Gràcies a Deu (vull dir Tony S
oprano que és com deunostresenyor, l’orígen de totes les coses) ja està assumit que hi ha vida més enllà de la casa de la pradera, fins i tot coneguts intel·lectuals es rendeixen a la qualitat de The Wire o Mad Man, xal·len de valent amb l’Omar little i atorguen la condició d’autor a David Simon o Matthew Weiner. Avui dia, amb la col·laboració de la xarxa i els deuvedes ens podem confeccionar una graella televisiva fantàstica. La caixa tonta és un terme que ja només s’utilitza en tertúlies comandades per cromanyons catòdics. Ara, aquella frase que abans escoltaven sovint: “no, jo no miro la tele” sona pedant i forçada. Fins i tot aquells infumables “Estrenos TV” han canviat, gràcies –algú ho havia de dir- a l’HBO. I aquest és un exemple.
oprano que és com deunostresenyor, l’orígen de totes les coses) ja està assumit que hi ha vida més enllà de la casa de la pradera, fins i tot coneguts intel·lectuals es rendeixen a la qualitat de The Wire o Mad Man, xal·len de valent amb l’Omar little i atorguen la condició d’autor a David Simon o Matthew Weiner. Avui dia, amb la col·laboració de la xarxa i els deuvedes ens podem confeccionar una graella televisiva fantàstica. La caixa tonta és un terme que ja només s’utilitza en tertúlies comandades per cromanyons catòdics. Ara, aquella frase que abans escoltaven sovint: “no, jo no miro la tele” sona pedant i forçada. Fins i tot aquells infumables “Estrenos TV” han canviat, gràcies –algú ho havia de dir- a l’HBO. I aquest és un exemple.the Sunset limited és una tivimuvi que s’ha de veure. Està dirigida per Tommy Lee Jones i interpretada per ell mateix i per Samuel J. Jackson. El text és de Cormac McCarthy i segons com, fa pensar en el diàleg entre un sacerdot i un moribund del Marquès de Sade.
Si Tony és déu jo vull ser la seva mofeta o profeta o el que sigui.
ResponEliminaEncara no he vist los Soprano, just he començat The Wire, i estic enganxat a Breaking Bad, sèrie que aprofito per recomanar-vos. Això dels Soprano em fa com mandra, no sé per què...
ResponEliminaJo els Sopranos només els he vist dos cops -les sis temporades senceres!- i no em faria res tornar-hi, tujuru.
ResponEliminaDe The Wire la primera i prou. Em va agradar molt, però no me'n faria mofeta. Cadascuna és casdascuna...
I això de Breaking Bad, de què va?
i què té de dolent ser "cromanyó" ? els aborígens australians encara estan a l'edat de pedra, i no per això són menys humans, no ?
ResponEliminajo sóc dels que em resisteixo a creure que aquestes formes narratives allargades anys i anys, amb tot l'enginy i bones idees que volgueu, no acabin cansant
No té res de dolent, home, que això va com va i toca el que toca.
ResponEliminaAra em fas pensar en l'Allau, que també s'hi resistia i ara és més mofeta que jo!
Ep, Matilde, que tan mofeta no sóc: Sopranos, The Wire, Six feet i para de comptar. Mad men, per exemple, em deixa bastant fred.
ResponEliminaI jo que no sóc de sèries televisives, ves??
ResponEliminaNi Sopranos ni Tenors: no he aconseguit veure més de tres capítols de cap sèrie. Això sí, algunes tardes repesco vells episodis del Teniente Colombo. Ara bé, en Tommy Lee sempre m'ha convençut com a actor.
ResponEliminaSi no l'has vista no et perdis per res del món "Los tres entierros de Melquíades Estrada", on està brillant. Brillant és poc.
Per cert, ahir era l'aniversari d'en Tommy.
Matilde, si llegissis el meu blog, sabries de què va Breaking Bad:
ResponEliminahttp://metafisicaquotidiana.blogspot.com/search/label/Breaking%20Bad
Em van deixar en dvd els dotze primers capítols de "Mad men", però no vaig passar del primer. Em va semblar una cosa retro i pseudo cínica, però anodina, sobretot quan ja hi han novel.les molt més cruels i realistes, contemporànies a l'època i a la tipologia que retrata la sèrie, com "Revolutionary Road" o "El hombre del traje gris".
ResponEliminaLa "mofeta" té l'he plagiada, Allau, prou que ho saps. Quins temps, aquells!!
ResponEliminaUlàlia, li hauríem de demanar a en Mitch a què sona "no, jo no tinc tele", perquè, si no recordo malament, no l'admets com a animal de companyia, oi?
ResponEliminaNi barítons del La2 fins el Fa4, Lluís!
ResponEliminaAra pla, Òscar, el que em faltava pel duro, haver de llegir blogs!!
ResponEliminaPerò no havíem quedat en que n'hi ha ben prou amb passar, de tant en tant, i dir "Molt bo, l'has clavat"? No entenc re.
Tens tota la raó, no el llegeixis, però passa més sovint a dir "Molt bo, l'has clavat!". I mira't Breaking Bad!
ResponEliminaMiri, Doctor, no en trec res jo d'anar fent de mofeta dels Sopranos. Ben res. Si ho faig és perquè sóc il·lusa i generosa de mena.
ResponEliminaSi mai vol donar-li una oportunitat a en Tony Soprano, sàpiga que a la Triadú tenim la sèrie completa.
D'acord, Òscar, miraré de fer ambdues coses!
ResponEliminaMofeta ?? M'he perdut... És un acudit privat entre vosaltres ?
ResponEliminaJo l'altre dia vaig utilitzar el qualificatiu per definir els somriures de Shaw i Twain però potser era més adient mofaire o sorneguer.
Sobre els Soprano, potser sí que els hi doni una altra oportunitat,però més endavant. De moment, sobre temes de gàngsters i tal, em quedo encara amb els clàssics de Coppola i Scorsese, o, a tot estirat, amb "L'honor dels Prizzi" de Huston.
És de justícia reconèixer que això de "Nadie es mofeta en su tierra" prové de Guillermo Cabrera Infante.
ResponEliminaMofeta aclarida. Gràcies, Allau.
ResponElimina