l'undemà (passat)

Dimarts al vespre 16 sospitosos armats amb llibres (catorze habi- tuals+dues noves incorporacions; onze noies + cinc nois) es van reunir a la biblioteca per parlar d’una estranya epidèmia de ceguesa blanca que afecta a la humanitat. Val a dir que cap dels assistents semblava tocat per la síndrome, ans al contrari, feia l’efecte que la lectura de l’Assaig sobre la ceguesa els havia afuat la mirada, la qual cosa sembla indicar que aquest reducte humà del darrer dimarts de cada mes ha trobat la vacuna contra la insòlita malaltia. Ja cal que s’afanyin a patentar-la abans la notícia no arribi a orelles de la indústria farmacèutica. Sembla ser, pel que vaig poder entendre, que aquest antídot no és altre que fer anar el cap, intentar actuar amb sentit crític, és a dir, jutjar el valor de les coses un cop examinades.

L’atzar –substantiu imprevisible- va voler que mentre els setze sospitosos llegien la novel·la, el món real, entestat en superar la ficció, patís un brot de grip amb tot l’aire d’acabar en pandèmia, i que de dir-se porcina (lleig) ha passat a dir-se A. Podeu imaginar la sorpresa dels setze sospitosos i com la coincidència va aplanar el camí de tal manera que els paral·lelismes campaven sense obstacles.
Feta la introducció, convindria anar per la crònica de la trobada, que per això m’han cridat.

El motor narratiu de la novel·la és una epidèmia de ceguesa blanca d’orígen desconegut que l’autor utilitza per mostrar-nos un escenari desolat i extrem, quasi de ciència ficció, on els personatges (sense nom, se’ls identifica amb algun tret distintiu) dibuixen l’ésser humà, la condició humana. Hi surt tot. L’instint de supervivència, la guerra, el poder basat en la força, la injustícia, la religió, la por, la solidaritat, la tendresa...Així doncs, la podríem definir com una novel·la al·legòrica.
Algú va pensar, però no ho va dir, que aquesta epidèmia d’origen desconegut recorda aquell pobre Gregor Samsa que un dia –noranta-quatre anys després encara no se sap per què- es va allitar home i es va llevar escarabat. Segur que un dels escriptors preferits d’en Saramago és Kafka.
Pel que fa a l’estil, les frases són llarguíssimes, no puntua de manera convencional, les comes són punts, no indica els diàlegs amb un guionet, els paràgrafs són capítols...Alguns crítics han dit que el seu estil recorda l’oratòria religiosa. Té la seva conya, tractant-se d’un ateu.
Tothom va coincidir que malgrat l’aspror -“prosa que sembla de paper de vidre, va dir en Jaume”-, al final t’acostumes, li agafes l’aire i ja està.
Cal afegir el to irònic, la mirada incisiva de l’autor, que d’això també se'n va parlar. En Jaume i en Pere, que han llegit d’altres Saramago, (per a la majoria l’Assaig... ha set el primer) van apuntar que el sentit de l’humor és fonamental en la seva obra (a El viatge de l’elefant, per exemple)...
Una hora va passar en dos minuts. I els setze sospitosos armats amb llibres van abandonar la biblioteca amb la mirada lluent, com acabada de sortir de ca l'oculista.

P.S.: el quadre que il·lustra aquest apunt és del pintor flamenc Pieter Bruegel (1525-1569) i es titula La paràbola dels cecs.

tesos?

Noies, nois, etc., demà quedem a les vuit del vespre a la biblioteca. Serà la nostra penúltima trobada de la temporada. Estem preparant el calendari de lectures del curs que ve, així que si voleu dir la vostra, ara és el moment.
Les nostres propostes:

• La carretera, Cormac McCarthy
• Joan-Daniel Bezsonoff (encara no sabem quina novel·la, però us avancem que comptarem amb la presència de l'escriptor)
• Un còmic (o novel·la gràfica, que diuen ara) Segurament Barri llunyà, de Jiro Taniguchi. Encara no està confirmat però hem convidat als nois de Japanzone, per tal que ens vinguin a explicar coses sobre el manga
• Un rus (El jugador, de Dostoievski, per exemple)
• Thomas Mann. No sabem si ha arribat el moment de La muntanya màgica
• E.A. Poe, per allò de commemorar el dos-cents aniversari del naixement
• 1280 almas, de Jim Thompson, una novel·la negra
• Res de nou a l'oest, d'Erich Maria Remarque
• Una de l'Alice Sebold
• Una màquina d'espavilar ocells de nit, de Jordi Lara (aquesta és de l'Imma)
• Un árbol crece en Brooklyn, Betty Smith
• La transformació, Kafka
• Manuel de Pedrolo (Demanar-li a en Miquel Vilardell que ens moderi la sessió)
• Stefan Zweig
• Robert Walser
• Un autor italià (no hem llegit mai cap)
• etc., etc., etc.
  

