els premis llibreter

La Vanguardia. 18|6|2026

un de sant julià de vilatorta

Ramon Boixeda. Les beceroles successives. Edicions 62, 2019.

[Font: Francesc Serés @FrancescSeres]

sortir de l'armari lector

NAJAT EL HACHMI
Sant Jordi: el dia que sortia de l'armari lector
Ara
23|4|2026

Vaig néixer com a lectora a segon d'EGB quan, un any després d'arribar a Catalunya, vam fer una excursió per visitar la Biblioteca Jaume Balmes de Vic. Ho he explicat moltes vegades, però ho repetiré fins que em mori perquè no vull oblidar que existeixen llocs on no hi ha biblioteques, així com cases sense llibres, i nenes, com la que jo vaig ser, que no en poden comprar mai cap. Ni avui ni cap altre dia de l'any. Permetre l'accés a la lectura als pobres és l'acte més revolucionari, veritable vector per enrobustir la consciència ciutadana. Nodreix de paraules per pensar, obre portes a realitats allunyades, connecta amb altres consciències i posa a l'abast la immensa diversitat humana, amb mirades tan diferents sobre les coses, amb mentalitats tan radicalment oposades, amb sensibilitats variades i històries (individuals i col·lectives) a les quals no podríem tenir accés a la vida real. Dec la meva vocació lectora (i després la dèria d'escriure) a aquests dos "equipaments públics": l'escola i la biblioteca. I en les visites que hi faig ara com a escriptora torno a descobrir que molts nens i nenes viuen la mateixa realitat que vaig viure jo: cases sense llibres ni espai propi per pensar-se, per adquirir el llenguatge necessari per entendre's i entendre el món que els envolta.

Cada any per Sant Jordi em torna el record de les primeres vegades que vaig viure plenament aquesta diada. M'arriba al cos en forma d'una escalfor tèbia i un sentiment d'exaltació primaveral. Esclar, devia tenir...tretze, catorze anys? Sí, és el temps de l'exaltació primaveral permanent, fins i tot amb temperatures sota zero que hi ha sovint a l'hivern comarcal. (A tocar de les muralles, roig intens sobre fons gris de pedra antiga.)

Sant Jordi també era l'únic dia de l'any que podia sortir del meu armari lector. Jo tenia aquesta dèria de passar hores i hores amb el nas ficat en els llibres, i això era el més estrany que s'havia vist a la meva família, al meu barri i a la meva escola. No coneixia ningú que llegís. Que llegís per gust i per afició. Només les mestres entenien el que feia. Esclar que per llegir no necessites companyia, però sempre penso que és una llàstima no haver tingut amb qui compartir l'experiència, amics que gaudissin de la lectura i amb qui poguéssim intercanviar opinions, recomanacions, dèries, fílies i fòbies lectores. Al meu barri era tan poc habitual, això de ser lectora empedreïda, que jo ho vivia en secret, com una mena d'addicció, un vici estrany que no tenia ningú més. I de sobte, el dia de Sant Jordi sortien persones com jo de sota les pedres. Quanta gent comprant llibres, com cargols després de la pluja! ¿O sigui que no era l'única amb aquesta identitat minoritària i marginal? (ara veig que en el meu entorn d'infància llegir era un tret diferencial que em marcava molt més que el de ser mora).

Aquesta era la mirada infantil, esclar, creure que tots els que adquirien un exemplar eren lectors apassionats com jo. Sant Jordi és una festa comercial en què es compren molts llibres (cosa que hem de celebrar, seria pitjor un dia per comprar armes, per exemple) que conté, com una matrioixca, el dia que sentim nostre els lectors que ho som tot l'any i els escriptors que ho som tota la vida: el dia de la literatura. De vegades no em sento part de la festa, la veritat; sovint em sembla que els que estimem de debò la literatura quedem engolits pel gran monstre del mercat. Per sort també és el dia en què cada lector buscarà el seu autor i, encara que sigui per un instant molt breu, ens reconeixerem com a part d'una societat secreta formada per persones que al final del dia es ficaran al llit i deixaran que les frases d'algú desconegut i llunyà, algú que potser ja és mort, penetrin en les regions més profundes del propi subconscient.

