amunt i avall

the dramatist

The dramatist, Brigid Ganly, 1945.

en suspensió

 

Couple reading in the country (ca. 1939),  Dr. Paul Wolff.

no ho feu a casa

 

Sidi Larbi Cherkaoui, coreògraf, director del Ballet del Grand Théâtre de Genève. Apocrifu, 2007.

escriure al llit

Sergi Pàmies
Escriure al llit
La Vanguardia
1|12|2023

Sergio Lozano entrevista Víctor Manuel (La Vanguardia, abans-d'ahir), que actuarà al Liceu el 7 de desembre. El cantant explica que quan era jove escrivia cançons a qualsevol lloc, fins i tot al vàter. Ara, en canvi, s'ha tornat maniàtic i necessita una habitació "amb llum elèctrica, en un lloc fosc i sense finestres (...) Soc incapaç de mantenir la concentració si hi ha alguna cosa que em pugui distreure. Si hi ha una finestra, llum i alguna cosa, un arbre o el que sigui, no escric res". Les condicions idònies per a la creació són variades. Josep Maria Espinàs va escriure part de la seva obra en un bar de la Gran Via i han passat a la història els escriptors defensors del llit com a escenari ideal per a l'ofici. Mark Twain hi va traslladar la seva màquina d'escriure (mecànica, s'entén), igual que George Orwell, de qui s'explica que va acabar 1984 al llit, amb una febre de malalt gens imaginari. N'hi ha més: Edith Wharton, Truman Capote o Juan Carlos Onetti, que va sofisticar aquesta pràctica fins a patir, de tant recolzar-s'hi, una lesió al colze.

Al cinema i les sèries l'estereotip de ficció manté el tòpic de l'escriptor assegut, torturat, fumant i picant les tecles d'una màquina d'escriure (si l'argument és d'època) o enfrontat no ja al pànic del full en blanc, sinó de la pantalla amb la intermitència impacient del cursor. Els últims anys, la ficció audiovisual ha incorporat un nou estereotip, interpretat majoritàriament per dones joves. Amb una pretesa informalitat empoderada, l'argument les situa damunt de llits (en general desfets), dependents de l'ordinador portàtil i compaginant l'escriptura d'una novel·la o un guió amb posicions (cames creuades, estirades, incorporades) que transmeten la imatge de persones inquietes, intenses i, com un signe dels temps, neurastènicament joves. És un clixé, però també ho era el dels actors i les actrius fatalment fumadors que, a la millor època del cinema negre, van popularitzar el tabac com una forma de sofisticació contra la vulgaritat de l'existència. Veient com creix la població d'escriptores de ficció que acaben protagonitzant escenes d'escriptura amb ordinador portàtil damunt d'un llit desfet, sospito que l'interès és mostrar-les en roba interior i en un espai d'intimitat que propiciï canvis de roba sobtats (ancestrals, d'altra banda) que mantinguin l'atenció de l'espectador. El perill d'aquest clixé és transmetre el malentès que estirar-se damunt del llit en roba interior (i amb mitjons gruixuts de llana amb dibuixets infantils) és el millor camí per ser escriptor. No sé si l'eficàcia d'aquest mètode està demostrada científicament ni si s'inclou com a assignatura a les escoles d'escriptura. Com a deferència preventiva per a possibles lectors, potser seria bo que, a la coberta dels llibres, s'indiqués en quines condicions (verticals, horitzontals o hermètiques com les que fa servir Víctor Manuel) es va escriure.

missió impossible

 

CARLOTA GURT
Tria: llibre o hotel
Quadern | El País
15|7|2023

 

Odio les persones que han dissenyat els hotels on m’he allotjat aquest últim any. Les odio perquè no llegeixen. I em direu: cadascú que faci el que li roti. D’acord. Però si ets interiorista del sector hoteler, hauries de pensar en les necessitats dels hostes, per més que no siguin com tu.

