productes de temporada

"El lector más experto…no se preocupa de entender; no, por lo menos al principio. Sé que parte de la poesía de la que soy más devoto es una poesía que no entendí en la primera lectura; otra parte, es poesía que todavía no estoy seguro de entender.

…En The Waste Land ni siquiera me preocupé de si entendía lo que decía". T.S. Eliot

I. The Burial of the Dead.

April is the cruellest month, breeding
Lilacs out of the dead land, mixing
Memory and desire, stirring
Dull roots with spring rain.
Winter kept us warm, covering
Earth in forgetful snow, feeding
A little life with dried tubers.
Summer surprised us, coming over the Starnbergersee
With a shower of rain; we stopped in the colonnade,
And went on in sunlight, into the Hofgarten,
And drank coffee, and talked for an hour.
Bin gar kine Russin, stamm' aus Litauen, echt deutsch.
And when we were children, staying at the archduke's,
My cousin's, he took me out on a sled,
And I was frightened. He said, Marie,
Marie, hold on tight. And down we went.
In the mountains, there you feel free.
I read, much of the night, and go south in the winter.
   What are the roots that clutch, what branches grow
Out of this stony rubbish? Son of man,
You cannot say, or guess, for you know only
A heap of broken images, where the sun beats,
And the dead tree gives no shelter, the cricket no relief,
And the dry stone no sound of water. Only
There is shadow under this red rock,
(Come in under the shadow of this red rock),
And I will show you something different from either
Your shadow at morning striding behind you
Or your shadow at evening rising to meet you;
I will show you fear in a handful of dust.

               Frisch weht der Wind
               Der Heimat zu,
               Mein Irisch Kind,
               Wo weilest du? 

"You gave me hyacinths first a year ago;
"They called me the hyacinth girl."
–Yet when we came back, late, from the Hyacinth garden,
Your arms full, and your hair wet, I could not
Speak, and my eyes failed, I was neither
Living nor dead, and I knew nothing,
Looking into the heart of light, the silence.
Oed' und leer das Meer.
   Madame Sosostris, famous clairvoyante,
Had a bad cold, nevertheless
Is known to be the wisest woman in Europe,
With a wicked pack of cards. Here, said she,
Is your card, the drowned Phoenician Sailor,
(Those are pearls that were his eyes. Look!)
Here is Belladonna, the Lady of the Rocks,
The lady of situations.
Here is the man with three staves, and here the Wheel,
And here is the one-eyed merchant, and this card
Which is blank, is something he carries on his back,
Which I am forbidden to see. I do not find
The Hanged Man. Fear death by water.
I see crowds of people, walking round in a ring.
Thank you. If you see dear Mrs. Equitone,
Tell her I bring the horoscope myself:
One must be so careful these days.
   Unreal City,
Under the brown fog of a winter dawn,
A crowd flowed over London Bridge, so many,
I had not thought death had undone so many.
Sighs, short and infrequent, were exhaled,
And each man fixed his eyes before his feet.
Flowed up the hill and down King William Street,
To where Saint Mary Woolnoth kept the hours
With a dead sound on the final stroke of nine.
There I saw one I knew, and stopped him, crying: "Stetson!
"You who were with me in the ships at Mylae!
"That corpse you planted last year in your garden,
"Has it begun to sprout? Will it bloom this year?
"Or has the sudden frost disturbed its bed?
"Oh keep the Dog far hence, that's friend to men,
"Or with his nails he'll dig it up again!
"You! hypocrite lecteur!—mon semblable—mon frère!"

[L'enterrament dels morts. / El més cruel dels mesos és l'abril: engendra / Lilàs que broten de la terra morta,/  Mescla records i anhels, / Somou les rels enterques amb ses pluges vernals. / L'hivern ens escalfa  cobrint la terra / Amb neu oblidadissa, / Nodrint un xic de vida amb secs tubèrculs. / L'estiu ens sorprengué caient amb un ruixat / Sobre el Starnbergersee, i ens vàrem deturar / Sota els pòrtics; amb sol anàrem pel Hofgarten, / I vam beure cafè i xerràrem una hora. / Bin gar Keine Russin, stamm'aus Litauen, echt deutch. / I quan érem infants, l'arxiduc cosí meu / se'm va endur a passejar amb son trineu. / En veure'm espantada, ell va dir-me: "Maria, / Maria, arrapa't fort" I cap avall! / A les muntanyes un hom se sent lliure. / Llegeixo fins molt tard i a l'hivern me'n vaig cap / al Sud. / Quines arrels s'arrapen, quines branques creixen / Enmig d'aquestes pétries escombraries? Fill de / l'home, / Tu no ho pots dir, tampoc no ho endevines. No- / més saps / Que allà hi ha un munt d'imatges rompudes / On bat el sol. I l'arbre mort no protegeix, / El cant del grill no alleuja, del roc no brolla aigua. / Sota aquesta roca vermella només hi ha ombra, / (Oh vine sota l'ombra de la roca vermella!) / I et mostraré quelcom molt diferent / De la teva pròpia ombra que et segueix al matí / O de l'ombra que s'alça a cercar-te, a ranvespre. / Et mostraré la por en un grapat de pols. / Frisch weht der Wind / Der Heimat zu / Mein Irisch Kind / Wo weilest du? /  "Fa un any em vas donar jacints per primer cop; / Em digueren la noia dels jacints." / -Però quan, tard, tornàrem del jardí dels jacints, / Tu en duies un braçat, tots cabell eren molls... / Jo romania mut, amb els ulls entelats, / Ni viu ni mort, i sense saber res, / Contemplant el silenci dins el cor de la llum. / Oed' und leer das Meer. / Madame Sosostris, famosa pitonisa, / Tenia un refredat, malgrat això. / És la dona més sàvia d'Europa, diu la gent, / Amb les iniques cartes a la mà. Aquesta carta / És la vostra, diu ella, el Mariner Fenici que es / negà. / (Aqueixes perles foren els seus ulls. Oh mireu!) / Heus ací Belladonna, la Dama de les Roques, / la dama dels destrets. / Ara apareixen l'home dels tres bastos, La Roda  /  i el comerciant borni; i aquesta carta en blanc / És quelcom que ell s'amaga a l'esquena i no veig. / On deu ésser el Penjat? Temeu la mort a l'aigua. / Veig un tropell de gent giravoltant. / Oh gràcies! Si veieu l'estimada senyora / Equitone digueu-li que jo, personalment, / Li portaré l'horòscop. En els temps que vivim no / es pot badar. /  Oh Ciutat Irreal, / Sota la boira grisa d'una albada d'hivern / Tanta gent s'arruava devers el Pont de Londres / Que mai no hauria dit que la mort s'endugués / tanta gentada. / Exhalaven sospirs molt lleus, adesiara, / I cada home clavava els ulls davant sos peus. /  D'antuvi, carrer amunt; després ve la baixada /  De King William Street, que és on Saint Mary / Woolnoth / Deixa caure les hores amb un fúnebre so / A les nou, al final de la darrera campanada. / Allà, en veure un amic, vaig cridar-lo: "Tu, /  Stetson! / Tu estigueres amb mi en les naus, a Mylae. / Ha florit ja el cadàver que vas plantar al jardí? / Treurà flors, aquest any? L'ha malmenat el rou? / Fes fora d'allà el Gos, aquest amic dels homes, / Si no vols que altre cop te'l desenterri! / Tu, hypocrite lecteur! -mon semblable, -mon frère!.   
T.S. Eliot. La terra eixorca. Traducció d'Agustí Bartra. Vosgos, 1977. P. 19]

nou testament

les 25 cançons del vigatanisme musical

La revista ENDERROCK -amb la col·laboració del diari El 9 Nou- ha fet una prospecció per elaborar el rànquing amb les 25 cançons que han marcat un abans i un després en el "vigatanisme musical" i, per tant, han estat i són referencials i influents en la història de la música moderna en català. Per tal de realitzar la llista, el mètode utilitzat ha estat demanar a 25 personatges de la comarca -polítics, periodistes, músics, intel·lectuals...a més de la redacció de la revista ENDERROCK- les 5 cançons osonenques més populars i preferides. El resultat ha estat el següent:

1. "Clava't" -DUBLE BUBLE (1986)
2. "Boig per tu" -SAU (1990)
3. "La Rambla" -QUIMI PORTET (1997)
4. "Cançó de pagès" -LOQUILLO Y LOS TROGLODITAS (1987)
5. "Catalunya, Comtat gran" -RAFAEL SUBIRACHS (1977)
6. "Jo vull ser la meva iaia" -LA IAIA (2011)
7. "Tren de mitjanit" -SAU (1991)
8. "Arrels" -ESQUIROLS (1975)
9. "En aquest bar" -KUL DE MANDRIL (1981)
10. "Adorant la màquina" -NEATLES MIRIS (1995)
11. "Fils de plata" -AVIKULTORES MODERNOS (1984)
12. "Montserrat" -QUIMI PORTET (1997)
13. "La caca de colom" -KARDA FÂSTIK (1992)
14. "Jenifer" -ELS CATARRES (2011)
15. "Torna, torna Serrallonga" -ESQUIROLS (1980)
16. "La taverna d'Old John" -PEP SALA (1997)
17. "El pinsà" -MATES MATES (2011)
18. "Consol i condol" -L'HEREU ESCAMPA (2011)
19. "Pecats" -JOANA SERRAT (2011)
20. "El tocador de senyores" -OBESES (2011)
21. "Ressons de tu" -RICARD PUIGDOMÈNECH (2004)
22. "El gat" -PARKING (1991)
23. "Pluja d'estiu" -WILSIDE (1995)
24. "L'eternitat" -DUO AUSONA (1965)
25. "Un indret privilegiat" -NYANDÚ (2011)

La llista amb tots els participants i les cançons descartades a www.enderrock.cat i Spotify.

Joaquim Vilarnau i Juan Miguel Morales. "Vigatanisme musical" A: Enderrock, núm. 198, abril 2012. P. 44-49

un llibre per a en Brian

ESTE LIBRO tiene su origen en una preocupación personal. Su autor tenía 14 años cuando terminó la segunda guerra mundial y creció con la esperanza de que se cumplieran las promesas que habían hecho en 1941, en la Carta del Atlántico, los que iban a resultar vencedores en la lucha contra el fascismo, en un programa que nos garantizaban, entre otras cosas, "el derecho que tienen todos los pueblos a escoger la forma de gobierno bajo la cual quieren vivir" y una paz que había de proporcionar "a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza".

Cuando se cumplen setenta años de aquellas promesas, la frustración no puede ser mayor. No hay paz, la extensión de la democracia es poco más que una apariencia y, lejos de la prosperidad global que se nos anunciaba, vivimos en un mundo más desigual. La pobreza no solo no ha desaparecido en la actualidad, sino que se ve todavía agravada por el encarecimiento de los alimentos, en un mundo que no consigue evitar que centenares de miles de seres humanos, en especial niños, sigan muriendo de hambre cada año.

Es lógico que me sintiera engañado y con derecho a preguntar por las causas de este fracaso, y mi oficio de historiador me ha llevado a hacerlo en la forma propia de mi trabajo.

Josep Fontana. Fragment de la introducció a Por el bien del imperio: una historia del mundo desde 1945. Pasado y presente, 2011.

Més informació:
· "Ni siquiera el fascismo logró lo que ha conseguido el capitalismo", Peio H. Riaño. Público.es.
· "La quiebra de una gran ilusión", Borja de Riquer. El País.

bojos, poetes i enamorats

EN UN DELS SEUS ÚLTIMS ESCRITS Augusto Monterroso diu que ha llegit un llibre torbador, un llibre divertit però que pot fer embogir a qui es dedica amb sinceritat, diu, a l'ofici d'escriure.

Aquests escrits tan inquietants són les pràctiques d'estil de Raymond Queneau sobre la més banal anècdota. Una persona que puja i s'adorm en un autobús. I Monterroso, llegint els manuals d'Ausoni, davant l'enginy de Queneau, afirma que s'estima més quedar-se amb el simple enunciat de l'anècdota. La resta, diu, és literatura.

Monterroso ens aboca al culdesac dels contàiners i les escombraries. ¿I hem de seguir escrivint? Ara el contista, mofeta, es gira cap a aquells que encara el seguim i diu: "Huyo de las metáforas; sólo los malos escritores se ponen felices con ellas. Incluso los símiles son peligrosos, porque dan la impresión de que el autor duda de la inteligencia de sus posibles lectores. La negra noche tendió su manto es un ejemplo de lo que no debe hacerse nunca en prosa. Cayó la noche ya es menos malo, pero sigue dando idea de literatura. Lo mejor es: Se hizo de noche o Llegó la noche. Cualquier otra forma de decir esto, es basura".

¿I sabíeu que Augusto Monterroso comença un conte dient: Cuando la negra noche tendió su manto pidió una botella de vino? És la paròdia de la cèlebre imatge de Romeo i Julieta de William Shakespeare. Per al guatemaltec els artesans verbals, tots, ell mateix, en som una mica, de beneits. O ho semblem. Monterroso es pregunta per què els poetes escriuen així, com si fossen uns capçots embadalits.

Josep Pla es va fer la mateixa pregunta davant els versos i davant la prosa de Leopardi. ¿Com pot ser tan diferent, tan oposat el poeta Leopardi de l'escriptor Leopardi? És clar que Shakespeare els respondria que els bojos, els poetes i els enamorats s'assemblen pel bategar de la imaginació i el desig. Per això el jove Romeo, cec al jardí de Julieta, li agrada escriure la capa de la nit m'amaga i no pas la foscor de la nit. Sospira. Canta. Se li'n fot que passats els segles el vell lector Augusto Monterroso se li'n rigue.

Albert Roig. I pelava la taronja amb les dents: Ars amandi.  Edicions 62, 2004. P. 53.

la paraula es va fer carn (Jo, 1, 14)

Emily Dickinson. "Hope is the thing with feathers"

Edgar Allan Poe. "A dream within a dream"

Sylvia Plath. "Lady Lazarus".

Francis Scott Fitzgeral. The Great Gatsby.

Lewis Carroll. Alice's Adventures in Wonderland.

Kurt Vonnegut. Slaughterhouse-five.

Maurice Sendak. Where the wild things are.

Antoine de Saint-Exupéry. Le petit prince.

FONTS:

 "Top5: libros que inspiran más tatuajes", pijamaSURF.

 Contrariwise: Literary Tatoos.

 The Word Made Flesh.

tot és més senzill

Recull de preguntes dels lectors/es del blog:

-Podem pensar que el text conté una gran quantitat d'elements simbòlics? No sé si l'autora parteix del simbolisme per arribar a la història que narra, o si una veu de l'inconscient ha fet aparèixer aquest simbolisme. No podem evitar expressar-nos per símbols quan volem fer una narració? 