jaume coll mariné

 

JORDI VILARRODÀ
Jaume Coll Mariné guanya el premi Carles Riba
El Nou9.cat
14|3|2026

L’escriptor i músic Jaume Coll Mariné és el guanyador del 67è Premi Carles Riba de Poesia amb l’obra Com les fulles. El guardó el va rebre dissabte en la nova Nit de les Lletres Catalanes, que per primera vegada prenia el relleu de la tradicional Nit de Santa Llúcia. La gala organitzada per Òmnium Cultural i l’Institut d’Estudis Catalans va tenir lloc al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Després de rebre el premi, Jaume Coll va parlar de la relació entre els seus poemes i la natura: “És el context en que es desenvolupen elsmeus poemes, un trosset de Muntanyola, el meu poble, tot el que vull dir passa per aquest context”. Aquesta és una constant present en les seves altres obres poètiques: Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions de 1984, 2014), La gata groga (Els Papers Díscols, 2015) i Un arbre molt alt (Edicions 62, 2018, premi Ausiàs March de Gandia).En aquesta faceta de recerca, l’any 2022 va guanyar també el Premi Verdaguer de Recerca pel projecte d’edició i estudi de Los jardins de Salomó. Càntic dels càntics, que formarà part de l’Obra Completa del poeta de Folgueroles. L’altra seva faceta més coneguda és la musical, com a baixista d’Obeses. Fins ara aquest premi l’havien guanyat només dos poetes osonencs: Miquel Martí i Pol l’any 1953, quan es deia encara Premi Óssa Menor, i Pep Rosanes-Creus l’any 1999.

llibre d'honor

 

A la biblioteca tenim un d'aquests llibres d'honor on, quan hi pensem, fem signar a les personalitats de reconeguda trajectòria que ens visiten. Hi ha de tot: escriptors, músics, dibuixants, polítics, vigatans il·lustres en general, etc. El 1997, la M. Àngels Anglada va voler deixar testimoni del seu pas per la biblioteca.

_______________

P.S.: El 9 de març de l'any 1930 va néixer, a la Casa Fontcuberta, al carrer de la Riera núm. 25, l'escriptora vigatana Maria Àngels Anglada i d'Abadal. Per això.

el thriller rocambolesc d'el joc del silenci

PERE ANTONI PONS
El thriller rocambolesc d'El joc del silenci
Arallegim
7|2|2026

En literatura, sovint hi ha un menyspreu cap als gèneres considerats comercials o populars que en cinema no s’ha donat mai, ni tan sols entre finolis pedants i especialistes sofisticats. No són pocs els crítics, els acadèmics i els periodistes que es dediquen a la cosa literària, en canvi, que adopten una actitud mig condescendent sempre que llegeixen una novel·la policíaca, d’aventures o de terror, o amb elements sobrenaturals o de thriller. Com si Dumas i Stevenson no fossin constructors de personatges i de mons increïbles, com si la de Raymond Chandler no fos una de les millors proses en anglès del segle XX, com si la terrorífica Shirley Jackson i el visionari Stanislaw Lem no fossin literats –estil i idees– de primera. Dic aquests noms i en podria dir tants altres. Aquests lectors condescendents ignoren que escriure una novel·la de gènere és dificilíssim.

Ho pensava llegint El joc del silenci, de Gil Pratsobrerroca (Vic, 1997), que es va publicar fa uns pocs mesos i que s’ha convertit en un autèntic fenomen: ja ha superat els 10.000 exemplars venuts i se n’acaba de llançar la vuitena edició.

Un còctel prometedor

Pratsobrerroca, que és guionista audiovisual, ha volgut fer una novel·la trepidant, entretinguda i vistosa, amb ingredients de thriller policíac (la desaparició d’una nena de set anys, una subtrama relacionada amb el tràfic de drogues), amb un toc de pel·lícula de terror (psicopaties, atmosferes ominoses, un monstre) i, fins i tot, amb un fons de melodrama sentimental (infidelitats, paternitats dubtoses). El còctel és prometedor, en especial per aquells que som entusiastes d’aquestes barreges de gèneres i per exemple ens agraden les novel·les de Gillian Flynn i les sèries d’HBO i Netflix estil Task o Untamed.

