el tortellet de diumenge

Sarah's library cake, Kathy Knaus. 27|2|2013.

Pastís per commemorar el primer centenari de la Princeton Public Library, 10|10|2010.

Edible Books, Victoria's Kitchen.

michael furey

«Com cada any, per Nadal hi ha gent que se sent eufòrica i d'altra que es deprimeix. Com que aquí parlem de literatura, hem d'insistir que tant és sentir-se trist o alegre: l'important és l'estil.

Entre les històries tristes de Nadal, la meva preferida és el relat Els morts, de James Joyce, publicat el 1914 al recull Els dublinesos, i traduït per Joaquim Mallafrè el 1988. Els morts narra un àpat de Nadal que incorpora tots els elements que fan al cas: carn rostida, cançons, brindis... Després de sopar, Gabriel i la seva dona Gretta es dirigeixen a un hotel a passar la nit. Gabriel, que se sent feliç i excitat, tarda a adonar-se de la profunda tristesa que ha envaït la seva dona, la qual, després de sentir una vella cançó, s'ha vist soterrada per records que Gabriel ignora. Ja a l'habitació, Gretta li explica, somicant, la història de Michael Furey, un noi de disset anys que va morir per ella. Després s'estira al llit i s'adorm entre sanglots.

Gabriel s'adona de tres coses: una, fins ara Gretta no li havia revelat mai aquest fet que ella recorda com si acabés de passar; dues, ell mai no ha sentit un amor així per ningú; tres, el sopar, els brindis, la seva vida en general és d'una minuciosa ridiculesa si la compara amb la breu vida de Michael Furey: "Més valia passar a l'altre món decidits, en la plena glòria d'alguna passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l'edat".

Pocs temes hi ha més eficaços –i més difícils de tractar- que la conjunció entre amor i mort. Només les grans obres de la literatura universal poden aspirar a parlar-ne amb èxit: Tristany i Isolda, Romeu i Julieta, Werther... El 1987, John Huston va acomiadar-se del cinema amb una versió molt fidel d'aquest conte: Dubliners (The dead). En l'última escena, des de l'habitació de l'hotel, Gabriel mira com la neu va caient al carrer. Tots dos, James Joyce i John Huston, van saber transformar la malenconia en art: o bé morim en plenitud a la intempèrie, o bé envellim mentre veiem caure la neu de la finestra estant».

Vicenç Pagès Jordà. Michael Furey. A: Noms propis.

Ella estava del tot adormida.

Gabriel, repenjat sobre el colze, li va mirar uns moments, sense ressentiment, els cabells embullats i la boca entreoberta, escoltant la seva respiració profunda. Així que ella havia viscut aquell idil·li: un home havia mort per ella. Ja gairebé no li dolia de pensar en el pobre paper que ell, el marit, havia tingut en la seva vida. La veia dormir, com si ell i ella no haguessin viscut mai com a marit i muller. Va tenir els ulls encuriosits posats molt de temps en la seva cara i en els seus cabells, i, tot pensant en com devia ser ella aleshores, en aquell temps de primerenca bellesa adolescent, una estranya, una afectuosa pietat per ella li inundà l'ànima. No li agradava confessar-se ni a si mateix que aquella cara ja no era bonica, però sabia que ja no era la cara per la qual Michael Furey s'havia enfrontat a la mort.

Potser no li havia contat tota la història. Els seus ulls van passar a la cadira sobre la qual ella havia tirat part de la roba. Un cordó dels enagos penjava fins a terra. Hi havia una botina dreta, amb la flàccida canya caiguda: la pariona jeia de costat. El sorprenia el tumult d'emocions d'una hora abans. D'on li venia? Del sopar de la tia, del seu estúpid parlament, del vi i del ball, de la gresca quan s'acomiadaven al rebedor, del plaer del passeig seguint el riu enmig de la neu. Pobra tia Julia! Ella, també, aviat fóra una ombra amb l'ombra de Patrick Morkan i el seu cavall. Ell s'havia adonat un moment d'aquella mirada macilenta al seu rostre quan cantava Vestida de núvia. Aviat, potser, seuria en aquell mateix salonet, vestit de negre, amb el barret de copa als genolls. Les cortines estarien tirades i la tia Kate seuria al costat d'ell, plorant i eixugant-se el nas i explicant-li com la Julia havia mort. Rumiaria algunes paraules que la poguessin consolar, i només en trobaria de coixes i inútils. Sí, sí: això passaria molt aviat.

