avui parlarem d'el xal

senyor, sí, senyor!

SARA MESA
¡Señor, sí, senyor!
Capitán Swing
20|3|2017

Una de las escenas más escalofriantes -y mejor narradas- que he leído en los últimos tiempos pertenece a la novela El chal, de Cynthia Ozick, que se inspiró en un hecho real para escribirla. William L. Shrirer, corresponsal en Berlín durante la Segunda Guerra Mundial, testimonió que en los campos de exterminio los guardias arrojaban bebés contra las alambradas eléctricas, no sólo para acabar con ellos, sino, sobre todo, para torturar y minar la moral de sus madres. Como en tantas otras atrocidades que nos deja la Historia -y el presente-, lo que produce más espanto es la naturalidad del hecho, la cotidianeidad de un horror que en contextos “normales” nos parece inimaginable, pero que en otros se hace, precisamente, “normal”. ¿Qué lleva a un hombre a arrojar a un bebé contra una valla eléctrica? ¿A un hombre que probablemente tiene hijos a los que ama y con los que juega a diario? ¿De dónde surge una acción así, cuál es su raíz? “Yo sólo cumplía órdenes” es quizá la excusa más universal, junto con “la responsabilidad final no era mía” o “si no lo hacía yo, lo haría otro”. Pero, ¿de verdad la obediencia es un impulso tan fuerte como para anular las convicciones morales de individuos que, en otras circunstancias, jamás actuarían con tamaña crueldad?

A raíz de los resultados del controvertido experimento Milgram, parece que sí: los peligros de la obediencia son muchos, y de largo alcance. Los detalles sobre este experimento psicológico se recogen en Obediencia a la autoridad, un ensayo obra del propio Stanley Milgram que ha publicado recientemente la editorial Capitán Swing. Por si no lo conocen, resumiré el contenido del experimento, que comenzó en los años 60 en la Universidad de Yale: tenemos un experimentador, un aprendiz y un sujeto. Los dos primeros están al tanto del verdadero sentido del experimento, mientras que al sujeto se le hace creer que participa en un estudio sobre los efectos del castigo en el aprendizaje. Se ata al aprendiz -un actor- en una silla, en la que recibirá supuestas descargas eléctricas, de menor a mayor intensidad -hasta los 450 voltios-, cada vez que se equivoque en la memorización de pares de palabras. En realidad, no recibe descarga alguna, pero el sujeto, que es quien se encarga de pulsar el botón que las aplica, cree que sí, a tenor de los gritos, que van subiendo en intensidad. Con las primeras descargas habrá sólo protestas, después quejas más contundentes, más adelante verdaderos alaridos y peticiones de escapar y por último el aprendiz finge el desvanecimiento. ¿Cuántos sujetos llegaron hasta el final? Asusta saber que en torno a las tres cuartas partes. ¿Y por qué? Porque se les decía que lo hicieran, que el experimento lo exigía así, que en todo caso no eran ellos los responsables. Se diseñaron diferentes variantes en esta estructura básica, participaron todo tipo de sujetos, se prosiguió el experimento fuera de la universidad, también en otros países, y siguió quedando constancia, en todos los casos, de que los individuos tendían mayoritariamente a obedecer: aun estando en contra de sus propios principios, aun sufriendo o mostrando una clara tensión, aun protestando incluso, muchos -aunque no todos- continuaban aplicando las descargas hasta el final.

Autoridad, obediencia, lealtad y sacrificio: conceptos a los que Milgram dio la vuelta para mostrar las feas costuras que a menudo los conforman, y que sin embargo continúan siendo valores indiscutibles en el ejército, la religión, la empresa, la familia. ¿Obedientes a costa de qué? ¿Leales hasta dónde? Como hecho digno de santidad y muestra de fe inquebrantable se describe en el Génesis el sacrificio que Abraham está dispuesto a hacer matando a su hijo Isaac porque el terrible Yahvé se lo ha ordenado. Con este tipo de cosas nos hemos criado.