A molts hotels, a la tauleta de nit hi ha una mena de quadre de comandament per governar els llums de l’habitació. No sé vosaltres, però jo amb més de dos interruptors em foto uns embolics que cada cop que he de tancar un llum em passo cinc minuts fent discoteca. Però el problema no és agafar un atac d’epilèpsia per l’efecte estereoscòpic, sinó que cap dels sis interruptors encén un llum decent per llegir. Sí que poden encendre una tènue llum d’un blau sideral sobre el capçal, la qual m’imagino que està pensada per crear un ambient lumínic òptim per mirar la tele (activitat que es nota que l’interiorista de torn practica de gust). Poden encendre també llums que pengen elegantment de fils invisibles i que només serveixen per veure el que hi ha sobre la tauleta.

A banda de tenir la certesa que l’interiorista no llegeix, tinc dues hipòtesis més. La primera: que l’interiorista no és l’únic que no llegeix, sinó que és una cosa general i que per això no tenen en compte els clients lectors, perquè són una minoria (igual que no tenen en compte els jugadors de mahjong i no disposen de taulers per jugar-hi). La segona: que potser saben que hi ha gent que llegeix, però no conceben que llegeixin estant de vacances, com si lectura i relax fossin incompatibles.

L’altre problema gros és ludicodecoratiu. Costa trobar hotels amb llibres disponibles per endur-te’ls a l’habitació (idea: tenir llibres de contes perquè el client no hagi de deixar una narració a mitges). I quan en tenen solen ser: a) llibres que els hostes han abandonat a l’hotel (ho sé per l’estranya barreja de llengües que hi regna; que els abandonin no és precisament garantia de qualitat literària), o b) llibres tronats sense gaire interès amb una mida de lletra il·legible (per entendre’ns, els que totes les àvies del país tenen a casa, amb especial menció dels llibres que regalava La Caixa). En resum, llibres que no fan venir llegidera.

Per últim, hi ha el drama que ens va arribant: els llibres falsos. És a dir, els hotels que, com el Seventy de Barcelona, llueixen un vestíbul amb parets folrades de llibres, o més aviat d’objectes que semblen llibres, perquè no ho són. Són una superfície encolada de lloms falsos, que tenen l’avantatge que és facilíssim treure’ls la pols. També hi ha les capses disfressades de llibres. El llibre d’attrezzo. Es veu que aquesta moda fa furor entre els decoradors (n’he llegit articles al New York Times i a l’Spectator).

Ja m’ho veig a venir: una habitació d’hotel decorada amb falsos llibres on serà impossible llegir un llibre autèntic estirada al llit. Quin naufragi, tot plegat.

bancs de paners

 

 

JÚLIA TRULLÀ

Madrid estrena 20 bancos en forma de libro para sentarse a leer

OndaCero
14|3|2023 

 

Madrid instala bancos con forma de libro para promover el gusto y la afición por la lectura bajo la campaña ‘Asienta la lectura-siéntate a leer’

El Ayuntamiento de Madrid, a través de las áreas de Cultura, Turismo y Deporte y de Economía, Innovación y Empleo, ha puesto en en marcha la campaña de promoción de la lectura ‘Asienta la lectura-siéntate a leer’ instalando, durante tres meses, 20 bancos en forma de libros repartidos por toda la capital. El objetivo de esta iniciativa es promover el gusto y la afición por la lectura en todos sus formatos.

Tomando como eje vertebrador la celebración del Día Internacional del Libro, que será el próximo 23 de abril, así como las Ferias de Madrid y del Libro Antiguo de Primavera, estos puntos de encuentro al aire libre que invitan a los ciudadanos a sentarse a leer durante unos minutos o a escuchar una lectura.

[...] 

Cada banco está dedicado a una obra de un autor diferente y están ubicados en localizaciones cercanas a librerías, donde poder adquirirlos, o bibliotecas municipales, donde poder leerlos de forma gratuita. Ambas se unen a esta iniciativa como agentes culturales que proporcionan lectura, con el objetivo de dinamizar la actividad de las bibliotecas municipales y las librerías de la ciudad, en especial las pequeñas de proximidad y especializadas. Mediante un código QR en cada uno de los bancos, se podrá navegar por la información sobre los equipamientos culturales y comerciales de la ciudad.