Ara podria quedar com una sàvia i respondre alguna cosa del tipus: Sí, bé, el tractament ontològic de la trama aprofundeix en el sentit epistemològico-existencial de la vida que blablablà... Però seria una impostura total. La veritat és que no vaig pensar en simbolismes de cap tipus. Si el lector els hi troba, és de justícia dir que el mèrit és seu i no pas meu.

-En tot cas, anomeno alguns elements per a discutir-ho, i per si li ve de gust comentar-los.

·La protagonista es diu Èlia (el Sol?), i la veu del narrador gira exclusivament al seu voltant. La resta dels personatges ens arriben vistos amb els seus ulls i en certa manera deformats per aquesta visió.

Que ben trobat, Lluís. Si ho arribo a saber m’ho apropio i ho explico a les entrevistes ;-)

·El relat evoluciona sobre una clàssica relació entre l'amor i la mort, vistes amb una simetria sorprenent: la mort de la mare, la mort del Jaume de cal Petit i la mort del fill de la Clara. Cada història conté la seva mort.

No és per treure-hi transcendència, però quan vas cap als quaranta, ja arrossegues unes quantes morts al currículum.

·Tots els personatges (principals, diguem) són emigrants: el Bernat és un nouvingut al poble, l'Èlia ha emigrat a Barcelona, la Clara a Tarragona, la germana a Portugal i la mare va venir de fora, per viure (i morir) al poble. La mort de la mare a la carretera amaga un intent de fugida?

La mare és del poble de tota la vida, però coincideixo amb tu en això que dius de la fugida, perquè crec que és un concepte fonamentalíssim, vertebral, en aquest llibre. Si el lector ho troba així, jo encantada de la vida, però val a dir que si no ho veu per enlloc, també em semblarà perfecte.

·La marxa a Barcelona crea una distància dolorosa, obre dubtes i genera frustracions. Però el retorn al poble sembla que aboqui a un horror primitiu. Alhora, descobreix un món regit per una sexualitat instintiva, bàsica. Èlia descobreix finalment que el pare (aparentment taciturn i quasi absent) també és un ésser sexual. Com si Ulisses descobrís, de sobte, que en la seva absència Penèlope també tenia sexualitat i podia atreure els homes.

Caram. Una interpretació interessant.

·El joc dels contraris i els absents: la novel·la se situa, en contra del títol, en un hivern i una tardor. Alguns fets rellevants per a l'argument són vistos en enigma: un fòrum d'internet, una webcam, a través d'uns vidres. El nom del poble no s'anomena mai. A la portada, la fotografia de La Palma d'Ebre està vista en un mirall i per tant, invertida.

Tot és més senzill, em sembla. Començo pel final: la foto està invertida perquè em sembla que dins de l’enquadrament quedava millor. El nom del poble no s’anomena expressament, és el Poble, perquè la idea era que el lector s’imaginés que la història passa en el seu, ja fos on va néixer, on passa les vacances, on va de festa major... El fòrum d’internet i la webcam només són això, eines contemporànies dels protagonistes, ja no gaire enigmàtiques, i el tema dels vidres se m’escapa més. Sobre el títol: era el provisional, em pensava que a l’editorial el canviarien i al final es va quedar així.

·Podríem interpretar (reinterpretar) el relat en clau de símbols?

Crec que queda respost al principi.

-El llenguatge

Una de les virtuts més innegables del text és l'acostament a la variant lingüística de la Ribera d'Ebre: la protagonista reprèn la llengua del poble, i aquesta evolució dóna un color especial al tractament del llenguatge. La literatura catalana ha tingut, en general, un poc respecte sorprenent per la riquesa de les variants dialectals que arriba a la paradoxa si pensem en la seva presència a les produccions audio-visuals (posem-hi TV3, com a exemple).

Abans que res, voldria aprofitar per aclarir que el parlar que surt al llibre és més pròxim al lleidatà que a l’ebrenc.

·En arribar a la darrera plana del volum, però (almenys en l'edició que gasto), hi ha una nota de l'autora on revela que el reflex dialectal es basa en un treball sobre el parlar de la Palma d'Ebre. No sé si hi ha una ironia: l'autora indica que el coneixement de la variant l'ha hagut de repescar perquè l'havia perdut? Potser vol dir (un cop més) que la metròpoli li ha devorat la llengua original?

Era necessari establir uns criteris a l’hora de transcriure amb coherència una variant oral determinada, i què millor que basar-se en un estudi científic per a patinar el mínim possible. Un exemple de criteri fonètic: jo anava/ell anave: en el primer cas, la a final indica la pronunciació d’una e oberta; en el segon cas, la e final indica la pronunciació d’una e tancada. I així anar fixant-ho tot.

-Parlant amb altres lectors, m'he trobat gent que es queda desconcertada amb el final, alguns m'han confessat no entendre'l (imagino que d'aquí venen les preguntetes tafaneres de però que el Trau i l'Èlia van a Nova York o què ? (no, no és aquesta la pregunta). No sé si és una pregunta a l'escriptora o a la "galeria": Per què sembla que els lectors necessitin que se'ls guïi fins el final. Em pregunto si els lectors ens estem acostumant a un tipus de lectura molt concret, hereu de les sèries televisives, on tot és transparent, pla, clar, etc.

Si em permeteu la desvergonya, faré meues unes paraules que he llegit avui de l’Imma Monsó, perquè jo no ho sé dir millor: “Idealment, per a mi, el llibre hauria de ser autònom, perquè precisament és del lector. M'encanta que els lectors facin interpretacions que no són en absolut les que he volgut ni he pretès jo. I com més obert és un llibre, millor.” (Link: http://ves.cat/a_xL).

-El personatge del Bernat. Per què el personatge del Trau resulta tan estereotipat: guapo, simpàtic, etc. Estava en la intenció de l'autora riure-se'n? És aquest estereotip també el símbol d'alguna cosa?

Com se sol dir, no es tractava de riure’s d’ell, sinó de riure amb ell. Algú el pot definir com a guapo i simpàtic, però també hi ha lectors que l’han trobat un calçasses, un bufanúvols, un immadur, i no recordo quines meravelles més. I com en la primera pregunta: zero símbols.

-Com que és una dialoguista magistral (i com enyoro personalment els grans diàlegs a la majoria de novel·les!), jo li preguntaria impertinentment si li agrada el teatre, si hi va, si en llegeix, què en pensa, si s'ha plantejat mai escriure alguna obra, i etcètera.

Gràcies per això de dialoguista i de magistral, Òscar. Doncs no sóc gaire aficionada al teatre, però sí que m’he plantejat d’escriure’n. Digue’m incoherent.

-Com és que no vol donar la cara, vull dir que defuig les presentacions de cos present, les fotografies, etcètera, però, per contra, sembla que està molt interessada en mantenir contacte (virtual, això sí) amb els seus lectors? I doncs? Què en treu, d'això?

Tot allò que sigui comunicació escrita, em sembla perfecte, perquè és el mitjà amb què em sento més còmoda.

-Montse Banegas, Joan Todó, Marta Rojals... alguna cosa put al sud de l'àrea metropolitana? La cosa catalana trobarà el nord al sud? (o, en tot cas, a la perifèria?).

