això no es pot llegir!

MONTSERRAT DAMESON
Aquest 2026 també deixaré llibres a mig llegir
Núvol
30|12|2025

De ben petita em van ensenyar que tot el que es comença, s’acaba. Que no es deixa menjar al plat. Que no es pot abandonar un extraescolar a mig curs. Que una feina incompleta és el mateix que una feina mal feta. Que qualsevol cosa que valgui mínimament la pena també voldrà esforç i insistència. Que un truncament és un fracàs. He crescut dins d’aquesta bombolla, avançant a base de força de voluntat i esma en gairebé tots els fronts de la meva vida. N’he tret una autoexigència que ara mateix em podria dur a la fi del món, sí, però també n’he tret la incapacitat de distingir en quins moments una retirada a temps és una victòria. Ara que sembla que el valor de la lectura queda constret a la xifra de llibres consumits per sobre del parer per a triar-los, la capacitat d’interioritzar-los o de poder de distingir el que és bona literatura del que no ho és, però, em costa mirar-me la meva pila de llibres per acabar com un elogi a la mandra. No ho és. 

Als meus ulls, un llibre dolent és aquell que no t’eixampla el pensament, que no et qüestiona cap de les teves idees preconcebudes, que no et fa fer cap esforç intel·lectual, que no et deixa amb el regust als llavis d’haver après o entès alguna cosa nova que fins ara no havies trobat les paraules per explicar, que no t’ajuda a aprofundir en allò que ja creus sobre el món. Aquest any he llegit alguns llibres dolents i, en general, tots complien una característica comuna: subestimaven el criteri literari del lector. Llegir molt i llegir bé no són la mateixa cosa, i per poder marcar la diferència entre l’una i l’altra cal haver llegit, però, sobretot, cal haver fet l’exercici de decidir què és allò que ja no es vol llegir. Deixar un mal llibre a mitges –malgrat que l’aproximació sentimental que fem a la literatura ho pinti com un fracàs estrepitós i un insult a les bondats de culturitzar-se– fa més per nosaltres que acabar-lo com qui acaba de plegar la muntanya de roba neta amuntegada al safareig. En contra del que podria pensar d’acord amb com em van criar, deixar un mal llibre no és anar enrere, és anar endavant. 

Hi ha llibres que fan un desservei al nostre intel·lecte. Destriar què és allò que ens en grinyola per aparcar-los un cop ja n’hem intuït les costures ens prepara més i millor per a entomar el següent llibre que arribar fins a l’última pàgina acríticament. Deixar llibres a mitges és imprescindible per aprendre a llegir bé. Més que un elogi a la mandra i al fracàs dels processos escapçats per desídia, la pila de llibres a mig llegir també pot ser un elogi a l’afany de no deixar-se entabanar per les llistes de més llegits, de més entrevistats, de més premiats, de més venuts, dels millors llibres del 2025. Pot ser, doncs, la materialització de la resistència al sistema que vol que llegeixis molt per poder continuar venent molt sense cap mena d’interès real en la qualitat del fato que t’ofereix, com qui reserva la bona literatura només per a qui ja té els referents literaris i se li’n refot que d’altres lectors no els puguin obtenir. 

Un llibre pendent no és el mateix que un llibre aparcat, és clar. En el primer cas encara hi ha la urgència de tornar-hi i el reconeixement que el problema no el té el llibre, més aviat el té un mateix i la preeminència que dona a l’espai de lectura dins la seva rutina. Aquí, cadascú ha de fer la feina que pensi que li cal fer. Així i tot, aquests pendents són l’exemplificació simpàtica d’haver entès les bondats i la necessitat d’interioritzar mots i idees quotidianament, i la naturalitat de fallar com qui de tant en tant se salta la dieta. El llibre aparcat, desterrat i intencionadament inacabat, es bandeja amb la convicció que tornar-hi ens faria més mal que bé, que allò que n’havíem sentit o llegit ens va generar unes expectatives que ara ja podem afirmar que són falses i interessades de moltes maneres, excepte interessades en favor de la bona literatura. Per un 2026 amb el criteri desvetllat i l’hàbit lector robust i resistent a les inèrcies comercials i a l’enxarxat politicoliterari del país: aquest any també deixaré llibres a mig llegir sense carregar ni una engruna de culpa, ans amb molt de goig i l’alliberament de poder dir en veu alta: “això no es pot llegir!”.

canviar d'opinió

JUAN TALLÓN
Canviï d'opinió
abril
6|12|2025

Canviar d'opinió no és tan dolent. De fet, segurament és boníssim. Em refereixo a aquests canvis en la teva relació personal amb el món al llarg del temps que no posen en risc les teves conviccions, la teva humanitat, la teva intel·ligència, sinó que més aviat les reflecteixen i intensifiquen. Em sorprèn per a bé la gent que muda d'opinió, i que admet que no tenia raó, ni abans, ni segurament ara, perquè més endavant tornarà a replantejar les seves posicions. No és fàcil. Tendim als esforços extraordinaris per posar la raó de la nostra part. «Deixa'm a mi, que tu ets petita i la pots trencar», vaig dir a la meva filla el dia que va intentar transportar una florera amb aigua i al cap de cinc segons d'agafar-l'hi la vaig trencar jo.

A la seva manera la raó esclavitza, estableix un precedent espinós. La tens una vegada i ja pretens tenir-la sempre, perquè et va deixar un bon gust de boca. Et penses que li vas agafar el truc, que ets un primer espasa, que els altres són uns gamarussos. Canviar d'opinió, però, et fa lliure. Avui ets en un lloc, demà en un altre i demà passat en un de diferent. És una aventura veure les coses de manera diferent segons l'època. Com quan respons «sí; no; bé, sí; espera, no; tant és, sí; potser no» i la pregunta és només si vols vi negre.

Julian Barnes detalla a Mis cambios de opinión (Anagrama) en quina mesura variem les nostres posicions amb el pas del temps. Canviem d'opinió sobre infinitat de coses, des de qüestions de gustos —les olors que preferim, la roba que vestim—, d'estètica —la música, els llibres que ens agraden— o d'afiliació social —l'equip de futbol que seguim o el partit polític que votem— fins a les veritats més transcendentals: la persona que estimem, el déu que venerem, la significança o insignificança del lloc que ocupem en un univers aparentment buit o misteriosament ple. Definim aquestes preferències constantment. Segons Barnes, no és només que alguns fets reorientin la nostra vida. «Sumidos en un torbellino de emociones, nuestra mente cambia». I després d'una mudança mental poden caure del pedestal les croquetes o l'autoficció i ser substituïdes per l'alvocat, el romantasy o les disfresses de monja.

Entre els aspectes en què el canvi de posició és inevitable sovint hi ha els llibres. El pas del temps ens transforma les aversions i els encantaments en segons quins títols i escriptors, perquè els nostres gustos evolucionen. Barnes cita el cas de George Simenon, de qui de jove va llegir moltes novel·les policíaques, les protagonitzades per Maigret. «De mica en mica vaig saber dades de la seva vida: la seva fama i riquesa, que era molt faldiller i es vantava de les seves aventures sexuals, i que tenia l'extraordinària convicció que havia de guanyar el premi Nobel». Això va transformar l'opinió que tenia del novel·lista. Però un dia va preguntar a la seva amiga Anita Brookner què llegia, i li va dir que Simenon. No la sèrie de Maigret, sinó les romans durs (unes 200 novel·les). Li va demanar que n'hi recomanés una, i li va proposar En casa de los Krull. Barnes només en va llegir unes pàgines. Anys després, quan va morir la seva amiga, l'escriptor britànic la va homenatjar acabant la novel·la, i llavors va descobrir un George Simenon nou, més profund, fosc, en què «el món no el descobreix ni l'explica un detectiu afable, sinó que se'ns mostra sense cap mediació, sense judicis, amb tota la desolació i l'ambigüitat moral». Va arribar a llegir sis novel·les seguides de Simenon. «I ara sí que crec que va ser mereixedor del Nobel», remata. La vida es torna més interessant en la mesura que el guió ofereix un gir inesperat i de sobte res és com semblava.

la família mann, els kennedy de la literatura

SERGIO VILA-SANJUÁN
La familia Mann, los Kennedy de la literatura
Cultura|s
La Vanguardia
18|6|2022

Resulta difícil encontrar una dinastía literaria con más atractivo que la familia Mann.

Entre sus integrantes hallamos de todo: las más altas cimas de la creación y el prestigio literario (Thomas Mann, autor de Los Buddenbrook y La montaña mágica, recibió en 1929 el premio Nobel); los distanciamientos y reconciliaciones fraternas (Heinrich, autor de El ángel azul, era un escritor más rápido pero menos profundo que su hermano menor, que le iba siempre por delante); el glamour, la voluntad transgresora en muchos terrenos (Klaus y Erika, escritores y actores, hijos de Thomas, fueron los reyes de la bohemia de Munich); el prestigio académico (Golo, hermano de los anteriores, historiador); el enfrentamiento político (entre Thomas y Heinrich, en la Primera Guerra Mundial, y de toda la familia contra el nazismo, después); la tragedia, con el suicidio de dos hermanas de Thomas y de su hijo Klaus...

Todo este material de alto contenido cultural y emotivo afloró en las novelas y libros testimoniales de sus integrantes y ha dado pie a numerosos ensayos, crónicas interpretativas y hasta series de TV. El relato sobre los Mann vuelve una y otra vez, siempre interesa, siempre hay datos nuevos. Se les puede ver en este sentido como los Kennedy del mundo literario (según el crítico Marcel Reich-Ranicki, “en este siglo no ha habido en Alemania una familia más notable, original e interesante que los Mann”).