Los autores a los que están dedicadas las esculturas son: Javier Castillo, Santiago Díez, María Esclapez, Albert Espinosa, Arta Game, Juan Gómez Jurado, Francisco Ibáñez, Joana Marcus, Risto Mejide, Juan José Millás, Kate Morton, Ana Punset, Miriam Tirado, J.K. Rowling, Elísabet Benavent, Rosa Montero, Julia Navarro y Eloy Moreno, además de escritores clásicos como Emilia Pardo Bazán y Benito Pérez Galdós cuyos bancos se colocarán también en el paseo central de El Retiro durante la celebración de la Feria del Libro.

Aquí i aquí trobareu més bancs-llibre d'altres ciutats.

refomentar la lectura

QUIM MONZÓ
Refomentar la lectura
La Vanguardia
17|7|2021

A l’Ajuntament de Gijón, el grup municipal del PP ha demanat a l’equip de govern que instal·li, als carrers i les places de la ciutat, bancs amb forma de llibres oberts. No s’instal·larien a qualsevol lloc sinó en punts especialment triats: els més significatius de la ciutat.

L’objectiu d’aquesta simpàtica iniciativa és fomentar la lectura entre la ciutadania, que últimament no llegeix gaire, no sols a Gijón sinó arreu del planeta. I no sols això –fomentar la lectura– sinó, segons explica La Voz de Asturias, “contribuir a la difusió i coneixement de la figura i l’obra dels grans noms asturians de la novel·la, l’assaig, la narrativa curta, el teatre i la poesia”. Abans que els acusin d’apropiar-se d’idees alienes, el PP aclareix que s’han inspirat en la iniciativa londinenca Books about Town, que fa uns anys va impulsar la col·locació d’una cinquantena de bancs amb forma de llibres.

També hi ha bancs d’aquests a Istanbul i a Sofia. A mig món està de moda ara instal·lar bancs amb forma de llibres, uns bancs, per cert, on no t’hi pots asseure còmodament perquè contravenen la norma bàsica que va explicitar Bruno Munari: tot objecte ha de tenir un disseny que n’afavoreixi l’ús, sense filigranes suposadament enrotllades que el compliquin.

Al llarg de la meva ja dilatada vida he vist dotzenes d’idees destinades a promocionar la lectura, però cap de tan idiota com aquesta. ¿Algú es pensa que, per molt que els ciutadans sense interès per la lectura s’asseguin en bancs amb forma de llibre, correran immediatament cap a una llibreria o una biblioteca? No ha funcionat a Londres, ni a Istanbul ni a Sofia. No atabaleu ara, a més, els habitants de Gijón, que prou pena tenen de comprovar cada matí que, a la ciutat on va néixer, Natalia Estrada encara no té l’estàtua que es mereix. Arturo Fernández sí que en té, però a Oviedo, per a més inri.

 

Llegiu també  ----> Bancs (de paners).

 _________________

P.S.: La millor campanya de foment de la lectura que jo hagi vist mai. I resulta que també és asturiana. És (era, que la foto ja té uns quants dies) una parada del mercat d'El Fontán, a Oviedo, també. La foto és de Begoña Abad. 

 

ritual

Leer es un ritual que implica gestos, posturas, objetos, espacios, materiales, movimientos, modulaciones de luz. Para imaginar cómo leían nuestros antepasados necesitamos conocer, en cada época, esa red de circunstancias que rodean el íntimo ceremonial de entrar en un libro.

El manejo de un rollo no se parece al de un libro de páginas. Al abrir un rollo, los ojos encontraban una hilera de columnas de texto, una detrás de otra, de izquierda a derecha, en la cara interior del papiro. A medida que avanzaba, el lector iba desenroscándolo con la mano derecha para acceder al texto nuevo, mientras con la mano izquierda enrollaba las columnas ya leídas. Un movimiento pausado, rítmico, interiorizado; un baile lento. Al terminar de leerse, el libro quedaba enrollado al revés, desde el final hasta el principio, y la cortesía exigía rebobinarlo —como las cintas casetes— para el próximo lector. La cerámica, las esculturas y los relieves representan a hombres y mujeres, atrapados por la lectura, reproduciendo esos gestos. Están de pie, o sentados con el libro en el regazo. Tienen ocupadas las dos manos; no pueden desplegar el rollo con solo una. Sus posturas, actitudes y gestos son distintos de los nuestros y al mismo tiempo los recuerdan: la espalda se comba ligeramente, el cuerpo se agazapa sobre las palabras, el lector se ausenta de su mundo por un momento y emprende un viaje, transportado por el movimiento lateral de sus pupilas...

