la santa inquisició

Hay una reconversión forzosa en la literatura: una inquisición. Se está reescribiendo la literatura infantil y se está reescribiendo la historia, un revanchismo en el que opera una instrumentalización de las minorías. La ubican a Marguerite Duras como una mujer oprimida cuando no lo fue, cuando dijo que no era feminista y no creía en las etiquetas, al igual que Yourcenar. Y, aun así, Duras fue una mujer crucial en su época. Le cambian el nombre a George Sand por su nombre femenino de nacimiento, Amantine-Aurore-Lucile Dupin, pero George Sand decidió ser del tercer sexo, ni hombre ni únicamente mujer, como la apodó Flaubert. Eso es ir contra la voluntad del autor. Se buscan traductores afrodescendientes para traducir a autores afrodescendientes, no binarios para traducir a no binarios. Esa reducción del ser humano a su condición genital, biológica, de identidad de género, sexual o a su color de piel, es propia del fascismo. Es una clasificación de la que huyeron horrorizados en el siglo xx y que hoy estamos, colaboradores mediante, retomando en el arte. Vaciar el lenguaje de violencia es imposible.

Ariana Harwicz. El ruido de una época. Gatopardo, 2023. P. 23.

 

lectors sensibles

Imma Monsó

Lectors sensibles
La Vanguardia
27|9|2023

 

Fins ara, quan sentíem parlar de "lectors sensibles", enteníem que es tractava de la mena de gent que llegeix amb tots els sentits. Gent que llegeix per viure amb més intensitat, que assumeix el risc de sentir-se provocada, sobresaltada, qui sap si ofesa. Gent que s'endinsa en una obra per compartir els seus dimonis amb la veu literària (i, com a tal, sempre única) que ressona al llibre. Gent que llegeix ficció per eixamplar els horitzons de la consciència, no pas per estrènyer-los.

Ara, en l'entorn professional del llibre, per "lector sensible" s'entén una nova figura (ja habitual al món anglosaxó, però força desconeguda a Europa), que s'encarrega de vigilar la correcció política del manuscrit per evitar ofendre qui es pugui sentir ofès.

És una missió rarota, que tendeix a aplanar inevitablement l'obra literària, a suprimir el que sobresurt dels límits de la nova ortodòxia en l'expressió, a esborrar el que provoca malestar en determinades minories (...però no pas en d'altres). Aquest afany uniformitzador és tota una paradoxa quan s'aplica a la literatura de ficció, que sempre ha estat (si exceptuem les èpoques de tenebres) un espai de llibertat, que serveix, precisament, per dir allò que no es pot dir a cap altre lloc.

Fa uns dies el tema va tornar a l'actualitat mediàtica: un finalista del premi Goncourt, Kevin Lambert, 30 anys, canadenc, va confessar haver acudit a un d'aquests professionals de la sensibilitat perquè li corregís les possibles relliscades. Un altre escriptor, Nicolas Mathieu, 45 anys, francès, va expressar públicament el seu desacord, per acabar declarant que espera que aquesta plaga no arribi al món editorial europeu.

Francament, com Mathieu, jo també ho espero. Espero que el patrimoni cultural europeu eviti contaminar-se de l'insuportable infantilisme americà. Desitjo que en el futur no ens veiem obligats a buscar i a esperar durant anys (com ens ha passat amb Vassili Grossman i amb tants d'altres) la versió íntegra i no censurada d'una obra literària. I espero poder continuar vivint en un univers narratiu on els autors es responsabilitzin de la seva pròpia obra, i els lectors, de les seves lectures, sense esperar que un bon censor sensible s'ocupi de retirar els explosius com si es tractés d'un camp de mines.

 

la bíblia, prohibida per pornogràfica

ANDREU BARNILS
La Bíblia, prohibida per pornogràfica
VilaWeb
3|6|2023

 

Un pare nord-americà, molest pels molts llibres que l’onada conservadora feia treure de les biblioteques i dels plans d’estudis amb l’excusa que mostraven valors no aptes per a nens (LGTBI, conflicte racial, etc.), va idear un pla de contraatac. I el març passat va demanar que es retiressin de les biblioteques de les escoles del seu districte escolar, al nord d’Utah, “un dels llibres més pornogràfics que es poden trobar, la Bíblia”. La premsa local va recollir els detalls que el pare havia enumerat: “Incest, onanisme, bestialitat, prostitució, mutilació genital, fel·lació, consoladors, violacions i fins i tot infanticidi.“ En la sol·licitud, el pare extreia uns quants fets del text religiós. “Sens dubte trobareu que la Bíblia, sota el codi d’Utah Ann. 76-10-1227, no té valors seriosos per als menors, perquè és pornogràfica, segons la nostra nova definició.”

Aquest pare al·legava, d’una manera intel·ligent, una nova llei, promulgada a Utah el 2022, que obria la porta perquè els pares fessin la petició de treure llibres de les escoles, i la nova definició de pornografia i de valors poc edificants, més oberta, que ampliava la llista de llibres que es podien prohibir.

Doncs bé, la setmana passada el districte escolar va donar part de raó al pare i va prohibir la Biblia a les biblioteques de primària i de grau mitjà d’aquella part dels Estats Units per raons de “vulgaritat i de violència”. Però, a les biblioteques dels instituts, no. La mesura afecta els nens, no pas els adolescents, de set o vuit escoles, amb uns 72.000 alumnes. I no solament el districte ha donat la raó al pare, sinó que el legislador del partit republicà que va redactar la llei del 2022 que permet de prohibir llibres (legislador que al principi havia considerat una broma que ningú volgués prohibir la Bíblia) dijous va canviar d’opinió i, al seu mur de Facebook, hi deia que retirar la Bíblia estava bé, amb l’argument que llegir la Bíblia era un desafiament per als menors, i que era millor que la llegissin a casa, acompanyats dels pares. Per tant, fora la Bíblia de la biblioteca. 

I el republicà ajuntava el seu text amb el hashtag #SafeNOTSexualizedUtahSchools!! EscolesUTAHseguresinosexualitzades. I demanava seguidament que es revisessin tots els materials escolars.

Ahir dissabte la bola continuava creixent, i ara el districte té una altra petició de retirada: un pare vol que es retiri El Llibre dels Mormons. Això, a l’estat d’Utah, no és cap anècdota, perquè l’estat d’Utah és de majoria mormona. (La Bíblia ja es va prohibir el 2022 a Texas, si bé la decisió resta pendent de revisió).

L’onada conservadora porta a retirar la Bíblia de les biblioteques. Pocs exemples més bèsties de tret al peu.

de dahl a baix

JEAN MURDOCK
De Dahl a baix
Valencia Plaza
2|3|2023

La reescriptura de les obres infantils de Dahl per part de Penguin obri la veda a la revisió d’una infinitat de creacions literàries i culturals

Tots hem sentit allò de Roald Dahl; que Puffin, segell de Penguin, ha reescrit les seues obres infantils de dalt a baix. (Imagine que els seus llibres per a adults –en especial Oncle Oswald i Del diari de l’Oncle Oswald–, Penguin els cremarà directament en la plaça de la vila).

