David MoranchoTalent precoç que, amb només 17 anys, va començar a publicar en les revistes d’Ediciones B Zipi Zape i Super Lopez. Amb guions de Martín Pardo va publicar els còmic-books Eclipse, Mal Chance i Red Mantis, aquesta última als EEUU. Durant molts anys ha treballat fent storyboards i il·lustracions per diverses agències de publicitat i il·lustrant llibres de text en format digital y paper. Actualment es dedica gairebé en exclusiva al còmic i la seva última obra (en col·laboració amb el guionista Erik Arnoux) és l’exitosa Sara Lone, saga d’aventures amb aires de pin-up situada a finals dels anys 50 a Nord Amèrica.
Vinomics. Docat.
Además de varias intervenciones artísticas efímeras en las calles Fuencarral, Augusto Figueroa, Plaza de Santa Bárbara y Callao, la feria Urvanity 2019 también ha dejado su huella en forma de mural en el número 31 de la calle Fuencarral. Firmado por el artista serbio Artez, representa a una realista joven amante de la lectura y rodeada de pájaros.
Unos motivos recurrentes en su obra, llena de vegetación, personajes femeninos, literatura y diversas aves como colibríes, ruiseñores o gorriones. En esta ocasión el artista nos muestra a una joven de pelo negro recogido en un moño de estilo japonés y con kimono lavanda que sostiene en sus brazos una pila de libros y una casita para pájaros.
Entre los títulos que porta la joven, el libro “Miau” y los “Episodios Nacionales” de Benito Pérez Galdós, otro ejemplar de Paco de Lucía, uno dedicado a Goya y, por último, una obra en inglés de la que no podemos leer el título completo: “Beautiful Journey with…”.
Completan los motivos un fondo vegetal, con hojas de plantas de gran tamaño, y tres aves de tres especies diferentes, que rodean a la joven y crean sensación de movimiento, especialmente el pájaro que, mirando hacia la ventana del edificio contiguo, mueve las alas...
La calle Fuencarral 31 estrena un nuevo mural. Somos Chueca. 4|3|2019.
Marta Bellvehí. Il·lustració de coberta per la novel·la Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols.
Gentilesa de l'Albert Arnaus
JOSEP MARIA BEÀLa contra | La Vanguardia15|3|2017
Va ser un pioner del boom del còmic espanyol de la segona meitat del segle XX, i el nostre primer historietista als Estats Units. La mort del seu pare el va deprimir, i se’n va recuperar amb autohipnosi...que li regalava imatges inspiradores. L’editorial Trilita (d’Albert Mestres) recupera avui la seva obra màxima, Historias de, i publica Josep Maria Beà, repàs dels seus tretze pseudònims, la seva personalitat múltiple per a l’art. Quan Beà i la seva obra lliscaven “cap al negre absolut”, el seu álter ego Sánchez Zamora va donar llum i aire al seu traç: el va alliberar i li va salvar la vida. Avui... prefereix viure-la sense ja dibuixar-la.
Vostè dibuixa.
Ja no. Que continuïn altres. Ja vaig dibuixar molt.
Fins al virtuosisme.
Veig el dibuix complet a la pàgina en blanc, només el ressegueixo. Vaig començar amb 13 anyets...
Era un nen!
De postguerra: quina fam d’imatges!
Fam d’imatges?El cinema era poc accessible, de televisió no n’hi havia... Una dictadura contra la imatge! I els humans necessitem imatges. I en aquell desert... vaig veure una illa de salvació.
Quina illa?El quiosc! Amb còmics! Aliment per a la vista assedegada. I quines portades! En aquella Barcelona grisa, com de plom... quins colors! Vermells, blaus, grocs, tan vibrants! Jo llepava el vermell de les vinyetes.
Llepava les pàgines dels còmics?
A la meva habitació, d’amagat, amb set anys: el vermell, sobretot. Passava la llengua fins a deixar blanc el paper. Fins que em van haver d’ingressar a l’hospital Clínic.