El resultat, però, no està a l’alçada de les expectatives. La impressió és que, més que no pas una novel·la acabada, El joc del silenci és una de les primeres versions d’un guió. Els personatges són plans i els seus comportaments són activats per motivacions de les quals se’ns expliquen les raons però que ni psicològicament ni emocionalment no comprenem. A més, les relacions entre ells –entre la parella protagonista, entre la parella en qüestió i la seva filla, entre els pares i la nena i tota la galàxia de secundaris que els ronden– són presentades i bruscament precipitades, no construïdes i desenvolupades. La prosa, per la seva banda, es limita a vehicular de manera funcional, de vegades recorrent a clixés, el que és pura informació narrativa: escenografies de cartó pedra (la Barcelona gentrificada, un poblet pirinenc), situacions sense ànima i fets sense fons.

Diria que un dels models de Pratsobrerroca ha sigut El cas Harry Quebert, de Joel Dicker: l’estructura trossejada, els salts en el temps, el ritme de compte enrere... Passa que en la novel·la de Dicker hi havia un domini narratiu –dosificació de la intriga, informacions plantades subtilment i recuperades de manera inesperada, girs argumentals que et deixaven sense alè, cops d’efecte directes a la cara...– que aquí no hi és. Tot plegat és tan rocambolesc que fa una impressió d’artefacte inconsistent i inversemblant. I alerta: la versemblança no consisteix en què el que llegim ens resulti creïble perquè ens sembla que és creïble segons la nostra concepció de la realitat, sinó perquè l’autor ens ho sap fer creïble mitjançant una prosa expressiva i uns personatges que ens commouen. És evident que Gil Pratsobrerroca té una imaginació atrevida, però aquí, i més enllà de l’èxit, encara no ha demostrat el seu potencial.

 

viure entre llibres

 

Viure entre llibres

T1xC6

21/04/2025 Visitem Vic i entrem a la Foster & Wallace, la llibreria que regenta en Toni Ferrón. Aquesta petita llibreria al centre de la ciutat té una oferta de llibres per a tots els gustos, però prioritzant els bons autors, els de més prestigi. No en va, té el nom que té. Ferrón ens explica d'on ve i com ha tirat endavant aquest petit negoci malgrat les crisis que hem viscut. Passejant per la seva llibreria, reconeixem autors de tota la vida, alguns de nous i aquells supervendes que no poden faltar mai.

 

llibreries de vic

 

Vic és una de les ciutats amb més llibreries de Catalunya. N'hi ha una per cada 5.000 ciutadans. I per promoure la lectura, ara naixerà la marca Llibreries de Vic.

quina gràcia, pepita

 El 9nou. 14|2|2025.

coincidències

Estas coincidencias, que no significan nada salvo para ti,

me ponen siempre muy contento.

Juan Tallón. Obra maestra. P. 46.

 

Hacía ya casi un año desde nuestro último gran logro, cuando rescatamos en un mercadillo de Tarragona el cuadro de un pintor francés del siglo XVIII, Henri Antoine de Favanne, que llevaba más de cuarenta años desaparecido. La obra había pertenecido a un anciano que vivía en una vieja casa de Talcy, en la región del Loira, llena de cuadros, unos de cierto valor y otros carentes de él. De un día para otro, la pintura de Favanne se esfumó. La colección formaba parte de la herencia de una tía del dueño con sensibilidad artística. Nadie vio entrar o salir de la vivienda a ningún extraño.

