diumenge, 31 de desembre del 2017

algunes opinions del doctor Johnson sobre la lectura i els llibres


ENRIC IBORRA
Algunes opinions del doctor Johnson sobre la lectura i els llibres
Al blog La serp blanca
4|11|2017

El doctor Johnson és un dels grans lectors que recorda la història. Llegia moltíssim, certament, però pocs llibres de cap a cap. El que més li agradava era fullejar-los, obrir-los per on li semblava, llegir-ne un fragment o altre i deixar-los estar. Montaigne també reivindicava aquesta lectura fragmentària, a bots, no gens sistemàtica. Això que diuen que fa la gent ara per culpa d’Internet, sembla que ja s’havia inventat uns segles abans. 
Tan gran lector com era, o potser per això mateix, perquè sabia de què parlava, el doctor Johnson era molt crític amb els llibres. Des del punt de vista actual, tan ensucrat, moltes de les seues opinions al respecte resulten políticament o culturalment incorrectes. Una vegada va dir que la lectura era un mitjà incòmode i imperfecte de trobar informació. Una altra, que ningú no llegiria si tingués alguna cosa millor a fer. Ara, repassant The Lives of the English Poets, hi he trobat aquest fragment en què exposa, amb més detall, les raons o els motius que ens impulsen a llegir:

»Some read that they may embellish their conversation, or shine in dispute; some that they may not be detected in ignorance, or want the reputation of literary accomplishments : but the most general and prevalent reason of study, is the impossibility of finding another amusement equally cheap or constant, equally independent on the hour or the weather. He that wants money to follow the chase of pleasure through her yearly circuit, and is left at home when the gay world rolls to Bath or Tunbridge; he whose gout compels him to hear from his chamber, the rattle of chariots transporting happier beings to plays and assemblies, will be forced to seek in books a refuge from himself.» 

Segons el doctor Johnson, per tant, alguns llegeixen per fer-se els sabuts o per no quedar en evidència com uns ignorants. Ara, la raó principal és que no hi ha cap entreteniment que siga tan barat i tan accessible, tan independent de qualsevol circumstància exterior, com un llibre. Fins aquí, molt bé, però… el motiu fonamental, segons Johnson, és que només recorrem a la lectura quan no tenim un altre mitjà per cercar un refugi de nosaltres mateixos. Tot plegat, revela una visió una mica depressiva de la naturalesa humana. Cercar un refugi de nosaltres mateixos! Em ve al cap aquell aforisme de Fuster: «I tu? Que no ets “mala companyia”?»... 

Aquí, la resta de l'apunt.

dissabte, 30 de desembre del 2017

divendres, 29 de desembre del 2017

llegir no aprima


GUILLEM FRONTERA
Llegir per desconnectar?
El temps
Núm. 1748
12|12|2017

El Gremi de llibreters de Mallorca i el Govern de les Illes Balears han inserit en algunes publicacions un anunci pensat amb les millors intencions d'aquest món. Es tracta d'incitar la parròquia a la lectura. Com sempre que es troben diners públics per insistir en aquesta qüestió, els creatius solen transmetre la idea que llegir és diver i alliberen aquesta activitat de qualsevol noció d'esforç personal i/o de profit intel·lectual. La lectura és una activitat passiva, lúdica, bona de dur i que fa tornar guapo: aquest seria l'excipient del missatge. En el cas de referència, apareix una noia en una llibreria, tapant-se la cara amb un llibre obert i sostenint tota la figura en una sola cama, la dreta, com certs flamencs quan volen estalviar energies. La reflexió, amb el missatge inclòs, és la següent: "Hi ha coses que s'haurien de fer més sovint, com desconnectar i llegir un bon llibre". Haurien pogut dir que llegir és guai. O que aprima. O que els llibres contenen molta fibra i són ansiolítics. Però potser el que s'acostaria més a la intenció d'aquest missatge al·ludiria a l'obtenció d'un plaer desinteressat, net, transparent. I, sobretot, que ens adorna amb una certa pàtina cultural que queda molt bé en societat. Tot plegat, no té res de dolent, sobretot si fos veritat que llegir aprima.
Però l'amable lector d'aquest escrit potser ja haurà notat que el missatge remuga una mica, per manca d'oli. La qüestió és aquesta sinonímia que es crea implícitament entre llegir i desconnectar: de què? Se suposa que de la vida quotidiana. De la qual cosa s'inferiria que hi ha la Vida i la vida quotidiana, que van cadascuna pel seu camí i que és millor que cap d'elles interfereixi en l'esdevenidor de l'altra. Potser la vida quotidiana és allò que devalua la Vida. Potser la lectura neutralitzaria temporalment la capacitat de la vida quotidiana d'erosionar la Vida. En darrer cas, se'ns convida a la lectura com a via d'evasió.
Els que tenen edat —ja són anys— per haver assistit a seminaris de marxisme clandestins per formar consciències crítiques i bastir actituds revolucionàries, saben que hi havia dues maneres de llegir, l'una bona i l'altra dolenta: la bona, aquella que ens vinculava més al compromís polític i social; la dolenta, la que l'aflebia. És clar, aquest reduccionisme creava molts problemes, sobretot amb els clàssics. Record haver assolit la màxima capacitat personal d'oratòria quan vaig haver de justificar per què llegia les Confessions de sant Agustí. Un gran contorsionista de la dialèctica em va voler defensar ampliant els meus arguments: els clàssics constitueixen el gran tresor cultural de tots els temps, del qual el poble podrà gaudir quan ja no suposi perill per a la seva consciència de classe. Quines coses, deumeuet, que ens obligàvem a fer per sentir-nos antifranquistes de ple dret.
En qualsevol cas, ens prohibíem a nosaltres mateixos llegir literatura d'evasió, cosa que ens retardava lectures essencials i ens en feia consumir d'altres de deplorablement indigestes. El plantejament d'aquells ateneus clandestins respecte de l'objecte de la lectura no podia ser més desafortunat. Voler convertir la lectura en una eina d'ús immediat és tan estrafolari com anatemitzar la lectura entesa com a passatemps d'allò més light.
En tot cas, convidar-nos a desconnectar per mitjà de la lectura no és una invitació atractiva. La lectura havia estat tradicionalment una necessitat ineludible per a qui volia entendre el món i necessitava ubicar-s'hi. Harnoncourt ens diu que tots necessitem la música, que sense la música no podem viure. I que hem d'entendre la del nostre temps perquè és la que diu de nosaltres tot allò que no es pot dir amb paraules. També ens ensenya que, aprofundint en la música antiga —és a dir, deixant de banda el seu aspecte purament ornamental—, aprendrem a escoltar-la en allò que té d'intemporal i, per tant, serveix a l'home d'avui. Si és així amb la música, l'art menys obvi de totes les arts, la literatura s'imposa a les nostres vides amb una força i una remor incontenibles, com un riu que transporta els sediments de la Història i les aigües just ara despreses de les grans nuvolades. La vida i la lectura són un continu indiscernible, la mateixa sang corre per les venes d'una i l'altra sense solució de continuïtat. Connecta-t'hi.

dijous, 28 de desembre del 2017

el llibre de l'any d'en fa vint


Després dels inefables sopars d'empresa que acaben amb karaoke, l'elecció del llibre de l'any és, probablement, la tradició nadalenca que em fa més mandra, sobretot perquè la condició sine qua non és, òbviament, que els llibres hagin estat publicats en l'any de torn i resulta que quan comencen a sortir les llistes dels candidats sempre descobreixo que no n'he llegit cap (o només un o dos, com a molt) i, per tant, a dreta llei no puc dir ni mu. En el pitjor dels casos, amb el benentès que accepti les regles del joc, no em queda altra que designar llibre de l'any l'únic que he llegit de la fornada, encara que no m'hagi agradat gaire. No és gaire científic, no.
Així les coses, reconec que aprofito la cita anual amb els millors llibres de l'any per fer examen de consciència en base, és clar, als que m'han passat per les mans en el període en qüestió, no importa quan fossin publicats. Aquest meu mètode té resultats curiosos. El meu millor llibre de l'any 2011, per exemple, va ser El lloro de Flaubert, publicat en català l'any 1995. I el del 2012, Los detectives salvajes, que va guanyar l'Herralde de novel·la el 1998. Cadascuna per on l'enfila.
Hi he estat donant voltes i em fa l'efecte que aquest any m'han anat prou bé els negocis, en matèria lectora; tan bé que se'm fa difícil triar-ne un i prou. Ara bé, si em poseu entre l'espasa i la paret, haig de confessar que El regne (2015) m'ha enlluernat com pocs i Sortir a robar cavalls (2016) encara fa forat, dos mesos després d'haver-lo llegit. Tots dos de la programació del club de lectura. No m'havia passat mai.