El que ningú no ha desvetllat fins ara és que, sense dir res a ningú, ja s’està repintant la Capella Sixtina, no sense gran controvèrsia sobre la reassignació de banyes, trompetes i tapadores; aprimant les figures de Rubens i engrossint les de Modigliani –en el camp de l’escultura, llevant a Botero el que li falta a Giacometti–; reescrivint les obres d’Agatha Christie –l’Orient Express, per exemple, ara és un autocar amb plaques solars i hort interurbà en el sostre–; de la Bíblia han salvat les tapes, però sense el llom, en considerar-lo carni; a Austen li han deixat l’orgull, però li han tret el prejuí, i la criatura de Frankenstein està feta íntegrament amb parts de donants voluntaris amants del patchwork.

Per la seua banda, el guardià ja no és entre el sègol, per tal d’evitar-li l’exposició al gluten; el Quixot ja no és eixut ni Sancho gros, i ara comença així: “En un lloc del planeta Terra, el nom del qual no cal consignar per no marginar la resta, no fa molt de temps que vivia una persona humana de les de mòbil reciclat, empatia en rastre, amor pel transport públic i fotos de gatets. Un putxero amb prou més de verdura que de carn, tofu les més de les nits, formatge sense lactosa els dissabtes, quinoa els divendres i alguna kombutxa els diumenges consumien les tres parts del seu loft ideal per a fadrins”.

El casalot, de Dickens, ha passat a anomenar-se Solució habitacional amb càrregues; Les mil i una nits han quedat reduïdes a 280 caràcters amb espais; la famosa novel·la de Stendhal s’ha rebatejat com El roig i el negre o el color que més t’agrade; a Virginia Woolf li han donat Un ‘casoplón’ propi amb hipoteca variable; naturalment, Moby Dick és ara Moby Penis i Ahab és una biòloga marina que viu una història d’amor no binària interspecies i ecoabismal però impossible amb la balena i al final la torna a la mar sana i estàlvia (però ella –la biòloga– contrau una gonorrea crònica de magnitud cetàcia que li impedix per a sempre més enfundar-se en el vestit de neopré biodegradable). Ai, quin Dahltabaix!

la santa inquisició

POR HILLEL ITALIE
Bibliotecas de EEUU ven intentos récord de prohibir libros
Los Angeles Times
24|3|2023

 

Los intentos de prohibir y restringir libros en escuelas y bibliotecas públicas siguen en aumento y batieron un récord en 2022, según un nuevo reporte de la Asociación Estadounidense de Bibliotecas (ALA, por sus siglas en inglés) publicado el jueves.

La asociación registró más de 1.200 reclamaciones en 2022, casi el doble que el récord anterior de 2021 y de lejos la cifra más alta desde que la ALA empezó a recopilar los datos hace 20 años.

“Nunca había visto algo así”, dijo Deborah Caldwell-Stone, quien dirige la Oficina por la Libertad Intelectual de ALA. “Los dos últimos años han sido agotadores, aterradores, indignantes”.

El reporte del jueves no sólo documenta el creciente número de reclamaciones, sino también su naturaleza cambiante. Hace unos pocos años, las quejas solían proceder de padres y otros miembros de la comunidad y se referían a un libro concreto.

Ahora, las peticiones a menudo piden retirar varios títulos y están organizadas por grupos nacionales como el conservador Moms for Liberty (madres por la libertad), que dice tener una misión de “unificar, educar y empoderar a los padres para defender sus derechos parentales en todos los niveles del gobierno”.

El año pasado se presentaron objeciones contra más de 2.500 libros, en comparación con los 1.858 de 2021 y apenas 566 en 2019. En muchos casos se impugnaron cientos de libros en una sola queja. La ALA basa sus datos en reportes en medios de comunicación y notificaciones voluntarias de bibliotecas, y admite que las cifras reales podrían ser mucho mayores. Bibliotecarios de todo el país han referido acoso y amenazas de violencia o acciones legales.

“Cada día, bibliotecarios profesionales se sientan con padres para determinar cuidadosamente qué material de lectura es más adecuado para las necesidades de sus hijos”, dijo en un comunicado la presidenta de ALA, Lessa Kanani’opua Pelayo-Lozada. “Ahora, muchos trabajadores de bibliotecas enfrentan amenazas a su empleo, su seguridad personal y, en algunos casos, amenazas de cargos penales por proporcionar libros a jóvenes que ellos y sus padres quieren leer”.

Algunos libros han sido impugnados por personas progresistas debido a lenguaje racista -en especial el clásico “Las aventuras de Huckleberry Finn”, de Mark Twain-, pero la inmensa mayoría de las reclamaciones eran de conservadores e iban dirigidas a obras con temas raciales o LGBTIQA+, dijo Caldwell-Stone. Entre ellos están “Gender Queer”, de Maia Kobabe; “Lawn Boy”, de Jonathan Evison; “The Hate U Give”, de Angie Thomas, y una edición en libro del “1619 Project”, un reporte ganador del Pulitzer publicado por The New York Times sobre el legado de la esclavitud en Estados Unidos.

Se han propuesto o aprobado leyes que facilitan las restricciones de libros en Arizona, Iowa, Texas, Missouri y Oklahoma, entre otros estados. En Florida, donde el gobernador, Ron DeSantis, ha aprobado leyes para revisar los materiales de lectura y limitar las conversaciones en escuelas sobre identidad de género y libros sobre raza, se retiraron de forma temporal o indefinida títulos como “Looking for Alaska” (“Buscando a Alaska”), de John Green; “Hopeless”, de Colleen Hoover, la novela distópica de Margaret Atwood “The Handmaid’s Tale” (“El cuento de la criada”) y el libro ilustrado de Grace Lin “Dim Sum for Everyone!”.

Más recientemente, el distrito escolar del condado Martin de Florida retiró decenas de libros de sus escuelas primarias e intermedias, incluidas numerosas obras de la novelista Jodi Picoult y los libros de suspenso “Beloved” de la ganadora de un Pulitzer Toni Morrison y “Maximum Ride”, de James Patterson, una decisión que el autor superventas tachó en Twitter de “arbitraria y que raya el absurdo”.

DeSantis ha descrito los reportes de prohibiciones masivas como un “bulo” y en un comunicado publicado este mes afirmó que las acusaciones revelan que “algunos intentan utilizar nuestras escuelas para adoctrinar”.

Algunos libros consiguen regresar. Las autoridades del distrito escolar del condado Duval, en Florida, fueron muy criticados por retirar “Roberto Clemente: The Pride of the Pittsburgh Pirates”, una biografía para niños del fallecido astro puertorriqueño del béisbol. En febrero anunciaron que el libro volvería a las estanterías y explicaron que habían tenido que revisarlo y comprobar que no incumplía ninguna ley estatal.

lectors sensibles

ANNA GUITART
Només nens prims a classe
Ara
25|2|2023

Encara sobre Roald Dahl, sí. Ja em perdonareu, però no me’n puc estar. Entre els meus llibres preferits hi ha Charlie i la fàbrica de xocolata, i Roald Dahl m’ha regalat moments de lectura tan fabulosos que la polèmica d’aquesta setmana me l’he pres com una cosa personal. Ja estic arremangada, som-hi.

