diumenge, 27 de juliol del 2014
divendres, 25 de juliol del 2014
08001 bcn
 |
Fotografies de Marcella Grassi.BCN RE.SET- LLIBERTAT El projecte BCN RE.SET presenta un circuit urbà amb set instal·lacions artístiques i arquitectòniques per diferents espais públics de la ciutat, que proposen una reflexió sobre conceptes com identitat, llibertat i democràcia. [...] L'arquitecta Benedetta Tagliabue (EMBT / Fundació Enric Miralles) i el director d'escena Àlex Ollé (La Fura dels Baus) duran a terme el 2014 una important intervenció a la ciutat. Dins dels actes de commemoració del Tricentenari BCN, alguns dels espais públics més emblemàtics de Barcelona canviaran el seu aspecte amb un conjunt de set instal·lacions artístiques i arquitectòniques que proposen una reflexió sobre conceptes com identitat, llibertat i democràcia. La primera instal·lació s'inaugurarà el 29 maig del 2014 al Parc de la Ciutadella. Inspirada en l'antiga muralla de Barcelona i la seva posterior destrucció, simbolitzarà la recuperació de la ciutat per part dels seus ciutadans. La idea de reconstrucció i destrucció de la muralla/els murs del món donarà pas, el dia 11 de juny, a la inauguració de sis instal·lacions efímeres dissenyades per sis arquitectes internacionals en col·laboració amb les principals escoles d'arquitectura i disseny de Barcelona.
[Font: Bcn.cat. Arquitectura efímera als carrers de la ciutat] |
dimarts, 22 de juliol del 2014
dilluns, 21 de juliol del 2014
barrie hook
 |
| Michael Davies fent de Peter Pan i J.M. Barrie de Hook, l'agost de 1906. (La fotografia pertany a la col·lecció personal de Daphne Du Maurier, neboda de la Sylvia Llewellyn Davies). Font: JM Barrie. |
EL JARDÍN DE PETER
Los parques son el gran éxito del suroeste de Londres. Hay muchos en la ciudad, pero, salvo Regents y el distinto, distante e inmenso Richmond, ninguno resiste la comparación con el dúo Hyde Park-Kensington Gardens.
[...] Si hubiera que elegir, yo me quedaría con Kensington Gardens. Probablemente porque en los jardines transcurre la historia de Peter Pan, el héroe imposible cuya estatua se alza junto a la Serpentine.
La historia puede comenzar en un banquete de Nochevieja, el que despedía el año 1898. Sylvia Llewellyn Davies, hermosa como se costumbre, un poco gruesa por el embarazo, se sentó a la izquierda de su circunspecto esposo. Junto a ella, al otro lado, tomó asiento un caballero bajito y de aspecto aniñado que no le era del todo desconocido. Resultó ser un tal James Matthew Barrie, escocés, periodista y aspirante a escritor. Como los Davies, vivía en Kensington: ellos residían cerca de Bayswater, en el 31 de Kensington Gardens, una hermosa mansión de estuco victoriano cuyo aspecto exterior es exactamente el mismo hoy que entonces; él acababa de alquilar un apartamento en el 133 de Gloucester Road, hoy un bonito cottage. Y alguna vez se habían cruzado por el parque, ella con sus niños, él con su san bernardo Porthos.
Intimaron durante aquella cena, y a las 12 brindaron alegremente por un feliz 1899. A ella había de traerle un nuevo hijo, al que de ser chico —sería ya el tercero— bautizaría con el nombre de Peter. Barrie había de publicar su primer libro, una recopilación de cuentos escoceses que pensaba titular Auld licht idylls. Un brindis por Peter. Un brindis por los cuentos.
Barrie se acostumbró a acompañar a Sylvia en sus paseos por Kensington Gardens, y estableció una estrecha, compleja y duradera relación con los Davies, hasta el punto de ser nombrado tutor de los niños en el caso de que la pareja muriera. El hijo mayor de Sylvia, George, con cuatro años, se encariñó de inmediato con aquel señor capaz de mover las orejas y muy bien informado sobre ciertos piratas y sobre las hadas y duendes que, en secreto, vivían en el parque. Barrie mantuvo toda su vida una devoción profunda y atormentada hacia el pequeño George: sólo en su diario íntimo fue capaz de insinuar una pulsión pedófila que nunca se tradujo en hechos.