Por citar solo algunos títulos publicados en España que leí en su día, está la biografía Thomas Mann, historia de una disonancia (Barral editores, 1974); los Diarios 1918-1936 y 1937-1939 del Nobel que publicó Plaza y Janés en 1987, o el competente retrato de grupo La familia Mann, de Marianne Krül (Edhasa, 1992). Quizás porque éste me pareció en su día bastante completo no me decidí a abordar el más reciente Los Mann. Historia de una familia, de Tilmann Lahme (Navona, 2015).

Aparece ahora El mago. La historia de Thomas Mann (editorial Lumen; El mag, Amsterdam Llibres, en catalán), del escritor irlandés Colm Tóibín. Se trata de una “novela de no ficción”, a partir de una amplia bibliografía, sintetizada y reformulada con agudeza.

El autor, residente en su juventud en Barcelona y autor de un libro sobre la ciudad, ya había experimentado la fórmula con The master. Retrato del novelista adulto (Edhasa, 2006) interesante aproximación a Henry James, figura esquiva donde las haya. Tóibín reflejaba su complejidad humana, sus relaciones amistosas, las fuentes que nutrieron obras como Retrato de una dama.

Si The master arrancaba con la guerra de Secesión americana, para navegar luego por unas décadas tranquilas, en El mago Tóibín se aproxima a una figura y a un entorno plenamente marcados por los grandes enfrentamientos del siglo XX. Thomas Mann, trabajador disciplinado y exitoso desde su primera juventud, aparece como fiel a la concepción liberal de la cultura, ”burguesa, cosmopolita, equilibrada, desapasionada”. En la Primera Guerra Mundial toma postura en favor del nacionalismo alemán pero posteriormente abomina de él y de su derivación bélica, hasta enfrentarse al nazismo y optar por el exilio.

Tóibín realza la vertiente gay del novelista, fácilmente perceptible en su conocida novela Muerte en Venecia pero llevada más en el plano platónico que en el práctico, y poco documentada hasta la publicación póstuma de sus Diarios (cuya desaparición durante un tiempo le causa uno de los sustos de la novela). En la visión de Tóibín, la del autor es una forma de vida implícitamente pactada con su mujer Katia, figura tan enigmática como atractiva, rica heredera de ascendencia judía, algo que no tuvo relevancia en sus vidas cotidianas hasta el ascenso del nazismo.

El mago plasma momentos de huida angustiosa (atrapados en Suecia, consiguen cruzar el Atlántico in extremis; el barco en que viaja su hija Monika es torpedeado y el yerno muere). Bien acogido en los Estados Unidos, Tóibín reconstruye la vida universitaria en Princeton y la más relajada en California, su elevación al rango de primer hombre público alemán antinazi, protegido del presidente Roosevelt, a la vez que analiza el “resentimiento” de varios de sus hijos ante un padre consagrado a su trabajo y la figura trágica de Klaus, consumido por la morfina, a cuyo funeral el novelista no asiste.

Muy bien dialogada, con detallismo escogido (cuando visitan un Frankfurt aún semiderruido en 1949, en aquellas casas de las que había desaparecido la fachada, “los radiadores todavía colgaban de la pared del primer piso”), El mago ilumina la gestación de algunas obras principales del autor y aporta momentos de fino humor, como el intento de seducción por parte de Alma Mahler. 

A medida que la figura pública del más conocido de los Mann se eleva, la relación familiar no deja de generar complicaciones. En el plano humano el escritor se muestra siempre olímpico y contenido.

En sus últimos años Thomas Mann vive las tiranteces con el compositor Arnold Schönberg, que se siente demasiado aludido en la novela Doctor Faustus, y defiende, con Goethe como estandarte, un pensamiento abierto y polivalente frente al choque de ideologías que la Guerra Fría acarrea. Una lección especialmente vigente en nuestros días.

El de Tóibín es un libro de lectura deliciosa, cuya brillante revisión de las figuras de Thomas Mann y familia probablemente va a fijarlas con fuerza para los próximos años.

santa llufa

usos i costums

«Recordo que no era partidari de deixar els preus dels llibres a la contracoberta, sempre en treia l'adhesiu. Una antiga companya de pis em va dir que ella no ho feia mai, i em va sorprendre. Ho feia per saber, al cap dels anys, quant valien els llibres i si hi havia gaire diferència de preu i de valor de la moneda. És clar que la meva excompanya de pis és historiadora.»

 

Carles Morell. Les variacions del pols. Quaderns Crema, 2025. P. 111.

 

bon nadal i tal i qual

 

cinc coses que podem fer amb els llibres que ja no volem

 

Cinc coses que podem fer amb els llibres que ja no volem

👉Play

retrat de thomas mann

LUIS ALEMANY
Retrato de Thomas Mann, desde el primer amante a la última soledad
El Mundo
14|6|2022

Si la vida de Thomas Mann fuese una pieza de videoarte o el tráiler de una película, la obra podría empezar con una imagen casi onírica y saturada de luz, una escena de iniciación entre dos compañeros de internado en un muelle de Lübeck que se han escapado de clase para cruzar la frontera entre la amistad y la sexualidad, pero que, al final, dan un paso atrás, asustados por la transgresión. Entonces, empezaría a sonar la Octava Sinfonía de Mahler en alguno de sus tramos más perturbadores y la película se convertiría en un crescendo de imágenes en collage: Venecia, Hitler, el Nobel, Davos, Heinrich Mann, Los Ángeles, Freud, los hijos, el sexo prohibido, el suicidio, la guerra... Y al final, en ese momento en el que Mahler detiene el estruendo y retoma la melodía perdida, la imagen volvería a la dulzura de Lübeck.

El mago, de Colm Tóibín (Lumen), es lo contrario a una pieza de videoarte o a una sinfonía de Mahler. Es un relato largo, fluido y de estilo casi invisible que relata la vida de Thomas Mann sin que una sola escena aparezca enfatizada, sin que ninguna idea se presente como un gran misterio desvelado. El misterio de Mann, el de El Mago, no fue su sexualidad, ni lo que su severidad escondía, ni su talento para la narración. El misterio de Mann es algo tan nuclear en el personaje que sería infantil desvelarlo.

"Lo que me fascina de Mann es su condición fantasmagórica. Hay relatos de muchas escenas de su vida familiar en las que el entraba en su casa y todo el mundo hacía ruido y tocaba música y bailaba, todo el mundo menos él, que permanecía silencioso y callado. Thomas observaba, era una presencia fantasmagórica. No gritaba, no discutía, no interrumpía... Y eso era contradictorio con el poder que tenía cuando escribía", explica Tóibín desde Los Ángeles, la ciudad en la que el autor de Doctor Fausto se exilió entre 1942 y 1952.

La idea de que Tóibín, el autor de Nora Webster y de Brooklyn, novele la vida de Thomas Mann es irresistible pero no insólita. Hace 16 años, Tóibin publicó en España The Master. Retrato del artista adulto (Edhasa), su relato de Henry James. "Tanto Thomas Mann como Henry James fueron escritores que se crearon una imagen con la que presentarse ante el mundo. Mann se proyectó como un académico, un intelectual alemán, una presencia sólida... Después de su muerte, el mundo descubrió que su realidad estaba llena de grietas, que fue muy inestable, que se veía a sí mismo como una presencia frágil. Su vida estaba llena de ambigüedades sexuales, políticas y respecto al sentido que tenía de sí mismo", explica Tóibín.

La tentación es empezar por la sexualidad.

Primera escena, la de los muelles de Lübeck. Thomas Mann, un adolescente casi inaccesible para sus compañeros, descubre la amistad en el hijo de un molinero, idealiza ese vínculo y lo romantiza. El día de la escapada, declara su amor, no del todo claramente pero casi, y su amigo le contesta con un no pero sí pero no y un abrazo difícil de interpretar. Después llegan las vacaciones y la amistad se diluye. 

Segunda escena: cuando Mann estudia bachillerato y vive solo, de huésped en casa de un profesor, el hijo de este, un chico vulgar y desdeñoso, lo convierte en su amante. La relación es más bien brutal y está siempre al borde del descubrimiento y de la infamia. Si alguien fantasea con una historia que se llamase Lo que no se contó de Los Buddenbrook, aquí tiene material.

Tercera escena: Múnich, un concierto de Wagner. Mann, aún un aspirante a escritor, está sentado en una butaca de segunda clase del auditorio. Su mirada se dirige a la platea, a Katia y Klaus Pringsheim, los más bellos miembros de la burguesía intelectual de la ciudad: guapos, cultos, divertidos, transgresores, judíos... Mann los ve con deseo, a los dos, al mismo tiempo. Katia detecta su mirada y entiende todo, los recovecos y la soledad de Thomas. Y, entonces, empieza el cortejo que terminó en 50 años de matrimonio y seis hijos. "Mann mantuvo en secreto su sexualidad, su deseo y algunos encuentros. Pero su matrimonio no fue triste como suele ocurrir con los hombres homosexuales que viven con una mujer. Katia era una persona que estaba por delante de su tiempo. Ella era consciente de quién era su marido y lo quería así".

En realidad, la sexualidad de Mann no fue nunca tan secreta. Cuando conoció a Katia, escribió un cuento en el que explicaba muy claramente ese primer impulso de poliamor wagneriano. Y de La muerte en Venecia no hay que dar muchas explicaciones. Lo interesante es descubrir, con el relato de Tóibín, que esa sexualidad era parte de una imagen conflictiva que Mann tenía de sí mismo, la del portador de un gen maldito. Para empezar, porque su madre era una brasileña católica y expresiva, que desafiaba con su sola presencia las normas de Lübeck.

