d'obiols a rodoreda

Viena
Dimarts, 26.9.1961

Ninons:

[...] Tinc moltes ganes de llegir La mort i la primavera. Treballa, amb calma, perquè has arribat a trobar el que molts escriptors no acaben de trobar mai: un estil. I és això, precisament, el que salva per sempre les obres...

Joan

Armand Obiols. Cartes a Mercè Rodoreda. Pròleg d'Anna Maria Saludes i Amat. Fundació La Mirada, 2010. P. 307.

*  *  *

Viena
Dijous, 4.10.1962
Matí

Ninons:

Dimarts vaig rebre els dos capítols de la M. No et vaig escriure a la nit perquè havia tingut molta feina i estava cansat. Ahir tampoc no et vaig escriure: vaig sopar a casa d'Alonso i vaig sortir-ne a la una. Els dos capítols són molt bons. I amb coses sensacionals, tan bones com les millors de «La salamandra». No s'ha escrit mai en català res de tan punyent i molt poques vegades s'ha dat —en altres llengües— la sensació de tragèdia desolada que amb mots tan simples donen aquestes pàgines. Hauràs de treballar encara una mica el pas del riu. Ja està bé com està —moltíssim bé— però estic convençut que el pots convertir en una peça sense precedents, en un gran gemec extraliterari, esborronador. Aquesta nit te'n parlaré amb més calma —ara t'escric de pressa entre dos documents. Aquesta novel·la t'haurà costat molt, però ara ja la tens. Un cop acabat el tros que et falta, serà només qüestió de polir els punts morts, d'intensificar fins a l'extrem els grans moments, d'aconseguir des del començament el to vellutat que finalment li has sabut donar. Però tot a base del que ja tens fet. No sé si agradarà, a la gent de Barcelona, més o menys que la Plaça. Però la Plaça, amb tota la seva riquesa, serà, al costat de la Mort, com una aquarel·la al costat d'una gran pintura a l'oli. Pots estar tranquil·la i contenta. Quan una vida pot anar cristal·litzant amb pàgines com les que estàs escrivint es pot tenir la sensació suprema que res no ha estat inútil, que tot ha servit.

Bé. Aquesta nit et tornaré a escriure. No dubtis ja ni un moment que La M. i la P. serà una veritable obra mestra. Un gran llibre.

Una bona abraçada.

Joan

Armand Obiols. Cartes a Mercè Rodoreda. Pròleg d'Anna Maria Saludes i Amat. Fundació La Mirada, 2010. P. 357.

la pel·lícula que mai no va existir

«La tendresa em feia d'aigua i a dintre de l'aigua hi havia tot el que fugia, i no sé per què, i no sé què eren aquells dies, perquè no hi ha paraules...s'haurien de fer.»

Fa vint anys, vaig posar aquestes frases de Rodoreda a l'inici d'un guió que vaig escriure per adaptar al cinema La Mort i la Primavera. Per mi eren una declaració de principis: la d'obrir camí allà on no arriben les paraules i mirar de nodrir amb imatges i atmosferes aquell món rodoredià que tant m'havia impactat. És a dir, acceptar el regal que m'havia fet Rodoreda amb aquell llibre i, modestament, retornar-l'hi amb una pel·lícula; a ella, a qui tant agradava el cinema.

Va ser en Cesc Gelabert qui em va parlar d'aquesta novel·la quan plantejava fer-ne un espectacle de dansa. Em va seduir tot d'una. Per sort, la meva segona pel·lícula, El niño de la luna, acabava de sortir a Cannes i vaig trobar gent interessada en el projecte. Es va organitzar una coproducció entre Espanya, França i Alemanya, controlada aquí per Teresa Enric i a fora pel productor suís Adrian Lipp. Ens animava l'ambició de fer una pel·lícula èpica a Catalunya, en la línia de l'Andrei Rublev de Tarkovski, no pas centrada en allò més típic de la catalanitat sinó en l'essència artística d'una creadora com Rodoreda, profundament catalana i alhora universal.

El guió es va fer mantenint l'estructura en quatre parts i en el més pur estil Rodoreda: narració en primera persona i contant les coses de la manera més pura i inesperada. El gran repte, però, era que en l'univers de ficció de La Mort dominaven els símbols i els arquetips. No era una narració realista, sinó una representació personalíssima de símbols portada fins a la poesia. Tal com li havia passat a Artaud (dit amb perspicàcia per Susan Sontag), la ruta de la imaginació havia conduït Mercè Rodoreda cap a una altra forma de civilització: la dels pobles primitius, dominats per ritus ancestrals marcadament esotèrics o màgics. El perill era que l'univers imaginari de la novel·la no caigués de ple en el terreny del fantàstic i perdés contundència. La manera d'abordar-ho era que el film adquirís un to etnogràfic, quasi antropològic, de document d'una cultura que, ancorada entre el prehistòric i el posthistòric, mostrés el caràcter mític d'aquest poble i els seus personatges, sense que ens allunyés de percebre que no eren més que un reflex de nosaltres i del nostre entorn.

De seguida em van venir al cap els treballs de Robert Flaherty, de Murnau o fins i tot de l'Eisenstein de ¡Que viva México!; pel·lícules mig documentals que incorporaven al discurs objectivitat i fascinació a parts iguals. Aquella mirada havia de ser la nostra. Una mirada extasiada davant una realitat exòtica però  implicada amb temes que encara avui ens afecten a tots. Tots els departaments artístics de la pel·lícula havien de treballar en aquest sentit. Els directors artístics David Fernández i Ulrich Bergfelder (assidu de Werner Herzog) van buscar una coherència interna per a aquesta ètnia que instal·làvem a Sort, i que era un resum de totes les ètnies del món, aplicant-la als elements arquitectònics, vestuaris, eines...També en els efectes especials encarregats  a Cristopher Tucker (The elephant man) que en aquell moment preparava una Metamorfosis de David Lynch, que tampoc va veure la llum. S'hi sumava la música tribal de Lisa Gerrard, amb el seu grup Dead can Dance, feta amb percussions primitives i crits d'ocells, i un càsting eclèctic que mesclava actors, com Cassen i Victoria Abril, amb personatges marginals, com hemiplègics, disminuïts psíquics, esguerrats...Així és com vam voler fer una pel·lícula que mai no va existir.

Rodoreda ho resumeix molt bé en el pròleg de Mirall Trencat quan ens diu com es fa una novel·la: «es fa amb una gran quantitat d'intuïcions, amb una certa quantitat d'imponderables, amb agonies i resurreccions de l'ànima, amb exaltacions i desenganys, amb reserves de memòries involuntàries...tota una alquímia»...que, a nosaltres, ens va dur al fracàs. No me'n penedeixo. Sempre he pensat que és el projecte més bonic que he tingut a les mans. Potser aquell fracàs forma part de l'alquímia secreta del que un dia pot arribar a ser.

Agustí Villaronga. La pel·lícula que mai no va existir. Catàleg de l'exposició Rodoreda per Villaronga : La mort i la primavera, editat per l'Ajuntament de Barcelona l'any 2009.

El disseny del llibre-objecte i els elements de difusió de l'exposició

 "La mort i la primavera. Rodoreda per Villaronga" són de l'Estudi Mariona Garcia.

surt de l'aigua, anglès, i dóna'ns* llibres

PARA CONTRARRESTAR la identidad negativa de un país tradicionalmente alérgico a la lectura, resulta emocionante leer un fragmento de La Biblia en España, allí donde George Borrow cuenta que, cuando estaba bañándose una noche en el Tajo, se presentó en la orilla del río un grupo de gente que comenzó a gritarle: “Sal del agua, inglés, y danos libros; traemos el dinero en la mano”.

El libro de Borrow tuvo un primer traductor y prologuista extraordinario, Manuel Azaña, quien habría de ser presidente de nuestra República, y que lo describió como “un precioso documento para la historia de la tolerancia, no en las leyes, sino en el espíritu de los españoles”. Borrow era sabedor de que se jugaba el pellejo en aquel viaje, hacia mediados del XIX, por la catadura de los gobernantes, pero su mirada es tan penetrante y libre que subvierte la típica óptica. “Aunque suene a cosa rara, España no es un país fanático”.

Borrow descubrió y nos descubrió un país desconocido porque caminó a la par de la gente corriente, y seguido de un caballo cargado de libros. Pudo conocer un singular miedo español: el del campesino al que le castañeteaban los dientes cuando tuvo en las manos las Escrituras. Un miedo antiguo, metido hasta en la raíz. Leer e interpretar las “divinas palabras” uno mismo era pecado, una transgresión. Pero pudo conocer también esa gente que vencía el miedo y acudía en la noche con esa consigna que hoy suena cómica, “¡Sal del agua, inglés, y danos libros!”, como en un precedente hispano de La sociedad literaria y del pastel de piel de patata de Guernsey, la novela de Mary Ann Shaffer en la que se cuenta cómo los habitantes de la isla del Canal resistieron la pesadilla nazi organizados como club de lectura y un humor gastronómico.

La Biblia en España es un género en sí mismo, mucho más allá de un libro de viajes. Contiene la ironía dramática de un pueblo aherrojado que ama la libertad, y por tanto los libros, privado históricamente de ese placer. ¿Cómo nos vería hoy George Borrow, qué contaría de España? A pesar de las estadísticas negativas, del estigma de la alergia a la lectura, creo que Borrow podría anotar hoy algunas revoluciones positivas, protagonizadas por la gente corriente, y que a veces oculta la polución causada por la desidia oficial.

George Borrow no dejaría de registrar la extraordinaria eclosión, multiplicación, de los clubes de lectura. Uno de los acontecimientos editoriales de este año pasado, con repercusión merecida, ha sido La España vacía, de Sergio del Molino. El despoblamiento va precedido de un vaciamiento cultural. Un lugar empieza a descoserse de la vida cuando ya no se ejerce el derecho a soñar. Esa sensación extraña de que hay lámparas encendidas, pero se ha apagado la luz.