[...] Arthur Davies falleció en 1906. Barrie se hizo cargo, económicamente, de Sylvia y de los niños. En 1910 murió también Sylvia y el escritor se quedó a solas con unos muchachos que crecían y abandonaban uno a uno el hogar. Georges murió en 1915, a los 22 años, en una trinchera de la Primera Guerra Mundial. Se le encontró en el bolsillo una carta de Barrie con noticias de Peter Pan. El otro Peter, Peter Llewellyn Davies, quedó inválido poco después de una herida de guerra. El más pequeño de los Davies, Michael, se ahogó en 1921. J.M. Barrie murió el 19 de junio de 1937.
Quedan Peter Pan y los jardines.
Enric González. Historias de Londres. RBA, 2007. P. 33-38.
[+]
RODRIGO FRESÁN. «El hombre que sería niño». El País. 30 MAR 2002.
diumenge, 20 de juliol del 2014
dissabte, 19 de juliol del 2014
la gordimer
«For my school was the local library. Proust, Chekhov and Dostoevsky, to name only a few to whom I owe my existence as a writer, were my professors. In that period of my life, yes, I was evidence of the theory that books are made out of other books».
«Only many years later was I to realize that if I had been a child in that category —black— I might not have become a writer at all, since the library that made this possible for me was not open to any black child».
Fragments del discurs pronunciat per la Nadine Gordimer en rebre el premi Nobel de Literatura l'any 1991. Writing and Being.
divendres, 18 de juliol del 2014
la conxita
Gentilesa d'en Girbén
La Conxita
"El dia de la inundació, la Conxita, tota sola, va salvar molts llibres"
GENÍS SINCA Sant Fruitós de Bages |
L’equip de l’alcalde de Sant Fruitós, Joan Carles Batanés, finalment ho ha aconseguit. Després de més de deu anys batallant, de maldecaps inenarrables i de les coses de la política, la Sagrada Família santfruitosenca, és a dir, la nova biblioteca municipal, s’ha inaugurat. Fa un sol de justícia, però la gent aguanta, un centenar de persones escolten atentes el discurs inaugural. Batanés remarca la història accidentada que, quasi per tradició, han patit els llibres al poble. Es veu que el 1936, en plena Guerra Civil, els veïns havien col·laborat desinteressadament en la construcció d’un petit edifici, la Caseta del Bosquet (que encara hi és), per fer-hi la biblioteca; diuen que alguns van aportar el seu jornal per aixecar-la. Qui més qui menys havia fet la seva aportació. Els bancs del Passeig, per exemple, els va fer el picapedrer Vancells, de cal Lleig, i els primers llibres van venir de dues donacions importants, del conseller de Cultura, Ventura i Gassol, i també del monestir de Sant Benet de Bages.
La història de la biblioteca és llarga i soferta, amb crema de llibres inclosa en acabar la Guerra Civil. Quines coses! El cronista local de Sant Fruitós, Jaume Grandia, ho ha deixat perfectament escrit. Però enmig del discurs de Batanés, tot d’una succeeix un fet. Els assistents que han vingut a veure l’edifici, una construcció impressionant de gairebé 2.500 m, de sobte senten que l’alcalde cita la feina de l’actual bibliotecària, Conxita Fenoy, i arranquen a aplaudir. És un moment indescriptible. Es tracta d’una reacció espontània, emocionada, que ha sortit de dins la gent en sentir el nom de la Conxita; un aplaudiment, però, que significava molt més i retia homenatge no tan sols al patiment històric i als avatars de la història de la biblioteca, sinó a la tossuderia dels personatges que al llarg dels anys han lluitat per mantenir-la.
Encara més, quan investigo la Conxita, m’adono que és el retrat robot de bibliotecària (generalment dona) que es repeteix en molts pobles i localitats; la Conxita és un model exemplar de dedicació, un autèntic poder a l’ombra, summament estimada i popular, que tiba d’una passió vocacional mai vista; és la bibliotecària (ara se’n diu director de biblioteca) que organitza, disposa, recomana, llegeix, anuncia, organitza... és la persona que realment sosté la biblioteca. Més que una bibliotecària, m’atreviria a dir.
Sense anar més lluny, en el moment de produir-se l’aplaudiment espontani de la seva gent, la Conxita no hi era. Era a dins: aprofitava els parlaments per fer una cosa important. Com que després dels discursos la biblioteca feia una sessió de portes obertes, que s’allargaria tot el cap de setmana, volia mantenir l’alarma desconnectada però no el comptador de persones. Li interessava de manera particular saber el nombre exacte de visitants que rebria la nova seu durant aquelles hores d’inauguració.
