tants burros hi ha amb lletra com sense

 

a les xarxes

 

Ara. 20|6|2926

les biblioteques i tiktok

LLUCIA RAMIS
Les biblioteques i TikTok
La Vanguardia
12|4|2026

La frase de Gabriel Rufián "prefereixo omplir TikTok que biblioteques" ha despertat crítiques i justificacions. Aquell comentari durant l'acte que va fer amb Irene Montero a la Universitat Pompeu Fabra no tan sols va ser maldestre i desafortunat, també porta implícit un dels grans problemes actuals dels polítics d'esquerres.

Rufián és conscient de la capacitat de seducció que TikTok té entre els joves. Per això anima a conquerir els espais ara copats per la ultradreta, en comptes de posar en valor aquells altres que brinden coneixement i pensament crític. És a dir, vol guanyar la guerra cultural a la ultradreta. Però en fer-ho amb les mateixes armes i en el seu territori, fins i tot amb el mateix llenguatge, sembla comprar el relat que confon cultura amb esnobisme.

Varen ser els antifeixistes els qui fundaren escoles i biblioteques públiques, varen formar els mestres, els sindicats combatius. Les biblioteques són les primeres amenaçades allà on guanya la dreta. Donen accés a llibres, música i pel·lícules, però a més són espais de socialització, en els quals coincidir amb gent procedent de realitats diferents. Quan desnonen famílies amb menors, és a les biblioteques on aquests menors troben refugi. És on poden estudiar els xavals que no tenen espai als seus pisos minúsculs. S'hi fan presentacions i clubs de lectura que permeten debatre sobre temes complexos, reflexionar i anar més enllà de l'estímul-resposta.

Que TikTok ajuda a guanyar unes eleccions? Vet aquí l'error dels líders d'esquerres: en comptes de combatre el monstre, deixen que els fagociti. Accepten que les escurabutxaques han guanyat la partida i continuen ficant-hi fitxa, a veure si hi ha sort. En comptes de reivindicar les humanitats, els moviments socials, el tu a tu, tot allò que ens forma com a persones i ens permet entendre el món i els altres, pretenen atreure mitjançant l'atomització i l'individualisme; és a dir, la deshumanització. Just al contrari del que proposa la cultura.

Si l'esquerra omple biblioteques o auditoris com el de la Pompeu Fabra, és que continua viva, a l'espera que qualcú hi torni a creure i que el contingut s'anteposi a les formes. Si això funciona, el seu èxit arribarà a les xarxes i es viralitzarà. Però quan ja no ompli biblioteques ni auditoris, aleshores serà tard.

booktook catalunya, una polèmica

POL VIÑAS
BookTok Catalunya. Una polèmica
Núvol
1|4|2026

Fa uns dies, en ple rampell d’avorriment, se’m va acudir dir per Twitter que «les booktokers d’aquest país promocionen dia rere dia els pitjors llibres que et puguis imaginar». Era un dir, però un dir amb el qual estic força d’acord, com dir que BookTok Catalunya (i, en general, el gruix de creació digital en català) és una merda com un piano. Amb raó, el tuit va fer que les booktokers en qüestió —moltes de les quals no sabia que existien— s’indignessin i em responguessin. Ara estem en guerra. Una guerra no volguda amb la Literatura com a víctima que, pacifista de mena, soc el primer de condemnar. Com em va dir una franca enemiga: «deixa tranquils als (sic) altres amb els seus xiringuitos (sic), no?». I de grat ho faré, però deixeu que m’expliqui abans d’alçar bandera blanca.

BookTok és la comunitat lectora —majoritàriament femenina— de TikTok, hereva del que abans es va dir Bookstragram i, encara abans, BookTube. És important esmentar-ho perquè la degradació del fenomen va lligada al canvi de canal: d’entrades de blog i vídeos de llarga durada hem passat a reels de quaranta segons i carrusels de fotos. Són formats compatibles, no cal dir-ho, desvirtuats avui per la primacia dels segons, més breus i superficials i adequats a les necessitats del mercat. Recomanar més llibres i més ràpid és una manera d’adaptar-se, o resignar-se, a una audiència amb una capacitat d’atenció cada dia més reduïda, però també (i sobretot) a una indústria editorial viciada per la sobreproducció oligopolística.

