la cabina

El 9nou. 22|4|2022

👉 Una altra cabina d'intercanvi de llibres, a Barcelona, districte Horta-Guinardó.

#salvemelmercatmunicipal

TONI COROMINA
Agonia del Mercat Municipal
Elter

Cinquanta anys enrere, els usuaris del mític mercat setmanal del dissabte a la plaça Major de Vic acostumaven a ser els osonencs amb poca capacitat monetària, els pagesos i els immigrants andalusos. Avui, a la impossible sortida del túnel d’una crisi que s’eternitza,  la situació no ha variat massa: els clients habituals del mercat són persones amb dificultats econòmiques, aturats, petits pagesos i els nous immigrants, sobretot magribins, subsaharians, xinesos, indis, romanesos i sud-americans. Una aglomeració de gent que ven i compra a l’aire lliure i conforma una gegantina superfície comercial, amb carrerons i seccions plenes de productes de tota mena.           

En plena Transició, ja fa prop de 40 anys, els vigatans vam celebrar l’obertura d’un Mercat Municipal que tots pensàvem que era ‘municipal’, és a dir, un mercat al servei de la ciutadania amb poc poder adquisitiu que hi acudia per complementar els mercats del dimarts i el dissabte a la Plaça Major.

Sense entrar en consideracions jurídiques sobre la seva titularitat, un mercat municipal és, per definició, un conglomerat de botigues i comerços oberts al públic, amb uns productes a la venda a preus populars. Desgraciadament, els últims anys estem assistint a una lenta agonia d’aquest servei i no seria d’estranyar que ben aviat haguem d’assistir al seu enterrament.

Les campanyes promocionals de l’Ajuntament de la capital osonenca presenten  Vic com una “ciutat de fires i mercats”. Més enllà del Mercat del Ram, el Mercat Medieval i diverses fires sectorials que funcionen més o menys bé, la deriva lamentable del Mercat Municipal, és una espina clavada al cor de la ciutat. A mitjans de gener d’enguany, els regidors de l’oposició i dos de l’equip de govern van votar  a favor d’una moció per arribar a un compromís polític en defensa d’aquest equipament de cara la propera legislatura, però el govern de Vic es va desentendre del Mercat Municipal.

Les discussions i controvèrsies entre els paradistes del Mercat Municipal i l’Ajuntament ja fa temps que han bloquejat un projecte de remodelació que fa temps que està en via morta. Inaugurat el 1980 (amb Tarradellas de President, fa 15 anys que les dues parts havien consensuat que s’havia de renovar o traslladar en un altre indret de la ciutat a causa del deteriorament d’unes instal·lacions obsoletes.

Per rellevar l’actual equipament, l’any 2009 l’Ajuntament va redactar un avantprojecte de construcció d’un nou edifici a la zona del Sucre, amb un pressupost de 10 milions d’euros, que al final no va prosperar. Sis anys després, el 2015, en un ple de l’ajuntament es va aprovar el projecte inicial de remodelació del mercat, que consistia a traslladar les parades situades en un primer pis als baixos de l’actual edifici, cosa que suposava un 40% de reducció de la superfície de cada parada.

Però des de llavors la societat que explota el mercat (constituïda pels mateixos paradistes a través de l’empresa Mermuvic), i l’Ajuntament (el propietari de l’edifici), no s’han posat d’acord en la qüestió econòmica. Fa un temps, Antoni Serrat, regidor d’Economia i Serveis, deia que calia “un lideratge del propi mercat”, i que l’Ajuntament es faria càrrec de la direcció de les obres, però que havien de ser els comerciants “els que fixin acords en els temes comercials. La concessió és purament administrativa. La resolució del cas ja no està en mans polítiques”, deia.

Temps enrere, Pilar Molist, presidenta del grup de paradistes, tot i reconèixer que l’Ajuntament els havia ajudat a solucionar el finançament, deia que era l’Ajuntament qui havia de “liderar el projecte i millorar la seva inversió. Nosaltres no som competitius; el projecte ens sobrepassa i ens fa por haver de tornar tants diners pel poc temps de concessió”. De fet, amb el preu per metre lineal proposat, cada paradista hauria d’assumir un cost d’entre 60.000 i 70.000 euros de mitjana, una suma que es podria duplicar en el cas de la parada de producte fresc. Per això, els comerciants estaven considerant la possibilitat de renunciar a l’antiga concessió i començar-ne una de nova per un període de 20 o 25 anys. Però, com que en aquest cas les sol·li­cituds de places del mercat s’haurien de fer per concurs, temien que bona part dels paradistes no podrien optar-hi.