Als santfruitosencs no els havia passat per alt la importància del personatge i els seus vint-i-cinc anys al capdavant de l’entitat; com el lector podrà comprovar, els de Sant Fruitós no exageraven. L’estiu de l’any 2000, quan estaven entaforats a l’antiga biblioteca del carrer Jacint Verdaguer, que se’ls va quedar petita, la Conxita es va trobar que, quan era a punt de tancar, s’havia posat a ploure. Va decidir esperar una estona i aprofitar per repassar uns documents, però a fora la pluja va anar augmentant, va convertir-se en un aiguat de consideració i al final era un autèntic xàfec. Tot d’una, amb esglai, va veure que d’una part del sostre començava a entrar aigua i que les goteres començaven a caure a sobre d’unes prestatgeries, les dedicades als diccionaris, les enciclopèdies, i també a la part de la secció de filosofia. A corre-cuita, la Conxita va afanyar-se a traslladar blocs i blocs de llibres, en un tour de force que va salvar un nombre important de volums. Una part de l’antiga biblioteca va quedar inundada. Si la Conxita se n’hagués anat, se n’haurien fet malbé molts. Tot un cas. Quan el dia de la inauguració del nou edifici li van explicar que la gent l’havia aplaudit, a ella només li preocupava si havia connectat bé el comptador de persones. El nombre de visitants, per cert, d’aquells dos dies de portes obertes, dissabte i diumenge sumats, va ser de mil cinc-cents vint-i-cinc. Ni un més, ni un menys. Quin cas, la Conxita.
dijous, 17 de juliol del 2014
a marina
 |
| Virginia Woolf i Clive Bell. Studland Beach, Dorset, 1909. |
 |
| Jack i Charmian London. Waikiki, 1915. |
 |
| El de la dreta és Franz Kafka. L'altre NO ÉS EN MAX BROD(1). |
 |
| F. Scott, Zelda i Scottie Fitzgerald. |
 |
| George Orwell (esquerra). Southwold Beach, 1932. |
 |
| Anne Sexton.Virginia Beach, 1948. |
 |
| Malcolm Lowry. |
 |
| Sylvia Plath, 1954. |
 |
| Peter Orlovsky (esquerra), Jack Kerouac i William S Burroughs (cos a sorra), en una platja de Tanger, 1957. |
 |
Jean Genet, Cannes, 1957.   |
___________________(1) Oju!, que diria en Pompeu Fabra. Si teclegeu a Google (imatges) Kafka beach (amb playa també funciona; Kafka platja mena, de pet, a una novel·la de Murakami), arribareu a aquesta fotografia sense ni tan sols despentinar-vos. Blogs, Tumblrs, Flickrs, etc. us assegurarant, en dotze de cada deu resultats, que l'home assegut amb Kafka és en Max Brod. No és pas veritat. He consultat el llibre de Klaus Wagenbach, Franz Kafka. Imágenes de su vida, Galaxia Gutenberg, 1998, i el peu d'aquesta fotografia (P. 194) diu: «Kafka en la playa (probablemente en Marielyst), con un desconocido». En fi.
dimecres, 16 de juliol del 2014
funambulisme
Presentació
Es diu que la diferència essencial entre els dos vessants del coneixement humà, les humanitats i les ciències, és que en les primeres el terme progrés no té cap mena de sentit. Tot i que la linialitat de la corda en què recolzem tots dos peus pugui fer pensar el contrari, el contingut de El funàmbul confirma aquest principi. El fet que hàgim de mirar endavant és només circumstancial. «[...] algú ha de fer malabarismes sobre la corda» escriu Franz Kafka en una carta que el juny de 1921 va dirigir al seu amic Max Brod. Amb tota la modèstia del món volem afegir-nos a tots els alguns que ho han intentat abans nostre.
El funàmbul pretén desmuntar tòpics sobre què interessa o no els lectors en català i apropar el màxim nombre de gent possible a mons poc o gens explorats en la nostra llengua. Defugim tot el que tingui a veure amb el concepte de actualitat, entès com a sinònim de moda perquè, com Benjamin, sabem que la moda és el ritual segons el qual ha d’adorar-se el fetitxe de la mercaderia. Bruno Schulz, Ramon Esquerra, Robert Walser, W. G. Sebald, Danilo Kiš, Éric Rohmer, Joan Sales, Paul Celan, Charles Baudelaire, Franz Kafka, Isaac Babel, Jorge Luis Borges i Béla Tarr sempre seran actuals perquè mai no ho han estat.