En su experimento, Milgram señaló las contradicciones que se generan en torno a la noción de responsabilidad. ¿La obediencia es un mecanismo que la excluye? ¿Nos excusamos considerándonos sólo una rueda más del engranaje -o del sistema-? ¿Es suficiente con mirar al otro lado? La lectura de Obediencia a la autoridad duele y enseña al mismo tiempo, es demoledora y a la vez esclarece parte de nuestras sombras, nos hace más conscientes de ellas. No es de extrañar que el experimento, que surgió de la reflexión sobre “la banalidad del mal” que acuñó Hannah Arendt en relación con el juicio de Adolf Eichmann -un simple burócrata que “se limitó a cumplir órdenes”-, molestase a la sociedad americana: sus conclusiones podían aplicarse perfectamente a masacres como la de My Lai, perpetradas por sus soldados durante la guerra de Vietnam. Milgram demostró que, por muy espantosa que nos parezca, la obediencia acrítica es una constante en la naturaleza humana. Y que conocer este hecho es indispensable para ayudarnos a vencerlo y a comprender las virtudes de la desobediencia. Porque después de todo, a pesar de su pequeño tamaño, “no” sigue siendo una gran palabra.

 

todesfuge, de paul celan

Els teus cabells daurats, Margarita;

els teus cabells cendrosos, Sulamita.

[Traducció d'Antoni Pous]

«És, però, en el cèlebre poema «Todesfuge» («Fuga de la mort»), que Celan pot arribar a escriure una tomba per a la seva mare, morta d’un tret a la nuca al camp de Mikhailovka quan es va considerar que ja no era útil per a treballar. És un poema encisador, molt rítmic i alhora revulsiu, que exposa i analitza la singularitat del genocidi jueu a mans dels alemanys, i que va ser criticat per l’estetització de l’horror o per la conjugació de bellesa i crim, quan en realitat mostra de quina manera l’èxtasi musical, l’embriaguesa poètica i el deliri alquimista per l’or han pogut conduir a l’extermini, amb Auschwitz convertit en el gresol de la raça ària, a la llum de dues figures eminents: Bach i Goethe...»

Arnau Pons. «Paul Celan». Visat, núm. 19; abril 2015.

 

Aquí, l'article complet. I dimarts, quan ens trobem per comentar El xal, el perquè de tot plegat.

 

memòria sense cap mena de victimisme

 

FLAVIA COMPANY
Memòria sense cap mena de victimisme
Quadern | El País
20|5|2010

Cynthia Ozick (Nova York, 1928) és encara poc coneguda a Catalunya, a pesar de la seva indubtable categoria literària i a pesar que ja fa vint anys l'editor Miguel Riera va publicar, a Montesinos, títols tan emblemàtics com ara Levitación (1988), El mesías de Estocolmo (1989) i el propi El chal (1992), obra que va guanyar, pels dos relats que hi conté, el premi O. Henry de narrativa breu els anys 1981 i 1983 —Ozick el va rebre també el 1992 per Puttermesser Paired, esdevenint així l'única autora que l'ha obtingut tres cops, superant John Updike, John Cheever i Raymond Carver, en canvi tots tres molt coneguts i apreciats aquí.

Rellegint El xal, ara en la versió catalana de Dolors Udina, que ha fet sens dubte una feina excel·lent, no he pogut evitar que em vingués al cap una frase de l'escriptora Grace Paley —també descendent de jueus, també del Bronx i coetània d'Ozick— que diu: "La veritat, quan troba el seu nivell, flota". I ha estat així perquè el personatge que presenten les dues narracions contingudes en aquest volum manipula la realitat de manera que esdevingui un espai en què poder sobreviure aliena a una veritat que, de tan dolorosa, resulta insuportable.