El vaciamiento también puede darse, se está dando, en lugares poblados. Es imprescindible la psicogeografía de los lugares de encuentro. Cuando expreso mi entusiasmo con esta “modesta revolución” que significa la gran eclosión de clubes de lectura en España, hay alguna gente que frunce el ceño. Eso de “club de lectura” les suena a algo anacrónico. En realidad, y por las experiencias que conozco, son espacios de vanguardia, allí donde gente diferente se reúne en condiciones de igualdad, donde la sociabilidad es presencial y no virtual, y donde no domina un interés comercial o doctrinario. La palabra revolución no está de más: hay casos en los que los padres se han sumado a los clubes, o a las lecturas, a partir de la experiencia de las hijas.

Algunas de las llamadas “redes sociales” son, en realidad, depósitos de ego o de vejámenes. Frente a esa deriva pueril, ¿no es revolucionario, vanguardista, el simple hecho de conseguir que se reúna un grupo de personas de diferentes gustos, géneros, edades y profesiones para debatir durante horas sobre La España vacía o el capítulo 22 de Don Quijote?

Digo el capítulo 22, parte I, porque es lo que me cuenta un amigo. Que en el club de lectura se han pasado el último mes discutiendo sobre el capítulo en el que el ingenioso hidalgo libera a los presos que son conducidos a galeras. Y ahí siguen. Y ahí quería ver yo al Tribunal Constitucional. Qué envidia.

En fin. Director de programas de TVE, ¿para cuándo una serie sobre La Biblia en España, el mejor libro de viajes a las entrañas de este país?

Manuel Rivas.  Sal del agua, inglés, y danos libros. El País semanal. 8|1|2017.

Placa en la façana del número 14 del carrer de Santiago. Madrid.

clàssics catalans al club de lectura

«Espais Escrits. Xarxa del Patrimoni Literari Català és una associació privada sense ànim de lucre, constituïda l’any 2005 amb l’objectiu d’articular els projectes de custòdia, recerca, i difusió del llegat tangible i intangible dels escriptors de la literatura catalana, per tal de cartografiar el patrimoni literari català a través de les institucions que el vetllen i en promouen la lectura i els estudis», diuen en la seva web.

Així doncs, i per gentilesa d'Espais Escrits, la sessió del proper dimarts serà conduïda —o dinamitada, que diria aquella— per l'Anna Maluquer.

richelieu 2020

El número 58 del carrer Richelieu de París, en ple centre de la capital francesa, amaga un tresor que s’escapa dels turistes que deambulen entre els carrers que la guia els fa seguir i que marquen amb negreta el Palais-Royal, La Comédie-Française, l’Opéra i el carrer Saint-Honoré. La seu Richelieu, a partir d’ara rebatejada com a “Richelieu, biblioteques, museu, galeries”, és el bressol històric de la Biblioteca Nacional de França (BnF), que preserva i conserva amb l’altra principal seu, la de François Mitterrand al sud-est de París, més de 40 milions de documents.

El president François Hollande va inaugurar dimecres els espais renovats -30.000 m2, ja oberts als lectors des del 15 de desembre- del quadrilàter de 58.000 m2 que avui ocupa Richelieu i que firma l’Atelier Bruno Gaudin Architectes. No serà, però, fins al 2020 que es posarà punt final a la renovació total, que té un pressupost de 232 milions d’euros finançats majoritàriament entre els ministeris de Cultura i Educació (a Catalunya tot el pressupost de Cultura previst per al 2017 és de 249 milions d’euros). “És una inauguració molt esperada”, assegura a l’ARA Anne Lamalle, directora de la difusió científica i de la comunicació de l’Institut Nacional d’Història de l’Art, l’INHA. Precisament, aquest establiment públic creat el 2001 per federar i promoure la recerca de la història d’art és un dels beneficiats d’aquesta primera fase de renovació. La seva biblioteca, amb més d’1,7 milions de documents, ocupa ara la majestuosa sala Labrouste, que agafa el nom de l’arquitecte que, just després d’haver realitzat el 1851 una altra biblioteca -la de Sainte-Geneviève, al costat del Panteó-, va iniciar la reconstrucció d’aquesta sala, el vestíbul que la introdueix i el magatzem que la tanca. I tot, sota el Segon Imperi de Napoleó III.

150.000 llibres d’accés lliure

El primer element que no passa desapercebut de Richelieu 2016 -és així com s’anomena la primera fase de renovació- és l’enorme salomó de vidre amb aires modernistes que penja del trebol del vestíbul i que de ben segur més d’un es deu preguntar el perquè d’aquesta elecció. Un cop a la sala Labrouste, monument històric des del 1983, imposen les setze columnes que sostenen nou cúpules imperials, cadascuna amb el seu corresponent òcul que proporciona part de la il·luminació de la sala. Als laterals, sis quadres de paisatges firmats per Alexandre Desgoffe el 1864 acompanyen els prestatges ja reomplerts d’una part dels 150.000 llibres d’accés lliure que tenen els estudiants i els investigadors acreditats, sota els ulls de 35 homes de lletres i una dona, Madame de Sévigné, que ornamenten el perímetre de la sala en forma de medallons.

“La renovació ha consistit a trobar el mateix esperit que el de Labrouste”, seguint la pauta d’una sala de lectura separada del magatzem. “Era un projecte molt innovador a l’època”, explica la directora de la biblioteca, Anne-Élisabeth Buxtorf. Amb tot, “hi ha hagut més treball de neteja que de restauració”, assegura Buxtorf, ja que “no s’havia netejat des de Labrouste”. Un altre punt molt important de Richelieu 2016 és l’accés precisament al magatzem. “És la primera vegada en la seva història que s’obre al públic”, diu Buxtorf d’aquest emmagatzematge de llibres que “a alguns els recorda l’univers penitenciari”.

Des de la quarta planta del magatzem, una vidriera mostra a vista d’ocell la sala Labrouste. La seva bellesa és tan evident que des de l’INHA asseguren les ganes d’alguns per tornar a les aules i, de retruc, a la biblioteca. Però a la que amaga el número 58 del carrer Richelieu.

Alícia Sans. Reneix la seu històrica de la Biblioteca Nacional de França. Ara. 14|1|2017.

per una nova edició de la mort i la primavera

Mercè Rodoreda va enllestir una redacció de La mort i la primavera el setembre del 1961, a temps per presentar la novel·la al premi Sant Jordi d'aquell any. La versió que va enviar al premi deu ser l'única que l'autora en algun moment vagi donar per bona i acabada -en dóna fe la correspondència d'aquells dies amb Sales i Obiols-, i no s'ha conservat; segurament tenia només tres parts i ocupava poc més de cent fulls mecanoscrits. Però aquesta versió va deixar d'existir ben aviat: a finals del 1961 Rodoreda ja havia reestructurat l'obra en quatre parts i havia començat a refer-la. Sola a Ginebra, comptava amb la col·laboració estreta d'Armand Obiols, que era a Viena: quan passava a màquina el nou redactat d'un o dos capítols, en feia una còpia en paper carbó i l'enviava a Obiols; ell de seguida li tornava la còpia farcida d'anotacions. Després, tenint presents les anotacions d'Obiols i les que ella mateixa havia consignat en l'original que conservava, procedia a una nova redacció del text. Feia i refeia. Va treballar a fons durant molts mesos, fins que a finals d'estiu del 1963 va interrompre la feina sense haver-ne arribat a acabar una versió que li semblés definitiva (ho diu en una carta a Joan Sales, el 21.10.1963: «De moment he plantat La mort i la primavera»). No sabem si va reprendre la novel·la en algun moment posterior, en la mateixa dècada dels seixanta o en la dels setanta; però sí que sabem que hi treballava de nou en els últims anys de la seva vida: ella mateixa ho va dir en privat -n'han donat testimoni per escrit Núria Folch i Joaquim Molas-, i ho podem deduir de les concomitàncies notòries amb «Viatges a uns quants pobles» i amb Quanta, quanta guerra... Quan va morir, en qualsevol cas, encara estava lluny d'haver-ne enllestit la versió final.

Rodoreda va conservar, si no tots, molts dels materials de treball de La mort i la primavera produïts en el curs d'aquest procés. Els materials són ara a l'Arxiu Mercè Rodoreda, distribuïts en diverses carpetes que contenen, d'una banda, papers dispersos de data primerenca (dos mapes detallats del poble, anotacions manuscrites sobre el contingut previst en tres parts, fulls solts mecanoscrits de versions perdudes o destruïdes, etc.) i, de l'altra, totes les versions conservades de cadascuna de les quatre parts. Aquest material, que Joan Sales va començar a ordenar després de la mort de l'autora, és el que ha servit de base a les dues edicions de la novel·la que han circulat fins ara: l'edició «comercial», establerta per Núria Folch i Pi (Club Editor, 1986), i l'edició «crítica», a cura de Carme Arnau (Fundació Mercè Rodoreda, FP/Institut d'Estudis Catalans, 1999).