P.S.: El video que encapçala aquest apunt -la presència del qual només es justifica perquè em ve molt de gust- és d'en Kunio Kato , dibuixant japonès que va rebre l'Oscar 2009 al millor curtmetratge d'animació per La casa de los cubos pequeños. L'he tret d'un blog que visito sovint: Sobre llibres. Bon dilluns.

eines

Per anar fent boca per dimarts (mare de deu quins nervis, quines ganes de parlar de l’assaig sobre la ceguesa, quin totxo, beneït totxo) us proposem un parell de eines per coneixer més bé a Don José.

Aquí hi ha un pdf amb el discurs que Saramago va fer quan li van donar el premi Nobel. Una lliçó d’humanitat i de saviesa. Per disfrutar de valent.

En un altre ordre de coses aquí trobareu un text molt interessant de Xavier Pàmies en el que explica quins entrebancs es va trobar i com va traduïr la caverna, una de les novel·les de Saramago.

Aquí hi trobareu dos contes de José Saramago, concretament "El cuento de la isla desconocida" i "Embargo", no us els podeu perdre.

I finalment, a veure si algú sap perquè he il·lustrat aquest post amb aquest quadre de Goya. Hi haurà premi, però encara no sé quin.

una de güebs

Ja s’acosta, ja s’acosta. D’avui en vuit ens reunirem la colla de lectors del Club per parlar d’aquesta estranya i alhora genial novel•la, de ben segur que s’hauran trobat mil coses per comentar. Aquest cop tindrem la sort de comptar amb la presència d’en Pasqual.
Per anar fen boca, si voleu, aquí podeu donar un cop d’ull a l’espai web personal de José Saramago on hi trobareu tota la informació que us pugueu imaginar sobre l’escriptor, la seva obra i la seva tasca, no només literària sinó social. Per que us feu una idea del contingut, el web està dividit en aquestes seccions: Saramago, Cuaderno (en el que actualment hi ha una glossa del recentment desaparegut Mario Benedetti), Obra, Derechos humanos, Medio ambiente, Fundación, Enlaces i Blog.
Si voleu saber més coses relacionades, aquí podreu veure les activitats que es programen a la càtedra José saramago de la Universitat de Granada.


António Machado escreveu aquilo do "Caminante no hay camino / Se hace camino al andar". É o que estamos a tentar: andar e fazer caminho, fazer caminho e andar. A jornada será longa, mas não desanimaremos. Em cada dia chegaremos, em cada dia partiremos. Mais além, sempre mais além.

José Saramago

la pel·li

Com ja hem comentat abastament, aquest any s’ha estrenat Blindness, “A ciegas”, l’adaptació de la novel·la que llegim dirigida per Fernando Meirelles, el reconegut director brasiler de pel·lícules com El Jardinero Fiel y Ciudad de Dios. La dona del metge està interpretada per Julianne Moore y el paper del doctor el fa Mark Ruffalo.
Aquestes són algunes opinions de la crítica convenientment afusellades del web filmaffinity.com.

Una idea brillante que parece carecer de la visión para ser grande. (...) comienza con una poderosa y desconcertante sensación de aprehensión. (...) Puntuación: ** (sobre 4)" (Claudia Puig: USA Today)

"Una de las películas más desagradables y difíciles de soportar que jamás he visto. (...) Mis ojos, oídos y paciencia fueron asaltados. (...) Puntuación: ** (sobre 4)" (Roger Ebert: Chicago Sun-Times)

Es, a ratos, casi insoportablemente fea, pero cuando sales del cine sabes que has visto algo notable." (Mick LaSalle: San Francisco Chronicle)

"No es una gran película, principalmente porque no puede trascender la endeblez intelectual de su fuente. Está, sin embargo, llena de ejemplos de lo que es una buena dirección." (A.O. Scott: The New York Times)

Perturbadora (…) Es una película extraña, enfermiza, con atmósfera, con algo atractivo." (Carlos Boyero: Diario El País)

"Una película excelente (…) la historia produce enorme angustia y turbación" (E. Rodríguez Marchante: Diario ABC)

Meirelles parece haberse quedado en la epidermis del inquietante tema político que subyace en la novela de Saramago, aunque la película tenga momentos de notoria brillantez visual y unos actores convincentes" (Lluís Bonet Mojica: Diario La Vanguardia)