Irene Vallejo. El infinito en un junco. La invención de los libros en el mundo antiguo. 8a ed. Siruela, 2020. P. 58.

una embarassada que llegeix

EMPAR MOLINER
Una embarassada que llegeix
Arallegim
20|6|2020

A propòsit de la mort de l’escriptor Carlos Ruiz Zafón, la periodista Helena Garcia Melero, ahir, al seu programa de TV3, va explicar de manera molt espontània com s’havia llegit L’ombra del vent. Ho va fer a la taula del menjador, “com si estudiés”. Va dir: “Sempre llegeixes al llit, o al sofà, però jo estava embarassada de la meva primera filla, i a mi ningú m’havia explicat que, quan estàs embarassada, costa molt de llegir una obra gruixuda, de tapa dura”.

Em va encantar la imatge i l’explicació. Això que compartia la Melero és molt cert. Prenyada no pots llegir llibres gruixuts al llit, perquè, si pesen gaire, no te’ls pots posar al damunt del panxot, de la mateixa manera que no et pots tallar les ungles dels peus, perquè no te les veus. Però ella, tot i prenyada, no volia deixar de llegir i, per tant, es posava el llibre a la taula i s’hi asseia “com si estudiés”. Em va fer pensar molt en el quadre de Van Gogh La lectora de novel·la. Com la Melero, aquesta dona del quadre (busqueu-lo, sisplau) no està ajaçada, arraulida, sinó amb l’esquena dreta. En l’atmosfera de la pintura hi ha una intimitat que ens expulsa i ens omple d’enveja. M’agrada molt la mirada lectora del quadre, perquè em fa pensar en algú que –com jo– no hi veu de lluny i sí de prop. Acota el cap i alça la vista. Les mans, no gaire realistes, ens fan sentir tot, tot l’amor de la dona per l’obra d’art que té a les mans. Al darrere hi té una prestatgeria amb més llibres i una escala: és una biblioteca. Penses, veient-la, que ha agafat el llibre un moment, l’ha obert i s’hi ha quedat encantada. Em vaig imaginar el quadre aquest: la Melero embarassada llegint a la taula. I em va semblar una imatge meravellosa, per a alguna campanya d’aquestes que fan de vegades, que no serveixen per a res (no han de servir per a res) però que ens agraden tant, perquè no hi ha res més bonic que veure algú llegint amb delit, passant del món.

llegir al vàter

«Hay un asunto relacionado con la lectura de libros sobre el que, en mi opinión, merece la pena reflexionar, puesto que afecta a un hábito de práctica común y acerca del cual, hasta donde yo sé, se ha escrito poco. Me refiero a leer en el retrete. En mi juventud, en busca de un lugar reservado donde devorar los clásicos prohibidos, a veces recurría al retrete. Desde ese período juvenil, nunca he vuelto a leer allí. Si necesito paz y tranquilidad, agarro mi libro y me lo llevo al bosque. No conozco mejor lugar para leer un buen libro que el corazón de un bosque. A poder ser, junto a un arroyo.

Oigo de inmediato las objeciones: «¡Es que no todos tenemos esa suerte! Hemos de ir a trabajar, viajamos de un lado a otro en tranvías, autobuses, metros atiborrados; no tenemos ni un minuto para nosotros!»Yo también fui un «currante» hasta los treinta y tres años. Y fue en esa etapa primeriza cuando más leí. Siempre leía en circunstancias difíciles. Recuerdo que una vez me despidieron porque me pillaron leyendo a Nietzsche cuando tenía que corregir un catálogo de venta por correo, porque a eso me dedicaba entonces. Ahora que lo pienso, fue una suerte que me despidieran. ¿Acaso no ha tenido mucha más importancia en mi vida Nietzsche que el conocimiento del negocio de la venta por correo?