Si al sud hi ha alguna cosa que put, espero que no siguem nosaltres ;-) Sobre el nord i el sud i les perifèries, no en sé prou com per fer-ne el diagnòstic que em demanes.

-Com s'ho fa una persona aliena (segons sembla) als saraus literaris per tal que li editin una primera novel·la? Porta a porta, amb el manuscrit sota l'aixella? Tenia algun contacte?

Tot i no ser del “mundillo”, sense saber-ho, va resultar que coneixia una persona que coneixia una persona que coneixia una altra persona que afortunadament per mi va ser qui acabaria sent la meua editora, la Isabel Obiols. Allò dels passos. I gràcies a què ella va confiar en el text no em va caldre trucar a cap altra porta. Actualment no sé si encara es va amb manuscrits sota l’aixella, en el meu cas va ser tan poc romàntic com enviar un pdf adjunt en un correu electrònic i a esperar.

-Continuarà amb la ficció? S'atreviria, després de l'èxit assolit amb aquesta novel·la, a sortir del poble i escriure una història absolutament urbanita, adoptant un registre estàndard, per exemple?

Crec que la que planteges seria l’opció més natural. Ara bé, d’aquí a dir de fer-ho, és fer volar molts coloms.

-Quin llibre està llegint, ara mateix? 

Acabo de tornar a la biblioteca les cartes entre el Sales i la Rodoreda.

-M'endinso de ple en territoris estranys, ja que la meva pregunta no té res a veure amb el text. M'agradaria saber quin és el llibre de capçalera de la Marta Rojals. 

De capçalera, de capçalera, em sembla que no en tinc cap. Van variant.

-El valor que jo atorgo a les obres d’art està directament relacionat amb les sensacions que em desperten i a més penso que és una actitut força general. Quan penso en la novel·la de la senyora Rojals la relaciono amb l’obra mestra d’El Petit de Cal Eril, Sargantanes al sol, perquè em va provocar sensacions semblants, penso que primavera, estiu, etc...és un monument a la novel•lística catalana el mateix que la Caterineta ho és a la lírica. La meva pregunta és aquesta: conèixes el Lluçanès? Crec recordar que algun personatge de la novel·la hi té alguna relació....i ja sap, si passa mai per Olost té la birra pagada al Bar Centre, per la bona estona que em va fer passar llegint la seva novel·la

Moltes gràcies, Robert, per les teues paraules i per la invitació. He conegut el Lluçanès quan la novel·la ja era al carrer, i em faltaven ulls per abastar aquests paratges tan fabulosos que teniu. I aquest eix transversal...!

Per acabar voldria agrair-vos molt i molt a tots els participants en el Club de lectura l’interès que heu demostrat per aquest llibre, i donar-vos les gràcies també per les preguntes tan interessants i diverses que m’heu plantejat: m’han fet reflexionar, riure, aprendre’n, i algunes també, per què no dir-ho, ballar pel cap. Tot això no té preu. Una abraçada immensa!

***

Com hem fet aquesta entrevista?
Quan el Club de lectura va començar a llegir Primavera, estiu, etcètera al mes d'abril, se'ns va acudir entrevistar la seva autora, la Marta Rojals. No es tractava de demanar una entrevista periodística feta per un expert, sinó de recollir preguntes dels lectors. Per a aconseguir-les vam penjar un primer apunt on es convidava el lectors i se'ls feia un suggeriment de qüestions possibles. En pocs dies hem recollit un colla de preguntes que hem enviat a l'autora. Esperem que aquesta experiència, participativa i oberta, es pugui repetir en futures lectures.
Agraïments:
En primer lloc, a la Marta Rojals per haver acceptat de seguida, i per haver respost amb tanta rapidesa. A la Biblioteca de Vic, per haver cedit el seu blog i haver gestionat la recollida de preguntes. I naturalment, a tot/es els qui han participat amb les seves preguntes, que són els qui donen sentit a aquesta experiència.

santoral

la rojals en xarxa

El llibre a feisbuc.
Les seves col·laboracions setmanals a Mail Obert de Vilaweb.
Xat organitzat per Què llegeixes i Vilaweb.

tal com sone

l'amor mos destrossarà (bso)

·I més tard, al vespre, al poliesportiu del poble, amb els vestidets i perfumades, a mirar com els xicots jugaven a bàsquet i a ajuntar-nos amb els forasters, aquells nois que apareixien a les vacances i que, com que no tenien obligació d'anar al tros, ens semblaven habitants del paradís mateix. Eren els besnéts dels emigrants de la fil·loxera, anaven vestits a l'última i cada estiu eren portadors de la bona nova musical des de Barcelona, o des de Sabadell: ara toca Communards, ara Sopa de Cabra, ara Els Pets, ara Sangtraït, ara Madonna. Com pot ser, que no us agradi la Madonna?, ens va preguntar un dia la Sandra, que era més gran que nosaltres. I tot seguit va començar a arquejar-se com una deessa budista mentre entonava: Come on, Vogue...I la Clara i jo ens vam mirar com dient, aquesta xiqueta està tarada. (P. 26)

·La Joana sempre ha volgut anar a la seua, i a fe que ho ha aconseguit. El batxillerat el va fer a Flix, amb el Bernat i el Jaume, però a mig tercer se li va girar el cervell i va demanar el trasllat a Tarragona, d'interna a la Laboral. Treia molt bones notes i anava becada fins les orelles, així que a casa no van valer lamentacions.

Per aquella època, quan baixava al poble, es tancava directament al quarto i es tirava hores al llit, escoltant cançons de grups britànics i sinistres. També en traduïa les lletres amb l'ajut d'un diccionari i se les apuntava en una llibreta folrada amb motius encaragolats. Escolta aquesta, Eliete: Això vol dir que tal i tal. I m'explicava històries de noies melancòliques i amors impossibles i grans desesperacions, amb el rerefons d'uns baixos que feien tremolar les parets. Aquesta és de Joy Division, es diu "Love Will Tear us Apart", sàs qué vol dir?: l'amor mos destrossarà, em deia, solemne, i apujava el volum i aplucava els ulls, pintats amb una ratlla fosca. (P. 58-59)

·De tot això, ja he dit que fa molt de temps que vaig deixar-hi de pensar. Que vaig aprendre a deixar de recordar què va fer que el Bernat i jo no arribéssim al Llanterna, que ens aturéssim a l'entrant del pla dels Hortals, el motor parat, la lluna redona al cap del cingle. Al casset del cotxe sonava Joy Division en mode auto-reverse, el súmmum de l'automaticitat. Ell em va explicar que l'Ian Curtis ja tenia un metre de malves, que feia més de deu anys que s'havia penjat. És lo que escoltave ma germana, li vaig dir. [...] I així crec que va començar, que si ara et bufo el serrell, que si ara te'l recomposo, que si una mà aquí, que si l'altra allà, i en sec, aquella llengua tan calenta que em va fer arrencar el bull de tota la sang. [...] De la resta me'n vénen flaixos, recomposats per la incomoditat postural i pel "Love Will Tear us Apart", fluix, repartit cançó sí cançó no...(P. 95)

·Jo acabava d'arribar al Zem, i el Zem era ple i no podia fugir. En el moment de la fatal confidència sonava "Frankly Mr. Shankly" dels Smiths [...] I mentre la Clara em parlava, jo sentia els Smiths i la bola del futbolí petant, metàl·lica, contra l'anatomia dels jugadors.