D’entrada, vull felicitar els hereus de Roald Dahl, que s’han venut al sistema (poques vegades he estat tan convençuda de recórrer a una frase tòpica), cosa que confirma que, efectivament, l’objectiu que hi ha darrere els canvis, segons ells, d’acostar els llibres a la realitat actual, es compleix. Endavant amb el capitalisme. El classisme, certament present a la nostra societat, que tampoc hi falti. Fora les caixeres de supermercat i les secretàries que va imaginar Dahl i que servien a les bruixes per passar desapercebudes, i endavant les científiques i les empresàries (que, d’altra banda, sempre endavant, però aquest no és el tema d’avui). Seguim amb el políticament correcte, tan en voga, i eliminem els grassos. No, de debò, no només la paraula, com han fet ells, eliminem-los: que només els nens prims puguin anar a escola. M’estic passant? Perdoneu: els enormes que hi vagin, també. Es veu que aquesta paraula sí que la poden tolerar els lectors sensibles que han fet de conillets d’índies per decidir quins canvis calia introduir. Ai, els lectors sensibles... Ho he intentat, de debò, però a partir d’aquí tiro la tovallola. Ja no puc seguir donant la raó als gestors de l’herència de Roald Dahl.

Justificar l'injustificable

Estava disposada a fer els ulls grossos amb l’apropiació i la censura (soc una dona del meu temps), però això dels lectors sensibles no m’agrada ni per fer-ne ironia. Aprofitar-se de les criatures per justificar l’injustificable ja no ho puc comprar. Sobretot, tenint en compte el respecte que l’autor tenia pels nens, i que explicava tan bé la gran Teresa Duran a Cavall Fort: “Dahl tracta els seus lectors, adults o infants, com a persones intel·ligents i plenament capacitades per a gaudir amb la ironia, la irreverència i la imaginació d’un autor políticament incorrecte, però extraordinàriament crític amb la injustícia o l’abús de poder”.

Quentin Blake, l’il·lustrador de les obres de Dahl (quina parella, quin talent!), el descriu com un adult entremaliat, i creu que una de les claus del seu èxit era que sempre es posava del costat dels nens. Poques vegades un autor ha connectat tant amb les criatures, certament, i em sembla que això s’ha vist aquests dies de polèmica: han sortit a defensar-lo veus de totes les generacions, que estic convençuda que ho feien des del record o la marca que els han deixat les lectures que van fer de Dahl de petits (i no tan petits). Tots som gent a qui Roald Dahl va fer pessigolles: ell utilitzava aquesta expressió, creia que un llibre sempre ha de fer pessigolles per no avorrir els nens. També deia que no li costava fer-ho, perquè el que els feia riure era el mateix que el feia riure a ell. Rebia centenars de cartes de lectors petits, i sempre les contestava. Quan va morir, als 74 anys, el van enterrar amb algunes de les seves coses preferides: els seus llapis, pals de billar, una serra (?), vi negre i xocolata. Espero que encara n’hi quedi, de vi i de xocolata. Aquests últims dies, en deu haver necessitat.  

 

_________________________

P.S: Si no esteu al cas de la polèmica....Reescriuen Roald Dahl per eliminar termes com "lletja" o "gras": censura o actualització?

biblioteca i gènere (la correcció política ens matarà)

MONTSE LLORENS
L’Escola Tàber de Sarrià, treu el sexisme de la seva biblioteca
betevé
8|4|2019

L'Associació Espai i Lleure i la comissió de gènere del centre han retirat els títols d'infantil que no potencien una visió igualitària

L’Associació Espai i Lleure i la comissió de gènere de l’escola pública Tàber n’han analitzat la biblioteca d’infantil amb perspectiva de gènere i han retirat 200 contes sexistes, el 30 % del fons. El 60 % tenen algun estereotip de gènere, però s’han mantingut per no deixar la biblioteca sense llibres. Només un 11 % són positius en perspectiva de gènere perquè no segueixen estereotips i ofereixen diversitat. Els resultats del projecte Biblioteca i gènere es publicaran a l’Observatori de la Igualtat de Gènere de l’Institut Català de les Dones.

Dones cuidadores i homes valents 

Durant el curs escolar passat la comissió de gènere del centre va valorar els 600 contes de la biblioteca d’infantil a través d’una anàlisi exhaustiva del seu contingut, en què es van tenir en compte el nombre de personatges de cada sexe, si eren protagonistes o secundaris o quins rols desenvolupaven. S’ha conclòs que la majoria de personatges femenins són secundaris i se’ls atribueixen tasques de cures o maternitat o tenen rols relacionats amb l’amor. En canvi, els personatges masculins són protagonistes i desenvolupen tota mena de rols amb actitud valenta i competitiva.

Contes que creen identitats

Segons l’Associació Espai i Lleure, els contes que es llegeixen d’infant tenen un gran impacte en la formació de la identitat de la persona, ja que es naturalitzen conceptes en una edat en què encara no es té capacitat crítica. Segons l’entitat, si els contes són sexistes poden contribuir, a la llarga, a actituds violentes, masclistes o, fins i tot, de violència de gènere.

Iniciativa pionera

Durant aquest curs escolar a l’Escola Tàber s’està analitzant la biblioteca de primària per descartar-ne els llibres sexistes, tal com s’ha fet a la d’infantil. El projecte Biblioteca i gènere s’exportarà a les escoles bressol públiques de Sant Feliu de Llobregat el proper curs escolar. S’espera que aquest projecte pugui arribar al màxim de biblioteques escolars possibles, així com també als diversos àmbits dels centres.

Llegiu també: 

Vetada ‘La Caperucita Roja’ por sexista. Ivanna Vallespín. El País, 11|4|2019.

Los bibliotecarios critican que se retire de la escuela ‘La Caperucita’ por sexista. Carina Farreras. La Vanguardia, 12|4|2019.

Contes sexistes? Sí, però amb una mirada crítica. Ivanna Vallespín. El País, 12|4|2019.

Llibres infantils sexistes: cal retirar-los o reinterpretar-los? Laia Vicens. Ara, 12|4|2019.

La prova del cotó: el test Bechdel. De casa al club, 19|5|2014.

Contes de fades per a un món modern. De casa al club, 19|10|2010.