Durante cuatro años enteros, en mis idas y venidas a las oficinas de la Everlasting Portland Cement Co., leí los libros más sesudos. Leía de pie, apretujado entre viajeros como yo. Y durante aquellos viajes en la E1 no me limitaba a leer, llegaba a aprenderme de memoria largos fragmentos de aquellos libros tan, tan sesudos. Como mínimo, fue una práctica valiosa del arte de la concentración. En aquel trabajo solía quedarme hasta bien entrada la noche, a menudo sin haber comido y no porque quisiera aprovechar la hora del almuerzo para leer, sino porque no tenía con qué pagarme la comida. Por la tarde, en cuanto lograba zamparme algo, me largaba con mis amigos. Durante aquellos años, y muchos que vendrían después, no solía dormir más de cuatro o cinco horas por noche. Y sin embargo devoré un montón de lecturas. Además, repito, leí los libros que −al menos, para mí− resultaban más difíciles. No los fáciles. Nunca leía para matar el rato. Casi nunca leía en la cama, salvo que me encontrara mal o me diera por fingir una enfermedad para disfrutar de un corto asueto. Cuando miro hacia atrás me parece que siempre estaba leyendo en posturas incómodas. (Así es, según he descubierto, como escriben la mayoría de escritores y como pintan los pintores.) Pero la lectura lo impregnaba todo. La conclusión, si hace falta subrayarla, es que cuando me daba por leer lo hacía con toda la atención y ponía en el empeño todas mis facultades. Igual que si me daba por jugar.

De vez en cuando me iba por la tarde a leer a alguna biblioteca. Era como ocupar un asiento en el cielo. A menudo, al salir de la biblioteca me preguntaba: «¿Por qué no lo haces con más frecuencia?» La respuesta, claro, era que se me interponía la vida. A menudo hablamos de «la vida» cuando nos queremos referir al placer, o a cualquier distracción ligera.

Según he podido atisbar en las charlas con los amigos íntimos, la mayor parte del tiempo que dedican a leer en el retrete se ocupa en lecturas intrascendentes. Almanaques, revistas ilustradas, series, historias de detectives, thrillers, meros flecos de la literatura, eso es lo que la gente se lleva al cuarto de baño para leer. Según me cuentan, algunos incluso tienen allí una estantería. El material de lectura les espera allí, por así decirlo, como en la sala de espera del dentista. Me parece asombrosa la avidez con que la gente repasa el «material de lectura», que así lo llaman, amontonado en altas pilas en las salas de espera de los distintos profesionales. ¿Será para mantener alejado de su mente el suplicio que se les avecina? ¿Para compensar el tiempo perdido? ¿Para ponerse al día, como suelen decir, con los asuntos públicos? O sea, con la guerra, los accidentes, la guerra de nuevo, los desastres, más guerra, asesinatos, guerra otra vez, suicidios, de nuevo guerra, atracos a bancos, guerra y más guerra, fría o caliente. Sin ninguna duda, se trata de los mismos individuos que dejan la radio encendida la mayor parte del día y de la noche, los que van con la mayor frecuencia posible al cine −donde se renuevan las noticias, los asuntos públicos−, los que compran televisores a sus hijos. ¡Todo por el bien de la información! Y sin embargo, ¿aprenden algo que de verdad merezca la pena saberse sobre esos asuntos de tan terrible importancia, esas noticias que sacuden al mundo?

La gente podrá insistir en que devora los periódicos, o pega las orejas a la radio (a veces, ambas actividades a la vez) para estar al corriente de las cosas del mundo, pero se trata de un mero engaño. Lo cierto es que en cuanto esos lamentables individuos dejan de estar activos, en cuanto no están ocupados, toman conciencia de un vacío interior abrumador y mareante. Da lo mismo, francamente, la clase de paparrucha que los alimente, siempre y cuando les sirva para ahorrarles un enfrentamiento con ellos mismos. Meditar de verdad acerca de los asuntos del día, o incluso acerca de los problemas personales, es lo último que desea hacer un individuo normal.

