l'undemà

Ahir vam iniciar la temporada del club de lectura amb la tertúlia dedicada a la carretera de Cormac McCarthy, premi Pulitzer de 2007. Moltes gràcies a tots els que vau venir, també volem donar, desde d’aquestes línies, la benvinguda a tots els nous assistents i lamentar l’absència forçada d’en Jaume i la Quimi, esperem de tot cor, tenir-vos amb nosaltres ben aviat i que es solucionin els problemes que us van impedir venir.
Érem més de vint i en general la novel•la va agradar força, sobretot es va assenyalar la seva força hipnòtica que animava a continuar llegint. Va haver-hi una qüestió general que va dividir una mica a la gent: el llibre ofereix una visió pessimista (fins i tot nihilista deia algú) de la vida o un cant a l’esperança?, la Maria va dir que creia intuir-hi una crítica ecologista al consumisme desfermat de la humanitat i altres van recolzar aquesta informació amb un objecte que té molt pes en la trama: el carret de supermercat amb que els protagonistes transporten les seves coses. Un altre tema que va animar la discussió va ser la mare; té una actitud realista o és covard ?, preguntes que tenen una resposta en cada lector i que no cal aclarir, en cada lectura hi ha una resposta. Es va parar atenció en la fredor del narrador, no gaire corrent en els llibres que llegim i en l’estil de l’escriptor, un compendi de tota la literatura americana (Melville, Twain, Faulkner, Hemingway). Molts vam veure-hi un poema-cant al seu fill, el que ja no era tan unànime era veure- hi una dimensió ètica o una lluita per la supervivència. Es van comentar fragments com el de la troballa del bunker-rebost, el simbolisme del foc, la moneda que fa rememorar moments antics al protagonista, el nom del vaixell (pájaro de la esperanza), etc.... una senyora ens va dir que estava ben convençuda que tot era un somni i que quan va arribar al final li va saber greu que no fos així.
Ens definitiva, un inici inmillorable del curs, en ho vam passar d’allò més bé, tant llegint el llibre com comentant-lo.

the road

Demà és el dia. Tornem a reunir-nos, cada darrer dimarts de mes, per parlar de la novel•la que hem triat. Aquest cop és The road, (premi Pulitzer de 2007), la darrera novel•la de Cormac McCarthy, autor del que hem anat donant informació durant aquest estrany mes de setembre. Com ja sabeu aquest autor és d’aquells que no els agrada gaire parlar de les seves novel•les diu que tot el que ha de dir ja ho diu als seus llibres i que la resta és perdre el temps. Per aquesta darrera novel•la, però, va fer una excepció. La coneguda (i influent) presentadora de televisió Oprah Winfrey, va escollir la carretera com a llibre del mes pel seu prestigiós club. Només de portar el segell del club, el llibre pot augmentar les seves vendes, ben bé en un milió d’exemplars. Potser és per això que li va concedir una entrevista. Al youtube la podreu trobar en varies parts, i a la guia de lectura del club hi ha un resum del seu contingut. Per cert, és a punt d’estrenar-se l’adaptació cinematogràfica que ha fet John Hilcoat protagonitzada per Viggo Mortensen i amb fotografia de Javier Aguirresarobe. Aqui en trobareu informació.

no country for old men

L’espai web “oficial” de McCarthy informa que l’autor ha expressat clarament que vol que es respecti la privacitat de la seva vida i que si algú es vol comunicar amb ell ho faci a través del seu agent (c/o Amanda Urban; International Creative Management 40 W. 57th St. New York, NY 10019 (212) 556-5600). A Estats Units hi ha publicat un llibre Perspectives on Cormac McCarthy editat per Edwin Arnold i Dianne Luce que hi ha tot el que es coneix sobre l’autor, d’altra banda el mateix espai web conté un munt de documentació relativa a la seva vida i obra. A la xarxa hi trobareu un bon nombre de pàgines dedicades, el•laborades per estudiosos i admiradors de l’obra de CMcM que han rastrejat mot per mot totes les seves novel•les i que ofereixen al lector una crossa per la lectura, a vegades dura, però sempre gratificant.
Després de la Trilogia, McCarthy continua a la frontera amb una novel•la que pot semblar un thriller convencional però que conté totes les constants de l’obra de l’autor de Blood Meridian. Com deia aquell personatge de the crossing, “en realitat,... totes les histories són la mateixa”. En Llewelyn Moss i el Scheriff Bell podrien ser els mateixos Bill i John trenta anys després, amb noves feines i desubicats en els nous temps que han convertit el país en una terra no apta pels vells. I el psicòpata assassí Anton Chigurh és el mal, la violència sense origen ni aturador que apareix en moltes novel•les de l’autor. L’obra està ambientada a començaments dels anys vuitanta, estem a l’origen del poder i el regnat del terror imposat pels càrtels de droga mexicans. Per una casualitat, algú es troba quelcom que podria ser una cosa i en realitat n´és un altra, s’inicia una espiral de persecucions i violència narrada com sempre amb l’hiperrealisme mordaç de l’autor.
La novel•la (què us haig de dir) va estar portada al cinema pels germans Coen, jo crec que és una adaptació modèlica i que han captat perfectament l’atmosfera de McCarthy, al film hi ha moltes escenes mudes que contrasten amb els diàlegs de la novel•la, però això és una de les coses que dona categoria al film, visualment està ple d’acció, no hi ha cap escena que no sembli McCarthy. El film va ser un èxit de crítica i públic, fou nominat a un munt de premis de l’Academia de Hollywood i entre altres Javier Bardem va guanyar l’Oscar al millor actor secundari per la seva genial interpretació d’Anton Chigurh. Se’l va veure (a McCarthy) pasejant amb el seu fill pels racons del Dorothy Pavilliion a la cerimònia d’entrega dels premis de l'acadèmia, parlant amb els Coen, amb els actors i amb els que el reconeixien com un dels més grans escriptors vius.