No se supo nada durante muchos años del destino de la obra ni de los ladrones. Entonces descubrimos que la robó un matrimonio español que se encontraba en Talcy de paso. Oyeron hablar del anciano, de su colección, y constataron la falta de cualquier medida de seguridad en la casa. Se fueron del pueblo como llegaron, sin que nadie reparase en ellos,  con la obra en su poder. Y así pasaron los años. El marido era médico de familia y la mujer profesora de arte. Colgaron el cuadro en el vestidor de su dormitorio, en Vic. Disfrutaban de la pintura cuando se vestían o desnudaban. Más de treinta años estuvo el cuadro allí colgado. Entonces, falleció la mujer, y tres años después, el marido. No tenían hijos, solo una sobrina en Tarragona, que vendió las pertenencias de sus tíos a un anticuario de la ciudad. Este las puso a la venta, y un cliente nos advirtió de que el cuadro podía ser un auténtico Henry Antoine de Favanne. Pero en el cuerpo policial las alegrías son efímeras. Casi al tiempo que recuperábamos el Favanne, recibíamos la notificación de la pérdida del Serra...

 

Juan Tallón. Obra maestra. 3a ed. Anagrama, 2022. P. 277.

 

 ______________

P.S.: La ficció és molt seriosa amb les seves coses.

Ens veiem avui a dos quarts de set del vespre. 

estructures d'estat

 

VÍCTOR SUNYOL
Estructures d'estat
El 9nou
13|12|2024

No fa gaire es parlava d'estructures d'estat com a allò indispensable per ser-ne un, d'estat.

Crèiem que les estructures d'estat les creaven i mantenien els òrgans polítics, però anem constatant que la gran majoria d'estructures d'estat reals i efectives no provenen de les instàncies polítiques sinó de la gent, del carrer.

Una estructura d'estat, per exemple, és el moviment Per una Plana Viva, com ho és Òmnium Cultural, la xarxa d'ateneus, l'Associació de Publicacions Periòdiques en Català, softcatalà, la xarxa d'editorials independents, la de biblioteques, la de Centres d'Art, les d'auditoris i teatres, l'Institut d'Estudis Catalans i tantes altres estructures i organismes, la majoria d'elles sustentades amb un gran esforç personal i privat, i a vegades amb ajudes públiques.

La paradoxa, i el greu problema, és que l'estat (digueu-ne "l'establishment", si voleu) va contra moltes d'aquestes estructures, o les ignora o es menysté. I les que controla les posa al servei dels seus objectius en nom d'un concepte d'estat obsolet i perjudicial per a la societat, i per mantenir unes altres estructures de poder i econòmiques bàsicament destructives.

Haurem d'acabar reconeixent que hi ha un supraestat que per sobreviure atempta contra l'estat?

en diferit

 

 

Retransmissió de l’acte d’inici del curs 2024- 2025 a la biblioteca Pilarin Bayés de Vic amb la 1a Trobada de Clubs de Lectura. Amb la presentació del nou curs, un concurs literari i una xerrada a càrrec de David Guzmán, periodista i expert en literatura, presentador del programa literari "Ciutat Maragda" a Catalunya Ràdio i professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). 9|10|2024

 

dins els llibres

 

de què fan olor les biblioteques?

 

obituari

Josep Ricart Rial

1946 - 2024

Víctor Sunyol.  No on: rèquiem; Salmòdia. Cafè Central, 2008.

escola, biblioteca, telèfon i carretera

La Biblioteca Anton Carrera de Sant Julià de Vilatorta obre les seves portes

Bibliosfera
Núm. 180
Abril 2024

 

El pròxim 23 d'abril, dia de Sant Jordi, obrirà el servei la nova Biblioteca Anton Carrera, a Sant Julià de Vilatorta, després de les obres de reforma integral de l'edifici municipal conegut com l'Arca de Noè, situat a l'entrada al nucli urbà. Amb l'entrada en funcionament d'aquest equipament de 582 m² útils, el Bibliobús Guilleries s'acomiada del poble després de 27 anys de servei.

La biblioteca porta el nom d’Anton Carrera, poeta i artista de Sant Julià que va morir el desembre del 2023, i a la sala d’actes se li ha donat el nom de Francesc Orenes, fill adoptiu de la vila, que ha estat un dels especialistes més importants del país en exlibris.

