Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris polítics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris polítics. Mostrar tots els missatges

dilluns, 3 de gener del 2022

boric, lector

 

GONZALO MAIER
S.E., el lector
Las últimas noticias

Hace unos días me preguntaron qué significaba tener un presidente lector y, como andaba de malas pulgas, dije "poco". Lo respondí sinceramente, pensando en un montón de brutos que se sacan fotos con un libro entre las manos o con una biblioteca linda detrás, pero después de un rato, cuando ya era tarde y mi respuesta valía poco, me acordé de un Boric joven, chascón y sin tatuajes que en la Cámara de Diputados tomó el micrófono para hablar de Lemebel cuando recién había muerto. El video todavía está en YouTube y, entre aplausos, pide que los niños lean a Lemebel en los colegios, aunque también dice que estaría bueno que lo hicieran la izquierda y la derecha, que todos ganarían volviendo sobre De perlas y cicatrices.
Varios años después, supongo, ese breve discurso se resignifica y de algún modo no sólo Lemebel llega a La Moneda, sino sobre todo un lector de Lihn, de Camus, de Teillier. Y eso no puede dar lo mismo, me digo. Mucho menos tener un presidente que garabatea poemas, que iba a clases con Óscar Barrientos Bradasic, y que, en alguna entrevista, dijo que si tenía un año libre se iba a dedicar a escribir una novela policial. Es raro —muy raro, quizá— escribir de un presidente recién electo en las páginas de cultura y no en las de política o de negocios. Es un detalle tan lindo que deja de ser detalle.
Es cosa de mirar la foto de Boric sentado en una silla, metido de cabeza en un libro, justo después de vacunarse. Si la vista no me falla, leía Mala lengua. Un retrato de Pablo de Rokha, que hace poco publicó Álvaro Bisama en Alfaguara. Ahí está su debilidad por la poesía chilena e incluso una pista que serviría para rastrear, apuesto, los gustos del futuro presidente, que en algún momento dijo que se calentaba con las primeras ediciones de De Rokha. El asunto puede parecer un chiste, una exageración teatral digna de una entrevista, pero esa es la política cultural que se necesita; una que esté viva, que mueva algo, que tenga un significado afectivo y sea algo más que un bostezo burocrático.
Hace unos años estaba en la casa de mi amigo Diego Zúñiga, echado en un sillón, sin ninguna expectativa que fuera más allá de mi cerveza, cuando un joven escritor llegó a revolver el gallinero y, sin esperarlo, terminamos apretados en un taxi rumbo a la presentación de un poemario de Germán Carrasco. Llegamos tarde y en el escenario, junto a Elvira Hernández, estaba el mismísimo Boric hablando de los versos cotidianos y hermosos de Carrasco.
Yo venía de vivir un tiempo afuera, y estaba algo desconectado, así que no me atreví a comentar nada porque tal vez era de lo más normal que los diputados chilenos hablaran de poesía. A mí me pareció raro, pero la sensación se deshizo al poco tiempo, cuando supe que en su oficina regional, esa a donde suele ir la gente a quejarse o a pedir favores, tiene un sistema de préstamo de libros. Quien va se puede llevar uno gratis y luego, cuando vuelve, trae otro. Alguien podría decir que es un trueque, pero apostaría que es un modo de entender la cultura.

 

        


dissabte, 7 de setembre del 2019

trampejant


Bibliomanías: taras, neuras y tics de quienes leen con locura. 
Laura Pacheco (il·lustracions); Andrés de la Casa-Huertas (text). Pepitas, 2019.


divendres, 8 de març del 2019

omplir-se la boca de lectura


Cuando escuchamos discursear a los políticos y a no pocos funcionarios de diversos niveles y responsabilidad en los ámbitos de la educación y la cultura, podemos advertir que sus discursos están plagados de los previsibles y ennoblecidos lugares comunes (gastadísimos, grandilocuentes y vanos) que sus asesores pescan aquí y allá, en las antologías de las frases célebres y los pensamientos nobles sobre la cultura escrita. Al oírlos hablar, tenemos derecho a sospechar que no saben de lo que están hablando; por una sencillísima razón: no leen libros en gran medida porque no saben leer, tampoco, los problemas mismos de la realidad.
Muchos ni siquiera tendrían derecho a hablar del libro y la lectura en nombre de nadie, si ellos mismos no son lectores. No deberían hablar de lo que no saben, de lo que no hacen, del vicio impune que no gozan. Que opinen los que leen. Si nuestros deseos fuesen más inteligentes, racionales y sensatos, nuestras ilusiones serían menos y también menos obstinadas y menos frustrantes.