Per això els formats estrella de BookTok —l’homogeneïtzació és absoluta— són la foto de coberta i la videoressenya exprés, ambdues farcides de sinopsi parafrasejada i tres o quatre tòpics sobre la lectura, i gràcies. La virtut és que és un format de prescripció que no requereix haver llegit el llibre. De fet, molts cops el contingut es penja abans de llegir-lo, si és que es llegeix: «mireu què m’han enviat els amics [tots són amics] de Penguin, quina bona pinta!», fent desaparèixer definitivament qualsevol línia entre publicitat, prescripció i estil de vida. No ens escandalitzarem perquè la gent promocioni allò que no ha consumit, coses mil vegades pitjors s’han vist i es veuen als mitjans tradicionals. Però és curiós, per no dir trist, que un gremi que reivindica tant el plaer de la lectura acabi actuant, per inconsciència o interès, com qui l’entén només com un negoci.

Totes aquestes crítiques no són sinó avivades per l’ànim cofoi del gremi. En un gag del 2020, Lisa Kudrow parodia una portaveu republicana que repeteix el mantra «conservative voices are being silenced» mentre cita tots els mitjans que li han donat veu. M’ho va recordar un vídeo recent en què la usuària Marta Sangrà (amb més de vint mil seguidors a Instagram) denunciava que les booktokers pateixen un «silenci mediàtic» perquè no participen de tertúlies i debats culturals ni se’ls dona veu. Bé, he fet treball de camp i, abstenint-me de llistar tots els reportatges, entrevistes i taules rodones que s’han arribat a fer sobre BookTok, sols recomanaré que, abans de reclamar espais i micròfons, reflexionéssim tots plegats si tenim alguna cosa valuosa a dir. 

Un altre doble joc victimista és el de la utilització del terme «friqui». És una reivindicació que fa un gran servei, durant l’adolescència, a la solitud de molts nois i noies —sumada a la qüestió lingüística, cada vegada més rellevant i violenta. Ara bé, amb vint-i-tants i estudis universitaris, faríem bé de deixar d’abusar de l’estigma i la incomprensió i de fer veure que, en el nostre entorn, la lectura no és font de capital simbòlic i reconeixement social. Un reconeixement, no ens n’oblidem, que també donen les xarxes, i d’aquí les invitacions a actes institucionals i l’encàrrec i publicació de llibres (que podem afegir sense problema a la llista de porqueria que es recomana).

Passem als arguments. El primer, molt suat: que BookTok democratitza la cultura. Sangrà parla de «fer-la accessible a tothom»; Ania Posada (amb quasi quinze mil seguidors), de fer que «tothom pugui trobar un llibre que li agradi» (i ho rebla amb un «si vull recomanar llibres superficials i de merda, tampoc puc? Anda tira.»). Però centrem-nos. Quan la lectura es pren com un fi en si mateix, fer-la accessible s’acaba confonent amb fer-la fàcil, divertida, guai —perquè, d’entrada, no ho és— i demonitzar o desmerèixer l’exigència i la dificultat. La «democratització», aplicada a aquest gaudi superficial, equival a la infantilització del públic, i no s’ha de celebrar. Encara que sembli contradictori, és exactament el mateix ús que legitima l’anihilació de la literatura a les escoles, instituts i mitjans de comunicació que tant ens agrada denunciar. Fer distincions, qüestionar el mercat, s’anul·la amb acusacions hipòcrites de pedanteria, tot apel·lant a la llibertat d’un lector pobre i desvalgut que sort en té dels llibres «superficials i de merda» i de qui els recomana.

També parteix d’aquesta concepció de «literatura» el fet de convertir la lectura en un estil de vida. El protagonisme no el tenen els llibres sinó qui els llegeix i en l’audiència, més que un interès genuí, hi ha un consum aspiracional. [Un incís: això fa temps que és així i, fins a cert punt, és inevitable; darrerament, això sí, com en altres nínxols, el contingut ha anat derivant en un pseudocoaching personal que explota l’autosuperació i l’emotivisme barat]. És un estil de vida promogut per les mateixes editorials, d’altra banda, perquè ser qui llegeix també és ser qui llegeix determinats llibres. A casa nostra, l’èxit més evident és el de Viena, però també es pot aplicar a la fetitxització pop de Rodoreda o la sobreintel·lectualització dels quadernets Anagrama. Que no se’m malinterpreti: aconseguir crear una identitat, un univers amb estètica pròpia, és una virtut editorial. Existeix, tanmateix, el risc (si ho sumem al que s’ha dit) de posar la superficialitat al centre de la vida literària.

