bestiari d'estiu

La mouche

entre la scène et moi
la vitre
vide sauf elle

ventre à terre
sanglée dans ses boyaux noirs
antennes affolées ailes liées
pattes crochues bouche suçant à vide

sabrant l'azur s'écrassant contre l'invisible

sous mon pouce impuissant elle fait chavirer
le mer et le ciel serein.

Samuel Beckett. Poemes i mirlitonades. Ed. 62. Traducció de Maria del Mar Díaz i Amat.

La mosca

entre l'escena i jo | el vidre | buit llevat d'ella | boca avall | cenyida en els seus budells negres | antenes embogides ales lligades | potes ganxudes boca xuclant en el buit | sabrejant l'atzur esclafant-se contra l'invisible | sota el meu polze impotent fa sotsobrar | la mar i el cel serè.

vacances pagades

anatomia del dolor

James Agee. Una muerte en la familia. Alianza, 2008.

James Agee és conegut sobretot per la seva relació amb el cinema. Era un conegut i prestigiós crític cinematogràfic (Escritos sobre cine, Paidos, 2001) i va escriure dues grans pel·lícules: la noche del cazador i la Reina de África. També va escriure una novel·la, una gran novel·la sobre el dolor que provoca la mort d’un familiar. Agee va morir dos anys abans de publicar la seva novel·la així doncs es podria considerar inacabada. El cert és que tal com ens ha arribat és com la van preparar els editors, incloent-hi uns textos que remarquen el tò autobiogràfic que no deixa de ser present durant tota la lectura.
El tema són les consequències emocionals que comporta la mort d’un membre de la familia. Els personatges transiten incrèduls per un espai de temps crucial en les seves vides, immersos en un estat de schock que els conduirà lentament a l’acceptació i al dol.
De veritat que és una novel·la dura i trista, talment com a vegades se’ns presenta la vida. Observant i escoltant els personatges ens fem una idea de què està fet el dolor i de com s’administra la poca esperança que resta en moments com aquests. Com a la noche del cazador la història és narrada des de el punt de vista de dos nens.

Aqui i aquí trobareu un parell d’excel·lents crítiques sobre obres de Agee.

dos russos

Ara llegeixo dos russos.

Un, 34 anys; nascut a Moscou; titulat per Harvard; repentinat, amb americaneta i tot això; de professió: crític, fundador i editor de la revista n+1. Escriu en anglès, aquest cavall guanyador. Es diu Keith Gessen i la seva novel·la Todos los jóvenes tristes y literarios. La cosa va de pèrdues, crec; tot just passo per la pàgina 85. De la desil·lussió de tres amics en arribar a la trentena, de "como la formación intelectual y la madurez sentimental pueden llegar a ser inversamente proporcionales", diuen a la contracoberta. Brillant, intel·ligent, una prosa esplèndida, un sentit de l'humor fi, fi i fi; aquest últim, substantiu.

M'agrada molt, però l'he aparcada -la novel·la, vull dir- perquè em tira més un altre rus.

68 anys, si no fos mort ja fa 18; nascut a Ufa; expulsat de la universitat; alcoholic, gros i maldestre; va fer de vigilant d'un camp de treball, de pres, de traficant al mercat negre, de guia del parc Puixkin i de periodista. Anant bé, aquí torna a haver-hi un gra de sorra -tu ja m'entens, veí de les Corts. Aquest escriu en rus. Es diu Sergei Dovlàtov i el llibre La zona. Dues maneres d'escriure ben diferents: un, perquè és el millor que sap fer i ho fa molt bé; l'altre, per no rebentar.
No us puc parlar gaire de La zona, perquè sospito que jo he llegit un altre llibre. M'explico. Aquí es barregen ficció i autobiografia per narrar-nos les seves vivències com a vigilant d'un camp penal soviètic, alternant el relat amb cartes de l'autor al seu editor.
Jo només he llegit les cartes. M'he passat pel forro la resta. Aquí teniu l'última.

Nova York, 21 de juny de 1982

Estimat Ígor! (El seu patronímic s'ha perdut en els sots del nostre viatge comú.) Això ja està. Els frens dels últims punts suspensius grinyolaran deu paràgrafs més avall.

Tinc una sensació de lleugeresa i de buidor. Perquè he estat disset anys preparant aquest manuscrit per publicar-lo. The end of something, que diria el senyor Hemingway...

Sap que no sóc un home religiós. Encara més, no sóc creient. No sóc ni supersticiós. No em fan por ni les comitives funeràries, ni els gats negres ni els miralls trencats. Tombo la sal a cada moment. I amb la Lena, que li envia records, m'hi vaig casar un tretze (13!) de desembre.

