frau induït

El primer año de universidad. Un cuarto del tamaño de una caja de zapatos en una residencia de estudiantes. Cortinas de poliéster que suenan como un chándal cuando las corres y un colchón chirriante que repite cada vuelta y giro. En un rincón, un fregadero bajo; en el otro, un solitario armario abierto. Las paredes, mancilladas con grietas y muescas, son todas mías para que las llene. Lo hago con pósteres de películas francesas que nunca veré, grupos de música que en realidad no soy lo bastante moderno para que me gusten y reproducciones de pintores a quienes no entiendo. Como la mitad de mi colección de cintas de VHS, cedés y libros (justamente la mitad que está expuesta), se trata de una farsa. El propósito es evocar la imagen de un joven sofisticado, atractivamente distante y encantadoramente conflictivo para la secuencia de mujeres igual de cosmopolitas que pasarán por ahí. Aunque nunca lo hagan, por lo menos estoy preparado.

Han pasado casi dos décadas, y la necesidad de impresionar se ha desvanecido casi por completo debido a la hipoteca y los pañales. Sin embargo, queda un superviviente: de vez en cuando aún finjo haber leído un libro que no he leído. Peor incluso: disfruto haciéndolo.

Suele ser una obra venerada, un clásico o una maravilla moderna. Más de una vez se trata de un libro que me hicieron leer en la escuela y al que cogí manía, como es el deber moral de todo adolescente. Un conocimiento rudimentario, extraído tiempo atrás de las guías de lectura para estudiantes York Notes, me ayuda a mantener una conversación sobre dichos libros, así como ver una adaptación televisiva o leer las reseñas. A menudo tengo la obra en cuestión, es sólo que el punto de libro no ha ido más allá de la página 32, pero capto la idea.

El comienzo del engaño no es enteramente culpa mía. No voy por ahí asegurando haber leído libros que no he leído. No me he convertido en una réplica insulsa de mis paredes de estudiante. El fraude es inducido. Otros empiezan a hablar con entusiasmo y como locos de un libro, mi sonrisa y mis nociones superficiales se toman por un conocimiento profundo, y entonces no tengo el valor de pinchar su globo. Además, a esas alturas la emoción de la mentira me produce satisfacción y me siento como un elegante espía, y apenas una leve punzada turba mi conciencia. Asiento con la cabeza: sí, a mí también me encantó esa parte. Soy el dueño del cotarro y me estoy saliendo con la mía.

Aparte del incómodo hormigueo que siento al romper una vida honesta con el más inofensivo de los engaños, seguramente haya más cuestiones en juego. Fingir ayuda a evitar reacciones incrédulas en tono agudo (¡¿NO TE HAS LEÍDO MATAR A UN RUISEÑOR?!) y los sermones ulteriores. En los peores casos, te evita parecer menos leído y no te obliga a fingir una capacidad intelectual de la que careces. Pero la mayor parte de las veces es la mejor manera de evitar ofender a nadie.

Llega un día en el que, finalmente, te enfrentas a un gran libro no leído y sobre el que has mentido. Tenían razón, Huckleberry Finn es impecable. Pero ahora ya no puedes decirlo.

Daniel Gray. «42. Fingir haber leído algo que se debería haber leído». A: Este libro te alegrará la vida. 50 placeres íntimos de la lectura. Traducció de Gemma Deza Guil. Ariel, 2017. P. 193.

se fa saber

Per causes alienes a la meva voluntat —un trancasso de ca l'ample— em veig obligada a cancel·lar la trobada d'aquest vespre. Dispenseu les molèsties.

innocenci aspriu no és prudenci bertrana

MAURICI SERRAHIMA
Dotze mestres. Destino, 1972. P. 224

Vet aquí el problema. El pas de la realitat a la ficció és un dels aspectes més subtils i més difícils d’aclarir i d’explicar en la creació novel·lística. Hi ha novel·listes que se n’han sortit i d’altres que no se’n surten; n’hi ha que no es mouen del que han viscut, i d’altres que es deixen la vida pel camí. No cal, ara, posar exemples. Ni tampoc examinar el problema més a fons. N’hi ha prou amb remarcar que Bertrana, sobretot a partir del mig camí de la vida, no es va saber —no es va voler— despendre, en els seus llibres, de la realitat d’allò que havia viscut.

Però aquest fet, encara que jo ara l’hagi volgut examinar com un problema de l’art narrativa, no condiciona pas necessàriament el resultat. La trilogia Entre la terra i els núvols, que és l’obra cabdal de Bertrana, serà sempre una obra de primer rengle en la literatura narrativa catalana. I, a més, amb els anys que passen i, amb l’oblit que porten, moltes referències a unes velles realitats biogràfiques i anecdòtiques, i fins històriques i tot, han anat i aniran perdent aquest caràcter originari i es fondran cada dia més dins del món de la creació literària. (Ens interessa ben poc, avui, quan llegim l’Odissea, el que hi pugui haver quedat d’un hipotètic Ulisses de debò.)

A més, en aquest gran llibre de Bertrana, hi ha un altre aspecte que potser resulta decisiu. En qualsevol cas, el personatge que hi trobem successivament qualificat d’«hereu», de «vagabund» i d’«impenitent», és a dir, el protagonista Innocenci Aspriu, no pot pas ser vist com un retrat de l’autor, ni de bon tros. Ignoro si ell es veia així, si hi ha en aquella figura un rastre de la imatge real que Bertrana s’havia fet d’ell mateix. Tampoc no afirmaria que, en el personatge, no hi pugui haver molts trets retrobables en l’autor. Però el que afirmo és que l’obra no és una autobiografia. La imatge potser no és falsa, però és, en tot cas, diferent, en tant que incompleta. I, a més, no gens afavorida. I per aquí, en tant que biografia, seria visiblement inexacta. L’honestedat de l’autor, i el desig de no fer-se millor del que era, el portaven sovint a callar, a no dir-se del tot, a quedar-se curt. Jo el coneixia, i no el reconec en l’obra, perquè m’hi manquen molts aspectes d’aquell home que, si bé era sensible, tímid i geniüt, i si se sentia trist i amargat, tenia moltes altres qualitats ben característiques, que potser trobaríem més aviat, molt amagades, en algunes reaccions de les figures que, anys abans, havia anomenat Els herois...Però tant se val. En aquest aspecte, el problema que he examinat ja no entra en joc. Innocenci Aspriu no és Prudenci Bertrana, sinó, cada dia més, l’heroi d’una gran novel·la.

la trilogia segons aurora bertrana

AURORA BERTRANA
«Prudenci Bertrana i la seva obra»
Pròleg a:  Prudenci Bertrana. Obres completes. Selecta, 1965.

La trilogia autobiogràfica de Prudenci Bertrana, els tres volums que porten per nom L'hereu, El vagabund i L'impenitent, són les seves darreres novel·les. L'impenitent, a més, la seva obra pòstuma.

En aquestes tres obres, Bertrana ens conta tota la vida d'Innocenci Aspriu, propietari i pintor fracassat i, finalment, escriptor de prestigi. Per a donar forma a Innocenci Aspriu, Bertrana no fa sinó descriure la seva pròpia vida. En la primera part de L'hereu, servint-se de la seva prodigiosa memòria, evoca la seva adolescència i una part de la seva joventut al mas Aspriu de l'Esparra, on Josep Bertrana posseïa una gran propietat.

No és ni l'argument de L'hereu ni la psicologia dels personatges de la novel·la el que crida l'atenció en aquesta obra. On resideix el seu autèntic i commovedor interès, és en les descripcions del camp, descripcions acurades, minucioses, detallades. L'amor de Prudenci Bertrana per la naturalesa s'hi manifesta plenament.

La primera part de L'hereu resulta un gran poema naturalista. Bertrana pretén servir-se del paisatge com a teló de fons. Però el paisatge, gràcies a l'amor i al talent de l'autor, esdevé, potser contra la seva mateixa voluntat, el principal personatge de la novel·la, mentre els de carn i ossos es dilueixen i es transformen en figurants.

En el transcurs de la novel·la moren la mare i el pare del protagonista. Innocenci Aspriu es mullera amb la seva promesa i tenen dues nenes. Tot això està contat lleugerament, com episodis sense importància. Sense importància novel·lesca, però és reflex exacte de la realitat. Fins aquí Prudenci Bertrana  i Innocenci Aspriu són una mateixa persona i els esdeveniments de la vida d'Innocenci són exactament els esdeveniments de la vida de Prudenci. Però de sobte Bertrana abandona l'autobiografia per a fer novel·la. I aquests són els moments, al nostre entendre, menys reeixits de l'obra.

