les biblioteques lliures

BEATRIZ NAVARRO
Les biblioteques lliures
La Vanguardia
29|10|2018

TODD BOL (1956-2018)

Com moltes bones idees, aquesta va néixer en un garatge. La pena per la mort de la mare es va convertir en l’alegria de milions de persones el dia que Todd Bol va decidir construir una petita caseta de fusta –una rèplica de l’escola on va treballar– amb unes fustes que tenia guardades i hi va col∙locar els seus llibres vells. La seva mare era mestra i de petit li va inculcar l’amor per la lectura (malgrat que el seu no va ser amor a primera vista, sinó esforç i passió per les històries, perquè tenia dislèxia). Va organitzar l’aparador, el va plantar davant de casa seva a Hudson (Wisconsin) amb un senyal que deia “llibres de franc” i va esperar a veure què passava. Aquella va ser la primera “petita biblioteca lliure” (Little Free Library) de les més de 75.000 que nou anys després hi ha a tot el món.

El principi és senzill: “agafa un llibre, deixa un llibre”. No va haver de fer publicitat. Els veïns van començar a fer-la servir. Va córrer la veu gràcies als mitjans locals i perquè anava de boca en boca, i de seguida li van començar a arribar peticions per instal∙lar-ne més. Primer les construïa ell mateix. Després va contactar amb un fuster amish. També els van ajudar els presos d’una presó de Wisconsin, però no donaven l’abast. Finalment va acabar creant una oenagé, Little Free Library, que té un web en què es pot comprar una caseta per 150 dòlars o seguir les instruccions per construir-la un mateix.

Es va inspirar, en part, en el magnat Andrew Carnegie, que abans de morir va decidir deixar com a llegat a la societat una xarxa de biblioteques públiques. Carnegie en va construir 2.509. Bol es va plantejar arribar a les 2.510, va explicar el 2012 a la gaseta local , dos anys després de fundar l’oenagé amb el seu amic Rick Brooks, quan acabaven d’aconseguir la seva meta.

La seva idea ja era un moviment. L’èxit de la seva iniciativa –“un gest espiritual” en primer lloc, deia– sempre el va sorprendre, han explicat els seus seguidors. Les petites biblioteques lliures ajuden a estendre el gust per la lectura i obrir-se a llegir llibres que de cap altra manera no es triarien, però són també un punt de trobada per a la comunitat. Obrir una biblioteca davant de casa dona peu a conèixer veïns. “Màgicament treuen el costat dolç de la humanitat, l’impuls bàsic secret de reunir-nos”, va dir Bol meravellat per les reaccions que havia vist en adults i nens, en una entrevista amb Pioneer Press el 2015.

N’hi ha de totes les formes i colors: folklòriques i futuristes; algunes repliquen la casa davant de la qual estan instal∙lades, d’altres es mimetitzen amb l’arquitectura o la vegetació local; algunes són autèntiques obres d’art, d’altres, purament funcionals; n’hi ha amb forma de caravana, coet, catedral, cabina telefònica, far, ovni... Cada mini biblioteca té entre 20 i 100 volums, visibles a través d’una finestreta de plexiglàs i el contingut canvia constantment. La porta està sempre oberta, però els casos de vandalisme han estat escassos. La majoria són als Estats Units, davant de cases, en escoles, hospitals, al metro de Nova York, a les estacions de policia de Los Angeles... Però es poden trobar a 88 països: hi ha una dotzena a la Xina, vint a Ucraïna, una al pati d’una escola al Sudan del Sud, una més al nord del Pakistan oberta en memòria d’una àvia. A Espanya n’hi ha una a Vilassar de Mar, una altra a Girona, dues a Madrid, tres a la Comunitat Valenciana...

Nascut el 1956 a Minnesota, Bol va estudiar Sociologia i Psicologia. Va treballar com a mestre, després va fundar una consultora i una organització que donava beques per ajudar infermeres estrangeres a anar a treballar als Estats Units. Però va arribar la crisi i el 2008 els mateixos inversors que ell havia convidat al projecte li van retirar el finançament. Estava reflexionant sobre noves iniciatives, com ara obrir un hospital a Sri Lanka, quan es va convertir sense voler-ho en el pare de milers de petites biblioteques per tot el món.