Basada en una crònica escrita pel periodista William Shirer (Chicago, 1904-Boston, 1993) on explica com els nadons eren llençats contra les tanques elèctriques als camps de concentració nazis, El xal narra la història de Rosa Lublin, una dona que perd d'aquesta manera esgarrifosa la seva criatura i que guarda com un tresor, símbol de la seva maternitat i de la seva vida anterior, el xal que la nena mossegava i llepava per apaivagar la gana i el plor.

En el moment en què té lloc aquesta escena, la Rosa està acompanyada per la seva neboda adolescent, la Stella, que, juntament amb la Rosa Lublin, retrobem a la segona de les narracions, la més extensa del volum. Som 30 anys després de la barbàrie nazi. I som als Estats Units, Miami. La Rosa s'ha fet gran i no ha estat capaç —no ho ha volgut i la titllen de boja— d'integrar-se. La Stella resideix a Nova York i manté la Rosa, es preocupa per ella i fa de contrapunt: no en vol saber res, de la vida d'abans, i escriu cartes a la seva tieta perquè segueixi el seu exemple. Però la Rosa no pot abandonar el passat: "Ningú no en sabia res. Això em sorprenia, que ningú no recordés què havia passat feia tan poc temps". El personatge i, a través d'ell, l'autora, defensa la necessitat de mantenir la memòria, però ho fa sense cap mena de victimisme: ens enfrontem a una concepció ideològica i vital que demana la nostra complicitat i compromís.

Narrativa sense concessions, literatura escrita frase a frase, esculpida per una exigència artística poc comuna, aquesta petita gran obra resulta una magnífica carta de presentació per a una autora que mereix la més seriosa atenció. La seva prosa dura, despullada, sintètica, ens recorda les pàgines de l'hongaresa Agota Kristoff o de la suïssa Fleur Jaeggy. L'economia de recursos és absoluta: Ozick no escriu res més que el que sembla estrictament necessari per fer possibles les seves històries.

És ben cert que els llibres arriben a les nostres mans quan és el moment oportú perquè els llegim. En aquest sentit, El xal és una publicació necessària en els temps que corren, quan la crisi amenaça —pura llei del pèndol— els valors principals de la democràcia.

 

una gran història que es llegeix quasi sense respirar

XAVIER SERRAHIMA
El Xal, Cynthia Ozick
Al blog: El racó de la paraula
17|4|2010

[...] Caldria molt d’espai i molt de temps per tractar d’establir què és allò que entenem com a literatura. Com a literatura digna d’aquesta denominació. I segurament tampoc no acabaríem posant-nos d’acord, entra d’altres raons, perquè primer caldria establir quin és l’objectiu, la raó i la finalitat de la literatura —en cas, és clar, que coincidíssim en la idea que en té o n’ha de tenir.

Ara bé, si entenem que la consideració d’una obra com a literària —si ho preferim, de més literària— té relació directa amb la petja que deixa en nosaltres la seva lectura, no hi ha dubte que El Xal (The Shawl), de Cynthia Ozick, traducció de Dolors Udina, Viena Edicions, 2010, mereix amb escreix una tal catalogació.

Per més que les afirmacions i sentències absolutes acostumin a ésser agosarades, en aquest cas bé podem arriscar-nos a assegurar que la seva lectura no deixarà ningú indiferent. Més encara, que impactarà i ho farà pregonament. No tan sols pel tema —que convé més que mai no desvetllar, ni tan sols insinuar, a fi de no fer perdre part de la seva puixança— dolorós i pertorbador, sinó sobretot per l’estil directe, sec, tallant, quasi agressiu que l’autora escollí.

Un estil, un llenguatge i un ritme, cal dir-ho, que era el que millor s’esqueia amb la història que ens volia presentar. Fins i tot podríem dir que l’argument l’exigia. En aquest cas, fons i forma són indissociables. L’un no podria existir sense l’altre.

D’entrada, el que més sorprèn d’aquesta obra, que havia estat fins ara incomprensiblement desconeguda a casa nostra, és la brevetat de la seva narració inicial, que és la que dóna nom —però també raó, sentit i consistència— al volum. En tan sols vuit pàgines, Ozick ens ofereix un relat impactant que difícilment oblidaren. Una narració ferotge i aclaparadora que no podrà ésser engolida pel vast oceà de la nostra desmemòria.