"El 'Ensayo sobre la ceguera', a tientas. (...) fallida película (...) Una voz en 'off' se empeña en susurrar y subrayar cada imagen, cada metáfora." (Luis Martínez: Diario El Mundo)

"Meirelles se entrega en un nuevo ejercicio de estilo (...) El resultado puede resultar excesivo, puede gustar o no, pero es cine puro y no traiciona sus fuentes." (Jordi Costa: Diario El País)


De totes maneres des de aquest blog us recomanem que no feu gaire cas de la crítica i aneu al cinema i sobre tot no feu anar la mula, per l’amor de Deu, la SGAE us ho agrairà.

Altres espais on trobareu informació de la pel·lícula:

http://www.notrofilms.com/aciegas/
http://www.labutaca.net/films/62/blindness1.php
http://spanish.imdb.com/title/tt0861689/combined

la flor més gran del món

Avui us recomanem un curtmetratge fet en tècnica de stop-motion, dirigit per Juan Pablo Etcheberry que està basat en un conte escrit per Saramago, la flor més gran del món. La música es d’Emilio Aragón. Va estar nomenat en l’edició dels Goya del 2008 en la categoria de millor curt d’animació. El conte és molt maco i compren diverses lectures, però el millor de tot (per mi) és la manera que té Saramago d’incitar a la gent que expliqui la seva història de la manera que vulgui.
“¿Y si las historias para niños fueran de lectura obligatoria para los adultos? ¿Seríamos realmente capaces de aprender lo que, desde hace tanto tiempo venimos enseñando? "

A partir d’ara, i pel que fa al nostre bloc, aquest senyal vermell voldrà dir “No ve (coma) en Pep Paré” (punt)
Resulta que el dia 15 serà a Manlleu amb noséqui per a parlar de noséquè.

“Porto prou bé, això de la ubiqüitat, –ha declarat- però trobo que encara em falten unes hores de vol...”

Com que, anant bé, haurem de canviar qui-sap-les dates, ho deixo córrer. Us comunicaré el dia quan el (ho?) sàpiga del cert. Sí, he escrit del cert. Fa falta molta fe, n’aquesta vida.

petites memòries

He llegit les petites memòries de Jose Saramago. A la contraportada es diu que són unes memòries d’infància i adolescència i no es deixa clar que tinguin vocació de continuïtat. Com en la resta dels seus llibres el text està teixit a base de paràgrafs, aquí, potser no tant llargs com a les novel·les i amb una puntuació, anomenem-la, ortodoxa: acotacions entre parèntesi, punts (seguit i apart), algun (escadusser) signe d’admiració o interrogació, fins i tot s’hi deixen veure algunes cometes. Quan un home de vuitanta anys recorda la seva infantesa, no hem d’esperar un reguitzell d’anecdotes, si nó més aviat records vagues i imprecisos però que formen sensacions encara vives. “No em demaneu per què. Sovint oblidem el que ens agradaria poder recordar, i a vegades, d’una forma recurrent, obsessiva, reaccionant a l’estimul més petit, ens vénen del passat imatges, paraules soltes, fogonades, il·luminacions, sense res que les expliqui, no les convoquem, però de cop hi són.”. Com a curiositat diré que a la pàgina 95 fa una referència a la novel·la que llegim: assaig sobre la ceguesa. Són poques pàgines, centi i pico, es llegeix en poca estona però el regust poètic que deixa dura molt més temps del que es triga en llegir-lo. “No sé com ho deuen percebre els infants d’avui dia, però, en aquelles èpoques remotes, per als nens que vam ser, el temps ens semblava com fet d’una mena particular d’hores, totes lentes, cançóneres, interminables. Van haver de passar uns quants anys perquè comencéssim a comprendre, ja sense remei, que cada una tenia seixanta minuts i prou, i més tard encara, comprovaríem que tots aquts minuts, sense excepció, s’acabaven al cap de seixanta segons...”
Només per la reivindicació del darrer personatge, José Dinis, ja val la pena llegir-lo.

saramago

"Mis padres se llamaban José de Sousa y Maria da Piedade. José de Sousa habría sido mi nombre si el funcionario del Registro Civil, por iniciativa propia, no le hubiese añadido el apodo por el que mi padre era conocido en la aldea: Saramago. (Cabe esclarecer que saramago es una planta herbácea espontánea, cuyas hojas, en aquellos tiempos, en épocas de carencia servían como alimento en la cocina de los pobres). Fue a los siete años, cuando tuve que presentar en la escuela primaria un documento de identificación, que se vino a saber que mi nombre completo era José de Sousa Saramago... Pero no fue éste el único problema de identidad que me fue concecido al nacer. Aunque había venido al mundo el día 16 de Noviembre de 1922, mis documentos oficiales dicen que nacía dos días después, el 18: fue gracias a este pequeño fraude que la familia pudo escapar del pago de una multa por no declarar el nacimiento en el plazo legal".