productes de temporada

Aquesta versió de Les feuilles mortes o Autumn leaves, al vostre gust, la trobareu al darrer disc de l'incombustible Iggy Pop, Préliminaires. És la banda sonora d'un documental centrat en la figura de l'escriptor francés Michel Houellebecq i es basa en el llibre d'aquest autor, La possibilitat d'una illa. L'àlbum s'endinsa en un registre pausat i elegant ple de tonalitats jazz, diu en Víctor Puig (un d'Icat fm). Apunt especialment dedicat a l'Imma, que el passat agost, quan en Mitchum va penjar un poema d'en Prévert, ens va recordar que el poeta és l'autor de la lletra d'aquesta versionadíssima cançoneta de la música popular, que diria en Portet. Quimi, clar.

cities of the plain

El 1998 Cormac McCarthy es casa per tercera vegada i la seva dona Jennifer pareix un fill, John Francis, a qui el seu pare, vuit anys després li dedicarà una obra mestra, el millor llibre (pel que això escriu) d’aquest segle. Simultàniament es mouen d’ El Paso a Tesuque (Nou Mèxic) prop de Santa Fe on resideixen encara avui en dia (suposo, en la vida privada de Cormac Mcarthy no es pot assegurar res). Continua la llegenda, no assisteix a saraus, no concedeix entrevistes, es diu que es pasa el dia a la biblioteca del Santa Fe Institute, (una institució privada sense ànim de lucre creada el 1984 amb l’objectiu de fomentar les investigacions i educació multidisciplinar), estudiant i parlant amb els seus amics, un oceanògraf i un bibliotecari, de fet, així s’entén una mica més la seva aversió a la multitud, tenint un amic bibliotecari, què més es pot desitjar?. Es coneix que la seva novel•la preferida és Moby Dick, que adora la prosa de Faulkner, llegeix la biblia i que no li interessen gens els procesos creatius interiors de Joyce ni de Proust.
Cities of the plain, ciudades de la llanura traduïda per Luis Murillo, és la tercera part i conclusió de la trilogia de la frontera. En aquesta novel•la es troben els dos protagonistes de les novel•les anteriors Billy Pelham i John Grady que treballen plegats al rancho de Mac McGovern entre Alamogordo i Juarez. Una dècada més tart els nois no només són deu anys més vells sinó que el període iniciàtic i de formació queda tant lluny com les muntanyes rocalloses. John Grady s’enamora d’una noia que exerceix de meuca en un poblot mexicà, la vol anar a buscar, retirar-la de l’ofici i començar una nova vida, però no resulta tant fàcil com escriure-ho, hi ha un home (el macarra) que ho vol impedir . No m’agrada desvetllar gaires aspectes de la trama de les novel•les així que em quedaré aquí. Al final s’acaba com si fos un conte, un llarg conte que ha seguit a un parell de cowboys durant vint anys de la seva vida. És un digne col•lofó a una història d’iniciació basada en els actes, en l’acció que desenvolupen els protagonistes segons els toca moure peça. No cal fer notar que la frontera, aquest espai entre dos llocs concrets, aquesta mena de terra de ningú és un dels protagonistes de la història que moltes vegades determina el caràcter i la forma d’actuar de les persones i dels animals o dels animals i les persones.

