Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris a classe. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris a classe. Mostrar tots els missatges

dimecres, 27 de maig del 2026

llegint la metamorfosi (I)


A los veintitrés años hice clases, por primera vez, en un colegio. Como no había estudiado pedagogía, mi única opción era buscar trabajo en colegios privados. Por eso fui a dar a un colegio en Curicó. Debía viajar dos veces por semana para enfrentar a unos estudiantes de segundo, tercero y cuarto medio que eran completamente indiferentes a cualquier cosa que yo les dijera y que demostraban esa indiferencia tirándome papeles a la cara. Pero igual había una alumna, en tercero medio, que me ponía atención. Y yo la cuidaba, claro. Toleraba humillaciones numerosas y constantes, así que la comparecencia en la primera fila de una alumna que me escuchaba con atención me parecía una cierta cortesía del destino, acaso una señal esperanzadora, aunque suponía que la alumna ponía atención en todas las asignaturas, no solo en mi clase: que me escuchaba porque esa era su costumbre, no porque yo lo mereciera o le interesara especialmente lo que decía.
Una mañana abrí la sesión preguntándoles si habían empezado a leer La metamorfosis. Por supuesto sabía la respuesta: nooooooooo, que dio paso a la dispersión de gritos y a una intimidante serie de conversaciones simultáneas. Conocía y deseaba esa respuesta, porque craneaba la prueba más difícil del mundo, la prueba que coronaría mi momentanea pero radical venganza con una hilera sangrante de rojos en el libro de clases. La única que respondió que sí había leído el relato de Kafka fue por cierto esa alumna semirrespetuosa que siempre me escuchaba. Le pregunté si le había gustado y respondió de inmediato, categóricamente, que no, que cómo iba a gustarle un libro sobre un tipo que una mañana despierta convertido en un bicho. Es asqueroso, me dijo: eso nunca pasó, es totalmente irreal. Es que es una metáfora, le dije, después de tragar un poco de saliva. Me preguntó por qué, o quizás me preguntó de qué. ¿Tú nunca te has sentido como un bicho?, la interpelé. ¿Nunca has sentido que tus papás no te pescan, que eres un estorbo para los demás? La niña se puso a llorar. Y no como en las películas. En las películas las lágrimas salen de a poco, de a una, como los tímidos afluentes de un río tímido. Pero ella se echó a llorar como lloran los niños: primero una expresión confusa y breve de desconcierto y luego la explosión de mocos y lágrimas. Me impresionó su reacción, aunque lo único de verdad impresionante era mi salida de madre. Demasiado tarde pensé que quizás la niña acababa de perder a un familiar y que otros diez o veinte escenarios podrían haber multiplicado por mil la crueldad de mi frase. No era así, al parecer, pero había tocado una vena. Y había trasladado mi sensación de lastre. Porque era yo el que se sentía como un bicho. Era yo el que con mayor intensidad que nadie en esa sala deseaba estar en otra parte. Era yo el que cada vez que podía se encerraba en el baño de profesores no a llorar pero sí a fumar, que es un placer genial y sensual y todo eso, pero que a veces se parece bastante a llorar. Aquí termina la historia. Me gustaría decir que la niña se volvió adicta a la lectura y que ahora cursa un posdoctorado en Kafka o en Clarice Lispector o en Robert Musil o por último en Haruki Murakami, pero no creo. No lo sé, la verdad. Lo único que luego supe de esos niños fue que tres o cuatro años después una de mis alumnas —otra, de las más desordenadas— figuró entre las finalistas de Miss Chile. Igual me sentí orgulloso, no me acuerdo si salió segunda o tercera.

Alejandro Zambra. Tema libre. Anagrama, 2019. P. 30-31.

dissabte, 30 de novembre del 2019

consells


En la época en que tenía alumnos, les aconsejaba que de las dieciséis horas útiles del día dedicaran doce a leer, dos a pensar y dos a no escribir, y que a medida que pasaran los años procuraran invertir ese orden y dedicaran las dos horas para pensar a no hacer nada, pues con el tiempo habrían pensado ya tanto que su problema consistiría en deshacerse de lo pensado, y las otras dos a emborronar algo hasta convertirlas en catorce. Algo complicado, pero así era, y me quedé sin alumnos.

Augusto Monterroso. «Aconsejar y hacer». A: La letra e: fragmentos de un diario. Alfaguara, 1998. P. 124.


dimecres, 18 de febrer del 2015

oració de les bibliotecàries de catalunya en encendre la llàntia del vespre




Del 17 de febrer al 10 de maig de 2015, a la Sala 4 de les Cotxeres del Palau Robert
La Generalitat de Catalunya i la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona presenten, al Palau Robert, l’exposició “BiblioTec” amb motiu del centenari de la creació de l’Escola de Bibliotecàries l’any 1915. Una mostra que dóna a conèixer l’evolució d’aquesta institució d’ensenyament i la transformació d’una professió que s’ha adaptat als temps i a les necessitats del mercat.
L’exposició “BiblioTec. Cent anys d’estudis i professió bibliotecària 1915-2015”, que coincideix amb l’Any de les Biblioteques i té com a comissàries Teresa Mañà i Mònica Baró. Clic.