Tinc somnis amb molt poca freqüència. I, si en tinc, són sorprenentment primitius. Per exemple, que se m'acaben els diners en un restaurant. Sigmund Freud no hi trobaria res de res.

No tinc mai pressentiments, ni de dolents, ni encara menys de bons. No noto les mirades insistents al clatell. (Si no és que van acompanyades d'un calbot.) En resum, la natura m'ha privat clarament dels seus dons transcendentals. Ni tan sols no em puc sotmetre a una banal i materialista sessió d'hipnosi, això ja s'ha vist.

No obstant això, m'ha fregat l'ala lleugera del sobrenatural. La meva biografia sencera és una cadena de casualitats ben organitzades. A cada pas puc veure-hi el DIT IMPERIÓS DEL DESTÍ. I com no hauria de creure en el destí? Els patrons que han marcat la meva infausta vida són evidents. Les fines línies blavoses apareixen a cada pàgina del meu únic esborrany.

Nabókov deia: "La casualitat és la lògica de la fortuna". Efectivament, què hi pot haver que sigui més lògic que la insensata, bella i absolutament inversemblant casualitat?

El pare del meu conegut Schlafman havia cavat un sot al jardí per plantar un arbust de riber. Llavors va tenir una angina de pit. Ja es va veure que l'Schlafman havia cavat la seva pròpia tomba. La casualitat és la lògica de la fortuna...A més a més, mentre era viu, l'Schlafman va ser un estalinista irreductible. Això tampoc no és una casualitat. Serveix perquè pugui explicar aquesta història sense sentir-me malament...

Vaig néixer amb totes les aptituds necessàries per ser un atleta de decatló. Per convertir-me en un jove reflexiu, van caldre esforços inhumans (literalment!). Per això es va bastir una cadena de casualitats inversemblants i, per tant, convincents i lògiques. Una de les casualitats va ser la presó. És evident que algú tenia moltes ganes que fos escriptor.

No vaig ser jo qui va escollir aquesta professió femenina, histèrica, torturadora i pesada. És ella que em va escollir a mi. I ara no hi puc fer res.

Està acabant de llegir l'última pàgina, obro una llibreta nova...

bestiari d'estiu

El mosquit

-Parlar mal de nostra mena,
és mania dels estius;
tanmateix no anem, els mascles,
cap vivent a alleugerir,
és només que la femella
la que pica, i pica fi.

I, en aquest detall entesos,

cal que us digui tot seguit
que una mica de sagnia
és potser mitjà feliç
d'evitar les feridures,
sobretot si es fa sovint.
Ah! jo francament detesto
un solitari veí
que si des del llit escolta
com dóna tombs un brunzit,
la femella, al vol, esclafa
com si fos tot aplaudint.

Josep Carner. Bestiari.

warlock d' oakley hall

El poder dels Estats Units radica no tant en la seva influència cultural ni poder econòmic com en el mite de la seva fundació, anomenat per l’historiador Richard Slotkin “regeneració per violència”, en l’origen del qual hi són tant els pelegrins del Myflower o els pares fundadors redactors de la constitució com els pioners, buscavides, miners i pistolers que fixaren les fronteres definitives al sud-oest. De les gestes d’aquests fundadors en tenim testimoni des de el mateix moment en què es produeixen amb cròniques exaltades, històricament poc fiables, editades en diaris i fulletons i sobretot a partir del cinema que va crear tot un gènere per mostrar-les: el Western.
Sabia que la pel·li del bocas Edward Dimitrick El Hombre de las pistolas de oro en versió original es titulava Warlock, però no que la novel·la en què estava basat hagués estat finalista del premi Pulitzer l’any 1958 ni que autors com Thomas Pynchon i Richard Ford la consideréssin una obra mestra.
Som a l’agost de 1880 en una ciutat fronterera dominada pels aldarulls i baralles provocades per una banda de lladres. La comissió de veïns decideix llogar un famós pistoler per que acabi amb el desordre i imposi la llei a la ciutat. Argument típic de centenars de westerns, però aquí l’heroi treballa per diners, està llogat. Són cap a set centes pàgines dividides en tres parts amb un fil conductor en comú, el diari de H.H.Godpasture que es converteix en cronista dels fets. Oakley Hall recrea paisatges històrics com el duel al corral O.K., la guerra del bestiar a Wyoming, els cruels assassinats de mexicans, nadius i ramaders, etc. per edicificar un immens fresc naturalista. A l’introducció, Robert Stone diu: “En Warlock se encuentra esa luz [la dels paissatges oberts del western], una luminosidad de media tarde, una claridad que, constituye la esencia del buen realismo. En un sentido casi literal, enfoca a los personajes. Cuando se centra en una figura en concreto parece hacerlo desde una distancia diferente de los demás, como si existiera una extensión o reducción de simpatia para los diversos ilndividuos envueltos en la narración. Una luz que por primera vez reconocí, supongo, como luz del Oeste. Un esplendor de grandes horizontes. “Realismo”, pensé [...], del bueno. Y me di cuenta de la habilidad, de la estrategia con que se habia ido poniendo una linea después de otra”.