Però si els Smiths encara els he escoltat alguna vegada, "Love Will Tear Us Apart" no l'he tornada a sentir mai més. (P. 98)

 ·Si tornés el Blai...Però no, no tornarà, assumim-ho, i com diuen els Manel, ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí. Així que deixem-ho córrer. (P.240)

·Remena cedés a la prestatgeria i em va cantant tres quilòmetres de discografia tan variada com ordenada alfabèticament: Cohen, Cure, Dylan, Llach, Pla, Puntí, Reed, Rem, Smith, Smiths, i va dient, no, per treballar això tampoc, i quan m'amenaça amb el jazz ara sí que sé què dir-li: Posa lo que vulguis, pero jazz no, que em marege. Ell fingeix un atac de cor d'un segon i mig, i continua amb la recerca.

-Com portem els vells temps, Pedrona?

Se'm dispara una molla calenta a la panxa. Parla de música, esclar.

-Ui, fatal.

Fatal?, riu mirant una caràtula. Tornar a desar el cedé i n'agafa un altre: Va, doncs a veure com portes això; és el més recent que tinc, aquí.

Sona "Batiscafo Katiuskas". (P. 285)

·Em calço les botes d'una estirada, engrapo l'abric de la cadira i ell se'n va a les prestatgeries i sento que va fotent cedés per terra, i jo tanco la porta, i rasca, i es queda mig oberta però no arriba prou llum i no veig per on baixo, i quan arribo al replà del menjador sento com un tro, un tro que retruny per tota la casa i que és el batec impacient d'un baix que crida una guitarra, i la guitarra es desperta metàl·lica i rabiosa i incita uns tambors, i la pulsió dels tambors i de les guitarres cedeix i creix i fa tombar les parets i després s'aplana perquè entrin els acords hipnòtics del baix, aquells acords, i ja neix la melodia de l'orgue, aquella melodia, i la lletra irromp galvànica i quan ja només són els tambors i el baix i el orgue i la veu, les cames em cedeixen com si me les haguessin segat i caic plegada al replà, i sobre l'abric desmaiat m'encego i m'eixordo i m'esgarrapo el crani: Apaga això!!! Apaga això!!! Apaga-ho!!! Que ho apaguis!!! M'han segat les cames i no puc fugir. I per damunt del terratrèmol, per damunt de la veu ultratòmbica de l'Ian Curtis, per damunt de tot el meu món que es desploma escales avall, els crits del Bernat exploten al pou de l'escala...(P.340-341)

llegir als llibres

Ma mare era ben bé una altra cosa. La recordo com una dona fràgil, que un dia podia estar alegre com un gínjol i l'altre sospirava arrossegant-se pels racons. Recordo també que, quan es posava malalta, s'allitava, cosa impensable en la tieta o la padrina, que sempre estaven al peu del canó.

Una altra diferència amb les seues parentes és que la mare, molt sovint, llegia. Els diumenges, després de rentar els plats, endreçar, escombrar i fregar la cuina, posava un programa llarg a la rentadora i obria una novel·la, estirada al sofà com les dones de les pel·lícules, i llegia fins a l'hora d'estendre.

D'aquells llibres no en tenim cap, perquè els demanava a les mestres. Té, torna-l'hi a la Maria Teresa, li deia a ma germana, i no et descuidis de di-li gràcies. Quin és?, li preguntava jo sempre a la Joana, camí de col·legi, i ella n'adaptava els títols per fer-me riure: Madame de Bovera, Cinco horas en el armario, La plaça del Salfumant, i també se n'inventava l'argument: Madame de Bovera va d'una senyora de Bovera que tenia un puticlub, i jo: Qué és un puticlub? I ella vinga a riure. Alguns llibres, la mare els rellegia al cap d'un temps: La plaça del Salfumant li vam tornar a la mestra tres vegades. 

[...] Ma mare tenia, com en diríem ara, inquietuds culturals, tot i que aleshores, en un poble com el Poble, i en una dona pagesa amb dues criatures per pujar, aquesta classe de passatemps no gaudien de gaire popularitat. És més, jo me'n donava vergonya perquè a col·legi més d'una vegada me l'havien fet veure una mica com una cap de pardals. Que no té prou fenya a casa, ta mare?, m'havien demanat un dia les mocoses de la classe dels grans. Això no surt d'elles, rabiava mon pare: Això, ho senten dir a casa...

Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. La Magrana, 2011. P. 19-20.

d'auliveres, espàrrecs i pins

A mig matí ens aturem a la Vall de Sant Francisco. Fa anys m'havia commogut l'harmonia d'aquesta obra ingent de pedra seca, que des de La Fatarella davalla fins a l'Ebre, i ara tocava que l'Anna també la conegués. Aquí, en una mitja hora de passeig pels bancals d'oliveres d'empeltre, hem aplegat un ram d'espàrrecs dels que no et caben a la mà. Més tard, conduint camí del pont de Flix, raono sobre la festa de l'espàrrec que estem vivint (de fet, una Festa Major que ja fa quatre dies celebrem). 

Que si podríem comparar-la amb aquell desfici boletaire capaç de mobilitzar a un país sencer...

Tanmateix, més que fer sociologia de la nostra passió recol·lectora, m'interessa la poètica entre antic i novell que genera.

Aquella que s'estableix entre la centenària identitat de les oliveres, o la memòria de l'esforç per dreçar les espones de pedra, i la tendresa dels nouvinguts brots d'esparreguera. Vull endevinar-hi una aliança mutual entre la pacient militància en l'eficàcia de la immobilitat per part de les unes, i l'aleatori desplegament tàctic dels altres. "I el cas és que la saviesa pagesa ho propicia. Si no, no s'entendria l'escampall de flonges esparregueres als peus de les quasi minerals oliveres. Queda clar que de cap manera són enteses com males herbes!"

Creuat lo Riu seguim, tomba i tomba, fins a La Palma d'Ebre.

- No et pensis, que no serem ni els primers ni els últims a fer un romiatge literari a aquest poble.

- No crec que la crida literària sigui capaç de mobilitzar a legions de passavolants... Dubto que la Palma esdevingui un nou Margalef, ara un destí preferent per a gent dels cinc continents, situat només dos termes més enllà.

- Com vols comparar la força del muscle amb la de la reflexió!

- No dissimulis ara el teu èxtasi davant els cossos fibrats dels escaladors que vas veure a Margalef...

En standby a la pàgina 13, vaig traginant pel món l'ETCÈTERA de la Rojals i ara li ofereixo un breu circuit per la proa del seu poble nadiu. 

L'Anna -que fa temps ha llegit la novel·la- sabrà veure-hi unes coses i jo unes altres, tot i que siguin les mateixes: Els queviures (no acabem d'abastir-nos al mercat de Flix?), el cafè de la Cooperativa a la plaça,  les dues esglésies i les dues piscines (la vella i la nova en ambdós casos), les escoles...  

No posarem peu a terra fins passada la costa del barri dels xalets, fins arribar al Pi de lo Pino; un argument major en pro de la bondat d'arrelar en aquest poble. Mira si arriben a ser-ne de vulgars els pins blancs...  Arbre-símbol de l'abandonament de la terra, i en tenim desenes de milions de peus, i que només sembla aspirar a l'hora de l'incendi que li permeti estendre la seva llavor. Tanmateix, admirant la vigoria i el port d'aquest pi més de quatre cops centenari, sento un fort moment santuari, de reconciliació definitiva amb la seva espècie.

