MIQUEL BONET
‘El joc del silenci’ i ‘Crispetes de matinada’: bones truites amb mals ous
Quadern | El País
18|7|2026
A casa hem decidit, d’un temps ençà, que més val fer la truita d’aubergínia amb quatre ous bons, de rovell color safrà, que amb sis de dolents, d’aquests que ponen gallines mecàniques nodrides amb subproductes de piscifactoria. Sabem, però, que aquest compromís qualitatiu no és majoritari i que moltes famílies s’estimen més tirar de la dotzena barata de supermercat, a dos euros i mig, que costa arribar a final de mes quan hi ha boques per alimentar.
Amb la literatura passa una cosa semblant. És bo que hi hagi al mercat productes de consum massiu, per a gent amb poques ganes d’invertir recursos (temps, perquè en diners costen el mateix) en novel·les ecològicament sostenibles. De tant en tant, per sortir del pas, no passa res per menjar malament. I aquí és quan entra el factor de la tècnica. Un bon coc o coquessa domèstic sap com treure partit d’uns ingredients de baixa qualitat, adotzenats, per construir elaboracions competents i, fins i tot, èxits de públic.
És la impressió que m’ha fet la lectura de dos dels darrers best-sellers de la literatura catalana: El joc del silenci de Gil Pratsobrerroca i Crispetes de matinada de Regina Rodríguez Sirvent. He acceptat el repte de llegir-los com una comesa patriòtica de servei públic, i perquè penso que una literatura popular amb capacitat de penetració és la base de la piràmide de tot sistema cultural homologable.
Les dues novel·les comparteixen, a banda d’haver venut milers d’exemplars (recordo que Joaquim M. Puyal, a les transmissions del Barça, sempre deia, amb un deix d’ironia amarga, que “l’èxit no es discuteix”), poques coses, si no és un clar biaix de confirmació: hom hi troba exactament el que s’espera. Comencem per El joc del silenci, un llibre avalat a la faixa promocional per Jordi Basté, amb tota la càrrega tràgica que això desprèn. La novel·la, per a sorpresa de ningú, està horriblement escrita. Ofèn amb una sintaxi d’estudiant d’ESO enganxat a un vàper, fa servir de manera insultant possessius i preposicions i mostra una precisió lèxica més que vacil·lant: preocupa que, en molts casos, l’autor no sàpiga què volen dir les paraules que fa servir.
Amb tot, això és relativament greu. Pitjor és que la trama sigui un refregit de temes i situacions vistes en telesèries de Netflix i que el desenvolupament de l’acció sigui un seguit de fets increïbles que no em veig amb cor de detallar per falta d’espai i per no reviure el ridícul. El lleu rerefons és la tesi infantiloide que no dir-se la veritat crea monstres i pot destruir una família. No hi ha res més. En un principi pots pensar en un retrat mig satíric d’uns personatges cretins, però, a poc a poc, la buidor novel·lística s’imposa. I no passaria res si l’esquematisme de profunditat psicològica d’aquests personatges anés a favor d’una tensió dramàtica sòlida, però tampoc és el cas.
Ara em direu: però no havies insinuat que El joc del silenci era una bona truita? I tindreu raó: malgrat la baixa qualitat dels ous usats, hi ha una perícia tècnica en la confecció del text que la converteix en un estirapàgines competent. La majoria de trucs són el vademècum del guionista, com un disseny calculat dels set-ups i els pay-offs o una gestió canònica del gir inesperat de guió i el cliffhanger. Tot plegat dona com a resultat la novel·la perfecta per a imbècils. I això no és res dolent. A mi, com al lector català mitjà, m’encanta què em tractin d’imbècil si és consentit. I el gran mèrit d’El joc del silenci és establir aquest pacte de manera honesta.
Crispetes de matinada és un best-seller que va per una altra banda. És evident que Rodríguez Sirvent té un estil literari, gosaria dir, fins i tot consolidat. El que les bibliotecàries i els editors llepats en diuen “una veu”, amb un treball sobre el llenguatge meritori. No es pot dir que sigui una mala novel·la. Ara bé, llegir el que l’autora fa amb aquesta veu també és una experiència lectora que es pot fer pesada i inclús desagradable. Sirvent domina el diàleg lleuger i és més o menys capaç de mantenir l’interès de la trama, tot i recórrer al tema suat de la jove que es vol fer escriptora. Però planteja un sistema narratiu senzillot i de profunditat limitada, una juxtaposició d’escenes quotidianes i d’anecdotari destinada a un públic concret de senyores que projecten nostàlgia sobre la vida despreocupada i frívola de la seva joventut.
A diferència d’El joc del silenci, on l’absència d’una veu narrativa singular fa que oblidis la novel·la al cap de mitja hora, la truita de Sirvent, tot i ben feta, pateix de tot el contrari: hi ha un excés d’estil i d’agradar-se a un mateix que converteix Crispetes de matinada en una cançó de Manel de 500 pàgines (quin malson). A les primeres cent pot ser que ja estiguis fastiguejat de tanta frescor, joie de vivre i problemes del Primer Món. Una verborrea vàcua que, fins i tot, pot fer que valoris més la concisió i l’anar per feina matusser de Pratsobrerroca.