L'aire de la cambra li va refredar les espatlles. S'estirà amb precaució sota els llençols i va quedar ajagut al costat de la seva dona. Un a un, tots es convertien en ombres. Més valia passar a l'altre món decidits, en la plena glòria d'alguna passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l'edat. Va pensar en com la dona que jeia al seu costat havia tingut tants anys tancada al cor la imatge dels ulls del seu enamorat en el moment de dir-li que no volia viure.

Llàgrimes generoses ompliren els ulls de Gabriel. Ell no havia sentit mai allò per cap dona, però sabia que un sentiment així devia ser amor. Les llàgrimes li enterbolien els ulls i en la parcial foscor imaginava que veia la figura d'un jove dret a sota d'un arbre regalimós. Altres figures eren a prop. La seva ànima s'havia acostat a la regió on habitaven les vastes hosts dels morts. Era conscient, però no ho sabia explicar, de la seva existència variable i vacil·lant. La pròpia identitat es fonia en un món gris i impalpable: fins i tot el món sòlid, on havien pujat i viscut aquells morts durant un temps, es dissipava i desapareixia.

Uns tous copets al vidre el van fer girar cap a la finestra. Havia començat a nevar altra vegada. Va mirar amb ulls de son els flocs, plata i ombra, caient obliquament a la llum del fanal. Li havia arribat l'hora d'emprendre el viatge cap a ponent. Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia en cada part de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aiguamolls d'Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l'oneig negrós amotinat del Shannon. Queia, també, en cada part del fossar solitari al turó on Michael Furey era enterrat. N'hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s'esvaní a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l'univers i en calmada caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts.

James Joyce. «Els morts». A: Dublinesos. Traducció de Joaquim Mallafré. Edhasa, 1988.

restauració

1. O Elixio.

Ni tiene que ver con la nueva ley de alquileres antiguos, ni con los estragos que la crisis ha causado en otros locales de la ciudad. El cierre de la taberna de Eligio es por jubilación. Carlos Álvarez ha echado el candado para el respetable público y ahora solo saborea alguna que otra copita a mediodía con sus amigos más próximos. Y siempre a puerta cerrada, en familia.

[...] En su caso, no solo se pierde una taberna, sino la posibilidad de contemplar obras de destacados pintores gallegos, de comer las mejores xoubiñas rebozadas de Vigo y de departir con una gran familia. De eso sabe mucho el escritor Domingo Villar, quien en más de una ocasión se refería a este lugar como aquel en el que se sentía como en casa cada vez que regresaba de Madrid. Hace más de veinte años Villar ya acompañaba a su tío Cesáreo, ya fallecido, a tomar un vino. El que más echará en falta el Eligio es el personaje principal de La playa de los ahogados, el inspector Leo Caldas, quien acude constantemente a la taberna de Carlos. Tal vez a partir de ahora, Leo Caldas figure entre esa pandilla de privilegiados amigos que toman el vino del mediodía a puerta cerrada...[Aquí, la resta de l'article] 

Chipirones Leo Caldas.

2. Bar Puerto.

El restaurante del inspector Leo Caldas cambia de ubicación

20.06.2015 | 01:47

El bar Puerto cierra hoy sus puertas. Pero no será para siempre. El restaurante, más conocido desde que se convirtió en el favorito del inspector Leo Caldas -protagonista de las novelas de Domingo Villar-, se traslada del número 30 de la calle Arenal, su actual ubicación, al número 15 de República Argentina.

Faro de Vigo.