"Esa es la esencia de la novela: la imagen de Mann del escritor burgués que controla su vida no era cierta. Mann, en realidad, era un hombre sensual e inestable. Incluso en su formación intelectual había mucha inestabilidad. No fue a la universidad y no estuvo nunca en París, con lo fácil que hubiese sido. Y como intelectual, era un gran lector pero era un lector pragmático: elegía los libros que le interesaban para escribir".

El Mann de Tóibín es también un escritor de una facilidad insultante: pasa unos días en Venecia y se trae La muerte en Venecia como el que se trae un souvenir. Va a visitar a Katia a un sanatorio en los Alpes y escribe La montaña mágica porque esa era la consecuencia lógica. "Escribió Los Buddenbrook somo si hubiese visto toda la historia en una fotografía" explica su retratista.

Sin embargo, hay algo que no aparece en El mago: el retrato intelectual de Mann. No hay ni una sola línea dedicada a explicar si le gustaba más Balzac que Tolstoi, qué pensaba de Goethe o de Oscar Wilde, por ejemplo. "Esa parte la escribí pero no funcionó, me desviaba de mi interés con su vida en la familia y quedaba aburrido. Eliminé 55.000 palabras al respecto".

Una sola duda, entonces: Mann era casi contemporáneo de Marinetti, de Picasso, de Joyce y de Le Corbusier. ¿No le interesó la revolución intelectual de su generación, la de las vanguardias? "Empezó a interesarse por el modernismo muy tarde, en América, en 1940. En ese momento se enteró de lo que había conseguido James Joyce, aunque no creo que lo leyera. No hay ninguna mención en sus diarios ni en sus cartas sobre Picasso ni sobre Marinetti. Freud sí le interesó mucho. Schoenberg le fascinó intelectualmente más que como un gozo de los sentidos. Su gusto se quedó en Wagner y Mahler. En realidad, era un hombre alemán del XIX que tuvo la mala suerte de vivir en el XX".

La tendencia es ver en el destino de los hijos de Mann, autodestructivos, suicidas y adictos a la droga, una prueba de que esa mezcla de anacronismo, ocultamiento y severidad fue la semilla de un dolor insuperable. Tóibín no lo cree: sostiene que los hijos del novelista fueron niños felices cuyas vidas quedaron destrozadas por el trauma del III Reich. Si padre, en cambio, hizo lo correcto: "En 1914 era un monárquico, proprusiano, conservador. Después, se convirtió en un gran demócrata y se manifestó con mucho valor contra Hitler".

 

redempció

 

Juan Marqués. El hombre que ordenaba bibliotecas.

un epígraf

Tengo la certeza de que si pudiera leerme hacia atrás,

analíticamente, a través de los libros de mi infancia, encontraría las claves de todo.

El niño vive en el libro; pero ni más ni menos que lo que el libro vive en el niño.

Elizabeth Bowen

 

Trobat a: Maryanne Wolf. Cómo aprendemos a leer. Historia y ciencia del cerebro y la lectura. Traducció de Martín Rodríguez-Courel. Ediciones B, 2008.

 

muntanyes

JOAN GARÍ
Muntanyes
Diari La Veu
7|9|2022

Com en aquest món hi ha gent per a tot, alguns es dediquen a fer els huit mil del planeta. L’Everest i tota la pesca. Quan se’ls pregunta per què hi pugen, de vegades jugant-se la vida, contesten invariablement: «Perquè estan ahí». Sempre m’ha cridat l’atenció eixa resposta. La respecte profundament, és clar, però hi ha tantes coses que les tenim ací al costat i no les coneixem…

Personalment, la muntanya més alta a què he pujat és La muntanya màgica, de Thomas Mann. L’avantatge de pujar a un llibre, i no a una deformitat exasperada del terreny, és que vius una aventura majúscula sense moure’t de la butaca. Es tracta d’un llibre gros: la versió catalana (de Carme Gala) que va publicar l’editorial Proa fa 784 pàgines. He fet aquest huit mil personal dues vegades. La primera, de molt jove, per pur plaer. La segona, fa alguns anys, per preparar el meu particular homenatge a Mann, El balneari (3i4). Tot i que vaig ambientar aquesta novel·la en un poble nordvalencià de muntanya on efectivament hi havia un balneari, no sé si vaig arribar ni a fer un poc d’ombra a la gran epopeia de Davos. Però és un text que a mi em va resultar satisfactori i aquest és l’autèntic motiu pel qual el vaig escriure.

També diré que no tinc res contra l’excursionisme més o menys extremat. Jo mateix he fet el pic del Penyagolosa algunes vegades. El Penyagolosa, això sí, no s’assembla massa a l’Everest: és un pujol amanós, familiar, confortable i amical. S’hi puja a gust i, des de dalt, es contempla un rerepaís d’anar per casa, en sabatilles de buata.

Posat en el tràngol d’haver de fer alguna cosa fora de la meua butaca de llegir, em vaig dir un dia que jo també havia d’exercitar un coret aventurer. Així que fa deu anys vaig viatjar no al punt més alt del planeta, sinó al més baix: la mar morta, a Israel. Aquest llac salat està situat a més de 400 metres sota el nivell del Mediterrani. La profunditat exacta varia, perquè la mar va perdent aigua a poc a poc, així que la depressió es fa cada vegada més fonda. Hi vaig arribar en un taxi amb aire condicionat conduït per un tipus de qui no ens acabàvem de fiar. Però és va comportar, certament.

Tot això podria ser el preàmbul –i ho és- per a l’argument central d’aquest article, que és la novel·la El mag, de Colm Tóibín. L’ha publicat el segell Amsterdam i ha sigut una de les grans lectures d’aquest estiu. És una biografia de Thomas Mann que ha rebut elogis de la premsa internacional. I hi estic d’acord. La prosa clara i precisa de Tóibín s’ha ocupat de seleccionar aquells passatges de la biografia del gran home que més poden il·luminar el seu món.

Ja se sap que no es pot parlar de Thomas Mann sense ocupar-se també de la seua família, sobretot els seus fills. Cóibín ho fa amb solvència. Realment resulta apassionant anar resseguint la peripècia d’aquestes vides privilegiades però una mica tortuoses. Curiosament, fa l’efecte que Thomas, el patriarca (juntament amb la seua dona, Katia), era el més equilibrat de tots. Això sense comptar, és clar, les seues pulsions homosexuals, que la novel·la tracta amb delicadesa però sense embuts.

La impressió de la lectura d’aquesta magna obra és que Thomas Mann va seguir el seu itinerari sense veure’s afectat per les opinions dels altres. Quan se’n va anar d’Alemanya fugint de Hitler volien que de seguida condemnara el nazisme. Es va esperar uns anys, per les raons que s’hi expliquen. Quan va tornar al seu país, després de la guerra, volien que no visitara l’Alemanya comunista. Però hi va anar, a pesar de les pressions americanes en plena Guerra Freda (Amèrica li ho havia donat tot i l’havia convertit en el referent moral de l’antifeixisme). Ell va seguir sempre la seua veu interior i aquest és el missatge que ens ha deixat a tots els escriptors posteriors.

L’altre missatge el va reblar el seu germà Heinrich. «Quan estiguem morts ens tindran més simpatia», amolla en un moment donat, al final de la narració. I és inapel·lable: les societats estan infinitament més còmodes amb un escriptor quan ja és mort. Les societats: aquest conjunt de fills de mala mare que no saben apreciar el talent ni l’art, excepte per a sublimar-los en una fastigosa necrofília.

al·lucinacions

 

AMPARO BABILONI
Las alucinaciones de la IA están afectando a un sector muy concreto: el de los bibliotecarios
xataka
11|12|2025

Qué está pasando. Lo cuentan en Scientific American. Hay personas acudiendo a bibliotecas y archivos en busca de libros o artículos científicos que no aparecen por ningún sitio por una razón: no existen. Cruz Roja Internacional ha alertado de la situación y responsabiliza a herramientas de IA como Gemini, ChatGPT o Copilot. Aseguran que "Estos sistemas no realizan investigaciones, verifican fuentes ni cotejan información. Generan nuevos contenidos basándose en patrones estadísticos y, por lo tanto, pueden producir resultados inventados".

Bibliotecarios hartos. La directora de investigación de la biblioteca de Virginia estima que al menos un 15% de las consultas que reciben a través del correo son sobre documentos y trabajos generados por ChatGPT y herramientas similares. "Para nuestro personal, es mucho más difícil demostrar que no existe un registro único", asegura. Una usuaria de Bluesky relata una experiencia similar cuando un estudiante le pidió que encontrara una serie de referencias. Tras un rato buscando sin éxito, le preguntó al estudiante de dónde había obtenido la lista y confesó que venía de los resúmenes de IA de Google.

Las citas inventadas no son algo que empezara a suceder antes de ayer, en 2023 ya había discusiones al respecto. La Universidad de Seattle detectó que muchas veces es muy complicado verificar estas citas inventadas. El motivo es que la IA suele dar títulos de revistas o libros que existen, pero lo que no existe es el capítulo o número donde se encuentra la información. Lo que hace es mezclar información para que parezca convincente, cuando en realidad es un callejón sin salida.

La IA y los libros. Las referencias inventadas no son el único problema, hay bibliotecarios que también critican los libros creados enteramente con IA por ser "increíblemente malos" y recientemente hemos conocido el caso de Corea del Sur y el fracaso estrepitoso de su programa de libros escolares hechos con IA. 

Por otro lado tenemos el problema del copyright. Igual que con obras de arte, los libros también han sido usados para entrenar la IA sin compensar a sus autores. Un grupo de autores demandó a Anthropic por este motivo, pero el juez falló a favor de la empresa.