Tanmateix, la seva inusual brevetat no és pas una anècdota, ni molt menys un element forçat amb voluntat cultista o elitista, sinó una necessitat. De la mateixa manera que l’estil, de frases curtes, entretallat, puntillista, telegràfic, quasi lacònic, és el que havia d’ésser, la concisió de la narració era del tot imprescindible. És també com ha d’ésser: veloç, directa, inesperada. Com un cop de puny sobtat al ventre, que ens deixa sense alè.

Pel que es refereix a la segona narració, Rosa, tot i que ens ofereix un retrat fidel de les conseqüències psicològiques que suposaria patir una experiència com la relatada a El xal, malgrat que guanyà com aquesta el premi O. Henry, no assoleix el seu mateix nivell literari.

Preveient que l’escassa llargària del llibre pugui fer enrere algun possible lector o comprador, la contraportada adverteix: “Que no us enganyi el gruix d’aquest volum. El Xal és una gran història que es llegeix quasi sense respirar”. En general, una afirmació d’aquest tipus acostuma a fregar la hipèrbole. En algunes ocasions, l’exageració esdevé contraproduent, quan la realitat no satisfà les expectatives creades.

En el cas present, encara fa curt: no tan sols talla la respiració —ja que rebem un uppercut que ens deixa K.O. per un instant— sinó que ens sangglaça i trasbalsa profundament. Ens deixa una empremta no només en el nostre bagatge lector, també en el nostre esperit.

Si provéssim de fer un resum d’aquesta obra —que com tantes d’altres de valor, es resisteix a acceptar o permetre— hauríem ben segur d’afirmar que és un llibre ben poc adient per a totes aquelles persones que cerquin tan sols un pur entreteniment en la lectura. Els podria causar un sotrac més que considerable. Més si tenim en compte que la història, tant si es produí realment com si no, bé podria haver-se esdevingut… I, el que és més greu encara, no pas només a meitats del segle passat!

Ara bé, tots aquells —siguin pocs o molts— que li exigeixin quelcom més, bastant més o molt més convé que l’afegeixin a la seva llista d’obres pendents que mereixen almenys una oportunitat.

Per acabar, un petit tast de l’estil, sintètic i poètic alhora, de l’obra:

«Els ulls de la Magda estaven sempre clars i secs. Mirava com un tigre. Protegia el seu xal. Ningú no podia tocar-lo; només la Rosa podia tocar-lo. L’Stella no ho tenia permès. El xal era com la criatura de la Magda, el seu animal de companyia, la seva germana. S’hi embolicava i, quan volia estar-se molt quieta, en xuclava una de les puntes.»

de l'holocaust a miami

DAVID CASTILLO
De l'Holocaust a Miami
Avui
4|3|2010

Hi ha moments en què, enmig de la saturació de novetats de qualitat quan s'acosta Sant Jordi, el lector redescobreix un tresor. És el cas d'El xal, de Cynthia Ozick, una de les grans narradores nord-americanes actuals, que restava inèdita en català. El xal és una obra breu, no arriba a les cent pàgines, però de lectura exigent i, alhora, lleugera. En poc més de dues hores i mitja quedes fascinat per la capacitat de l'escriptora per introduir-nos en un món que va endavant i endarrere mentre els personatges suren a la deriva del present. L'estructura és senzilla. Un primer conte breu, El xal, que serveix d'introducció per a una nouvelle, Rosa. El primer descriu un episodi en la joventut de la protagonista, que, acompanyada de la seva filla i la seva neboda, passa una misèria absoluta en un camp de concentració nazi a Polònia. Amb un estil poètic i apocalíptic se'ns narren els patiments de Rosa, Magda i Stella. En la segona part, trenta anys després, Rosa Lublin, una dona gran dedicada al negoci de la quincalla, abandona Nova York per instal·lar-se a Miami, en un hotel de mala mort. Escriu cartes en anglès a la seva neboda, que ha oblidat el polonès, i evocacions de la seva filla Magda en "un excel·lent polonès literari". Amb aquest punt de partida, Ozick desplega un impressionant artefacte literari amb el seu estil nerviós, de frase curta i intensitat lírica. Cada pàgina conté una sorpresa, amb el rerefons del trauma del camp.