No m’estic de citar una frase memorable:
Situem-nos. Un lladregot està recolzat sobre una roca enorme esperant la diligència que vol assaltar i observa una formiga que amb prou feines arrossega un tros de menjar dues o tres vegades més gros que ella, s’entrebanca, sembla defallir, però continua arrossegant el gra i l’home diu:
“-¡Cuando llegues a casa te daras cuenta de que no vale la pena maldita estúpida!”

caro Vittorio

L'istiu, diligent, em procura una bèstia per a cada molèstia, que diria en Pere Quart: tota mena de cuques que em volen com no m'ha volgut mai ningú, festes majors interminables (pensaríeu com jo si us muntessin les atraccions sota la finestra), veïns que disposen d'una barbacoa i un ampli cercle d'amistats, motos i teles a tota castanya...Això seria un breu compendi dels inconvenients. Dels avantatges, avui em concentraré en els festivals, però no per fer-vos un resum del que ens ofereix la temporada, sinó per a convocar un record.

Barcelona, Grec 1984. Una noia de classe treballadora puja per primer cop a l'amfiteatre de Montjuïc. Cal dir que li feia més set l'escenari que l'espectacle programat, si és que sabia què anava a veure. Jo crec que no. Fins a aquell dia, el seu curriculum teatral es reduïa, per fer-vos una idea, a Els Pastorets del Centre Parroquial d'Horta i a Glups de Dagoll Dagom. A l'escenari, sol -tot i que hi havia algú més, crec-, aquell home que recordava haver vist en alguna pel·lícula dolentota. L'espectacle es titulava Non essere, not to be, ne pas être i oferia fragments de textos de Kafka, Alexandre Dumas, Luciano Codingola, Pirandello i Sartre. Aquí trobareu un minivideo. Ara, si voleu i d'una tacada, recorrerem tots els llocs comuns: marc incomparable, espectacle mític, actuació memorable, nit màgica. No cal. La història bonica és la de dos que fingeixen: l'actor i la noia. Un, que allò és veritat, l'altra, que s'ho creu.
En cessar els aplaudiments, la noia, exagerada i de classe treballadora, va saber que aquell home li acabava de canviar la vida. I li va semblar bé.

P.S.: Escric istiu, perquè a la Plana de l'estiu en diem així. El títol del post és d'en Joan de Sagarra.
Dels 63 grams que pesa l'ànima d'aquest apunt, 42 els posen en Santi i en Pep, que també hi eren aquella nit, tot i que encara no ens coneixiem. El altres 21 grams són meus.

bestiari d'estiu

john cheever

”...fer les paus amb tu mateix sovint només depèn d’un gintònic tranquil en bona companyia..."Sadurní Vergés


Els personatges de Cheveer sovint procuren fer les paus amb si mateixos o amb altres amb un gintònic. Quan es parla d’alcohol i literatura és inevitable que aparegui el nom de John Cheever. L’anomenat Chejov dels suburbis (de les grans ciutats nord-americanes, clar) era una mena d’esponja amb tendencies depresives i segons es pot llegir als seus diaris era completament conscient dels problemes de salut que li podia ocasionar la ingesta immoderada de ginebra i sobretot whisky, sinó recordo malament, escocès. És un producte típic dels anys cinquanta quan encara no s’havien instal·lat en la consciència col·lectiva els efectes a llarg termini de l’alcohol i el tabac, i el fumar i el beure eren un simbol de distinció cosmopolita, penso en la sèrie de televisió Mad Man, en els cocktails de migdia i els tragos amb got llarg del capvespre amb música de Mantovani.
Fins fa poc el coneixiem d’oïdes com el mestre declarat de Raymond Carver, l’obra del qual vam llegir abans que la de Cheever, ja que d’aquest, només s’havien publicat relats esparços a finals dels setanta i alguna de les seves novel·les com Falconer. És arrel de la publicació el 2002 de la geometria del amor per emece quan aquesta editorial i després Alfaguara comencen a publicar la seva obra que consta de dos volums de relats, els diaris, i les novel·les: Bullet Park, Falconer, Crónica de los Wapshot i Esto parece el paraiso, de moment aquests són els títols traduïts al castellà, en català tenim una selecció de contes publicada per Proa el 2007.
Tota la seva obra curta es va anar publicant al llarg de la seva vida en revistes, sobretot a The New Yorker. El 1978 va obtenir el premi Pulitzer per The Complete Stories of John Cheever. Els personatges dels seus contes solen ser homes i dones de classe mitja-alta amb un secret amagat, instal·lats en alguna o altra cruïlla de la seva vida que malden per sortir-se’n sense prendre gaire mal.
Com a curiositat, el protagonista de Falconer, un ex professor d’universitat drogaaddicte que està tancat a la presó per haver matat al seu germà, té cognom català: Farragut.