Papers sobre IA, hechos con IA. En un artículo de Futurism contaban que una consecuencia del slop de la IA es que los propios papers que investigan la IA están hechos con IA. Se estima que la cantidad de papers sobre IA se ha duplicado en los últimos años y revistas como NeurIPS han tenido que pedir ayuda a estudiantes de doctorado para que les ayuden a revisarlos. Hay un caso concreto de un investigador llamado Kevin Zhu que ha participado en más de 100 papers en un año, una cifra desorbitada para los expertos. Para sorpresa de nadie, muchos de estos papers son un auténtico desastre lleno de citas inventadas, errores flagrantes y a veces texto oculto para manipular los propios sistemas de revisión.

Alucinaciones. Que la IA se invente cosas es bastante habitual, son lo en la jerga de la IA se conoce como alucinaciones y uno de los puntos débiles de los modelos de lenguaje; los avances son enormes, pero la realidad es que aún no podemos fiarnos de la IA y es necesario comprobar la información. Las alucinaciones suelen ser el motivo por el que pillan a quienes usan la IA en sus trabajos, como la consultora Deloitte, que entregó un informe al gobierno australiano que contenía referencias a informes totalmente inventados. 

una porqueria de títol

CARLOTA GURT
Una porqueria de títol
Arallegim
6|12|2025

De vegades, entres en una llibreria sense cap idea concreta però amb ganes de deixar-te seduir per un (autor) desconegut. hi ha tres elements que tenen un paper important en aquesta seducció que alguns anomenen màrqueting: la imatge de coberta, els paratextos (faixes i contracoberta) i el títol. De les imatges de coberta potser ja en parlarem un altre dia, perquè la cosa dona per a molt —tenim des del minimalisme de Gallimard fins a les estridències de colors dels britànics— i potser alguns editors mereixerien la presó pel seu mal gust (això de la presó és un dir, eh, però com que veig que hi ha lectors que tenen la dèria d'entendre-ho tot al peu de la lletra, val més que ho aclareixi per evitar comentaris pesadíssims del tipus "Estàs banalitzant la presó", "A tu sí que t'haurien d'engarjolar per escriure articles com aquests", etc.; vaja, coses així però amb trenta faltes d'ortografia). Sobre els textos de les faixes, ja n'he parlat alguna vegada. I els textos de contracoberta jo seria partidària de cremar-los tots. Avui, doncs, parlarem dels títols, perquè també hi ha autors que mereixerien sancions severes pels que escullen. Parlaré de textos que em toquen de prop per no ferir sensibilitats. 

Penso, per exemple, en l'esplèndida Els idus de març, de Thornton Wilder, que acaba de sortir a Eclecta i que jo mateixa he prologat. A parer meu, és una porqueria de títol, perquè dona una idea enganyosa del que hi trobaràs a dins, això suposant que sàpigues què són els idus de març (el 15 de març, data en què van assassinar Juli Cèsar). El títol és, doncs, poc entenedor i, fins i tot si l'entens, porta a pensar que es tracta d'una novel·la de tema polític, quan en realitat és un llibre sobre la condició humana que ho abasta tot: l'amor, la poesia, el matrimoni, l'amistat, la mort i sí, també la política, esclar.

Un altre títol poc clar és aquesta formidable novel·la breu de Charlotte Gneuss, que acaba de sortir a Periscopi amb traducció meva. Vam plantejar-nos moltes vegades què fer amb el títol. Perquè Gittersee és un topònim, un lloc als afores de Dresden, és a dir, a l'antiga RDA, que és just el tema del llibre. Però el lector català no sap que és Gittersee i encara menys on para. Al lector no germanoparlant, Gittersse no li diu res, per això les editorials italiana i castellana ho han publicat amb el títol Els confidents, que, per al meu gust, revela massa coses. Es dona el cas, a més, que Gittersee es pot entendre com un compost que en alemany voldria dir mar de reixes, i sí, podríem dir que els personatges viuen "enreixats" (engabiats) dins el sistema de la RDA.

Una altra traducció meva és Animal trist (Club editor), de Monika Maron, que en alemany original es titulava Animal triste, és a dir, l'original tenia el títol en llatí. Què havíem de fer, doncs, amb el català: ¿deixar el títol en llatí i que el lector el llegís inevitablement en castellà? Ni parlar-ne. ¿Canviar el cas llatí i posar-li, per exemple, Animalis tristis per respectar el llatí original? ¿Simplement traduir-ho? Sens dubte, un llibre amb un títol en llatí vendria menys que un títol en català.

Com un eslògan

Amb el Melcior Comes també vam comentar molt el títol de la novel·la que ha tret aquest any, L'home que va vendre el món (Proa), perquè, per més que sigui un bon títol, a mi em feia por que no acabés de comunicar el que després trobes dins el llibre. L'home que va vendre el món a mi em sona a mascle segur i poderós (i això em faria enrere com a lectora potencial), mentre que el protagonista és més aviat un home perdut i confós en un món a la deriva que mira d'aclarir no només qui vol ser sinó qui s'atreveix a ser.

Triar un títol és difícil, perquè és com triar un eslògan que condensi moltes idees i moltes pàgines en poques paraules, sovint, en una única paraula. A més, idealment ha de ser fàcil de recordar, tot i que sembla que els títols llargs s'han tornat a posar de moda (Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, Com el so d'un batec en un micròfon, Una història és una pedra llançada al riu, etc.).

Jo mateixa quan escric contes em socarrimo les neurones per trobar-los un bon títol. Hi ha una cosa que em ronda de fer, però que no goso fer, per por que s'interpreti com una boutade: per a mi el títol d'un conte és importantíssim, però malauradament el lector sovint ja l'ha oblidat quan arriba al final del conte i quan s'hi refereix diu coses com "el conte aquell de la piscina". Per esmenar-ho se'm va ocórrer que potser als llibres de contes convindria que el títol del conte aparegués al final del conte i no a l'inici, gairebé com si el títol et donés la clau de lectura (sovint te la dona). Aviam si en el següent llibre m'hi atreviré.

Sigui com sigui, ja veiem que refiar-se gaire del títol és nefast a l'hora de deixar-se seduir. El que jo faig és obviar el títol, la imatge i els paratextos, i començar a llegir el llibre. No hi ha millor manera d'esbrinar si allò fa o no per mi. Proveu-ho, ja ho veureu.

 

l'encàrrec

Ahir em va tocar presentar la novel·la guanyadora d'un premi ben dotat. Dic tocar perquè m'ho va proposar una bibliotecària que veig cada mes i hi vaig accedir per la confiança que ens tenim.

Una cosa que crida l'atenció en aquest país és que, ras i curt, no hi ha públic. ¿Per a qui escrivim? Aquesta pregunta hauria de ser definitiva. No perquè modifiqui l'obra que tenim entre mans, sinó per fer-nos una idea d'on vivim. Diu que només un milió de catalans llegeixen. Un milió, més aviat, de catalanes. Però ¿què és el que llegeixen? ¿Ho compren? Durant el torn de preguntes, un home va preguntar si la novel·la que es presentava era per a senyores, perquè això és el que li havia arribat. L'autor, lluny de ser un escriptor, ni tan sols s'acostava a la voluntat de parlar amb cara i ulls de la novel·la. No és un orador, sinó un comunicador, un comunicador que dóna nous als nens. L'única voluntat palpable era la de no perdre un públic incompetent que li pogués seguir fent preguntes com aquella. Lluny de qualsevol camí independent, conscient, propi, lluny de qualsevol veu relacionable amb el seu nom de ploma, la novel·la constitueix un grapat de tòpics malgirbats i de sucre insofrible, l'un rere l'altre; és una novel·la de fórmula que, això sí, va convèncer i fins i tot fascinar l'auditori. Una novel·la premeditada, dissenyada per al mercat, encarregada per un editor poderós que no conté absolutament res de digne de ser recordat, res que prediqui sobre la condició humana o la il·lumini.

La conclusió és que l'autor té el que vol, que són calés, però no té l'art ni, segurament, tampoc el vol. El pitjor de tot és que és un home intel·ligent, però la intel·ligència només li interessa per ser espavilat. Després de signar, canvi de careta i cap a casa. I cada dijous des de fa anys un club de lectura nou. El que és evident és que això no m'interessa gens, i que no tornaré a acceptar cap encàrrec com aquest. Mai més contra la meva consciència. Mai més una novel·la infecta. Mai més contribuir a aquesta espiral de deliri comercial. Mai més la bajanada congènita. Mai més l'estupidesa alimentada. Ni amb bona voluntat ni amb confiança ni amb res.

La posició que té aquest home resulta que és l'envejada, diguéssim, pels cobejosos, la màxima posició a què pot aspirar un escriptor que tingui la pretensió i l'atreviment de tenir una certa normalitat d'ingressos que provinguin de la seva obra, cosa que en aquest país sembla ser una gran pretensió. El que fa aquest autor no és reprovable, sinó malaltís, i no només té el consentiment d'aquest sector de lectors, sinó que aquests lectors incompetents (encara n'hem de dir lectors?) ho fan possible i ni se n'adonen: col·laboren amb les estafes i els tripijocs que critiquen a l'hora de sopar.

Carles Morell. Les variacions del pols. Quaderns Crema, 2025. P. 45-46.

relleu de colossos

LLUÍS LLORT
Relleu de colossos
El PuntAvui
2|7|2022

Thomas Mann (Lübeck, 1875 - Zuric, 1955), premi Nobel de literatura el 1929, entre molts altres premis i reconeixements, va ser un autor de novel·les èpiques de gran contingut simbòlic, i també d’iròniques, en què mostra la psicologia de l’artista i l’intel·lectual. Títols com ara La muntanya màgica, La mort a Venècia, Els Buddenbrook i Doktor Faustus, a més de molts contes i assajos, l’han convertit en un dels grans autors del segle XX. Colm Tóibín també és un dels grans autors, però del segle XXI.