Val a dir que BookTok Catalunya és força millor que les seves versions castellana i anglesa. I aquí entra un segon argument: criticar, en aquest nostre país ocupat, és d’acomplexats. Ho volem tot perfecte, però la mediocritat forma part de la normalitat cultural. És el mateix argument que s’aplica a la música comercial, la telebrossa o els llibres més venuts de Sant Jordi. La resposta és que la crítica també forma part d’una societat normal i, precisament, el que és propi d’acomplexats —i censors— és bandejar-la amb l’excusa nacional. Un problema de país petit, això sí, és que alguns creadors, per necessitat personal o falta d’especialització col·lectiva, hagin de fer tots els papers de l’auca i acabin rebaixant-se i frivolitzant (recomanant sense distinció L’assistenta i La mort i la primavera, per exemple) per l’enganyós motiu que «algú ho ha de fer». Una cosa és legitimar la mediocritat, l’altra és buscar-la activament. I estic fart de veure arreu elogis a l’estupidesa i gent fent-se l’estúpida a posta, assumint d’antuvi que el públic també ho és.

El que dic pot sonar excessiu perquè aquí tots som l’última merda, però per això mateix cal dir-ho. Renunciar al criteri, empetitir-se, imbecil·litzar el públic, fer de cara amable d’una maquinària editorial sense escrúpols…: val la pena, tota aquesta denigració, a canvi d’una mica d’atenció, llibres regalats, unes poques campanyes de promoció i més pocs encara esdeveniments sense càtering? No és un preu molt baix? No hi ha una forma de fer les coses millor? Encara més: no faria bé, qui no se senti interpel·lat per aquesta crítica, de denunciar també les frivolitats i clientelisme del gremi, en comptes de tancar files i justificar el desgavell? Poques coses són tan inspiradores com sentir algú parlar sense filtres d’allò que el fascina i, creieu-me, és molt saludable revisar, de tant en tant, què ens en queda, d’aquesta fascinació. Ara callo, però, i deixo tothom tranquil amb el seu xiringuito (sic).

 

agraïments

i aquest, qui punyeta és?

ANNA GUITART
I aquest, qui punyeta és?
Arallegim
16|6|2023

“I aquest, qui punyeta és?” Diria que és una de les preguntes que més em faig quan soc a Twitter i ensopego amb la foto d’algun/a escriptor/a que algú ha penjat sense dir qui és, ni afegir cap informació extra. Menteixo: a vegades, les fotos van acompanyades d’algun comentari personal: “El mestre”. "L'hi dec tot”. “Geni”. “Rellegir-la és casa”. “L’estimo”. Esclar, tu llegeixes tot això i t’entra una ànsia ferotge per estimar, rellegir i penjar la mateixa foto, però la pregunta segueix al cap: i qui punyeta és? No en tens ni idea. I no t’atreveixes a preguntar-ho, si més no, jo no m’atreveixo a fer-ho, per no semblar idiota o, encara pitjor, inculta. Si és un escriptor tan excels, com és que no el conec? M’espero, a veure si algú altre s’atreveix a preguntar qui és (haha, idiota!, inculte!), o si algú, que vol demostrar que no només no és idiota ni inculte, sinó que és molt llest, deixa anar el nom, com si res, a les respostes del tuit.

