàtiques. Lentament s’han anat afegint algunes traduccions més al català: durant el 1990 i el 1991 van aparèixer dos volums de contes editats pel Diari de Barcelona amb traduccions de Josep Maria Güell i de Victòria Izquierdo; el 1995 Quaderns Crema va publicar el recull de Contes traduït per Anna Estopà; i el 2003 va aparèixer El monjo negre en traducció de Xènia Dyakonova.
Si pel que fa a l’obra teatral, el nivell i el volum de les traduccions sembla prou bo, la publicació de relats de Txèkhov en català (per no parlar de la correspondència) és, en bona mesura, una tasca pendent.
_______________
P.S.: Txèhov, Tchekhov, Txèkhov, Txékhov...Al vostre gust...
Aquí trobareu com es pronuncia.
Анто́н Па́влович Че́хов, en ciríl·lic.