Juan Domingo Argüelles. Si quieres...lee. Contra la obligación de leer y otras utopías lectoras. Fórcola, 2009. P. 12.

divendres, 30 de març del 2018

tres llibres per a puigdemont


Carles Puigdemont passa "molt bé d'ànim" els primers dies a la presó de Neumünster, segons afirmen persones que l'han visitat. L'expresident de la Generalitat disposa d'una cel·la individual a l'àrea de preventius de la presó alemanya, on passa el temps dedicat, bàsicament, a la lectura. El centre penitenciari li ha proporcionat tres llibres, encara que no n'han transcendit els títols ni l'idioma en què estan editats...

Cel·la individual i tres llibres per a Puigdemont. Luis Rendueles / Juan José Fernández. elPeriódico. 27|3|2018.


diumenge, 19 de novembre del 2017

el que hauria de llegir en puigdemont, segons librotea


LIBROS RECOMENDADOS DE LIBROTEA
Los libros que debería leer Puigdemont

En su periplo por Bélgica, el expresident Carles Puigdemont podría acercarse a estos libros que le recomendamos desde Librotea. Hay novelas, poesía, diarios. En catalán y en castellano. Apuntes sobre Cataluña, Europa y España. Clásicos y contemporáneos. Quizá le ayudaría a entender la realidad que nos afecta a todos desde hace ya varias semanas. 
Comenzamos con tres clásicos catalanes: Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé, que tan bien retrató aquella Cataluña de los años sesenta con la llegada de tantos inmigrantes de todo el país y que conforman lo que es hoy la región. Francisco Candel, que tuvo un ojo certero para mostrar las (luchas) clases sociales catalanas, apuntó en sus diarios, El gran dolor del mundo, precisamente, esta diversidad social que no hacía (ni hace) de Cataluña ese famoso ‘sol poble’ del que tanto habla el expresident. Y si prefiere quedarse con la clase adinerada, Montserrat Roig la mostró con una mirada crítica en El temps de les cireres, una de sus novelas más conocidas.
También podría leer a poetas como Joan Margarit (Tots els poemes), que sabe bien lo que fueron los procesos independentistas de otros países y lo que significó para mucha gente (“no hubo proceso sin muertos”, dijo en una entrevista reciente). Y hablando de procesos, tiene la traducción que hizo Gabriel Ferrater, otro magnífico poeta catalán, en El Procés, de Kafka, reeditado hace unos años.
Como novelas contemporáneas sobre Barcelona, dos novedades: Las defensas, de Gabi Martínez, un recorrido por la ciudad (y por la angustia y el estrés de nuestro tiempo), y Taxi, de Carlos Zanón, que como ocurría con Marsé o Candel, se vuelve a ocupar de las diferencias sociales, de la precariedad que a buena parte de la población le invade.
Al estar en Europa, recomendamos a Puigdemont dos libros que reflexionan sobre el ser europeo: la monumental novela de Claudio Magris, El Danubio, con sus diversidades, complejidades de los pueblos y lo que nos unifica; y la reflexión filosófica La idea de Europa, de uno de los grandes pensadores del siglo, George Steiner.
Finalmente, dos libros que abundan en la idea de la democracia: la famosa La democracia en América, de Alexis de Tocqueville, para no olvidar en qué consiste este sistema político, y la no menos famosa Constitución Española, que es la que, de momento, nos gobierna a todos.