⇝

Fa molt de temps, en una època llunyana, els homes (perdó: les persones masculines) de mitjana edat es reunien en els seus clubs elitistes, fumant sense parar puros pudents, i s’explicaven, els uns als altres, les aventures de la nit abans, exagerant-les una mica, si calia. Algunes d’aquestes aventures s’han perpetuat al llarg dels segles en forma de contes infantils, amb personatges tan famosos com la Caputxeta Vermella, la Ventafocs, els tres porquets, la Blancaneu, Joan i la mongetera… El problema és que aquelles aventures (i per tant aquests contes infantils) eren (i són) sexistes i racistes, discriminatoris en qualsevol cas, i mostren un menyspreu constant pels valors culturals que, com a persones, mereixen les bruixes, les fades, els animals, els gnoms, l’ecologia en general i, en particular, el reciclatge i els drets dels no fumadors.

Finalment, però, després de segles d’obscurantisme, James Finn Garner ha tingut el coratge de reescriure aquests contes infantils d’acord amb els temps políticament correctes a què afortunadament ens acostem. El company Garner és escriptor i actor, i viu a Xicago. Publica al Chicago Herald Tribune i actua a la Chicago Public Radio.

opcions

JOSEP MARIA FONALLERAS
Opcions
elPeriódico
29|10|2018

Fa poc, vaig assistir a una sessió teatral en què es posava en dubte i es criticava ferotgement l'opció que va triar Shakespeare a l'hora d'escriure sobre la pudor de Dinamarca

Fa uns dies, Quim Monzó escrivia a 'La Vanguardia' sobre una col·lecció de llibres que pretenen "construir una visió del món més àmplia i inclusiva que la que trobem actualment en la nostra societat". Era un article hilarant, com ho és la pretensió de l’editorial: convertir diversos clàssics en lectures adaptades i corregides segons una determinada manera de veure les coses, ben diferent a la que tenia l’autor quan va escriure l’original. Els exemples expliquen la idea: 'La principesa', que adapta 'El petit príncep', o 'La casa de Bernardo Alba' (¡‘Bernardo’, sí!), que, "a més d’introduir canvis en el gènere d’alguns dels personatges reorienta les seves inclinacions sexuals". ¡‘Reorienta’, sí!

Fa poc vaig assistir a una sessió teatral en què es posava en dubte i es criticava ferotgement l’opció que va triar Shakespeare a l’hora d’escriure sobre la pudor de Dinamarca. Una coneguda escriptora combativa va dir: "I Ofèlia, ¿què? ¿Com sabem el que pensava Ofèlia? ¿Per què només ens arriba la versió de Hamlet? ". Home, és fàcil de contestar. Perquè l’amic William va decidir que el protagonista fos ell, igual com Flaubert va optar per Emma Bovary i no pel seu marit, Charles. O igual que l’amic Joyce, que no era un exemple de res i que va crear –Molly Bloom– un dels personatges femenins més gloriosos de la història. Les coses són així, i mentrestant el gat no para d’anar a la perruqueria.

la contrasenya és inclusivitat

QUIM MONZÓ
La contrasenya és 'inclusivitat'
La Vanguardia
26|10|2018

Si sou aficionats a visitar de tant en tant la secció de llibres d’Amazon a veure quines novetats hi ha, potser hi haureu trobat una meravella: una adaptació a l’espanyol d’ El petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry que es titula La principesa. Si la traducció tradicional castellana es titula El principito, semblaria lògic que li haguessin posat La principita, però passa que la paraula princesa arrossega una càrrega de menyspreu sexista que no te l’acabes.

L’autor de la nova versió és un misteriós M.H. (“redactor, il·lustrador, traductor”) i Saint-Exupéry hi consta com a autor, encara que el text que ell va escriure s’allunya molt d’aquest que ara es pot comprar per 10,50 euros (tapa tova). L’han publicat a la col·lecció Espejos Literarios. L’aviador protagonista passa a ser una aviadora, hi ha “una paritat (?) 60%-40% de personatges femenins i masculins” i la serp que es menjava un elefant és ara un volcà, per no estigmatitzar el pobre regne animal, que tots i totes hem de respectar. Diu l’editor: “ La principesa és una adaptació de l’obra que Antoine de Saint-Exupéry va publicar per primera vegada el 1943. Fidel al missatge transmès per l’autor, La principesa és més que una simple traducció de gènere [...]. El públic infantil i adult que llegeixi La principesa acompanyarà la nostra aviadora protagonista en el seu redescobriment de l’amor i l’amistat a través de la seva petita amiga de cabells violetes, viatjant a planetes on els oficis són exercits indistintament per homes i dones i on els animals reben un tracte una mica més amable que a l’obra original”. Aquest mateix M.H. té un altre llibre a Amazon: La casa de Bernardo Alba (reorientación de la obra de Lorca, con Federico en el papel de Adela). Diu l’editor: “ La casa de Bernardo Alba és una reinterpretació de la clàssica obra de teatre de Federico García Lorca. Aquesta versió, a més d’introduir canvis en el gènere d’alguns dels seus personatges, reorienta les seves inclinacions sexuals per mostrar un nou univers”. Cágate, lorito.

La idea que hi ha rere aquesta col·lecció és reformular les obres mestres de la literatura: “En aquests llibres derivats de l’obra matriu, les persones pertanyents a grups tradicionalment discriminats poden veure reflectida la seva ­realitat sense necessitat de renunciar a les nostres joies literàries, identificar-se més fàcilment amb els personatges protagonistes per viure a través de la imaginació les seves aventures i amargors i, en definitiva, construir una visió del món més àmplia i inclusiva de la que trobem actualment en les nostres societats”. Què fàcil seria parafrasejar Madame Roland i dir: “Ah, inclusivitat! Quants crims es cometen en nom teu”.

Però no sols no ho faré sinó que des d’ara mateix em poso a disposició de la consellera Laura Borràs per –quan deixi de fer classes de repàs als diputats de Cs i en puguem parlar– dedicar les meves estones de lleure a adaptar els clàssics catalans a fi de fer-los també més in­clusius i menys heteropatriarcals. Si a ella li sembla bé, jo començaria per ­Tiranta la Blanca.

els lectors que no sabien llegir ficció

XAVIER ALIAGA
Els lectors que no sabien llegir ficció
El temps
Núm. 1775, juny 2018

Els límits entre realitat i ficció i la recepció entre els lectors de les obres que juguen amb aquests límits ha estat un tema recurrent dels estudis literaris. Darrerament, però, entre la crítica i els autors es detecta una dificultat creixent en els receptors de literatura per llegir en clau de ficció les obres. Parlem d’una fixació per interpretar com a realitat, o fins i tot fer-ne lectures ideològiques en clau de present, tot allò que emana dels textos. La confusió respon a molt diversos factors que analitzem amb escriptors i especialistes.

“Parlem poc de la dificultat de la gent de llegir la ficció com a ficció”. Aquesta piulada de l’escriptor i crític Joan Todó donà lloc a un interessant fil de comentaris. El detonant havia estat una conversa a l’Escola Bloom entre l’escriptor i crític xilè Gonzalo Maier i el seu compatriota Carlos Acevedo. Maier, que es va doctorar a Holanda, és un escriptor caracteritzat per la hibridació de gèneres en llibres com Material rodante o El libro de los bolsillos. En el primer, el narrador agafa cada dia un tren i visita un país proper dels Països Baixos. En el segon, va parlant del que té a les butxaques: claus de casa, condons o diners solts. “El fet curiós és que a Espanya s’han agafat aquests volums com llibres de memòries o de viatges, quan són en realitat novel·les rarotes”, explica Todó. 