Es va intoxicar?Vaig emmalaltir, va venir el metge... i ho vaig confessar. “I el blau, has llepat el blau?”, es va alarmar. El blau era més verinós: hauria mort! “El nen llepador de còmics”, em deien.
Quins còmics... llepava?TBO Així molts ens vam ensinistrar en la lectura.
Jo també.Alguns ens vam posar també a dibuixar: érem dotze xavals a Barcelona.
Com ho sap?Em vaig assabentar que existia una agència de dibuixants, i m’hi vaig personar: Selecciones Ilustradas, fundada per Josep Toutain, de 22 anys. Jo en tenia 13, i encara anava a l’escola, però allà vaig començar a dibuixar els dijous a la tarda. Amb uns altres dotze xavals, tots menors de 20 anys.
I què deien els pares?
Quan vaig confessar al meu pare la meva vocació, va dir: “Aquesta feina no existeix. Ho preguntaré a un amic advocat”.
I?Veredicte: “existeix, però amb indicis de misèria absoluta”. Però jo estava tan determinat... que fins i tot vaig superar el terror més gran que he sentit en la meva vida!
Quin terror?“Si no superes la pallissa del boxejador, no et faran servir com a dibuixant en aquesta agència ni en cap altra del món”, em van informar els meus companys d’agència.
Pallissa? Boxejador?D’una habitació van treure un altre dibuixant, Espí, amb la cara ensangonada. “Et toca!”, van dir-me. M’ho vaig empassar...
I va entrar?Preferia morir a no ser dibuixant! Dins hi havia un tipus molt fort, en calçons de boxejador i guants, emmascarat. Jo era primet i fràgil: “Moriré”, vaig pensar, plorant. Em va fer despullar, es va acostar amb el puny enlaire, va arribar Toutain i tots van córrer.
Quina quintada...Érem joves i creatius: després vaig participar en males passades a d’altres, i pitjors.
Quin tipus de còmic feien?De terror, western, ciència-ficció, bèl·lics, aventures... Cansat de dibuixar guions d’altres... em vaig fer pintor: vaig estar tres anys a París. Vaig tornar quan Luis Gasca va crear la revista Drácula i em va donar llibertat per escriure i dibuixar les meves històries.
Es va divertir?Molt! Després em van fitxar Creepy..., les millors revistes dels Estats Units! Jo vaig ser el primer espanyol a publicar-hi historietes pròpies, com una de terror ambientada en una típica masia catalana. A Creepy li vaig posar barretina, per mer surrealisme. I els va encantar!
D’on treia les idees?Vaig practicar sofrologia, un mètode d’autorelaxació concentrativa... i en aquell estat afloraven imatges interessants.
De l’inconscient?Em ficava al llit, em sumia en una relaxació profunda, un entreson lúcid: quina serenitat, quina placidesa! I brollaven imatges, que després dibuixava: l’eruga d’ Historias de, les naus cúbiques...
Practica encara aquella autohipnosi?No. Un dia vaig sentir que sortia del meu cos, vaig témer no poder tornar, i ho vaig deixar.
En què camina ara, Beà!Passejo, pedalejo, converso amb amics, vaig a una terrassa, llegeixo, veig cinema... Valoro cada minut: en van quedant menys...
Però ara reediten la seva obra!Sí, encara que m’he autocensurat vinyetes, per estalviar-me acusacions de masclista, violador, maltractador, pederasta, racista...
I això?Ara veig que Espanya mai no va gaudir de més llibertat personal que en la transició, del 1975 a mitjans dels vuitanta: les vinyetes que publicava llavors... són avui impublicables.
Doncs quina llàstima, quin retard...Des dels criminals de Síria fins als intolerants d’aquí, tots entossudits a fer-te sentir malament per ser artista! Però jo em consolo: penso que si li he donat a una persona una estoneta de felicitat amb les meves historietes en aquest món fotut, ja he estat útil!