3. Kiosko das almas perdidas.

De su gloriosa herrumbre, ya sólo conserva el nombre: As Almas Perdidas. Porque lo que fue quiosco se llama hoy bar y es un establecimiento aseado, impropio de su pasado portuario y pendenciero. Además, se anuncia con letrero luminoso de la marca Coca-Cola. Pero siguen sirviendo pescado, el mejor, fresco que salta del plato, recién descargado en O Berbés, el puerto mayor del mundo... [Aquí, la resta de l'article].

llibres a la carta

El cocinero murciano Firo Vázquez realiza en su restaurante El Olivar de Moratalla platos de verdad, pero sus papeles comestibles también lo son. En 2003 empezó a pintar obleas con tinta de calamar, y curiosas lunas reposaban en los platos. Luego realizó menús que se podían oler y comer y hasta se atrevió en 2006 con un Quijote con páginas masticables. Con tintas naturales, impregnaciones de aceite y diferentes harinas como herramientas, ha hecho sopas de palabras, cuentos infantiles, recetas, tarjetas de visita, portadas y revistas personalizadas, maquetas de monumentos de su tierra… Lo que Firo Vázquez llama “r-evolución gastronómica” lo entiende como incitar al comensal a “catar y jugar”. La experiencia visual y gustativa la incentiva con sus apetitosos juguetes.

 El País. 19|gener|2012.

Corteza Cortázar en Rayuela.

Quijote comestible.

[Font: El País. 19|gener|2012]

masterxef

[Font: Las Lecturas de Mr. Davidmore. 7 regalos para amantes de los libros]

lectura ràpida

La cadena de menjar ràpid Chipotle —especialitzada en allò que coneixem com a tex mex, és a dir, tacos i burritos; renecs i totxets, càsum la polisèmia i la traducció lliure— ha encetat una campanya titulada Cultivating Thought que consisteix, com podeu comprovar, en decorar els gots i les bosses dels seus establiments amb il·lustracions i textos que es poden llegir en un parell de minuts.

La selecció dels escriptors, i el comissariat, en general, va a càrrec de Jonathan Safran Foer, vegetarià confés. L'observació sobre els hàbits alimentaris d'en Safran Foer no em sembla gaire rellevant, però em va de primera per dir que alguns vegetarians (i alguns vegans i alguns ecologistes, i, fins i tot, alguns omnívors) han arrufat els nas en tenir notícia de la col·laboració d'en JSF amb aquesta cadena, on, com bé podeu suposar, se serveix carn de bèstia morta i vés a saber en-quines-condicions-criada. Bé, això i que en JSF és l'autor de Eating Animals (una mena de treball d'investigació sobre el que mengem, les conclusions del qual el van fer abraçar el vegetarianisme) i que, per tant, llogant-lo, els de Chipotle s'han procurat una mena de certificat subliminar de bones pràctiques.

Ah, i si el mex us ha induït a pensar que, tal vegada, trobareu imprès en una de les bosses, Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo, per exemple, aneu arreglats.

[Font: Book Patrol. Reading at Chipotle: Cultivating Thought at a fast food restaurant]

[+]

Jonathan Safran Foer brings literature to Chipotle Cups (really). Los Angeles Times.

Your Chipotle Burrito Will Now Come With a Side of Literature. Time.

Jonathan Safran Foer, Chipotle putting works by Gladwell, Morrison, Saunders on cups. SALON. 

queviures

«L'estudi de disseny alemany Korefe ha creat The real Cookbook, un manual comestible d'instruccions per fer la clàssica lasagna. L'usuari llegeix les instruccions inscrites a la pàgina de la guia feta de pasta fresca, aprenent les passes necessàries per preparar el plat, cada full és comestible. The real Cookbook es va dissenyar per a l'editorial Gerstenberg, especialitzada en art i cuina, en una edició limitada. Aquest llibre no el podràs trobar a les llibreries, però si per internet, i potser en algunes botigues especialitzades». BarcelonaCultura.

[Font: Book Patrol]

roba de taula

Tovallons de cotó que reprodueixen quatre cartes -de tema amatori (!)- signades per Emily Dickinson, Jack London, D.H. Lawrence i Mark Twain. 48 $ (el conjunt).