____________________
P.S.: Qué majos, els d' El País. Espero amb candeletes les recomanacions per a en Rajoy.

divendres, 2 de juny del 2017

aparadoristes


«Confesso la meva perplexitat, majúscula i insomne. No puc dormir des que he comprovat en el meu país dos fenòmens ben estranys. El primer és que totes les institucions públiques de pes (la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona) s’hagin posat d’acord de manera sobtada, ni que sigui per generació espontània, a tirar endavant plans de foment de la lectura. La cultura catalana està deixada de la mà de Déu (que, per un ateu com jo, us podeu imaginar l’abisme que això significa) i sembla que els nostres dirigents han trobat la cura, el diagnòstic de tots els mals: hem de llegir més.
Quin gamarús no podria estar d’acord amb un objectiu com aquest? Una altra cosa és quins mitjans ens proposen per a fer que els catalans llegim més i, presumiblement, siguem més savis. Ara hi torno. El segon fenomen tampoc no m’ha deixat dormir: mentre que el pla de foment de lectura de l’ajuntament va rebre una oposició tan forta que, inversemblantment, va ser retirat de seguida, sobre el pla que va presentar el conseller Santi Vila a penes n’he sentit crítiques (amb l’excepció del tan ben ponderat article de l’Oriol Izquierdo, dilluns, a VilaWeb), tampoc comentaris elogiosos, ben estrany, el buit, el no-res.
Sobre el pla de l’ajuntament no tinc res a afegir a les alarmes que el seu anunci va propiciar. Tot plegat, una astracanada de les dolentes. Amb actors pèssims, Jaume Collboni i Risto Mejide com a protagonistes principals, i demostrant una incapacitat innata de distingir entre cultura i aparador; entre pensament crític (aquell que et proporciona la formació, entre d’altres coses la lectura, ben cert) i les aparences que provenen dels mitjans de masses. Enviar llibres a Donald Trump? Quina vergonya! Primer hauríem de comprovar què llegeixen els impulsors de la barrabassada. Ull viu, però! No ens poséssim contents abans d’hora perquè la campanya s’hagi cancel·lat. Us recordo que, fa mesos, es va aconseguir per pressió popular que Xavier Marcè no fos nomenat comissionat de Cultura de l’ajuntament, però aleshores Collboni –feta la llei, feta la trampa– el va nomenar assessor, i hi continua, amb despatx i sou de luxe. I l’alcaldessa Colau ho permet.
Ben mirat, el pla de foment de lectura de la Generalitat presentat per Santi Vila és també un aparador: netejar a terra de manera que la brutícia quedi sota les estores; crear la il·lusió o l’aparença que tenim el millor conseller de cultura que podíem arribar a pensar. On s’és vist un pla perquè els catalans llegim més sense posar-se d’acord amb les escoles; prometent que es regalaran llibres (posats a fer, per què no regalen també una pintura –jo demano un Miró– o un CD de música); fent promeses que comprometen un sector cultural (editors, distribuïdors, llibreries) amb qui no s’ha pactat res; o proposant la creació de la ‘nit de la lectura’ com a còpia beneita de la ‘nit dels museus’?
Santi Vila i els seus administradors no han pensat ni un moment en la lectura com a transmissió de coneixement, com a formació de l’individu. Si fos així no tornarien a aquesta concepció de la cultura com a número, com a indústria, com a festa trivial. No els interessen els museus, només saben veure’n l’aparador mediàtic (una nit l’any); no els interessa el llibre com a peça única i intransferible, sinó poder anunciar grans operacions que acaben essent aparences. Em recorda el Pla Integral de les Arts Visuals, acordat entre el Departament de Cultura de la Generalitat i la gran majoria de les associacions d’artistes, crítics, galeristes i centres d’art, que Santi Vila va rubricar només d’ocupar el càrrec, i que es troba en els llimbs, és a dir, dessota del mostrador.
Recordeu que el predecessor de Santi Vila, Ferran Mascarell, aquest que ara sabem que aspira a ser alcalde de Barcelona (encara que no sabem, trànsfuga dels socialistes com és, per quin partit somnia presentar-s’hi), també feia servir l’aparador per a fer-se veure ell  i només ell: conferència de premsa permanents, grans plans estratègics que han quedat en l’oblit, presència continua en inauguracions i estrenes. El conseller actual és un bon aprenent de la tàctica de sortir molt als mitjans per fer veure que treballa per al bé comú. Quins paios que ens han tocat en el món de la cultura: aparadoristes que són capaços de crear il·lusions, fantasies, parcs temàtics que han d’enlaire-se al cel… Però quan marxen, seguint la seva carrera política, la seva ambició real, tot queda igual o pitjor que no estava.
Llegir és important. I tant que sí. Michel Houellebecq ho ha dit de manera contundent: ‘Viure sense llegir és perillós, perquè obliga a conformar-se amb la vida.’ Sobretot si aquesta vida és intervinguda per un agençaaparadors.»