Incluso en el retrete, donde no parecería demasiado necesario hacer ni pensar nada, donde al menos una vez al día uno puede estar a solas consigo mismo y donde lo que ha de ocurrir responde a un mero automatismo, incluso ese momento de bendición, porque se trata de una bendición por menor que parezca, debe romperse por medio de la concentración en el texto impreso. Cada uno, supongo, tendrá su material de lectura favorito para la intimidad del retrete. Hay quien se adentra en novelas largas, otros leerán tan sólo la basura más blandengue y ligera. Y otros, sin duda, se limitarán a pasar las páginas y soñar. Me pregunto qué soñará esa gente. ¿Qué matices tiñen sus sueños?...»

Henry Miller. Leer en el retrete. Traducció de Enrique de Hériz. Navona, 2014. P. 11-16.

*  *  *

Con su clásico afán provocativo, Henry Miller repasa ese hábito extraño, compulsivo y ya ni siquiera inconfesable, que todo lector febril ha practicado: leer en el retrete. En nuestra reverente adoración de la lectura, la llevamos con nosotros a lugares que no parecen aptos, precisamente, para la reverencia. Esa es la contradicción que atrae la mirada de francotirador de Miller. En un texto vitriólico, divertido y punzante, aprovecha para arremeter contra toda noción de la lectura que renuncie a la sagrada experiencia de la intensidad total. Y en páginas de una enorme belleza nos anima a perseverar en la busca del texto que todos anhelamos leer: aquel que un día escribimos en sueños y de inmediato olvidamos.

zona de confort

Font: Espai Joan Fuster de Sueca. 

________________________
P.S.: Hi ha vida més enllà de can Ikea.

#mejortumbao

Foto: Marull.

«Borges habla de todo». Ignacio Ramonet i Ramon Chao entrevisten Borges.

Triunfo, núm 792, 1|4|1978. Aquí, l'entrevista completa.

no ens hi veiem de cap ull

LLUÍS AMIGUET
La Contra | La Vanguardia
Donald R. Korb, optometrista; doctor honoris causa per la UPC
Tenim més miopia, perquè estem menys a l’aire lliure
22|5|2018

Edat? És irrellevant mentre m’apassioni el que faig. Vaig néixer a Boston. Tinc dona, fills i nets i tots miops: em permeten sentir-me un optometrista útil. He dedicat la meva vida a investigar la humitat a l’ull humà i la seva adaptació a les lents de contacte: han de ser com peixos en un llac

Per què piquen els ulls després de mirar la pantalla molta estona: és la llum blava?

En els nostres estudis la majoria dels individus afirmen que senten aquestes molèsties, però no hi ha evidència que la causa sigui la llum de les pantalles.

Llavors quin és el motiu?

Que no hi ha manera de concentrar-se en una pantalla si vas parpellejant. La picor és un símptoma de sequedat ocular causat per la falta del parpelleig natural. L’ull no s’humiteja prou. I milions de persones passen més de deu hores al dia davant pantalles.

Quin remei!
No totes aquestes hores són de feina.

Això també és veritat.
Així que per evitar les molèsties cal tornar a humitejar l’ull.

Vostè és expert en humitat ocular.

I recomano uns exercicis senzills per millorar la humectació, a més de descansos sistemàtics cada mitja hora.

I si ignorem la picor, què?

Doncs el que temo que passarà: que tindrem una pandèmia de sequedat ocular i que un 25% dels que avui estan més de deu hores al dia davant de pantalles patiran problemes oculars greus quan envelleixin. No podran fer una vida normal.

Per què cada vegada hi ha més miops?

Perquè ja des de petits fem servir més pantalles i estem menys temps a l’aire lliure.

La tecnologia ens fa mirar més de prop i menys de manera panoràmica?

Els estudis d’optometria als Estats Units demostren que els nens que passen almenys mig dia fora de casa tenen menys miopia. I que els defectes de visió estan augmentant per l’abús de les pantalles.

És un augment preocupant?