I aquí és també on jo lamento una vegada més que la trilogia no sigui una autèntica autobiografia, unes memòries de Bertrana contades com ell sols sap fer-ho, amb tanta força descriptiva, amb tanta sinceritat i mestratge. Bertrana descriu a voltes la seva pròpia vida amb minuciosa precisió, s'hi deixa anar amb sinceritat quasi impúdica. I tot d'una recorre a la imaginació i això que no en sol gastar gaire.

En L'hereu, l'episodi dels amors d'Innocenci Aspriu amb la dispesera, és inventat de cap a peus. Quan Prudenci Bertrana va anar a estudiar a Barcelona ja estava enamorat i promès amb Neus Salazar, la que va ser la seva esposa i la meva mare. Recordo perfectament l'ombra de pesar que va reflectir-se-li en el rostre en acabar de llegir L'hereu. "El teu pare, va dir-me, m'ha convertit en dispesera. Què hi farem!"

Per a Bertrana, escriptor, aquests detalls no tenien importància, i en la novel·la L'hereu, encara menys. El drama de L'hereu és la pèrdua de l'heretat, l'inconsolable enyor d'Innocenci Aspriu, és a dir, de Prudenci Bertrana. El record d'aquell lamentable esdeveniment animava encara la seva ploma trenta anys més tard. L'incendi del bosc, incendi que vaig presenciar amb tota la seva desoladora grandesa, i tot el seu horror, apareix descrit al final de L'hereu. Aquesta catàstrofe i el comiat d'Innocenci Aspriu a les terres que tant amava, que havien constituït per a ell molt més que una gran propietat agrària i forestal, el paradís dels seus somnis, són les pàgines més patètiques de la novel·la.

El vagabund és, com L'hereu, i potser encara més que aquesta, la biografia de Prudenci Bertrana. Llegint El vagabund es coneix un fragment importantíssim de la vida del seu autor: el període que va de la pèrdua de l'heretat, al començament de les seves activitats de pintor; i el que va del començ de la seva vida de pintor fins al començ de la d'escriptor.

La misantropia, els dubtes, la indecisió sobre d'ell mateix, que l'Aspriu experimenta i la necessitat imperiosa de guanyar com més aviat millor el pa dels seus fills, hi apareixen minuciosament descrits junt amb certs paratges de Girona. Bertrana, en escriure El vagabund, evoca amb amor intens, amb inguarible enyorança, aquella Girona on visqué hores decisives, on li nasqueren els seus quatre fills. Sembla oblidar que està escrivint una novel·la, o, qui sap si tem afrontar aquell tema que, forçosament avivarà els seus sofriments.

Entretant Innocenci Aspriu ha contret noves i interessants amistats, la personalitat moral i intel·lectual de les quals exerceix una certa influència damunt d'ell: Fresneda, Delavila, i un jove poeta, gran entusiasta de Les flors del mal, en la vida real, Xavier Montsalvatge, Carles Rahola i Miquel de Palol, tots desapareguts d'aquest món, malauradament.

Fresneda, Delavila i el jove poeta, acompanyen Innocenci Aspriu en els seus romiatges nocturns. Viuen amb ell les visions i impressions del barri antic, dels voltants de la catedral, i de Sant Fèlix. I també el barri de la prostitució, vergonyosament arraulit entre esglésies i convents, des del romànic Sant Pere de Galligants, fins la Seu, d'on sortirà Josafat.

Finalment, després de passejades i més passejades, de dubtes i més dubtes, de remordiments i més remordiments, Innocenci Aspriu es decideix a desentaforar la capsa de pintures, desempolsar els pinzells a desentaforar la capsa de pintures, desempolsar els pinzells i posar-se a pintar, que, fet i fet era l'únic que sabia fer més o menys bé. Exactament com ho féu Bertrana, Aspriu s'ha tirat de cap a fer l'ofici de pintor, com si hagués decidit tirar-se daltabaix del campanar de la Catedral, i anar a rebotre contra les lloses mortuòries que cobreixen despulles venerables. Dóna lliçons de dibuix i de pintura, fa retrats de difunts inspirant-se en velles i esborrades fotografies, pinta cartells comercials, estendards de confraries religioses, ex-vots, etc.

I quan ja està resignat a fer de pintor fins a la fi dels seus dies, se li revela de sobte la vocació d'escriptor. Escriu d'amagat de la dona i dels fills. Sent una gran vergonya d'aquest nou viratge de la seva activitat artística. Tem que el titllin de capritxós, de voluble, d'inconsiderat, d'egoista. Encara segueix un temps pintant retrats de senyores i senyors difunts, estendards per a confraries religioses, ex-vots...

L'impenitent, tercer i últim volum de la trilogia autobiogràfica de Prudenci Bertrana, publicat uns quants anys després de la seva mort és un aiguabarreig de les tragèdies familiars i professionals de l'autor, el lament d'un viatger que ha arribat a la darrera etapa del seu viatge, reviu el passat, plora els seus morts i —potser d'una manera inconscient— es venja dels seus enemics, és a dir, d'aquells que per la seva gasiveria i la seva intolerància, per la seva indiferència i incomprensió varen contribuir als seus sofriments.

Bertrana escriví L'impenitent els dos darrers anys de la seva vida. S'embrancava en una tasca més sentimental que intel·lectual, més personal que artística. I dic "s'embrancava" perquè a mitja novel·la se li veu la desorientació i el cansament. Ell mateix se n'adona. Intenta d'esmenar el text, dosificar i canalitzar l'allau d'emocions aclaparadores, de rancúnies persistents, que li vénen a la memòria. Records amargs que el dominen i no li permeten posar L'impenitent a l'alçada de L'hereu i de Proses bàrbares. El protagonista no dóna un pas, no diu una paraula, sense trobar una espina, un escull, una dutxa freda. Potser és veritat, i més que veritat, però al lector tanta malaurança l'aclapara, l'ensopeix i l'enutja.

Entre els rancors de Prudenci Bertrana —segurament justificat—  hem de destacar el que demostra en L'impenitent envers l'editor Pau Garcia — en la realitat Antoni López Ventura—  propietari dels dos setmanaris satírics: "La Barabomba" i "El fanalet", o sigui "L'esquella de la Torratxa" i "La Campana de Gràcia". Tota una colla d'homes de lletres apareixen també en el transcurs de la novel·la, més o menys caricaturitzats amb noms inventats per l'autor. Bertrana ens els presenta segons la simpatia o l'antipatia que li inspiren: Joan Maragall, Pere Corominas, Carles Soldevila, Josep Carner, Rovira i Virgili, Màrius Aguilar, Ignasi Iglésias, Manuel Brunet...A cada un d'ells — personatges secundaris de L'impenitent— dedica una carícia o una punxada, segons el seu agraïment o la seva rancúnia.

L'impenitent és un passar comptes amb els bons i els dolents, és treure els drapets al sol de tota una colla de persones i, sobretot, és una lletania de recances i d'enyorances, un llarg plany de dolor, dedicat als fills morts.

Bertrana es va llençar temeràriament a voler fer una novel·la amb aquell període tràgic de la seva pròpia vida. L'escriptor s'hi estanca. Quan Bertrana se n'adona ja és tard. Tracta de trobar un terme mitjà entre la tètrica realitat i uns esdeveniments que no destil·lin tanta amarguesa, tanta intimitat mal dissimulada. I a força de torturar la seva imaginació arriba a solucions mediocres. Una d'elles és renunciar literàriament a la paternitat del seu fill Heribert Bertrana. Ens descriu la malaltia i el traspàs com si aquell noi fos el fill d'un company de l'Aspriu. Bertrana no oblida que està escrivint la seva autobiografia i no gosa atribuir-se tanta quantitat de malvestats. (Quan escrivia aquest passatge encara esperava poder escriure la mort de Cèlia.) Cronista honrat del seu propi dolor, Bertrana, coratjosament, quasi obsessivament, no negligeix cap detall del drama.

Quan es tracta d'Anna Maria —en realitat Hel·lena— de la seva malaltia, de la seva mort, Bertrana, bo i deformant la realitat en certs punts, burxa sense pietat en la seva pròpia ferida. Descriu l'enterrament i no oblida cap particularitat, ho explica tot curosament, sense voler estalviar-se ni una tortura, com embriagat de sofrença.

Al moment d'encarar-se amb la descripció de la decadència física i de la desaparició d'Angelina —és a dir, Cèlia, la més estimada de les filles de l'autor— Bertrana s'atura, impotent. En el transcurs de la novel·la insinua per ací i per allà l'estat delicat de la nena i dues o tres malalties. Però li manquen forces per arribar a la fi. La ploma se li atura, sent com la mà li tremola, com el pit se li omple de sanglots i els ulls se li amaren de llàgrimes. Torna a engrapar l'estilogràfica, torna a provar d'escriure: un cop, dos cops...quants cops encara? Només ell ho sap. Jo puc imaginar-m'ho perquè l'he vist lluitant amb els sanglots i les llàgrimes, volent i no podent escriure, quan Cèlia, a poc a poc, se'ns moria.