 Joan M. Minguet Batllori. Santi Vila, l’agençaaparadors. Vilaweb. 30|5|2017.


dimarts, 11 d’octubre del 2016

un paràgraf memorable


Pablo Iglesias ha lanzado a través de Twitter lo que parece un interesante mensaje encriptado, apto para todos los públicos pero muy en especial para los podemólogos interesados en las peleas internas dentro de este partido. Bajo el título Un párrafo memorable, el tuit reproduce un par de páginas subrayadas del libro Fouché, el genio tenebroso, de Stefan Zweig; en concreto, del capítulo La lucha final contra Napoleón, relativo al estallido de las tensiones entre el emperador francés y su duro y hábil ministro de la Policía.
Las partes remarcadas por Iglesias -con trazos diferenciados, se supone que por niveles de relevancia-, recogen en primer lugar la frase “… igual que Napoleón fascina por su genio, así Fouché fascina una y otra vez a Napoleón por su utilidad”. Unos renglones después, el bolígrafo del líder de Podemos destaca esta cita: "Sólo los traidores me han enseñado la verdad, diría después el vecino de Santa Helena acordándose de Fouché”. Tras insistir en la “admiración” de Bonaparte por “las inusuales capacidades de este hombre mefistofélico”, Zweig sigue: “… porque nada soporta el genio con menos paciencia que la mediocridad; y, sabiéndose engañado, Napoleón se sabe de todos modos entendido por Fouché”. Para coronar, y esto aparece subrayado en rojo, el fragmento que más gusta a Iglesias reza: “Así que, al igual que un sediento coge el agua que sabe envenenada, Napoleón prefiere tener como criado a este hombre inteligente y poco fiable, antes que a los fieles e incapaces. Diez años de encarnizada enemistad unen a los hombres más misteriosamente que una amistad mediana”.
La reproducción tuiteada por Iglesias se presta a maliciosas lecturas. En los comentarios al mensaje, de los cuales una proporción alarmante se refieren al hecho de que Iglesias eligiera un boli y no un lápiz para hacer sus marcas, algunos seguidores preguntan al líder: “¿Lo dices por Errejón?”. Otros aventuran nombres distintos como el del líder del PSOE, Pedro Sánchez, pero el del secretario político de Podemos es el que más repiten. Las interpretaciones son siempre libres, y más en las redes.

Postdata: Juan Carlos Monedero regaló el libro a Pablo Iglesias a finales de abril.

El enigmático párrafo sobre Fouché que fascina a Pablo Iglesias. Fernando García. La Vanguardia. 9|5|2016.


dilluns, 12 de setembre del 2016

robinson entrevistada per obama


L'entrevista va tenir lloc el 14 de setembre de 2015, a la Iowa State Library, Des Moines, 
Un nou fenomen literari
La calvinista que va seduir Barack Obama
Marilynne Robinson culmina la seva trilogia de l'Oest Mitjà
Xavi Ayén
La Vanguardia. 18|11|2015

Un dia a la casa que l'escriptora Marilynne Robinson (Sandpoint, 1943) té en un turó d'Iowa va sonar el telèfon. Era una secretària de veu suau. "Bona tarda. Li truco per dir-li que el president Obama és un admirador de les seves novel·les i que se sentiria molt honrat si acceptés sopar amb ell i la seva família a la Casa Blanca". Aquell sopar va ser estimulant i, poc després, va rebre un correu de la mateixa secretària perquè acceptés ser entrevistada davant el públic per "Mr. President", cosa que va passar després a Des Moines el 14 de setembre passat. El president dels Estats Units fent de periodista literari davant la seva autora favorita! Qui ho supera, això?
La senyora Robinson té 71 anys, no ha inspirat cap cançó però ha escrit quatre novel·les, només quatre, perquè "només publico quan n'estic molt convençuda". És professora al mític taller literari de la Universitat d'Iowa -on van ensenyar al seu dia John Cheever, Philip Roth o James Salter- i es jubila el semestre que ve...