_____________________
P.S.: Capítol a part mereix la tria de Babelia d'El País. Ho dic perquè tinc comprovat que si durant aquell any en Javier Marías ha tret novel·la, les apostes perden força interès. Berta isla, fijo.

dimarts, 26 de desembre del 2017

amunt i avall




diumenge, 24 de desembre del 2017

bon nadal i tal i qual (reemissió)


«Com cada any, per Nadal hi ha gent que se sent eufòrica i d'altra que es deprimeix. Com que aquí parlem de literatura, hem d'insistir que tant és sentir-se trist o alegre: l'important és l'estil.
Entre les històries tristes de Nadal, la meva preferida és el relat Els morts, de James Joyce, publicat el 1914 al recull Els dublinesos, i traduït per Joaquim Mallafrè el 1988. Els morts narra un àpat de Nadal que incorpora tots els elements que fan al cas: carn rostida, cançons, brindis... Després de sopar, Gabriel i la seva dona Gretta es dirigeixen a un hotel a passar la nit. Gabriel, que se sent feliç i excitat, tarda a adonar-se de la profunda tristesa que ha envaït la seva dona, la qual, després de sentir una vella cançó, s'ha vist soterrada per records que Gabriel ignora. Ja a l'habitació, Gretta li explica, somicant, la història de Michael Furey, un noi de disset anys que va morir per ella. Després s'estira al llit i s'adorm entre sanglots.
Gabriel s'adona de tres coses: una, fins ara Gretta no li havia revelat mai aquest fet que ella recorda com si acabés de passar; dues, ell mai no ha sentit un amor així per ningú; tres, el sopar, els brindis, la seva vida en general és d'una minuciosa ridiculesa si la compara amb la breu vida de Michael Furey: "Més valia passar a l'altre món decidits, en la plena glòria d'alguna passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l'edat".
Pocs temes hi ha més eficaços –i més difícils de tractar- que la conjunció entre amor i mort. Només les grans obres de la literatura universal poden aspirar a parlar-ne amb èxit:Tristany i IsoldaRomeu i JulietaWerther... El 1987, John Huston va acomiadar-se del cinema amb una versió molt fidel d'aquest conte: Dubliners (The dead). En l'última escena, des de l'habitació de l'hotel, Gabriel mira com la neu va caient al carrer. Tots dos, James Joyce i John Huston, van saber transformar la malenconia en art: o bé morim en plenitud a la intempèrie, o bé envellim mentre veiem caure la neu de la finestra estant».

Vicenç Pagès Jordà. Michael Furey. A: Noms propis.

dissabte, 23 de desembre del 2017

expired



La Kerry Mansfield, una fotògrafa nord-americana cèlebre per una sèrie d'autoretrats que documenten, fil per randa, tot el procés que va viure en diagnosticar-li, als 31 anys, un càncer de mama (Aftermath, 2009), ara acaba de publicar un recull de 175 fotografies (Expired) on els protagonistes són llibres donats de baixa de diverses biblioteques. Natures mortes.
Aquí, la Kerry Mansfield explicant el perquè de tot plegat.

divendres, 22 de desembre del 2017

escriure a la presó


VICENÇ PAGÈS JORDÀ
Escriure a la presó
El Punt Avui
17|12|2017

Disposem d’uns quants reculls de cartes escrites des de la presó. Algunes, com les d’Antonio Gramsci i Václav Havel, mostren una elevada qualitat literària i humana. Disposem també de cartes enviades des d’una presó on, fins fa pocs anys, van viure una llarga temporada tots els nois del país. Recordem el que escrivia Gabriel Ferrater des del campament militar: “Avorriment: és suportable. Calor: no és suportable. Disciplina: és defugible. Angúnia: no és defugible.”
Hem sabut que a Alcalá-Meco, Estremera i Soto del Real el problema no és la calor sinó el fred. Sabem que els presos miren d’evitar l’avorriment (i aquí és factible ajudar enviant-hi cartes) i que fan el possible per no cedir a l’angúnia (de la disciplina prefereixo no parlar-ne). Des d’una altra fortalesa, escriu a la mare el protagonista d’El desert dels Tàrtars, de Dino Buzzatti: “Com fer-li entendre la sordidesa d’aquelles parets, aquella imprecisa atmosfera de càstig i d’exili, aquells homes estrangers i absurds?”
No sabem, en canvi, com escriure als presos. De Dino Buzzatti hem après que sempre estan pitjor del que expliquen a les cartes i Oscar Wilde ens ha advertit que el pitjor de la presó és el silenci (la solitud només és bona quan la busquem). I, amb tot, els que som fora no sabem què escriure als que són tancats que no sigui obvi, repetitiu, circular. Veiem com més d’un delinqüent declarat s’estalvia la presó, i en canvi ningú podrà compensar els dies que hi han passat uns homes i dones empresonats sense judici per haver pres decisions polítiques després de guanyar unes eleccions polítiques.
Com que som un país petit, hem coincidit amb més d’un d’aquests homes i dones, hi hem parlat, i podem afirmar amb orgull que formem part d’una mateixa xarxa, teixida amb amics, veïns i familiars, feta de converses, de records amb cara i ulls. I, tanmateix, no sabem ben bé què dir-los.
He rellegit Oscar Wilde, que a la presó va descobrir que “el vici suprem és la superficialitat”. Ho repeteix unes quantes vegades a la llarga carta que hi va escriure i que va titular De profundis. En copio un fragment: “La vida de la presó, amb les restriccions i privacions interminables, et fa rebel. El més terrible no és que et trenqui el cor –els cors s’han fet per trencar-los–, sinó que te’l torni de pedra.”

dijous, 21 de desembre del 2017

en capítols anteriors


Capítol 18.

Capítol 49.

Capítol 59.
___________________
P.S.: L'Eva, el personatge de Com si fos ahir, el culebró diari de sobretaula de tv3, que s'està empassant el catàleg sencer del Club Editor.


dimecres, 20 de desembre del 2017

ishmael, truca'm


JORDI PUNTÍ
Digueu-me Ishmael
elPeriódico
31|8|2013

És una veritat universalment reconeguda que la gent ja no se sap de memòria les primeres frases de les novel·les més cèlebres. Mentre la lectura de títols més o menys clàssics sol donar un bagatge cultural per anar pel món, la de novel·les de moda és superficial i sovint el que en queda és una impressió etèria, com si les paraules s'esborressin del cervell poc després de llegir-les: tinta simpàtica. Ningú no recorda les primeres frases de Dan Brown i companyia, ni fa cap falta, però hi va haver una època en què tothom se sabia de memòria l'inici del Quijote: «En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme...», etcètera. Potser no l'havien llegit sencer, però a partir d'aquí hi havia una idea comuna del que era el Quixot.
La primera frase és com una porta d'entrada, una contrasenya, i molts inicis de novel·la pertanyen a la memòria popular i els reconeixem a l'instant. Les famílies felices i les famílies desgraciades que obren Anna Karènina, de Tolstoi -i que després Nabokov va utilitzar a Ada, o l'ardor-. O «Algú devia haver escampat mentides contra Josef K». O «Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat». O «Avui ha mort la mare». No acabaríem mai...
Fa poc vaig llegir que l'inici més famós és el de Moby Dick, de Herman Melville. És una frase curta, fàcil de recordar: «Call me Ishmael». Digueu-me Ishmael: si la compares amb el llibre, és com la punteta visible d'un iceberg enorme, que té la forma d'una balena blanca. No sé si entre nos­altres és tan reconeguda, però n'he trobat el rastre en tres novel·les, i això m'ha divertit com si es tractés d'una broma privada entre els autors i jo. A Avinguda Telegraph (Mondadori / Amsterdam), Michael Chabon obre el llibre amb aquesta cita inventada: «Digueu-me Ismael -Ishmael Reed, probablement». Bressol de gat (La Bestia Equilátera / Males Herbes), de Kurt Vonnegut, comença així: «Digueu-me Jonàs». I Josh Bazell comença Wild thing (Anagrama / Bromera) amb una picada d'ullet a Melville: «Ishmael, truca'm», que en anglès fa més gràcia: «Ishmael, call me». És l'enginy com a forma d'homenatge.