En la novel·la L'impenitent Angelina no mor. Les darreres ratlles que l'autor li dedica són un cant a la seva formosor, a la seva gràcia, a la seva gentilesa. Després ve un gran buit. El lector no comprèn per què en el capítol que segueix, Bertrana anomena Aspriu un ancià. Ja no es tracta de fills enlloc. Solament de la seva fidel companya. Bertrana ha renunciat a explicar allò que ni el seu pensament ni la seva mà han estat capaços de dur a terme.

Ha traslladat el seu protagonista, l'ancià Aspriu, a l'alta plana de l'Alt Empordà. Innocenci Aspriu va en cerca de la seva esposa a l'estació de Sant Miquel de Fluvià. Camina sense presses, assaborint una vegada més l'encís del camp solitari. S'atura a reposar en un marge, i allí va a raure, també, un altre caminant. Li demana una informació local. Parlen una estona. I tot d'una el vell descobreix que el jove és un aprenent de literat, alhora que l'altre descobreix que el vell és Innocenci Aspriu, el famós prosista. L'aprenent es declara admirador i deixeble d'ell.

Aquest paràgraf descobreix un dels darrers anhels de Bertrana: ésser llegit i admirat per les generacions futures, commoure-les amb la seva prosa, fer que estimin la naturalesa i els seus rústics herois.

L'esposa d'Innocenci Aspriu no arriba. Ell se'n torna a Sant Pere Pescador pels corriols dels sembrats; en penetrar en la seva cambra, a casa del seu cosí Vador, el primer que fa és contemplar una fotografia de les seves filles; no diu quines i el detall no correspon segurament a la realitat. No diu tampoc que siguin mortes. Però ens fa saber que davant d'aquelles fotografies "com si fossin imatges d'un altar", hi ha tothora flors camperoles. Innocenci Aspriu contempla els retrats i creu llegir una tímida acusació en els ulls de les seves filles (no oblidem que el fill mort figura en la novel·la com essent-ho d'un company). Innocenci Aspriu es demana si no seria just d'ofrenar-los en desgreuge totes les obres d'ell, cremant-les i esventant-ne les cendres.

Fa un sondeig mental, profund, desesperat de la seva ànima. Descobreix amb horror que és una ànima impenitent. Això vol dir que Prudenci Bertrana, malgrat les peripècies professionals i les angoixes paternals, no es penedeix d'haver triat la literatura com a professió...

tot serà shakespeare

La anciana señora Webster, Caroline Blackwood. Traducció de Celia Montolío. Alba editorial, 2004.

[Font: Jean Murdock‏ @CgAjeanmurdock]

el nen que llepava còmics

Gentilesa de l'Albert Arnaus

JOSEP MARIA BEÀ

La contra | La Vanguardia

15|3|2017

Va ser un pioner del boom del còmic espanyol de la segona meitat del segle XX, i el nostre primer historietista als Estats Units. La mort del seu pare el va deprimir, i se’n va recuperar amb autohipnosi...que li regalava imatges inspiradores. L’editorial Trilita (d’Albert Mestres) recupera avui la seva obra màxima, Historias de, i publica Josep Maria Beà, repàs dels seus tretze pseudònims, la seva personalitat múltiple per a l’art. Quan Beà i la seva obra lliscaven “cap al negre absolut”, el seu álter ego Sánchez Zamora va donar llum i aire al seu traç: el va alliberar i li va salvar la vida. Avui... prefereix viure-la sense ja dibuixar-la.

Vostè dibuixa.
Ja no. Que continuïn altres. Ja vaig dibuixar molt.

Fins al virtuosisme.
Veig el dibuix complet a la pàgina en blanc, només el ressegueixo. Vaig començar amb 13 anyets...

Era un nen!
De postguerra: quina fam d’imatges!

Fam d’imatges?

El cinema era poc accessible, de televisió no n’hi havia... Una dictadura contra la imatge! I els humans necessitem imatges. I en aquell desert... vaig veure una illa de salvació.

Quina illa?

El quiosc! Amb còmics! Aliment per a la vista assedegada. I quines portades! En aquella Barcelona grisa, com de plom... quins colors! Vermells, blaus, grocs, tan vibrants! Jo llepava el vermell de les vinyetes.

Llepava les pàgines dels còmics?
A la meva habitació, d’amagat, amb set anys: el vermell, sobretot. Passava la llengua fins a deixar blanc el paper. Fins que em van haver d’ingressar a l’hospital Clínic.

Es va intoxicar?

Vaig emmalaltir, va venir el metge... i ho vaig confessar. “I el blau, has llepat el blau?”, es va alarmar. El blau era més verinós: hauria mort! “El nen llepador de còmics”, em deien.

Quins còmics... llepava?

TBO Així molts ens vam ensinistrar en la lectura.

Jo també.

Alguns ens vam posar també a dibuixar: érem dotze xavals a Barcelona.

Com ho sap?

Em vaig assabentar que existia una agència de dibuixants, i m’hi vaig personar: Selecciones Ilustradas, fundada per Josep Toutain, de 22 anys. Jo en tenia 13, i encara anava a l’escola, però allà vaig començar a dibuixar els dijous a la tarda. Amb uns altres dotze xavals, tots menors de 20 anys.

I què deien els pares?
Quan vaig confessar al meu pare la meva ­vocació, va dir: “Aquesta feina no existeix. Ho preguntaré a un amic advocat”.

I?

Veredicte: “existeix, però amb indicis de misèria absoluta”. Però jo estava tan determinat... que fins i tot vaig superar el terror més gran que he sentit en la meva vida!

Quin terror?

“Si no superes la pallissa del boxejador, no et faran servir com a dibuixant en aquesta agència ni en cap altra del món”, em van informar els meus companys d’agència.

Pallissa? Boxejador?

D’una habitació van treure un altre dibuixant, Espí, amb la cara ensangonada. “Et toca!”, van dir-me. M’ho vaig empassar...

I va entrar?

Preferia morir a no ser dibuixant! Dins hi havia un tipus molt fort, en calçons de boxejador i guants, emmascarat. Jo era primet i fràgil: “Moriré”, vaig pensar, plorant. Em va fer despullar, es va acostar amb el puny enlaire, va arribar Toutain i tots van córrer.

Quina quintada...

Érem joves i creatius: després vaig participar en males passades a d’altres, i pitjors.

Quin tipus de còmic feien?

De terror, western, ciència-ficció, bèl·lics, aventures... Cansat de dibuixar guions d’altres... em vaig fer pintor: vaig estar tres anys a París. Vaig tornar quan Luis Gasca va crear la revista Drácula i em va donar llibertat per escriure i dibuixar les meves històries.

Es va divertir?

Molt! Després em van fitxar Creepy..., les millors revistes dels Estats Units! Jo vaig ser el primer espanyol a publicar-hi historietes pròpies, com una de terror am­bientada en una típica masia catalana. A Creepy li vaig posar barretina, per mer sur­realisme. I els va encantar!

D’on treia les idees?

Vaig practicar sofrologia, un mètode d’autorelaxació concentrativa... i en aquell estat afloraven imatges interessants.

De l’inconscient?

Em ficava al llit, em sumia en una relaxació profunda, un entreson lúcid: quina serenitat, quina placidesa! I brollaven imatges, que després dibuixava: l’eruga d’ Historias de, les naus cúbiques...

Practica encara aquella autohipnosi?

No. Un dia vaig sentir que sortia del meu cos, vaig témer no poder tornar, i ho vaig deixar.

En què camina ara, Beà!

Passejo, pedalejo, converso amb amics, vaig a una terrassa, llegeixo, veig cinema... Valoro cada minut: en van quedant menys...

Però ara reediten la seva obra!

Sí, encara que m’he autocensurat vinyetes, per estalviar-me acusacions de masclista, ­violador, maltractador, pederasta, racista...

I això?

Ara veig que Espanya mai no va gaudir de més llibertat personal que en la transició, del 1975 a mitjans dels vuitanta: les vinyetes que publicava llavors... són avui impublicables.

Doncs quina llàstima, quin retard...

