paraula de traductor

Bon dia, Mati

res, que fa dies que he vist que llegiu Perduda, i suposo que a hores d'ara ja heu fet la trobada o l'esteu a punt de fer. En condicions normals t'hauria deixat uns quants comentaris, però he estat unes setmanes literalment sense existir, només feina, feina, feina, fins a un punt delirant.

Perduda no és la mena de llibre que acostumo a traduir, però la veritat és que m'ho vaig passar força bé, i trobo que almenys un moment, el de la caseta de les eines, és sensacional. Recordo que la veu de l'Amy em va costar de reproduir, especialment la del diari. Plena de petits girs i exclamacions que demanaven molt de color. La d'en Nick és més discursiva i una mica més lineal i va ser més fàcil.

Ja em diràs com va anar la trobada. Si els ha agradat el llibre, potser els interessarà saber que acaba de sortir Ferides obertes, la primera novel·la de l'autora, que està passant desapercebuda però que és molt més torbadora que Perduda, d'una manera que em va fer pensar en la Highsmith. L'atmosfera hi té més pes que no pas a Perduda, i és malsana, morbosa... i confirma els nostres pitjors temors sobre la institució familiar. Hi ha un parell d'escenes bastant memorables. Vaja, que em va agradar molt més del que em pensava...

sant guguel transleitor mos agarre confessats

A Reader’s Guide for Gone Girl by Gillian Flynn

Questions and Topics for Discussion

1. Do you like Nick or Amy? Did you find yourself picking a side? Do you think the author intends for us to like them? Why or why not? 

2. Does the author intend for us to think of Nick or Amy as the stronger writer? Do you 

perceive one or the other as a stronger writer, based on their narration/journal entries? 

Why? 

 3. Do you think Amy and Nick both believe in their marriage at the outset? 

4. Nick, ever conscious of the way he is being perceived, reflects on the images that people choose to portray in the world—constructed, sometimes plagiarized roles that we present as our personalities. Discuss the ways in which the characters—and their opinions of each other—are influenced by our culture’s avid consumption of TV shows, movies, and websites, and our need to fit each other into these roles. 

5. Discuss Amy’s false diary, both as a narrative strategy by the author and as a device used by the character. How does the author use it to best effect? How does Amy use it?

6. What do you make of Nick’s seeming paranoia on the day of his fifth anniversary, when he wakes with a start and reports feeling, You have been seen?...

...i així fins a vint qüestions. Aquí trobareu la resta.

flynn 2.0

Clic.

Clic.

vida en parella

Les relacions de parella complicades han estat protagonistes de tota mena de novel·les, pel·lícules, còmics, sèries de televisió...És un clàssic que podria tenir, si és que no el té de facto, un gènere propi. La nord-americana Gillian Flynn (1971) centra la seva tercera novel·la en una d'aquestes relacions tortuoses. L'obra està carregada d'una intriga ben generada i ben mantinguda i mostra la vida modèlica durant els primers anys de matrimoni d'Amy i Nick, dos joves atractius que treballen d'escriure en revistes. Ella és la filla de dos psicòlegs que es van fer rics amb una sèrie de novel·les juvenils basades en la vida de l'Amy, la perfecta.

Una sèrie de circumstàncies (l'agonia de la premsa i de la venda de llibres) els ofega amb uns problemes econòmics que els empenyen a traslladar-se a un poblet del Mississipí, on va néixer Nick i on viuen el seu pare (amb demència), la seva mare (malalta de càncer) i la germana (amb la qual obre un bar). Amy, de tarannà burgès i deliris de superdotada, queda limitada a la feina domèstica, tot i que sembla feliç i adaptada. Quan fa un parell d'anys de la vida de poble, el matí del cinquè aniversari de casats, ella desapareix.

Alternant el present amb un diari, Flynn alterna la visió de Nick, que de mica en mica es va convertint en el principal sospitós, i fragments d'un diari íntim d'Amy, que va descobrint detalls de la relació i, a més, planta pistes a través d'un joc privat de la parella. Entre les dues narracions, Flynn crea una xarxa de mentides i descobriments, inculpacions i proves diverses que estrenyen el cercle al voltant del coll de Nick, encara més en una localitat petita i, sobretot, en mans del periodisme més sensacionalista, ben retratat (i criticat) per l'autora.

La mala bava que pot segregar una relació aparentment idíl·lica es va mostrant pàgina a pàgina, com també la manipulació mediàtica i la lleugeresa amb què ens jutgem els uns als altres, els anomenats judicis paral·lels, morbosos i sovint desmesurats.