Va morir el 18 d’octubre en un hospital d’Oakdale (Minnesota) als 62 anys, setmanes després que se li diagnostiqués un càncer de pàncrees. “Soc la persona amb més èxit que conec. He ajudat que es llegissin 54 milions de llibres i que els veïns es parlin. Per mi, aquesta és la definició d’èxit”, va dir al diari Star Tribune. El seu germà Tony continuarà la seva missió.

cabanes de llibres

ANTONIO ITURBE
Cabanes de llibres
Cultura|s La Vanguardia
7|4|2018

M'imagino que soc un turista accidental caminant per Minneapolis, a l'estat nord-americà de Minnesota. Minneapolis és la ciutat d'escriptors com Charles Baxter i Anne Tyler, autora d'El turista accidental, on parla d'aquella idea tan de moda en les reunions de quarantins i cinquantins: les segones oportunitats. Minneapolis és una ciutat doble: el riu Mississipí la separa de Saint Paul, on va néixer Scott Fitzgerald. De fet les dues ciutats comparteixen equip de futbol americà —els Vikings—, que és una cosa que uneix molt. A la zona les dues ciutats les anomenen les Twings (bessones). A la Cadena dels Llacs, una zona de quatre llacs amb zones verdes per passejar, el fred mossega.

Extraviar-se en una ciutat com Minneapolis vol dir acabar fent voltes sense brúixola per un d'aquells barris de cases unifamiliars amb jardí que de tant veure'ls a les sèries nord-americanes formen part del nostre imaginari de món feliç. Encara que el record dels relats minimalistes de Raymond Carver, on la confortable quotidianitat acomodada del somni americà crea monstres, em fa estremir-me més que el fred. Però en aquell paisatge clònic, alguna cosa trenca la monotonia visual: una mena de caseta d'ocells amb el teuladell de fusta a l'entrada d'un jardí, accessible des de la vorera. El camió de les escombraries que passa roncant s'atura al davant i un empleat de la neteja uniformat obre la porta. Em fa por que no s'escapi alguna cosa volant, però hi fica la mà i l'agafa. Em pregunto si serà una rara avis. No vaig desencaminat: és un llibre. Veig pel format que és un llibre infantil. L'empleat hi dona una ullada un moment, potser veient els rostres de sorpresa dels seus fills com es reflecteixen en les pàgines, s'enfila al camió i segueix la ruta. Sembla una caseta d'ocells, però està plena de llibres.

Em treu de la meva perplexitat una dona somrient, l'editora Margret Aldrich. M'explica que soc davant d'una Little Free Library. M'explica que es tracta d'un moviment independent que ja té 65.000 petites biblioteques lliures i gratuïtes a 84 països i ella s'encarrega de mantenir viu un blog on els cuidadors voluntaris d'aquestes biblioteques i molts usuaris es mantenen en contacte. I em sorprèn quan m'explica que no totes tenen forma de caseta d'ocell: n'hi ha amb forma d'R2-D2 o de plat volador: "El 2009, Todd H. Bol of Hudson va construir a Wisconsin la primera Little Free Library de fusta. Estava inspirada en una petita escola i era un homenatge a la seva mare, una mestra que estimava la lectura. La va posar a la part més exterior del seu jardí i la va omplir de llibres, amb un rètol on convidava a agafar i deixar-hi llibres. Els seus veïns es van entusiasmar i també els amics que el visitaven. Ell va construir per a ells algunes casetes de llibres i la idea va començar a expandir-se ràpidament. Fins que el 2012 Little Free Library es va convertir oficialment en una organització no lucrativa".