L'edició del 1986

Al pròleg, Núria Folch fa explícita la idea de la qual parteix la seva edició: «Hi ha, efectivament, una darrera versió de La mort i la primavera que arriba fins al final.» Aquesta presumpta «darrera versió contínua» de la novel·la constitueix el gros de l'edició; la completen tres apèndixs, que contenen materials alternatius o complementaris. Per transmetre al lector la sensació d'unitat i compleció del conjunt de capítols que presenta com a «darrera versió contínua», l'editora prescindeix de determinades versions que són clarament posteriors als textos que publica; ho reconeix en el cas de la segona part (edita una versió d'onze capítols, tot i admetre que la versió de divuit capítols «és sense cap dubte la darrera»), però no ho fa en altres casos igualment clars (per exemple, els capítols I, II, V i VI de la tercera part). A més, intervé en el text almenys de dues maneres discutibles. D'una banda, sense advertir-ho al lector, corregeix els trets d'estil que, en els originals, diferencien les versions més antigues de les més noves: generalitza les formes recents (ser en lloc d'ésser, per -i no per a- davant d'infinitiu) a tots aquells capítols provinents d'un estadi reculat en la redacció de l'obra que incorpora a la seva «darrera versió contínua». D'altra banda, no vacil·la a barrejar versions diferents. L'exemple més extrem d'això, però no l'únic, és el de la segona part: per als capítols I-IV segueix una versió; l'inici del capítol V d'aquesta versió, suprimint-ne setze ratlles, l'afegeix com a final del capítol IV; després, fins al capítol XI, segueix una altra versió que en una de les còpies de treball que se'n conserven conté pàgines senceres ratllades –és a dir, rebutjades- per Rodoreda (és el cas del capítol VI). El resultat d'aquesta operació de cirurgia editorial és un text d'aparença unitària però, a la vista de tot el material conservat, contrari a les últimes línies de treball que semblava seguir Mercè Rodoreda, perquè manté ingredients argumentals suprimits per l'autora en versions certament posteriors a la que l'editora dóna per bona. A més, l'aparença de cohesió queda desmentida almenys per un fet. Entre els elements topogràfics del poble on transcorre La mort i la primavera n'hi ha dos -les Pedres Baixes i les Pedres Altes que Rodoreda va decidir d'intercanviar mentre treballava en la novel·la. A les versions més antigues, les Pedres Altes són a la vora del poble (on hi ha el rellotge de sol i la cova de l'home del garrot) i les Pedres Baixes són als confins remots de les terres del senyor; a les versions més recents s'han invertit els termes: les Pedres Baixes són les de prop i les Pedres Altes són les de lluny. L'editora no se n'adona (altrament no hauria dubtat a unificar-ho, com fa amb els altres elements del text que comprometrien la idea de «versió contínua»), i per això l'edició del 1986 és incongruent en aquest punt: l'ús de Pedres Altes i Pedres Baixes hi correspon a l'estadi primerenc en la tercera part, i a l'estadi més tardà en la segona i en la quarta. Als ulls del lector amatent, això sol ja hauria de posar radicalment en dubte que el text editat per Núria Folch sigui de debò una versió contínua concebuda com a tal per l'autora.

L'edició del 1999

Carme Arnau parteix del reconeixement que no es pot establir una edició definitiva de La mort i la primavera. Classifica i descriu tots els materials conservats a l'Arxiu Mercè Rodoreda i, per comparació entre les diverses versions de cada part, detecta quatre estadis de redacció. Només un d'aquests estadis, el més antic, correspon a una versió seguida de la novel·la sencera: la transcripció d'aquest estadi, amb indicació de variants manuscrites i amb notes diguem-ne interpretatives, constitueix el primer bloc de l'edició («Primera versió»). Val a dir que aquesta «primera versió» no es correspon amb la que Mercè Rodoreda va enviar al premi Sant Jordi del 1961, sinó a la primera revisió que en va fer: es tracta d'un estadi immediatament posterior -i transitori- d'elaboració del material. El segon bloc de l'edició («Última versió») conté la transcripció, també anotada, de l'últim estadi de cada part; la curadora adverteix que aquest bloc no configura en cap cas una versió completa i coherent de la novel·la, perquè les dues primeres parts estan en un estadi de redacció posterior al de les dues últimes: Carme Arnau afirma que en algun moment -«probablement als anys setanta o vuitanta»- Mercè Rodoreda va reprendre La mort i la primavera «però només va poder escriure, a més de les dues primeres parts, dos capítols de la tercera». Aquests dos capítols inicials de la tercera part, tanmateix, no els incorpora a l'«última versió» sinó que els transcriu al primer dels tres apèndixs de l'edició; semblantment, el capítol VIII de la quarta part (que en la versió que el conserva a l'Arxiu Mercè Rodoreda figura després del VII, sense solució de continuïtat) també el relega a un apèndix. A més, per inadvertència, el capítol V de la tercera part no és transcrit de la versió de la tercera part escollida com a més recent per la curadora, sinó d'una versió anterior. Tot això, és clar, contribueix a desdibuixar el contingut de l'«última versió», que ja presenta prou dificultats a la lectura pel fet de contenir capítols procedents de redaccions heterogènies; i les notes (que, per exemple, no al·ludeixen mai al canvi de localització de les Pedres Altes i les Pedres Baixes) no ajuden prou a aclarir aquestes dificultats. És indiscutible que el volum del 1999 ordena i posa a l'abast dels lectors una quantitat important del material conservat de La mort i la primavera; però també és indiscutible que el llasten els desajustos de contingut que he assenyalat i, sobretot, les deficiències en la transcripció dels originals i en la precisió dels aparats.

Necessitat d'una nova edició

Per raons ben diferents, doncs, a la vista dels materials conservats a l'Arxiu Mercè Rodoreda, cap de les dues edicions de La mort i la primavera que el lector té fins ara a l'abast no és prou satisfactòria. Això és una llàstima en el cas de l'edició del 1999 -que tanmateix està expressament destinada a l'àmbit acadèmic i per la seva naturalesa reclama una lectura distanciada, atenta a les complicacions de la doble versió, de l'aparat de variants i de les notes- i és pitjor que una llàstima en el cas de l'edició del 1986, que hauria hagut de servir fidelment el públic natural de l'escriptora. Perquè l'única edició comercial de La mort i la primavera, la que tothom ha llegit i la que s'ha divulgat a través de traduccions (almenys a sis llengües), presenta un text intervingut i recombinat amb criteris que, al marge que ens puguin semblar més o menys legítims (i a mi no m'ho semblen pas), són en qualsevol cas estranys i refractaris als materials de treball en la novel·la que Mercè Rodoreda va esforçar-se a conservar.

Cal, doncs, una nova edició de La mort i la primavera. Els paràmetres amb què caldria fer aquesta edició poden ser discutibles. Però qualsevol persona que s'acosti a l'Arxiu Mercè Rodoreda i es miri els originals amb una mica de deteniment convindrà que la tasca d'edició s'hauria de guiar pel principi de no dissimular el fet palmari que La mort i la primavera és una novel·la inacabada, tant pel que fa al desplegament argumental al llarg de les quatre parts com pel que fa a la redacció de cada capítol. Reconeixe'n la condició d'obra inacabada no treu interès a la novel·la ni resta mèrits a l'autora. I editar-la amb el màxim d'escrupolositat pot ajudar el lector a enfrontar-se a La mort i la primavera amb un marge més gran de confiança. La lectura d'una obra inacabada potser demana escreixos d'esforç, però aquesta s'ho val de sobres.

Jordi Cornudella. «Pròleg a La mort i la primavera». Paper de vidre. Número 50, 18/11/08.

kenneth josephson

Kenneth Josephson. Book Series, 1988.

la matèria primera

Plànol de l'escenari de La mort i la primavera, dibuixat per Mercè Rodoreda: el poble sense nom, els espais més característics dels voltants i els camins que els enllacen. El plànol l'ajudava a donar versemblança a les descripcions, i, també, als recorreguts dels personatges. [Font: Mercè Rodoreda. La mort i la primavera. A cura de Carme Arnau. Fundació Mercè Rodoreda, 1997. P. 450].

A partir de la vida en un poblet ancestral i actual, La mort i la primavera es proposa de convocar els elements primordials que constitueixen una de les dimensions fonamentals dels mites. En principi, sembla que l’obra es vulgui moure tant entre el clima de les rondalles com en el dels mites. Ara bé, és força evident que hi ha relació entre rondalla i mite, entre clima, món i llengua de les rondalles i clima, món i llengua dels mites. També és evident que hi ha relació entre el clima, el món i la llengua de les rondalles i el clima, el món i la llengua de l’obra de Mercè Rodoreda. En tots dos casos el coneixement que ens és proposat no és el de l’anàlisi, el de l’aïllament d’alguna parcel·la de la realitat, sinó el de la immersió en la realitat. En l’altra realitat. El més decisiu és fer-nos accedir, amb les nostres paraules, a una experiència diferent, més enigmàtica, més líquida, de la realitat.

Com en els mites i les rondalles els elements naturals i les formes socials primitives constitueixen la matèria primera de La mort i la primavera. Les roques, els turons, les coves, els pous, els rius, els arbres, els boscos, els fems i les glicines, els cavalls i el foc, el pol·len i les abelles, i, gairebé sense solució de continuïtat, els infants, els vells, els morts sempre mig vivents, són autèntics protagonistes de l’obra, com també ho són les funcions primordials, el ferrer i el senyor, l’amant i la dona, el boig i el mestre, el presoner i la meuca, el pare, la mare i la madrastra, el cel i la terra, el poble i les lleis poderoses. Però l’obra no es proposa de descriure una societat llunyana, primària. Al contrari, ens presenta les formes i les litúrgies sota i dins de les quals han viscut i viuen els homes, els d’ara i els del passat, els fonaments conscients, subconscients i inconscients de qualsevol societat, en primer lloc de la nostra. En efecte, amb una mirada intensa, severa, exigent, cruel si convé, ens mostra la metamorfosi incessant de les coses, el cicle de la renovació constant i de l’extinció constant. Ens mostra no solament uns personatges, un ambient i un lloc sinó el que fa possibles uns personatges, un ambient i un lloc. I la veu que ens ho mostra és la del qui ha entrat dins el laberint. La veu del qui aprèn el cerimonial de la realitat. L’adolescent que comença a aprendre la terrible solitud, la solitud poblada d’éssers i de personatges.

Indispensablement, com en El castell de Kafka, impera també a La mort i la primavera, al capdamunt de tot el turó, el casal inaccessible del senyor. Impera sobre la vida i sobre la mort. Com sempre. Com a tot arreu. La realitat de la societat humana és que sempre hi ha un casal dalt de tot d’una muntanya, i algú que habita el casal, algú que ens amenaça i que ens protegeix. I a baix hi ha la gent, el poble, l’adolescent que es transforma, l’home que es torna boig davant les exigències del vivent, el riu amenaçador, les glicines que somouen la roca, els fonaments, la realitat.