Des dels criminals de Síria fins als intolerants d’aquí, tots entossudits a fer-te sentir ma­lament per ser artista! Però jo em consolo: penso que si li he donat a una persona una estoneta de felicitat amb les meves historietes en aquest món fotut, ja he estat útil!

sobre la relectura

MIQUEL PAIROLÍ
Un fragment de L'enigma (La campana, 1999)
A: Catorze. 9|12|2017

Algú va dir que llegir és rellegir. Em sembla que no, que són substancialment diferents una acció de l'altra i que totes dues tenen qualitats i condicions pròpies. No és el mateix el plaer, tumultuós i àvid, de descobrir per primer cop un bon llibre, sobretot a l'adolescència o a la joventut, que l'operació de tornar-hi passats els anys, que certament ens pot proporcionar una altra mena de plaer, més refinat i madur, però també, segons com, ens pot provocar una decepció. Això tot bon lector ho sap i ho ha viscut.

Entre els intel·lectuals la relectura té un gran prestigi, fins al punt que, a partir d'una certa edat la majoria ja no solen dir que llegeixen sinó que rellegeixen. «Aquests dies he estat rellegint La Divina Comèdia», afirmen. Sovint és mentida. Volen dir que estan llegint La Divina Comèdia, però com que troben vergonyós haver de reconèixer que és el primer cop que s'atreveixen a enfrontar-se a aquest llibre, llavors improvisen aquesta petita mentida de la relectura. Flaqueses de la vanitat i conseqüències de la vida social. 

En relació a la relectura, hi ha dues qüestions determinants. D'una banda, la forma com rellegim; de l'altra, el temps, més breu o més llarg, que ha transcorregut entre la primera lectura i el retorn al llibre.

De maneres de rellegir, n'hi ha diverses. Una és aquella que consisteix a abocar-se de nou a l'obra sencera, del principi a la fi, pàgina per pàgina. Una altra és rellegir per fragments. Totes dues tenen sentit i la preferència per l'una o per l'altra o la idoneïtat depèn de factors diversos, com ara els hàbits del lector, les condicions en què s'ha fet la lectura o la naturalesa del text que, de vegades, pot obligar, sobretot en obres denses i complexes, a una segona lectura sencera per copsar-ne bé la profunditat o l'entrellat. Nietzsche, per exemple, és un autor que esdevé molt més diàfan quan el lector recorre per segona o tercera vegada les línies del text.

Rellegir per fragments, però, és potser la forma més intel·ligent i profitosa de relectura. És una manera, un cop conegut el conjunt del text, de desbrossar-lo, d'escollir-ne el millor i de gaudir-hi amb més intensitat. Els llibres de poesia són ideals per a aquesta forma de relectura. Aleshores el lector tria, fa la seva particular antologia. En els textos narratius en canvi, sovint no és tan clar què cal rellegir, però la llibertat de tornar a determinats passatges d'una novel·la o d'un assaig -per exemple a les pàgines inicials i a les pàgines finals de En el cor de les tenebres, de Conrad- i només a aquells és impagable; és com si l'obra se'ns obrís, ens fes confiança, i ens oferís el millor que té.

Ara bé, l'acte de rellegir implica un altre aspecte més delicat. Com que llegir és viure, rellegir és tornar a viure, i aquest no és pas un exercici innocent. Un text que vam llegir quan teníem 18 anys no el podem tornar a abordar als 40 sense que la vida i l'experiència contaminin les pàgines. El lector ja no és el mateix i per tant el llibre també ens sembla diferent. Fins i tot el llibre pot ser un estímul de la memòria. A mesura que ens anem endinsant al text rememorem com era la nostra vida d'aleshores, com ha anat rodant la boda de l'existència, quina impressió tan diferent ens van fer llavors aquelles pàgines. És la nostra vida que repassem també, penjada com una teranyina entre les línies del text.

Aleshores, quan ha passat tant temps, hem de parlar de relectura o simplement de lectura? Depèn de la memòria de cadascú, però en molts casos qui torna a La cartoixa de Parma vint anys després d'haver-la llegida per primer cop no solament és una altra persona sinó que, a més, de la història de Fabrizio i de la Sanseverina en conserva solament una atmosfera, impressions i escassos detalls. I no cal dir que va ser Stendhal mateix qui va remarcar la importància dels detalls en literatura. Per tant aquí no caldria parlar de relectura sinó simplement de lectura. La relectura, en el sentit més estricte, suposaria, solament, tornar a un text llegit de fresc, una segona vegada després de la primera o la tercera després de la segona, no pas a un text antic, mig esvaït en el record. En aquest cas hauríem de parlar de lectura, sense prefix. Però, de fet, usem l'expressió relectura en totes dues circumstàncies, sense valorar la proximitat o la llunyania temporals de la primera lectura.

En la relectura, doncs, hi ha unes coordenades temporals bàsiques, de temps immediat i temps llunyà. Rellegir una obra poc després d'haver-la descoberta pot ser una manera de penetrar-hi més intensament, una obligació que de vegades és gairebé funcional. Tornar-la a llegir al cap dels anys té un altre sentit. La literatura és companya de la vida. La vida va passant; la literatura, també. És cert que els llibres sempre són a l'abast, però tornar-los a prendre, després que han dormit uns anys a la biblioteca i voler recobrar-hi la plenitud del plaer que ens van donar és un exercici arriscat, contrari per naturalesa a la dinàmica del temps i de l'existència, que són en variació i moviment constants. Quan la mà envellida reprèn del prestatge de la biblioteca aquell llibre que hi va desar la mà jove, mai no se sap què pot passar. Un hi pot retrobar el plaer, certament, sota una forma o altra, ja sigui només el plaer de la memòria o el plaer de la literatura o tots dos, però també s'arrisca a patir un disgust.

La vida de lector té la forma d'un viatge cada cop més solitari i per paisatges més erms. Encara que no perdeu la il·lusió de llegir, a partir d'una certa edat fa l'efecte que les millors festes del lector ja foren part del passat que, d'una forma o altra, la majoria de llibres sempre us n'evoquen d'altres. És empipadora aquesta sensació de repetició o de succedani. No cal, certament, haver llegit tots els llibres –cosa impossible tant en sentit literal com figurat– perquè sovint ens assalti la impressió de fi de trajecte, d'etern retorn, de reiteració. Sort que sol ser un miratge, producte del cansament que va deixant la vida mateixa. És aleshores, empesos per aquesta sensació, que ens volem refugiar en aquells llibres que ens van obrir el món, que ens van acompanyar en tardes inoblidables i potser oblidades, que va dir un dels grans. A les pàgines esgrogueïdes, però, ja no hi trobem el mateix. No podem trobar-l'hi. Les paraules encara són allà, en aquella disposició precisa i eficaç amb què van ser ordenades per l'autor i, si hi ha sort, ens tornaran a dir alguna cosa, però serà una altra cosa; ens tornaran a emocionar, però potser en d'altres passatges, en d'altres detalls i per altres motius. És inevitable, el temps ha passat. Sobretot per a nosaltres.

llarga vida a les rates

LLUÍS LLORT
Gargots filosòfics
El Punt Avui
21|1|2018

Iolanda Batallé s’està esforçant molt per enlairar el projecte editorial Rata (o “:Rata...”, com els agrada escriure), el més personal dels que comanda, com ara Catedral, Bridge, La Galera... Als diaris de Sanmao, els paradisos d’Aurora Bertrana, vegetarianes com Han Kang, innocents com Polleri, la poesia trencadora dels grans Joan Brossa i Carles Hac Mor i, entre d’altres, les coses (emotives) que han vist els ulls del sempre intransferible i pulcre Josep Lluís Badal, ara cal afegir les Rates de Julio César Pérez.

Nascut a Barcelona el 1974, però resident a Mallorca fa anys, Julio César Pérez es va llicenciar en belles arts, tot i que entre anades i vingudes a la pintura, va “treballar en tota mena d’empreses absurdes”. El 2016, Batallé “el segresta i reclou en una madriguera on és obligat a dibuixar rates sense parar”, com llegim a la nota biogràfica. El resultat és aquest llibre que, com defineix Sebastià Alzamora en un pròleg erudit, ben articulat i fa l’efecte que amb elogis ben sincers (Pérez ha il·lustrat el nou poemari d’Alzamora a Proa, La netedat), “és una novel·la perquè té capítols i és gràfica perquè té dibuixos”.

En algunes de les dues-centes pàgines del llibre el traç dels dibuixos és gruixut o, com al final de tot, hi ha unes rates formades per taques d’aquarel·la –amb l’atractiu de les de Rorschach–, però en la majoria els traç és prim i ràpid, tremolós, com el que fa el company Jordi Soler cada dia a la pàgina 5 d’aquest diari. Unes il·lustracions agargotades i expressives, sovint acompanyades de text, no sempre. Un text escrit a mà i, en general, en majúscules.

