estudis dostoievski

Cuando en 1971 Dimitri V. Grishin fundó la International Dostoevsky Society (IDS), su gran anhelo fue la unión de todos los dostoievskianos en una única agrupación. Hoy, con la creación de la revista en línea Estudios Dostoievski (ED, ISSN 2604-7969), queremos contribuir a esta unión con un órgano de expresión que aglutine a los estudiosos hispanohablantes que se dedican a la vida y a la obra de Fiódor Mijáilovich Dostoievski. Con este fin, la dirección de ED está compuesta por tres especialistas de diferentes nacionalidades: un argentino, un español y un mexicano.

La intención de ED es la de enriquecer la discusión internacional dostoievskiana a través de la publicación de contribuciones de carácter filológico, literario, teológico, filosófico, político, psicológico, etc., redactadas en lengua hispano-americana. En este sentido, como plataforma de expresión y divulgación de investigaciones serias y competentes sobre Dostoievski, la revista ED está dirigida tanto a expertos, como a jóvenes investigadores que deseen presentar los resultados de sus estudios.

ED tendrá una periodicidad semestral, estando uno de sus números dedicado a un tema relacionado con la obra y/o la vida del escritor ruso.

La revista será de acceso gratuito y la revisión de los originales recibidos será por par doble ciego.

la cosa nostra

«A les nou del matí compro un bitllet de tren (1,75 euros) per anar a Sabadell. Baixo a Sabadell Centre. A pocs metres de l'estació hi tinc la biblioteca Vapor Badia. La trio perquè vaig per feina, però aconseguiria el meu objectiu en qualsevol altra. El recinte obre les portes a dos quarts de deu, però, des de molta estona abans, un usuari de mitjana edat que ni tan sols s'ha tret el casc de la moto ja fa cua. Reconec un expert. Quan s'obren les portes de la biblioteca, l'espectacle és com el de les rebaixes. L'expert aparta els qui se li posen al davant i es llança de cap al botí, consistent en dos jocs de set diaris diferents. Per desgràcia, la seva pràctica recol·lectora no és tan depurada com la dels cinc jubilats que li han passat al davant i que actuen en grup. «Agafeu-ne només un cadascú!», els adverteix la bibliotecària. I no és que no li facin cas. És que fan estraperlo. Entre tots controlen tota la premsa. Treballen coordinats i quan un acaba el Diari de Sabadell el passa al seu company, que al seu torn li passa El País. Cap no deixa anar un diari sense tenir previst el recanvi. Qualsevol que no sigui de la seva colla esperarà tanda durant hores sense poder-ne llegir cap. La bibliotecària els va repetint que no arrenquin els cupons de descompte de les últimes pàgines, però ells no sempre creuen. «És que el meu nét en fa la col·lecció», es queixa un. «Ja, però el diari és de tots», contesta ella. «Doncs per això mateix», replica ell...»

Empar Moliner. «Elogi del lector (de gorra)». A: Busco senyor per amistat i el que sorgeixi. Quaderns crema, 2005. P. 73-74.

funàmbuls tots

«Des d’aquest blog m’he fet ressò dels diferents números que han aparegut de la revista cultural El funàmbul. La primavera del 2014 va sortir-ne el primer, dedicat a Bruno Schulz. Els altres números que es van arribar a publicar estaven dedicats a «Per què escrivim?», «Walter Benjamin», «Aproximacions a la Xoà», «Weltliteratur», «W. G. Sebald» i «Viatges». La revista es podia adquirir en paper o en format electrònic i era una iniciativa de David Cuscó. Ell era el factòtum d’aquesta publicació i pagava de la seua butxaca la impressió, la maquetació i la correcció, així com la pàgina web. Aquest projecte va durar fins a la tardor del 2015. Després, va passar a la ràdio durant uns mesos, fins que es va acabar també.

Com que David Cuscó no podia continuar assumint els costos de la revista, ha decidit penjar en pdf al seu blog els números que ja té i els que anirà fent, des d’on es poden descarregar gratuïtament. El primer número d’aquesta nova etapa d’El funàmbul es diu Interiors. Els pròxims seran els següents: «Anton Txékhov», «Trieste», «Praga», «Somnis» i «Franz Kafka». David Cuscó intentarà que siguen d’aparició trimestral, com la revista. Ell mateix s’encarrega de la maquetació. En un correu que m’ha enviat se n’excusa, perquè l’ha feta ell mateix i diu que no té els coneixements suficients. Però està molt bé.