El mateix escriptor té l’experiència directa de L’horitzó primer (2013), que narra la història d’un jove escriptor que torna al seu poble, la Sénia, per fer el pregó de festes. Todó és nascut a la Sénia, la qual cosa es prestava a difuminar fronteres, però el cert és que mai no havia estat pregoner. I el llibre començava amb un paràgraf que obria el joc i que s’havia de saber llegir: “Jo sóc l’Escrivent. Tu, el Protagonista. La gent sovint ens confon, malgrat que sempre anem junts, perquè no em veuen; ni tan sols sospiten que jo existeixi, tot i els colps d’aire que, com una porta mal tancada, s’escolen en forma de contradiccions entre el que dius i el que fas”.

El llibre contenia llocs i referents procedents de la realitat, però el gruix de la història era una invenció. “Hi ha un moment en què surto jo però parlo de mi en tercera persona. Però la resta és ficció. I, malgrat això, L’horitzó primer es llegia com un llibre de memòries —apunta l’autor abans de llançar una conclusió—. Molta gent no està acostumada a llegir ficció. O sí, si és molt evident”. El creuament de gèneres i fenòmens com el de l’autoficció, entesa com la literatura escrita en primera persona amb elements vivencials, estan en el rerefons de la confusió. O dels “malentesos”, com explicava en aquesta mateixa revista Vicenç Pagès [mireu EL TEMPS del 19 de setembre de 2017]: “La pregunta més impertinent que es pot fer a un autor és també una de les que apareixen més sovint a les entrevistes: ‘Aquesta novel·la és autobiogràfica?’. La resposta més pertinent és, sens dubte, ‘I a tu què t’importa?’. Al capdavall, ens interessa la literatura, no pas les xafarderies”.

Adverteix Todó: “Tinc la sensació que enmig de tot açò hi ha una mica de sobreexposició i un cert analfabetisme funcional que fan que s’acaben llegint coses com si foren reportatges”. I ho diu en referència a les xarxes socials, al fet que se sàpiguen coses sobre els autors, la manera com s’opina públicament sobre l’opinió dels altres, “estar a la que ratlla sobre si hi ha opinions masclistes, racistes o supremacistes”. “La gent tendeix a llegir les novel·les com un espiell de la vida dels altres”, conclou.

L’escriptor posa també com a exemple Joyce i les gallines (2016), la primera novel·la d’Anna Ballbona, amb una protagonista amb no poques concomitàncies amb l’autora, com ara la procedència geogràfica, el treball en un diari, l’ús habitual del tren de rodalia... “Però no era una autoficció”, adverteix Todó. “Jo estic una mica escaldada de les llufes de l’autoficció —confessa Ballbona— perquè a nivell crític en la novel·la se m’atribuïen coses que es donava per fet que eren autobiogràfiques”. “Jugar amb els punts de vista i els jos forma part del joc literari”, argumenta l’autora, que recorda que el seu primer poemari, La mare que et renyava era un robot (2008), havia de fer un esforç per explicar que no es tractava d’un poemari-retret. “Sovint l’autor juga, però sovint també ho busca, això. Tothom juga amb elements propis, però que la gent pensi el que vulgui”, apunta. En tot cas, aquella obsessió amaga un perill, “parlar de certs temes com si fossin la teva vida. Aquesta identificació tan gran pot amagar unes altres lectures”, alerta Ballbona. I apunta una altra qüestió interessant: “La literatura és literatura i els podem trobar amb un jo literari que siga un fill de puta o una dona estrambòtica”. Un tema que, indefectiblement, ens condueix cap a unes altres derivades.

El parany de la correcció política

El crític Alfred Mondria adverteix que fins i tot quan llegim autobiografies a l’ús “hi ha passatges memorialístics que segur que tenen una part de ficció i passatges de realitat que han partit de la narrativa. I autors que parteixen de les seues vivències per crear el seu món narratiu, com és el cas de l’obra de Philip Roth”, diu.

A banda d’això, Mondria troba que, actualment, “fem una lectura molt ideologitzada de la literatura. Un exemple és la recent polèmica sobre Lolita, de Vladimir Nabokov”, assenyala en al·lusió a la crítica de l’obra llançada per Laura Freixas com una apologia de la pederàstia. “És interessant veure com un individu que genera repulsió és capaç de generar tendresa i captivar el lector. Això no fa de Nabokov un partidari de la pederàstia”. “En literatura tots els jocs han d’estar oberts: un personatge repulsiu pot ser atractiu des d’un punt de vista literari. En aquest punt, un tema fonamental és el to: autors com Dickens o Roth donen a la seua literatura un to de convicció i versemblança que fa que guanyen el capítol”, assegura. “Un dels grans mèrits de Roth és entrar en determinats temes com el racisme sense edulcorar-los”, rebla.

Todó anota, per la seua banda, el cas de Viatge al fons de la nit, de Louis-Ferdinand Céline, un escriptor certament repulsiu ideològicament però que basteix una gran obra. “Perquè la vida del protagonista coincideix bastant amb la seva, però és evident que, perquè una narració sigui creïble, compten les experiències”. Després, la resta de consideracions.

Mondria, altrament, cita la correcció política com un dels grans perills de literatura, ja siga quan s’entra en camps “com el de la literatura infantil o juvenil per traslladar idees i intentar colar missatges benpensants”, o quan es mira amb els ulls del 2018 autors com Rudyard Kipling, Joan Fuster o Josep Pla. “El gran valor de la sèrie negra de George Simenon és el grau de comprensió que mostra envers el criminal o l’assassí, sense que això comporte cap justificació. Com ara no podem llegir Moby Dick en clau de salvament de les balenes”. “Harold Bloom ja denunciava aquest tipus de lectures, aquest era un debat que es donava als Estats Units a les dècades del 1960 i 1970. Wirginia Woolf o Mercè Rodoreda no són millors escriptores perquè siguen feministes. Això és un valor afegit, un valor més. Però les claus de la literatura són unes i les dels valors morals són unes altres”, remata.

“Passem per una etapa en què es vol passar la ficció pel tamís de la correcció política. A les novel·les ha de poder haver-hi homes abusadors i dones cabrones sense que això sigui apologia. Perquè, si hi ha apologia, ja la notarem. La ficció és ficció. I una altra cosa és emprar una novel·la per colar un missatge, sigui el que sigui. En tot cas, estem en una època d’extrems, d’una defensa d’allò políticament correcte que no és tan lluny del puritanisme conservador”, assegura Ballbona. Això té conseqüències sobre la literatura? “Estem en una situació política en la qual tot s’ajunta, les tensions són terribles. Res no és casual ni anodí, tot és una tria. I aquestes tensions passen a la ficció perquè la realitat les sacseja”, abunda l’escriptora. 