La biblioteca té uns superfície útil de 582 m2 distribuïts entre la planta primera i la segona. En planta primera hi ha la nova sala polivalent, al voltant de la qual s'organitzen els diversos espais de la biblioteca, com ara la recepció, la zona infantil, la secció de revistes i ficció i l'àrea de treball intern. A la segona planta s'ha disposat el fons de coneixements en un format longitudinal a través de l'espai central. Als laterals s'ha creat un espai doble sota-coberta que connecta les dues plantes de biblioteca. A més, s'ha millorat l'espai exterior de l'edifici per a garantir l'accessibilitat i oferir l'espai necessari per a diverses activitats relacionades amb la biblioteca.

Les obres es van iniciar el mes de gener de 2022 i han finalitzat el novembre de 2023, i es van adjudicar per valor de 1’38 milions d’euros. El mobiliari i equipament s’ha licitat per valor de més de 159.000 euros. És un edifici inclòs en l’inventari de patrimoni municipal, representatiu de les cases senyorials que es van edificar a la vila als segles XIX i XX, i fins ara estava ocupat només en part pel servei de consultori mèdic local, en planta baixa. Amb la reforma integral de l’edifici s’ha dignificat també l’espai exterior i s’ha garantit l’accessibilitat.

El projecte i la direcció d’obra l’han fet Taller 9s Arquitectes, format per Oriol Cusidó i Irene Marzo, que van guanyar el concurs d’idees el 2017, convocat pel Servei d’Equipaments i Espai Públic de la Diputació de Barcelona, amb una proposta que apostava pel disseny bioclimàtic i la construcció sostenible, amb unes instal·lacions eficients, de consum quasi zero. La intervenció ha comportat l'ampliació de l'edifici amb dos nous volums, el primer per allotjar l'entrada principal compartida amb el consultori a la planta baixa i, el segon, l’escala d'emergència.

La qualitat arquitectònica de la proposta va permetre que l’ajuntament de Sant Julià aconseguís un milió d’euros dels fons NextGenerationEU, en la convocatòria de la línia 1 del Programa de Impulso a la Rehabilitación de Edificios Públicos (PIREP local), en el marc del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència (PRTR) finançat per la Unió Europea, amb la sol·licitud més ben puntuada de Catalunya i la 4a de la convocatòria. Es valorava la millora de l’eficiència energètica; la sostenibilitat ambiental, amb una reducció de més del 30% del consum d’energia primària no renovable; l’accessibilitat; l’habitabilitat i la conservació dels edificis públics.

La biblioteca obrirà amb una col·lecció de més de 7.000 documents, que estarà organitzada en bona part en centres d’interès temàtics, de forma innovadora, a més de la tradicional classificació decimal universal. La biblioteca aspira a ser un nou punt de trobada i debat cultural en el que s'acullin la diversitat de perspectives de forma inclusiva i participativa. El tractament de la col·lecció vol donar especial rellevància els aspectes de participació comunitària i comunicació, de manera que la biblioteca pugui esdevenir motor de canvi i transformació social, agent democratitzador de la cultura, i pugui inspirar la col·laboració i la solidaritat.

Per altra banda, es preveu que pugui comptar properament amb el fons especials Francesc Orenes, de volums especialitzats en d’exlibris, i el fons Anton Carrera. Francesc Orenes i Navarro (1940-2022), ha estat un dels especialistes en exlibris més notables del país, tant per la seva faceta d’estudiós, com del punt de vista d’artista gràfic, i també en l’àmbit del col·leccionisme i la promoció d’aquest fenomen cultural. La col·lecció d’exlibris està composta per uns 20.000 exemplars i està destinada a l’Arxiu Comarcal d’Osona, mentre que un total aproximat de 530 volums s’incorporarien a la biblioteca. S’hi inclouen enciclopèdies especialitzades, estudis específics d’artistes exlibristes, estudis d’exlibris per temàtiques, catàlegs d’exposicions, i publicacions periòdiques, entre les quals, revistes especialitzades i butlletins d’entitats.