Coincidint amb la campanya “Salvem el Mercat!”, fa un parell d’anys els paradistes van aconseguir 2.000 firmes de suport dels usuaris, un gest que Molist agraïa: “Estem contents pel suport de tanta gent. Això demostra que estan satisfets amb el servei que els hem donat durant 37 anys”.

Tal com s’apuntava més amunt, el Mercat Municipal va ser el gran protagonista d’un ple de l’ajuntament a principis d’any. ERC-Som Vic, per boca de Maria Balasch,  va presentar una moció per arribar a un compromís polític en defensa de l’equipament, que va obtenir un “no” contundent de resposta de la majoria de l’equip de govern de Vic. Balasch defensava, amb tot el sentit comú del món, que Vic necessita un Mercat Municipal,  “un espai de proximitat de producte quilòmetre 0, que generi punts de trobada i d’integració social”. Per ella, la supervivència del mercat suposaria un benefici per als comerciants i la ciutat, i actuaria com un motor econòmic, urbà i social. Tal com explicava a osona.com al seu dia, Balasch també remarcava que no tenia cap sentit anomenar Vic “ciutat de fires i mercats” si no s’hi apostava; i fent referència al lema de l’actual Ajuntament de Vic, afegia que “sense mercat com podem dir que Vic és una ciutat ‘a la mesura humana’?”. Tota l’oposició va votar a favor de la moció, així com dos membres de l’equip de govern.

En aquell ple, el regidor Toni Serrat va dir que “tothom qui opta a un concurs té els seus drets i obligacions” en referència al “mal anomenat Mercat Municipal”. I va fer un repàs de les accions que s’han portat a terme des de l’Ajuntament per intentar revitalitzar el mercat, com ara estudis, projectes executius i la iniciativa de baixar a la planta baixa amb les condicions que hi havia sobre la taula. Segons ell, mentre els paradistes tinguin la concessió vigent, “els hi respectarem els drets i els exigirem els deures que té tota concessió”. Però no va estar de criticar la gestió dels paradistes, que per ell no és “la més idònia. Si no es renuncia a l’actual concessió, no es pot pas pensar com s’ha remodelar el mercat (...). Hi hem esmerçat molts recursos i esforços, però aquesta concessió no fa ni deixa fer”. El cas és que el regidor es va desentendre del projecte i va remarcar que hi havia altres projectes prioritaris com la nova biblioteca o les Adoberies.

Contestant les paraules de Serrat, Balasch va considerar que el regidor els havia deixat “esmaperduts” i que l’única pregunta era: “Volem que la ciutat tingui un mercat municipal?. Si no es creu en un mercat municipal, ja no podem fer-hi res més”, va concloure. La regidora va agrair el vot dels partits a favor de la moció i va lamentar profundament que l’equip de govern no hi donés suport. Si a última hora no es produeix un miracle inesperat, molt em temo que aviat les campanes del comerç popular tocaran a difunts.

les biblioteques lliures

BEATRIZ NAVARRO
Les biblioteques lliures
La Vanguardia
29|10|2018

TODD BOL (1956-2018)

Com moltes bones idees, aquesta va néixer en un garatge. La pena per la mort de la mare es va convertir en l’alegria de milions de persones el dia que Todd Bol va decidir construir una petita caseta de fusta –una rèplica de l’escola on va treballar– amb unes fustes que tenia guardades i hi va col∙locar els seus llibres vells. La seva mare era mestra i de petit li va inculcar l’amor per la lectura (malgrat que el seu no va ser amor a primera vista, sinó esforç i passió per les històries, perquè tenia dislèxia). Va organitzar l’aparador, el va plantar davant de casa seva a Hudson (Wisconsin) amb un senyal que deia “llibres de franc” i va esperar a veure què passava. Aquella va ser la primera “petita biblioteca lliure” (Little Free Library) de les més de 75.000 que nou anys després hi ha a tot el món.

El principi és senzill: “agafa un llibre, deixa un llibre”. No va haver de fer publicitat. Els veïns van començar a fer-la servir. Va córrer la veu gràcies als mitjans locals i perquè anava de boca en boca, i de seguida li van començar a arribar peticions per instal∙lar-ne més. Primer les construïa ell mateix. Després va contactar amb un fuster amish. També els van ajudar els presos d’una presó de Wisconsin, però no donaven l’abast. Finalment va acabar creant una oenagé, Little Free Library, que té un web en què es pot comprar una caseta per 150 dòlars o seguir les instruccions per construir-la un mateix.