Li pregunto per les reaccions dels usuaris i em diu: "N'hi ha tantes!" A la Margret li brillen els ulls quan m'explica que a Nova Orleans, per exemple, en una Little Free Library va aparèixer una nota manuscrita d'una persona sense sostre molt agraïda per poder trobar-hi aquells llibres que li feien tanta companyia. Em mostra una imatge de la nota, que guarda entre les seves fotografies més valuoses.

A Littlefreelibrary.org/ourmap/ pots veure on és la més propera a casa teva. Sóc un turista accidental per Vilassar de Mar. En un carrer veig una caseta i quan m'hi acosto veig la placa que l'acredita com a membre de les Little Free Library. Obro la porta amb compte. I són allà arrupits. En aquella caseta del Maresme hi viuen llibres.|

una biblioteca al parc

TONI COROMINA
Una biblioteca al parc
La Vanguardia
14|2|2018

L’ any 1948, coincidint amb el centenari de la mort del filòsof Jaume Balmes, a Vic es va celebrar un Congrés Internacional d’Apologètica que va culminar amb la visita de Franco a la ciutat. En aquella ocasió, el dictador va estar acompanyat pels principals peixos grossos del règim i personalitats afins: ministres, caps militars, subdelegats, ambaixadors i cònsols, governadors civils, diputats provincials, alcaldes de moltes ciutats de l’Estat, el nunci papal, cardenals, arquebisbes i bisbes.

Aquell any també es va inaugurar el parc Balmes, un espai ciutadà amable i espaiós, ple d’arbres, amb una font, gronxadors, sorrals per a la canalla i uns cavallets de fusta. Poc després s’hi van construir uns urinaris públics i –oh meravella!– una petita biblioteca pública, una barraca de fusta i pedra, sufragada amb aportacions populars. Entre els anys cinquanta i finals dels setanta del segle passat, molts ciutadans (sobretot jubilats) acudien a la biblioteca a buscar un llibre o un diari que devoraven plàcidament asseguts en un banc, sota l’ombra d’un arbre a l’estiu –amb el cant dels ocells de música de fons– o protegits per l’escalfor del sol a l’hivern. Jo hi havia anat moltes vegades amb el meu avi.

El poeta Lluís Solà explica que la genial proposta de col·locar aquella biblioteca al parc no la va fer cap factòtum local franquista, sinó que va ser un miracle obrat per la senyora Ignàsia, la mítica bibliotecària de l’arxiu episcopal, una dona sensible i generosa que es cuidava de renovar regularment els llibres. En aquella barraca cultural, al costat dels diaris i revistes de l’època, hi havia llibres de tota mena, des de les obres més destacades de la literatura universal fins a tractats de filosofia o llibres d’aventures per als infants.

A l’època que a Vic hi havia el costum de deixar les portes de les cases obertes, tothom tornava els llibres que havia agafat prestats. Tanmateix, també és probable que aquell civisme cultural anés lligat a la presència dissuasiva d’en Paquei, un mític guàrdia municipal que segons l’actor teatral Ramon Vila era “un home bondadós, una de les poques persones amb uniforme que no em van fer mai por”.

Coincidint amb la fi del franquisme, l’Ajuntament va clausurar la biblioteca i el miracle es va esvair. Diuen que la lamentable mesura es va prendre perquè alguns usuaris es quedaven els llibres i no els tornaven. Tanmateix, per Lluís Solà, “si els llibres desapareixien, l’administració havia d’haver trobat un sistema per conservar la biblioteca”. En un temps marcat per l’auge de les noves tecnologies que estan desplaçant els llibres de les nostres vides, potser seria convenient que l’Ajuntament de Vic (i de qualsevol altre municipi) reedités el miracle i tornés a posar una biblioteca al parc. Amb un bondadós guàrdia incorporat.

Vegeu també -----> La lliçó del parc. Josep M. Espinàs. Avui, 15|9|1976.