the crossing

Amb els diners obtinguts per les vendes de tots els cavalls bonics, McCarthy es va comprar una caravana nova que –diuen- fa servir com a vivenda habitual i amb la que viatja per tots els racons d’Estats Units. La seva fama d’estrany i allunyat de convencions creix i arriba a esdevenir gairebé mítica com la d’altres escriptors amb fòbia a la popularitat, -Thomas Pynchon o DeLillo-. Es diu que va viure en una plataforma d’extracció petrolífera, que no deixa que ningú li toqui els cabells, que té milers de llibres dispersats en dipòsits al llarg de la geografia americana, que només menja en plats calents i un llarg etcètera de peculiaritats que alimenten la seva fama de “rara-avis”. L’estiu de 1994 publica una obra de teatre que havia escrita a finals dels setanta: The Stonemason, una tragèdia que viatja al llarg de tres generacions d’una família negra de Kentucky. Poc després apareix el segon volum de la trilogia de la frontera: The Crossing, traduït en la frontera per Luís Murillo.
En la frontera és una història d’iniciació semblant a la primera però sense l’element romàntic i potser una mica més pesimísta. Billy Palham, caça una lloba que estava fent estralls en els ramats de la seva família, però en comptes de matar-la, decideix retornar-la, bo i ferida, a les terres d’on prové en una mena de deute moral que creu tenir cap a l’animal. Quan torna del seu periple, es troba que uns malfactors han matat els seus pares i robat els seus cavalls. Junt al seu germà decideixen seguir als lladres i intentar venjar la salvatjada. Pel camí trobaran un munt de personatges que els explicaran les més estranyes i edificants històries, per exemple hi ha un fragment entre un vell i un capellà que parlen sobre l’existència de déu que em va fer pensar en el “dialogo entre un sacerdote y un moribundo” del Marquès de Sade . Al final les aventures dels joves es converteixen en llegenda i la gent del país canta les seves gestes en corridos tradicionals. Es podria dir que la novel•la és un corrido hiperrealista. El folklore i la llegenda s’han convertir en història i estan a un pas d’esdevenir mite; tal com es crea la història de la frontera segons ens va ensenyar John Ford.

Us poso un fragment que m’agrada molt i a més, crec, conté una de les claus de l’obra de Cormac McCarthy:
Estoy aquí a causa de cierto hombre. Vine tratando de volver sobre sus pasos. Quizá para ver que no hubiera una ruta alternativa. Lo que había que encontrar aquí no era un objeto. Si se les separa de sus historias los objetos carecen de significado. Sólo son formas. De determinado tamaño y color. De determinado peso. Cuando su significado se pierde para nosotros dejan incluso de tener nombre. Por el contrario, la historia nunca puede perder su lugar en el mundo, pues ese lugar es ella misma. Y eso es lo que había que buscar aquí. El corrido. El cuento. Y, como ocurre con todos los corridos, en definitiva contaba una sola historia, pues sólo hay una que contar.

frédéric b.

L'altre dia (nit, de fet) vaig tenir la sort (ui, sí, quina sort) de no poder dormir. No hi havia manera. Vaig engegar la tele, i al programa Taller.doc, del canal 33, feien un documental dirigit pel periodista gironí Gerard Bagué, corresponsal d'El País. Es titula Frédéric B. i és de l'any 2005; com veieu, rabiosa actualitat. És la història de Frédéric Bourdin, el camaleó, un rodamón que ara té uns 33 o 34 anys, especializat en suplantar menors d'edat desapareguts, "gràcies al seu físic i a les seves dots actorals, amb l'objectiu d'ingressar en centres d'acollida d'Amèrica i Europa, inclós el de Girona", diu un tal Dani Chicano. Al seu curriculum consten unes 39 usurpacions d'identitat. La més sonada va ser l'any 1997, quan en Frédéric, que llavors tenia 24 anys, se'n va anar cap a Texas i es va fer passar per Nicholas Barclay, de 14, desaparegut feia 3 anys. La mare de Nicholas el va rebre i acceptar amb els braços oberts, malgrat que Nicholas s'havia esfumat amb els ulls blaus i ara els tenia marrons. Lo cor de l'home és una mar... i cadascú per on l'enfila.

Si us sobren trenta minutets, aquí teniu el video. En Gerard Bagué utilitza la recerca periodística com a fil conductor, així que anireu construint el personatge a través dels retalls d'informació que us proporciona. També és autor d'un altre documental, El nen de les escombraries.