No fa gaire l’escriptor Antonio Muñoz Molina en va escriure un article al suplement Babelia de El País, aquí el podeu trobar.

I aquí hi trobareu una selecció de contes que algú comparteix en format pdf.

Per acabar un vídeo curiós. El 1968, gràcies a la insistència de Burt Lancaster, es va adaptar al cinema el conte El Nadador; va dirigir la pel·lícula Frank Perry i en va escriure el guió la seva esposa Eleanor. Cheever apareix de forma fugaç en una escena, cameo en diuen?

bestiari d'estiu

La mosca

Te tendré que matar de nuevo.
Te maté tantas veces, en Casablanca, en Lima,
en Cristianía,
en Montparnasse, en una estancia del partido de Lobos,
en el burdel, en la cocina, sobre un peine,
en la oficina, en esta almohada
te tendré que matar de nuevo,
yo, con mi única vida.

Julio Cortázar. Papeles inesperados. Alfaguara, 2009.

plorar amb els budells

Divendres de setmana cossera -sis dies laborables- per tant dissabte treballo. Sí, jo també rebo el Rodamots. Tornem-hi. Divendres de setmana cossera: sofà + tele, canal 33: Sputnik. Estrenen un documental del qual diré fantàstic sabent que és collonut. Doncs això, que fan un documental titulat Festival Express, dirigit per Bob Smeaton, que és el testimoni d'una gira llegendària protagonitzada per Janis Joplin, The Band, Grateful Dead i altres figures del rock. Resulta que l'estiu del 1970 un tren va travessar el Canadà carregat amb tots aquests i un equip de gravació que va immortalitzar l'esdeveniment. El viatge (i aquí poseu-hi tota la polisèmia que pogueu) va durar tres dies. Una gira irrepetible. I allà estava la Joplin, a Toronto, udolant amb tota la budellada. Gallina de pell.

P.S.: Aquí trobareu la lletra. Mitchum, la Joplin va néixer el mateix dia que Poe! Capricorn.

l'undemà

Ahir ens vam trobar per darrer cop abans de vacances i va ser per parlar de la perla de John Steinbeck. Érem disset i segurament va ser la sessió més sorollosa i dispersa de totes. Donem-li la culpa al moderador o a les tres ampolles de cava que es van obrir. El llibre en general va agradar força tot i que l’opinió no era unànime. Algú va trobar el relat depriment, sense un borrall d’esperança per uns personatges presoners del seu destí, potser amb una fatalitat imposada. Hi havia el sector que la qualificava de fàbula moral d’abast universal i altres deien que no n’hi havia per tant fins i tot es va dir que a vegades semblava la visió d’una realitat local a través d’un ull estranger. Va quedar clar que el material en què es bastia la història provenia del patrimoni oral de Mèxic, una llegenda que es transmet de generacions en generacions i que l’autor es decideix a transcriure en forma de relat. Tothom hi va veure un exemple de la postura socialment compromesa de l’autor i una demolidora crítica al racisme i les desigualtats socials. També es va estar d’acord en què la lectura va ser amena i gratificant. Altres temes que van aparèixer a la tertúlia foren la volubilitat de la sort i la malèfica influència del diner. Una de les qüestions que van quedar per resoldre és si la història es pot ubicar en qualsevol part del món i del segle o era pròpia del temps i espai de la novel·la.
I després de l’animada tertúlia en Jaume ens va regalar un espectacular i inacabat colofó en forma de jocs de mans amb cartes. Dic inacabat perquè degut a l’hora, diu que se’n va deixar dos o tres dels millors del seu repertori. Segur que tindrem una altra ocasió per veure’ls perquè vam gaudir de valent. En Jaume és un mag autèntic que segueix el codi deontològic i no descobreix els trucs ni sota tortura, amb la xerrameca típica dels prestidigitadors que t’engatussen amb una rialla ens va tenir bocabadats una bona estona. Gràcies Jaume.

Ens tornem a veure el darrer dimarts de setembre amb la carretera de Cormac McCarthy entre les mans. A l’estiu el bloc seguirà actiu i ja sabeu que si voleu enviar els vostres suggeriments de lectura o altra mena d’escrits sereu benvinguts.