Narrador-autor-personatge, el triangle equivalent

Quan Todó llançà l’ham per Twitter, un dels primers a arreplegar-lo fou Borja Bagunyà, crític i professor i un dels responsables d’Escola Bloom. Aquest estudiós assegurava que al seu centre la qüestió havia estat motiu de debat recurrent. “El que notàvem és que als darrers anys hi ha hagut un gir no només d’interès per la realitat sense qüestionar-la sinó que, a més, s’havia creuat amb la subjectivitat, el retorn a les narratives de la pròpia experiència, a allò testimonial, autoficcional. I a Catalunya es tractava d’una autoficció que, amb algunes excepcions com Todó o Adrià Pujol, no és irònica, és molt solemne. No hi ha un intent de riure’s d’aquesta pretensió autobiogràfica”.

Bagunyà situa l’origen de l’interès cap a l’any 2010, amb un llibre-manifest de David Shields, Reality Hunger (Fam de realitat). A grans trets, Shields venia a dir que la ficció era morta, que la invenció de personatges havia perdut tot el sentit i que la literatura havia de nodrir-se, per tenir força, de les experiències, amb els fets reals ficcionats. Portat a l’extrem, assegura Bagunyà, els escriptors no podrien parlar “de coses que no parteixin de la nostra identitat política. És a dir: jo només podria escriure com un home blanc, heterosexual i català. Si escric sobre un dona negra, ja estaria impostant”. “Som en una època neovictoriana: essencialment, el triangle entre narrador, autor i personatge, s’ha convertit en un triangle equivalent”, teoritza. 

La conseqüència és que “hem convertit la ficció en document, ho llegim tot en clau de document. Els únics llibres que llegim com a ficció són els de gènere negre, la ciència-ficció... Han de ser gèneres molt marcats. Si no, ens trobem amb la incapacitat de llegir la ficció com un artefacte”. Fins al punt que molts autors es veuen obligats a aclarir els punts de ficció de les obres, “reivindicar el caràcter d’escriptura i ficció del que fan”. “I quan ho traslladem a la ficció, no som capaços de llegir això com un dispositiu artístic. El tipus d’autor que no té una trajectòria o una experiència interessant ha entrat en crisi”, argumenta. 

Bagunyà es mostra “completament d’acord” amb molts dels arguments expressats més amunt sobre les lectures en clau de moral present. “Llegim de tal manera que demanem que l’obra i l’autor, les seves moralitats, siguin la mateixa. I que coincideixin amb les nostres. Si no, es genera un problema. De vegades deixo de llegir un autor perquè a les xarxes va dir no se sap què i penso que la seva moral impregna tota l’obra. Oblidem el tall entre autor i obra”. “Si no som capaços de llegir Madame Bovary com una novel·la i no com una apologia de la infidelitat, estem perduts”, rebla.

Hi ha, fins i tot, més conseqüències: “Ara el valor literari no passa per la forma, sinó perquè algú expressi una experiència important o rellevant representativa. Javier Calvo deia en un article que hem substituït representació per representativitat: ara del que es tracta és de representar col·lectius, experiències, formes de vida”. “Hi ha una diferència gran entre l’èxit dels llibres que possibiliten una lectura documental d’aquells que no. Només cal que comparis dos llibres igualment interessants i ben fets: els llibres que tinguin aquesta lectura representativa tindran més èxit que els que no”. 

Malgrat tot, Todó apunta un cert “moviment pendular”, el fet que propostes que es distancien d’aquella onada autoficcional tenen una bona rebuda crítica, com ara un grapat de novel·les, com Els estranys, de Raül Garrigasait, Aventures i desventures de Joan Orpí, de Max Besora, o Els romanents, de Víctor García Tur, possibles respostes a la saturació anterior de la literatura del jo. “Podria ser, però jo no tinc tan clar que sigui un moviment pendular. Crec que el centre l’ocupa aquell tipus de lectura neovictoriana. I l’únic que sobreviu són les propostes de gènere. Fixa’t que, de les que m’has esmentat, dues són novel·les històriques, tenen molt marcat el caràcter de gènere, tot i que siguen molt estranyes. I fixa-t’hi, la més premiada, Els estranys, juga amb una textura autobiogràfica”, argumenta. “I segurament la de Víctor no ha funcionat tan bé, parlant en termes de vendes i atenció, perquè no té tan marcada aquesta clau de gènere. No gosaria dir que és la causa, però crec que és un factor”, insisteix. “M’agradaria creure que hi ha un moviment pendular, però crec que estem instal·lats en un paradigma i hi continuarem per un quant temps”, dictamina.

Bagunyà, fins i tot, citava el debat sobre la representativitat i el cas concret de l’editorial Penguin Books, que s’ha marcat com a objectiu “representar la diversitat de la societat anglesa fins al 2025”. Una posició que li va valdre crítiques, perquè “ja no es busca l’excel·lència literària, sinó la representativitat de la diversitat social. El canvi és molt bèstia. Per posar-ne un exemple una mica extremat, una dona caribenya que vagi en cadira de rodes i sigui lesbiana, encara que perpetri un llibre horrorós, tindrà un lloc, perquè representa una comunitat. És un debat que porta anys a la cultura anglosaxona i que no sé si està arribant aquí”. “A la novel·la i l’escriptura se li estan demanant els valors que la societat vol tenir. I tinc molts dubtes sobre si l’art ha de fer aquesta funció moralitzant. Però tendeixo a pensar que no, que l’art ha de sortir d’uns altres llocs. Són irradiacions del que parlàvem, de la incapacitat de pensar la ficció com a ficció”, conclou.

Aquestes reflexions impliquen una reeducació dels lectors que semblen molt complicada, perquè “arriba un moment que la lectura és un factor més individual que no sembla”, comenta Mondria. “El gran repte és com recuperar el valor estètic, que deia Gabriel Ferrater, aconseguir centrar el focus sobre l’objectiu literari. Però crec que ningú té la vareta màgica de com es fa això”.

no tot són flors i violes a la casa de la pradera

Laura Ingalls Wilder: el lenguaje racista de la autora de "La casa de la pradera" hace que retiren su nombre de un premio literario

BBC News Mundo

26|6|2018

El lenguaje y los puntos de vista racistas de Laura Ingalls Wilder hizo que, 61 años después de muerta, retiren su nombre de un premio literario infantil.

La Asociación para el Servicio de Bibliotecas para los Niños (ALSC, por sus siglas en inglés) eliminó el nombre de Ingalls de uno de los galardones más importantes de las letras para niños. 

Consideran racistas algunos de los puntos de vista y el lenguaje de la autora, nacida en Wisconsin en 1867.

Durante años, la entidad recibió quejas contra la popular escritora de historias para niños.

Específicamente contra su obra más trascendente: "La casa de la pradera", un clásico de la literatura escrito en forma de serie, que fue adaptado a la televisión y por el que Ingalls ahora es tachada de racista.