[Font: Savvy Housekeeping]

plats a taula

El restaurante Dishoom es un lugar que oscila entre lo informal y lo elegante, con paredes de ladrillo barnizado, llenas de fotografías antiguas. Ese tipo de establecimientos con la iluminación adecuada: íntima y discreta, sin dejar de ser contemporánea. Los cocineros están a la vista. El restaurante suele estar lleno, no sólo por los platillos o la atmósfera que ofrece, sino que tiene un toque interesante y atractivo sin rayar en lo pedante. Por si fuera poco, los comensales del restaurante Dishoom, pueden comer en platos impresos con caligramas.

[Font: Monkeyzen]

alice of magic world

A l'A.U., és clar.

Es el nombre de un restaurante temático realizado en Ginza, Tokio, desarrollado por Fantastic Design Work Co. No es un secreto para nosotros el ingenio que tienen los japoneses, y este lugar no es la excepción, pues dentro de sus más de 800 metros cuadrados de construcción, podrás transportarte a los lugares que ilustraba la historia contada por Lewis Carroll, en el año 1865.

Toda la magia del cuento es recreada en este restaurante, que se encuentra divido por diferentes escenarios: desde libros de suelo a techo, hasta laberintos que encierran mesas. Pero la fantasía no se enfoca solamente en la decoración, ¡también puedes probarla! ya que todos sus platillos se basan en los personajes de la historia.

 HAUS. Knock knock magazine.

io leggo punto e basta

Il Circolo dei lettori de Torino

consumar un sacrifici

"Menjar massa és un vici romà, però jo he estat sobri amb voluptuositat. Hermògenes no ha hagut de modificar en res el meu règim, llevat potser d'aquella impaciència que em feia devorar, no importa on ni a quina hora, el primer plat que em vingués a mà, com per enllestir d'una sola vegada l'exigència de la meva fam. No cal dir que un home ric, que mai no ha conegut sinó la indigència voluntària o només n'ha fet l'experiència a títol provisional, com si es tractés d'un dels incidents més o menys excitants de la guerra o d'un viatge, tindria ben poc mèrit a vantar-se de no haver-se empatxat mai. Atipar-se en determinats dies de festa ha estat sempre l'ambició, el goig i l'orgull natural dels pobles. A mi m'agradava l'aroma de carn rostida i el soroll de marmites escurades en els festeigs de l'exèrcit, i que els banquets de campanya (o el que en campanya era un banquet) fossin el que sempre haurien de ser, un joiós i rústec contrapés a les privacions dels dies feiners; i tolerava força bé l'olor de fregit a les places públiques durant les Saturnals. Però els festins de Roma em provocaven tant d'enuig i repugnància que, si algun cop m'he cregut a punt de morir en el transcurs d'una exploració o d'una expedició militar, per reconfortar-me em deia a mi mateix que almenys així ja no em caldria tornar a fer aquelles menjades.

No em facis la injúria de prendre'm per un vulgar renunciador: una operació que es produeix dos o tres cops al dia, amb la finalitat d'alimentar la vida, mereix indiscutiblement totes les nostres atencions. Menjar una fruita és fer entrar dins nostre un bell objecte viu, que ens és estrany, nodrit i afavorit com nosaltres per la terra; és consumar un sacrifici en el qual ens preferim per damunt de les coses. Mai no he mossegat una fogassa de pa de les casernes sense meravellar-me pel fet que la digestió feixuga i matussera que comporta sàpiga transformar-se en sang, en calor, potser en coratge.

Ah, per què el meu esperit, en els seus millors dies, no posseeix sinó només una part dels poders assimiladors d'un cos?"

Marguerite Yourcenar. Memòries d'Adrià. Proa, 1990. P. 18.