Pel que fa a la distribució gràfica pels nou capítols pot ser amb vinyetes tancades, però en molts casos són successions d’accions sense delimitar, diàlegs, escenificacions en pocs fragments...

Amb tot plegat, Pérez ens ofereix un repertori de reflexions, sentències, idees, conceptes, de tota mena de temàtiques, amb humor, molt d’humor, surrealisme, existencialisme, amb jocs intel·lectuals i de referents, creant recorreguts de pensament en què la crítica és present, una mica com el conill de Liniers, però amb més mala llet, per això són rates. I convidats com ara Pessoa, Dostoievski, Salinger, el Petit Príncep, el Gòlem i, entre d’altres, el compositor Arvo Pärt. I Marcelo Bielsa.

Rates és un títol sorprenent construït a cops de llibertat que, depenent de la sensibilitat del lector, sovint provoca el riure, l’aplaudiment, un desconcert estimulant, trempador. Llarga vida a les rates.

un, dos, tres, responda otra ves

Aviam, tema: grans incendis forestals de la literatura catalana, per exemple, L'incendi dels Pirineus a L'Atlàntida de Verdaguer. Un, dos, tres, responda otra ves...

· L'incendi dels Pirineus a L'Atlàntida de Verdaguer
· L'incendi a la 4a part de La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, de Josep Pous i Pagès
· Entre flames, de Joaquim Ruyra (el foc de les Gavarres de 1928)
· L'incendi del penúltim capítol de L'hereu de Prudenci Bertrana
· El gran incendi de l'Empordà del 2012 a Dies de frontera de Vicenç Pagès Jordà

recollida selectiva

RAMIRO RIVERA

Recolectores de basura turcos crean biblioteca con ejemplares desechados

Vanguardia | MX

20|1|2018

Los empleados del departamento de limpieza de la capital de Turquía tienen una biblioteca de más de 4 mil ejemplares que han recogido de la basura

Un grupo de recolectores de basura de Ankara instaló una biblioteca que cuenta ya con más de 4.750 títulos, los cuales fueron rescatados de la basura durante sus horas de trabajo.

La biblioteca lleva funcionando ya siete meses en la capital turca, en una fábrica abandonada desde hace veinte años, la cual utilizan ahora los empleados de limpieza para descansar en sus horas libres, leer o jugar ajedrez, publicó del diario uruguayo El País.

Inicialmente la biblioteca fue planeada para que los basureros y sus familias pudieran llevarse los libros a casa durante 15 días, pero, ahora, está abierta a todo el mundo, dice su responsable, Emirali Urtekin.

Al menos 1.500 libros se encuentran todavía a la espera de ser colocados en los estantes, mientras que más libros siguen llegando. 

"Les hemos dado una segunda vida [...], ahora están disponibles de forma gratuita", dice Urtekin.

Los libros se clasifican en 17 categorías, aunque pronto podría haber más en esta biblioteca que abre las 24 horas para los 700 basureros del municipio de Cankaya...

agatha hatch ya tiene quien le escriba

MÀRIUS SERRA
Quines ganes de llegir!
La Vanguardia
11|11|2017

Els editors de llibres viuen abocats a la seducció del lector, la seva raó de ser. Els autors també escrivim per al lector, però no només. Seria llarg fer una llista dels hipotètics motius que ens empenyen a enfilar una paraula rere una altra. En canvi, l’objectiu d’un editor és evident: vendre llibres, col·locar exemplars, aconseguir lectors. Els molts matisos que podem afegir no emmascaren que totes les estratègies desplegades estiguin enfocades cap a la difusió del que editen. Els millors s’escarrassen triant textos, influint sobre els autors triats, canviant títols, redactant solapes, encarregant il·lustracions, redissenyant col·leccions... És un ofici de projectistes. De vegades, se’ls acusa de massa intervencionistes, com si s’haguessin de limitar a ser una empresa de serveis. Què, si no intervenir, és ser editor? Una altra cosa és encertar en la intervenció. Als vuitanta, els (pocs) nois que cursàvem Filologia Anglesa a la UB ens vam enamorar de Geena, una jove lectora d’Illinois que ens va impartir un curs de literatura nord-americana. L’herència que en conservo és un exemplar (no retornat a una biblioteca) que em va regalar del Leaves of grass de Whitman i la lectura comparada de The scarlet letter i Moby Dick. Vaig recordar les relacions entre dos titans com Hawthorne i Melville l’any passat, quan la finíssima editorial de Segòvia La Uña Rota va publicar la traducció al castellà (de Carlos Bueno Vera) de les cartes que Melville (31 anys) va enviar a Hawthorne (46) entre el 1851 i el 1852. El motiu és la història (real) d’una tal Agatha Hatch que li expliquen durant una travessia per les illes de Nantucket i que li recorda Wakefield, el relat de Hawthorne d’un home que fuig de casa. Melville li suggereix que potser podria novel·lar la història d’aquesta filla d’un vigilant que salva d’un naufragi James Robertson, un mariner anglès, s’hi casa, en queda embarassada, l’home li fuig i ja no el torna a veure fins disset anys després.

Hawthorne va declinar i Melville va decidir escriure ell la novel·la, però la seva versió ( Isle of Cross) va patir un refús editorial el 1853 i s’ha perdut. La gent de La Uña Rota, després d’editar les cartes, van exercir d’editors proactius tot plantejant l’encàrrec desatès a dos narradors contemporanis de la solvència de Sara Mesa i Pablo Martín Sánchez. El repte és majúscul. Fer l’exercici d’escriure avui una història pensada, esbossada, escrita i perduda fa més de cent cinquanta anys. Tots dos s’hi han aplicat. La madrilenya, amb “Un reloj y tres chales” (des del punt de vista de la filla d’Agatha), i el reusenc, amb “La historia de Agatha” (a Liverpool, amb un ancià que ofereix un manuscrit intitulat La isla de la cruz, que pot ser de Melville o de Hawthorne). Els editors de Segòvia actuen en sintonia amb la pulsió narradora que va portar Melville a intentar que algú altre escrivís aquella història. Per rematar l’operació, aquesta nova Agatha inclou la primera carta de Melville i un informe judicial amb els detalls del cas. Quines ganes de llegir!

in taberna quando sumus

Gentilesa de Lluís Anglada

Vallfogona, 12. Gràcia. Barcelona.

Viblioteca

a la presó de litchfield

La presó femenina de Litchfield, a Nova York, és l'escenari de la sèrie creada per Jenji Kohan, basada en l'autobiografia de Piper Kerman, Orange is the new black: Crònica del meu any en una presó federal de dones, on explica, tal i com indica el subtítol, la seva estada entre reixes després de ser condemnada per tràfic de drogues i blanqueig de calés.

La sèrie va del dia a dia de la presó combinat amb el relat de la vida anterior d'algun dels personatges, a raó d'una vida-prèvia-a-l'empresonament per capítol. Van per la cinquena temporada.

Però com que aquí el que ens interessa són es llibres i sa lectura, passarem de puntetes per les dutxes, la cuina, el menjador, les cel·les, l'economat...i anirem de pet a la biblioteca, que també en tenen. La sèrie ens proporciona un fotimer d'escenes de 'recluses amb llibre' —els dies són llargs, a la garjola, i qui més qui menys acaba per obrir-ne un—, així que és fàcil trobar llistes i més llistes que recullen (alguns/uns quants/tots els) llibres llegits o esmentats a Orange is the new black. La xarxa en va plena.

All Of The Books Referenced On "Orange Is The New Black", Books Referenced in Orange Is the New Black,  10 libros mencionados en Orange is the New Black que deberías leer, All the books seen in Orange is the new black season 5...

Ara bé, si hagués de triar els moments estel·lars de la sèrie en matèria llibresca, em quedaria, sens dubte, amb un parell. El primer és un funeral que celebren en memòria dels exemplars que han hagut de cremar per culpa d'una plaga de puces (Temporada 3, episodi 3: Empathy Is a Boner Killer)

i el segon, l'acabo de veure, una instal·lació que construeixen als passadissos de la presó, en homenatge a la Poussey, insigne bibliotecària (Temporada 5, episodi 7: Full Bush, Half Snickers).

els bàrbars del llapis

«Un admirador de la novel·la realista del XIX, com jo, ja feia tard a llegir una de les seves obres mestres indiscutibles, com és «Els Maia» del portuguès José Maria Eça de Queiroz. Disposo d’una versió una mica antiga (1985) del Círculo de Lectores amb pròleg de Don Joaquín Calvo-Sotelo (de la Real Academia Española), o sigui que tot es manté en un to respectable i arnat. El meu exemplar pertany a la xarxa de biblioteques universitàries i per tant està convenientment vandalitzat. No deixa de sorprendre’m que els usuaris d’un servei tan admirable puguin ser tan desagraïts i cafres.