Nascut a la localitat irlandesa d’Enniscorthy el 1955, just quan Mann va morir, Tóibín és un dels escriptors actuals més lloats de la literatura anglosaxona. És autor de deu novel·les, com ara Brooklyn, El testament de Maria, Nora Webster, La casa dels noms..., i de dos reculls de relats, Mares i fills i Nuevas maneras de matar a tu madre.

Ara presenta El mag (Amsterdam, amb traducció catalana de Ferran Ràfols i, en castellà, a Lumen, amb traducció d’Antonia Martín), la biografia novel·lada de Mann, la suma de dos talents colossals que ja ha rebut reconeixements com ara el Rothbones Folio Prize i ha estat valorat com un dels millors llibres de l’any pel The New York Times, The Times, NPR, The Washington Post, Vogue i The Wall Street Journal.

A partir de la vida íntima de Thomas Mann, Tóibín traça la història del segle XX i exposa una saga familiar èpica travessada per l’amor no correspost, la guerra i l’exili. El 1933, Thomas Mann i la seva dona van abandonar Alemanya anticipant l’horror del nazisme. Ell és l’escriptor més famós del seu temps, però viu turmentat.

Tóibín ha dedicat diversos anys i 450 pàgines a explicar-nos el seu Thomas Mann, narrat per ordre cronològic des del 1891 fins al 1950, 59 anys dels 80 que va viure Mann. “Inicio la novel·la quan ja és un adolescent perquè no em podia imaginar com pensava de nen”, en què el raciocini, per als interessos de Tóibín, és massa limitat. Li proposem un repte, que ens descrigui Mann en només quatre adjectius. Proper com és, ni s’ho pensa: “Complex, inestable, obert al canvi i inquiet.” Prova superada.

El mag explica la història d’un home imperfecte i ambivalent. L’home que amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial va situar-se al costat fosc de la història. El pare de sis fills que va amagar la seva homosexualitat. L’escriptor que va fugir de la pàtria que l’havia inspirat.

Tóibín, amb l’estil ajustat i equilibrat que el caracteritza, posant-se sàviament darrere del que narra, combina documentació, investigació i imaginació per captar la intimitat de Mann. “El que he fet en aquest llibre és imaginar i convidar el lector a imaginar per crear-se una il·lusió: que som a la mateixa habitació que Thomas Mann, que veiem el món i el sentim com ell, que pensem com ell. I això es fa a través d’una immersió, a còpia de detalls, que permeten accedir al seu món”, comenta Colm Tóibín, que viu a Los Angeles però que fa anys que passa temporades a Farrera, al Pallars, on té una casa. Per això entén perfectament el català. El parla poc.

“El procés de documentació ha estat molt lent. L’any 1996 es van publicar tres grans biografies de Thomas Mann i les vaig llegir amb molta atenció, tot i que en aquell moment no estava plantejant-me escriure una novel·la. Un cop ho vaig decidir, vaig llegir molts llibres de rerefons, de l’Alemanya en les dècades del 1920, 1930, 1940... Quan llegia un catàleg editorial o una revista literària em fixava si hi havia cap novetat relacionada amb Mann. Vaig visitar la casa de la seva mare al Brasil, la casa d’Alemanya, la que es va fer construir a Los Angeles”, detalla. La llista de títols dels agraïments al final de l’obra arriba als 35.

“És interessant en la vida de Thomas Mann que hi ha parts sobre les quals tenim molt poca informació i d’altres en què és molt abundant; són aquestes parts molt sabudes les que m’amoïnen més, perquè quan t’ho imagines tot flueix amb molta facilitat, però quan t’has d’atenir al que coneixem de la història, corres el risc d’escriure d’una manera molt avorrida per donar el context.”

El que vol Tóibín no és mostrar l’època i l’home, vol mostrar l’home. “El que m’interessa és la intimitat, i crec que la novel·la és més feliç dins d’aquesta intimitat. No vull entendre Mann, vull crear un personatge que per al lector sigui viu.”

Un dels elements biogràfics que sempre se cita de Mann és que era un homosexual reprimit. “La seva homosexualitat secreta va ser determinant en la seva vida, però hi va haver altres coses importants, com ara quan va morir el seu pare. Ell era un adolescent i va passar de la solidesa de quatre generacions de família de comerciants a no ser ningú. Això va ser una pèrdua molt dura que el va marcar. I també és molt interessant el concepte de façana, ell sempre s’imagina com un heterosexual. Dins d’un personatge n’hi ha un altre, formant capes i, això, per a un escriptor, és molt ric”, afirma Tóibín.

D’aquesta intimitat, del recorregut vital, de les reaccions i els dubtes intel·lectuals de Mann, el que més va sorprendre Tóibín va ser “la seva posició el 1914”. “Esclata la guerra i, de sobte, es torna un prussià militant. Vol sang! Com li va passar a molta gent a França i a Anglaterra, tenia una idea exaltada de la nació, de l’enemic. És curiós que estava escrivint La muntanya màgica i la va aturar per escriure Reflexions d’un home apolític, que és un assaig horrorós, i li va dedicar quatre anys de feina...”

Això va conferir a Mann una nova visió política quan va arribar el nazisme. Ja tenia la lliçó apresa i es va situar a l’altra banda, es va exiliar i mai més va trepitjar Alemanya. “Ell deia «allà on soc jo, és Alemanya», i la gent se’n reia, els sonava a fanfarronada, però el que volia dir Mann és que duia dins seu una sèrie de valors democràtics sorgits de l’Alemanya del segle XIX.”

Mann va formar una gran família, amb sis fills, però no es pot dir que –com la majoria a l’època– fos un gran pare. “Tot comença amb el pare de Mann, que en comptes de casar-se amb la filla d’una altra família de comerciants, ho fa amb una noia que ve del Brasil, amb l’exotisme que això tenia a l’època. Ell fa una cosa similar quan es casa amb la Katia, que és molt diferent d’ell, ve d’una família benestant, és com una princesa i, a més, és jueva.”

Rere un gran home...

Katia es va convertir en la còmplice creativa, llegia totes les obres. “Era molt més intel·ligent que ell, molt més astuta, des del punt de vista polític. Em vaig imposar que, a la novel·la, cada cop que apareix digui una cosa interessant”, confessa.

“Katia sempre li va fer costat, sempre ho va gestionar tot. Penso que ella estava molt satisfeta d’haver-se casat amb aquest home estrany, amb tant de talent. No durant l’etapa de l’exili, que tot es va enfosquir. Hauria estat un clixé que la Katia fos la trista esposa d’un homosexual tancat a l’armari, però quan ho vaig investigar vaig veure que no era així i em vaig alegrar, perquè em permetia allunyar-me del tòpic i crear una relació més interessant. En molts aspectes, el seu va ser un matrimoni reeixit”, com ho és El mag.

una sinistra comèdia

 

Mohamed Mbougar Sarr. La memòria més secreta dels homes.

 

Font: maximumclatellot @maximclatellot.

 

la veritat sobre sancho panza

«SANCHO PANZA va aconseguir, per cert sense vantar-se'n mai, amb el transcurs dels anys i l'ajuda d'una bona quantitat de novel·les de cavallers i lladres, durant les hores del vespre i de la nit, despistar el seu dimoni, a qui més tard va anomenar Don Quixot, de tal manera que aquest, de manera inconscient, va llençar-se a les empreses més esbojarrades —empreses que no feien mal a ningú perquè els faltava un objecte predeterminat, que precisament havia de ser Sancho Panza—. Sancho Panza, un home lliure, va seguir Don Quixot en les seves gestes, va fer-ho de manera impertorbable, potser per un determinat sentit de la responsabilitat, i va obtenir-ne fins a l'últim dels seus dies una diversió gran i profitosa.»

 

Franz Kafka. «La veritat sobre Sancho Panza». Petites faules. Traducció d'Anna Punsoda. Comanegra, 2019.

l'altra vida de thomas mann

ANNA CARRERAS I AUBETS
L'altra vida de Thomas Mann

Núvol
23|6|2022

L’escriptor i crític irlandès Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955) escriu El mag durant l’experiència de quimioteràpia que va patir l’any 2018. Vet aquí una biografia fictícia de Thomas Mann que explora la vida i l’època de l’exiliat guanyador del Premi Nobel (1929), equilibrant de manera exquisida l’aspecte íntim i el transcendental. És la segona vegada que Tóibín utilitza la ficció per imaginar el seu camí cap a la ment d’un novel·lista anterior. A The Master (2004) va portar els seus lectors a l’interior de Henry James. Entre Mann i James hi ha alguns paral·lelismes notables que probablement són els aspectes que interessen a Tóibín a l’hora de ficcionar biografies: tots dos van escriure sobre el desig homosexual sense reconèixer obertament la seva opció personal; tots dos van passar bona part de la vida lluny dels seus països d’origen; tots dos tenien germans grans amb els quals mantenien relacions competitives; tots dos eren cosmopolites; i sobretot, tots dos tenien en comú el gust pel raciocini extenuant i les sentències llargues. La pròpia prosa de Tóibín pot ser olímpica i senzilla alhora. Autor de deu novel·les i dos reculls de relats breus, ha estat candidat al premi Man Booker tres vegades i ha estat guardonat amb el Costa Novel Award, entre d’altres premis. Traduïda per Ferran Ràfols Gesa, El mag és la sisena obra de Tóibín publicada a Amsterdam i acaba de guanyar el premi britànic Rathbones Folio de Literatura. 