El xal és una obra mestra que s'inscriu, si ens permetem les etiquetes, dins la gran tradició de la narrativa jueva nord-americana, des d'Isaac B. Singer, Malamud i Bellow fins als Roth, Vonnegut, Mailer, Heller, doctorow, Shaw, Elkin, Bruce J. Friedman i Schulberg, per esmentar només els que ja es poden considerar clàssics. Vaig conèixer Cynthia Ozick gràcies a les traduccions de Montesinos Editor, l'editorial de les revistes Quimera i El Viejo Topo, que va publicar el recull de relats Levitación i la novel·la El mesías de Estocolmo als anys vuitanta. Tots dos llibres, com El xal, són magistrals. En els contes pot plantejar-nos situacions quotidianes i barrejar-les amb Freud, Déu i el golem. Els records de la vella Europa, el subconscient col·lectiu i la por de l'infern en vida apareixen en els fragments que poden evocar Praga, Varsòvia o la realitat de Nova York. El mesías de Estocolmo és un homenatge al geni Bruno Schultz, assassinat al gueto de Varsòvia d'un tret al clatell per un oficial de la Gestapo, irritat perquè a un altre oficial alemany li havien agradat els dibuixos de Schultz.

La facilitat per introduir històries del passat dins la realitat amb la naturalitat d'un record familiar és una de les bases del talent d'Ozick. El crític Harold Bloom va destacar que "a El xal, la meravellosa unió entre història i la novel·la produeix un efecte intensament commovedor". En una entrevista fa més de vint anys, Ozick parlava de la sincronia entre passat i present d'una manera esclaridora —"és difícil que algú arribi a ser un gran escriptor si no és conscient de ser només un instant d'un grandiós flux humà"— per oposar-se als jovenets que irrompien als vuitanta amb manifestos i literatura narcisista i efímera. Els dos relats que componen El xal van ser publicats el 1980 i el 1983 per la revista New Yorker. Tots dos van guanyar el prestigiós premi O'Henry, guardó que Ozick ha obtingut en tres ocasions, per davant de John Updike, John Cheever i Raymond Carver, que el van aconseguir en dues. Esperem que els nostres editors ens ofereixin més llibres d'aquesta autora, un dels cims de la literatura americana contemporània.

mestratge literari

ISABEL NÚÑEZ
La maestría literaria
Culturas | la Vanguardia
7|4|2010

Este libro magnífico, auténtica joya que yo quise traducir, se compone de dos relatos, El xal y Rosa. El primero, breve, arranca con la frase "Stella frío, frío, el frío del infierno" y muestra a Rosa, joven polaca esquelética en un campo de concentración, con una criatura hambrienta buscando sus pechos secos, oculta bajo un chal protector, y una niña, su sobrina Stella, celosa de la pequeña y que en la fantasía de Rosa se convierte en caníbal y la devora. y las voces fantasmas junto a las rejas electrificadas. Cuando Stella le quita el chal a la pequeña, esta escapa del barracón y llora perdida, y un soldado llega antes que su aterrada madre.

El tono de esta escritura ardiente y despiadada, con un ritmo musical y onírico, tiene resonancias del Quanta, quanta guerra, no sólo por la traducción, excelente, de Dolors Udina, sino porque compone un paisaje delirante del horror con los ojos de la adolescencia, en una poética llena de gracia y una feroz sensualidad que no se olvida.