El funàmbul és una revista de cultura. És trimestral i els seus principis són el seu contingut.
N
«Com que ja tinc 44 anys, donaré alguns consells sobre l'art d'escriure contes.
1) Mai no emprenguis els contes d'un en un. Si algú emprèn els contes d'un en un, honestament, pot estar escrivint el mateix conte fins al dia de la seva mort.
2) El millor és escriure els contes de tres en tres o de cinc en cinc. Si et veus amb prou energia, escriu-ne de nou en nou o de quinze en quinze.
3) Compte: la temptació d'escriure'n de dos en dos és tan perillosa com dedicar-se a escriure'n d'un en un, però porta dins el mateix joc brut i enganxifós dels miralls amants.
4) Cal llegir Quiroga, cal llegir Felisberto Hernández i cal llegir Borges. Cal llegir Rulfo, Monterroso, García Márquez. Un contista que tingui una mica d'estimació per la seva obra no llegirà mai Cela ni Umbral. Sí que llegirà Cortázar i Bioy Casares, però de cap manera Cela i Umbral.
5) Ho torno a dir per si no ha quedat clar: Cela i Umbral, ni en pintura.
6) Un contista ha de ser valent. És trist haver-ho de reconèixer, però és així.
7) Els contistes solen presumir d'haver llegit Petrus Borel. De fet, és notori que molts contistes intenten imitar Petrus Borel. Gran error: haurien d'imitar Petrus Borel en la manera de vestir! Però el cert és que de Petrus Borel amb prou feines en saben res! Ni de Gautier ni de Nerval!
8) Bé, hauríem d'arribar a un acord: llegiu Petrus Borel, vestiu com Petrus Borel, però llegiu també Jules Renard i Marcel Schwob, sobretot llegiu Marcel Schwob i de Schwob passeu a Alfonso Reyes i de Reyes a Borges.
9) El cert és que amb Edgar Allan Poe tots en tindríem prou.
10) Penseu en el punt número nou. Hom ha de pensar en el nou. De genolls, si pot ser.
11) Llibres i autors altament recomanables: Del sublim, del Pseudo-Longí; els sonets del desafortunat i valent Philip Sidney, la biografia del qual va escriure Lord Brooke; Spoon River Anthology, d'Edgar Lee Masters; Suicidios ejemplares, d'Enrique Vila-Matas.
12) Llegiu aquests llibres i llegiu també Txékhov i Raymond Carver, un dels dos és el millor contista d'aquest segle.»
Roberto Bolaño. «Números». Traducció de David Cuscó i Escudero. A: El Funàmbul. Núm. 2, juny 2014. P. 64.
N
 |
| clic |
dimarts, 15 de juliol del 2014
i què coi llegeixo aquest estiu, eh?
.jpg)
.png)
diumenge, 13 de juliol del 2014
insaciables tots
Gentilesa (involuntària) d'en Carles Miró.
947
D'aquells que amb el món no en tenen prou: els sants,
els conqueridors, els poetes i tots els aficionats als llibres.
Joseph Joubert. Pensaments. Traducció de Joan Casas. Proa, 2009.
dissabte, 12 de juliol del 2014
divendres, 11 de juliol del 2014
tom gauld
«Tom Gauld nació en 1975 en Aberdeen, Escocia.
Estudió ilustración en el Edinburgh College of Art. En 2001, mientras estudiaba en el Royal College of Art montó con Simone Lia una pequeña editorial llamada Cabanon Press, en la que publicaron varios libros, entre ellos First, Second, Three Very Small Comics y Fluffy.
Actualmente trabaja como ilustrador y caricaturista, ha realizado trabajos para The Guardian, The New Yorker, The Believer, The New York Times y Granta. Ha ilustrado el libro infantil The Iron Man de Ted Hughes, y diseñado la cubierta para la edición de lujo de Los tres mosqueteros de Penguin Books.
Tom Gauld también ha creado una serie de libros de historietas cortas como Guardians of the Kingdom, Hunter and Painter y The Gigantic Robot. Sus historietas han aparecido en las tres últimas ediciones de la antología del cómic de Kramers Ergot.