Ja d’entrada em pregunto com es molesten a subratllar locucions i frases (perfectament anodines, vistes des de l’exterior), com si el volum estigués eternament a la seva disposició. Aquests bàrbars del llapis (afortunadament els de la tinta indeleble són minoria) creuen posseir la veritat amb una barra estratosfèrica, o almenys això demostren amb la seguretat dels seus comentaris.

El brètol comentarista de companyia que m’ha tocat és digne d’estudi. I no cal que em cregueu, limiteu-vos a creure les seves anotacions al marge. D’acord que encerta algunes errades tipogràfiques (com «Albrilada» per «Abrilada»), però quan es fica amb les semàntiques ja no mereix ni oblit ni perdó. Així pensa que «desconocido» ha d’esdevenir «desconsolado» o que «enervaban» s’ha de substituir per «ablandaban»; que Jacob s’ha d’escurçar a Job i que a la frase «Se decía sobrino de los príncipes de Siria», el topònim en realitat volia dir Soria.

No he acabat encara. El comentarista anònim pensa que «idiosincrasia» equival a «temperamento», o que «temido» val per «tozudo», que «maneras prácticas» ha de ser «maneras patricias» i que «escoltada» s’ha de llegir «escotada». Cap a la pàgina seixanta calla; no sé si es va cansar de llegir o es va cansar de corregir Eça i el traductor. Una prova més en definitiva que ser aficionat a la lectura no eleva necessàriament la teva estatura moral.»

Allau. The Daily Avalanche. Reescrivint els clàssics. 18|10|2017.

el calvari d'un escriptor

JORDI CASTELLANOS
El calvari d'un escriptor
El Punt
24|11|1991

Agafin la trilogia Entre la terra i els núvols: són tres novel·les en les quals Prudenci Bertrana ens explica la seva vida. Millor: ens explica el sentit, de la seva vida. És la història d'una despossessió: la de la natura (el camp, l'herència familiar), a L'hereu; la del seu marc social, Girona, a El vagabund; la de la família i la professió a L'impenitent. Al novel·lista, a l'autor, li resta solament la dignitat personal d'haver estat fidel a ell mateix, als seus principis ètics, a la seva literatura. Bertrana potser és l'escriptor català que viu amb més intensitat la relació traumàtica entre vida i vocació literària, perquè, entre d'altres coses, identifica la plenitud humana amb la condició artística, creativa. Però l'home, l'artista, no pot ser altra cosa que el «desposseït» —així, com a categoria—, el qual — enfront de l'home degradat, egoista, interessat, que es produeix a la societat contemporània— pateix intensament la seva mutilació.

Per aquest motiu l'obra de Bertrana és una aproximació obsessiva al seu món personal i tota posició ideològica o estètica és defensada amb arguments de sinceritat i coherència personal. I és del contrast entre aspiració, entre ideal, i realitat, que en surt el sentit del dolor. Sempre he cregut que una de les millors explicacions de com Bertrana concep la creació artística es troba en la narració de com va pintar una tela, passant fred i amb els peus dins l'aigua: «L'encís tristoi d'aquell capvespre i l'escalforeta d'il·lusió que jo sentia a desgrat dels set graus sota zero, dels meus estornuts, del formigueig turmentós de les meves orelles, de la insensibilitat dels peus convertits en suro i de la dolor viva de les ungles gebrades, també encara avui perduren. (...) Les hores mortes que vaig perdre-hi com a pintor les hi vaig guanyar com a contemplatiu fanàtic». El dolor, el càstig del cos, no serà la condició per a la creació?

Però el dolor, sovint, enlloc de dignificar socialment l'artista, envoltant-lo de l'aurèola de l'heroïcitat, tendeix a rebaixar-lo a la misèria i la sordidesa. Bertrana va conjurar la imatge del fals heroi —pretensiós, sòrdid, mesquí— a la seva polèmica novel·la Jo! Memòries d'un metge filòsof. A la trilogia, però, fa un pas més en la recerca del sentit de la despossessió i, doncs, de la vida: penetra en els replecs íntims del seu ésser moral i social per trobar la deu d'on brolla la seva literatura. El sentit de la literatura que és, també, el sentit de la vida. I ho fa a través d'una introspecció dramatitzada —ironitzada— en un alter ego, Innocenci Aspriu, que sofreix pas per pas el calvari de l'escriptor.

La professionalitat de l'escriptor

El calvari de l'escriptor: amb aquest títol Bertrana va donar, el 1935, una conferència a l'Ateneu Enciclopèdic Popular. Hi plantejava el problema de la professionalitat de l'escriptor des del punt de vista del conflicte entre la fidelitat a la vocació creativa i la supervivència econòmica: «L'escriptor professional, a Catalunya, gairebé no existeix. Els que existeixen han d'apuntalar-se en el teatre o en el periodisme, els dos braços de la creu on, probablement, restaran clavats i on s'escolarà la seva vida, tot paladejant el fel i el vinagre dels nostres jueus». Perquè, afirma, tant el teatre com el periodisme imposen uns hàbits, unes maneres, que a la llarga actuen en detriment de la sinceritat creativa. Cal recordar que de les seves pàgines se'n podria extreure la història interna del món de misèries i explotacions de les redaccions dels diaris i revistes de l'època?

«Un aspirant a escriptor —afegeix— té la mateixa gana i gasta la roba i el mateix calçat que els aspirants a grans càrrecs i prebendes, però cobra un jornal de murcià propens a secundar les ordres de la FAI». Marfany ja va assenyalar fa temps la identificació que fa Bertrana de la situació de l'intel·lectual amb la del proletariat, explotats els dos moralment i materialment: «Treballen a voltes de nit, a deshora; ells treballen a voltes sense remuneració; ells són també explotats, perquè la societat no està avesada a ser esplèndida amb els homes que la dignifiquen»...

història de l'art en la vida contemporània

En una botiga de còmics de Nàpols.

Al metro de Kiev.

L’artista ucraïnès Alexey Kondakov utilitza la tècnica del collage digital per explicar històries amb figures que extreu de pintures clàssiques, incorporant-les en espais urbans contemporanis. En té un parell de sèries, The Daily Life of Gods i Art History in Contemporary Life.

El que voldria saber és de quins quadres ha tret aquestes noies d'avui. No me n'he sortit. Passa pas res.

___________

P.S.: Al final he trobat les noies de la botiga de còmics. Surten d'aquest quadre de William-Adolphe Bouguereau titulat Art i literatura, del 1867, aproximadament. Amb la del metro no hi ha hagut sort. No em dono, però.

Addenda 10:15', gentilesa d'en Zaca. La noia del metro de Kiev és Ofèlia (1870) de Pierre-Auguste Cot.

a propòsit dels clásicos latosos d'en kiko amat

[La prèvia. Tot ve d'aquí]

IGNACIO ECHEVARRÍA
Preferiría no hacerlo
El Cultural | El Mundo
12|1|2018

La perfecta idiotez se ignora a sí misma. ¿Un ejemplo? El título puesto por Kiko Amat a la primera entrega de su prometedora serie “Clásicos latosos”, en Babelia. Allá va: “¿Por qué estamos obligados a leer un tostón como Moby Dick?”.

Reparen, por de pronto, en la infantiloide perspectiva de quien se siente “obligado” a leer un libro, cualquiera que sea, como si se tratara de los deberes de clase. Y puesto que en términos de clase se piensa (de clase de infantes, quiero decir), la idea de que la obligación se nos impone a todos, niños y niñas, listos y tontos. 

Luego, ya de partida, ese calificativo, “tostón”, tan informal, tan de niño travieso (la gorra de béisbol con la visera al revés) que en lo que está pensando es en salir por fin al patio a corretear e intercambiar los cromos que, pasados los años, ilustrarán con estética pop su memoria sentimental, nutrida de tiras cómicas, marcianitos, teleseries, comecocos y discos ochenteros.

Si el lector, intrigado por la “desafiante” pregunta, cede a la tentación de leer la respuesta que su autor propone, descubrirá que, lejos de tratarse de una broma más o menos provocadora, el artículo constituye un serio y esforzado intento, por parte de una inteligencia miope, de desmontar el crédito que a Moby Dick atribuyen “Wikipedia y mucha otra gente, en su mayoría profesores universitarios”. Ay, esos profesores...

Y es que, jo, la novela es muy gorda, y demasiado larga. No se entiende muy bien lo que quiere decir. Además, está llena de digresiones (o como se diga) y habla de un montón de cosas que no nos interesan. El capitán Ahab es un buen personaje, vale, pero Melville no lo deja expresarse, ¡no lo deja hablar! Y lo peor de todo: la maldita ballena blanca no sale hasta el final, con lo que la travesía del libro se hace aburridísima...