- Si se'l pot veure des d'un avió, com vaig poder comprovar al Google Earth! Ja sé què il·lustrarà el Primavera, estiu... 

Aquí ens interromp una amplificada veu rogallosa provinent dels altaveus del poble. Només arribarem a entendre vespre, assaig, processó.

- Processó, ha dit? I quan de mal fan aquelles processons que només van per dins.

amb erra de rail

Hi ha un parell de personatges que no poden faltar mai en un auditori com déu mana, tan imprescindibles, posem per cas, com el caganer del pessebre: un metge i un que seu al fons i mira amb cara de "tu vés dient que a mi no em foteràs". I és en aquest segon en qui penso, ara que agafo el micròfon per anunciar que el proper divendres, dia 20 d'abril, a dos quarts de vuit del vespre, en Ramon Erra serà a la biblioteca de Vic presentant el seu darrer llibre, La vida per rail. No és que hi pensi, és que el busco perquè em digui, i amb un mig somriure mofeta, si no és molt demanar, "vindrà com va venir el 20 de desembre, oi?".

Llavors, servidora, en comptes de llançar-li una sabata pel cap, que és, sens dubte, el que es mereixeria, aprofitarà per explicar que, efectivament, en Ramon Erra havia d'assistir a la trobada dedicada a la seva novel·la Escolta, Volòdia!, però que al final no va poder ser, perquè va haver d'anar a recollir un premi: acabava de guanyar el Mercè Rodoreda amb el llibre que ara s'ha entestat a presentar a la Biblioteca. I dic entestar, volent emfatitzar la seva obstinació, ja que, en un principi, la presentació vigatana del seu nou recull de relats s'havia de celebrar a la llibreria Muntanya de llibres, però la insistència d'en Ramon, a qui, ens consta, va saber molt i molt greu no poder assistir a la sessió del club de lectura, ha set la causa del canvi d'escenari. Honor que ens fa.

"Febres de malta, qui us té por?

L'he vist damunt la taula de fòrmica: madurat, la pell florida. Li he vist els fongs a la pell, he contemplat el seu color grisblau, que és el cel damunt el santuari de la Quar, davant l'abisme, quan la nit es comença a fer dia. L'he tallat, era cremós; l'he mirat per dins, era nítid; l'he tastat, era un punt àcid. Mentre se'm fonia al paladar he notat com el cos se'm tensava, com el pèl se m'enfortia, com el cap em feia mal (un mal d'home que viu enganyat). I després se me n'anava lluny; vull dir que el cap em marxava. Perseguia el perfum aspre d'una herbota, a la punta d'un penyasegat, i des d'allà he vist el mar Egeu. He dit en veu alta: febres de Malta, qui us té por? I l'Egeu m'ha retornat les paraules. He pensat -si es pot pensar en aquestes dramàtiques condicions- que un regust molt antic m'estava tornant boig. Sóc una cabra. M'han sortit banyes. I tot havia començat al paladar."

Ramon Erra. "Formatge madurat de pell florida" A: La vida per rail. Proa, 2012. P. 45.

els de la paia a l'ui

"-Ui, doncs jo, ara que m'hi fixo, ja no sé què dic ni com ho dic. Quan arribo al poble sí que torno a enganxar l'accent, però necessito uns dies d'immersió completa, i quan estic a punt de recuperar-me del tot ja hai de tornar. A Barcelona hai perdut molt...Quan vai arribar, la meitat de les coses les havia de traduir, que si panís, que si moixó, i ara ja no em surten per falta de pràctica. I el "lo"...(i em sap molt greu, eh?), però per avorriment que se me'n fotin, a Barcelona ja el tinc desterrat.

El Bernat esbatana els ulls a un espant fictici: És que Barcelona és un monstre, Pedrona: un monstre devorador de patrimonis lingüístics."

Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. Empúries, 2011. P. 103.

*****

La primera cosa que em va agradar (i atrapar) d'aquesta novel·la va ser, sens dubte, la llengua, la voluntat de l'autora d'escriure aproximant-se a la parla real i que em feia pensar en aquell desig expressat per Joan Sales -jo vull escriure com parlo-, passa que, en aquest cas, el registre col·loquial s'enriqueix amb l'ús de la variant dialectal de la Ribera d'Ebre: català d'extrema perifèria, que deia un dia la Marina Espasa. Un autèntic festival.

En una entrevista que li van fer els de vilaweb i preguntada sobre per què havia fet servir el registre dialectal, la Rojals va respondre:

"Amb l'estàndard ho perds tot, n'estic molt cansada. Quan va arribar TV3 tothom va començar a dubtar de com parlava. Si no es parla com la tele no vas avalat. Una de les poques coses que veia clara, si em decidia a escriure, era de fer servir el llenguatge que tenia al cap, que d'aquí a deu anys no recordaré, i ara amb prou feines".

A l'hora de reflectir la parla del seu poble, la Rojals no va tenir prou amb anar tirant de bona voluntat i memòria i va anar a cercar el rigor en un llibre de la filòloga Olga Cubells Bartolomé: El parlar de la Palma d'Ebre (Ribera d'Ebre), editat per l'Associació Cultural l'Espona l'any 2001.

Ja som al cap del carrer i, ara, aprofitant que el Mèder passa per Vic, i amb el vostre permís, toca escombrar cap a casa, que en això de la parla cada terra fa sa guerra i els de per aquí dalt també tenim les nostres peculiaritats, recollides, afortunadament, en alguns estudis lingüístics sobre el català d'Osona que avui em plau mostrar-vos a peu d'apunt.

D'entrada, som una comarca ieísta, i, no contents amb això, tenim tendència a inserir una i [j] entre alguns grups de vocals; diem paiella (o paieia, en el pitjor dels casos), ideia, beneieixo i agraieixo, per exemple. Però si mai us fes gràcia passar per indígenes, el millor és que us decidiu a eixabuirar i estossegar en comptes d'esternudar i tossir. Aquí, les sabates ni s'enllustren ni s'embetumen, s'embolen; del soroll en diem fressa, de les mandonguilles, pilotilles i dels testos, torratxes. I, per acabar-ho d'adobar, res de "ha estat", aquí conjuguem ha set, fem anar el pas i els pronoms febles a dojo (fins i tot quan no calen, diria),  i, tret de la llana, la resta ho cardem tot. Més o menys.

gairebé

Dimecres, 19 de novembre [1975], BARCELONA.

Matí. Llegeixo al balcó, al sol, tot escoltant el concert per clavicèmbal en re major de Bach. Gairebé no es pot demanar més.

Albert Ràfols-Casamada. L'escorça dels dies. Laertes, 1984. P. 85.

lluny de la ribera d'ebre. o bé: ni primavera, ni estiu, sinó hivern i tardor

(Una proposta de qüestionari per a Marta Rojals, a propòsit de Primavera, estiu, etcètera)

Quan vaig saber que els amics de la Biblioteca Pública de Vic li dedicaven el mes d'abril a la novel·la de la Marta Rojals vaig sentir l'impuls de col·laborar-hi, ni que fos de manera virtual. Feia poc que havia enllestit la primera lectura de Primavera, estiu, etcètera. Havia estat una lectura diagonal, i reconeixia que calia tornar-hi amb més deteniment.

Vaig buscar l'autora per aquests indrets que s'anomenen xarxes socials i em va resultar fàcil localitzar-la. No tan sols localitzar-la, sinó obtenir de seguida una resposta. Que li semblava bé. Que li semblava bé participar -és a dir, respondre- a una entrevista virtual a través d'un blog.