dimarts, 19 de desembre del 2017

clásicos latosos (I)


KIKO AMAT
¿Por qué estamos obligados a leer un tostón como ‘Moby Dick’?
Babelia | El País
15|12|2017

Moby Dick es “uno de los libros fundamentales de la historia de la literatura universal”[1]. Se publicó en 1851 y, pese a representar un rotundo descalabro comercial para Herman Melville, también le consagró (con los años) como uno de los padres de la novela literaria moderna (en su modalidad académico-impenetrable). Melville fue pionero de varias cosas, como inventar el peinado hipster o lastrar los escritos con alusiones literarias hasta que se hundían en el fango. Melville, a la sazón, se hundió del mismo modo que esta novela, así que tal vez no proceda colocarle el pie en la glotis. El pobre hombre terminó sus días ignorado, obsoleto, gruñendo a los sirvientes, abucheado en conferencias, reñido con Hawthorne y, peor de todo, escribiendo poesía. Su legado no cambiaría de signo hasta que su cuerpo empezó a convertirse en fertilizante y una extensa legión de discípulos post mortem, aún más pomposos que él pero igualmente incontinentes, rescató su obra del olvido.
Procede admitir que Moby Dick es una GRAN novela, del mismo modo que el Titanic era un GRAN barco. Desde luego es sobrecogedora y quita el aliento, como una montaña tibetana que no estamos seguros de poder conquistar sin que perezcan sepultados la mitad de los sherpas. Moby Dick es el castillo escocés, envuelto en almenas redundantes y repleto de corrientes de aire, cuyo volumen puedes admirar por un segundo entre la neblina pero al que jamás te mudarías. Todo en él es desmesura, empacho e incordio. Posee la gravedad irrespirable de un planeta hostil. Moby Dick no es un libro somnífero, eso es cierto, pero solo porque es demasiado irritante. Leerlo es como escuchar un discurso de Fidel Castro, si el líder cubano hubiese sido maldito con una estridente voz de pito: un tono que detestas, con chirrido de dientes añadido, y que durante ocho horas impide que puedas siquiera descabezar un breve sueñecito.
La novela empieza con más de 80 citas, lo que ya nos alerta de la incapacidad patológica de Melville para la concisión. Dejando de lado mi teoría de que, a más citas, peor novela (las citas buscan compensar el bodrio que va a caer), está lo de tratar al lector de memo, de buenas a primeras y sin antes haber sido presentados. Melville se fía tan poco de nuestro coeficiente intelectual que a modo de primera cita coloca una descripción de diccionario de la palabra “ballena”. Su acción se asemeja a la de un cómico que nos describiera con gran detalle la composición química del metano antes de contar un chiste de pedos. Destruye el propósito inicial y nos arranca de cuajo las ganas de leer, antes incluso de empezar con la primera página.
Moby Dick es largo. Muy largo. Criminalmente largo. Ya lo habrán comprobado por la lista de contusiones que provoca su lanzamiento a cara ajena. Pónganlo de perfil y observen sin temor al monstruo: la edición de Clásicos Universales Planeta se extiende durante 619 páginas. 620 si incluimos el traicionero epílogo de una página que se halla al volver la última (Melville consideró que aún le quedaba algo por decir; estoy convencido de que escribió el epílogo en el carromato, camino de la imprenta). Pero la cantidad de resmas de papel utilizadas no es, en sí misma, un obstáculo para finalizar una novela. He leído tochos que pasaron en un suspiro. El Papillon de Henri Charrière tiene, en la edición que poseo, 690 páginas, pero uno ni se da cuenta y lo ha terminado. Moby Dick no. En Moby Dick cada página duele, como el movimiento de un péndulo que nos acercase, tictac a tictac, al cadalso.
Una de las razones de esa farragosa lectura es, sin duda, la digresión. Algunos malintencionados críticos ingleses llaman a Jonathan Coe el “rey de la digresión”, pero les garantizo que, al lado de Melville, Coe no es el rey, ni siquiera el príncipe; es un mero mozo de letrinas. Uno no sabe lo que es irse por las malditas ramas hasta que lee Moby Dick. Melville se entronca en reminiscencias kilométricas a la mínima de cambio, un poco como el abuelo Simpson. El autor, según parece, padecía de esa rara disfunción del lóbulo frontal por la cual todo recuerda a algo; cada objeto es un símbolo de otra cosa. Un símbolo, por añadidura, que a menudo resulta asaz oscuro para el lector moderno: “Aquel quinqué le hizo pensar en la pascalina de su abuelo. Tenía forma de fundíbulo, del tipo que utilizaban en el imperio de Trebisonda” [2]. Dios del cielo. Modernízate, Melville. O tu arcaico mascullar resultará intraducible para la gente del futuro.
Para mayor perversidad, el autor coloca sus fugas y remembranzas seniles en los momentos más inoportunos. Un ejemplo entre muchos: tras el capítulo XLI, 'Moby Dick', uno de los más memorables y apasionados, viene el XLII, 'La blancura de la ballena'. En él, y a lo largo de diez páginas, Melville alcanza a meditar extensamente sobre la blancura como concepto, aventura hipótesis abochornantes sobre “el señorío ideal” del hombre blanco sobre “todas las tribus oscuras” y lista, durante cuatro páginas llenas de palabras de margen a margen, todas las cosas blancas que le vienen al magín, tanto de índole positiva (corceles blancos, albatros, “mármoles, cornelias y perlas”…) como repelentes o peligrosas (hombres albinos, tiburones blancos, etc.). Es como estar encerrado en un ascensor con Rain Man.
Resulta exasperante, aunque la intención era buena. Para empezar, al contrario que muchos escritores actuales que vienen del linaje universidad-periodismo-literatura-muerte, Melville había vivido mucho y tenía más batallitas en su haber que un viejo lobo de mar. Era un viejo lobo de mar, de hecho. El típico vejete tatuado en camiseta imperio que toca el acordeón en la tasca portuaria, tiene habitantes en la barba y entretiene a los borrachos con enrevesadas trolas sobre krakens, sirenas o atunes parlantes.
Su gozo del rollista, inseparable de la condición de ballenero jubilado, venía azuzado por esa pasión didáctica tan típica del XIX. Sí: Melville quería la escolarización universal. Anhelaba enseñarnos aunque fuese a hostias, como un maestro anticuado en una escuela de pueblo. A mitad de una trepidante escena de caza que es todo arpones, sangre y blasfemias navales, y que nos tiene en vilo, Melville se ve empujado a remachar el punto y aparte más inconveniente de la historia, y continuar de este jaez: “Una palabra o dos sobre este asunto de la piel o grasa de la ballena. Ya se ha dicho que se le arranca en largas piezas…”. El lector avezado ya habrá intuido que, en el caso de Melville, esas palabras son como el grito que avisa de la llegada de los vikingos: una señal para que abandonemos toda esperanza de seguir con la aventura y nos preparemos para cuatro páginas de antropología, deontología, etnografía e historia de la pesca desde que el primer hombre de Neandertal ensartó por error una trucha en un palitroque.
“La alusión a los marcados y palos de marca en el último capítulo”, avisa, dejando a un lado el acordeón y mirando al infinito mientras se atusa la barba, algo más adelante, “obliga a alguna explicación sobre las leyes y reglas de la pesquería de ballenas”. Uno casi puede escuchar el suspiro de frustración de los alumnos, que ven cómo la hora de recreo ha sido sustituida por un examen final de álgebra. Melville, salta a la vista, no cesará hasta que nos sepamos de memoria la legislación de la Comisión Ballenera Internacional. Un capítulo entero, el titulado 'Cetología', ni siquiera trata de disimular su condición de tratado con un par de diálogos o la aparición de algún grumete con mutilación pintoresca. No: es solo ensayo. Con muchas cifras. Moby Dick es el coitus interruptus más prolongado de la literatura.
Y entonces está lo del desaprovechamiento criminal de uno de los mejores personajes de ficción de todos los tiempos. Hablo, por supuesto, del capitán Ahab. Aquellos de ustedes que no hayan leído Moby Dick tal vez asuman, por el peso que el nombre de Ahab acarrea en la cultura universal, por su calidad de arquetipo e icono, y por su aparición en un inolvidable capítulo de Futurama, que el capitán loco pasea por más páginas que el resto de personajes. Por puro sentido común, vamos. Si yo fuese el escritor de Moby Dick me aseguraría de que ese fulano quien, con ojos de orate, escupe cosas como “¿Desviarme? No me podéis desviar, a no ser que os desvieis vosotros (…) ¿Desviarme? El camino hasta mi propósito fijo tiene raíles de hierro, por cuyo surco mi espíritu está preparado para correr (…) ¡Nada es obstáculo, nada es viraje para el camino de hierro!”… Me aseguraría, como decía, de que alguien con esa boquita apareciese todo el rato.
Melville, por el contrario, se ocupa de impedir que Ahab aparezca más, como un director del viejo Hollywood saboteando a un actor comunista de la lista negra. ¿Se imaginan que Jesús en el Nuevo Testamento solo realizara un pequeño cameo hacia el final, como mercader de burros o acarreador de jofainas? Esa es la política Melville en lo tocante a Ahab. Y eso que, cuando aparece, suelta las mejores frases. Pero Melville le debe tener ojeriza, porque casi no puede esperar a cortar sus formidables soliloquios dementes para permitir la entrada de algún personaje secundario: Stubb. Flask. Starbuck. Pip. Ismael. Tashtego. Quiqueg. Incluso el “tercer marinero de Nantucket”, quien —como habrán observado— es tan menor que Melville ni se molesta en darle nombre. Todos hablan, beben, afianzan los trinquetes o expulsan ventosidades en el preciso momento en que su patrón abre la boca. Todos interrumpen al capitán a placer con plúmbeas observaciones náuticas o pequeñas remembranzas domésticas. Por el amor de Dios, hay momentos en que incluso Moby Dick, que por su condición cachalotesca solo emite bufidos indescifrables, parece tener más líneas de diálogo que Ahab.
Y ya que hablamos de cachalotes. En honor a la justicia quizás la novela debería llamarse 100.000 cachalotes anónimos (y un poco de Moby Dick). Pues el libro está plagado de cetáceos sin carácter ni rasgos diferenciales, que aparecen a centenares para ser arponeados y desollados, mientras Moby Dick, el mismísimo Leviatán, resulta más caro de ver que J. D. Salinger tras su mudanza a Cornish. Uno puede llegar a entender que, como en Alien: el octavo pasajero, se mantenga al monstruo en la semipenumbra para potenciar el intríngulis, pero Melville lleva el sistema a un extremo demencial. Es difícil imaginar una versión de Colmillo Blanco poblada casi exclusivamente por pequineses y chihuahuas, y donde el majestuoso semi-lobo que da título a la novela solo sacara el hocico en las últimas páginas, y de pura chiripa. Moby Dick es como un Das Boot con los submarinos en dique seco hasta los últimos diez minutos, o un Harry Potter que decidiese permanecer en casa de sus familiares muggles y no matricularse en Hogwarts hasta el libro octavo.
Ustedes se preguntarán, tras todo lo expuesto, por qué alguien querría leer Moby Dick de principio a fin, deteniéndose en todos los exasperantes apartes, notas al pie y mortíferas filípicas. Si incluso José María Valverde, el paciente caballero que en 1992 tradujo, introdujo y anotó la edición de Clásicos Universales Planeta, advierte en la contraportada de que el lector se quedará “algo aturdido” por su “larga navegación” lectora. Valverde utiliza un eufemismo, claro. Pues Moby Dick no aturde, noquea. Induce al coma. Hacia la página 200 al lector ya le ha brotado un tumor en la frente del tamaño de un melón cantalupo. Ese fárrago cementoso en forma de novela es imposible de cruzar, o vadear (si no es abandonándolo), sin perder la salud y la cordura, tal vez incluso ambas córneas.
Quizás ha llegado la hora de que admitamos que algunas novelas están anticuadas hasta la casi completa ilegibilidad. Después de todo, no intentamos volar en el “tornillo aéreo” que Leonardo da Vinci proyectó en 1488. Algo así sería un disparate. Nos limitamos a frotarnos el mentón mientras admiramos, algo escépticos, los planos originales. La misma perspectiva puede aplicarse a la novela de Melville: tan admirable y avanzada en su tiempo como superada y hermética hoy.