El segundo cuento, con distinta fiereza y humor negro enterrado, muestra a Rosa en Florida, treinta años después, con su loca lucidez, la mirada acusadora contra el mundo, que sólo quiere soñar sola: maldice la desmemoria de su sobrina Stella y recupera el chal que le permite, por transposición traumática, resucitar a su hija perdida, hacerla volar y brillar con sus vestidos y escribirle cartas en polaco, restituir ante ella la magnífica Varsovia, el padre que se sabía la Eneida de memoria, la madre delicada ante la que todos se inclinaban, "la vida de antes". Dice Rosa que ellos tienen tres vidas, "la de antes" era su vida de verdad, allí donde nacieron, "la de después" es ahora, en un país que no recuerda ni comprende, donde no tienen identidad y el acento polaco surge como humo cuando hablan, "la de durante" es Hitler. "Antes es un sueño. Después es una broma. Sólo queda el durante. Y decir vida es mentir."

Cynthia Ozick (Nueva York, 1928), autora prolífica y sólida, en la tradición literaria judío-americana, con novelas como Los últimos testigos y cuentos como los de Levitación, superó a Carver, Updike y Cheever ganando tres veces el O'Henry. Es una suerte que se haya publicado y que Viena haya elegido a una traductora experta y sensible para la versión catalana.

una mestra del matís

NORA CATELLI
Una maestra del matíz
Babelia | El País
1|8|2016

En 1966 Cynthia Ozick (Nueva York, 1928) publicó su primera novela, Trust. Sus cuentos, desde 1971, integran cualquier repertorio de la maestría de la literatura norteamericana. Los expatriados, inmigrantes, obsesivos lectores, rabinos enloquecidos, teólogos aficionados y pícaros desesperados de Ozick recuerdan a los personajes que Isaac Bashevis Singer convirtió en miembros reconocibles del mundo nuevo, de esa América, del Norte y del Sur, meta sin retorno para los judíos centroeuropeos a partir de los pogromos de finales del siglo XIX.

La producción de Ozick era, hasta los ochenta, irreprochable. Entonces sucedió algo extraordinario. En 1980 apareció en The New Yorker un cuento de tres páginas, El chal, seguido en 1983 de su continuación, Rosa. En 1989 Ozick los publicó en libro; en 1992 Daniela Stein lo tradujo para la editorial Montesinos de Barcelona. Lo extraordinario es que, en menos de cien páginas, El chal, magistral e inquietantemente, contiene la Shoah: la industria de la muerte, la animalización, el odio, la destitución absoluta de toda subjetividad. Expone algo del orden de la memoria que, en general, se vela. Porque cuando desaparece el victimario —el aparato nazi y los ejecutores del aparato han sido históricamente derrotados y eliminados— la víctima tiene que absorber al victimario. Las formas de esa adopción indeseada del otro —formas letales, sádicas, convulsivas, repelentes— son las que nos hace visibles El chal: el odio circula entre las víctimas como la única pasión que los mantiene vivos; es parte constitutiva de la memoria. No es casual que la canibalización aparezca como fantasía recurrente en las dos partes de El chal. Leer a Ozick exige al lector reverencia, aceptación de que el conocimiento de la Shoah cercena las posibilidades emocionales de la identificación, en las que abunda la cultura de masas dedicada a conmover y hacernos llorar confortablemente...

 

les tres vides de rosa

IGNASI ARAGAY
Les tres vides de Rosa
Avui | Cultura
1|4|2010

En llegir, d'una revolada, la magnètica novel·la breu El xal, de Cynthia Ozick, traduïda de l'anglès per Dolors Udina per a Viena, d'entrada m'han vingut al cap dues imatges. L'una és òbvia: Linus, l'amic de Charlie Brown, amb el seu inseparable drapet. L'altra també ho és, d'òbvia, almenys per a mi. El meu fill Benet, que als seus 14 anys encara conserva un esquifit fil blau de llana, darrer vestigi de la manteta que va succionar amb devoció durant anys i que a voltes encara li fa companyia.