all the pretty horses

Cormac McCarthy va neixer a Rhode Island l’any 1933, fill d’una família acomodada, era el més gran de sis germans. En la mencionada entrevista al NYT confesa que mai va sentir interés pels estudis i que era conscient que decebria als seus pares si no es convertia en un ciutadà respectable. El seu destí, però, no era ni a la universitat ni a cap despatx d’advocat, com volia el seu pare, i es va enrolar a l’exèrcit. És curiós el paral·lelisme amb Poe, McCarthy també va ser desheretat i rebutjat pel seu pare després d’una temporada militar. Es va mantenir treballant en la més variada llista de oficis i sobretot, a partir del seu primer llibre, gracies a ajuts oficials i beques. Però a començaments de la dècada dels noranta la seva sort va canviar gracies a un ramat de cavalls bonics. En una entrevista recent de la que parlarem un altre dia diu. “jo sempre vaig saber que volia escriure, el que no sabia era com viure d’això”.
Quan a començaments dels noranta Albert Erskine es va retirar, McCarthy inicia la seva llarga i fidel relació amb l’editor Alfred A. Knopf que li publicarà la resta de la seva obra. Com a darrera mostra d’agraïment respecte Erskine, McCarthy concedeix la ja mítica entrevista al New York Times. Publicada el 1992, All the pretty horses significa el reconeixement definitu de l’obra de McCarthy, la novel·la rep importants premis, entre altres el U.S. National Book Award, crítiques magnífiques i ven més de 200.000 exemplars en tapa dura. Finalment pot viure de la literatura.
És la primera part del que s’anomena trilogia de la frontera, definitivament McCarthy ha deixat els paratges de Teneesse i ara escriu sobre el territori de Mèxic i la decadència d’una forma de vida, la dels cowboys. Aquest western melancòlic i crepuscular està ambientat l’any 1949 a la frontera entre Mèxic i els Estats Units. És una història iniciàtica d’un noi que en el seu viatge s’adonarà de que un home, per sobreviure, s’ha d’enfrontar amb la maldat i el terror de la naturalesa i sobretot de la gent. Es podria dir que l’obra de Cormac McCarthy és una revisitació de la teoria del “destino manifiesto”, una nova visió del somni americà. John Grady Cole, un vailet de 16 anys, després de la mort del seu avi i que la seva mare els hagi abandonat, s’adona del poc futur que té a la propietat del seu pare i amb el seu amic Rawlins marxen cap a Mèxic a buscar feina, aquest trajecte és la base argumental de la trama però estaria incompleta si no es fes referència a dos encontres crucials, Jimmy Blevins, un jove perillós de tretze anys que diu que li han robat el caball i busca venjança i Alejandra, la filla del hacendado de la Purisima, el rancho on troben feina. Fa uns dies la Matilde preguntava sobre els personatges femenins, aquí n’hi ha un: Doña Alfonsa, la germana de l’amo que té una importancia vital en la trama i que explica una història molt maca sobre els origens de la seva família que va lluitar a la revolució i que després es convertiren en terratinents. En aquesta novel·la McCarthy ja és totalment amo i senyor del seu estil i les descripcions del paisatges són líriques i (diria jo) romàntiques. Hi ha paràgrafs sencers en castellà, llengua que l’autor estudià per coneixer la història del poble mexicà. Una lectura més que recomanable per conèixer el món de l’autor de la carretera.

A, sí, hi ha una versió cinematogràfica dirigida per Billy Bob Thornton i protagonitzada per Matt Damon i Penelope Cruz, aquí hi trobareu informació. Jo no l´he vist, algú l’ha vist?.

la fotografia que il·lustra el post és una rara imatge de l’autor propietat de la revista Rolling Stones

productes de temporada

L'autunno, 1573. Museu del Louvre. | clic! |

blood meridian

...hi havia un cavall verdós, el nom de qui seia damunt era “mort” i el seguia l’infern....Apocalipsi 6,8


Suttree s’acaba així:
“Los he visto en sueños, babeantes y salvajes, la mirada enajenada de ansia por devorar almas de este mundo. Huye de ellos”. És una clara referència al què vindrà...

El 1980 McCarthy s’ha divorciat d’ Anne, la seva segona esposa i viu a El Paso en indeterminades localitzacions. Amb els diners de la beca McArthur pot viure mentre estudia castellà i es documenta de forma exhaustiva per la seva propera novel·la, que, entre altres coses, significa abandonar els paratges de Tennesse per situar-se a l’Oest, entre Texas i Nou Mèxic. Apren el castellà i a partir d’ara la llengua de Juan Rulfo apareixerà molt sovint a les seves obres que inclouran paràgrafs sencers en l’idioma de la zona. Les seves properes novel·les seran westerns crepusculars.

Llegir Blood Meridian (or the evening redness in the west), traducció de Luis Murillo, és una experiència brutal, ens hi hem d’endinsar proveïts del necessari per fer-nos el cor fort perquè hi ha escenes realment esfereidores, jo opino que no és una novel·la divertida, tot i que el crític Steven Shaviro diu: “el més esgarrifós de Blood Meridian és que és una novel·la eufòrica i alegre més que no pas tràgica, trista o depressiva, una vegada que començem a ballar, una vegada que començem a jugar ja no podem tornar enrera” . Només l’he recomenada una vegada i no ho faré mai més, per a mi és com el Quixot, Moby Dick, els contes de Poe, monuments que són allà, per a tu, disposats a respondre les preguntes que els hi vulguis fer quan els descubreixis però que un mal primer contacte te’n pot allunyar. La historia de Blood Meridian es desenvolupa durant el període (1849) en què els Estats Units fixen les seves fronteres. Era vital unir l’est amb la California i per això van conquerir els territoris mexicans que més tart es convertirien en els estats de Texas i Nou Mèxic. En realitat és una novel·la històrica doncs narra uns episodis que van ocorrer realment. Aquí en trobareu informació. El pes del punt de vista el porta un sagal que ve de Tennesse, (un altre cop l’autor no s’atura en el pasat del noi) , i per una sèrie de motius s’enrola amb una colla de perdularis que es dediquen a caçar cabelleres de nadius i mexicans, el grup es diu com el seu cap: Glanton, però el veritable líder és un personatge cruel i erudit, el jutge Holden. Amb aquest grup, el sagal inicia un trajecte de mort i dessolació on la gent que té la mala sort de creuar-se amb ells acaba inexorablement morta (com a mínim) i escalpats (sense cabells, no sé si el mot és correcte, potser en Pompeu tindrà la bondat de fer-nos-ho saber). La novel·la està formada per XV capítols i un estrany epíleg. Els capítols estan encapçalats amb paraules que resumeixen el contingut a la manera clàssica. Es podria fer una lectura reduïda repasant aquests encapçalaments que en definitiva resumeixen la trama. És considerada una de les millors obres de l’autor i a la guia de lectura hi ha el què opina de l’obra el crític Harlod Bloom.