_____________
[1] Según Wikipedia. Y mucha otra gente. En su mayoría profesores universitarios.
[2] Me he inventado esta frase para ilustrar mi tesis.


dilluns, 18 de desembre del 2017

massa llibres?


ARIADNA CASTELLARNAU
Massa llibres?
Time Out Barcelona
Núm. 483
4|12|2017

Confesso que no tinc cap mena d'orgull bibliòfil. Puc desprendre'm amb facilitat d'una biblioteca sencera. Ho he fet dos cops. El primer, quan vaig marxar de Barcelona a Buenos Aires amb la meva parella. El segon, quan vam fer aquest trajecte a la inversa. En tots dos casos teníem allò que es diu una casa d'escriptors amb prestatgeries plenes de llibres i tauletes de nit plenes de llibres també i llibres amuntegats a terra, perquè ja no sabíem on posar-los.
Hi ha escriptors que es fotografien amb la seva biblioteca. He de reconèixer que queda molt bé, especialment si les llibreries són maques, sòlides, res de les Billy d'Ikea que té tothom. De vegades amb el meu marit hem parlat de fer-nos estanteries a mida, d'aquelles que van del sostre fins a terra. Però tots dos som caòtics pel que fa a l'ordre de la biblioteca. Per exemple, ara mateix, des d'on estic asseguda escrivint, veig que a la llibreria que tinc al davant —comprada a Ikea— ell o jo hem posat Kafka al costat de Joseph Brodsky. Imperdonable. Un és txec i l'altre rus. Però després m'adono que al costat de Brodsky, hi ha un llibre de Hermann Hesse. No hi ha manera. Penso descoratjada que si tinguéssim una d'aquelles llibreries que fan patxoca, de fusta de debò, hauríem de tenir-les endreçades. No sé si me'n veig capaç.
Tanmateix, fins i tot enmig d'aquest desordre llibresc, soc capaç de tancar els ulls i assenyalar sense por d'equivocar-me on és Cims borrascosos, Alícia de Lewis Carroll o el volum de poemes d'Emily Dickinson. El que vull dir amb tot això és que hi ha llibres que no solament són especials perquè ens han marcat d'una manera especial, sinó perquè han marcat també el rumb de la nostra biblioteca. En el meu cas, per exemple, Cims borrascosos em va convertir en una lectora compulsiva de la literatura gòtica i Carroll em va portar a obsessionar-me per Mervyn Peake, il·lustrador d'Alícia i un dels escriptors més originals de la literatura anglesa.
És per això que no em preocupa conservar la meva biblioteca intacta, sencera, com si fos una relíquia o pitjor: un llegat polsós que un dia heretarà la meva filla. És per això que en totes dues mudances vam poder viatjar, allò que es diu, lleugers d'equipatge, només amb els llibres que jo anomeno la 'massa mare' de tots els altres, en una metàfora força pedestre, ho admeto. Tinc un amic escriptor que va enviar tota la seva biblioteca de més de vuit mil volums de Madrid a Mèxic amb vaixell. L'admiro. És un gest herculi. Jo me n'he adonat que no puc viure sense llegir; però que puc viure perfectament amb pocs llibres. Dic això i em sento gairebé una traïdora a la meva professió. Però els llibres es poden recuperar, tornar a comprar i fins i tot manllevar. El que ningú et pot arrabassar són les lectures.


diumenge, 17 de desembre del 2017

eines de suport

Supergal.