[...] Las novelas para niños que escribió Ingalls intentan ser un retrato de la vida en el Oeste de Estados Unidos, pero no es la primera vez que son criticadas por su lenguaje que deshumaniza a la población indígena y a los afroestadounidenses.

Nótese que uno de los primeros capítulos de "La casa de la pradera" describe una zona geográfica "sin gente" y luego dice que "solo indios vivían ahí".

En 1953, la casa editorial Harper decidió cambiar el término "gente", por la palabra "moradores", de acuerdo con un reporte de The Washington Post.

Las novelas todavía generan preocupación debido a pasajes que recrean estereotipos propios de los estadounidenses blancos en la época en que Ingalls vivió, entre 1867 y 1957.

"El único indio bueno es un indio muerto", dice uno de los personajes. En otros momentos, a los personajes afroestadounidenses se les llama "oscuritos".

Algunos fanáticos de "La casa de la pradera" defienden la obra diciendo que esta ofrece una perspectiva histórica importante y que debería ser usada como herramienta para educar a los niños en las escuelas....

lo-li-ta

TEREIXA CONSTENLA

Manual de instrucciones para leer ‘Lolita’

El País

11|3|2018

La novela de Vladimir Nabokov, clásico del siglo XX, vuelve al centro de la polémica en tiempos del #MeToo

Que hable Vladimir Nabokov: “Lolita no es una niña perversa. Es una pobre niña que corrompen (...) Y es muy interesante plantearse, como hacen ustedes los periodistas, el problema de la tonta degradación que el personaje de la nínfula que yo inventé en 1955 ha sufrido entre el gran público. No solo la perversidad de la pobre criatura fue grotescamente exagerada sino el aspecto físico, la edad, todo fue modificado por ilustraciones en publicaciones extranjeras (...). Representan a una joven de contornos opulentos, como se decía antes, con melena rubia, imaginada por idiotas que jamás leyeron el libro”. En 1975, durante una entrevista con Bernard Pivot en el programa Apostrophes al que acudió con las respuestas escritas y una tetera con whisky, Nabokov apostató de la Lolita encumbrada desde hacía más de una década por el cine y las revistas. La versión de Stanley Kubrick estrenada en 1962, con Sue Lyon de protagonista, se implantó en el imaginario universal como prototipo de la adolescente perversa capaz de enloquecer a un adulto, lejos del original de Nabokov, que insistía en aquella entrevista: “Fuera de la mirada maniaca de Mr. Humbert no hay nínfula. Ese es un aspecto esencial de un libro singular que ha sido falseado por una popularidad artificiosa”.

Más de seis décadas después de su publicación, Lolita sigue dando que hablar. Aunque las razones son otras. La escritora Laura Freixas, en un artículo en este periódico el pasado 21 de febrero, atacaba la novela: “Está escrita de tal modo que consigue hacernos olvidar que está mal violar niñas”. En un debate celebrado días después en EL PAÍS, añadía: “Ha sido interpretada muy ampliamente de una forma tal que justifica la violencia diciendo que es una historia de amor”. Freixas insistía en que su defensa de la libertad creativa no exime al autor de cierta responsabilidad ética.

“El arte tiene una extraterritorialidad en el terreno de la moral, que se la gana a pulso con la calidad”, sostiene José-Carlos Mainer, catedrático de Literatura de la Universidad de Zaragoza, contrario a que lo políticamente correcto impregne las lecturas sobre la creación. “Me temo que va a ser muy difícil que la historia de la literatura, del arte, resista el asalto combinado de la moral. Ya pasó con Savonarola, que en un momento determinado estuvo a punto de cargarse el Renacimiento en Florencia, pero es terrible que vuelva a suceder cuando tenemos una experiencia histórica de lo ocurrido”, reflexiona.

Lolita fue mítica desde el principio de los tiempos. Su primera versión se publicó en una editorial pornográfica francesa, Obelisk Press. Los cuatro editores estadounidenses a los que Nabokov envió copias rechazaron el texto. Según el novelista, tocaba uno de los tres temas tabúes para un editor de EE UU. Los otros: los matrimonios interraciales entre blancos y negros y las vidas felices de ateos longevos. Un asesor editorial vio en ella al “Viejo Mundo que pervierte al Nuevo” y otro a “la joven América pervirtiendo a la vieja Europa”. Hasta que llegó a manos de Georges Weindenfeld que, alentado por Graham Greene, compró los derechos en Gran Bretaña.

En el libro Un oficio de locos (Ivorypress), el editor le confía al periodista Juan Cruz que trazó una estrategia para fabricar un clima favorable a la publicación. Casi hubo una minicrisis en el gabinete británico: un subcomité tenía que decidir si perseguían o encarcelaban al editor o si autorizaban la circulación de Lolita. “Imprimimos el libro y enviamos tres copias”, rememoraba Weindenfeld. Les adjuntó una carta: “Si ustedes realmente piensan que es pornografía contra el parecer de estos expertos que dicen que es literatura de calidad, estoy dispuesto a parar la publicación”. Finalmente, por tres votos a favor y dos en contra, el texto vio la luz.

Entonces el dilema residía en la transgresión de una moral sexual aún estrecha, la de finales de los cincuenta, en una sociedad puritana. Hoy el debate se ha desplazado hacia la vocación de la obra: historia de amor o historia de pederastia y abuso sexual. “Ningún autor es responsable de la interpretación que se hace de sus obras. Los mitos se construyen por circunstancias ajenas al autor”, defendía el escritor Sergio del Molino en el debate con Laura Freixas. Y en un artículo escribió: “Lolita habla sobre la depravación, la perversión, la decadencia, la maldad, la soledad y América, entre otras muchas cosas”. “No es una apología de la violación”, insistía, “pero si lo fuera no habría que quemarlo en la hoguera”.

Tampoco la psicoanalista y escritora Lola López Mondéjar respalda las cortapisas artísticas, aunque “el creador debe saberse sometido a la crítica de sus contemporáneos”. En 2016 publicó Cada noche, cada noche (Siruela), donde ficciona la vida de Dolores Schiller, hija de Lolita. En su opinión, la obra de Nabokov es “la narración brillante y autojustificativa que un pederasta realiza sobre su incapacidad para resistir la atracción que experimenta por las niñas”. Ella distigue entre el libro y sus lecturas: “La recepción de Lolita obvió el abuso, olvidó el falso prólogo que abre la novela y que hubiera debido orientar su lectura y se regocijó con el deseo de Humbert, elaborando un mito que responde al erotismo oculto de muchos hombres”.

Nadie aventura lo que hoy diría Vladimir Nabokov. Pudiera ser una pista lo que escribió en 1956 al final del libro: “No soy lector ni autor de novelas didácticas y, a pesar de lo que diga John Ray [falso prologuista], Lolita carece de pretensiones moralizantes. Para mí, una obra de ficción sólo existe en la medida en que me proporciona lo que llamaré, lisa y llanamente, placer estético”.

________________________
P.S.: Per a la meva sèrie 'Qüestió de principis':

«Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva. Lo-li-ta: la punta de la llengua fa tres passets per anar a petar, al tercer, contra les dents. Lo.Li.Ta.»