suttree

Durant els anys 1974 i 1975 McCarthy treballa en un guió per a la televisió, es tracta de The Gardener’s son publicat ( una versió revisada) el 1996 per Ecco Press. El film, dirigit per Richard Pearce, va ser emès per televisió el 16 de desembre de 1976 i es tracta d’un drama familiar, basat en fets reals amb un crim entre mig i situat cronològicament a mitjans del segle XIX. Mentrestant el matrimoni naufragava i es van separar a finals d’aquell mateix any 1976. McCarthy se’n va anar a viure a El Paso (Texas) on –diuen- encara resideix actualment. El 1979 publica la seva cuarta i magnífica novel·la, Suttree en la qual treballava des que havia començat a escriure. Alguns crítics la consideren la seva millor novel·la tot i que quan va aparèixer no tot van ser bones crítiques. Jo diria que Suttree (traducció de Pedro Fontana) és una novel·la realment divertida amb una sèrie d’episodis memorables, una oda a una particular forma de vida. Els personatges principals són Cornelius Suttree, un jove que viu en una barca a costat del riu i es guanya la vida pescant i Harrogate un violador de síndries que somnia amb el robatori definitiu però que acaba guanyant-se la vida buidant cabines de telèfon. Personatges desarrelats que han fracasat en el seu intent de portar una vida convencional i que han triat viure al marge de la societat entre brossa i misèria. L’autor no especifica gaire el perquè d’aquest fracàs i es centra en les pícares aventures que moltes vegades proporcionen un bon fart de riure al lector i que en aquesta ocasió no són gaire violentes si exceptuem un fatídic allau de roques i alguna baralla de bar. Cap al final del llibre, en un miratge de normalitat, Sutree coneix una noia i sembla iniciar una vida en parella, però...bé ja ho llegireu. Després de les tres primeres novel·les que no l’ajuden a viure de la literatura, sembla que en aquesta obra McCarthy digui “o ara o mai”, hi posa tot el que pot i sap, recull vivències i les narra d’una forma nova i totalment personal en una obra immensa i exhuberant. És d’aquells llibres que et sap greu arribar al final.

D’entre tants i tants paràgrafs memorables, us en poso un que parla de colors.
En el tráfago del orgasmo –decía ella, decía- se sentía sumergir en un cálido mar verde a través del cual , empañados por su lobreguez, pasan una serie de pequeños soles como las candilejas de un escenario giratorio, un carrusel eléctrico girando en un éter verde. El color de la envidia es el color de ella gozando, y ¿cuál es el color del pesar? ¿Es negro como dicen? Y la ira, ¿es siempre roja? El color de ese triste matiz de ennui llamado blues es azul, pero no azul como el cielo o el mar, un azul amargo, teñido de desengaño, de bordes descoloridos. El color del día para un ciego es el blanco, ¿lo es también el de la noche? ¿lo percibe acaso con la piel, como los peces? ¿Tiene también azules, son estos nupciales y serenos, o amarillos, de sol o de orina, los recuerda? Colores neutrales, como los tonos huidizos de los sueños. Esta vida tiene el color del agua.

En aquest espai web, un expert en McCarthy ha elaborat un complet trajecte fotogràfic dels llocs citats a la novel·la

en matilde, de julio cortázar

A veces la gente no entiende la forma en que habla Matilde, pero a mí me parece muy clara.

—La oficina viene a las nueve —me dice— y por eso a las ocho y media mi departamento se me sale y la escalera me resbala rápido porque con los problemas del transporte no es fácil que la oficina llegue a tiempo. El ómnibus, por ejemplo, casi siempre el aire está vacío en la esquina, la calle pasa pronto porque yo la ayudo echándola atrás con los zapatos; por eso el tiempo no tiene que esperarme, siempre llego primero. Al final el desayuno se pone en fila para que el ómnibus abra la boca, se ve que le gusta saborearnos hasta el último. Igual que la oficina, con esa lengua cuadrada que va subiendo los bocados hasta el segundo y el tercer piso.

—Ah —digo yo, que soy tan elocuente.