Que l'Allau m'agarre confessà.

de res, massa

"Cesó la música, sentóse Sancho a la cabecera de la mesa, porque no había más de aquel asiento, y no otro servicio en toda ella. Púsose a su lado en pie un personaje, que después mostró ser médico, con su varilla de ballena en la mano. Levantaron una riquísima y blanca toalla con que estaban cubiertas las frutas y mucha diversidad de platos de diversos manjares; uno que parecía estudiante echó la bendición, y un paje puso un babador randado a Sancho; otro, que hacía el oficio de maestresala, llegó un plato de fruta delante, pero apenas hubo comido un bocado, cuando el de la varilla tocando con ella en el plato, se le quitaron de delante con grandísima celeridad; pero el maestresala le llegó otro de otro manjar. Iba a probarle Sancho, pero antes que llegase a él ni le gustase, ya la varilla había tocado en él, y un paje alzándole con tanta presteza como el de la fruta. Visto lo cual por Sancho, quedó suspenso, y mirando a todos, preguntó si se había de comer aquella comida como juego de maesecoral. A lo cual respondió el de la vara:

-No se ha de comer, señor gobernador, sino como es uso y costumbre en las otras ínsulas donde hay gobernadores. Yo, señor, soy médico, y estoy asalariado en esta ínsula para serlo de los gobernadores della, y miro por su salud mucho más que por la mía [...].

-Desa manera, aquel plato de perdices que están allí asadas y, a mi parecer, bien sazonadas, no me harán algún daño.

A lo que el médico respondió:

-Porque nuestro maestro Hipócrates, norte y luz de la medicina, en un aforismo suyo, dice: Omnis saturatio mala, perdices autem pessima. Quiere decir: "Toda hartazga es mala; pero la de perdices, malísima".

-Si eso es así -dijo Sancho- vea el señor doctor de cuantos manjares hay en esta mesa cuál me hará más provecho y cuál menos daño, y déjeme comer dél sin que me le apalee; porque por vida de gobernador, y así Dios me le deje gozar, que me muero de hambre, y el negarme la comida, aunque le pese al señor doctor y él más me diga, antes será quitarme la vida que aumentármela.

-Vuestra merced tiene razón, señor gobernador -respondió el médico-, y así, es mi parecer que vuestra merced no coma de aquellos conejos guisados que allí están, porque es manjar peliagudo. De aquella ternera, si no fuera asada y en adobo, aún se pudiera probar; pero no hay para qué.

Y Sancho dijo:

-Aquel platonazo que está más adelante vahando me parece que es olla podrida, que por la diversidad de cosas que en las tales ollas podridas hay, no podré dejar de topar con alguna que me sea de gusto y provecho.

-¡Absit! -dijo el médico-. Vaya lejos de nosotros tan mal pensamiento: no hay cosa en el mundo de peor mantenimiento que una olla podrida [...]

Oyendo esto Sancho, se arrimó sobre el espaldar de la silla y miró de hito en hito al tal médico, y con voz grave le preguntó cómo se llamaba y dónde había estudiado. A lo que él respondió:

-Yo, señor gobernador, me llamo el doctor Pedro Recio de Agüero, y soy natural de un lugar llamado Tirteafuera, que está entre Caracuel y Almodóvar del Campo, a la mano derecha, y tengo el grado de doctor por la universidad de Osuna.

A lo que respondió Sancho, todo encendido en cólera:

-Pues señor doctor Pedro Recio de Mal Agüero, natural de Tirteafuera, lugar que está a la derecha mano como vamos de Caracuel a Almodóvar del Campo, graduado en Osuna, quíteseme luego de delante, si no, voto al sol que tome un garrote y que a garrotazos, comenzando por él, no me ha de quedar médico en toda la ínsula, a lo menos de aquellos que yo entienda que son ignorantes; que a los médicos sabios, prudentes y discretos los pondré sobre mi cabeza y los honraré como a personas divinas. Y vuelvo a decir que se me vaya, Pedro Recio, de aquí; si no tomaré esta silla donde estoy sentado y se la estrellaré en la cabeza, y pídanmelo en residencia, que yo me descargaré con decir que hice servicio a Dios en matar a un mal médico, verdugo de la república. Y denme de comer, o si no, tómense su gobierno, que oficio que no da de comer a su dueño no vale dos habas."

Miguel de Cervantes. "Donde se prosigue cómo se portaba Sancho Panza en su gobierno" A: Don Quijote de la Mancha. II part. Cátedra, 1980. P. 371-375.