Aquí trobareu la transcripció de l'entrevista, en anglès, però. 


diumenge, 1 de maig del 2016

anar de biblioteques



Font: Carme Fenoll ‏@CarmeFenoll.


Neus Munté: la portavoz ya no está para bromas. SILVIA HINOJOSA. La Vanguardia. 23|4|2016.



dijous, 17 de març del 2016

a avinyonet d'una merda en fan una paret


«Avui divendres al migdia se celebrarà a Avinyonet de Puigventós un ple extraordinari per donar explicacions sobre els llibres de la biblioteca que van anar a parar a un contenidor. Dimecres, El Diari de Girona donava la llista d'autors que han vist com les seves obres s'han convertit en pasta de paper. Que han vist o que no han vist, perquè la llista inclou clàssics que fa segles (o dècades) que fan malves. Hi ha volums de Ramon Llull, Joanot Martorell, Franz Kafka, Plató, Manuel de Pedrolo, Narcís Oller, Miguel de Cervantes, Bernat Metge, Joaquim Amat-Piniella, Mercè Rodoreda, Tolstoi, Antoine de Saint-Exupéry, Camilo José Cela, Umberto Eco...Quimi Portet els va fer donació de l'obra completa de Josep Pla (aquells volums vermells de tapa dura que va publicar Edicions Destino). "Nova de trinca!", m'ha explicat. Doncs també han anat a parar tots al contenidor. D'autors vius, s'han desfet de llibres de Maria Mercè Roca, Josep Lluís Carod-Rovira, Núria Esponellà...
L'Ajuntament diu que són llibres obsolets. En total 1.390, a més de centenars que eren en caixes que no es van arribar a obrir mai. L'Ajuntament ha demanat disculpes per una banda i, per l'altra, explica que van decidir convertir la biblioteca en un espai de coworking perquè se'n feia poc ús. De coworking! A les persones que encara no estiguin al dia del lèxic enrotllat els direm que, segons la Viquipèdia, coworking és una "manera de treballar que permet que diversos professionals independents de diversos sectors comparteixin una mateixa oficina o un mateix espai de feina (amb característiques similars a les d'un cafè) on es fomenta la col·laboració, el treball en un espai comunitari i multidisciplinari, i la feina en xarxa". És per aquest motiu noble que l'Ajuntament va decidir "reciclar els llibres".
Quan fa un quart de segle vaig arribar per primera vegada a Maçanet de Cabrenys, un dia vaig parlar amb un home per saber si els interessaria que els donés alguns dels milers de llibres que acumulava a casa i que no llegiria mai més.
—Per quan l'Ajuntament faci una biblioteca... —vaig dir-li.
Em va mirar amb cara de lluç bullit i em va contestar:
—¿Biblioteca?
Dos anys després, a Barcelona, vaig canviar de pis i, com que volia fer net dels llibres que no volia endur-me al nou, vaig telefonar a dues biblioteques. Els vaig preguntar si els interessaven. Eren llibres bons i em sabia greu que no els aprofités ningú. En tots dos casos la resposta va ser la mateixa:
—Uf...Els hauríem de catalogar.
De manera que els vaig llençar al contenidor. Al gris. Més compromesos amb el reciclatge, els d'Avinyonet els han llençat al blau, no pas al groc, el verd, el gris o el marró. Que no es queixi ningú».

Quim Monzó. «A Avinyonet d'una merda en fan una paret». La Vanguardia. 11|3|2016.

[Vegeu també - - - -> Cap al contenidor blau.]