—Por supuesto —dice Matilde—, los libros de contabilidad son lo peor, apenas me doy cuenta y ya salieron del cajón, la lapicera me salta a la mano y los números se apuran a ponérsele debajo, por más despacio que escriba siempre están ahí y la lapicera no se les escapa nunca. Le diré que todo eso me cansa bastante, de manera que siempre termino dejando que el ascensor me agarre (y le juro que no soy la única, muy al contrario), y me apuro a ir hacia la noche que a veces está muy lejos y no quiere venir. Menos mal que en el café de la esquina hay siempre algún sándwich que quiere metérseme en la mano, eso me da fuerzas para no pensar que después yo voy a ser el sándwich del ómnibus. Cuando el living de mi casa termina de empaquetarme y la ropa se va a las perchas y los cajones para dejarle el sitio a la bata de terciopelo que tanto me habrá estado esperando, la pobre, descubro que la cena le está diciendo algo a mi marido que se ha dejado atrapar por el sofá y las noticias que salen como bandadas de buitres del diario. En todo caso el arroz o la carne han tomado la delantera y no hay más que dejarlos entrar en las cacerolas, hasta que los platos deciden apoderarse de todo aunque poco les dura porque la comida termina siempre por subirse a nuestras bocas que entre tanto se han vaciado de las palabras atraídas por los oídos.

—Es toda una jornada —digo.

Matilde asiente; es tan buena que el asentimiento no tiene ninguna dificultad en habitarla, de ser feliz mientras está en Matilde.

Julio Cortázar, Papeles inesperados, Alfaguara, 2009, p. 108-109.

P.S.: Papeles inesperados és un recull de contes, poemes, articles, textos dirigits a amics i autoentrevistes que Julio Cortázar va escriure al llarg de tota la seva vida i que la seva vídua, Aurora Bernárdez, tenia guardats en un bagul de la seva casa de París. En total són gairebé 500 pàgines que el filòleg Carles Álvarez ha revisat i catalogat. Dispenseu l'autohomenatge. No me n'he pogut estar.

hijo de dios

A finals de 1967 els McCarthy tornen als Estats Units i s’estableixen a Rockford (Tennessee) molt a prop de la ciutat Knoxville. És durant aquesta època, que, segons testimoni de la seva esposa Anne, McCarthy rebutja propostes per donar conferències a la Universitat i tallers d’escriptura, deia que tot el què habia de dir ho deia a les seves novel·les i que els tallers d’escriptura eren una presa de pel. Vivien en condicions precaries. La seva segona novel·la va rebre bones crítiques però va vendre poc, potser era massa dura per l``epoca?, com deuria rebre la societat lectora aquelles escenes tant brutals ?. El 1969 rep un altra beca, la Guggenheim d’escriptura creativa. Es mouen un altre cop i van a viure a costat de Louisville en una vivenda que reformen completament al seu gust, pedra a pedra. Li dona voltes al que serà el seu projecte més ambiciós fins aleshores Sutree, però no serà fins 1973 que publiqui la seva seguent novel·la i no serà Sutree.
Child of God, traducció de Pedro Fernandez Aranda, està basada en fets reals i ens relata la història de Lester Ballard un assassí necròfil que viu a l’est de Tennesse.
La primera part de la novel·la està escrita en primera persona. Ens presenta a Lester així: “En la puerta del establo hay un hombre que, por otra parte, se encarga de observar todo lo que acontece en la bucólica, enmudecida y singular mañana. Es menudo, va sucio y sin rasurar. Camina por la paja seca, entre el polvo y los rayos de luz, con una agresividad obligada. Sangre celta y sajona. Un hijo de Dios más o menos como tú.” Lester és un personatge dels que apareixeran sovint a les novel·les de McCarthy, solitari, abandonat a accions violentes i agressives per una societat que el repudia. En paraules del crítc Rick Wallace, “la novel·la establéix l’interés de McCarthy per fer servir el tema de l’aïllament extrem, la perversitat i la violencia per a representar l’experiencia humana normal. Ignora les convencions (per exemple no fa servir cometes) i talla i canvia entre diferents estils d’escriptura com la descripció seca, la prosa poètica i la narració col·loquial en primera persona”. Segons com, aquestes tres primeres novel·les semblen provatures, exercicis, assaigs per nodrir el seu estil definitiu.

bestiari d'estiu

MOSQUES I MOSQUITS

La natura
diligent ens procura
una bèstia
per a cada molèstia.
Si a les fosques
ja no piquen les mosques,
hi ha els mosquits,
que treballen de nits.

Pere Quart. Bestiari.