De debò, gent de Twitter: digueu-nos qui són, els de la foto. Ens divertirem tots més. Que casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú. Compartiu el coneixement, va, que això de saber-se la cara dels autors és molt complicat. Us heu parat a pensar, alguna vegada, quants escriptors reconeixeríeu per la seva foto? D’acord, alguns, molt famosos, els tenim clars: l’estilós Truman Capote, Bolaño, Borges, Albert Camus, amb el seu cigarret, Salman Rushdie. La Woolf, la Plath i la Rodoreda també són molt reconeixibles, però em temo que en part per la seva condició de dones, que les feia excepcionals, aquí en el sentit menys agraït de la paraula. Hi ha imatges icòniques, com les de Dickinson o Shakespeare, de qui tenim tan poques representacions que hem vist mil vegades les mateixes. Algunes fotos d’escriptors són mítiques, com la que Colita li va fer a Gabriel García Márquez amb Cien años de soledad posat a sobre el cap, com si fos un barret. La fotògrafa explica que és la foto que li han demanat més vegades, i que curiosament no formava part de la sessió que li van encarregar, sinó que la va fer quan ja havien acabat, per divertir-se. Hi ha escriptors molt fàcils d’identificar, perquè han fet pràcticament una marca de la seva imatge. Tom Wolfe, per exemple, es va vestir amb el seu característic vestit blanc de tres peces des del 1962, amb barret fedora per l’exterior (no s’ha de portar mai posat en interiors, va dir quan va visitar Barcelona el 2014). La belga Amélie Nothomb, per la seva banda, s’ha convertit pràcticament en un personatge, i això és en bona part per com vesteix, sempre de negre, fins fa poc sempre amb barret (contradient Wolfe, també el portava en interiors), i apareixent sempre a la coberta dels seus llibres: impossible no identificar-la. Salinger i Pynchon serien l’altre extrem: l’anonimat per bandera, fins al punt que algunes revistes els van perseguir per tenir imatges seves (a Pynchon encara l’esperen), com si fossin estrelles del rock. De la Marta Rojals o de l’Elena Ferrante no en trobareu cap ni una.

Els escriptors els llegim, que no vol dir que els reconeguem. Per això, des d’aquí, demano més informació quan en pengeu alguna imatge. Us ho demana una persona que viu amb la por permanent de tenir un mal dia i confondre, públicament, Tolstoi i Dostoievski (que idiota!, que inculta!).

la lectura guanya sempre

LLUÍS FOIX
La lectura guanya sempre
La Vanguardia
21|1|2022

Tots som, en bona mesura, el que hem llegit i el que hem assimilat. Els editors afirmen que durant els dos anys pandèmics s’han comprat més llibres i s’ha llegit més. Seria una derivada positiva del malèfic virus que ens pertorba.

El jesuïta Miquel Batllori posa en boca d’un filòsof francès del segle XVIII que la veritable aristocràcia és la d’aquelles persones que en un període llarg de la seva vida han llegit de manera desmesurada. No en revela el nom perquè sospito que parla d’ell mateix. La lectura és porosa i s’introdueix en el pensament de manera suau i imperceptible. És com la pluja fina que cau silenciosa sobre els assedegats camps sembrats.

Un dels privilegis de què he gaudit durant el més de mig segle d’escriure en aquest diari és el d’haver tingut temps per llegir, quan el periodista no era ostatge de l’actualitat, ni dels clics, ni de les xarxes, ni de les presses. Corre encara per Twitter la proclama de Bruno Le Maire, ministre de Finances francès, a favor de la lectura. Deia ara fa un any als joves del seu país que “la lectura és una activitat solitària que els obre la resta del món. Llegiu, allunyeu-vos de les pantalles, sortiu de les pantalles que us devoren mentre que la lectura us alimenta...”. Paraules d’un ministre de Finances de Macron.

Un dels inconvenients del pensament ràpid a què estem sotmesos és la simplicitat del llenguatge. En el seu assaig sobre Tolstoi i Dostoievski, el crític George Steiner defineix el primer com l’hereu de les tradicions de l’èpica i el segon, un dels més importants temperaments dramàtics després de Shakespeare. Tolstoi, la ment embriagada de raó i de fets. Dostoievski, el que menysprea el racionalisme i es mou al subsòl de la condició humana. Rússia i el món serien una altra cosa sense aquests dos grans personatges contradictoris i complementaris.

No m’imagino aquests dos gegants de la literatura universal en l’àmbit de les xarxes socials. S’haurien cansat de la frivolitat i de la poca substància amb què, molt sovint, s’utilitza la paraula com si fos un fregall per humiliar i menystenir qui pensa diferent.