El material que ve a continuació és gentilesa de l'Ignasi Costa Riera, que em fa arribar tot el que troba sobre la biblioteca del parc Balmes. 

la falla que no va cremar

«Una iniciativa fresca, innovadora, creativa, solidaria i ecològica és la que ens proposa enguany la falla infantil Mossén Sorell-Corona, situada enfront del Centre Cultural la Beneficència de València. Es tracta d’una bibliofalla anomenada “Creuallibres”, que per una part mostra una prestatgeria que s’obri als joves lectors, amb uns coixins aliats per gaudir de la lectura, i per l’altra part mostra un cap de fallera amb monyos primorosament teixits amb ganxet i la llegenda “Si no llegim, el cap s’ompli de pardalets”. La generositat dels menuts amb el creuament dels seus libres (bookcrossing) i la col·laboració de FULL (Fundació pel Llibre i la Lectura), mitjançant l’alliberament d’un centenar de llibres, ha donat una nova dimensió a aquesta falla infantil, amb clara voluntat de foment lector. Lluny de les falles convencionals, per ser contemplades i els quals ninots seran inevitablement cremats la Nit de la Cremà, aquesta falla Creuallibres és una mini biblioteca infantil d’accés lliure i els seus protagonistes, els llibres, a diferència de la resta de ninots, no seran cremats. Ben al contrari, els llibres seran lliurats a dos ONG’s per tindre una nova vida més útil, més viva, per servir de nou gaudi per nous xiquets...»

Lola García Hinarejos. La bibliofalla amb llibres que no es cremaran. Símile. 01/04/2016.

a sol i serena

Dijous, 25 de febrer de 2016
Estrenem nova Minibiblioteca al Parc Nou d’Olot amb taula i cadires de lectura
Després de gairebé dos anys de funcionament, s’ha refet i ampliat la Minibiblioteca del Parc Nou

Aquest mes de febrer s’ha instal·lat la nova Minibiblioteca del Parc Nou a la mateixa ubicació que l’anterior. Després d’aquests 21 mesos de funcionament, la Minibiblioteca s’havia deteriorat a causa de les inclemències metereològiques i de l’ús dels visitants que han utilitzat els seus serveis i es va encarregar la construcció d’una nova Minibiblioteca amb les mateixes característiques que la primitiva.

Aprofitant un roure caigut per una ventada cedit al Parc a canvi d’anar-lo a treure, s’han tallat una taula i unes cadires perquè la gent que consulta la Minibiblioteca ho tingui més fàcil. Els donants del roure han estat els propietaris de la Finca el Nogué de Batet de la Serra, en Lluís i en Jordi Serrat, que han estat contents de col·laborar en la iniciativa.

La Minibiblioteca del Parc Nou fruit de la col·laboració entre el Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i l’Ajuntament d’Olot per mitjà del Museu dels Volcans, disposa d’informació relacionada amb el Parc i el Museu que pot utilitzar tothom. Es va crear per proporcionar informació permanent de lliure consulta més enllà dels horaris d’obertura del Parc i del Museu.

L’objectiu d’aquest equipament és informar i també ampliar la interacció i l’intercanvi amb la població local i els visitants, adaptant iniciatives existents i que funcionen en l’àmbit europeu.

La Minibiblioteca disposa de materials de consulta in situ en català, castellà, anglès i francès i un conjunt de documents sobre espais naturals protegits i medi ambient que es poden agafar gratuïtament, fer autopréstec o intercanviar-ne amb d’altres que es portin de casa. Sempre utilitzant la llibreta de registre com a base per seguir els moviments.

Parcs Naturals de Catalunya.

story pod

Siguiendo la idea de las Pequeñas Bibliotecas Libres, Atelier Kastelic Buffey ha diseñado e instalado una pequeña biblioteca comunitaria en una plaza recién rehabilitada de un suburbio de Toronto. Se trata de una biblioteca de préstamo libre, abierta a todo el mundo que es mantenida por propia comunidad.