Falling Bookend.




dissabte, 16 de desembre del 2017

l'home que ronca en la presentació de la teva novel·la


ALVARO COLOMER
TOQUE DE QUEDA
Hay un hombre que ronca en la presentación de tu novela
Tendencias | El Mundo
14|12|2017

Hay tres lugares idóneos para echar una cabezadita: el vagón de un tren, la butaca de un teatro y la presentación de un libro. En los dos primeros quedarse dormido resulta sencillo, pero en el tercero, ay, en el tercero hay mucho peligro. El escritor de marras puede vernos bambolear la cabeza, abrir ligeramente la boca e incluso babear un poco, y eso nunca es elegante. Sin embargo, ocurre con frecuencia. Sé de lo que hablo, lo he visto en multitud de ocasiones. De hecho, a veces pienso que hay gente que acude a ese tipo de actos para entregarse enteramente al sueño.
Tina Vallès llama a esas ocasiones «momentos paréntesis» y el pasado martes, durante la presentación de la traducción al castellano de su libro de relatos El paréntesis más largo, dijo: «Tal vez ahora mismo haya alguien que esté fingiendo escucharme y que en realidad tenga la cabeza en otra parte». En los tres años que llevo escribiendo este Toque de Queda, es la primera vez que escucho a un autor reconociendo semejante verdad y, durante un instante, pensé en levantarme y aplaudir. Al fin un escritor que no tiene el ombligo tan grande como para pensar que todo lo que dice es sensacional. Al fin un escritor que pone la humildad por delante de su trabajo. Al fin un escritor de verdad.
Así las cosas, en el acto celebrado en la librería Nollegiu, todo el mundo estuvo atento. El actor Nil Martín leyó dos cuentos y los asistentes se rieron cuando la ironía hizo acto de presencia, demostrando con esta actitud que realmente estaban escuchando y rompiendo de esta forma la tradición que obliga a la gente a quedarse dormida durante los recitales. Además, el acto resultó interesante por el debate que el presentador —y traductor— Gonzalo Torné generó en torno a la importancia de trasladar al castellano la obra de los autores de lengua catalana, y por la exposición de las dificultades que la autora confesó tener a la hora de encontrar tiempo para escribir «Lo hago cuando puedo, rascando horas a la madrugada, porque todo el mundo sabe que la literatura catalana no da para vivir y la economía me obliga a trabajar en otras cosas», dijo.
Distinto es el caso de Mircea Cartarescu, que el lunes anterior presentó en la librería Calders su Solenoide y que explicó que tiene un horario fijo de trabajo, pero que nunca corrige ni una sola palabra. Escribió a mano el millar de páginas que compone la que Francesc Serés tildó de «mejor novela del año» y, según aseguró ante una audiencia totalmente entregada, los cuadernos manuscritos no presentan ni un solo tachón. «Ustedes se preguntaran cómo puedo haber escrito todo esto sin siquiera tener un plan establecido —añadió sin que, en realidad, nadie hubiera preguntado nada al respecto—. Fàcil: igual que una termita construye su nido sin haberlo diseñado previamente, yo levanto mis novelas sin necesidad de pensarlas con anterioridad». Toma ya.
Cartarescu tiene el ombligo más grande que una plaza de toros, pero, a tenor de lo que dicen quienes han leído Solenoide, puede permitirse el lujo de lucirlo. 


divendres, 15 de desembre del 2017

escriptors a l'encontre del lector


ISABEL SUCUNZA
Escriptors a l'encontre del lector
Elperiódico
13|12|2017

He vist escriptors que passaven fred al mercat del llibre d'hivern de fa un parell de caps de setmana. Passaven fred, somreien i atenien els seus lectors.
A tots, fins fa ben poc, quan pensàvem en els grans de l'escriptura, ens venia al cap la imatge típica d'una persona tancada en una habitació, asseguda davant l'escriptori, envoltada de llibres, papers i poca cosa més. Si ens aturàvem i aprofundíem una mica en l'arxiu mental, un cop superats aquests retrats clàssics que il·lustren enciclopèdies, llibres de text i cases museu, arribàvem a imatges d'escriptors també, més curioses i properes però. Hi ha per exemple aquella en què Edith Wharton presumeix de gossets: una foto molt divertida en la qual se la veu amb els seus dos petaners enfilats a les espatlles, a banda i banda del cap; també n'hi ha una de molt coneguda d'un Faulkner estirat en una hamaca; o aquella altra d'Edward Gorey —permeteu-me citar aquí com a escriptor, que també ho era, el sobretot il·lustrador— fent la migdiada en un sofà tot envoltat de gats; o la de Pio Baroja amb barret de dormir, ben tapat al que acabaria sent el seu llit de mort, xerrant amb un Hemingway que se'l mira atent, assegut en una cadira al capçal del llit.
D'autors geogràficament més propers, hi ha per exemple aquella de Lamborghini (quan ja vivia a Catalunya, per això dic més proper) també al llit on va viure i escriure els darrers anys de la seva vida; o les imatges televisives d'un Quim Monzó amb les orelles ben encastades en uns cascos aïllants del so d'aquells que es fan servir a les obres de construcció o de destrucció; que n'és de maca la metàfora d'un escriptor fent-los servir també per construir o destruir —de vegades és necessari fer-ho— la seva obra particular.
Totes aquestes imatges comparteixen el fet d'haver estat fotografiades o gravades en la intimitat de l'autor. Algunes d'elles —la majoria— ni tan sols van ser captades amb la intenció de fer-les públiques. ¿Què ha passat, doncs, perquè ara, qui més qui menys, tingui un selfie al mòbil amb el seu escriptor preferit en el moment en què aquest li signa el seu últim llibre publicat?
La resposta tecnològica seria que ara tothom porta un mòbil a la butxaca que és una càmera fotogràfica també. La humana o professional és que els escriptors ara es prodiguen molt: surten a trobar-se amb els seus lectors en fires literàries, fan conferències a llocs on després s'hi queden i atenen un per un els assistents que així ho volen; són accessibles també a les xarxes socials...
És un fet que els escriptors han fet un pas d'apropament físic envers els seus lectors.
Penseu, per posar-hi un exemple nostrat, en Màrius Serra. ¿Oi que sou gairebé capaços de sentir la seva veu que us llança una de les seves endevinalles motencreuades mentre us anima a enviar-li la resposta mitjançant un comentari a les xarxes socials? També molts el podreu visualitzar assegut, signant-vos un exemplar de la seva última novel·la mentre, molt amable i rient segurament, s'interessa per saber una mica més de qui sigui a qui vagi destinada la dedicatòria en qüestió. Si a més aquest Màrius Serra que ara recordeu porta abric, fa cara de fred i té al costat, també signant, Jenn Díaz, Empar Moliner o Tina Vallès, és que els esteu recordant tots al mercat del llibre d'hivern de fa un parell de caps de setmana, aquell que fan abans de Nadal, al qual van coincidir tots aquests autors i molts més.
Si sant Jordi (el dia, no el sant) i d'altres fires de carrer semblen una mica el top manta de les editorials i llibreries —s'hi ofereix gènere a preu més barat de l'habitual que s'exposa a l'aire lliure als mateixos llocs on la resta de l'any munten paradeta els venedors d'ulleres de sol i bosses de pseudodisseny—, per als escriptors són l'oportunitat de demostrar que són de carn i ossos, que surten de l'habitació, que poden ser simpàtics, que passen fred, que els agrada que els afalaguin i que estan disposats a certificar —mitjançant una signatura a la primera pàgina, que és la manera de certificar les coses— que aquell llibre que acabes de llegir i que tant t'ha agradat, efectivament, l'han escrit ells o, almenys, el subscriuen. (Compte: no dic que aquest últim sigui el cas de cap dels autors aquí esmentats).
Ara, la discussió sobre si tot això, que potser encaixa més en l'activitat de promoció dels llibres que en el fet d'escriure, li correspon de fer a l'escriptor donaria per a dos o tres articles més. Ja en parlarem.


dijous, 14 de desembre del 2017

el dret a no acabar un llibre


El lector suele asumir que abandonar la lectura de un libro es una suerte de sacrilegio, que un acto tal contraviene algún juramento o una ley de pureza o representa un fracaso por su parte. Peor aún, está abandonando un objeto vivo, dejando que un niño se ahogue en el mar. ¿Qué hay del pobre autor? Estás desdeñando su arduo trabajo, despachando al criado con un gesto indolente de la mano. Una reacción justificada por temores exasperantes, motivos para persistir y una fe ciega en los libros, la sensación de que «pronto arrancará», de que la trama acabará encajando y esas líneas enrevesadas empezarán a transparentar su sentido cuando te acostumbres a la escritura del autor; en suma, que todo saldrá bien. Te dominan la obstinación y el temor de quién es incapaz de dejar nada a medias, la idea de que es imposible comprender un libro o criticarlo con conocimiento de causa a menos que se haya concluido su lectura.
Pero entonces, un día lo haces. Te rindes. Cierras un libro de golpe. Y sientes una gran liberación. Todo se despeja. Caes en la cuenta de que la vida es demasiado breve para leer libros malos con los que tienes que batallar. Es una epifanía. La despedida va acompañada de su correspondiente ceremonia funeraria: sacudes la cabeza, suspiras o maldices, extraes el punto de libro, hojeas las páginas por última vez, cierras el libro de golpe y le echas un último vistazo antes de arrojarlo al suelo como un maestro de escuela eduardiano que descarta la redacción de un alumno. No lloras su pérdida ni te sientes culpable. Era una relación destructiva. Te sientes más ligero, liberado. Hay muchos otros libros en las estanterías.