Per aconseguir que ens adonem de l’extrema estranyesa del món, per fer que ens puguem interrogar de debò sobre nosaltres mateixos i sobre les coses, hi ha autors que consideren un deure ineludible construir un altre món, un altre univers, que a vegades ens sembla, d’entrada fantasmagòric, irreal, però que, al capdavall, acabem per constatar que potser és més real que el nostre. Sovint, massa sovint, és el nostre que és una ficció, i el que ens ha posat al davant l’autor és més verídic, més seriós, més sòlid, més respectuós envers la veritat. Aquest, altrament, és el precepte bàsic de la paraula viva i activa: la veritat és una de les imatges obsessives a què ha de tendir la poesia.

No és un dels trets característics de Mercè Rodoreda esquivar els rostres amb què ens apareix l’existència, per més dolorosos que siguin. Un poble petit, però amb tots els elements que constitueixen, que han constituït i que, probablement, continuaran constituint el món en què viu l’home i el món de l’home, li serveix per a posar-se  i per a posar-nos cara a cara amb el que, si volem ser una mica exactes, hauríem d’anomenar l’esbalaïdor, el desconegut, com si les coses fossin vistes de dins estant, des de la seva necessitat. I no apareix un món fàcil. És un món on l’impuls i la força del viure genera goig, esqueixament, violència i crueltat. És el món de la guerra i de l’extinció en plena primavera. El món on l’autora no pot deixar de fer-se les preguntes inevitables. Per què tanta guerra, en tot, entre cel i terra, entre home i home, entre foc i aire, entre terra i aigua? La mort i la primavera és una obra terrible, tan terrible com Els germans Karamàzov, com Anna Karènina o com la Ilíada, tan terrible com la mateixa existència. És un llibre desesperat pel fet de constatar que la vida és aquesta experiència. I al mateix temps és un testimoni de l’admiració, de la meravella, un monument d’una bellesa obscura i profunda, pel fet que hi hagi tanmateix això: vida, realitat, temps, homes, fems i glicines.

LLUÍS SOLÀ. «Les fosques glicines. Sobre La mort i la primavera de Mercè Rodoreda». A:Una Novel·la són paraules: recull de les conferències del cicle Una novel·la són paraules, organitzat l'any 2008 amb motiu de l'Any Rodoreda. Institució de les Lletres Catalanes. Fundació Mercè Rodoreda, 2010.

del diari d'una traductora (i III)

Dimecres 4

L’altre dia deia que al matí ho trobo tot més fàcil i ja vaig enraonar massa, perquè avui no. Mira que tinc diccionaris al voltant, de tota mena i de tots els temes, gairebé sembla que en faci col·lecció, però hi ha paraules que són com fantasmes, no saps si existeixen o se les ha imaginat l’autor. Encara que tingués tres tamborets més al costat, tots amb piles de vocabularis, quan una paraula no es troba, malament rai. I aquesta altra màgia d’internet no sé pas com ho veuen, els que en canten totes les gràcies. Sí que és veritat que s’hi poden consultar moltes coses, però avui ni amb l’ajut de l’esperit sant no resoldré aquest coi de paraula.

Ja he començat el dia deixant-me enganxar al telèfon no sé quanta estona i després, quan he vist el rellotge, m’ha entrat el mal de ventre, sobretot pensant que hi ha gent que cobra per estar a la feina, tant si li toca telefonar com redactar tres vegades el mateix escrit o esperar que s’engegui l’ordinador.

Però, vaja, en realitat buscant i buscant al diccionari, encara que amb algun m’hi hagi enrabiat perquè té unes definicions de misèria, que no diuen res del que necessito, també m’he divertit, perquè aquesta enciclopèdia antiga que vaig recuperar de casa la sogra té un piló d’il·lustracions i comentaris que són la conya. No tots els dies han de ser rendibles.

Dijous 5

Mira que és malparit aquest llibre, acabo de fer una pàgina amb una descripció tan recargolada, llarga i gratuïta que m’ha passat com un llampec pel cap que aquest paio que l’ha escrit va pensar “ja ho veuràs, els traductors, com patiran, que suïn!”

Em vénen temptacions de fer de censor i suprimir paraules, total no vindria d’aquí i ni es notaria, perquè es fa un tip d’enraonar per no dir res.

Qui pogués traduir sempre llibres bons. A mi em faria feliç traduir només Victor Hugo i coses d’aquestes, que encara que siguin difícils i triguis molt a fer-les et fan sentir la mar de bé, perquè al final, com que l’original era perfecte, sembla que escriguis com un senyor. Amb un llibre d’aquests sí que no se m’acudiria mai tocar res, vull dir fer cap canvi, al contrari, que miro de passar-hi de puntetes i sense fer soroll, com si fos en una catedral.

Llàstima que aquest d’ara no s’hi assembli de res: és més aviat com una carn que fa bola. No puc més de rosegar aquestes frases tan llargues i enrevessades, em fan sortir fum. I no és només que les faci llargues, és que en comença una dient a quin hotel ha agafat habitació i l’acaba explicant com eren les fulles de l’arbre que hi havia al pati de la casa on vivia de petit. És evident que no compartim el mateix tipus de sensibilitat. Ara, això sí, de coses curioses me’n fa aprendre un munt.

Dilluns 9

Fa estona que rellegeixo pàgines per comprovar si es va entenent tot i afegir-hi les coses que m’havien quedat penjades i que ja he resolt. Però quan miro tan fixament la pantalla, per no passar de llarg de res i estar segura que no m’he saltat cap paraula, de seguida em fan mal els ulls. I també em fa mal el cervell de tanta concentració i de voler anar de pressa. No sé si això els metges ho tenen estudiat, però no és cap invent meu, és una veritat com un temple. Ja he baixat tres vegades per descansar una mica: la primera he rentat plats, l’altra he estès la roba, i la tercera ha estat per anar-la a buscar perquè s’ha posat a ploure. I es veu que estendre em deu relaxar i em va bé, perquè m’ha sortit l’expressió que ja feia estona que buscava. I així tothom content.

Però ja començo a tenir ganes d’acabar i canviar de llibre, a veure si el que ve m’agrada més...

Anna Casassas. «Del diari d'una traductora». Reis | revista d'idees i cultura. Núm. 10, hivern 2007.

Llegiu també: Del diari d'una traductora (I) i (II).

l'habitació dels llibres prohibits

La Blueproject Foundation presenta "La habitación de los libros prohibidos", la nueva exposición individual de Alicia Framis que se podrá ver en Il Salotto del 20 de enero al 14 de mayo de 2017. El espacio principal de la fundación, totalmente renovado para la ocasión, albergará esta instalación perteneciente a la Colección Banc Sabadell inédita en España. 

La habitación de los libros prohibidos se enmarca dentro de la serie “Habitaciones Prohibidas”, una serie de habitaciones -habitaciones del grito, del olvido, habitaciones para protestar o para desarrollar ideas disidentes– en las que la artista catalana Alicia Framis continúa cuestionando el entorno social y humano, a través de dispositivos de alienación y otros medios de coacción. Framis propone una sala de libros prohibidos, una biblioteca de libros que, objetos de censura, están o han sido prohibidos y cuyos autores han sufrido o siguen sufriendo dificultades con el poder judicial o político. En algunos casos graves, por lo que algunos de ellos conocerán la prisión, la tortura o la muerte.

Esta sala de los libros prohibidos es un lugar de estudio y reflexión donde todos pueden evaluar los daños de la censura que alguna vez atacó libros ahora considerados como verdaderas obras maestras, muchos de ellos pertenecen al patrimonio cultural mundial. Entre ellos, Cándido de Voltaire, los escritos de Giordano Bruno, Lolita de Nabokov o El segundo sexo de Simone de Beauvoir. Está claro que la censura se abate, a lo largo del tiempo y sin distinción ninguna, sobre las obras con los contenidos más variados.

La habitación de los libros prohibidos ofrece una oportunidad para que la gente reflexione sobre las situaciones y contextos en los que los casi 200 libros expuestos fueron prohibidos en diferentes momentos de la historia. Aunque alguna vez censurados, estos libros son ampliamente leídos y apreciados hoy en día, muchos de ellos hasta considerados como clásicos. Tomando conciencia de esto, se agrega otra capa al trabajo: las relaciones establecidas entre los lectores. Lo que ocurre entre las personas sentadas en este espacio, mientras leen estos libros, es lo que es más importante. Están invitados a entrar en estas habitaciones, a confrontar lo que está prohibido, lo que es secreto, lo que es posible.

La habitación es sólo una excusa para iniciar un diálogo. La habitación de los libros prohibidos ha sido vista en el Museo Picasso de Francia, en la Galería Annet Gelink de Ámsterdam y ha sido seleccionada para presentarse en Art Basel - Parcours, 2015.

Alicia Framis (Barcelona, España, 1967) vive y trabaja en Ámsterdam.

Alicia Framis es una artista multidisciplinar que combina en su obra arquitectura, diseño, moda y performance. Su trabajo se basa en proyectos centrados en diferentes aspectos de la existencia humana en la sociedad urbana contemporánea. Nacida en Barcelona, Framis estudió en la Escuela de bellas Artes de la Universidad de Barcelona y en el École de Beaux Arts de París. Asimismo, realizó un máster en el Institut d’Hautes Etudes de París; y otro en el Rijksakademie Van Beelde Kunstende de Ámsterdam. Es reconocida en todo el mundo por sus performances y acciones, como Loneliness in the City (1999-2000), The Secret Strike Films (2003-2006); una instalación sólo para mujeres, Minibar, en la segunda bienal de Berlín en 2001; y Anti_dog (2002-2003), obra que representó a Holanda en el pabellón de este país en la quincuagésima Bienal de Venecia en 2003. Entre sus últimas muestras en solitario destacan Reading Together en Annet Gelink Gallery, Amsterdam (2014) y Framis in Progress en MMK Arnhem; Galerie I'm TaxisPalais, Innsbruck (2013); Museo de Arte Contemporáneo de León y Centre Contemporary Art Brugge (2014).