A més de l’accés a la col·lecció i el servei d’informació als usuaris, la biblioteca oferirà els serveis de préstec, préstec interbibliotecari, wi-fi, accés a internet i ofimàtica, impressió i escàner. Compta amb una sala polivalent on s’hi podran fer exposicions i activitats culturals i de lleure, i es preveu un programa de formació d’usuaris així com de visites escolars. Aquest equipament obrirà 31,5 hores setmanals: les tardes de dilluns a divendres, de 15:30h a 20:00h, i els matins de dimecres, dijous i dissabtes, de 10:00h a 13:00h.

_______________________________

P.S: El títol de l'apunt és gentilesa d'Enric Prat de la Riba, que en el seu discurs d'acceptació de la presidència de la Mancomunitat de Catalunya, pronunciat el 6 d'abril de 1914, va dir: «Que no hi hagi ni un sol Ajuntament de Catalunya que deixi de tenir, a part dels serveis de policia, la seva escola, la seva biblioteca, el seu telèfon i la seva carretera». Amén.

els tutorials de la biblioteca

 

 

un llibre en deu cobertes

 

Font: El País libros.

Nació digital

10|4|2022

El fenomen «Canto jo i la muntanya balla»: prop de 100.000 exemplars venuts i una vintena de traduccions a tot el món

Irene Solà (Malla, 1990) va guanyar el Premi Llibres Anagrama el 2019 amb Canto jo i la muntanya balla. Des que es va publicar, al maig de fa tres anys, ha estat cada setmana entre les deu novel·les més venudes en català de manera ininterrompuda. En aquest temps, la proposta literària ha fet ballar la narrativa catalana contemporània, acumulant premis i reconeixements i generant, fins i tot, una adaptació teatral. Fins ara, se n'han venut 66.000 exemplars en català (amb 15 edicions) i 23.000 en castellà (12 edicions), i una xifra similar en format digital i audiollibre. La novel·la ha estat traduïda a una vintena de llengües, entre les quals l'anglès, on s'ha editat fa tot just un mes.

[...] Actualment, a més del castellà, Canto jo i la muntanya balla es pot llegir a Itàlia (Blackie Edizioni), França (Seuil), Galícia (Kalandraka), els Estats Units (Graywolf), País Basc (Alberdania), Hongria (Magveto), Croàcia (Vukovic & Runjic), Macedònia del Nord (TRI), Sèrbia (Heliks), Regne Unit (Granta), Bulgària (Colibri), Turquia (Ketebe), Lituània (Alma Littera), Dinamarca (Aurora Boreal), Brasil (Mundareu), Països Baixos (Nobelman), Aràbia Saudita (Dar Athar), Alemanya (Trabantenverlag), Grècia (Ikaros), Corea del Sud (Adonis Books), Polònia (Czarne), Romania (Humanitas). 

a una llibreria de vic

«Llibreria de Vic. Un home de mitjana edat, aspecte de prejubilat, té aires d'etern estudiant i alhora de concursant tímid que participa en un programa de televisió com Pasapalabra. Fulleja llibres en català i en castellà. Agafa novel·les, assajos. Mira la tapa. Llegeix solapes. Al final agafa L'educació sentimental. Beneït sigui. Estic a punt d'aplaudir. Ara mateix li ha donat corda al vetust rellotge de la civilització occidental.»

Valentí Puig. Casa dividida. Dietari del 2022. Proa, 2023. P. 339.

 

la biblioteca de quimi portet

LLUCIA RAMIS
La biblioteca de Quimi Portet
La Vanguardia
20|3|2023

A Quimi Portet li agraden els mons ignots i els diaris d’exploradors. Per exemple, els del capità Cook, o els del doctor Livingstone, o els de Lewis i Clarke. Potser per això la seva biblioteca té un ordre dispers. Perquè cercar un llibre esdevé una aventura, en troba d’altres i diu que és com un misteri. Es reparteixen en tres prestatgeries, en una sala d’estar acollidora, on hi ha una cabina d’enregistrament semblant a un ascensor (assegura que és provisional), la taula de treball davant d’una finestra que dona al nucli antic de Vic, i vint-i-set guitarres que volen calor; les anteriors als seus 29 anys eren prestades. En va fer 65 a l’octubre. Viu aquí des de fa vint anys, i la primera llibreria –rere el televisor– fou obra d’una amiga arquitecta. Poc després, el fuster, en Garriga, en fabricà la principal, damunt la qual hi ha un dibuix emmarcat de Pilarín Bayés i una col·lecció de caganers. Quedà petita, i en va caldre una altra sota l’escala que duu a l’altell, on hi ha CD i més llibres, aquests de na Miu, “la meva senyora”; somriu en dir-li així.