Els girs argumentals funcionen, tot i que algunes situacions siguin inversemblants; és un best-seller i s'ho pot permetre, sobretot perquè està ben escrit, ben construït, és prou original i garanteix passar bones estones. Per buscar-li algun però, que no desllueix el resultat final, potser li sobren algunes pàgines, poques, i pot resultar molest l'abús de cursives d'intenció per subratllar innecessàriament determinats fragments dels diàlegs...

Lluís Llort. «Amb qui comparteixes el llit?» ELPUNTAVUI. 20/09/13.

experiència de segona mà

«La bancarrota s'esqueia perfectament al meu estat mental. Feia anys que m'avorria. No era l'avorriment d'un nen inquiet i rondinaire (no vol dir que no hi caigués, també), sinó un malestar dens que ho cobria tot. Em semblava que ja no es podria descobrir mai més res de nou. La nostra societat era profundament, ruïnosament derivativa (tot i que la paraula derivatiu entesa com a crítica és en si mateixa derivativa). Érem els primers éssers humans que no veurien mai res per primera vegada. Contemplem les meravelles del món amb els ulls apagats, sense que ens aclaparin. La Mona Lisa, les piràmides, l'Empire State. Els animals de la selva en ple atac, vells icebergs que s'ensorren, volcans en erupció. No recordo una sola cosa impressionant que hagi vist de primera mà que no m'hagi remès immediatament a una pel·lícula o un programa de televisió. Una merda d'anunci. Ja coneixem l'esgarrifosa cançoneta dels desmenjats: Ja ho he viiist, això. Ho he vist tot, literalment, i el pitjor, el que fa que em vulgui fotre un tret al cap és el següent: l'experiència de segona mà és millor. La imatge és més vívida, la perspectiva més nítida, la música i l'angulació de la càmera manipulen les meves emocions d'una manera de què la realitat ja no és capaç. No sé si arribats a aquest punt som realment humans, els que vam créixer com la majoria, amb la tele, el cinema i ara Internet. Si ens traeixen, sabem quines paraules hem de dir; quan un ésser estimat es mor, sabem quines paraules hem de dir. Si ens volem fer els totxos, els espavilats o els ximples, sabem quines paraules hem de dir. Tothom funciona a partir del mateix guió potinejat.

És una època molt difícil per ser una persona, simplement una persona real, de debò, i no una col·lecció de trets de personalitat triats en una inacabable màquina expenedora de personatges.

I si tots nosaltres interpretem un paper, no hi pot haver un company de l'ànima, perquè no tenim ànimes veritables.

Havia arribat al punt que semblava que res no tenia cap importància, perquè jo no era una persona de debò i els altres tampoc no ho eren.

Hauria fet qualsevol cosa per tornar-me a sentir real de veritat.»

Gillian Flynn. Perduda. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. RBA, 2013. P. 107-108.

booktrailer

«—Ja me n'adono —va dir la Boney, movent el cap—. La gent vol pensar que coneix els altres. 

Els pares volen pensar que coneixen els seus fills. Les dones volen pensar que coneixen els seus marits.»

Gillian Flynn. Perduda. P. 133.

________________ 

P.S.: Banda sonora gentilesa de Wagner, el preludi  de Tristan und Isolde.

literatura comercial de qualitat #elconcepte

De què parlem quan parlem de literatura comercial de qualitat? La tercera novel·la de Gillian Flynn, excrítica de cinema i televisió nascuda a Kansas City l'any 1971, ens dóna una resposta més que convincent. Perduda (RBA - La Magrana / Mondadori) segueix al peu de la lletra els patrons més clàssics del thriller psicològic. Comença plantejant un misteri i al voltant hi construeix un argument enrevessat, que avança d'una manera tan trepidant com calculada, amb les dosis justes de tensions i distensions, de girs i cops d'efecte.

Dit així, fa la impressió que fabricar un producte d'aquesta naturalesa és la mar de senzill. Però conèixer la recepta sempre és més fàcil que cuinar-la. A més, Flynn no es conforma a atrapar l'atenció del lector amb l'ús eficaç dels trucs més vistosos d'un gènere actualment molt popular, sinó que també ofereix una exploració valenta i estremidora, molt veraç, de les relacions de parella i també de la institució matrimonial.