Blueproject Foundation. Alicia Framis. La habitación de los libros prohibidos.  

[Font: Carme Fenoll @CarmeFenoll]

prescripció lectora

Carme Gaseni.

GENT CORRENT
«Més que recomanar llibres, procuro guiar»

MAURICIO BERNAL
El Periódico
17|1|2017

Recomanar llibres és un art i la UB ha creat un postgrau de Prescripció Lectora. La bibliotecària Carme Gaseni s'hi ha apuntat.

Entre totes les expectatives que posa l'usuari de biblioteca en el responsable de Préstec hi ha aquesta, que sigui un bon guia. Carme Gaseni, que treballa des de fa 17 anys a la Biblioteca Pública de Tarragona, n'és conscient i ha sigut una de les primeres a apuntar-se al nou postgrau de Prescripció Lectora de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la Universitat de Barcelona (UB). Tothom recomana llibres; del bibliotecari s'espera que sigui un professional del tema.

-¿Fa un any? Sí. Va marxar la noia que fins llavors havia sigut l'encarregada de Préstec i em van oferir fer-me'n càrrec.

-¿Era una bona notícia? I tant. Per començar, era l'oportunitat de fer una cosa nova. A més, a mi m'encanta el contacte amb la gent, i Préstec és això: estàs tot el dia amb els usuaris.

-Llavors… és clar. És un postgrau perfecte per a vostè. És clar. Necessito més coneixements per guiar-los millor.

-Què li diu la seva experiència: ¿la gent realment li diu: «Recomana'm un llibre»? La veritat és que sí, normalment és així. «Recomana'm alguna cosa. He llegit molt d'això i vull canviar de gènere».

-¿I en què basa la seva recomanació? Bé, a vegades ja coneixes l'usuari i els seus gustos, llavors saps per on anar. Si no, li preguntes per les seves lectures anteriors, per fer-te una idea del que li agrada. I quan em quedo en blanc, que a vegades pot passar… Llavors trec la meva llibreta.

-La seva llibreta. Una llibreta que porto sempre a sobre, en què vaig anotant títols, llibres dels quals em parlen, que veig en llibreries… Sí, a vegades ho faig així. Però, en general, més que recomanar llibres, procuro guiar.

-¿Clàssics, novetats? De tot. Sempre tinc present que hi ha un fons i que hi ha uns clàssics que s'han de llegir, que tenen valor, no només això, sinó que molts d'ells tenen actualitat.

-¿Què ha fet durant aquest any per ser una bona consellera? Unes quantes coses. Per exemple, estar al dia de les novetats, de les crítiques, dels blogs literaris. Ha canviat la meva manera de visitar les llibreries: ara hi vaig pensant què puc afegir al fons. Em poso en la pell de l'usuari i penso què voldria trobar a la biblioteca... I tingui en compte que tenim una gran varietat d'usuaris.

-¿Alguna vegada dissuadeix algú de llegir algun llibre? No crec que la tasca del bibliotecari sigui dir-li a la gent el que no ha de llegir.

-Però hi ha llibres dolents. Hi ha llibres dolents, és cert, però la lectura és una activitat molt subjectiva. El llibre que a algú li sembla dolent a una altra persona pot semblar-li el llibre de la seva vida.

-Expliqui'm, ¿què n'espera del postgrau? Com li deia, després d'un any de treballar a Préstec he vist que necessito adquirir més coneixements per poder guiar l'usuari. Vull comptar amb una base més sòlida per fer recomanacions.

-¿Es tracta de conèixer molts títols, de saber molt de literatura? Es tracta en part de tenir coneixements, és clar. Però també té a veure amb donar-li a la recomanació aquell valor afegit perquè l'usuari sigui més bon ciutadà.

-A través de la lectura. És clar, la lectura fa millors ciutadans. Ciutadans més curiosos, menys disposats a acceptar les coses com venen, sense qüestionar, sense fer preguntes.

Vegeu també:

Facultat de Biblioteconomia i Documentació. Curs de postgrau. Prescripció lectora.

espai lliure de faixes

Ah, no os imagináis las ganas que tenía de hacer esto. Empecé a odiarlas hace más de quince años, cuando tienes que cuadrar una planta entera de estanterías con libros el odio a la faja se instala en ti de manera natural. Cuando tienes que ordenar, mover de un sitio a otro o, simplemente, envolver libros les coges más inquina que a los de las Azores y su anticiclón. Luego está lo que cuentan, lo que mienten y, en ocasiones, lo que ofenden. Se acabó. Hoy, 18 de enero de 2017, es el día en el que declaramos esta librería un espacio libre de fajas. Por si alguien las echa de menos, hemos apañado una caja donde podéis serviros la que más os guste, desde “Calificada por la crítica como “la novela perfecta”” pasando por “Mejor libro del año según Babelia” hasta “El debut más salvaje, magnético y perturbador en muchos años”. Podéis elegir la edición que queráis para vuestro libro, incluso los ejemplares o el prologuista (“15ª edición”, “40.000 ejemplares vendidos”, “Más de 250.000 lectores” o “Prólogo de Maruja Torres”). Adoptad la que queráis. Es vuestra. Yo ya soy libre.

Deborahlibros. Esta librería es un espacio libre de fajas (literarias). 18|1|2017.

que hipàtia us perdoni

La Bíblia és un nom propi que prové d’un nom comú de la llengua grega expressat en plural: els llibres. És per això que el llibre sagrat dels jueus i dels cristians es coneix com el llibre dels llibres. El nom grec biblio- també ha arribat a les llengües romàniques com a element compositiu, formant paraules com bi­blioteca –la col·lecció de llibres–, bibliòfil –el que estima els llibres– i bibliocleptòman –el que els roba, tot i que, segurament, també els estima.

El més antic d’aquests mots, que a través del llatí ve del grec clàssic, és biblioteca, i al segle XIX va servir d’exemple per a la creació de paraules noves que són col·leccions de coses, com ara pinacoteca (pintures), gliptoteca (pedres antigues gravades) i cartoteca (mapes). I d’altres de més recents, com discoteca, fonoteca, fototeca, filmoteca, hemeroteca, mediateca, ludoteca, xeroteca, vinoteca i enoteca.

Ara bé, amb la paraula biblioteca el pensament ens mena a Alexandria, la ciutat del delta del Nil que n’allotjava la més important de l’antiguitat. Juli Cèsar la va cremar i Marc Antoni la va reconstruir. Del complex format per la biblioteca i el museu en va florir l’escola d’Alexandria, una colla de pensadors i científics sense parió fins al Renaixement.

En record d’aquell meravella, el 2002 els egipcis en van inaugurar una de nova planta, amb vuit milions de volums. El complex també acull tres museus, cinc instituts de recerca, galeries d’art, un planetari i un saló de 3.000 butaques. I quin és el nom del complex? Doncs Biblioteca d’Alexandria, només faltaria.

Els cervells europeus, però, no tenen aquesta mateixa sensibilitat. Amb la declaració de Bolonya del 1999, els ministres d’Educació de la UE van establir les bases de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. Entre els objectius, el foment de l’aprenentatge i la investigació. És per ­això que les biblioteques universitàries s’han adaptat als nous requisits incorporant més usos i, alhora, unes sigles, CRAI: Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació.

És lògic que les biblioteques evolucionin i esdevinguin centres amb molts serveis, presencials i en línia, però cal amagar-les darrere d’unes sigles tan poc clares com CRAI? Que és que són més boniques que biblioteca, una paraula amb unes arrels inqüestionables que durant més de dos mil·lennis s’ha adaptat a les necessitats de cada època?

A les lleixes d’Alexandria hi havia papirs i pergamins, i a l’edat mitjana regnava el pergamí. Amb la invenció de la impremta, els llibres de paper van omplir els prestatges de les biblioteques, i al segle XX hi entren discos, revistes, ví­deos..., però es continuen dient biblioteques. Des d’Alexandria, fa més de dos mil anys, ningú no els havia canviat el nom. I són la Unió Europea i les universitats les que estan perpetrant aquest nominicidi? Que Hipàtia us perdoni.

Pobra Alexandia. Magí Camps. La Vanguardia. 2|1|2017.

avís legal

Aquest avís legal apareix en el llibre Junkopia,

de Jonnathan Opazo Hernández i Rodrigo Figueroa,

 editorial Bifurcaciones, 2016.

la revelació d'un fracàs

De l’esforç de construcció de l’obra principal de Mercè Rodoreda tenim esbossos, variants i fragments diversos. Són la prova de la inabastabilitat i de l’inestabilitat de l’objectiu, i de la persistència obsessiva en la necessitat de fer-lo manifest. Ací també, com en els textos de Kafka, les variants, les versions diferents, no són figures del mateix. Al contrari, són, sovint, documents més o menys infructuosos de la voluntat de no cedir a la parcialitat, d’anar més a fons, d’aferrar la llum inaferrable des d’angles i des de perspectives diferents. Són les espurnes esparses que l’autor ha pogut arreplegar de l’objecte ingent. Paradoxalment, doncs, els fragments són tots indispensables i valuosos, i contribueixen a la configuració d’un conjunt inacabat. Hi ha més coses, però, en aquests testimonis del naufragi.