La idea que guia el qüestionari següent és oferir una petita pauta per a què els lector/es del blog hi afegeixin les seves preguntes. Un cop les haguem recollides (en un periode de temps prudencial) les hi farem arribar, per si té ganes de respondre-les -totes, alguna, o les que li semblin.

He pensat en parlar del text més que de cap altre factor, i evitar les qüestions que ens duguin a territoris estranys: l'èxit de la novel·la, la seva difusió, etc. Preguntes com ara t'esperaves que la novel·la assolís la cinquena edició? no crec que aportin res de rellevant, però tampoc no sóc ningú per a censurar-les.

Per a facilitar-me la feina, he agrupat les preguntes sobre dos eixos: els símbols, el llenguatge i els referents, però és evident que se'n poden trobar més. Mesclo reflexions i preguntes, i ho deixo així abans de redactar el que podrien ser les preguntes més definitives.

* * *

Primavera, estiu, etcètera té un aspecte de novel·la generacional (amb múltiples referents culturals de la generació que ara té entre els trenta i els quaranta anys), intimista i gairebé costumista, on es descriu amb detalls la vida quotidiana d'un poble de la Ribera d'Ebre. Un dels temes principals és l'oposició poble/ciutat: la protagonista es debat constantment amb la idea de retornar al poble natal, i en aquest dilema recupera imatges de la infantesa i l'adolescència, el primer amor, les primeres vegades. I alhora enumera els inconvenients, els desenganys i les frustracions de l'emigració a la gran ciutat, on viu ara.

Però jo diria que el text conté una gran quantitat d'elements simbòlics. No sé si l'autora parteix del simbolisme per arribar a la història que narra, o si una veu de l'inconscient ha fet aparèixer aquest simbolisme. No podem evitar expressar-nos per símbols quan volem fer una narració?

En tot cas, anomeno alguns elements per a discutir-ho.

·La protagonista es diu Èlia (el Sol?), i la veu del narrador gira exclusivament al seu voltant. La resta dels personatges ens arriben vistos amb els seus ulls i en certa manera deformats per aquesta visió.

·El relat evoluciona sobre una clàssica relació entre l'amor i la mort, vistes amb una simetria sorprenent: la mort de la mare, la mort del Jaume de cal Petit i la mort del fill de la Clara. Cada història conté la seva mort.

·Tots els personatges (principals, diguem) són emigrants: el Bernat és un nouvingut al poble, l'Èlia ha emigrat a Barcelona, la Clara a Tarragona, la germana a Portugal i la mare va venir de fora, per viure (i morir) al poble. La mort de la mare a la carretera amaga un intent de fugida?

·La marxa a Barcelona crea una distància dolorosa, obre dubtes i genera frustracions. Però el retorn al poble sembla que aboqui a un horror primitiu. Alhora, descobreix un món regit per una sexualitat instintiva, bàsica. Èlia descobreix finalment que el pare (aparentment taciturn i quasi absent) també és un ésser sexual. Com si Ulisses descobrís, de sobte, que en la seva absència Penèlope també tenia sexualitat i podia atreure els homes.

·El joc dels contraris i els absents: la novel·la se situa, en contra del títol, en un hivern i una tardor. Alguns fets rellevants per a l'argument són vistos en enigma: un fòrum d'internet, una webcam, a través d'uns vidres. El nom del poble no s'anomena mai. A la portada, la fotografia de La Palma d'Ebre està vista en un mirall i per tant, invertida.

·Podríem interpretar (reinterpretar) el relat en clau de símbols?

El llenguatge

Una de les virtuts més innegables del text és l'acostament a la variant lingüística de la Ribera d'Ebre: la protagonista reprèn la llengua del poble, i aquesta evolució dóna un color especial al tractament del llenguatge. La literatura catalana ha tingut, en general, un poc respecte sorprenent per la riquesa de les variants dialectals que arriba a la paradoxa si pensem en la seva presència a les produccions audio-visuals (posem-hi TV3, com a exemple).

·En arribar a la darrera plana del volum, però (almenys en l'edició que gasto), hi ha una nota de l'autora on revela que el reflex dialectal es basa en un treball sobre el parlar de la Palma d'Ebre. No sé si hi ha una ironia: l'autora indica que el coneixement de la variant l'ha hagut de repescar perquè l'havia perdut? Potser vol dir (un cop més) que la metròpoli li ha devorat la llengua original?

Potser en Jesús Moncada va haver de demostrar que la literatura en majúscules s'escriu en la llengua del poble -com en un segon modernisme- perquè altres autors perdin la por. Deu ser casual que de Mequinensa a La Palma d'Ebre hi hagi poca distancià geogràfica.

Citar Moncada em facilita abordar la qüestió dels possibles referents del text. No estic gaire segur que això ens digui res de nou sobre el text i la seva lectura, però he llegit que Rojals cita Mercè Ibarz (Una terra retirada) com un dels llibres que la poden haver influït.

En tot cas, mentre llegia se m'han aparegut els noms de Víctor Català (Solitud) i de Mercè Rodoreda com a indicis, possibles veus que són a la gènesi de Primaveres, estius, etcètera.

·Té cap sentit o ens diu res de nou aquesta llista de noms per a comprendre l'univers literari d'on arrenca la novel·la?

[Agraeixo els lector/es que hagin arribat fins aquí, i els convido -en nom, també, del Club de Lectura de la Biblioteca de Vic, a afegir preguntes].

la plaga dels clubs

dimecres 21 de març de 2012

Club de lectura

Us informem que el próxim club de lectura será el 17 d'abril a les 20:30h.
El llibre que comentarem és "Primavera,estiu, etc..." de Marta Rojals. També us adjunto uns links sobre el llibre.

http://llibreter.blogspot.com/2011/02/primavera-estiu-etcetera.html
http://viuillegeix.wordpress.com/2012/01/11/primavera-estiu-etcetera-marta-rojals/

Fins aviat,

Publicat per el cafè de les lletres a 19:24  

EL CAFÈ DE LES LLETRES
Sta. Joaquima de Vedruna, 29
08500 Vic

el fenomen Rojals

L'origen del rebombori Rojals s'ha d'anar a cercar als blocs. En el principi fou l'entusiasme de l'artista abans conegut com Subal Quinina, que va donar el tret de sortida. Després s'hi va afegir El llibreter, que va acabar-ho d'adobar amb la nominació al premi Exhaurim-lo 2011. I així, de bit a orella*, Primavera, estiu, etcètera ja va per la sisena edició.

La Rojals, ningú l'ha vista; s'entesta en un misteriós anonimat amb el que s'ha guanyat a pols el qualificatiu de "la Salinger catalana". I doncs? Estratègia editorial? Timidesa? Conxorxa? Broma? Jo, que estic com un cencerro, voto rotllo Pirandello. La Rojals no existeix, se l'ha inventada la Pedrona. I, perquè no fos dit, i pel bé de la versemblança, li ha proporcionat una biografia mínima: arquitecta, nascuda l'any 75. En això, l'Èlia no s'hi ha trencat gaire les banyes, la veritat.