Es va inspirar, en part, en el magnat Andrew Carnegie, que abans de morir va decidir deixar com a llegat a la societat una xarxa de biblioteques públiques. Carnegie en va construir 2.509. Bol es va plantejar arribar a les 2.510, va explicar el 2012 a la gaseta local , dos anys després de fundar l’oenagé amb el seu amic Rick Brooks, quan acabaven d’aconseguir la seva meta.

La seva idea ja era un moviment. L’èxit de la seva iniciativa –“un gest espiritual” en primer lloc, deia– sempre el va sorprendre, han explicat els seus seguidors. Les petites biblioteques lliures ajuden a estendre el gust per la lectura i obrir-se a llegir llibres que de cap altra manera no es triarien, però són també un punt de trobada per a la comunitat. Obrir una biblioteca davant de casa dona peu a conèixer veïns. “Màgicament treuen el costat dolç de la humanitat, l’impuls bàsic secret de reunir-nos”, va dir Bol meravellat per les reaccions que havia vist en adults i nens, en una entrevista amb Pioneer Press el 2015.

N’hi ha de totes les formes i colors: folklòriques i futuristes; algunes repliquen la casa davant de la qual estan instal∙lades, d’altres es mimetitzen amb l’arquitectura o la vegetació local; algunes són autèntiques obres d’art, d’altres, purament funcionals; n’hi ha amb forma de caravana, coet, catedral, cabina telefònica, far, ovni... Cada mini biblioteca té entre 20 i 100 volums, visibles a través d’una finestreta de plexiglàs i el contingut canvia constantment. La porta està sempre oberta, però els casos de vandalisme han estat escassos. La majoria són als Estats Units, davant de cases, en escoles, hospitals, al metro de Nova York, a les estacions de policia de Los Angeles... Però es poden trobar a 88 països: hi ha una dotzena a la Xina, vint a Ucraïna, una al pati d’una escola al Sudan del Sud, una més al nord del Pakistan oberta en memòria d’una àvia. A Espanya n’hi ha una a Vilassar de Mar, una altra a Girona, dues a Madrid, tres a la Comunitat Valenciana...

Nascut el 1956 a Minnesota, Bol va estudiar Sociologia i Psicologia. Va treballar com a mestre, després va fundar una consultora i una organització que donava beques per ajudar infermeres estrangeres a anar a treballar als Estats Units. Però va arribar la crisi i el 2008 els mateixos inversors que ell havia convidat al projecte li van retirar el finançament. Estava reflexionant sobre noves iniciatives, com ara obrir un hospital a Sri Lanka, quan es va convertir sense voler-ho en el pare de milers de petites biblioteques per tot el món.

Va morir el 18 d’octubre en un hospital d’Oakdale (Minnesota) als 62 anys, setmanes després que se li diagnostiqués un càncer de pàncrees. “Soc la persona amb més èxit que conec. He ajudat que es llegissin 54 milions de llibres i que els veïns es parlin. Per mi, aquesta és la definició d’èxit”, va dir al diari Star Tribune. El seu germà Tony continuarà la seva missió.

la biblioteca autogestionada d'olocau

«La menuda localitat d’Olocau està veient alterada la seua tranquil·litat per culpa de les malifetes d’un desnodrit mental. Ja fa un temps que al poble se celebra una biblioteca autogestionada pels veïns i veïnes. Els llibres es depositen en neveres reciclades com a prestatgeries, i mitjançant l’ús d’etiquetes, els llibres es presten i es tornen. Els llibres romanen al carrer en aquestes improvisades prestatgeries fixades a un mur. Tot fins ací perfecte, una biblioteca d’iniciativa ciutadana, participativa i que tot el poble disposa per a intercanviar llibre.

Però des de la passada primavera, ja fa quasi un any aproximadament, cada setmana algú es dedica a destruir els llibres escrits en català (els que considera que no estan en valencià) i altres sobre els refugiats. Les destrosses solen vindre acompanyades d’una nota manuscrita amb contingut secessionista lingüístic, feixista i racista. Fins i tot va destruir un llibre d’Ausiàs March, un fet completament contradictori per a un secessionista lingüístic. March i els altres autors del Segle d’or valencià, són considerats pel secessionisme lingüístic l’evidència de que el gentilici valencià és el nom de la llengua. Altra incohèrencia és que a la llibreria hi han també llibres en francés, anglés, alemany inclús en rus, i eixos no els ha tocat. Per contra, sí que van fer malbé un llibre en castellà sobre la II República Espanyola.