La Rosa Lublin, protagonista del relat, una jueva polonesa que va sobreviure a un camp de concentració, viu a Florida perduda en el record de la seva filla Magda i del xal que la protegia quan eren captives. Explica que té tres vides: "La vida d'abans, la vida de durant i la vida de després". La vida de després és el seu present d'inadaptada a Nord-amèrica, "una broma", diu. La d'abans, el somni de la infantesa feliç en una família culta i rica de Varsòvia, uns jueus no practicants, altius: el pare era director de banc i se sabia pràcticament de memòria la primera meitat de l'Eneida i la mare escrivia i publicava poesia en polonès. A casa tenien un miler de llibres. Pertanyien a l'ambient burgès exquisit i sensible centreeuropeu que van reivindica autors com Sándor Márai o Stefan Zweig.

Ara bé, el més important per a la Rosa Lublin és la vida de durant, el seu tràgic present sense fi. Però durant quan? Durant Hitler: "Només queda el durant. I dir-ne vida és una mentida". El xal la connecta amb aquell temps, amb una Magda eterna, a qui escriu lletres meravelloses i obsessives, intel·ligents i sensibles, en polonès: "Creu-me el que et dic, Magda, el teu pare i jo vam tenir una vida ben ordinària —per ordinària vull dir respectable, amable, cultivada—. Gent fiable de reputació refinada". "La maternitat —sempre ho he sabut— és una distracció profunda de la filosofia, i tota filosofia està arrelada en el sofriment pel pas del temps. Vull dir el fet de la maternitat, el fet fisiològic. Tenir el poder de crear un altre ésser humà, ser instrument d'un misteri així. Transmetre tot un sistema genètic. Jo no crec en Déu, però crec, com els catòlics, en el misteri".

El fil que teixeix les nostres vides és tan lleuger i real com un record. Un misteri.

 

ozickficacions

GONZALO TORNÉ
Ozickficaciones
Letras Libres
15|12|2016

Pedradas. Frases como pedradas. Todas dirigidas hacia algo concreto, cuando no a los “ojos mentales” (prejuicios, expectativas) del lector: una prosa que se retuerce sobre la página como un fluido tan agresivo (¡tanto!) que en comparación libros aguerridos como Pastoral americana, Herzog o Sombras sobre el Hudson suenan como cadencias casi serenas. Hasta aquí la primera impresión que tuve al leer a Cynthia Ozick.

Para comprobar lo que digo el lector puede recurrir a “Envidia, o el yiddish en América” (compilada en sus Cuentos completos). En esta nouvelle Ozick despliega las tensiones entre escritores de éxito y escritores anónimos, entre jóvenes y viejos, solteros y casados, idiomas universales e idiomas locales, valores antiguos y el pringoso dinero… todo cocido en la agresividad corrosiva del ácido.

Al desprenderse de los cuidados, los preámbulos, las atenciones, los matices defensivos, la cortesía, la atención del otro, se manifiesta una lucidez hipnótica. Las pedradas siguen hasta la última página y abandonamos el relato exhaustos y con la eufórica convicción de haber leído una obra maestra.

Cynthia Ozick, sin embargo, es mucho más. Están sus novelas y están sus ensayos, reunidos en Metáfora y memoria (Mardulce, 2016), donde también se lanzan algunas pedradas pero donde predominan las mesetas (hablar de “remansos” sería una exageración), y entre los que apenas decae la casi salvaje originalidad.

Ozick es novelista, y como la novela no tiene tanto que ver con el nervio narrativo como con la imaginación, sus ensayos están repletos de desvíos, metáforas que se vuelven autónomas, valiosos hilos argumentales que jamás se integran al conjunto.

Ozick es conservadora. Está en contra del “mundo virtual” y del cine, al que considera un arte para “muchedumbres”, pero en la medida en que la virtualidad y el cine de masas se han apoderado ya de la superficie cultural (son nuestro establishment y nuestro mainstream), y si reparamos en que la suya es una decidida defensa de la complejidad (preservar las voces interiores de ruido, del fast-food de las opiniones y de las moralinas; conservar un espacio mental sereno donde leer textos que exigen toda nuestra concentración), Ozick es una punk.