Us anime a llegir i a seguir El funàmbul. Amb un interès molt marcat per al cultura centreuropea, David Cuscó ha posat en circulació en català des d’aquesta revista textos molt valuosos. Us deixe ací l’índex d’Interiors, perquè us en feu una idea i us animeu a descarregar-lo i a llegir-lo. No us en penedireu:

EDITORIAL
PÒRTIC / Mort de Guiteau, JOSÉ MARTÍ
MONOGRÀFIC / Interiors
La finestra que dona al carrer, FRANZ KAFKA
«El sol d‘havent dinat», KONSTANTINOS P. KAVAFIS
Viatge al voltant de la meva cambra (Fragment), JOSEPH DE MAISTRE
La fundació de la ciutat, MAURICE MAETERLINCK
La casa, ZBIGNIEW HERBERT
L‘anell de Shahriar (Fragment), DŽEVAD KARAHASAN
Arle, 16 d‘octubre de 1888, VINCENT VAN GOGH
Finestres, CHARLES BAUDELAIRE
La cinquena història, CLARICE LISPECTOR
Els grans magatzems grossos de debò, JOSEPH ROTH
El problema dels museus, PAUL VALÉRY
Armaris, WALTER BENJAMIN
Notes d‘un diari imaginari: Rilke sobre Hammershøi, NICHOLA DEANE
L‘invisible, ELIAS CANETTI
Tutankamon: anatomia d‘una excavació, HOWARD CARTER
L‘esperit de la decadència. Entrevista a Ernest Sébastien
L‘Ictíneo, NARCÍS MONTURIOL
Manuscrits, cases, somnis: Edgar Allan Poe, MARÍA NEGRONI
Sobre (la) certesa, LUDWIG WITTGENSTEIN
RESSENYA / Varlam Xalàmov. L‘escriptura necessària, JOAN CARLES NAVARRO
35 MIL·LÍMETRES / Visconti neorealista, RICARD FUSTÉ
ART MENOR / «Autopsicografia», FERNANDO PESSOA
COLOFÓ / L‘art de la ficció, E. M. FORSTER
RHEMA
IMATGES
VIES»

Enric Iborra. Ja us podeu descarregar l’últim número de la revista cultural «El funàmbul». La serp blanca. 19|7|2017.

granota a la biblioteca

Frog in the Library. Richard 'Dick' Sargent. 25|2|1956.

Aquí, més portades de Sargent per a The Saturday Evening Post.

la literatura en vinyetes

Desde su aparición en 1925, The New Yorker se ha convertido en un referente mundial del dibujo cómico, las más de sesenta mil viñetas publicadas en la revista desde entonces abarcan todos los temas posibles.

Los libros han sido, desde su inicio, parte consustancial de The New Yorker: muchas obras hoy ya clásicas han aparecido antes publicadas por entregas en la revista, la autoridad de sus críticas literarias es innegable y en su sección de ficción han publicado cuentos la inmensa mayoría de los grandes escritores de los últimos noventa años. Por eso no debería extrañarnos que sus dibujantes se hayan ocupado también con asiduidad de los libros y de cuanto les rodea.

Esta antología, que el lector tiene ahora en sus manos, recoge casi doscientas viñetas sobre el mundo de los libros publicadas en la revista; obra de algunos de los más destacados dibujantes de The New Yorker como Leo Cullum, Charles Barsotti, Robert Mankoff, David Sipress o Robert Weber, entre otros muchos.

Autores, libreros, editores, agentes literarios y, sobre todo, lectores se sentirán reflejados en estas viñetas que aportan una divertida mirada sobre una de las cosas que más nos gustan en el mundo: los libros.

Los libros en The New Yorker. La literatura en viñetas. Selecció i traducció de Miguel Aguayo. Libros del asteroide, 2014.

funambulisme

Presentació

Es diu que la diferència essencial entre els dos vessants del coneixement humà, les humanitats i les ciències, és que en les primeres el terme progrés no té cap mena de sentit. Tot i que la linialitat de la corda en què recolzem tots dos peus pugui fer pensar el contrari, el contingut de El funàmbul confirma aquest principi. El fet que hàgim de mirar endavant és només circumstancial. «[...] algú ha de fer malabarismes sobre la corda» escriu Franz Kafka en una carta que el juny de 1921 va dirigir al seu amic Max Brod. Amb tota la modèstia del món volem afegir-nos a tots els alguns que ho han intentat abans nostre.