Aquest personatge no està identificat però se sospita que és algun veí de la localitat. Pel que fa a la biblioteca, s’intenta tornar a la normalitat després de cada “atac”. Reposen els llibres destruïts i fan cas omís a les trastades de l’agressor de llibres. En definitiva, un indesitjable amb ínfules de censor que pretén imposar al veïnat quina cultura ha de conèixer i quina no.»

«Los libros en catalán serán destruidos ¡Esto es Valencia!» Tresdeu.com. 16|1|2018.

per un sant jordi diferent i sostenible

cabanes de llibres

ANTONIO ITURBE
Cabanes de llibres
Cultura|s La Vanguardia
7|4|2018

M'imagino que soc un turista accidental caminant per Minneapolis, a l'estat nord-americà de Minnesota. Minneapolis és la ciutat d'escriptors com Charles Baxter i Anne Tyler, autora d'El turista accidental, on parla d'aquella idea tan de moda en les reunions de quarantins i cinquantins: les segones oportunitats. Minneapolis és una ciutat doble: el riu Mississipí la separa de Saint Paul, on va néixer Scott Fitzgerald. De fet les dues ciutats comparteixen equip de futbol americà —els Vikings—, que és una cosa que uneix molt. A la zona les dues ciutats les anomenen les Twings (bessones). A la Cadena dels Llacs, una zona de quatre llacs amb zones verdes per passejar, el fred mossega.

Extraviar-se en una ciutat com Minneapolis vol dir acabar fent voltes sense brúixola per un d'aquells barris de cases unifamiliars amb jardí que de tant veure'ls a les sèries nord-americanes formen part del nostre imaginari de món feliç. Encara que el record dels relats minimalistes de Raymond Carver, on la confortable quotidianitat acomodada del somni americà crea monstres, em fa estremir-me més que el fred. Però en aquell paisatge clònic, alguna cosa trenca la monotonia visual: una mena de caseta d'ocells amb el teuladell de fusta a l'entrada d'un jardí, accessible des de la vorera. El camió de les escombraries que passa roncant s'atura al davant i un empleat de la neteja uniformat obre la porta. Em fa por que no s'escapi alguna cosa volant, però hi fica la mà i l'agafa. Em pregunto si serà una rara avis. No vaig desencaminat: és un llibre. Veig pel format que és un llibre infantil. L'empleat hi dona una ullada un moment, potser veient els rostres de sorpresa dels seus fills com es reflecteixen en les pàgines, s'enfila al camió i segueix la ruta. Sembla una caseta d'ocells, però està plena de llibres.

Em treu de la meva perplexitat una dona somrient, l'editora Margret Aldrich. M'explica que soc davant d'una Little Free Library. M'explica que es tracta d'un moviment independent que ja té 65.000 petites biblioteques lliures i gratuïtes a 84 països i ella s'encarrega de mantenir viu un blog on els cuidadors voluntaris d'aquestes biblioteques i molts usuaris es mantenen en contacte. I em sorprèn quan m'explica que no totes tenen forma de caseta d'ocell: n'hi ha amb forma d'R2-D2 o de plat volador: "El 2009, Todd H. Bol of Hudson va construir a Wisconsin la primera Little Free Library de fusta. Estava inspirada en una petita escola i era un homenatge a la seva mare, una mestra que estimava la lectura. La va posar a la part més exterior del seu jardí i la va omplir de llibres, amb un rètol on convidava a agafar i deixar-hi llibres. Els seus veïns es van entusiasmar i també els amics que el visitaven. Ell va construir per a ells algunes casetes de llibres i la idea va començar a expandir-se ràpidament. Fins que el 2012 Little Free Library es va convertir oficialment en una organització no lucrativa".

Li pregunto per les reaccions dels usuaris i em diu: "N'hi ha tantes!" A la Margret li brillen els ulls quan m'explica que a Nova Orleans, per exemple, en una Little Free Library va aparèixer una nota manuscrita d'una persona sense sostre molt agraïda per poder trobar-hi aquells llibres que li feien tanta companyia. Em mostra una imatge de la nota, que guarda entre les seves fotografies més valuoses.