*******

·"Una novel·la pot ser bona per raons molt diverses. Aquesta ho és per la gràcia amb què s'explica la protagonista, pel món descrit (tant l'interior com el físic), pel tremp narratiu de l'autora. Això és té o no es té, i Marta Rojals demostra una gran frescor estilística en convertir la sinceritat en literatura. [...] Marta Rojals fa parlar els seus personatges amb el català col·loquial de la Ribera d'Ebre. No comparteixo alguns criteris lingüístics que usa, però celebro que una obra d'avui reprodueixi d'una manera desacomplexada una varietat tan viva com poc reconeguda de la nostra llengua" (Ramon Solsona. "L'Eliete es fa estimar". Avui, 20/3/2011).

·"Amb la seva primera novel·la, Primavera, estiu, etcètera, Rojals proposa un llibre intens i il·luminador, una obra emotiva i divertida, una història d'amor i arrelament, que situa Èlia, la seva narradora i protagonista, en el camp de la paradoxa vital i com una lúcida observadora de la vida de poble a les terres de l'Ebre. 34 anys, arquitecta, acabada de separar, l'Èlia de cal Pedró, irònica, tímida, tossuda, torna al seu poble per Tots Sants. Fa molts anys que viu a Barcelona però se n'ha cansat, i ara que no se sent ni de la ciutat ni del poble observa el seu entorn amb més sensibilitat que mai i se li fan més evidents les inèrcies i les rutines, els silencis, la xafarderia i, és clar, la memòria". (Xavier Pla. "La terra no embruta". Avui, 14/4/2011)

·"Com un imant. Així captura la primera novel·la de Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera, que La Magrana ha publicat per celebrar que ja ha parat la taula de 300 llibres. I la celebració és oli en un llum perquè el llibre enxampa com un atrapamosques i les més de 350 pàgines s’engoleixen d’una única mossada. De bona gana i de gust. Escrita amb la variant dialectal occidental –l’autora és filla de la Palma d’Ebre– i amb una gran naturalitat expressiva, la novel·la repassa la vida d’una jove arquitecta de 34 anys, l’Èlia, que torna al poble per passar un cap de setmana llarg amb la família i, de passada, per oblidar-se del seu company, de qui s’ha separat fa molt poc temps. (Gemma Casamajó i Solé. Time Out Cultura. 30gener-5 febrer, 2011)

·"El gran Francisco Ayala deia que n’hi havia prou amb les primeres pàgines d’un llibre per saber si valia la pena continuar-ne la lectura. Els passarà amb aquesta novel·la de la Marta Rojals, que en tindran prou, de fet, amb les primeres línies per no deixar-la anar, perquè, diguem-ho ja d’entrada, aquest és un llibre excel·lent que es llegeix d’una revolada i que sap greu d’acabar.

L’autora enceta la seva entrada al món de la literatura amb una novel·la que ens parla d’una crisi, la crisi personal, laboral i sentimental d’una noia de 34 anys, l’Èlia, que torna al poble on va nèixer per mirar de recompondre la seva vida i trobar la manera de tornar a començar. Al poble, la protagonista es retroba amb els llocs i les persones de la seva infantesa i inicia un viatge al passat en el que aprendrà que, en períples com aquest, les coses no són ben bé com un les recorda, sobretot quan es tornen a veure amb ulls d’adult". (Pepa Sobredo. Benzina. 27/9/2011)

Miquel Adam, cap el minut 20.

Marina Espasa, cap el minut 21.

___________________________
P.S.: Això de "bit a orella" ho he manllevat de l'Assumpció Maresma i Matas. Consti.

la terra no embrute

Si passes avui per La Central em podràs mirar si trobes un llibre que es diu Primavera, estiu, etcètera.? Ha de ser al taulell de novetats. No, no recordo de qui és.

Em sembla que t'agradarà, Mati, em diu. Hi ha passat (i pensat), l'ha fullejat, i aquí el tinc, eixint de fer.

Tot ve d'una tarda de diumenge (ho dic com si hagués passat molt de temps, però de fet fa una setmana), d'aquella hora tonta que tenen les totes tardes de diumenge (tret de quan faig vacances), una hora que no es correspon exactament entre les tal i tal, ni dura seixanta minuts. Aquella hora. Doncs bé, en aquella tarda de diumenge, em vaig fer passar l'estona fatídica fent voltes pels blocs, que ja em direu, clic, clic, fins a topar amb un artista que abans es deia Subal Quinina  i ara no sé com es diu perquè d'això no en parla mai, recomanant una novel·la. "Deixeu de llegir-me i aneu a comprar aquest llibre", venia a dir, amb un entusiasme que feia cosa i tot, amb la prudència a can si mai l'he vista, no me'n recordo. I aquí està. El llibre, vull dir. L'obres i, pim-pam, ja ets a la pàgina 130. Despenges el cartell de no-molestar, perquè la vida et reclama amb les seves coses i vas a fer el dinar, o a veure els teus pares, o a sopar amb uns amics que fins fa poc (abans d'ahir, de fet)  fumaven,  a un lloc on fins fa poc es podia fumar. Ara només fumes tu. I surts a un balconet que t'ofereix una vista insospitada de la teva ciutat, de nit a vuit sota zero. Fumar ja és un plaer solitari, que bé. Com llegir. I això és el que vols, anar-te'n cap a casa, encendre un Marlboro, i amb l'última calada (si fumes, no llegeixes, és així), obrir el refotut llibre. Dispensa, he hagut de sortir una estona, ja torno a ser aquí, digues, digues. Estàs parlant amb un llibre, filleta. Estàs per tancar. I pim-pam, pim-pam, fins que l'acabes. Sense treva. Se t'ha fet clar i et fan mal els ulls, que ja no estan per a aquestes maratons. Feia molt que no et passava una cosa així. Molt. I saps que aquest desfici devorador té poc o res a veure amb la literatura. Te la bufa el fraseig, l'estil, el narrador, i si això ja ho va dir Xècspir abans i millor. I ho veus a venir: se'n parlarà d'aquesta novel·la. D'entrada, els crits d'entusiasme, ooooh, uàuu, uàla, després els inevitables psè desmenjats. Aviat, ben aviat, veuràs la Marta Rojals asseguda al sofà de L'hora del lector. I aviat, ben aviat, una tarda que siguis al taulell, vindrà algú a demanar-te si teniu una novel·la que es diu "Tardor, hivern... o una cosa per l'estil" i estarà deixada en préstec. I notaràs una punxadeta dins, però no diràs res, que una cosa es parlar de literatura i una altra parlar de llibres que t'han tocat l'entranya. I tu d'aquestes coses no en parles mai amb els desconeguts, per molt amables que siguin.

***

M'ha tieta no s'hi conforma: Va, beneita, que t'embrutaràs tota! Mira els cabells!
I així, estirada a terra, em sento com una xiqueta. L'olor del foc, de l'aliment, les mans esgarrapant tarrossos de pedra seca. M'és igual, si m'embruto. És més, vull embrutar-me, ben a consciència.
-Vaaa, aixeca't, dona, tan gran que ets i tan criatura. Dis-li, Vicent.
Aleshores mon pare diu la frase:
-La terra no embrute.
Ens la deia quan la Joana i jo érem petites i ens queia una galeta al tros i dubtàvem si agafar-la, perquè la mare i la tieta no ens deixaven recollir res dels carrers: Va, que això és brut. Deixeu-ho, cotxines, que és brut. I al tros, que hi era el pare, ens deia: La terra no embrute. I la Joana: En què quedem?.

Marta Rojals. Primavera, estiu, etcètera. La Magrana, 2011. P. 275.


_______________
Apunt publicat n'aquesta santa casa el 24 de gener de 2011.