Els nens utilitzen les pantalles a una edat cada cop més primerenca, així que les miopies altes, de 5 o 6 diòptries, cada vegada són més freqüents i el risc per a la retina, més alt.

La miopia no té un factor genètic?

La genètica hi influeix. Sap per què en les tribus índies trobem tant d’astigmatisme: més que en els caucàsics?

Un defecte genètic?

En tenen més perquè es van exposar al reflex solar a la neu durant generacions.

I no tenien ulleres encara.

I, per no enlluernar-se amb tanta llum, miraven guenyos. Els seus ulls es van anar adaptant generació rere generació a l’excés de llum. De la mateixa manera, en altres ètnies que es dediquen a tasques a curta distància és més habitual trobar curts de vista. Jo tinc, a més, experiència familiar en l’assumpte.

Expliqui’ns-ho.

Sap què és un gran miop? La persona que ha de dormir amb les ulleres sota el coixí. El meu fill ho va aprendre quan se’ns va calar foc a casa i gairebé mor calcinat buscant-les.

M’alegro que es pogués escapar.

Però, des d’aleshores, sempre dorm amb les ulleres a l’abast de la mà. La meva família és genèticament miop. Cada generació té més diòptries.

I la gimnàstica ocular?

No és fàcil d’aplicar. La meva neta, per exemple, té vuit anys i l’estiu passat li vam detectar miopia: una diòptria.

No és gaire.

Però la meva dona, la seva àvia, és oftalmòloga i va planejar reeducar-la per corregir aquesta diòptria, perquè va pensar que si no, aniria a més.

Com?

Per començar, la va obligar a passar l’estiu amb nosaltres i la va sotmetre a vigilància estricta de la seva higiene ocular.

En què va consistir la teràpia?

Res de pantalles. Res d’iPhone ni tele; llibres, els imprescindibles a determinades hores. I li va corregir la postura al llegir i la llum.

La vigilava?

Li controlava els temps. La meva dona va tornar a fer-li un control dos mesos després i ja estava només a 0,25 i un mes més tard havia corregit el defecte del tot.

Una teràpia difícil d’aplicar als adults.

Aquesta mena de teràpies només les pots aplicar a una rata en una caixa, esclar. O a una criatura, com la meva neta, a qui pots controlar a tota hora pel seu propi bé.

I si l’adult té molta voluntat?

Si ets un creient capaç de fer els exercicis durant sis mesos de manera constant sense observar benefici immediat, llavors te’n pots beneficiar.

La llum de les pantalles treu la son?

Sembla que pot canviar els nostres ritmes circadians i causar insomni, però falten estudis empírics per demostrar-ho.

Quina llum és millor per llegir?
Recorda els llums de les biblioteques de tota la vida?

Els que hi ha a la taula de cada lector?

Sí, els de biblioteca antiga. Són els millors.

Per què?

Perquè si agafa la bombeta que il·lumina bé un llibre a una altura de 30 cm i l’eleva 30 cm més, perdrà la meitat de la llum; si la puja fins a un metre, només tindrà un quart d’aquella llum que tenia i, així, anirà perdent llum a mesura que l’eleva. I si la posa al sostre, potser obtindrà una centèsima de la llum que li donava al principi. 

Contra la picor d’ulls

Les pantalles ens exigeixen un nivell tan alt d’atenció ocular que amb prou feines ens permet parpellejar. Per això, els ulls deixen d’humectar-se, es ressequen i piquen. D’aquí la importància de fer pauses horàries i, millor encara, aquest exercici d’un minut que recomana el doctor Korb per compensar la sequedat causada per la falta de parpelleig: “Amb la delicadesa del primer petó, tanqueu els ulls. Així: sense fer pressió; mantingueu-los tancats comptant fins a cinc; obriu-los lentament i torneu a tancar-los amb suavitat, pressionant una mica fins a deixar-los mig aclucats un instant. Repetiu l’exercici un cop després de cada hora de feina a la pantalla. Veureu com disminueix la sensació de picor”.

zzz

Se queda dormida en la biblioteca y paraliza la red con cientos de memes

Anakaren Aguirre
Vanguardia|MX
25|8|2016

Una alumna de la Universidad de Queensland, Australia, se quedó dormida en la biblioteca, le tomaron foto y sus memes se volvieron virales

Seguramente este regreso a clases representó un cambio de rutina para algunos estudiantes y esta alumna de la Universidad de Queensland, Australia, no aguanto el ritmo del primer día y el sueño la venció en un sillón de la biblioteca.