Hi ha l’encís, la bellesa dolorosa de les obres inacabades. Les obres inacabades són la revelació d’un fracàs. De fet, tota obra literària, artística, filosòfica, tota obra humana, és la revelació, la manifestació d’un fracàs, en el sentit que no podem arribar al fons de les coses, al coneixement complet, real i profund de les coses. En general, moltes obres intenten de dissimular-ho. Fan per manera de presentar-se com un món acabat. Es presenten com els testimonis d’una veritat que no han vist mai. En canvi, les obres que s’han enfrontat d’una manera evident amb la realitat i que en porten els senyals inequívocs de la lluita, adquireixen una bellesa, una aurèola suplementària. Com si l’inacabament fos més compatible amb la faç inexhaurible de l’existent i més suggeridor. L’estat d’inacabament i la dinàmica dels fragments es dreça com una plataforma d’embranzida per a la imaginació. I si són obres importants, com ho és La mort i la primavera, ens condueixen als llindars on l’autor s’ha hagut d’aturar. Als llindars del real. I llavors, a partir d’aquí, l’obra ens empeny a començar a caminar amb les nostres soles forces.

De més a més, és força habitual que aquesta mena d’obres vagin més enllà de la tipologia dels gèneres i dels sistemes de classificacions. La mort i la primavera n’és un cas típic. És una novel·la, una rondalla, una obra èpica o un gran poema? L’ambició persistent que durant més de vint anys Mercè Rodoreda esmerçà en l’elaboració d’aquesta obra, i en aquestes aventures l’ambició és absolutament indispensable, l’ambició d’arribar a la realitat, sol fer trencar i desbordar els marcs i les regles de referència. De fet, el que en podem dir és que és una obra de paraules, amb les quals intenta d’anar tan enllà com és possible, per explicar-se, ella, i per explicar-nos. Una obra on la força de la imaginació i del pensament, la força de la sensibilitat i de la paraula poètica, la força de la mirada interrogadora, produeixen la revelació contínua de noves capes, de nous nivells i de nous estrats de la realitat. On la força de la primavera deforma fins i tot la mateixa primavera.

La novel·la no és una forma que tingui tendència a esquerdar-se. Justament una de les seves virtuts és la capacitat d’adaptació a tota mena de necessitats i de materials. Però no seria del tot inescaient de considerar La mort i la primavera, per diverses raons, com un poema. En primer lloc per la densitat a què és sotmesa la visió del món que ens presenta i en segon lloc per la qualitat de la substància verbal que en fa possible l’aparició, l’encarnació. De la mateixa manera que, per raons no pas dissemblants, podem considerar també poemes moltes rondalles populars que, de temps immemorials, a través dels teixits subtils i profunds del so, han arribat miraculosament fins a nosaltres. No és pas el vers l’única marca que distingeix la poesia de la prosa, i no sempre el vers és l’habitacle ni de la poesia ni de la substància musical.

LLUÍS SOLÀ. «Les fosques glicines. Sobre La mort i la primavera de Mercè Rodoreda». A: Una Novel·la són paraules: recull de les conferències del cicle Una novel·la són paraules, organitzat l'any 2008 amb motiu de l'Any Rodoreda. Institució de les Lletres Catalanes. Fundació Mercè Rodoreda, 2010.

del diari d'una traductora (II)

Dimecres 27

Ahir vaig anar a una presentació. Potser és una bestiesa, però sempre em fa il·lusió, encara que jo no hi pinti res, perquè és com una mica de festa per celebrar que tota aquella feinada ha donat un resultat visible, és al carrer, algú ja se l’ha llegit i en parla.

Parla del llibre, és clar, no pas de la traducció (o de les traduccions, perquè sovint, com ahir, es presenten alhora la castellana i la catalana), però això és igual. Encara puc estar contenta que aquest cop m’han avisat i hi he pogut anar, perquè moltes vegades ni sé que es fa la presentació, ni sé que ve l’autor, ni res de res. La sensibilitat dels editors en relació amb els traductors és un do molt escàs.

Home, ja m’agrada sentir què diuen d’un llibre amb el qual he conviscut tant de temps i veure què en pensa el presentador. Un altre tema és si hi estic d’acord.

Perquè una cosa és llegir-lo de pressa perquè t’han encarregat que el presentis, i una altra és passar-t’hi un parell de mesos estudiant-lo paraula per paraula.

Per força en surten visions molt diferents, que no vol dir que la meva sigui més bona, al contrari, de vegades em quedo sense la visió global, el veig de massa a prop.

El presentador, de totes maneres, té un paper ben difícil. N’ha de parlar bé per força i per tant la dificultat és que el públic s’ho cregui i no es pensi que ho fa per compromís i prou. I té molts números per ficar la pota si fa algun comentari massa personal sobre l’autor o el traductor. I això que del traductor en parlen ben rarament.

El d’ahir va llegir un tros de la traducció castellana i a mi em van entrar tots els dubtes i les ganes de córrer cap a casa a comprovar l’original.

En tot cas presentaven un llibre que estic contenta d’haver traduït perquè m’ha agradat molt, i també estic contenta de com m’ha quedat. Gairebé em costava no aturar tothom per dir-li que se’l llegís, que el presentador no havia acabat d’explicar prou bé que era molt bo. Però la febre i la il·lusió pel llibre que acaba de sortir, per aquest objecte preciós que m’ha donat tanta feina, dura poc, i ara ja torno a estar submergida en la lluita solitària de cada dia i a més morta de son, perquè no estic acostumada a anar a dormir tan tard.

Diumenge 1

Avui no engegaré l’ordinador, perquè de totes maneres, essent festa, i amb els altres que corren amunt i avall per casa fent fressa i demanant coses, no hi ha manera de concentrar-se. Aprofitaré que vénen a dinar uns amics, i que ella també és aficionada a les paraules, per treure la meva llista de preguntes. És la llista de girs, o frases, o el que sigui, potser algun objecte que tots coneixem de sobres però que no sé com se’n diu, en fi, la llista de dubtes que m’han anat sorgint fins ara en el tros que porto traduït. I encara també alguna pregunta que continua penjada del llibre anterior, a veure si la puc resoldre i introduir el retoc quan em portin les galerades.

Suposo que els altres traductors també deuen tenir la seva xarxa d’amics i coneguts que accepten que se’ls facin preguntes de tota mena. No n’he parlat mai amb cap, però segur que fan com jo, perquè una cosa és escriure el que tu mateix decideixes, que t’ho pots manegar com vols, i l’altra és haver de passar per l’adreçador d’allò que ha decidit l’autor. En tot cas, jo ara distingeixo entre els amics que són bons amics i prou, que ja és molt, i els amics que, a més, són capaços de passar-se una bona estona rumiant una frase o buscant una expressió.

Abans, quan anava trobant solucions a tots aquests entrebancs amb l’ajut d’uns i altres, les posava a les traduccions i ja estava contenta. Ara, però, com que he vist que de vegades em torno a trobar buscant el mateix, ja fa temps que em faig llistes de coses diverses. El problema és com sistematitzar tot aquest material perquè sigui fàcil de consultar, i aquest problema no he trobat cap amic que me’l resolgui. 

D’aquestes llistes en tinc unes quantes, amb títols diversos, però n’hi ha una que m’agrada molt, i és la llista dels coms. Pot semblar una bestiesa, però si bé és fàcil, fins i tot automàtic, dir que algú s’ha posat vermell com un pebrot, o que plora com una Magdalena, ningú no s’imagina l’estona que pots arribar a perdre pensant com s’ha de dir que algú és cec com... què? I resulta que als traductors no se’ns paga per les hores que passem pensant, sinó només per cada ratlla que escrivim. O sigui que miraré d’aprofitar les postres d’aquest dinar dominical per resoldre, si puc, unes quantes coses.

Anna Casassas. «Del diari d'una traductora». Reis | revista d'idees i cultura. Núm. 10, hivern 2007.

Llegiu també: Del diari d'una traductora (I).

de quan robava llibres a parís

També jo vaig tenir divuit anys i vaig anar a París amb el meu nòvio. El complicat va ser la tornada i Cuixà, la solució. La sortida de Barcelona la vaig fer amb la Montserrat Roig. Els nostres pares s’havien trucat —es coneixien poquet, de lluny— i del fet que ells eren bones persones en deduïen que nosaltres érem bones nenes. Els nòvios respectius ens esperaven a la frontera.

A partir d’aquí, cada parella va anar pel seu compte, ja que fer autoestop de quatre en quatre era poc eficaç. París em semblà meravellós. Amb la Montserrat ens vèiem de tant en tant. Ella em presentava gent, volia que em pintés un pintor dit Valls, que cantés, que lluís d’alguna manera. Jo, en canvi, em dedicava a vagarejar pels carrers —descobrint que la gent del món era molt variada—, a llegir —llegia molt— i a robar llibres.

No robava sols per a mi. A l’hotelet de la rue Malebranche, a prop del Panteó, al Quartier Latin, on m’allotjava amb la meva parella, un hotelet de catifes dubtoses i de lavabos a l’escala, encara més dubtosos, s’hi estava un grup de cinc nois madrilenys, coneguts del meu xicot. Com que jo era l’única noia que tenien a prop, gaudia d’una certa ascendència sobre ells, sobretot a l’hora d’apaivagar petits conflictes entre uns i altres. Això, després d’haver estat admesa per la recepcionista el primer dia amb males maneres. Ella em dirigí una mena de lladrucs, dels quals vaig poder entendre que em deia que jo era menor d’edat. Però tenia 18 anys, què caram!  Un cop aclarits els comptes de les dates, passaport en mà, i franquejada l’entrada, tot van ser somriures i amabilitats. Quan visitàvem alguna llibreria de les que tenien expositors a fora, els madrilenys despertaven la malfiança dels llibreters, que no els perdien de vista. Mentrestant jo entrava a l’interior amb una d’aquelles grans senalles —tan corrents a l’època— i un jersei a dins. Anava agafant els llibres que m’havien encarregat. També havia practicat amb els expositors. Recordo una clocharde que, des de terra estant, m’avisava del moment oportú per endur-me el llibre desitjat.