A Littlefreelibrary.org/ourmap/ pots veure on és la més propera a casa teva. Sóc un turista accidental per Vilassar de Mar. En un carrer veig una caseta i quan m'hi acosto veig la placa que l'acredita com a membre de les Little Free Library. Obro la porta amb compte. I són allà arrupits. En aquella caseta del Maresme hi viuen llibres.|

la cabina

L’última cabina telefònica serà un punt d’intercanvi de llibres

Els veïns de Sant Genís dels Agudells ho han decidit en votació popular

La darrera cabina telefònica tancada que queda a la ciutat, ubicada al carrer del Lledoner, es convertirà en un punt d'intercanvi de llibres. Això és el que han decidit els veïns de Sant Genís dels Agudells que han participat en una votació convocada per l'associació de veïns del barri i l'Ajuntament.

Betevé
16|10|2017

En la votació hi han participat 93 persones i l'opció guanyadora, amb 28 vots, ha estat utilitzar la darrera cabina telefònica tancada de la ciutat com a punt d'intercanvi de llibres. La segona opció, que ha obtingut 25 vots, pretenia convertir-la en un telèfon per al civisme. I una última opció, que ha rebut 24 vots, demanava que es transformés en un punt de connexió wifi. Hi hagut tres vots en blanc i cinc de nuls.

Punt de fumadors o la cabina de Superman

També hi havia la possibilitat de fer propostes obertes i les més curioses han estat crear un punt de fumadors o convertir-la en la cabina de Superman. En l'escrutini, també s'han trobat sis vots que demanaven conservar-la com a cabina de telèfon.

Està previst que a principis del 2018 la cabina es traslladi a un lloc més visible, a la plaça de Meguidó, davant del Centre Cívic Casa Groga. Xavier Civit, de l'Associació de Veïns de Sant Genís dels Agudells explica que la intenció és que tingui un horari d'ús concret. "Es va plantejar que el més convenient seria que funcionés amb l'horari del centre cívic, i aleshores, a la nit, quan tanqui a les 10 del vespre tancar també la cabina fins al dia següent, a les nou del matí”.

Ara només queda pendent que l'Ajuntament signi, abans de finals d'any, el conveni de cessió de la cabina amb Telefónica.

la falla que no va cremar

«Una iniciativa fresca, innovadora, creativa, solidaria i ecològica és la que ens proposa enguany la falla infantil Mossén Sorell-Corona, situada enfront del Centre Cultural la Beneficència de València. Es tracta d’una bibliofalla anomenada “Creuallibres”, que per una part mostra una prestatgeria que s’obri als joves lectors, amb uns coixins aliats per gaudir de la lectura, i per l’altra part mostra un cap de fallera amb monyos primorosament teixits amb ganxet i la llegenda “Si no llegim, el cap s’ompli de pardalets”. La generositat dels menuts amb el creuament dels seus libres (bookcrossing) i la col·laboració de FULL (Fundació pel Llibre i la Lectura), mitjançant l’alliberament d’un centenar de llibres, ha donat una nova dimensió a aquesta falla infantil, amb clara voluntat de foment lector. Lluny de les falles convencionals, per ser contemplades i els quals ninots seran inevitablement cremats la Nit de la Cremà, aquesta falla Creuallibres és una mini biblioteca infantil d’accés lliure i els seus protagonistes, els llibres, a diferència de la resta de ninots, no seran cremats. Ben al contrari, els llibres seran lliurats a dos ONG’s per tindre una nova vida més útil, més viva, per servir de nou gaudi per nous xiquets...»

Lola García Hinarejos. La bibliofalla amb llibres que no es cremaran. Símile. 01/04/2016.

reading project

«Alliberar llibres ja no és notícia: fa temps que molts lectors se sumen al bookcrossing, un fenomen nascut el 2001 (!). Tanmateix, un artista americà, Malik, ha revolucionat durant uns dies el cor de Nova York alliberant llibres que ja no necessita d'una manera peculiar: ha creat torres llibresques i les ha col·locades en punts estratègics de Manhattan. A cada llibre ha deixat una nota animant els vianants a agafar-ne un, llegir-lo i enviar-li un correu quan l'hagi llegit. Es tracta del Reading project. 

Malik ha rebut ja correus des de trenta països d’arreu del món on circulen els seus llibres.»

Ester F. Matalí. «Torres de llibres a Manhattan». Què llegeixes. 7|4|2016.