Daniel Gray. «11. Abandonar una lectura». A: Este libro te alegrará la vida. 50 placeres íntimos de la lectura. Traducció de Gemma Deza Guil. Ariel, 2017. P. 62.


dimecres, 13 de desembre del 2017

velocirepte



ACN Barcelona.-Biblioteques de Barcelona ha presentat un programa per promocionar la lectura entre els usuaris a través de reptes mensuals durant el 2018. El 'Velocirepte', que està adreçat a totes les edats, pretén fer descobrir autors, temàtiques i editorials a partir de propostes mensuals. Les biblioteques posaran a disposició dels usuaris un passaport que s'haurà de segellar a mesura que els lectors finalitzin les lectures proposades. Entre tots els participants que assoleixin "el repte" se sortejarà un viatge per fer en família a cada categoria. A cada equipament hi haurà un espai expositiu amb propostes lectores dins la temàtica global que se seguirà a tota la xarxa local, com ara la música, l'Àfrica, els monstres, les dones, la poesia, la música, Barcelona, el cinema o la gastronomia.
Segons han explicat, els llibres es poden llegir tant en format paper, en préstec a les biblioteques, com en electrònic a través del portal ebiblio.cat. El 'Velocirepte' comptarà amb un web en el que es penjaran comentaris i ressenyes dels llibres que es proposen. Precisament en aquest bloc els lectors podran escriure-hi per explicar la seva experiència amb els diferents volums. Entre tots els usuaris que compleixin la meitat del repte se'ls donarà un obsequi, mentre que pels que completin els 12 llibres entraran en el sorteig d'un viatge. El programa tindrà tres categories: infantil, juvenil i adults. La iniciativa va néixer fa dos anys a la Biblioteca Sagrada Família com a un joc per a fidelitzar els usuaris. Després de la "bona" acollida que ha tingut, ara s'ha impulsat la segona edició a tota la xarxa de la ciutat.

Un passaport literari amb 12 reptes mensuals busca fomentar la lectura a les biblioteques. ccma.cat, 30|11|2017.

dimarts, 12 de desembre del 2017

la novel·la de la vida de prudenci bertrana


XAVIER PLA
La novel·la de la vida de Prudenci Bertrana
Revista de Girona, núm. 301. P.71-73

La seva posició en la literatura catalana contemporània
Entre Girona i Barcelona, entre la pintura i la literatura, entre el Modernisme i el Noucentisme, entre la literatura i el periodisme, entre la narrativa i el teatre, el lloc de l'obra de Prudenci Bertrana en el cànon de la literatura catalana continua essent problemàtic.

El mateix Bertrana no va contribuir gaire a afavorir una recepció clara i neta de les seves obres. Ja fa anys que Joan Lluís Marfany va reflexionar sobre els «greuges» de Bertrana. Més enllà dels problemes econòmics i familiars, un Bertrana constantment agreujat va haver de ressituar-se davant dels lectors a causa de la monopolització de la literatura catalana exercida durant els anys del Noucentisme, accentuant la necessitat constant d'autojustificar-se, insistint orgullosament en la seva integritat d'artista pur, «en la fidelitat gairebé suïcida a una concepció ètica de la literatura». La imatge pública que Bertrana projecta d'ell mateix al llarg de la seva vida és interessantíssima, i el rendiment imaginatiu que en va saber treure llibre rere llibre ha de ser valorat. Es tracta d'una imatge que, en paraules de Jordi Castellanos, «sembla modelada a consciència»: és la de l'escriptor «ressentit». Bertrana es presenta públicament amb ressentiment perquè no se sent prou valorat com a escriptor ni reconegut com a periodista, se sent víctima dels sectors més retrògrads de la societat i se sent un incomprès per la seva concepció gairebé sacerdotal de l'art i profètica de l'artista.
Una postura literària implica, abans que res, com molt bé va saber prefigurar Bertrana, una actitud davant la vida i la literatura. Bertrana fa un ús persistent de la seva imatge pública, o de les diverses representacions de la seva imatge com a personatge, per captar l'atenció dels lectors i condicionar autobiogràficament, per exemple, la lectura dels seus llibres. També per poder-se situar, legitimar i singularitzar dins de la literatura catalana de la primera meitat del segle XX. Potser el seu personatge, allò que podríem anomenar la novel·la de la seva vida, és una de les seves millors creacions. Així, per exemple, a la conferència «De les belleses de la Natura i el meu goig», llegida el desembre de 1908, Bertrana es presentava amb una certa posada en escena personal com un escriptor per a qui la literatura derivava de la creació pura. Per això, parlava d'ell mateix destacant-ne la «senzillesa camperola», el seu «encongiment pagesívol», el seu escàs «bagatge de caminant bohemi». La llista d'autoqualificatius era torrencial: «pobre treballador silenciós», «ànima esquerpa i contemplativa», «pobre artista bosquetà amant del silenci i de les augustes quietuds de les muntanyes», etc. I passava el mateix amb els qualificatius que dedicava al seu art: «modest», «senzill», «instintiu», «nodrit de mandra, de cavil·lacions, de somnis, de tristeses vulgars»...
Bertrana va procurar presentar-se sempre públicament com algú obsedit, en paraules de Domènec Guansé, pel «retorn a l'home primitiu, no deformat per la civilització, a les seves passions i als seus sentiments més elementals, a l'admiració deïficadora de la natura». Dins d'un rousseaunisme genèric, una mica naïf, Bertrana aixecava la bandera de l'escriptor agrest, però queixós i vulnerable, en contacte primigeni amb la natura i en sintonia amb la puresa de la vida dels animals. Davant l'embranzida dels escriptors noucentistes, Bertrana es bastia una defensa basada en l'escepticisme i en la seva força satírica. D'aquí la insistència a presentar-se com un «bàrbar». O a autoretratar-se com un «primitiu», un home «silvestre», un «bosquetà», un «caçador», un «vagabund»; en definitiva, com un escriptor «inculte». El concepte definitiu, que hauria representat la culminació de la gradació en aquest autoretrat públic, era el de «troglodita» amb què, en un principi, Bertrana havia pensat titular el tercer volum d'Entre la terra i els núvols, que finalment va aparèixer com L'impenitent.
Que Bertrana fos o no bon caçador, que fos l'hereu d'uns grans propietaris rurals o no ho fos, que es fes la víctima o que realment fos víctima de la severitat de la crítica, que visqués una vida literària suposadament marginal quan, en realitat, va gaudir d'una certa popularitat i reconeixement, no vindria gaire a tomb a no ser que fos necessari per a una reflexió sistemàtica sobre la distància entre la seva biografia i la seva obra de creació. Al cap i a la fi, quan algú es victimitza públicament, com ho feia Bertrana, acaba essent víctima de la seva pròpia circumstància.
Amb la instrumentalització de la seva imatge pública, Bertrana se servia d'estratègies retòriques per donar més versemblança a la seva obra, per associar-la a una veritat personal. És a dir, en la seva literatura, s'hi fa molt present un ethos identificable i diferenciat d'altres escriptors de l'època: una veu narrativa d'arrel romàntica, entre ingènua i despreocupada, d'ironia benèvola i amb un sarcasme desencaixat, amb complexitat psicològica evident, una violència i un erotisme més que explícits, i un gust per l'emoció i la impressió subjectiva. Presentant-se com un narrador sincer i apassionat, però alhora rude, tosc, poc sofisticat i fins i tot violent, Bertrana pretenia donar una pàtina d'autenticitat i, sobretot, de credibilitat a la seva literatura. Aquestes estratègies antiintel·lectuals responien a la voluntat d'un veritable escriptor amb majúscules com ho era Bertrana, el qual —acabés vencent o fracassant en la seva aposta— era molt més conscient del que pretenia mostrar sobre el funcionament de les regles de la literatura de la seva època.

dilluns, 11 de desembre del 2017

tríada osonenca








El jurat del Premi Documenta, format per Pau Vidal, Marina Espasa, Jesús Cartañà, Èric del Arco i Eugènia Broggi, reunit a Barcelona el dia 23 de novembre de 2017, ha decidit premiar 'Els dics', d'Irene Solà, perquè en valora "la intenció literària, la voluntat experimentadora i el gruix del món dels personatges que caracteritza". La novel·la, que "es desplega a batzegades, capta l’essència poètica del món rural i la combina encertadament amb flaixos de vida urbana", segons ha explicat el jurat.