La biblioteca portátil se ha instalado en el barrio de Newmarket, forma un volumen negro abstracto que actúa como un marcador urbano, atrayendo a los transeúntes de la cercana calle principal y la ribera adyacente. ya que los visitantes se mueven necesariamente alrededor de esta caja de listones verticales. El espacio se articula en torno a unas paredes opacas, mientras que los huecos que deja cuando se despliega permiten la entrada de la luz y la posibilidad de filtrar las vistas que dejan entrever la plaza. Las aberturas más anchas muestran las estanterías de los libros del interior alentando a los lectores a entrar, coger un libro y leer en plena naturaleza. El equipo de diseño utilizó madera aserrada en tamaños estándar y madera contrachapada con el fin de minimizar la producción de residuos, fue construida por un equipo de voluntarios, mientras que AKB se encargo del diseño del proyecto, iniciado por Holliswealth, que donó fondos para la compra de los materiales.

La biblioteca portátil se ha colocado en el borde de una plaza urbana, durante el día, dos de las paredes se despliegan abiertas como las tapas de un libro gigante. a los transeúntes se les anima tanto a tomar, como a dejar material de lectura, o simplemente descansar o leer en el asiento que lleva incorporado. Por la noche, cuando las puertas están cerradas, las luces LED de energía eficiente – generada por paneles solares – brillan a través de la celosía como una linterna, proporcionando un ambiente relajado para los paseos nocturnos o eventos de la comunidad.

Se trata de un proyecto de diseño minimalista y funcional dentro del movimiento de las pequeñas bibliotecas libres. que proporciona una biblioteca urbana sostenible energética y socialmente eficiente en beneficio de la lectura pública sostenida por la propia comunidad.

«Biblioteca urbana portátil y libre de Atelier Kastelic». El blog de las bibliotecas CEU.

la biblioteca de gabo

Martín Murillo, l'home de la carreta.

La biblioteca personal del escritor García Márquez recorrerá calles de Cartagena

La viuda del Nobel donó varios libros al proyecto La Carreta Literaria

EL UNIVERSAL
JOHN MONTAÑO
18|8|2015

Con una etiqueta de color verde estampada sobre el lomo, marcada con las iniciales BPGGM (Biblioteca Personal de Gabriel García Márquez), los lectores podrán reconocer cada uno de los 300 libros del Nobel que su esposa, Mercedes Barcha, le donó al proyecto cultural La Carreta Literaria y que podrán ser consultados gratis en parques y plazas del centro histórico de Cartagena...

Aquí, la notícia completa.

la caseta de llibres del parc balmes

AVUI, dimecres 15 setembre 1976.

a l'aire lliure

«Al febrer de l'any 1930 l'alcalde Darius Romeu i Freixa, Baró de Viver, va inaugurar la urbanització de la part superior del passeig de Sant Joan, des de la Diagonal fins a la Travessera de Gràcia. Aquest tram disposava d'un ampli passeig central que ha arribat als nostres dies. Un element diferencial i característic, però tristament desaparegut, eren els bancs de rajola de ceràmica situats a a banda i banda del passeig. Al mateix temps, hi havia un altre model de bancs de linia més monumental i clàssica, projectats per l'arquitecte Azúa, que tenien una curiosa i poc coneguda funcionalitat. Sobre el respatller central disposaven d'una mena de vitrines de vidre. L'interior d'aquests armaris contenia unes antostes amb llibres.

Aquesta va ser la primera biblioteca pública a l'aire lliure de la ciutat. Un empleat municipal identificat amb la paraula Lectura en el seu uniforme era l'encarregat d'obrir els armariets i lliurar els llibres als ciutadans que s'asseien després als bancs per a llegir-lo. A l'estiu era força habitual veure-hi molts barcelonins exercitant el noble art de la lectura. En arribar l'hora del tancament el mateix empleat recollia els llibres, els tancava als armariets on quedaven dipositats tota la nit i fins l'endemà.

Va ser un sistema molt enginyós d'incentivar la lectura que es va fer força popular a l'època. Els bancs deixaren de fer aquesta funció després de la guerra i als anys 1950's, quan aquell tram de passeig havia estat rebatejat pel franquisme per dedicar-lo al General Mola, van ser definitivament eliminats amb les successives reformes dels jardins del passeig».