Ozick es feminista, pero más que enarbolar la bandera de Virginia Woolf y su cuarto propio se dedica a tirarle certeras pedradas a su marido Woolf y a la jaula dorada donde la retenían.

Ozick es todas estas cosas pero a su manera, digamos que las “ozickfica”. Da igual que hable de Sontag, de Kafka, de Plath, de Capote, de Tolstói o de Dostoievski. Todos estos autores, como los temas centrales del libro (alta cultura, modernidad, el estilo y la moral del escritor), son “ozickficados”, como si un gnomo travieso les pusiese unas gafas: de pasta, redondeadas…

El lector también puede encontrar en las librerías una nueva edición de El chal (Lumen, 2016), una comedia sobre el Holocausto. Ozick no esquiva el horror (la nouvelle empieza con un niño arrojado a una valla electrificada), y de los campos de exterminio se traslada a Estados Unidos, donde Lublin, una mujer de 58 años, se recupera de una crisis nerviosa en el paraíso plastificado de Florida. Allí se dedica también a lo que ha hecho siempre: se resiste a ser asimilada en la categoría de “superviviente” y trata de no olvidar a su hija, a quien nuestra protagonista sigue enviando cartas maternales y animosas.

El horror de esta novelita que progresa entre bromas oscurísimas va mucho más allá de la exposición clínica de los crímenes del nazismo. Arremete con fuerza contra los paliativos sociales y colectivos: en el superviviente siguen vivos los prejuicios, las envidias, el resentimiento, un deseo feroz… la humanidad, vamos. Al superviviente no le han dado una segunda oportunidad, han deteriorado gravemente la única que tenía. Por decirlo en una frase efectista: tras pasearle por el infierno se le exige ahora que se comporte como un santo. Pero el superviviente no es un “alcohólico anónimo”, no tiene nada que expiar, si pudiese recuperar su vida reventando con un hacha alguna cabeza, no se puede descartar que lo hiciese.

La “ozickficación” del Holocausto no trae buenas noticias: las redenciones de las víctimas nunca serán colectivas, la vida se juega a título personal, si hay alguna clase de redención será precaria y propia. El dolor no puede enjuagarse, el daño no será reparado, la vergüenza va a seguir allí. ~

l'emily dickinson del bronx

NÚRIA BARRIOS
La Emily Dickinson del Bronx
El País
10|11|2015

 

Una lengua contiene el mundo que se ve y el que no se ve. Cuando desaparece, se lleva consigo mucho más que un modo de vida. De esto último habla en sus relatos Cynthia Ozick, también conocida como la Emily Dickinson del Bronx y a quien un ilustre muerto, que sigue muy vivo sin necesidad de su cuerpo, David Foster Wallace, definió como uno de los grandes escritores de Estados Unidos. Ozick es heredera del Holocausto, heredera de la tradición europea judía, admiradora de Henry James, apasionada de la literatura.  

En sus cuentos habitan viejos supervivientes del Holocausto que luchan por adaptarse a la sociedad norteamericana sin sacrificar una visión de la existencia, la suya, que sobrevive en el yidis. Ese mundo, a punto de desaparecer, aún late débilmente en sus bocas. Solo el yidis, que se hablaba en las comunidades judías del centro y del este europeo, es capaz de mantener la vida de lo que agoniza. Esta lengua milenaria pasó de tener 13 millones de hablantes en 1930 a 3 millones en 2005. Si también desapareciera, qué sentido tendrían entonces tantas muertes, tanto sufrimiento...Ozick plantea estas y otras cuestiones en obras de ficción hermosamente escritas. Lumen acaba de publicar sus Cuentos reunidos. Recomiendo a quien no la haya leído que antes abra un breve volumen, El chal, dos relatos relacionados que permanecerán en su memoria como el resplandor del relámpago tras los párpados del aterrorizado y fascinado espectador.