la oscuridad exterior

El 1960 Cormac McCarthy deixa la universitat i es trasllada a Xicago on treballa, aparentment, de mecànic. S’ha casat amb Lee Holleman i tenen una filla, Cullen, però el matrimoni dura poc. Abans de publicar la seva primera novel•la rep una beca de suport a la creació i amb els diners viatja a Irlanda, terra ancestral, visita el castell de Blarney al comptat de Cork i seu al trò del rei Cormac McCarthy, on diu la llegenda hi ha una pedra màgica que atorga el poder de la eloqüència. Durant el viatge coneix Anne de Lisle en una actuació a bord del vaixell, es casen i amb els diners d’una altra beca, aquest cop de la Fundació Rockefeller, viatgen per Europa. S’estableixen durant un any (1967) a Eivissa on McCarthy dona forma definitiva a la seva segona novel•la: Outer Dark tot i que no es publica fins 1968 ja de tornada als Estats Units .
Una noia pareix un nen engendrat pel seu propi germà, aquest li pren i l’abandona al bosc on el troba una mena de venedor ambulant. La dona surt a buscar el seu fill i el seu germà la segueix. Els germans Holme es trobaran un pilot de personatges en la seva particular odissea. Paral•lelament, pels verals hi ha una sèrie de robatoris i cruels assassinats perpetrats per una banda de malfactors que tindrà un paper crucial en el desenllaç. Primer exemple del mestratge en els diàlegs, secs, esmolats com una fulla d’afeitar. La novel•la s’acaba amb una estampida de porcs de ressonàncies bíbliques que és el preludi d’una escena que fa esgarrifar només de pensar-hi.

el tercer rus

"Je me suis bien amusé. Au revoir et merci." R.G.

Les coses van com van. La casualitat ha volgut que aquest estiu, pel que fa a la lectura, guanyés la mare Rússia. El tercer de la temporada es diu Romain Gary (Roman Kacew) (Moscou 1914-París 1980). Escriptor francès d'origen rus. Visqué els seus primers anys a Rússia i a Polònia, estudià lleis, participà com a aviador en la Segona Guerra Mundial i el 1945 ingressà en la diplomàcia. Treballà en el ministeri d'Afers Estrangers (1946-56) i fou cònsul francès a Los Angeles (1956-60). De les seves novel·les cal destacar Éducation européenne (1945), Les couleurs du jour (1952), Les racines du ciel (1956, premi Goncourt)...Poc després del seu suïcidi es descubrí que era també l'autor de les novel·les signades amb el pseudònim Émile Ajar: La vie devant soi (1975, premi Goncourt), L'angoisse du roi Salomon (1979) i altres. (Font: Gran Enciclopèdia Catalana).

Però la vida de Gary va ser un pèl més animada del que ens explica l'enciclopèdia. Us recomano l'article d'en Joaquín Leguina "Romain Gary y la crítica literaria", publicat a Revista de libros (núm. 95, 2004).

"Con algún altibajo, Gary fue siempre un novelista de éxito, pero en su madurez creativa se encontró con el desapego de algunos críticos que, quizá influidos por el canon del nouveau roman de Robbe-Grillet y compañeros mártires, le habían dejado de apoyar, tachándolo en ocasiones de «romántico pasado de moda». El escritor, que sentía atracción por lo camaleónico, ya había publicado alguna novela menor bajo seudónimo, pero al inicio de los años setenta se decidió a montar una de las bromas literarias más sonadas de la historia: «Estaba harto de la imagen de Romain Gary que me habían colgado a la espalda [...] y, sobre todo, añoraba la juventud, el comienzo, el primer libro». Fue así como nació Émile Ajar, un escritor que en 1973 envió a la editorial Gallimard, supuestamente desde Brasil, el manuscrito de una novela titulada «La soledad de una serpiente pitón en París», cuyo título, finalmente, fue Gros-Câlin. Robert Gallimard pasó la novela al comité de lectura de su editorial, al que pertenecían, entre otros, Raymond Queneau y Colette Duhamel. El comité recomendó su publicación."

"Las cosas se complicaron cuando, a finales del año 1974, se corrió la voz de que Gros-Câlin iba a obtener el premio Renaudot, un galardón que se reservaba a los escritores nuevos (Céline lo obtuvo en 1932 por Viaje al fin de la noche ). Para quitarse el problema de encima, Émile Ajar, es decir, Gary, hizo llegar a varios miembros del jurado que no aceptaría el premio. Encantado con el éxito de ventas y dispuesto a seguir adelante, Gary completó la biografía del Émile Ajar, sin que nadie se apercibiera de que aquella vida «real» se parecía sospechosamente a la vida «literaria» de Fosco Zaga, el protagonista de una novela anterior de Gary, Les Enchanteurs."

"Por la mañana dictaba a su secretaria como Émile Ajar y por la tarde como Romain Gary. La vie devant soi obtuvo el premio Goncourt de 1975. Esta vez, Gary dejó que las cosas llegaran hasta el final, pero, aconsejado por su abogada, la conocida letrada parisina Gisèle Halimi, Émile Ajar renunció al premio una vez obtenido. Las razones de la letrada eran evidentes: el Goncourt, según sus propias bases, no podía otorgarse dos veces a la misma persona y, tarde o temprano, el secreto saldría a la luz. Pero Gary se empecinó en que el engaño siguiera más allá de su muerte. Preguntado por el diario Francesoir acerca de la novela que había ganado el Goncourt, Gary contestó: «Me gustó Gros-Câlin, pero no he tenido aún tiempo de leer La vie devant soi . No creo que su autor pueda preservar durante mucho tiempo su anonimato». En seis meses, Gallimard había vendido medio millón de ejemplares de La vie devant soi. Presionado cada vez más por los periodistas, el editor Robert Gallimard, que era uno de los pocos que estaban en el secreto, pretendió que Gary descubriera el pastel, pero éste no estuvo dispuesto a ello e ideó una vuelta de tuerca. Firmó un contrato con un primo suyo, Paul Pavlowitch, que era también escritor, en el cual Paul se comprometía a mantener el secreto y a ponerle cara y carnet de identidad a Émile Ajar. A cambio, cobraría el 40 por 100 de los derechos de autor. Fue así como Ajar salió del armario y se multiplicaron las entrevistas con Paul Pavlowitch, el primo de Gary, lo cual levantó algunas sospechas que Gary se encargó de eliminar, argumentando, por ejemplo, que él había publicado otra novela (Au delà de cette limite...) al mismo tiempo que la de Émile Ajar."