Nascuda el 1990 a Malla (Osona), Irene Solà va publicar el seu primer llibre el 2012, 'Bèsties', que va guanyar el premi Amadeu Oller. Ha exposat i llegit la seva obra al CCCB, a la Whitechapel Gallery (Londres), al Bòlit (Girona), al Quick Time Festival (Reykjavík), al Festival Internacional de Poesia de Sant Cugat, al LadyFest Barcelona, i a la IX Edició del Festival Literari Tocats de Lletra (Manresa), entre altres.

'Els dics' d'Irene Solà es publicarà el mes de març del 2018.

Ara Llegim. 24|11|2017.



Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 1989) es va donar a conèixer amb el llibre Quanta aigua clara als ulls de la veïna (2014), i ha publicat també la plaquette La gata groga (2015). És baixista i contrabaixista del grup Obeses. És llicenciat en Filosofia i prepara un treball de doctorat sobre Segimon Serrallonga.
Un arbre molt alt, format per una quarantena de poemes, va convèncer el jurat del cinquanta-cinquè Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia (format per Maria Josep Escrivà, Rubén Luzón, Jaume Pont i Jordi Cornudella) per la potència amb què evoca el món natural i domèstic d’un racó d’Osona, per l’embranzida lírica amb què s’enfila cap a les fonts del pensament poètic, per la varietat i el rigor de la construcció formal de cadascun dels poemes i per la naturalitat convincent amb què la veu poètica assumeix els tons i les estructures de la llengua viva. El llibre el publicarà Edicions 62 el gener del 2018.
Núvol. 24|11|2017.





El poeta Lluís Solà ha guanyat el premi “Lletra d’Or” al millor llibre publicat en llengua catalana durant el 2016 per la seva Poesia completa, una obra de més de mil pàgines, amb poemes inèdits (Edicions de 1984).
Un jurat independent format per Sílvia Bel, Sebastià Alzamora, Heura Marçal, Salvador Macip, Llucia Ramis, David Plana, Bernat Puigtobella, Núria Cadenes i Ada Castells així ho ha decidit en entendre que es tracta d’una “figura indiscutible”, un “poeta radical i pur de la plana de Vic”.
Nascut a Vic (Osona) el 1940, Solà és també un autor i director de teatre que va començar a ser visible en el panorama literari quan el 2001 va publicar “De veu en veu”, encara que també ha traduït textos de Kafka, Beckett o Pessoa.
Durant un acte celebrat avui, el dramaturg David Plana ha llegit una glossa en la qual ha repassat la trajectòria del guardonat, un “poeta del fred de la boira, de l’espiritualitat”, algú “radical perquè els seus versos sorgeixen de la terra”.
També ha comparat la seva figura amb la d’altres poetes com Peter Handke i l’ha imaginat passejant per un camí de la serra de Vic, “en recerca de la paraula exacta”.
[...]  La distinció, una de les més prestigioses de la literatura catalana i que es lliura des del 1956, no té dotació econòmica, però sí que hi ha un reconeixement en forma de la lletra grega “fi”, símbol clàssic de l’equilibri, una joia dissenyada pel joier Manel Capdevila, nét de l’impulsor d’aquesta iniciativa.

Del blog d'Edicions de 1984. 22|11|2017.


diumenge, 10 de desembre del 2017

emboscada


Scholar's Library, 
¿Cómo imaginar el lugar perfecto para leer? Algunas personas requieren de un espacio amplio y muy bien iluminado, mientras que otras se concentran más en pequeñas estancias, recogidas y con una iluminación indirecta. En cualquier caso el diseño de un espacio para leer o estudiar requiere de un análisis de las necesidades lumínicas y visuales. Como el arquitecto Louis Kahn diría, el proyecto de una biblioteca parte de una idea: un hombre con un libro va hacia la luz.
Localizado en el noroeste del estado de Nueva York, en las montañas Catskill, el estudio del arquitecto Peter Gluck proyecta una pequeña construcción destinada a satisfacer las necesidades del propietario, un erudito japonés.
El pequeño cubo se compone de dos cuerpos principales: el superior construido en vidrio, que es partícipe de unas impresionantes vistas del entorno forestal, mientras parece flotar sobre el cuerpo inferior, macizo y más arraigado al terreno. Este último cuerpo es en realidad un auténtico almacén de libros, que alberga unos 10.000 ejemplares.
El nivel superior se construye mediante grandes vidrios sin carpintería y se cubren de una delgadísima cubierta metálica. En el interior todo es calidez, suelos de madera, una estantería inferior corrida albergando los libros más utilizados, y unas vistas de 360º del bosque donde se sitúa. El cuerpo inferior resuelto mediante un aplacado en piedra, acoge un espacio oscuro y bien aislado donde proteger la colección de libros.

Hic>arquitectura. Peter Gluck & Partners Architects. Scholar's Libray.


dissabte, 9 de desembre del 2017

catalan arts books a guadalajara


Premio a los mejores stands. Feria Internacional del Libro de Guadalajara.
Stand Plata: Gobierno de Cataluña- Instituto Catalán de las Empresas Culturales.
[Aquí, la llista de premiats]

El sector editorial català participa a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara
Generalitat de Catalunya
Departament de Cultura
22|11|2017
Per tercer any consecutiu, Catalunya comptarà amb un estand institucional a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara, organitzat per l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) sota la seva marca d’internacionalització Catalan Arts Books, en el qual hi tindran representació 35 entitats del sector editorial de Catalunya. La FIL, que tindrà lloc del 25 de novembre al 3 de desembre, és un dels majors festivals literaris del món i la gran cita per als professionals del sector del llibre a Iberoamèrica. Un esdeveniment on conflueixen el comerç de drets d’explotació editorial, els principals agents distribuïdors del sector del llibre del continent americà i un ampli festival cultural obert al públic, on el llibre i els autors són el protagonistes...
Aquí, la resta.

divendres, 8 de desembre del 2017

llegir, el que es diu llegir


ENRIC PRATS
Llegir, el que es diu llegir
La Vanguardia
6|12|2017
La desafecció per la lectura és un fenomen que, com és obvi, només es pot donar en una societat alfabetitzada. El text escrit ha servit, en la nostra civilització, de dispositiu cultural per connectar generacions i la lectura ha ajudat, en certa manera, a cohesionar societats oferint fins i tot expectatives als menys afavorits, que trobaven en el llibre certa evasió a algunes de les seves preocupacions. Però llegir cansa. I és que potser els relats que tenim a l'abast ja no ens ofereixen punts d'ancoratge per entendre aquest món, tampoc salvacions barates, i potser també perquè els que es dediquen a l'escriptura ja s'han despreocupat d'aquesta funció social tan solemne.
En canvi, l'escola, com a agent cultural de primer ordre, sí que s'ha encarregat, almenys fins avui, de facilitar l'accés al bagatge compartit, mitjançant la lectura, i s'ha esforçat per promoure el gust cap a aquest gest tan dramàtic com és obrir un llibre. Un objecte, el llibre, que ha patit els embats de la postmodernitat tecnocràtica: s'ha relativitzat la importància de llegir (potser com a signe dels temps d'incerteses) i s'ha vist sotmès a les inclemències tecnològiques (amb molta mala sort històrica) derivades de competir amb objectes més atractius i potents, encara que possiblement menys duradors i sòlids. Una vegada hem aconseguit universalitzar la lectura, ara hem de canviar de terminal.
L'últim informe PIRLS destaca precisament que, encara que s'ha millorat una mica, les estratègies de comprensió lectora dels alumnes espanyols continuen a la cua d'Europa. Les xifres no ens poden sorprendre. Menys encara que busquem explicacions i observem certa correspondència amb nivell socioeconòmic, estudis de pares i mares, i altres variables habituals.
Però la dada és encara més preocupant si a aquest dèficit diguem-ne tècnic s'hi afegeix la desafecció comentada. Perquè no es tracta de tenir un domini més o menys elevat en una determinada competència comunicativa, sinó de saber per a què s'utilitzarà aquesta capacitat. L'escola ha dedicat molts esforços per elevar aquest nivell tècnic de lectura i també ha invertit una mica més a promoure'n l'ús. En conseqüència, caldrà mirar fora de l'escola per trobar alguna explicació sobre això, i el més segur és que ens trobem amb un panorama amb uns models que no acompanyen gaire. De llegir de debò, més enllà de 150 caràcters, la veritat és que no gaire.
Algú va dir que llegir és viure dues vegades, i va ser Vila-Matas qui ha deixat escrit que el seu lector ideal té quelcom d'hipòcrita. Tal com van els temps, allò de viure dues vegades pot servir d'eslògan per als més optimistes i el suggeriment de l'escriptor barceloní encoratjaria els més illusos per aprendre a dissimular, com aquell estudiant, mestre en potència, que un dia em va confessar que no li agradava llegir. Em reservo la resposta que li vaig donar. Parafrasejant el professor Jaume Trilla: "Llegir, el que es diu llegir...".