Fragment de l'autobiografia publicada a Fundaçao José Saramago.

En català el saramago és l'erísim o herba dels cantors. Té propietats antiinflamatòries, mucolítiques, expectorants, bèquiques (?) i anti-espasmòdiques de l'aparell respiratori, per la qual cosa és una planta molt útil contra les inflamacions de la gola, infeccions i afeccions diverses de les vies respiratòries altes, i està especialment indicada contra les afonies, la tos i la ronquera. Es fa servir preferentment la planta sencera en inhalacions i/o glopejant la infusió (una cullerada per tassa, tres o quatre cops al dia). Es recol·lecta des d'abril fins a l'estiu, quan la planta comença a florir. No administreu en cas d'obstrucció de les vies biliars. No es fuma.

from Robert

Voltava pel Blog del sr. Boix, de L'hora del lector, i he trobat aquesta cançoneta...Quin regalàs que m'han fet. No me n'he pogut estar.

aquest mes llegirem Saramago (suposo)

El cas de Jose Saramago no és gaire usual en el món de les lletres. Tot i que la seva primera novel·la editada data de 1947 (Terra do pecado), no va ser fins l’any 1980 (a punt de fer-ne seixanta) amb la novel·la Levantado do Chao -premi ciutat de Lisboa-, que no va rebre el reconeixement de públic i crítica. Llavors va decidir que es dedicaria en cos i ànima a la literatura que havia abandonat perquè, segons les seves pròpies paraules, “no tenia res a dir i quan no es té res a dir, val més callar”; sàvia decisió, llàstima, i això ho dic jo, que no es prengui més sovint. Només divuit anys després de la seva primera novel·la important, fou guardonat amb el premi Nobel de literatura per, segons el jurat, “la seva capacitat de tornar comprensible una realitat fugissera amb paràboles sostingudes per la imaginació, la comprensió i la ironia”. El 1991 escriu la novel·la que el llançarà a la fama: L’evangeli segons Jesucrist i no pas per la qualitat de la seva prosa sinó per l’escàndol desfermat pels que consideraven l’obra una “ofensa als creients”, el govern portuguès s’alia amb els crítics a Saramago i aquest com a protesta abandona Portugal i s’instal·la a Lanzarote on resideix actualment.
Aquest mes llegim: Assaig sobre la ceguesa ( Ensaio sobre a cegueira en l’original portugués), escrita el 1995, després de l’anomenat Evangeli segons Jesucrist. Com a curiositat val a dir que enguany s’ha estrenat l’adaptació cinematogràfica dirigida per Fernando Meirelles (Blidness, A ciegas) . Ja n’anirem parlant.

cinema i biblioteques

jazz i literatura

Cada any, quan s'acosta el Festival de jazz de Vic, en Robert i jo sempre tenim la intenció de preparar alguna cosa que relacioni jazz i literatura. Que si una guia de lectura, que si una selecció de textos i peces musicals, que si, que si, però nos van pasando los años y alla te espero en la playa, com deia un gritest jit de la Organización génesis.

Mentrestant començo a fer.

Apunts per a un post sobre jazz i literatura.

Dos camins.

El primer són textos on el jazz té molt protagonisme (ni que sigui purament ambiental).

He trobat un llibre molt interessant sobre la presència del jazz a diverses disciplines: El jazz y sus espejos de Joaquim Romaguera i Ramio. Fantàstic.