Este es el nivel de argumentación del artículo, más o menos, para que se hagan ustedes una idea. 

Pero que un moderniki más o menos profesional haga ostentación e industria de su propia indigencia como lector no deja de ser excusable, o por lo menos comprensible. Lo alucinante en este caso viene a ser que la iniciativa de dedicar toda una serie a disuadir de la lectura de libros clásicos se ofrezca avalada y promovida por un suplemento cultural.

La conveniencia de incentivar y promover la lectura suele ser la razón con que suele justificarse, desde el entorno de los suplementos literarios, el escasísimo caudal de críticas negativas que éstos contienen, así como el evitamiento de toda polémica de cierto calado, como no sean las que excitan el morbo de los lectores, siempre por la vía del escándalo. Tanto más irritante resulta, siendo así, que se halague la cortedad y la molicie de los lectores más horizontales reafirmándolos en sus prejuicios más imbéciles.

“Kiko Amat hace un resumen de algunas de esas grandes obras de la literatura que seguro que ustedes no tienen intención de leer”, reza, con simpática complicidad, el sumario de la primera entrega de “Cásicos latosos”.

Con magnífica ironía, Luis Magrinyà replicaba en su cuenta de Twitter: “Fuentes fidedignas confirman que se han vuelto tan tan tan osados que los próximos clásicos latosos van a ser Corazón tan blanco, Sefarad y Bartleby y compañía”. 

Tendría sin duda mucho más interés -y bastante más riesgo, por supuesto- que el celo iconoclasta de Kiko Amat se dirigiera hacia títulos como ésos. Pues no da la impresión de que, puestos a disuadir de la lectura de según qué libros frente a otros, sean obras como Moby Dick las que reclaman este servicio con más urgencia. O quizá sí, a la vista del número incesante de libros inanes que, desde las páginas del mismo suplemento, son calificados una semana tras otra con los adjetivos más superlativos.

“¿Conviene leer los clásicos? Más aún: ¿conviene leerlos hasta el final?” He aquí la gran pregunta con que, en su cuenta de Facebook, El País promocionaba la nueva sección de Kiko Amat. 

Una de esas preguntas que retratan a quien las hace. Ya no digamos al alumno que, todo contento de sabérsela, levanta la mano para contestar. 

el nom del traductor a la coberta

ISABEL SUCUNZA

El nom del traductor a la coberta

La llança

8|1|2018

Quan una reivindicació s'allarga massa en el temps corre el risc d'acabar sent una simple queixa, un costum que de tant repetir-lo esdevé cua de frase que ja ni tan sols s'escolta.

Acabo de tancar l'última pàgina d'un llibre la lectura del qual ha fet que em reafirmi en una convicció que ja tenia: no podem deixar que la reivindicació de simplement figurar als llibres en lloc visible que de fa temps repeteixen els traductors literaris, acabi convertint-se en cantarella que, lluny d'aconseguir ser escoltada, els acaba, a sobre, pintant com a ploramiques.

El llibre al qual em refereixo és En la ciudad líquida, de Marta Rebón (ed. Caballo de Troya, 2017). Que no us soni el nom de l'autora quan en moltes llibreries heu vist sobre les taules edicions més o menys recents de llibres de Pasternak, de Dostoievski, de Grossman, de Txèkhov... tots ells traduïts per ella, és només una prova de quanta raó tenen els traductors en reivindicar allò que és seu.

Però és que no és només que Rebón sigui una de les traductores del rus al castellà i al català més actives dels últims anys (i dic els últims anys per centrar-me només en els seus anys de mestria, que això de la traducció, com totes les arts, és una feina de perfeccionament progressiu), és que Rebón, en aquest llibre que ara sí signa com a autora aconsegueix explicar, potser sense pretendre-ho (no està escrit en to de reivindicació aquest llibre), com el seu és un ofici que es construeix a base de domini de l'idioma i davant l'escriptori, a cop de pràctica, sí, però també a força de viatges, d'estudi, d'aprofundir en la literatura, en els autors, de no conformar-se amb la lectura de les seves obres, sinó de fer l'esforç de contextualitzar-les, d'anar més enllà, d'indagar en el moment polític, artístic, econòmic de l'entorn social al qual van ser escrites.

Llegint En la ciudad líquida, de Rebón, es descobreix que si allò que determina que un llibre sigui una obra mestra literària és la capacitat del seu autor per destil·lar un moment històric, social, aconseguint oferir un retrat humà universal, el que fa que la seva traducció sigui també peça mestra és que el traductor ha sabut resseguir el camí contrari: de l'essència ha anat al que era comú, ordinari, al que aquell autor va compartir amb els seus conciutadans, per després aconseguir transmetre de bell nou en un altre idioma, a una altra gent d'una altra època i d'un altre país l'essència de l'obra original en tota la seva plenitud.

He al·lucinat.

El nom del traductor a la coberta. Ja. Ben gros. A tots els llibres.

any pompeu fabra

[Font: A. @recatacrec]

2018, Any Pompeu Fabra

la scugnizzeria

LORENA PACHO

Una librería en el viejo bastión de la Camorra

El País

10|1|2018

Que una librería, una tienda especializada en miel y cerveza artesanal, una escuela de teatro o un parque infantil se perciban como el símbolo de una verdadera revolución solo se explica si pasa en Scampia, un barrio —gueto hasta hace poco— de la periferia de Nápoles que durante décadas fue bastión de la Camorra y que se convirtió en el mayor supermercado europeo de la droga, nido de criminalidad y paradigma de la degradación. Ahora quiere enseñar su otra cara. La que pide a gritos dejar de ser sinónimo de guerras de mafia, extorsión y omertá y que busca algo sencillo y a la vez complejo en una tierra aniquilada: normalidad.

Los columpios ocupan el lugar de una narcosala, un campo de fútbol el de 77.000 kilos de neumáticos abandonados y una escuela de educación ambiental sustituye a un vertedero incontrolado. De los 21 puntos de venta de estupefacientes solo quedan dos y en su lugar han surgido tiendas en las que se elaboran y venden productos de la zona.

"Antes había un punto de venta de drogas cada ochenta metros y hoy hay una revolución cada ochenta metros", explica el escritor Rosario La Rossa, que tras el asesinato en 2004 de su primo Antonio Landieri —lo mató una bala perdida de un ajuste de cuentas entre clanes— fundó el proyecto Voces de Scampia para denunciar y combatir a la mafia con alternativas.

Su particular aportación a la revolución es una librería que abrió hace tres meses y que es la primera que muchos han conocido en la zona. Han tenido que pasar 40 años de mafia y abandono para que en Scampia se vuelvan a vender libros. "Antes había que recorrer 10 kilómetros para poder comprarlos, no se vendían ni siquiera textos escolares. Era absurdo", dice y después pronuncia una frase significativa: "Había chicos que nunca habían leído un libro"

El local, que también es biblioteca e imprenta, está dedicado precisamente a ellos, para evitar que caigan en las redes de los clanes. Se llama la Scugnizzeria, que en dialecto napolitano quiere decir "tierra de golfillos" o "chicos de la calle". Para La Rossa se trata de "un síntoma de normalidad". En un entorno con cifras alarmantes de desempleo y delicuencia juvenil, donde comprar un arma o drogas era más fácil que conseguir un libro, ahora su lema es "trapicheamos con libros".

Además han impulsado el plan Un libro pendiente, para dejar ejemplares pagados, lo que ofrece una idea de lo que el pequeño negocio supone para el barrio en particular y la lucha contra las mafias en general.

Para sustentar el proyecto, las pasadas fiestas plantearon una "Navidad antimafia", con cestas navideñas que vendieron por todo el país y en las que productos Made in Scampia se mezclaban con libros y documentales que recogían las historias de las víctimas de la Camorra.

Al timón estaban jóvenes del barrio, menores de 30 años, que crecieron jugando a la pelota "donde se chutaban los toxicómanos", como recuerda La Rossa, y vivieron entre el reguero de muertos que dejó la guerra entre clanes. "Era lícito irse de un lugar así, pero nos quedamos y hemos demostrado que las buenas personas de este lugar pueden marcar la diferencia, sin ser héroes, siendo simplemente escritores, libreros, profesores de teatro o productores de miel.

Hoy el barrio se está convirtiendo en un modelo de cambio", asegura, y añade: "Lo que se ve en Gomorra [la serie sobre la mafia napolitana basada en el libro homónimo de Roberto Saviano] es la Scampia de hace diez años".

la mirada del caçador

JOAN TODÓ
La mirada del caçador
L'Avenç, núm. 433, abril 2017. 