El funàmbul pretén desmuntar tòpics sobre què interessa o no els lectors en català i apropar el màxim nombre de gent possible a mons poc o gens explorats en la nostra llengua. Defugim tot el que tingui a veure amb el concepte de actualitat, entès com a sinònim de moda perquè, com Benjamin, sabem que la moda és el ritual segons el qual ha d’adorar-se el fetitxe de la mercaderia. Bruno Schulz, Ramon Esquerra, Robert Walser, W. G. Sebald, Danilo Kiš, Éric Rohmer, Joan Sales, Paul Celan, Charles Baudelaire, Franz Kafka, Isaac Babel, Jorge Luis Borges i Béla Tarr sempre seran actuals perquè mai no ho han estat. 

El funàmbul és una revista de cultura. És trimestral i els seus principis són el seu contingut.

N

«Com que ja tinc 44 anys, donaré alguns consells sobre l'art d'escriure contes.

1) Mai no emprenguis els contes d'un en un. Si algú emprèn els contes d'un en un, honestament, pot estar escrivint el mateix conte fins al dia de la seva mort.

2) El millor és escriure els contes de tres en tres o de cinc en cinc. Si et veus amb prou energia, escriu-ne de nou en nou o de quinze en quinze.

3) Compte: la temptació d'escriure'n de dos en dos és tan perillosa com dedicar-se a escriure'n d'un en un, però porta dins el mateix joc brut i enganxifós dels miralls amants.

4) Cal llegir Quiroga, cal llegir Felisberto Hernández i cal llegir Borges. Cal llegir Rulfo, Monterroso, García Márquez. Un contista que tingui una mica d'estimació per la seva obra no llegirà mai Cela ni Umbral. Sí que llegirà Cortázar i Bioy Casares, però de cap manera Cela i Umbral.

5) Ho torno a dir per si no ha quedat clar: Cela i Umbral, ni en pintura.

6) Un contista ha de ser valent. És trist haver-ho de reconèixer, però és així.

7) Els contistes solen presumir d'haver llegit Petrus Borel. De fet, és notori que molts contistes intenten imitar Petrus Borel. Gran error: haurien d'imitar Petrus Borel en la manera de vestir! Però el cert és que de Petrus Borel amb prou feines en saben res! Ni de Gautier ni de Nerval!

8) Bé, hauríem d'arribar a un acord: llegiu Petrus Borel, vestiu com Petrus Borel, però llegiu també Jules Renard i Marcel Schwob, sobretot llegiu Marcel Schwob i de Schwob passeu a Alfonso Reyes i de Reyes a Borges.

9) El cert és que amb Edgar Allan Poe tots en tindríem prou.

10) Penseu en el punt número nou. Hom ha de pensar en el nou. De genolls, si pot ser.

11) Llibres i autors altament recomanables: Del sublim, del Pseudo-Longí; els sonets del desafortunat i valent Philip Sidney, la biografia del qual va escriure Lord Brooke; Spoon River Anthology, d'Edgar Lee Masters; Suicidios ejemplares, d'Enrique Vila-Matas.

12) Llegiu aquests llibres i llegiu també Txékhov i Raymond Carver, un dels dos és el millor contista d'aquest segle.»

Roberto Bolaño. «Números». Traducció de David Cuscó i Escudero. A: El Funàmbul. Núm. 2, juny 2014.  P. 64.

N

clic

ackermann's repository

The Repository of arts, literature, commerce, manufactures, fashions and politics, fue un periódico ilustrado británico con periodicidad mensual publicado desde 1809 a 1829 por Rudolph Ackermann. Llamado comúnmente Ackermann's Repository. En su día, tuvo una gran influencia en el gusto inglés en moda, arquitectura y literatura. Cubría artículos sobre las bombas de agua, gas del alumbrado, ropa, muebles, diseños de habitación, casas y fincas, las prensas litográficas, junto con figurines y diseños de muebles entre otros muchos temas.

Las ilustraciones fueron lo más destacado de esta revista. En esta época antes de la fotografía, todas las láminas impresas están coloreadas a mano (más de 1.400 entre todos los volúmenes). Thomas Rowlandson y otros distinguidos artistas eran contribuyentes regulares de sus ilustraciones.

César Ojeda.  Repositorio Ackermann. Odisea 2008.