[...]  Un dels punts forts de Perduda és, sens dubte, l'estructura. Que la història sigui narrada a dues veus, amb l'Amy i el Nick que es distribueixen els capítols, permet a l'autora exemplificar narrativament la desintegració del matrimoni. Vull dir que, de bon començament, sembla que les versions de l'Amy i el Nick es complementin, com si col·laboressin per oferir-nos la veritat. A poc a poc anem descobrint, però, que no tan sols no col·laboren sinó que es passen malèvolament la pilota, que es rebaten i confonen i busquen fer-se la punyeta... Aquesta narració feta per dues veus competidores també és una argúcia per jugar amb la credulitat del lector: ¿ens podem creure el que ens diuen els personatges? Per quin motiu haurien de mentir-nos? Quina intenció tenen les seves mentides? En aquest sentit, la construcció del personatge de l'Amy és sensacional. És la Brenda Chenowith de la sèrie Six feet under empeltada de Lady Macbeth…

Tot i que Gillian Flynn dosifica la informació amb comptagotes i amb destresa, el lector familiaritzat amb els codis del gènere anirà anticipant els tombs de la trama. No és un problema. Som més a prop del suspens d'Alfred Hitchcock que del cinema que s'ho juga tot en la carta de la sorpresa final. Saber què passarà no mata l'interès ni l'emoció de la lectura perquè el més important és saber com passarà. I per quines raons. I amb quines conseqüències. Perduda és una novel·la que aconsegueix entretenir els lectors amb les armes de l'autenticitat emocional, de la provocació moral i de la intel·ligència més endimoniada.

Gràcies a la traducció de Ferran Ràfols Gesa, la prosa de Gillian Flynn sona, en català, fibrosa i fresca. Electritzant.

Pere Antoni Pons. «No et passi mai pel cap de casar-te». Ara. 04/05/2013.

perduda, de gillian flynn

UNO  ¿Se acuerdan de Love Story? ¿Esa novela de Erich Segal? ¿Aquella película con Ryan O'Neal y Ali MacGraw? ¿La que venía con ese eslogan/mantra de —ja, ja, ja— «Amar es no tener que pedir nunca perdón»? ¿La que hizo emocionarse hasta las lágrimas a millones de espectadores del mundo entero?

¿Sí?

Bueno, Perdida es también una love story.

Pero aquí —como en toda pareja de carne y hueso— se pide perdón cada cinco minutos. O, al menos, si las cosas van muy pero muy bien, una vez al día. El problema para alguno de sus miembros —y la malsana y adictiva perdición para el lector— es que, en Perdida, además de pedir perdón se pide auxilio. Y —como suele ocurrir en más de una ocasión— la única persona que escucha semejante pedido es exactamente aquella que hace que abras la boca para gritar fuerte, más fuerte todavía.

DOS  Buenas notícias: Gillian Flynn es algo así como la hija bastarda de Jerry Seinfeld y Patricia Highsmith.

Es decir: Gillian Flynn —nacida en 1971 en Kansas City, Missouri, y quien empezó y duró diez años como crítica de televisión para el semanario Entertainment Weekly hasta que perdió su escritorio por una de esas crisis del periodismo, etc.— es dueña de una prodigiosa capacidad para diseccionar lo cotidiano y familiar y hacernos ver de manera nueva lo que pensamos que teníamos completamente visto o, mejor aún, todo eso que habíamos pasado por alto y resulta ser decisivo.

O sea: Gillian Flynn nos habla (y la leemos) como si se tratase de una stand-up comédienne que, mientras nos hacer reir, nerviosos, juguetea con un afilado cuchillo de cocina. Lanzando frases ingeniosas y certeras y agudas mientras apunta a todo eso que se esconde bajo la alfombra o dentro de cajones o en habitaciones mal iluminadas en las que se entra poco, solo cuando es indispensable o se impone el recordar algo que estaba tanto mejor en el olvido o la amnesia.

Y es entonces cuando pensamos que lo que nos cuenta Gillian Flynn es que nadie es del todo como suponemos, que nada es completamente lo que parece.

Y que el amor es un arma de doble filo y un boomerang y una ratonera.

Y que, en el fondo, muy en el fondo, en más de una ocasión, a todos y a todas nos gustaría ser —o al menos tener la capacidad de actuar y de acción de— un tal Tom Ripley.

Rodrigo Fresán. «Love Story». Nota final a: Gillian Flynn. Perdida. 2a ed. Traducció d'Óscar Palmer. Random House Mondadori, 2013. P. 563-564.