A l'inici de «Lo matí de ma infantesa», el magistral conte que obre Mística conilla, de Jordi Lara, el narrador es troba al camp, en companyia de Perejaume i un catedràtic especialista en Verdaguer, a més d'un enginyer de camins. El catedràtic comença a deixar anar pedanteries, davant la indiferència dels altres, fins que l'enginyer de camins inicia una història que és, tant com la de la seva coneixença de Verdaguer, la de la seva descoberta de la natura. És com si Lara reprengués una oposició que, temps enrere, havia esbossat repetidament Prudenci Bertrana: l'intel·lectual, l'estudiós que fa una vida de biblioteca i llum artificial, contra l'artista que xafa la terra i es mou al ras. Ho dirà al pròleg de Proses bàrbares (1911), en dirigir-se al seu lector ideal, aficionat «al blau del cel i al verd de les muntanyes que et feien avorrir els llibres, els mestres i les aules», i deixarà que ho repeteixi el protagonista de Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925), comparant-se amb un amic pintor.

L'autor d'Entre la terra i els núvols, però, té una concepció gairebé sacerdotal d'aquest tracte amb la natura, cosa que el du a rebutjar, a la conferència «De les belleses de la natura i el meu goig», la mirada urbana en totes les seves variants (tant l'explícit civilisme noucentista com la perspectiva modernista, ben urbana sota el camuflatge de tremendisme rústic; és com si cerqués una certa puresa del ruralisme. Si a «La figuera dels somnis» especula sobre la intimitat de la natura, sobre com seria aquesta d'amagat dels homes, a «Els bells camins que no menen enlloc» reivindica l'anar a peu: la terra, segons ell, «exigeix a l'home pell morta, suor i algun esquitx de sang». La divisió entre camp i ciutat hi és tallant, dràstica, fins i tot maniquea. I tan persistent que és gairebé el seu tema dominant durant gairebé quaranta anys de carrera literària.

Per això la iniciativa de la «Biblioteca Prudenci Bertrana», duta a terme per les Edicions de la Ela Geminada, i que un dia d'aquests arribarà al seu terme amb l'edició de L'impenitent, resulta tant d'agrair. Entre d'altres coses, per la cura amb què s'ha tractat l'idioma original de l'escriptor, des dels seus inicis, anteriors a la reforma fabriana, fins a la seva maduresa, en què va ser dels pocs autors diguem-ne modernistes que van acceptar la nova ortografia sense gaires reserves; tot plegat sense renunciar a un cabal lèxic esplendorós, ple de troballes a cada paràgraf. Una mica com ha passat amb edicions recents de Juli Vallmitjana, Eduard Girbal Jaume o Josep Pous i Pagès, obrir qualsevol d'aquests llibres de Bertrana és l'oportunitat de redescobrir un català que ja no es gasta, ple de girs i paraules que havíem oblidat. Amb l'afegit que, de tots ells, Bertrana és potser el millor escriptor, el més difícil de menystenir.

De tot plegat, potser el volum més impressionant sigui Tots els contes, que recull llibres publicats i relats dispersos. Allà trobem, a grans trets, dues menes de text: la descripció meravellada del camp, sovint amb el pretext d'una cacera, i la sàtira social. Aquesta segona forma és, en realitat, una curiosa evolució de les seves primeres novel·les: si Violeta, Josafat, Nàufrags o Tieta Claudina, el cicle escrit (i no sempre publicat) durant la primera dècada del segle XX, mostra, segons Víctor Pérez, «situacions embafadores i excessives, proposades com a equacions morals», properes al melodrama o, fins i tot, al relat gòtic, quinze anys després El desig de pecar (1924) arrenca pràcticament del mateix tema, el desig insatisfet, per resoldre'l com un drama ridícul.

En l'altra forma, la de les sortides al camp, va imposant-se cada cop més una perspectiva autobiogràfica que serà, també, la de la trilogia final. Ja Proses bàrbares du aquest nom perquè la perspectiva del narrador és la d'un cronista, un escriptor que, segons la seva filla Aurora, no tenia gaire inventiva. La qualitat narrativa és escassa; a canvi, Bertrana entrega descripcions portentoses, plenes de detalls, en una prosa admirable, d'una riquesa lèxica enlluernadora. Una qualitat de la mirada que, cap al final de L'hereu, troba una explicació ben curiosa: el moment abans de disparar un tret és, per al caçador, de tal concentració, de tal atenció en tot el que l'envolta, que tot resta fixat en la seva percepció: «Us descriuen el paisatge, escenari de la victòria, amb la mateixa gustosa minuciositat que esmercen a fer-vos veure la víctima que s'esquitlla i el tret que l'esmicola.»

contes de fades per a un món modern

QUIM MONZÓ
Reformar la biblioteca
La Vanguardia
10|1|2018

Diumenge al vespre es va estrenar al teatre Maggio Musicale de Florència una nova versió de l’òpera Carmen de Georges Bizet. La novetat és que, al final, per comptes de morir la prota­gonista, mor el seu antic amant, el gelós Don José, el brigadier que al llibret original l’apunyala.

Cap problema. Des que gràcies a Calixto Bieito i La Fura dels Baus vam aprendre que els clàssics s’han d’am­bientar sempre entre contenidors d’escombraries o en barres de discoteca, cap obra que es preï no s'ha de dur a l'escenari tal com el seu autor la va concebre. Això és bo perquè, com deia Don Hilarión a La  verbena de la Paloma, "hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad" i no convé quedar-se enrere. Leo Muscato, director d'aquesta Carmen florentina, explica que d'entrada es va quedar parat quan el gerent del teatre li va proposar que la protagonista no morís. Precisament aquesta mort és el motor de tota l'obra! Diu Muscato: "Ell opina que en la nostra època, marcada pel flagell de les violències contra les dones, és inconcebible que s'aplaudeixi la mort d'una d'elles". Però Muscato hi va reflexionar. L'agència AFP recull els resultats d'aquestes reflexions: "Un mes després de la proposició del gerent, vaig trobar la meva solució, on Carmen no mor pas sinó que es defensa contra l'agressor, com faria qualsevol en el seu lloc". I es defensa tan bé que el mata. Tot això havent-hi "respectat escrupolosament la música i el llibret original". Però, al tanto!, Muscato és conscient que "s'hauria pogut caure amb facilitat en una visió maniquea de les coses: d'una banda els homes, horribles, bruts i malèvols, i de l'altra les dones, bones persones". No. Res d'això: "Don José és un home que lluita contra els seus dimonis interiors; hi ha moments de dolçor i de generositat, i encabat atacs de gran violència, com a les cases on hi ha violència conjugal".

No hi podria estar més d'acord. Ja d'adolescent em sobtava l'absència de dones a algunes novel·les que llegia. A Robinson Crusoe, per exemple, els protagonistes són dos mascles, Robinson i Divendres. #OnSónLesDones? El mateix vaig pensar quan em va caure a les mans La metamorfosi de Kafka. ¿Per què ha de ser forçosament un home, Gregor Samsa, qui es transformi en escarabat? ¿Per què no una dona? Però en aquestes dues novel·les no hi ha cap mort. Sí que n'hi ha a Romeu i Julieta, la tragèdia de Shakespeare. En aquest cas, la necessitat d'una revisió dràstica és evident. Hi moren tots dos protagonistes, sí, però a la nova versió hi morirà Romeu però Julieta no, perquè és dona i, per tant, capaç de fer dues coses alhora: clavar-se el punyal al pit i simultàniament —ale hop!— no clavar-se'l. En canvi, El roig i el negre de Stendhal no cal reescriure'l. Al final, el protagonista, Julien Sorel, arribista faldiller que ha intentat matar una antiga amant, mor guillotinat. Perfecte. Si hagués sigut dona, llavors sí que hauríem hagut de buscar-hi un altre final. I així amb tot: llibre a llibre, la biblioteca sencera.

paresidos rasonables

L'altre dia, repassant les millors cobertes de llibres del 2017 segons Paper Darts, vaig ensopegar amb els dissenys d'Oliver Munday i Peter Mendelsund per a la col·lecció The Pantheon Fairy Tale and Folklore Library. Que Mendelsund m'interessa força, ho certifica el fet que li hagi dedicat quatre apunts: un a les seves cobertes per als llibres de Kafka de l'editorial Pantheon i tres al seu llibre Qué vemos cuando leemos. 

Fílies a banda, la cosa és que, mentre me les mirava, va ser del tot impossible no pensar en les cobertes d'Edicions del Periscopi que, juntament amb el logo i tota la resta d'imatge gràfica de l'editorial, són obra del dissenyador Tono Cristòfol. 

Convindreu amb mi que tenen una retirada.