He de dir que treballava una mica. De 6 a 9 del matí treia la pols als despatxos de l’Eléctricité de France. Bé, no tota l’estona, perquè buidava els cendrers i passava el drap pertot ben de pressa i em quedava temps per llegir. El meu nòvio feia un horari més normal etiquetant material al magatzem d’una llibreria. Però jo matinava. Entre 5 i 6 del matí en el període de tres mesos i escaig vaig presenciar al metro de París tres atacs d’epilèpsia. No n’havia vist mai cap abans. Els companys de la brigada de neteja eren gent gran, tots afectuosos i amb cara d’haver patit: eren espanyols exiliats. No n’havia conegut ni un abans. Ara bé, el cap de la brigada era un francès mala peça: l’últim dia, quan havia de cobrar al seu despatx, se’m va llançar a sobre per haver-li dit que no volia anar a passejar al Bois de Bologne, com ell em proposava. Els meus crits i puntades foren efectius. Per la por d’ell a l’escàndol, vaig poder cobrar i marxar. En canvi, recordo de bon grat el dia que un jove grec de cabells negres amb rínxols grossos, ulls verd clar i nas recte, un grec ideal, va seure al mateix banc on jo estava, el que hi ha sota el monument de L’Odéon. Em convidà al seu estudi. Era artista, deia. Jo li vaig dir que estava esperant el meu nòvio. “Dommage!”, llàstima, digué. Me’l devia mirar amb bona cara perquè s’acostà, em féu un petó substanciós i marxà.

No hauria canviat el meu vagareig per la labor molt més profitosa que feia la Montserrat: seguir un curs de formació per a militants comunistes. També hi havia en Pau Maragall i no sé qui més (el feien amb l’Azcárate!). Jo ja havia passat per l’adoctrinament amb el “Después de Franco, ¿qué?” de Santiago Carrillo i ja havia espatllat la possibilitat de seguir. Però aclarir aquest punt seria entrar en el de la meva formació política i, per tant, allunyar-me de la meva crònica com a lladre de llibres, que és el que em va conduir fins a Cuixà.

En comptes d’especular sobre la necessitat de la vaga general política, m’estimava més topar-me amb la gent. Com aquell dia que estàvem berenant el meu xicot i jo en un quai del Sena, en front de Notre Dame, amb les estovalles parades a terra i de cop se’ns acostà un argelià amenaçant-nos amb una navalla oberta. Li allargàrem una cigarreta Gitanes, després una mica de baguet amb Camembert, un got de vi… Ell s’assegué a terra amb nosaltres. Era un obrer de la Renault. Feia cinc anys que enviava els diners a la seva dona, al poble. Ens ensenyà una foto petita, molt gastada, molt tocada. Ella era una moreneta amb un vestit molt blanc. Ens ensenyà les mans d’ell, cremades per moltes bandes. S’apagava les cigarretes sobre la pell. El dolor físic tapava el dolor anímic —això vaig pensar. Estava desesperat, deia ell. Ens abraçava a tots dos i després de recollir les coses, vam seguir passejant tots tres abraçats una bona estona.

Freqüentava La Joie de Lire, una llibreria progressista on no tenia cap mèrit robar, perquè si et queien els llibres de sota el jersei, els dependents els recollien i els tornaven a l’estanteria sense dir res. També la llibreria del Ruedo Ibérico, on pagava els llibres per simpatia cap els meus companys de la brigada de neteja (com si ells se n’haguessin de beneficiar). Una altra que va inhibir el meu afany depredador va ser una llibreria d’art. Volia un llibre sobre l’expressionisme abstracte. Havia de conèixer aquest moviment. El llibre estava molt ben situat al costat de la porta. Però sonava música de Bach, L’Ofrena musical, em penso. La música em va corprendre. Vaig estar molta estona escoltant-la i al final vaig sortir amb les mans buides. ¿Coneixia aquell llibreter l’efecte Bach?

En el vagareig per llibreries i carrers acabava coneixent gent. A vegades m’acompanyaven fins a casa joves de Vietnam, Xina, Cuba… Tenia especial interès pels dels països prohibits. El que passa és que solien ser els col·locats o col·locades del règim, perquè els altres no podien viatjar. Dels llibres també triava els prohibits a Espanya —tret d’alguns d’art. Era ben fàcil; n’hi havia tants: literatura, història, sexe, política… El problema, doncs, va ser a l’hora de tornar: què en faríem, de tants llibres? Els vam posar en caixes. Vuit, deu, no recordo quantes. La part costeruda era la de passar la frontera sense que ens els requisessin. Se’m va encendre una llumeta: els monjos de Cuixà estaven trencant motllos, eren valents, combatius, solidaris, uns tipus collonuts. Vaig escriure a en Jordi Vila-Abadal. Els enviaríem les caixes de llibres.

Quan vam arribar a Cuixà, els llibres estaven desembalats i col·locats a unes estanteries. Jo em pensava que se’ls quedarien. Al cap i a la fi, els monjos ens havien allotjat un parell de dies, ens havien alimentat, havíem xerrat sota una lluna magnífica i sota la silueta del Canigó. Tenia la impressió que com més descreguts érem els visitants, més interès tenien per discutir. La qüestió respecte als llibres és que de cap manera tenien la intenció de quedar-se’ls. Els anirien donant de dos en dos als visitants dels caps de setmana amb la nostra adreça (la del meu xicot, que aviat seria la meva) per entregar-nos-els. Així no cridarien l’atenció a la guàrdia fronterera. Al moment de marxar vaig dir que aniríem a recollir algun llibre a l’estanteria per endur-nos-el nosaltres. Quan em dirigia a agafar-los, vaig observar que davant meu un monjo —no era en Jordi— corria amb un llibre a la mà que va dipositar a l’estanteria de pressa i corrents, de manera que va quedar molt sortit. Era el Kama-sutra.

Els visitants de Cuixà eren tants i tan amables, que en poc temps ens arribaren tots els llibres. No ens en va faltar ni un. Admirable, admirable del tot, després d’haver-ne robat tants.

Aquella tardor vaig llegir a Le Monde una nota de La Joie de Lire que demanava als clients que no robessin perquè els números no sortien. Em vaig sentir concernida. El que va truncar definitivament la meva carrera de lladre de llibres fou posar-me a treballar de redactora a una editorial.

Si posteriorment en alguna cosa m’he gastat els diners sense mirar gaire el preu, ha estat en llibres. Alguns exemplars els he comprat diverses vegades (un d’ells és, per exemple, La conciencia de Zeno, d’Italo Svevo). I els avatars de la vida m’han dut a perdre llibreries de milers d’exemplars. El meu xicot de París, que és el meu ex-marit Carlos Manzano, també ha fet una vida dedicada als llibres com a traductor d’obres cabdals de la literatura com, per exemple, els set volums d’À la recherche du temps perdu, tot Céline, Bassani… A mi no és que no em sabés greu desprendre’m dels llibres que deixava enrere, però primer de tot és la llibertat. I és que el saber no ocupa lloc, com diu la dita, però els llibres pesen molt.

Gràcies als que fóreu monjos de Cuixà l’any 66 i als amics visitants que vàreu contribuir a la nostra educació amb el vostre esforç i acolliment.

Record ofert als monjos que van refundar el monestir de Cuixà ara fa 50 anys i als seus amics.

Mercè Romaní. De quan robava llibres a París. Núvol. 5|1|2017.

*

LLegiu també:

Aquí, un altre que també robava a La joie de lire. Al final, la llibreria va fer fallida i el seu propietari, el senyor Maspero, es va suïcidar. No insinuo que hi hagi una relació causa-efecte, consti.

la nit de la lectura

El Gobierno francés anunció hoy la primera edición de "La Noche de la Lectura", que el próximo 14 de enero permitirá a las bibliotecas y librerías del país abrir sus puertas horas después de su cierre habitual, para organizar lecturas, encuentros con autores y otras actividades especiales.

"Niños y mayores podrán descubrir o redescubir la riqueza de las bibliotecas y de las librerías bajo un nuevo formato", resaltó en un comunicado el Ministerio de Cultura.

Se celebrarán lecturas en pijama, con música o con el lenguaje de signos, encuentros con autores, debates, espectáculos y búsquedas del tesoro, entre otras animaciones excepcionales, adelantó.

El ministerio precisó que colaboran en la organización de esta primera edición del evento libreros y bibliotecarios, escritores, editores, escuelas, asociaciones locales y otros actores del libro y la lectura.

En Francia, la iniciativa recuerda a dos iniciativas dedicadas a las artes plásticas que también abren instituciones públicas y privadas en horarios nocturnos: la otoñal "Noche en Blanco", lanzada en 2002 por el Ayuntamiento de París, y la "Noche de los Museos", que desde 2005 promueve cada primavera el ministerio de Cultura. 

Francia anuncia para enero la primera "Noche de la Lectura". La Vanguardia. 18|11|2016.

Llegiu també:

· Nuit de la lecture.
· Una nit a la llibreria.

el perill de ser hàbils i prou

(Aquest article va ser escrit per encàrrec fa més d'un any, just després de l'atemptat al Bataclan, i havia de formar part d'un Llibre blanc de les biblioteques del segle XXI. El projecte no s'ha dut a terme i us l'enviem per Carta elèctrica, amb els millors desitjos d'any nou: 2017, sigues clement!)

[...] AHIR

Que el projecte de les biblioteques populars sota la Mancomunitat ens vingui d’Eugeni d’Ors potser ens convida a pensar en el que planteja Amery, ja que Ors va ser un dels principals teòrics del feixisme espanyol. El cert és que creia en la cultura com a instrument de civilització i era conseqüent amb les seves conviccions. L’Escola de Bibliotecàries concebuda per ell és eloqüent en aquest sentit; mireu com s’organitzaven els seus tres cursos:

1er— Bibliologia, Llatí, Gramàtica catalana, Teoria i història de la cultura, Principis i desenvolupament de les ciències físiques i naturals.

2n curs— Biblioteconomia, Llatí, Grec, Classificació de les ciències, Història de la literatura general i espanyola, Història de la literatura catalana.

3er curs— Bibliografia i nocions de paoleografia, Grec, Ètica i dret usual, Història de l’art, Geografia general, Pràctiques de biblioteques.