Un gran lector viatja a gran velocitat intel·lectual i un addicte a les xarxes recorre els mateixos circuits obsessius, movent-se en l’àmbit del menyspreu a l’altre des de l’anonimat o camuflat en un pseudònim.

l'hora del pati

Ahir, al Truiter i amb el hashtag #RuinABookTitleInOneLetter:

Al paro
Campos de pastilla
Cinquanta ombres de Brey
Crim i fàstic
Cròniques murcianes
De la tierra a la tuna
Diccionari per a odiosos
El boig i el negre
El comino
El Cuixot
El darrer estret
El hambre sin atributos
El llibre de les bústies
El quadern gros
El retraso de Dorian Grey
El viejo y el bar
Els gèrmens Karamàzov
Els rots feréstecs
Eren alls
Fricciones
Germà de fel
Glans de futur
Jardí vora el bar
L'art de la fricció
La Carmeta és blava
La conjura de los recios
La guarra del fin del mundo
La guerra de los mandos
La penyora Dalloway
La plaga del Diamant
La rebelión de las mesas
La sort i la primavera
La Visa, manual d’ús
Las bicicletas son para el vegano
Les dones i els dius
Les toies de la Principal
Les xones i els dies
Madame Ovary
Mam i cel
Mamona, adéu
Mi ducha
Mi hucha
Micciones
Mirall trincat
Moc pàl·lid
Olor de Polònia
Pedra de partera
Primera histèria d'Esther
Rebelión en la franja
Rictus (i Vae Rictus)
Ruja a casa
Tibant lo Blanc
Ties de frontera
Tintín al Tongo
Trames rurals

càrdigans per a bibliotecàries divertides

Biblioteca de Bellvitge.

Todo empezó el 10 de noviembre con este artículo de stilo.es, 13 cárdigans no aptos para bibliotecarias, que enseguida cambiaron ante las críticas recibidas por “no aptos para bibliotecarias anticuadas”.

Es verdad que aunque se ha avanzado en este sentido, los profesionales que se forman en los estudios de Información y Documentación, y que trabajan en bibliotecas, centros de documentación y archivos o como gestores de contenidos en todo tipo de organizaciones, han sido tradicionalemente mujeres.

Aunque la tendencia ha cambiado, todavía pesan muchos estereotipos más relacionados con la estética que con los valores, que afortunadamente están asociados a valores culturales y sociales.

Frente a este estereotipo de la bibliotecaria anticuada creo que la mejor estrategia a seguir es utilizar el sentido del humor y por eso lancé el #RetoCardigan en el Congreso Nacional de Bibliotecas Públicas como una forma de mostrarnos tal como somos, pero sobre todo para pasar un rato divertido.

Para ello he creado un tablero en Pinterest donde voy añadiendo todas las fotos que se comparten en Twitter o Facebook con el hashtag #retocardigan. El 18 de enero publicaré un post en BiblogTecarios sobre este tema y elegiré una de las fotos como portada.

Ana Ordás. Reto cárdigan para bibliotecarias divertidas. 30|11|2016.

#libraryporn

Recolocar 52.000 libros debidamente catalogados en sus estanterías lleva su tiempo. La Biblioteca Pública de Nueva York ha invertido en ello parte de dos años de reformas, que le ha obligado a mantener su estancia principal cerrada al público. Para celebrar su reciente reapertura, la institución ha publicado un vídeo timelapse que resume en algo más de dos minutos cómo se han redistribuido uno a uno todos los volúmenes que forman parte de esta impresionante sala de lectura.

Amplitud de espacio (24 metros de ancho por 91 de largo y 16 de altura), grandes ventanales, majestuosas lámparas de cristal e hipnóticos frescos en el techo hacen de la Rose Main Reading Room una de las salas más bellas del mundo para los adictos a la arquitectura y a las bibliotecas. En redes sociales como Instagram se encuentran etiquetas como #libraryporn (porno de bibliotecas), similares a las de #foodporn (porno de comida) para resumir el buen rollo que genera en una parte de los usuarios ver este tipo de imágenes.

El desprendimiento de parte de uno de sus techos en 2014 obligó a reformar esta célebre biblioteca, que ha sido escenario de películas como Desayuno con diamantes (1961) y Los cazafantasmas (1984) y es uno de los atractivos turísticos de Nueva York. La remodelación ha contado con un presupuesto de 12 millones de dólares (10 millones de euros).

Porno de bibliotecas: así se recolocan 52.000 libros en la Biblioteca Pública de Nueva York. Verne. 19|10|2016.

l'hora del pati

urban sketchers a la biblioteca agustí centelles

Dibuixant a la Biblioteca Agustí Centelles, al carrer Urgell entre Mallorca i Provença. 

Eulàlia Petit Vilà.

Les fotografies de la trobada són de l'Eduard Riba. Aquí, la resta de l'àlbum.

cartes al director