• Julio Cortázar ens n'ha deixat un parell: El perseguidor, un relat dedicat a Charlie Parker i Rayuela, una novel·la que a estones sembla una enciclopèdia de be-bop de tantes referències jazzístiques com ens ofereix.
• Antonio Muñoz Molina, El invierno en Lisboa. És un homenatge al cinema negre i als tuguris del jazz. Un pianista + una femme fatale + un marit mafiós i emprenyat. Es va portar al cinema, amb la participació del trompetista Dizzy Gillespie.
• Francis Scott Fitzgerald. El crack-up, és la primera novel·la on l'escriptor fa referència a ambients jazzístics. També està molt present a Relatos de la era del jazz (on s'inclou el conte aquest d'El curioso caso de Benjamin Button, que ja és pel·li). I a El gran Gatsby.
• Josef Skvorecky, novel·lista txec, a El saxofón bajo (1971). No en tenia cap notícia i promet.
• Chester Himes. Les seves novel·les negres estan plenes de jazz, de clubs mítics, de tuguris clandestins, de fum, drogues i alcohol. Un ciego con una pistola, Empieza el calor, Algodón en Harlem...
• Hermann Hesse, El llop estepari. El protagonista, Harry Haller té una peculiar relació amb el jazz: "El jazz me producía aversión, pero me era diez veces preferible a toda la música académica de hoy, llegaba con su rudo y alegre salvajismo también hondamente hasta el mundo de mis instintos, y respiraba una honrada e ingenua sensualidad.[...] Era música decadentista. En la Roma de los últimos emperadores tuvo que haber música parecida. Naturalmente que comparada con Bach y con Mozart y con música verdadera era una porquería...., pero esto mismo era todo nuestro arte, todo nuestro pensamiento, toda nuestra aparente cultura, si la comparamos con la cultura auténtica".
• Boris Vian, novel·lista i trompetista de jazz, entre moltes d'altres coses. L'escuma dels dies està plena de jazz.
• Jack Kerouac i la generació beat. A la carretera, una novel·la a ritme de jazz i sota els efectes de les drogues.
• James Ellroy. Jazz blanco, la continuació de L.A. Confidential.
• Massimo Carlotto, La verdad del Caimán. Novel·la negra. El protagonista, Caimán, és un exbluesman.
• Walter Mosley. El blues de los sueños rotos. Una novel·la protagonitzada per Cuchara Weis, un altra bluesman. D'en Mosley, autor d'una sèrie de novel·les policíaques o negres o criminals, o com els hi volgueu dir, diuen que és hereu d'en Chester Himes.
• James Sallis, El ojo del grillo. Més lladres i serenus. El detectiu es diu Lew Griffin. Nova Orleans, blues i bourbon.
• Elmore Leonard, El blues del Mississipi. Tornem a trobar un investigador ocasional. En aquest cas, en Denis Lenahan.

La segona via és infinitament més arriscada que elaborar un llistat d'autors i títols.
La cosa aniria de la influència del jazz en l'estil d'alguns escriptors. Escriptura jazzística? Jazztura? Un jardí relliscós.

• Boris Vian. Diuen que escrivia com si toqués jazz, influït per l'escriptura automàtica de Breton i els surrealistes, que no era altra cosa que un exercici d'improvisació en un espai i un temps determinat.
• Kerouac i la generació beat. Són els inventors de la prosa espontània (kickwriting) que consisteix, bàsicament, en prendre com a referència el fraseig i els moments de respiració dels músics de jazz.
• Haruki Murakami. Cal llegir l'article que va publicar a la revista de llibres del New York Times el 8 de juliol de 2007:
  

  Por tanto, casi todo lo que sé sobre escritura lo aprendí de la música. Quizá suene paradójico, pero de no haber estado tan obsesionado con la música tal vez no habría sido novelista. Incluso ahora, casi 30 años después, sigo aprendiendo mucho sobre la labor de escribir gracias a la buena música. Mi estilo está tan profundamente influido por los riffs libres y espontáneos de Charlie Parker, por ejemplo, como por la elegante fluidez de la prosa de F. Scott Fitzgerald. Y sigo tomando como modelo literario esa cualidad de constante renovación que tiene la música de Miles Davis.

  Uno de mis pianistas de jazz favoritos de todos los tiempos es Thelonious Monk. En una ocasión, cuando alguien le preguntó cómo lograba extraer ese sonido especial del piano, Monk señaló el teclado y dijo: «No puede ser una nota nueva. Si te fijas en el teclado, todas las notas están ahí. Pero si deseas expresar esa nota lo suficiente, sonará distinta. ¡Debes elegir las notas que realmente quieras expresar!».

  A menudo recuerdo esas palabras mientas escribo, y pienso para mis adentros: «Es cierto. No existen palabras nuevas. Nuestra labor consiste en infundir nuevos significados y matices especiales a palabras del todo corrientes». Esa idea me resulta tranquilizadora. Significa que todavía nos aguardan grandes extensiones desconocidas, territorios fértiles que esperan que los cultivemos.

• Acabar amb la entrevista de Soler Serrano a Cortázar al mític A fondo.

Ampliar, cosir, rentar, planxar i publicar.


Si cliqueu sobre les paraules destacades trobareu més informació.