I mireu com s’organitza en canvi l’Escola de Biblioteconomia actual:

1er curs— Cerca i ús d'informació, Tècniques de comunicació, Història social del coneixement, Fonaments de tecnologia, Introducció als sistemes d'informació i documentació, Fonaments de cognició humana, Informació i societat, Informació i formats digitals, Recuperació d'informació.

2n curs— Disseny de sistemes de recuperació, Anàlisi de necessitats d'informació, Teoria de les organitzacions, Estadística aplicada, Recursos i serveis de referència, Aspectes legals de la informació, Gestió documental a les organitzacions, Mètodes i tècniques de planificació, Suport i formació d'usuaris.

3r curs— Catalogació i indexació, Desenvolupament de col·leccions, Metodologia de la recerca, Preservació i conservació, Sistemes de gestió automatitzada, Classificació i descripció de documents d'arxiu, Avaluació i qualitat.

4t curs— Pràcticum, Formalització semàntica, Màrqueting, Treball de fi de grau.

Per si convé destacar-ho, les persones destinades avui a treballar a les biblioteques públiques de Catalunya no reben formació ni en ciències, ni en arts, ni en llengües amb què descobrir allò que no s’ha donat en la pròpia. Se’ls inculca un saber tècnic relacionat amb l’emmagatzematge d’items. Que els items siguin llibres, aquest invent genial en què una persona es dirigeix en nom propi a les altres més enllà de l’espai i del temps per transmetre la seva experiència particular de la vida, això no té importància, no incideix en la formació, no implica la necessitat d’una cultura.

Cal preguntar-se si aquest fet no il·lumina una dada: actualment, de la totalitat d’usuaris de les biblioteques públiques a Catalunya, només un 8% hi consulta llibres. 

UNA ALTERNATIVA IDEOLÒGICA

Entre nosaltres la ideologia més pregnant i menys conscient és la de l’adaptació als canvis, que segons com es miri no deixa de ser una forma de resignació. La carta que em convidava a participar al llibre blanc de les biblioteques n’és tributària:

"[...] La continuïtat centenària d’aquest model bibliotecari ha estat possible gràcies a la seva capacitat d’adaptació a l’evolució de les demandes socials i culturals que la ciutadania espera veure satisfetes per les biblioteques. El model és el mateix però les biblioteques són diferents. I encara ho hauran de ser més, podríem afegir, si ens han de servir per encarar els reptes que la societat del segle XXI ens planteja: la vertiginosa apropiació i difusió social de les tecnologies digitals té un gran impacte sobre la producció i l’economia, sobre la societat i les seves dinàmiques i sobre la política i la manera d’entendre els processos democràtics. En aquest escenari hi ha necessitat d’adquirir contínuament nous coneixements i habilitats que ens permetin fer front als canvis accelerats que estem vivint. Hi ha una necessitat creixent de disposar de millor informació per entendre el món en què ens ha tocat viure i per prendre, cadascú de nosaltres, les pròpies decisions correctes."

Els subratllats són meus, i m’aturo al primer: la vocació de les biblioteques ¿és respondre a les demandes socials i culturals de la ciutadania, si és que podem saber quines són? En tot cas, no crec que aquesta vocació tingui continuïtat amb la que inspirava les biblioteques populars de fa cent anys, posades al servei no d’un concepte comercial disfressat de democràtic (la demanda), sinó d’una certa noció de cultura que tenien la missió de transmetre a la major part possible de ciutadans. L’objectiu era educar, amb tot el que això implica d’autoritat (i d’autoritarisme, si voleu).

Ara i arreu ja no es pretén educar les masses sinó ensinistrar-les, que és tot el contrari, encara que el discurs ho expressi amb una gran discreció: ja no es parla de coneixement sinó de coneixements en plural, un plural que conté tota una ideologia. La retrobem a la universitat amb el mirífic Procés de Bolonya i la retrobem a l’escola, on no es tracta de coneixement ni encara menys de cultura, sinó de competències bàsiques que els alumnes han de desenvolupar. (Aquesta ideologia justifica que fins al 2015 es pogués ingressar a les escoles de magisteri de Catalunya amb un 4 en llengua a la Selectivitat, nota irrisòria que diu tot el menyspreu dels poders públics per la missió dels mestres. Al cap de no sé quantes alarmes anuals ran de l’informe PISA, la Conselleria d’Educació ha condescendit a augmentar la nota a 5: més que suficient si els mestres han d’ensenyar no pas a comprendre el que llegeixes, ni a expressar el que penses, sinó a desenvolupar competències bàsiques.) 

No puc evitar un sentiment d’inquietud quan llegeixo, en una carta del Servei de Biblioteques, que “hi ha necessitat d’adquirir contínuament nous coneixements i habilitats que ens permetin fer front als canvis accelerats que estem vivint”. ¿És que també a les biblioteques ha de produir-se el drama? ¿També allà es liquidarà la cultura com a instrument al servei de la persona, i les persones es convertiran en instruments al servei d’una cosa que tant es pot dir societat com mercat? 

Convé preguntar-se per què la cultura és arraconada així. Oblidem els canvis i pensem un moment en tot allò que no varia, per exemple l’abús, la crueltat, la vindicta com a modus vivendi acceptat per la gran majoria dels homes. Tot això és antic com el món i de tot això tracten —amb quina impotència però amb quina tenacitat— els “clàssics”, que no ho són perquè algú n’hagi fet una llista arbitrària sinó perquè parlen fondament de l’espècie humana, sempre idèntica a si mateixa i mai explorada del tot. Per això els clàssics són la primera font d’on hauríem de beure si el que volem no és adquirir destreses de mona ensinistrada sinó comprendre alguna cosa. Per exemple, la narració de l’Èxode, composta fa vint-i-sis segles, és francament inspiradora en aquest tombant de segle en què l’esforç de diverses generacions per mor de la justícia social fracassa als peus d’un Vedell d’or anomenat creixement econòmic, que ens està duent a la destrucció del nostre hàbitat i a la degradació de totes les espècies vivents incloent-hi la nostra. 

Per cert, podria ser que el Vedell d’or de la Bíblia fos el primer cas registrat de “demanda social i cultural de la ciutadania”: llegiu l’Èxode. 

QUÈ TENIM I QUÈ PODEM FER-NE

Una de les inversions culturals més visibles dels darrers anys és la xarxa de biblioteques públiques construïdes arreu de Catalunya per la Generalitat i les diputacions. Són edificis que criden l’atenció, fets d’un mateix patró que els dóna aspecte de talaia: espais oberts amb grans finestrals, com si la biblioteca fos una posició privilegiada per mirar l’exterior —i ja es tracta d’això, de recollir-se per poder observar. 

L’existència d’aquests edificis és un fet positiu. Ara falta omplir-los. 

Una biblioteca necessita dues coses sense les quals caldrà canviar-ne el nom: un fons de llibres nodrit per les diverses disciplines intel·lectuals i no subjecte a la immediatesa sinó a la perspectiva del temps, i un personal capaç de guiar els usuaris en la seva exploració de la cultura escrita. 

Lamentablement, la tendència actual de les polítiques públiques va en sentit contrari. Ja he parlat de la formació dispensada per l’Escola de Biblioteconomia: ni arts, ni ciències, no cal dir-ne res més. Pel que fa al fons de llibres de què disposen les biblioteques, l’administració ha actuat fins ara sense projecte ni ambició de cap mena (i amb la gasiveria transpartidista que ja li coneixem: la Generalitat no ha arribat a invertir mai ni l’1 % del seu pressupost en cultura). Qualsevol que entri en algun d’aquests edificis moderns amb aspecte de talaia s’adonarà que contenen pocs volums, tots ells publicats en dates recents; i que la secció Història, o Ciències físiques, o Filosofia, hi ocupa un parell de prestatges. 

Ara bé, fora d’aquest marc administratiu poc estimulant hi ha una altra realitat, més caòtica i més esperançadora: bibliotecaris que treballen molt enllà del que se’ls demana, usuaris que responen immediatament a les seves propostes, biblioteques de poble i de barri que cada tarda s’omplen d’adults i de nens... Un exemple remarcable d’aquesta vitalitat són els clubs de lectura. Cal recalcar-ho: els usuaris de les biblioteques, curiosos d’aquelles disciplines que els plans d’estudi moderns els fan la gràcia de no ensenyar-los —la literatura en primer lloc—, s’inscriuen als clubs de lectura que els bibliotecaris tenen la bona fe d’organitzar sense que els ho imposi ningú. L’èxit d’aquests clubs indica una necessitat de guiatge. Molts dels bibliotecaris que els duen voldrien disposar d’instruments amb què enriquir-los (per exemple, de bons especialistes que els preparin a fer-ho). I això apunta clarament a l’ambició de fa cent anys. 

Les biblioteques poden ser el lloc on els ciutadans trobin qui els ajudi a comprendre. On l’apetit de conèixer no s’estavelli contra la quantitat astronòmica de coneixements en plural. On aquesta colla de mones hàbils que som accedeixi a la cultura, que no és un saber funcional sinó una manera de passejar pels segles a través de la música, de la poesia, de la ciència, de l’espiritualitat, fins a prendre consciència que la humanitat canvia molt en els seus artefactes però gens en la seva conducta, i que val la pena impregnar-se d’aquesta veritat per no perdre la il·lusió de canviar-la.

Aquí sí que hi ha una demanda social en el sentit respectable de la paraula. Cal atendre-la i no perdre de vista que els professors de l’antiga Escola de Bibliotecàries eren els intel·lectuals més brillants de l’època: tal era el respecte dels poders públics per la missió encomanada a les biblioteques. Nosaltres no ens podem permetre de tenir-ne menys. El perill de ser hàbils i prou, que vol dir dòcils, és imminent.

París, 30 de novembre de 2015

Maria Bohigas.  La gran insurrecció dels clàssics demana asil a les biblioteques. Al blog: Cartes elèctriques. 12|1|2017.