" Dos días antes de morir, Gary había enviado a Gallimard su testamento literario: Vie et mort d'Émile Ajar , indicando que el libro se debía publicar en las fechas que determinaran Robert y Claude Gallimard de acuerdo con su hijo Diego. Seis meses después de la muerte de Gary, su primo Paul Pavlowitch llamó a Bernard Pivot, el director de Apostrophes , el prestigioso programa literario de la televisión. Se citó con él y le dijo: «Yo no soy Émile Ajar. Émile Ajar es el seudónimo de Romain Gary. He escrito un libro, L'homme que l'on croyait, donde lo cuento todo. Le doy a usted la exclusiva a cambio de una total discreción». Pivot prometió llevarlo a su programa en cuanto el libro se publicara. El 1 de julio de 1981 el libro de Pavlowitch estaba en la calle y el día 3 el autor apareció en Apostrophes. Las revelaciones de Paul Pavlowitch levantaron un enorme revuelo en los ambientes literarios franceses, pero ninguno de los críticos que habían despreciado a Gary y ensalzado a Émile Ajar tuvo el valor de reconocer su mezquindad y su ceguera. Gallimard anunció de inmediato la publicación de Vie et mort de Émile Ajar . Pavlowitch confesó en el programa de televisión que Gary, refiriéndose a los críticos literarios, le había dicho en alguna ocasión: «¡Bravo, Paul! Émile Ajar ha puesto en su sitio a todos esos charlatanes de mierda»."

Una història que hauria pogut signar, tranquil·lament, en Vila-Matas.


P.S.: Romain Gary va estar casat amb la Jean Seberg (la prota de Bonjour tristesse i À bout de souffle) i van tenir un fill, Alexandre Diego Gary, que acaba de publicar la seva primera novel·la, S. ou l´ esperance de vie (Gallimard). Diuen que viu a Barcelona, on ha obert una llibreria-cafè. Algú sap més cosa, plis? Dos euros de recompensa.
Ho he tret d'un article d'en Joan de Sagarra que podeu trobar al blog-amic de Les Corts.

el guardian del vergel

El 1965, tres anys després de la mort de William Faulkner, Cormac McCarthy publica la seva primera novel·la The Orchard Keeper a Random House, curiosament (o no tant) amb Albert Erksine el que fou editor de Faulkner. Diu la llegenda que era la única casa editorial que coneixia i per això els va enviar el manuscrit a ells. Fins fa ben poc la vida de McCarthy era un misteri, es podia considerar un escriptor (com l’anomenen al blog espai de llibres), invisible. Fins l’èxit de no country for old man, només havia concedit una entrevista, poc abans de publicar all the pretty horses, que es accesible previ registre a l’edició electrònica del New York Times. Si fem cas d’aquestes dades, la novel·la està escrita entre la seva estada a Irlanda on viatjà per conèixer els seus ancestres i l’any que va viure a Eivissa amb una colla d’artistes durant l’eclossió hippy de l’ illa balear.
El Guardian del vergel en traducció de Luis Murillo Font està situada cronològicament a mig camí entre les dècades de 1930 i 1940 i geogràficament a l’estat de Tennesse, en concret a les valls de Red Mountain, una zona d’ exhuberant vegetació al nord est de Knoxville. L’estructura de la novel·la és complexa (per no dir-ne un altra cosa), es composa de fragments amb un peculiar ordre cronològic que van ordint una trama on els protagonistes són gent que veu Whisky en pots de vidre, un sagal que es busca la vida caçant, un traficant d’alcohol que un dia va matar algú i un vell xaruc que viu a costat d’un dipòsit de formigó custodiant quelcom. Altres personatges són els animals i, potser el més important, el paissatge, la geografia. McCarthy descriu de forma hiperrealista cada racó del immens territori nord-americà i com l’afecta el pas del temps.
Tenia 32 anys, només en feia tretze que habia començat a llegir novel·les perquè s’aburria a la mili. No va tenir males crítiques però el suport més important el va rebre del seu editor que el considerava un digne hereu de Faulkner.


Les imatges de l’autor estan extretes de la seva pàgina web “oficial”
http://www.cormacmccarthy.com/