LLUÍS LLORT
Gargots filosòfics
El Punt Avui
21|1|2018
Iolanda Batallé s’està esforçant molt per enlairar el projecte editorial Rata (o “:Rata...”, com els agrada escriure), el més personal dels que comanda, com ara Catedral, Bridge, La Galera... Als diaris de Sanmao, els paradisos d’Aurora Bertrana, vegetarianes com Han Kang, innocents com Polleri, la poesia trencadora dels grans Joan Brossa i Carles Hac Mor i, entre d’altres, les coses (emotives) que han vist els ulls del sempre intransferible i pulcre Josep Lluís Badal, ara cal afegir les Rates de Julio César Pérez.
Nascut a Barcelona el 1974, però resident a Mallorca fa anys, Julio César Pérez es va llicenciar en belles arts, tot i que entre anades i vingudes a la pintura, va “treballar en tota mena d’empreses absurdes”. El 2016, Batallé “el segresta i reclou en una madriguera on és obligat a dibuixar rates sense parar”, com llegim a la nota biogràfica. El resultat és aquest llibre que, com defineix Sebastià Alzamora en un pròleg erudit, ben articulat i fa l’efecte que amb elogis ben sincers (Pérez ha il·lustrat el nou poemari d’Alzamora a Proa, La netedat), “és una novel·la perquè té capítols i és gràfica perquè té dibuixos”.
En algunes de les dues-centes pàgines del llibre el traç dels dibuixos és gruixut o, com al final de tot, hi ha unes rates formades per taques d’aquarel·la –amb l’atractiu de les de Rorschach–, però en la majoria els traç és prim i ràpid, tremolós, com el que fa el company Jordi Soler cada dia a la pàgina 5 d’aquest diari. Unes il·lustracions agargotades i expressives, sovint acompanyades de text, no sempre. Un text escrit a mà i, en general, en majúscules.
Pel que fa a la distribució gràfica pels nou capítols pot ser amb vinyetes tancades, però en molts casos són successions d’accions sense delimitar, diàlegs, escenificacions en pocs fragments...
Amb tot plegat, Pérez ens ofereix un repertori de reflexions, sentències, idees, conceptes, de tota mena de temàtiques, amb humor, molt d’humor, surrealisme, existencialisme, amb jocs intel·lectuals i de referents, creant recorreguts de pensament en què la crítica és present, una mica com el conill de Liniers, però amb més mala llet, per això són rates. I convidats com ara Pessoa, Dostoievski, Salinger, el Petit Príncep, el Gòlem i, entre d’altres, el compositor Arvo Pärt. I Marcelo Bielsa.
Rates és un títol sorprenent construït a cops de llibertat que, depenent de la sensibilitat del lector, sovint provoca el riure, l’aplaudiment, un desconcert estimulant, trempador. Llarga vida a les rates.
Il·lustració de Jordi Vila Delclòs per a la coberta del proper títol de la col·lecció del Cercle de Viena, ben aviat a les llibreries, amb traducció de Xavier Zambrano i un epíleg de Josep Lluís Martín Berbois. No especifiquen de què (de qui, més ben dit) tracta. Però no cal, oi? Oi.
________
P.S.: Addenda 11|11|2017.
 |
| [Font: Lady MerC @mercbook] |
«Saga és una sèrie de còmics de ciència-ficció i fantasia èpica escrita per Brian K. Vaughan i il·lustrada per Fiona Staples, publicada mensualment per Image Comics amb un gran èxit de vendes. La sèrie està fortament influenciada per Star Wars i es basa en les idees que Vaughan va tenir de nen i sent pare. Es representa un marit i dona, Alana i Marko, d'unes races extraterrestres llargament en guerra, i que van fugir de les autoritats dels dos bàndols de la guerra galàctica que lluitaven per tenir cura de la seva filla, Hazel, que neix al començament de la sèrie i que de tant en tant narra la sèrie com un adult. La sèrie és reconeguda pel seu retrat de la diversitat ètnica, sexual i social, i el seu tractament de la guerra.
La sèrie ha tingut gran acceptació de la crítica i és un dels còmics publicats, receptora de nombrosos premis, incloent diversos premis Eisner i Harvey i el 2013 el Premi Hugo a la millor història gràfica». [Viquipèdia dixit].