A El mag, Tóibín fa reflexionar a Mann, després de guanyar el Nobel, sobre si el seu to literari —«feixuc, cerimoniós, civilitzat»— l’identifica com el que més detesten els nous nazis en ascens. Però al costat dels aspectes més artístics, El mag dona molta importància al vessant humà de l’autor de La muntanya màgica: un home familiar, el pare de sis fills que va amagar la seva homosexualitat, l’escriptor imperfecte i ambivalent, fill de mare vídua, amant de l’existència sedentària, de la reclusió del treball constant i de les passejades de tarda per la platja amb la seva dona —la jueva Katia, potser el personatge més deliciós del llibre—, l’home que va desertar la pàtria que l’havia inspirat per a no tornar-hi mai més. Com a tercera línia de lectura, un dels grans temes de la novel·la de Tóibín, com passa en bona part de la ficció de Mann, és el declivi dels costums i la moral, dels conceptes de família, país i institució. Perquè a més d’una biografia novel·lada, El mag és una novel·la èpica que mostra les contradiccions d’un home cèlebre però també les paradoxes d’un segle XX crispat. 

La majoria d’escriptors que proven de fer la biografia literària d’un gran geni se centren en una petita part de la vida de l’homenatjat, com va fer Jay Parini amb el darrer any de Tolstoi a La última estación (1990) o Michael Cunningham a Les hores (1998) sobre Virginia Woolf i d’altres dues dones en el transcurs d’un sol dia. En canvi, a El mag Tóibín busca captar la totalitat de la vida i l’època de Mann, com ho faria un biògraf concentrat, documentat i imparcial. El propi autor afirma que va ser un llibre difícil d’escriure, que la investigació va durar quinze anys i que l’objectiu d’El mag era que es llegís com la història d’una família en un moment turbulent en comptes d’una peça d’investigació històrica. El recorregut de la novel·la abasta des de  la infantesa de Mann, amb un pare conservador i moralista i una mare brasilenya, seductora i imprevisible, passa pel matrimoni amb la Katia i l’èxit literari prematur, i arriba fins a l’exili a Suïssa, França i als Estats Units fugint de l’Alemanya nazi. 

En definitiva, amb El mag el talentós narrador Colm Tóibín ressegueix una saga familiar enlluernadora centrada en la vida de Thomas Mann, un home públic la vida del qual roman en secret, que abasta més de mig segle XX, inclosa la Primera Guerra Mundial, l’ascens de Hitler, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda. El talent principal de Tóibín és, sens dubte, captar i transmetre la tensió psicològica de qualsevol acte de creació. 

 

el desordre dels llibres (II i final)

Dividid vuestras librerías por áreas culturales. Divididlas por nacionalidades: literatura italiana, francesa, alemana, hispano-americana. Separad los clásicos griegos y latinos de la poesía, la gráfica de la crítica, organizad el saber por materia escolástica (historia, filosofía, ciencia, arte, teatro, cine...¡qué aburrimiento!). Podéis quedaros con el orden alfabético, por autor, cronológico, cromático (qué horribles los anaqueles de Adelphi en tonos pastel, colocados los libros en degradado desde el verde inglés hasta el marfil...¡Y esas filas de azul Sellerio! O las cadavéricas de los Supercoralli de Einaudi...). Reagrupad vuestros libros según el formato o la editorial, que queda tan de revista de decoración, o por áreas semánticas, que queda muy de profesora democrática. O por altura (!), lo que os convertirá en enanos del sagrado arte del desorden libresco.

Pero a mí dejadme el perfecto desorden. Dejadme alternar cuidadosamente libros altos con otros más bajos, filas de libros en vertical con otras en horizontal; dejadme acumular mis libros sobre libros, junto a libros, bajo libros, nietzscheanamente, Más allá de los libros del bien y del mal, Barion Editor, 1924, ejemplar amarillento, un poco manchado...Dejadme mi único método que es no tener método, procediendo absolutamente al azar, apilando los libros unos sobre otros, según se adquieren (o se roban, cosa que ocurre a menudo), amontonándolos por estratos bibliogeológicos, rellenando huecos, nichos, intersticios y dobles fondos...(el verdadero bibliómano sufre, por naturaleza, de horror vacui) y entregándose, cuando se tiene que buscar un título, únicamente a la memoria, dote de la que andamos sobrados, a diferencia de la cultura. Sí, creemos en el desorden como la forma más alta de conocimiento alternativo.

El vacío, en la naturaleza, siempre acaba rellenándose. De volúmenes. Y las bibliotecas no se hacen: se aumentan. Los libros son plantas trepadoras de papel, que crecen a toda velocidad, agreden los muros, los tabiques, las columnas, las escaleras, los pasillos...Llenan todas las habitaciones y rincones disponibles, infestan todos los ambientes y germinan por desorden espontáneo, infringiendo toda frontera geopolítica, todo sentido cromático, toda exigencia de formato; mezclándose, confundiéndose y —sobre todo— perdiéndose. Al ser la biblioteca doméstica un sistema de entropía máxima, lo mínimo es no conseguir nunca encontrar un libro. Para eso están las librerías, donde va uno a comprarlos, y las bibliotecas públicas, donde va a sacarlo en préstamo. Pero para nosotros no sirve.

Nosotros, si acaso, tenemos tres reglas de oro: una, no prestar nunca un libro; dos, no leerlo, porque se destroza el canto y se estropean las páginas; y tres, no ordenar los libros jamás.

Por lo demás, las mentes más creativas tienen las bibliotecas más desordenadas. Que es otra manera de decir que tener una biblioteca en desorden también es un arte para el que se requiere mucho sentido estético, pocos principios éticos y —ça va sans dire— bastante espacio. Que es lo único que importa cuando se habla de libros.

Luigi Mascheroni. Pròleg a: Massimo Gatta. El desorden de los libros. Traducció d'Amelia Pérez de Villar. Fórcola, 2021.

el desordre dels llibres (I)

Tratar de ordenar la propia biblioteca cuando el número de volúmenes supera una cifra que pueda considerarse significativa —digamos 10.000 libros, porque por debajo de ese número no tiene sentido hablar de ello: es mejor dedicarse a la filatelia, que ocupa menos espacio— es como proponerse domesticar la vida: regular la alimentación, reducir los vicios, reajustar los gastos, seleccionar las amistades, jerarquizar los compromisos, emplear mejor el tiempo libre, organizar el garaje y el sótano...cosas así. Se puede intentar con una o dos estanterías durante un mes; durante un año como máximo una pared. Después, inevitablemente, todo vuelve a sumirse en el caos. Y está bien así. 

Si existe un Dios de los libros (yo me lo inagino como el Bibliotecario que pintó Arcimboldo: un volumen enorme en folio en lugar de espalda y brazos, marcapáginas que hacen las veces de dedos, el rostro formado por libros pequeños, un lomo de libro por nariz y dos opúsculos en lugar de labios...y un abanico de páginas blancas, las páginas de un libro abierto, formando una tupida cabellera) pretenderá  de sus adeptos furor, pasión y Babilonia, que rara vez coinciden con orden, disciplina y compostura. Poseer millares de libros no es una virtud, sino un pecado irresistible que supera incluso a la destrucción de un patrimonio y, a veces, a la de un matrimonio. No es casualidad que la parte más bella del Paraíso de los bibliófilos sea El infierno.

Cuando se vive  con y para los libros el desorden es perfección. El orden absoluto siempre es casualidad. La sobrecarga, ligereza. Y el mejor criterio para poner en orden los libros es no tener ningún criterio. Es más: lo mejor de todo, desde determinado punto de vista, sería no tener ni siquiera un libro, porque así se elimina el problema antes de vernos obligados a afrontarlo. Sería muy bello únicamente soñarlos...

[...] Por lo demás, eso que llamamos desorden no es más que una forma compleja de orden, que está clarísimo en la mente del sujeto desordenante y se manifiesta según esquemas que no son previsibles desde el punto de vista matemático ni programables desde el lógico. A su manera, es algo perfecto. La vida misma, con sus tortuosas estratificaciones, es la más potente de las confusiones. Si nosotros nos permitimos el desorden, ¿por qué no lo aceptamos en nuestros libros?...

 

Luigi Mascheroni. Pròleg a: Massimo Gatta. El desorden de los libros. Traducció d'Amelia Pérez de Villar. Fórcola, 2021.

la diferència entre un crític i un lector normal

Leer es un acto cultural del que todos participamos  —todos los que leemos, claro— de manera semejante. Abrimos un libro y entramos en lo que alguien nos cuenta. Según vamos leyendo nos va gustando, o no, lo que estamos leyendo. Si no nos gusta, podemos dejar de leer, o continuamos haciéndolo bien porque somos masoquistas o bien porque, a pesar de todo, tenemos interés en ver cómo acaba aquello. Cuando cerramos el libro, hacemos un juicio global: me ha gustado mucho, me ha gustado algo o no me ha gustado nada.