La imagen fue compartida por sus compañeros de clase en el sitio Reddit, en donde los usuarios de las redes no perdieron la oportunidad de crearle memes.

La posición en la que se encontraba la joven, dejó al descubierto su flexibilidad para acomodarse en cualquier lado. La imagen quedó inmortalizada gracias a que los internautas hicieran uso del Photoshop y la pusieron en situaciones muy divertidas.

La inocente imagen de la joven ya se ha convertido en viral en todas las redes sociales del mundo.

Aquí en trobrareu més.

ergonomia

Bruno Munari.

zona zzz

Shapiro Undergraduate Library, Universitat de Michigan.

Segons els experts, que es diu en aquests casos, la millor manera de treure el màxim profit de les hores d'estudi de què hom disposa és concedir-se períodes de descans (10 minuts per cada 45 minuts de colzes, vindria a ser la recomanació), per tal de facilitar la recuperació de les neurones i, d'aquesta manera, mantenir la capacitat de concentració.

Total que per millorar el rendiment acadèmic dels seus estudiants, algunes universitats (estrangeres totes; no n'he trobat cap cas nostrat) han habilitat sales (fins i tot  dins de les biblioteques) equipades amb llitets de campanya, sofàs llit, màrfegues, coixins, etc., per practicar el noble art de la becaina, però entesa com un trencar el son i prou, res de migdiada de pijama i gibrelleta. D'altres universitats han optat pel descans individual, oferint als seus estudiants una mena de receptacles, futuristes de no dir, anomenats sleeping pods, ideals per als que són més de jeure sols. Amb música relaxant i massatge inclosos.

'Nap nook' de la University of East Anglia.

'Zzz zone', de la University of Manchester.

I, per acabar, ja no ve d'aquí, el complement ideal per mantenir-se totalment aïllat de l'exterior: aquest adorable coixí escafandre. 

Ostrich Pillow®.

·CSG implements first napping station in UGLi. The Michigan Daily.  

·Napping Around: Colleges Provide Campus Snooze Rooms. Time. 

·High-tech sleeping pods for 21st century Perth university library. Abc-Australian Broadcasting Corporation.

·T’adorms a classe? Les universitats hi posen remei. L'escorxador. Biblioteca del campus universitari de Manresa.

·University of Manchester unveils student sleeping pod. The Telegraph.

i tu on llegeixes?

#entrecassoles, d'Esther Suriñac,

guanyadora de la primera edició del concurs 'I tu...on llegeixes'.

El dijous 4 de juny, a les 18:30, s'inaugurarà l'exposició "I tu... on llegeixes" a la Llibreria Al·lots de Barcelona (carrer Consell de Cent 266). La mostra serà de les 12 imatges finalistes i la fotografia guanyadora que van ser seleccionades pel jurat del concurs.

Amb aquesta campanya s'ha visibilitzat la diversitat del fet lector. Hi han participat més d'un centenar de persones que han compartit les seves imatges llegint amb el hashtag #lecxit a Twitter, Instagram i Facebook.

Font: Lecxit.

bancs (de paners)

Gentilesa de la Montse Ribé, que n'ha tastats uns quants aquest estiu.

El passat mes de gener vam tenir notícia d'una iniciativa de The National Literacy Trust —Books about Town— que consistia en repartir pel centre de Londres uns bancs en forma de llibre, la decoració dels quals, inspirada, evidentment, en obres literàries, anava a càrrec d'artistes locals i d'alguns personatges famosos. Al final n'hi han col·locat 50 i el proper 7 d'octubre els subhastaran amb fins benèfics (to raise vital funds for our work to give disadvantaged children the literacy skills to succeed in life, diuen).

accessoris