dijous, 7 de desembre del 2017

els més prestats



dimecres, 6 de desembre del 2017

troba les set coincidències


Es diu Eva i és un dels personatges de Com si fos ahir, el culebró diari de sobretaula de TV3. 
Capítol 18.
Capítol 49.

dimarts, 5 de desembre del 2017

la foster & wallace



___________
P.S.: Ara com ara no us en puc dir gaire res més. Continuarem informant.

dilluns, 4 de desembre del 2017

l'art d'escriure, l'art de viure


GLÒRIA GRANELL NOGUÉ
Prudenci Bertrana: l’art d’escriure, l’art de viure
Serra d’Or
Núm. 693, setembre 2017

Fa cent cinquanta anys del naixement de Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 – Barcelona, 1941), un escriptor amb una obra literària sòlida i viva que aguanta amb fermesa el pas del temps. Al costat d’aquesta obra, elabora també un pensament artístic que la recorre tota.
Bertrana desplega la seva creativitat a la Girona de finals del segle XIX. Abans d’escriure es dedica a la pintura.
Com a pintor, aconsegueix fer-se un nom important en l’àmbit local i participa en una gran exposició el 1892 a Sant Feliu de Guíxols, al costat de Ramon Casas, Santiago Rusiñol o Joaquim Vayreda, entre molts altres. Practica una pintura realista, sense intenció d’innovar, però amb ganes de copsar amb el pinzell la realitat que l’envolta, exactament com ho farà amb l’escriptura. Tot i que ha deixat una col·lecció de quadres important, la pintura passarà de seguida a un segon pla, com una afició que reprèn als últims anys de la seva vida, sobretot gràcies a les estades que fa a Puigcerdà i al Berguedà. Tant en pintura com en literatura, allò que el fa singular és la mirada: observa la realitat amb goig i atenció, filtra les emocions que li genera i ho converteix en obra d’art. És a partir de l’observació, en aquest cas d’unes orenetes,  que descobreix la vocació literària. Així neix «Les meves veïnes», el seu primer conte, publicat a Lo Geronès el 1898. [...] Un any més tard escriurà la primera novel·la Violeta, inèdita fins fa molt poc, i continuarà publicant llibres com Crisàlides, Josafat o Nàufrags. En aquests inicis ja demostra la seva habilitat per descriure personatges d’una gran complexitat psicològica. La màxima expressió arriba amb el campaner Josafat, torturat pel desig i la culpa.
Amb els anys, Bertrana escriurà novel·les, contes, teatre i farà periodisme satíric. Si una característica plana per damunt de tota la seva obra, però, és el gran domini en la descripció de la naturalesa, del bosc. El coneix bé gràcies a les estades d’infantesa al mas familiar a l’Esparra, prop de Santa Coloma de Farners: gaudeix contemplant-lo i comparteix amb el lector aquest gaudi amb un domini extraordinari de la llengua i del vocabulari. Les millors pàgines de la seva literatura són aquelles en què es delecta descrivint el paisatge: agafa el tempo de la natura, descriu amb detall el cromatisme que observa, encomana la pau que s’hi respira o la por quan els fenòmens naturals es desfermen. Podem trobar tots aquests ingredients en moltes obres, com Proses bàrbares o L’hereu, per exemple. El 1908 pronuncia a Barcelona la conferència «De les belleses de la natura i del meu goig», en què parla amb entusiasme de tot allò que ha viscut en contacte amb la natura. Aquesta xerrada provoca l’efusiva felicitació de Joan Maragall i suposa un punt d’inflexió en la trajectòria de l’escriptor: «Mai no hauria dit que les seves impressions de caçador i de contemplatiu poguessin interessar talment. Tenia molt per dir, llavors!», explica a El vagabund. Bertrana s’adona del potencial literari que té el seu coneixement del bosc, del paisatge i de les persones que el trepitgen cada dia. És una mirada singular en el món intel·lectual barceloní. A partir d’aquest moment s’erigeix volgudament com l’escriptor ferreny, auster i senzill que parla de la naturalesa amb coneixement de causa. Parlar de l’experiència viscuda li permet també posar en pràctica un tema que planteja des del principi de la seva trajectòria, el de la sinceritat de l’artista.
Bertrana vol crear personatges o escenes literàries de ficció que sorgeixin de vivències o emocions reals. Vida i obra van sempre íntimament lligades. Ho explica en boca d’Innocenci Aspriu, el seu personatge àlter ego de la trilogia Entre la terra i els núvols: «Sense el contacte íntim amb la realitat, la imaginació d’Innocenci no vibrava. Per aquest motiu sortia al carrer amb els ulls ben esparvillats i el cor ben tendre, segur de no tornar a casa sense haver recollit una emoció que li inspirés una glossa per al dia vinent» (El vagabund). En una de les moltes presentacions públiques que fa del llibre L’hereu, pel qual rep el Premi Crexells el 1931, també explica aquesta necessitat de transmetre al lector amb fidelitat l’essència de la seva experiència viscuda: «Jo vull que el llegidor camini pels camins que jo he pujat, que conegui els homes i les coses que jo he conegut, que suï o tremoli amb els sols o les gebres que jo he patit, i que si ploro ell senti ganes de fer-ho...» (El matí, 24-4-1931). En l’obra de Bertrana, realitat i ficció, vida i art, són dues cares de la mateixa moneda. És una barreja que li serveix per a crear un retrat literari de si mateix elaborat minuciosament al llarg de tota la vida que culmina els últims anys, en què es dedica exclusivament a recordar, revisar i escriure com vol que el tingui present el lector del futur.
[...] Bertrana necessita justificar-se constantment i notar l’aplaudiment del públic per compensar la inseguretat personal que sent davant la seva obra. Al cap i a la fi, però, acaba la novel·la L’impenitent amb la conclusió que, malgrat les penúries que ha passat per dedicar-se a la literatura, està satisfet de l’opció escollida. Sempre que hagi estat útil, és clar. La reflexió sobre la pròpia obra i el seu paper com a intel·lectual és molt evident al final de la seva trajectòria, però l’acompanya des de sempre. A principi del segle XX, just quan comença a escriure, es troba totalment implicat en el procés de renovació cultural gironina que es proposa portar a terme amb companys com Carles Rahola, Xavier Montsalvatge o Miquel de Palol. En aquest context, ja reflexiona sobre la utilitat del seu art en revistes locals com L’Enderroch o Vida: «Parlem d’art: a veure si en sentir la nostra conversa s’atura algú: a veure si els desgraciats que tenen l’ànima adormida desperten i paren l’orella: a veure si transformem alguna vida vegetativa en vida del sentiment i fem homes honrats, de cor tendre, que no es donguin vergonya de plorar i renyeixen amb la tonteria i ridiculès de forces costums que imperen» (Vida, núm. 2, 9-11-1902). Aquesta idea es mantindrà intacta fins al final dels seus dies, ja que cinc anys abans de morir, en el discurs que pronuncia com a president dels Jocs Florals de Barcelona el 1936, fa referència una vegada més a l’obsessió per saber si l’esforç que ha fet per viure de i per a l’art ha valgut la pena: «Deixeu-me fer la il·lusió de no haver estat un home inútil en aquesta vida, de no haver gastat llum, tinta, paper i estilogràfica sense cap profit; deixeu-me creure que amb la meva prosa he aconsolat algun trist, que he redimit algun captiu, que he humitejat alguns ulls, que he fet somniar alguna ànima senzilla, que he tret de la foscor éssers humils, amb grandesa d’herois, i donat més d’una vegada categoria de racionals a les bèsties menyspreades dels homes.»...