Eugeni d'Ors, 1918.



dijous, 29 de gener del 2015

un son profund


Aquest llibre recull el dietari de les classes de literatura universal impartides per Enric Iborra a l'IES Lluís Vives de València durant el curs 2010-2011. S'hi havia de tractar un temari que incloïa des de les literatures de l'antiguitat fins a la novel·la del segle XX, passant per la literatura medieval, el romanticisme i la novel·la realista, el simbolisme i el surrealisme...un oceà de lectures tan ampli i inabastable que finalment es va decidir que les classes es podien concentrar en sis obres clau: Èdip rei, l'Infern de Dant, Hamlet, Madame Bovary, Les flors del mal i La metamorfosi de Kafka.
Un son profund ofereix al lector un itinerari revelador a través d'alguns dels temes i de les obres fonamentals de la literatura universal, pensant especialment a copsar l'interès d'un grup d'adolescents que tot just comencen a iniciar-se en el plaer de la lectura.
Enric Iborra. Un son profund. Dietari d'un curs de literatura universal. Viena, 2013.


ENRIC IBORRA. És professor de llengua i literatura catalanes a l'IES Lluí Vives de València. Ha publicat alguns llibres que, en part, són resultat de les seves classes de literatura, com ara una antologia del conte modern i una història de la literatura catalana acompanyada d'una selecció de textos. El setembre de 2010 va obrir el bloc de literatura la serp blanca, «un dietari de lectures, però també un dietari de classes de literatura: un espai de conversació per als happy few a qui agrada parlar de llibres». En molt poc temps va esdevenir un dels blocs de literatura més llegits, consultats i recomanats per professors i amants de la lectura. Un any més tard va inaugurar el web de literatura universal amb el mateix títol, en què sistematitzava els materials publicats al bloc.


· De la Bíblia a Steinbeck. Sam Abrams.



dilluns, 1 de desembre del 2014

tret de sortida


Avui hem començat el comentari de Madame Bovary. He fet de primer una introducció molt breu, explicant als alumnes que cap al 1850 es produeix, en les diverses literatures europees, una reacció general contra el romanticisme que porta el nom de realisme; el naturalisme en va ser la derivació extrema i més tardana. Segurament no s'ha donat mai en la literatura universal un fenomen tan extens i homogeni en les seues característiques com el sorgiment de la novel·la realista i naturalista, tal com es presenta després del romanticisme fins a aproximadament el final del segle XIX. Encara que l'època precedent havia produït alguns grans novel·listes, del 1850 al 1890 és l'època de la novel·la. Des de Rússia fins a Amèrica, es produeix un tipus de narració, que és al mateix temps testimoni d'ambients i retrat d'individus. El que és peculiar d'aquesta fase «àuria» i arquetípica de la novel·la, com remarcava José María Valverde, és la síntesi equilibrada entre sociologia i intimisme, entre la descripció de l'estructura col·lectiva i el retrat individual. Superant el sentit narratiu d'acumulació d'episodis, propi de la novel·la del segle XVIII, la novel·la realista no basa l'interès en l'anècdota ni en l'embull de l'acció, sinó en el més profund de la personalitat lliure, en l'individu, en tensa dialèctica amb la seua societat.
Madame Bovary va ser un dels primers exemples de novel·la realista que, a més de descriure documentalment la realitat contemporània, mostrava una voluntat altament conscient de creació artística. Al mateix temps, la història d'Emma Bovary era una sàtira de la novel·la romàntica, encara que Madame Bovary, amb la seua denúncia del materialisme i la mediocritat de la societat burgesa, mostrava ben a les clares la sensibilitat romàntica del seu autor. El credo de la impersonalitat i l'objectivitat que intentava posar en pràctica a penes dissimula aquest fet.
Com l'Ulisses de Dante, com Èdip, com Hamlet, Emma Bovary també és un personatge destructiu. No per alçar el vel que recobreix les aparences i les rutines de cada dia, sinó per voler més del que la vida pot donar. Però Emma no és un rei ni un príncep, sinó una petitburgesa amb pretensions.
[...] El desig d'aconseguir amb Madame Bovary una obra artística totalment autònoma, està estretament relacionat amb el tema que Flaubert va escollir: la descripció d'un món d'estretors i de misèries, d'hipocresies i de somnis menors, un món de vida monòtona i sòrdida. Era l'art, l'estil, qui havia de redimir la vulgaritat, no l'interès del tema. Hi va reeixir? Alguns consideren Madame Bovary un fracàs. El mateix Flaubert, mentre l'escrivia, va declarar en una carta que, encara que Madame Bovary fos executada a la perfecció, el resultat final només seria passable à cause du fond même.
De tota manera, ja tindrem ocasió d'insistir-hi més endavant, Madame Bovary no és únicament un retaule de la vulgaritat i de la monotonia: és també la novel·la de la passió, de la sensualitat, del desig de viure una vida intensa i plena. És una novel·la ambigua, de la mateixa manera que el personatge principal, Emma Bovary, és un personatge moralment ambigu. És una heroïna o és una encarnació del mal? Sembla que Flaubert suggereix que la insatisfacció d'Emma està justificada. La tracta amb una mescla equilibrada d'empatia i d'objectivitat crítica.
He animat els meus alumnes a llegir, quan tinguen temps, l'altra gran novel·la de Flaubert: L'educació sentimental. Crec que encara els agradarà més que Madame Bovary. Els lectors de Flaubert, de fet, es poden classificar en dos bàndols: els qui prefereixen Madame Bovary i els qui prefereixen L'educació sentimental. Jo em quede amb aquesta. Només pel títol ja val la pena. Madame Bovary la trobe massa deliberada. Massa construïda. I la seua construcció, massa simètrica. És massa fàcil comentar-la en classe.

Enric Iborra. «Un comentari inicial de Madame Bovary». A: Un son profund. Dietari d'un curs de literatura, Viena, 2013. P. 226-229.