 A la taula de centre, entre els sofàs i vora unes ulleres de muntura metàl·lica, hi ha Història de la música del segle XX (L’electrònica), de Pau Riba, i Periodisme de contacte, de Miquel Bonet; Portet i la cuinera Maria Nicolau acompanyaren l’autor durant la presentació, a la Foster&Wallace. Portet hi ha anat sovint. I a la Muntanya de Llibres, i a l’Anglada, a la plaça. I ha comprat a les llibreries de vell, a la Jaume Costa i a la paradeta Capdevila del mercat. Però darrerament llegeix al Kindle. Potser està mal vist; però, qui no té Spotify, que paga molt menys als músics? Calcula que deu haver comprat uns 1.200 e-books. És pràctic perquè així no desperta ningú a les cinc del matí, que és quan dedica dues hores o tres a la lectura dins del llit fins que es lleva.

Llegir l’abstrau de la cosa quotidiana. Comenta que, amb la quantitat d’informació i estímuls que ens embarguen, té quelcom de romàntic i trasnuitat. Si haguessin existit la Nintendo i la PlayStation a l’època d’El Último de la Fila, segurament durant les gires no hauria dedicat tantes hores dins la furgoneta a llegir. Hi descobrí un país. Llegia Josep Pla, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, Terenci Moix, Gabriel Ferrater, Montserrat Roig, que li signà un llibre; també Francesc Pujols, que no sempre entén i amb qui riu molt, i cita: “Pobre noi, una cosa tan trista com la vida i haver-se-la de guanyar”. Abans havia descobert la poesia surrealista, Breton, Kerouac, Ferlinghetti. I quan anava a l’escola, un amic de la universitat li recomanà Vercoquin et le Plancton, de Boris Vian.

A la prestatgeria principal hi ha llibres en francès (Rabelais, Proust), en anglès (Sharpe), en italià (Umberto Eco, Giovanni Verga), molts diccionaris. Li agraden les llengües. Ha intentat estudiar alemany un munt de vegades. La darrera, just abans de la pandèmia. Té un exlibris fet per un senyor napolità, i quaderns on hi deu haver cançons. Té mapes de quan viatjava amb moto i dues cintes dels Beatles; de petit es pensava que havien tret un disc titulat Part 2 perquè era el que corria per casa. Sí que estan localitzades les Obres completes de Santiago Rusiñol, sota l’escala. És el llibre que ha regalat més vegades als amics. L’exemplar que té ell, de l’editorial Selecta, es va publicar el 1956, i sembla dedicat per una vintena d’alumnes a un professor de nom il·legible. Li agrada deixar llibres i, com que viu envoltat de bones persones, sempre els hi tornen.

Diu que llegir dona valor a la memòria i l’enyorança, i quan ets jove trobes a faltar el futur. Per això, que li interessin els llibres d’aventures potser respon a una part enquistada de la infància, afegeix. També li agraden els astronautes, però els que viatjaven a la Lluna, no els que recorren la mateixa distància de Barcelona a Mallorca cap amunt. El seu gènere serien els viatges en el temps i El planeta dels simis, amb Charlton Heston; la ciència-ficció guanya amb la imatge. De sobte recorda un llibre del 1896 titulat In Abissinia. Alla Terra dei Gaia. L’autor, Gustavo Bianchi, anava enviant cartes de la seva expedició per l’Àfrica a la Societat Geogràfica de Milà. Fins que les cartes deixaren d’arribar. Segons les il·lustracions del llibre, una tribu se’l va cruspir. En mostrar-me’l, Portet exclama: “Flipamenta colossal”.