[Font de les imatges: Regency furniture book lover. Bookpatrol.]

I, si en voleu més:

 Regency Furniture 1809 -1815: Ackermann's Repository Series 1. EKDuncan.

monogràfic vicent andrés estellés

Coberta de Rafael Armengol

Reduccions 98-99

Abril de 2011

Número especial dedicat a Vicent Andrés Estellés.

Hi participen, entre d'altres, Lluís Roda, coordinador del número, Enric Bou, Francesc Parcerisas, Jaume Pérez Montaner, Vicent Salvador, Enric Casasses, Jaume Subirana, Pere Ballart, Lluís Calvo i Jordi Valls, que analitzen la vigència d'una obra que s'ha qualificat de contradictòria, intel·lectual i sensual, material i revolucionària... 

Vicent Andrés Estellés: un poeta fonamental
per Lluís Roda

Quan vaig proposar a la revista Reduccions un monogràfic sobre Vicent Andrés Estellés de seguida em vaig trobar amb el suport necessari per tal de materialitzar el projecte. Tanmateix, els dèficits i les mancances únicament poden ser atribuïts a la meua persona. Hem volgut un monogràfic valent, allunyat de timideses acadèmiques però rigorós, avalat per cadascun dels col·laboradors. Tots saben de què parlen quan es refereixen a Estellés i això és fonamental. Els escrits no són asèptics. [...]Tots naixen des de l'admiració profunda pel nostre poeta. Però sense deixar-s'hi arrossegar. L'admiració per Estellés és una conclusió. No, una prerrogativa.

Qui vulga diferir que ho faça en veu alta perquè tots l'escoltem. El mínim comú denominador dels col·laboradors correspon a l'opinió compartida i contrastada que Estellés no figura al lloc que mereix encara, que és un autor encara a descobrir per molts i, sobretot, un poeta que creiem que ultrapassa l'àmbit d'interès estricte de les lletres catalanes. En definitiva, estem convençuts que el reconeixement del valor de la seua producció poètica no farà sinó créixer, i a això hem volgut contribuir amb aquest monogràfic. No humilment, sinó contundentment. Amb una profunda fe en la justícia literària.

Em moriré escrivint els millors versos

de l'idioma català en el segle

XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,

amb el permís de Pere Quart i Espriu.

Foix plorarà moltíssim en saber-ho 

i inútilment intentarà un sonet, 

l’únic sonet que li serà rebel 

i mai no passarà del tercer vers. 

Fuster, Ventura: no digueu que no 

us he avisat a temps. En els papers 

faran elogis precabuts —oh, sempre 

es necessita certa perspectiva. 

Pense en el nostre poble, i li demane 

a Déu una mort digna. Déu que ho faça.

D'El gran foc dels garbons.

blai bonet

Irlanda, truja que devora la seva pròpia ventrada.

James Joyce.

"L'única documentació que ens ha arribat de l'intercanvi epistolar entre Blai Bonet i Carles Riba són les quinze cartes que aquí reproduïm, totes de Blai Bonet, datades a Santayí, a Riells del Montseny, a Barcelona i a Vilassar de Mar entre el maig de 1954 i el juliol de 1958. [...] Aquests escrits són el testimoni parcial d'uns anys molt intensos en la vida de Blai: els moments previs al trasllat des de Santanyí a Barcelona, la il·lusió del viatge, la gènesi de Comèdia, els intents infructuosos de publicació del llibre i, veladament, el desencant davant la mala rebuda d'El mar per part d'alguns dels amics i mecenes. Deixen al descobert, a més, els engranatges de la construcció d'un personatge literari ingenu i maliciós alhora, de vegades adulador, de vegades tendre, sempre entusiasmat. Però, sobretot, les cartes mostren l'admiració incondicional envers Riba, que havia estat un dels artífex de l'aventura Santanyí-Barcelona. Don Carles es converteix en el dipositari de les confidències d'un jove poeta que, a pesar de les dificultats econòmiques i de la salut precària, pretén mantenir la independència. Blai Bonet treu pit per anunciar que, encara que alguns no el vulguin, no abandonarà el camp de la seva idea personal de l'escriptura. "Abans", diu, "em mataré".

"Cartes de Blai Bonet a Carles Riba", a cura de Margalida Pons. A: Reduccions, núm. 96, març 2010. Monogràfic Blai Bonet. P.78-106.