divendres, 4 de març del 2016

cap al contenidor blau



Més de dos mil volums, la majoria donacions
Tanquen la biblioteca d´Avinyonet i llencen el seu fons al contenidor blau
L'Ajuntament al·lega que ningú en feia ús i ara l'espai dóna cabuda a un 'Coworking' per potenciar la creativitat
Empordà.info. 01.03.2016 | 11:55
CRISTINA VILÀ
L´equip de govern d´Avinyonet de Puigventós va obrir fa poc un espai de Coworking a la sala on es trobava la biblioteca del poble. Per donar-li cabuda, però, es va procedir a treure'n els dos mil volums que integraven el fons de la biblioteca, la majoria donacions de particulars, i, després d´un temps en el magatzem i de fer-los valorar i determinar que "el seu valor econòmic era nul i la majoria eren obsolets", se´ls va "dipositar en el contenidor blau de davant de l´escola local". Aquest fet, però, ha generat molt malestar entre alguns veïns que ja recullen signatures per protestar i, fins i tot, un dels donants, l´advocat i exvicepresident del Congrés dels Diputats, Josep López de Lerma, estudia emprendre accions civils i penals contra l´alcalde, Josep Maria Bartolomé, i la regidora de Cultura, Júlia Gil.
Segons expliquen fonts de l´equip de govern, s´havien fet dos intents per dinamitzar la biblioteca –el 2011 i el 2014– però no va funcionar. No hi havia usuaris. Així que el 8 de maig passat van acordar, per ple i de forma unànime, aprovar el projecte del Coworking per "potenciar la creativitat i col·laboració entre professionals". En el període d´informació pública, no van rebre ni al·legacions ni suggeriments en contra. El projecte es va aprovar. Just per aquells temps, l´alcalde va acceptar una donació de mil llibres de López de Lerma per a la biblioteca. D´aquests en van arribar 546, en una primera remesa, que es van quedar en un magatzem "mentre es remodelava l´edifici", va dir-li Bartolomé a l´advocat. Fa dues setmanes, però, es va assabentar que havien tancat l´espai i que els llibres s´ha- vien llençat. "Em van dir que els havien reciclat. És un autèntic genocidi cultural propi de gent d´una cultura 0,0", afirma rotund l´advocat, que és del parer que caldria haver informat a tots els donants sobre què es volia fer i ells decidir el destí i, a més, que "no eren un regal, sinó una donació per a l´Ajuntament". López de Lerma explica que ell va donar volums ara difícils de trobar, tots vinculats a l´Empordà. En una nota pública, l'equip de govern ha expressat disculpes. "En cap moment vam pensar que poguéssim ferir la sensibilitat de ningú".



dimarts, 19 de gener del 2016

al congrés dels diputats



El País. 19|1|2016.


dissabte, 3 d’octubre del 2015

programa electoral


«Com que el programa de Ciutadans per al 27-S és més sintètic que la roba interior que ara em cobreix, me n’he tornat a llegir el de les municipals. Suposo que les millors propostes de llavors se les agafaran per ara. En l’apartat “biblioteques” deien això: “Promourem noves instal·lacions als barris per fer-les accessibles a tota la població, i modernitzarem la xarxa de biblioteques existent, ampliant-ne els horaris, potenciant-ne l’ús com a centres d’estudi i formació i, per prevenir l’exclusió digital, les dotarem d’ordinadors i accés a internet”. Manel, baixa.
Deixem de banda la redacció, perquè en un apartat que ja s’anomena “biblioteques” dir que “modernitzarem la xarxa de biblioteques existent” és absurd, a menys que et facin por els pronoms i que, per tant, el teu ideari polític et faci abominar d’una frase com “en modernitzarem la xarxa existent”. Anem a la teca. Que diguin que en potenciaran l’ús com a centres d’estudi i formació vol dir que faran que això que hi passa ara -que són centres d’estudi i formació- passi encara més. Els que trepitgem biblioteques de Catalunya a la tarda, hi veiem nens que fan els deures i mares que, mentrestant, aprenen català i castellà. Però, d’acord, ho faran encara més. Potser els diumenges.
El que em té el cor robat, de tota manera, és això de l’exclusió digital. L’exclusió digital és un perill i no es pot permetre. Per tant, dotaran les biblioteques de Catalunya d’ordinadors i accés a internet. El que ens han de dir, però, és què faran amb els ordinadors que ja hi ha ara i la xarxa d’internet existent.
Jo no m’aturaria aquí. Per evitar l’exclusió humana jo les dotaria, a més a més, de bibliotecaris i bibliotecàries. I per evitar l’exclusió rectal, també les dotaria de banys. I ja en una segona fase, i per evitar l’exclusió lectora, jo les dotaria fins i tot de llibres».

Empar Moliner. Ciutadans i l'exclusió digital. Ara. 15|9|2015.



dimarts, 8 de setembre del 2015

lectors polítics


´