La diferencia entre un crítico y un lector normal está en que el lector común no necesita ir más allá de este primer juicio; mientras que el crítico, que debe hacerlo público, tiene que pasar de este primer juicio a una reflexión sobre sus causas: por qué me ha gustado mucho, poco o nada. En este segundo paso parece residir la diferencia que la gente encuentra entre la lectura de un crítico y la lectura común. Se tiende a pensar que el crítico busca a posteriori las razones, y que más que buscarlas acomoda a ellas su lectura. Creo que eso no es cierto. Imagínese el lector que cuando termina de leer un libro alguien le pregunta su opinión sobre él. Me ha gustado, responde, y su interlocutor le pregunta por qué. Si el lector cree que hablar o comunicarse con alguien merece la pena, no se limitará a contestar un mero porque sí o un cómodo «el gusto no puede explicarse». Tratará de buscar las causas de su juicio y para ello tendrá mentalmente que recordar y resumir sus impresiones sobre lo que estuvo leyendo. De alguna forma volverá mentalmente a releer el libro para encontrar esas razones y en razón de esa memoria de la lectura argumentará que los personajes le parecen muy bien construidos, las frases muy bonitas y el tema interesante. No hace otra cosa, el crítico. La diferencia entre la lectura del crítico y la del lector no se encuentra ahí. La diferencia reside en que el crítico, ya durante la lectura, sabe que va a tener que hacer esa relectura que el juicio requiere y, por tanto, se fija más, es decir, a la lectura que llamaremos en principio pasiva o inocente superpone otra lectura crítica. La gente tiende a suponer que esa superposición anula la lectura común sin darse cuenta de que, en realidad, lo que hemos llamado lectura pasiva conlleva también una lectura crítica, pues durante el proceso de lectura se van emitiendo juicios de manera continua. Es más: el hecho de pasar las páginas es en sí mismo un juicio, pues significa aceptar lo leído y suponer que lo que sigue también va a merecer la pena. El lector normal pasa las páginas, salvo que peque de masoquista o una fuerte presión exterior actúe sobre él, a partir de que sus juicios van siendo positivos. En el caso del crítico, la actitud es diferente porque, aun no siendo masoquista, está obligado a continuar hasta el final la lectura del libro aunque sus juicios durante la misma sean negativos. Que esté obligado a leer el libro entero no significa que esto siempre se realice. Personalmente creo que la lectura total es lo mínimo que se le debe exigir al crítico, pero no está mal recordar que cuando este reproche se le hizo con fundamento a Clarín este respondió cruelmente a su autor que, si uno va por el campo y detrás de una tapia ve un par de orejas peludas y escucha un rebuzno, no es necesario saltar la tapia para saber que se trata de un burro. Quiero decir, en todo caso, que la lectura que efectúa el crítico se distingue por una mayor intensidad —o debería distinguirse—, por una atención que nace de las exigencias de su propio trabajo pero que en definitiva no varía cualitativamente de la que hace cualquier lector, pues todo lector es un crítico aunque no ejerza públicamente. Al lector le basta con decir esto me gusta o no me gusta. El crítico está obligado a explicarse y a explicar por qué. Y en ese sentido la crítica al crítico no debería residir tanto en su acierto o no como en si ha sabido o no ha sabido fundamentar su opinión...

Constantino Bértolo. Miseria y gloria de la crítica literaria. Punto de vista, 2022.

les indiscrecions de thomas mann

JORDI LLOVET
Les indiscrecions de Thomas Mann
Arallegim
2|7|2022

Thomas Mann va deixar escrit al seu testament que no volia que els seus diaris es publiquessin fins vint anys després de la seva mort: volia protegir la intimitat de moltes persones que hi citava i no volia que certes indiscrecions posessin en perill la seva fama. Els diaris van començar a aparèixer en la llengua original l'any 1976.

Els lectors de seguida van adonar-se que aquells diaris tenien un interès escàs: Mann hi parla sobretot dels seus mals de panxa i altres incomoditats, del problema que tenia per trobar calçotets ni massa grans ni massa petits adequats als seus atributs, els puros que fumava abans de ficar-se al llit, els esmorzars amb ous passats per aigua, els passejos amb la seva dona o amb el gos, les visites, els viatges que feia i moltes altres petiteses. Coses més importants, com la seva crítica als polítics de la República o l'ambigüitat amb què va considerar la qüestió jueva abans de l'Holocaust, no van quedar prou reflectides en els seus diaris; sí, amb cautela, la seva passió pels jovenets (l'eros dòric), extrem que la seva dona intuïa, possiblement, abans i tot de casar-se amb ell. No és pecat.

Per això hem de celebrar que Colm Tóibín, que va viure a Barcelona entre el 1975 i el 1978, hagi escrit un llibre, El mag, en què omple, amb tots els documents i biografies que ha consultat, les llacunes que Mann va deixar en els seus diaris per prudència, per vergonya o per covardia.

Entre aquests temes, atesa l'homosexualitat desinhibida de Tóibín, aquest no oblida, ans al contrari, presentar-nos nuament les passions amagades de Thomas Mann: per exemple, el fet que la història de Tadzio narrada a La mort a Venècia, cosa que ja se sabia, procedeix d'una passió viscuda per ell mateix, un any abans, també al Grand Hotel des Bains, al Lido. No hi manca, per amor d'objectivitat, l'oscil·lant pensament de Mann en matèria política. només va dedicar una línia a l'ascens de Hitler al poder, i no gaire comentaris més sobre els avatars i barbaritats de la Guerra Mundial.

Tot i que ja disposem de mitja dotzena de biografies de Thomas Mann en diverses llengües, aquesta biografia novel·lada de Tóibín humanitza pròpiament la persona de l'escriptor alemany, respecta —no pot ser d'altra manera— l'obra literària immensa de l'escriptor, però també ens explica, amb més claredat que no va fer-ho Mann, els desficis de la seva llarga vida i les contradiccions del seu pensament polític.

literatura

«La literatura, i sobretot la poesia, és companyia, perquè viu en la memòria, però no «llegim per saber que no estem sols», sinó per no patir tant cada vegada que constatem que sí que estem ben sols, i per tenir alguna cosa per defensar-nos-en, allò de combatre les ofenses de la vida.»

 

Carles Morell. Les variacions del pols. Quaderns Crema, 2025. P. 65.

 

amunt i avall

la documenta recomana el mag

 

 

des de quin on

En el año 2011 se interpuso en Bruselas una demanda para que los tribunales prohibieran la reedición y difusión de Tintín en el Congo. No cabe la menor duda de que, incluso en sus mejores álbumes, el asexuado periodista de Hergé transporta esa visión colonial del blanco moralmente superior del que dependen los otros pueblos incluso para tomar conciencia de su igualdad, incluso para librarse del poder de los blancos. En los peores, Hergé es francamente racista y reaccionario, basta pensar, sobre todo, en los tres primeros: Tintín en el país de los soviet, Tintín en América y el citado Tintín en el Congo. Pero como existe sin duda una relación kantiana y platónica entre la justicia y la belleza, hay que decir que la evolución artística de Hergé es siempre hacia un nivel mayor de justicia y que sus libros más bellos no se agotan en su ideología católico-scoutiana. Ya El loto azul —siempre un poco paternalista— es un álbum inquietante y provechosamente etnodescentrado; y a medida que aprende a dibujar, que complica sus historias, que enreda a sus personajes, Hergé va desprendiendo mundos que no sabe que lleva dentro y que se pueden mirar y explorar desde otros moldes humanos e ideológicos.

Confieso que toda mi formación ha girado en torno a Tintín y a Marx. De niño leí todos los álbumes un mínimo de setenta veces cada uno y, cuando ya no era posible, soñaba —literalmente, soñaba— que Hergé había dibujado un nuevo cómic después de muerto. Tintín no me impidió leer luego El capital ni enredarme en una relación promiscua con el mundo árabe, donde vivo desde hace veinte años. Lo que importa en un libro es desde dónde se lee. Lo normal es que un libro se lea desde otro libro y lleve a su vez a un libro nuevo. Leído desde la Inglaterra victoriana, el Kim de Kipling es una de las más fraudulentas exaltaciones del Imperio británico, pero leído al mismo tiempo desde la juventud y desde Polanyi o Chesterton, es una emocionante defensa de la antropologia elemental y una experiencia fuerte de cosmopolitismo empírico. En el contexto de la Rusia prerrevolucionaria, dominada por la lucha entre eslavófilos y europeístas, Los demonios de Dostoyevski es un estridente panfleto reaccionario que incluso alerta, con fanatismo delirante, de la imparable colusión entre el comunismo y el Papa; pero su atmósfera, su estructura, su pulso psicológico, lo ponen en relación con Nieve de pamuk o con Salto mortal de Oé, dos autores claramente de izquierdas. Lo mismo puede decirse de Hergé. A la espera de que el racismo desaparezca del mundo y cuando Europa, en todo caso, se ha venido definitivamente abajo como "proyecto universal", queda el hecho de que Las joyas de la Castafiore, con sus falsos suspenses y su asfixiante atmósfera claustral, es el equivalente en cómic a Las reglas del juego de Renoir; y que Tintín  en el Tíbet, con ese blanco impulso contra la felicidad y la lógica, podría utilizarlo el plan Bolonia para explicar a Kant en la Universidad. 

Lo que importa de un libro es desde dónde se lee. Lo normal es que un libro se lea desde otro libro y lleve a su vez a un libro nuevo. Si Tintín en el Congo fuese el único libro del mundo, habría que prohibir sin duda su lectura. Pero eso sucede con todos los Únicos Libros, incluidos la Biblia, el Corán y El capital de Marx, de los que aprendemos siempre algo porque no estamos encerrados en ellos. Lo que nos defiende de nuestro cuerpo son los otros cuerpos. No acusemos a la lectura de los besos que damos o de los que no hemos dado. No arrojemos al fuego ni a los enamorados ni las novelas. Contra las malas, están las buenas; y contra la legalización literaria del racismo o del imperialismo o del fanatismo, habrá que encontrar o construir esa combinación platónica de justicia y de belleza desde la cual podamos despreciar Tintín en el Congo y disfrutar de Las joyas de la Castafiore; extraer de Kim y de Los demonios las armas imprescindibles para combatir la arrogancia de Kipling y el integrismo de Dostoyevski.