*****

[15]

Vilassar de Mar, 1-Juliol-58

Sr. Dr.

Carles Riba

Barcelona

Molt estimat senyor Riba:

Suposo que V. deu tenir fe a bastament en la seva persona i en la seva poesia per viure segur que és impossible oblidar-se de V. Jo, en particular, anc que m'ho proposés, no em veuria amb cor, ni amb ànima de fer-ho. Seria ben difícil d'aconseguir, com seria difícil oblidar un d'aquests amors que donen sentit a una vida.

No li havia escrit abans per un motiu  molt bàrbar: perquè no en tenia ganes. Per escriure-li em cal tenir la sang senyora, mesurada de passa i de goig, perquè parlar amb V. em dóna dignitat. Tot aquest temps he viscut com un home de mal humor. M'ha posat trist veure que la gent que es creu estimar el país -i els homes- em feien patir tant per mor del meu llibre i que se'n penedien -literalment- d'haver contribuït a la meva salut (1). Jo, que sempre escric amb una il·lusió de nen, difícilment podré oblidar-ne les conseqüències. De vegades, he sentit dir que  Espanya primer fa els homes i després els devora. És igual. Però em fa mal que de Catalunya en puguin dir una cosa semblant. Jo m'he enamorat del país i m'he llançat a l'aventura -pueril- que ell s'enamori de mi. Són coses de poetes. Però no em creia que el desengany vingués tan aviat. Baldament no em vulguin jo no abandono el camp. Abans em mataré: és una cosa que no em fa ni mica de por. Ni d'escrúpol. Hi ha una cosa que em dóna molta força -i gana de ser ardit-: aquell parlament que va fer V. al Casal de Montserrat (2). Mai no li agrairé prou que V., en públic, parlés com un adolescent racional. V. tota la vida ha estat un prodigiós adolescent racional. Aquella nit més que mai. Un home que té tanta fe obliga a tenir molta esperança. Guardaré el seu discurs tota la vida, com una cosa que dóna ordre i vigor.

El meu record millor a la senyora Clementina, tan poètica i natural d'alegria sempre.

Una forta abraçada del seu

Blai Bonet

_______________________

(1) És una referència a la desil·lusió davant la mala recepció d'El mar per part d'alguns crítics i amics. La novel·la escandalitzà els benpensants per la seva barreja de religió, sexe i amor entre homes.

(2) El 3 de maig de 1958 es va celebrar un acte d'homenatge a Joan Fuster i a Blai Bonet al Casal de Montserrat (Barcelona).

****

P.S.: De la revista Reduccions, ja us en vaig parlar aquí. Aquest monogràfic Blai Bonet és magnífic!

5 poemes de pedrolo a reduccions

Reduccions és una revista dedicada a la poesia, als aspectes que s'hi relacionen i a l'actualitat literària. El primer número va aparèixer el gener de 1977 i des d'aleshores ha estat un punt de referència obligat de l'activitat poètica al nostre país. Publica textos de la poesia actual i n'examina les tendències, però també inclou assajos sobre la poesia de tots els temps i publica textos inèdits d'autors coneguts. Incorpora al nostre àmbit lingüístic autors i aspectes de l'activitat poètica a l'estranger, tant en estudis com en traduccions

La revista ha publicat números monogràfics dedicats a la presentació o a l'anàlisi d'un autor concret (Paul Celan, Antoni Pous, J.V. Foix, Joan Vinyoli, Carles Riba, Josep Carner, Giacomo Leopardi, Marià Manent), a la poesia d'un país concret (poesia neerlandesa, poesia basca contemporània, poesia friülana moderna i poesia occitana contemporània), o a una temàtica específica (Poesia i Ciència), sempre incloent textos de creació inèdits.

Les cobertes dels diferents números duen les firmes de reconeguts artistes catalans: Salvador Dalí, Antoni Tàpies, Josep Guinovart, Narcís Comadira, Robert Llimós, Enric Satué i Enric Pladevall, entre molts d'altres, han estat autors dels dissenys que han definit la imatge de la revista.

La que encapçala aquest apunt, la corresponent al número 64 (desembre 1994), és un dibuix a tinta xinesa de Salvador Dalí, Metamorfosi paranoica del rostre de Gala (1932). Dins trobareu cinc poemes de Manuel de Pedrolo.

Cliqueu comiat, i adéu. Vull dir, aneu*.

PS: *M'he hagut de carregar el pronom per mor de la rima.