Vladimir Nabokov. Lolita. Traducció de Josep Daurella. Proa, 1995.

contes de fades per a un món modern

QUIM MONZÓ
Reformar la biblioteca
La Vanguardia
10|1|2018

Diumenge al vespre es va estrenar al teatre Maggio Musicale de Florència una nova versió de l’òpera Carmen de Georges Bizet. La novetat és que, al final, per comptes de morir la prota­gonista, mor el seu antic amant, el gelós Don José, el brigadier que al llibret original l’apunyala.

Cap problema. Des que gràcies a Calixto Bieito i La Fura dels Baus vam aprendre que els clàssics s’han d’am­bientar sempre entre contenidors d’escombraries o en barres de discoteca, cap obra que es preï no s'ha de dur a l'escenari tal com el seu autor la va concebre. Això és bo perquè, com deia Don Hilarión a La  verbena de la Paloma, "hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad" i no convé quedar-se enrere. Leo Muscato, director d'aquesta Carmen florentina, explica que d'entrada es va quedar parat quan el gerent del teatre li va proposar que la protagonista no morís. Precisament aquesta mort és el motor de tota l'obra! Diu Muscato: "Ell opina que en la nostra època, marcada pel flagell de les violències contra les dones, és inconcebible que s'aplaudeixi la mort d'una d'elles". Però Muscato hi va reflexionar. L'agència AFP recull els resultats d'aquestes reflexions: "Un mes després de la proposició del gerent, vaig trobar la meva solució, on Carmen no mor pas sinó que es defensa contra l'agressor, com faria qualsevol en el seu lloc". I es defensa tan bé que el mata. Tot això havent-hi "respectat escrupolosament la música i el llibret original". Però, al tanto!, Muscato és conscient que "s'hauria pogut caure amb facilitat en una visió maniquea de les coses: d'una banda els homes, horribles, bruts i malèvols, i de l'altra les dones, bones persones". No. Res d'això: "Don José és un home que lluita contra els seus dimonis interiors; hi ha moments de dolçor i de generositat, i encabat atacs de gran violència, com a les cases on hi ha violència conjugal".

No hi podria estar més d'acord. Ja d'adolescent em sobtava l'absència de dones a algunes novel·les que llegia. A Robinson Crusoe, per exemple, els protagonistes són dos mascles, Robinson i Divendres. #OnSónLesDones? El mateix vaig pensar quan em va caure a les mans La metamorfosi de Kafka. ¿Per què ha de ser forçosament un home, Gregor Samsa, qui es transformi en escarabat? ¿Per què no una dona? Però en aquestes dues novel·les no hi ha cap mort. Sí que n'hi ha a Romeu i Julieta, la tragèdia de Shakespeare. En aquest cas, la necessitat d'una revisió dràstica és evident. Hi moren tots dos protagonistes, sí, però a la nova versió hi morirà Romeu però Julieta no, perquè és dona i, per tant, capaç de fer dues coses alhora: clavar-se el punyal al pit i simultàniament —ale hop!— no clavar-se'l. En canvi, El roig i el negre de Stendhal no cal reescriure'l. Al final, el protagonista, Julien Sorel, arribista faldiller que ha intentat matar una antiga amant, mor guillotinat. Perfecte. Si hagués sigut dona, llavors sí que hauríem hagut de buscar-hi un altre final. I així amb tot: llibre a llibre, la biblioteca sencera.

contes de fades per a un món modern

"Tota la resta de nens de la meva escola són estúpids. Ara bé, se suposa que no els he de dir estúpids tot i que és el que són. Se suposa que he de dir que tenen dificultats en l'aprenentatge o bé que tenen necessitats especials. Però tot plegat és una estupidesa perquè tothom té dificultats en l'aprenentatge perquè aprendre a parlar francès o entendre la teoria de la Relativitat és difícil, i tothom té necessitats especials, com ara el pare, que sempre ha de portar un paquetet de sacarines a sobre per endolcir el cafè i no engreixar-se, o la senyora Peters, que porta un audiòfon de color beige, o la Siobhan, que porta unes ulleres tan gruixudes que si te les poses t'agafa mal de cap, i cap d'aquestes persones no són persones amb necessitats especials tot i que tenen necessitats especials.

La Siobhan, però, diu que hem de fer servir aquestes paraules en comptes de les que abans s'utilitzaven per anomenar aquests nens, com ara espàstics, esguerrats o mongòlics, que eren paraules abominables. Però això és una altra estupidesa perquè de vegades els nens de l'escola que hi ha carrer avall ens veuen al carrer quan sortim de l'autobús i ens criden: "Necessitats especials! Necessitats especials!". Jo no els faig cas perquè no escolto el que diu l'altra gent i perquè només em poden trencar els ossos els pals i les pedres i tinc la meva navalla suïssa i si em peguen i els mato serà en defensa pròpia i no aniré a la presó."

Mark Haddon. El curiós incident del gos a mitjanit. La Magrana, 2004. P. 63.

****

Ara voldria recordar un llibret (103 pàgines) que vaig llegir l'any 1996. Sí, suposeu bé: Contes per a nens i nenes políticament correctes, de James Finn Garner. Voldria i ho faig.

"Quan es van escriure per primera vegada, les històries en les quals es basen els següents contes acomplien certament el seu objectiu: entronitzar el patriarcat, allunyar la gent dels instints naturals propis, dimonitzar "el mal" i "recompensar" un "bé" "objectiu". Tot i que ens agradaria molt, no podem culpar els germans Grimm de la seva falta de sensibilitat cap als problemes de la persona femenina, les cultures minoritàries, les nacions oprimides i el medi ambient. Al Copenhaguen de Hans Christian Andersen, tan tibat, tampoc preocupaven gaire els drets inalienables de les sirenes.

Avui en dia, tenim l'oportunitat -i l'obligació- de repensar aquests contes clàssics per tal que reflecteixin aquests temps nostres amb menys prejudicis. Amb aquest propòsit lliuro el meu humil volum. Vaig abandonar el títol original, Contes de fades per a un món modern, per raons òbvies (llaor al meu editor, que va adonar-se de la discriminació del sexe masculí que aquest títol suposava), però penso que el recull val la pena, sigui quin sigui el títol.

[...] Si, per excés o per defecte, he estat inconscientment tendenciós en qualsevol sentit sexista, racista, culturalista, nacionalista, regionalista, edatista, aspectista, capacitista, tallista, especista, intel·lectualista, socioeconomicista, etnocentrista, fal·locentrista, heteropatriarcalista o qualsevulla altra mena de prejudici encara per batejar, demano disculpes i agrairé suggeriments per rectificar. A la recerca del desenvolupament d'una literatura plena d'autenticitat, totalment lliure de prejudicis i purgada de les influències del seu defectuós passat cultural, he comès, ben segur, més d'un error."

James Finn Garner. "Introducció" A: Contes per a nens i nenes políticament correctes. Quaderns Crema, 1996.