 

Santiago Alba Rico. Nadie está seguro con un libro en las manos. Lecturas inconvenientes. La Catarata, 2018.

el com

 

BORJA BAGUNYÀ
L'ordre dels factors
El País
9|4|2021

Fa temps que predomina una mena de lectura a la qual, per sobre de qualsevol altra consideració, només sembla interessar-li el contingut. Primera arrufada de nas: el contingut és indissociable de la forma, ho sé. Però moltes vegades ens aturem en aquesta evidència, feta eslògan, i passem a parlar de què hi passa, a tal novel·la, o de quin món representa o de si l’autor va viure allò que s’hi explica, cosa que em sembla fenomenal, si no es fa al preu de menystenir l’aspecte formal amb què l’autor ha decidit d’escriure-ho. Perquè l’art, la literatura, és formalització: des de la paraula que es tria a l’engiponament de la frase, a l’estructuració del paràgraf, a l’organització del capítol, a la seqüència de capítols, a les simetries o asimetries entre principi i final. Podem pensar que tot això depèn del què, però és, i sempre ha estat, patrimoni del com. Donin un cop d’ull a qualsevol dels clàssics: hi trobaran un esforç per tensar la forma heretada, un qüestionament sistemàtic de la convenció; la gràcia és que aquesta tensió i aquest qüestionament es fan, sovint, des del convenciment que la simple repetició de formes antigues i precuinades ja no val per capturar alguna cosa del món que els és contemporani, algun aspecte de l’experiència del seu present; que tot això que viuen i que veuen ja no es pot explicar amb paraules velles. Aquest és el moll de l’os de la modernitat literària.

A l’altra cara, hi ha el doble risc: de no ser considerat art, o literatura; o, en menor grau, de ser titllat de gratuït. Cada cop més, em sembla topar amb una convicció vaga que la forma és un mer vehicle, i que complicar-la (això és, no limitar-se a reproduir fidelment una convenció) és una coqueteria innecessària. Llavors penso en les mudances, o en els buidatges de pisos de familiars morts, i torno a topar amb la importància de la forma. Penso en els objectes del menjador de mons avis, de quan hi anava a passar tardes del cap de setmana. No eren una simple col·lecció de coses acumulades que farien una bona llista perequiana; eren un paisatge, una unitat, feta de mil relacions, de convocatòries invisibles. La disposició de la taula rodona en relació a la resta de mobles (o a la resta d’habitacions), l’hule amb estampat dels setanta que la cobria, el botó blanc de plàstic de la lampareta de sobretaula, que encenien per consultar la cartellera, les cadires de reixeta, la rajola que refredava els peus. Aquesta qualitat simfònica de la manera com es relacionen les coses es fa brutalment evident a l’hora de desmuntar-les. Ja no és un menjador: són quatre parets, i quinze caixes de cartró. Les coses hi són totes, però el menjador ha desaparegut.

Que l’ordre dels factors no altera el producte potser sigui una veritat matemàtica, però és una falsedat artística i emocional.

 

la veu d'alemanya

ALLAU
La veu d'Alemanya
The Daily Avalanche
21|6|2023

Novel·lar la biografia d’un personatge cèlebre no resulta fàcil i no sempre s’aconsegueix que el protagonista esdevingui un humà creïble i consistent amb les contradiccions característiques que és el que ens fan precisament humans. Tinc al cap els exemples recents dels llibres sobre Benito Mussolini i Jacint Verdaguer que amb la seva prolixitat de detalls acabaven difuminant la persona retratada, o dit en forma de parèmia, l’abundor d’arbres no deixava veure el bosc. Tanmateix l’irlandès Colm Tóibín se n’ha sortit amb nota ja en un parell d’ocasions; primer el 2004 amb The Master, el relat dels anys de maduresa de Henry James, i el 2021 amb The Magician (El mag, Amsterdam, juny del 2022, excel·lent traducció de Ferran Ràfols), que abasta la vida sencera de Thomas Mann (1875 - 1955). Es tracta de dos autors que no podrien ser més diferents, ja que mentre James és sovint considerat com el paradigma de l’artista encimbellat en una torre d’ivori, Mann va ser un home totalment imbricat a la història del segle XX. 

Nascut en una família de comerciants de Lübeck, va ser testimoni adolescent de la liquidació del negoci patern. Esdevingué una celebritat local als 26 anys ran de la publicació de la saga dels Buddenbrooks i durant la Primera Guerra Mundial fou un ferm defensor de la iniciativa bèl·lica alemanya. Per la seva posició social, pel seu matrimoni amb una rica hereva (que li donà sis fills) i pel seu caràcter retret i moderat, Mann bé podria ser la representació vivent del seny i l’ordre burgès. Però també va ser un dels primers a denunciar l’ascens del feixisme nazi i, des de l’any 1933, un incòmode exiliat, primer a Suïssa i aviat als Estats Units. Des de l’altre costat de l’Atlàntic el novel·lista esdevindria la consciència d’Alemanya, el representant i portaveu de tots aquells compatriotes que no havien estat abduïts pel nazisme.

Tampoc la seva vida privada fou especialment planera, començant per unes tendències homosexuals assumides, però habitualment sublimades, de les quals els seus diaris ofereixen un bon testimoni. I en aquest àmbit la complicitat de Katia, l’esposa, va ser determinant i la converteixen en una de les figures més memorables de la novel·la. I, si Mann sentí sempre aversió pel drama, les tragèdies familiars, en especial el suïcidi, el colpejaren repetidament. La seva abundant fillada, tres d’ells obertament homosexuals, el mantingueren força distret amb les seves particulars inquietuds. I no cal oblidar el seu germà Heinrich, també escriptor, i en part el seu reflex subversiu i turmentat.

Amb tot aquest material Tóibín disposa un enfilall d’escenes que, sense cap voluntat exhaustiva, dóna una idea molt completa dels llocs i les circumstàncies on es mouen unes figures absolutament tridimensionals. El mag aborda amb contenció i eficàcia qüestions importants sobre la pàtria, la família, la solidaritat, la llengua materna, la guerra o el fet de pertànyer a una religió determinada. A més enllaça les vivències de Mann amb la seva obra literària per no perdre de vista en cap moment quin era el seu principal ofici. I ho fa tot amb una amenitat no exempta de veracitat que gairebé ens fa pensar que ens trobem davant d’una novel·la de ficció pura. En qualsevol cas és sens dubte el millor llibre que he llegit enguany, o potser el millor de les dues últimes temporades. O, com a mínim, el que m’ha fet gaudir més. Recomanadíssim! 

què implica que els homes llegeixin menys ficció?

LETICIA ASENJO
Què implica que els homes llegeixin menys ficció?
Arallegim
15|11|2025

 

Fa uns anys vaig tenir un professor d'escriptura creativa que, el primer dia de classe, va dir, solemne. "Al meu curs no hi acceptaré novel·les roses ni de fantasia, ja podeu canviar de projecte si veniu amb aquestes idees". Aquesta afirmació, impròpia d'algú que ha d'acompanyar l'aprenentatge de les noves veus, va més enllà d'una preferència literària i condensa una herència antiga: la idea que hi ha literatures serioses i literatures menors. No és casual que el menyspreu acostumi a caure del cantó dels gèneres considerats tradicionalment femenins: la literatura romàntica, la fantasia i l'autoficció, mentre que el pensament, associat culturalment a l'esfera masculina, s'ha considerat l'emblema de la literatura seriosa.

Un estudi del 2017 va analitzar més de mig milió de ressenyes de Goodreads, la plataforma de lectura més gran del món, i va observar que el 76% de les ressenyes eren fetes per dones (tot i que les publicades per homes rebien més likes). Les dones puntuaven més alt els subgèneres romàntics (romàntic contemporani i paranormal) i els homes els relats, la no-ficció, la història o la biografia. En el contingut de les ressenyes, elles destacaven el romanticisme, les relacions i la fantasia; ells, l'estructura i l'estil. En els còmics, les dones ressaltaven la positivitat i l'estètica, mentre que els homes es fixaven en els superherois i el crim.

Diferents estudis en diversos països confirmen que les dones llegeixen més que els homes. A Catalunya, segons l'estudi d'hàbits de lectura i compra del 2024, el 79,5% de les dones i el 68% dels homes llegeixen llibres; el 29,5% i el 23,5%, respectivament, revistes, i el 65,7% i el 58,3%, continguts en xarxes socials. En la resta de mitjans (diaris, còmics, webs, blogs i fòrums) no s'observen diferències significatives entre sexes.

Més enllà de les xifres, aquestes dades revelen dues maneres d'entendre la lectura. Per a moltes dones, la ficció és un espai d'intimitat i empatia, on s'exploren emocions, vincles i vulnerabilitat (estudis en neurociència i psicologia mostren que la ficció afavoreix la teoria de la ment, és a dir, la capacitat d'entendre els estats mentals propis i els dels altres). Per a molts homes, en canvi, llegir vol dir informació, acció i anàlisi. Aquesta diferència, resultat d'una educació sentimental desigual, té conseqüències emocionals i socials profundes. els homes han estat socialitzats per analitzar i comprendre el món des de fora, però no tant per connectar-hi. en un moment històric en què parlem d'una epidèmia de soledat masculina, amb més aïllament, menys amistats íntimes i menys habilitats de comunicació emocional, la manca d'espai per a la introspecció que ofereix la lectura, en especial la de ficció, és més rellevant del que sembla.

Associar sensibilitat amb feblesa i convertir la distància emocional en un atribut masculí ha estat una arma de doble tall: les dones creixen amb més llicència per expressar emocions; els homes, en canvi, es veuen privats d'espais per representar-les o de llenguatge per comprendre's i comprendre les seves relacions. I, al final, les dones acaben carregant la gestió emocional dels homes que les envolten (allò que es coneix com a mankeeping), i el resultat és la insatisfacció per a tothom.

Potser l'epidèmia de soledat que afecta els homes no és només manca de relacions, sinó de llenguatge per sostenir-les. El foment de la lectura, i en especial de la ficció, ja no és només una qüestió cultural, doncs, sinó una necessitat de salut pública.