En 2008 fue artista residente en el Festival Fumetto en Lucerna, Suiza.Durante los últimos cinco años viene realizando una viñeta semanal para el diario The Guardian.Vive en Londres con su pareja y sus dos hijas.»
[Font: Editorial Sins Entido]
dijous, 10 de juliol del 2014
the van (la fragoneta)
Desde el 11 de julio se pasea por los rincones con más sabor de Lisboa una admirable propuesta en forma de librería bajo el título Tell a Story, dirigida espacialmente a los turistas, que vende libros en inglés, francés, alemán y español, pero no cualquier libro, sino los escritos por autores portugueses.
El objetivo de esta librería es que los visitantes de Lisboa conozcan mejor Portugal adentrándose en los textos de sus escritores.
Roberto Soto. “Tell a Story”, librería ambulante en Lisboa. Biblogtecarios. 4|9|2013.
dimecres, 9 de juliol del 2014
consells d'altri
GEORGES SIMENON: Sólo un consejo general de un escritor me ha resultado útil. Fue un consejo de Colette. Yo escribía relatos cortos para Le Matin, y Colette era editora literaria en aquella época. Recuerdo que le di dos relatos cortos y ella me los devolvió y yo lo intenté una y otra vez. Finalmente me dijo: «Mira, es demasiado literario, siempre es demasiado literario». Así que seguí su consejo. Es lo que hago cuando escribo, y es la tarea principal cuando reescribo.
ENTREVISTADOR: ¿Qué quiere decir con demasiado literario? ¿Qué es lo que suprime, ciertos tipos de palabras?
GEORGES SIMENON: Adjetivos, adverbios y cualquier otra palabra que esté allí sólo para producir un efecto. Cada frase que esté allí sólo por la frase. O sea que si tiene una frase bonita, recórtela. Cada vez que encuentro algo semejante en una de mis novelas tengo que recortarlo.
[...]
E.: ¿Le gustaría decir algo más a los escritores principiantes?
GEORGES SIMENON: Escribir se considera una profesión, y no creo que lo sea. Creo que cualquiera que no necesite hacerse escritor, que crea que puede hacer otra cosa, debería hacer otra cosa. Escribir no es una profesión, sino una vocación de infelicidad. No creo que un artista pueda ser feliz jamás.
«Georges Simenon». A: The Paris Review. Entrevistas. El arte de la ficción. Selecció d' Ignacio Echevarría. Traducció de Raquel Herrera. El Aleph, 2007. P. 24.
dimarts, 8 de juliol del 2014
dilluns, 7 de juliol del 2014
els jugadors d'escacs
 |
| Bertolt Brecht i Walter Benjamin a Svendborg, Dinamarca, estiu de 1934. © Bertolt Brecht Archiv. |
«Durante los meses de verano de 1934, Walter Benjamin se encontró con Bertold Brecht en Svendborg, Dinamarca. En el libro de Erdmut Wizisla, Benjamin y Brecht. Historia de una amistad, de reciente publicación, esa amistad queda evidenciada por un conjunto de tres fotografías que muestran a los dos intelectuales absortos en las primeras etapas de un juego de ajedrez único. La primera es bien conocida y fue utilizada como telón de fondo en una reciente conferencia para la presentación del libro de Wizisla. La segunda fotografía, es un paso más adelante: Benjamin, mueve su caballo, mientras medita. La tercera fotografía, tomada desde la espalda de Benjamin, es la clave de la serie de jugadas.
El cambio de ángulo revela un peón negro, que es oscurecido por la reina en las otras dos fotografías. Este pequeño detalle abre el juego a la interpretación, haciendo posible la representación de la posición de la primera fotografía. Bertold Brecht tiene las piezas blancas y Walter Benjamin las de color negro. La configuración de los peones centrales blancos se colocan sobre las casillas negras y resultan suficiente para identificar el juego después de haber comenzado con la apertura conocida como la Defensa Francesa.
Se infiere que Brecht, con las piezas blancas, abrió el juego al mover su peón de rey, dos casillas hacia adelante, a la que Benjamin respondió moviendo su peón equivalente, pero sólo una casilla hacia adelante».
«Una histórica partida de ajedrez entre Walter Benjamin y Bertold Brecht». Omar Montilla.
«Benjamin and Brecht: Attrition in friendship», Andrew McGettigan. Radical Philosophy, 161 (May/Jun 2010).
«It was better not to know. Chess News», Peter Buse. Radical Philosophy, 163 (Sep/Oct 2010).
diumenge, 6 de juliol del 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