«BANCS BIBLIOTECA. Passeig de Sant Joan (1930-1950's)». A: Barcelofília.

èxit rotund

Ni un solo libro en la Plaza de España

Desaparecen los 1.900 volúmenes colocados hace diez días en los anaqueles de cerámica de Aníbal González para disfrute público.

Se veía venir. Han desaparecido los 1.900 libros que la editorial Punto Rojo colocó hace diez días en las estanterías de cerámica de la Plaza de España para disfrute de todos. Tampoco ha importado que otros espontáneos hayan propuesto, más tarde, formar una especie de cadena de voluntarios para reponer ejemplares, de forma que quede un bonito fenómeno viral en las redes y se mantenga vivo el asunto. Ayer, a las once de la mañana, no había allí ni libro de reclamaciones para apuntar que una de las vendedoras de mantones mostraba su mercancía en un tendedero portátil de alas, en pleno monumento de la Sevilla del 29. Si se puede considerar como fomento de la lectura el que los paisanos se enfunden una novela bajo la axila y salgan pitando con ella rumbo a su casa silbando una jiga irlandesa, propia tal vez de algún texto de Joyce o del mismísimo Tolkien, el resultado de la operación no admite otro calificativo que el de éxito rotundo. Pero si lo que se pretendía era dejar una biblioteca al aire libre para el solaz de los visitantes y las generaciones venideras, el diagnóstico se hace algo más difícil de comunicar al paciente, que es, precisamente, la Sevilla interesada por la cultura. Aunque hay una forma optimista de decirlo: bastante que han durado.

[...] Se barruntaba algo así, ya quedó dicho aquel luminoso jueves en que a la editorial Punto Rojo, en una expedición comandada por su editor Iván Parrilla, se le ocurrió hacer historia rellenando de libros las estanterías de ese hemiciclo de cerámica trianera. Mientras los periodistas, por lo bajini, se retaban a ver si los libros durarían hasta esa misma noche o hasta el día siguiente, Parrilla expresaba su «confianza en la honradez» de los sevillanos y hacía un llamamiento no solo a respetar aquella remesa de lecturas, sino a que tanto particulares como autores e instituciones se sumasen a añadir más obras por su cuenta, para ir reponiendo las que se fuese llevando la gente y para ir poco a poco convirtiendo aquello en un remake regionalista de El nombre de la rosa. Y hablaba de su abuelo, un veterano de la Guerra Civil, «que se paseaba por aquí y no recordaba haber visto nunca libros». Una emoción que parece que seguirán compartiendo sus descendientes. Porque efectivamente, como recordaba entonces el editor, el arquitecto que levantó la plaza y casi toda la Sevilla de la Exposición Iberoamericana, Aníbal González, soñaba con ver esas baldas rebosantes de obras literarias, en el contexto de una sociedad civilizada capaz de tomar un libro, leerlo y volver a dejarlo donde estaba. Pero si eso no lo hace la gente en su casa, ¿cabía alguna posibilidad de que lo hiciera en la calle, por muy Parque de María Luisa que sea? «Queremos que esto sea una biblioteca al aire libre», exclamaba Ivan Parrilla. De momento, se ha conseguido el aire libre. Ahora solo falta que devuelvan los libros quienes se los llevaron.

Añadió el responsable de la editorial que aquella iniciativa también tenía otro porqué: Punto Rojo «es líder en autoedición en lengua hispana, y en diez años ha publicado miles de títulos, unos 3.000, y por eso, para agradecer este respaldo, queríamos devolver a la gente el habernos llevado adonde nos han llevado». Pues ya está devuelto: ni las raspas han dejado. «Esperamos que los agentes culturales se den por aludidos y mantengan esta biblioteca viva». Mientras se dan por aludidos y no, está claro adónde tiene que todo el que desee fomentar la lectura. O darse un paseo en barca.

El Correo de Andalucía. 1|11|2014.

[Font: DesEquiLIBROS]