bon nadal i tal i qual

 

el nadal a la literatura

 

Ciutat Maragda. 21/12/2024 Contes, poemes, novel·les o assajos que tematitzen el Nadal. Avui reunim textos de tota mena en un especial que invoca, entre d'altres, veus com ara Dickens, Quim Monzó, Víctor Català o Martí Sales. Amb les recomanacions de Jordi Puntí, Anna Ballbona, Paula Carreras, Xènia Dyakonova, Borja Bagunyà, Adolf Beltran i la nadala literària de "Llegir", una cançó-conte molt especial a càrrec del tàndem Uriol Gilibets i Eduard Gener.

 

bon nadal i tal i tal

 

pessebre napolità

 

EL DIARI DE LA DIBA

Can Serra exposa el pessebre napolità contemporani de Josep Massagué

10|12|2024

Amb motiu de les festes de Nadal, Can Serra, seu central de la Diputació de Barcelona, a la Rambla de Catalunya 126 de Barcelona, acollirà per segon any consecutiu, del 12 de desembre al 8 de gener, la mostra “Un pessebre napolità del segle XXI” de l’artista, figurinista i escenògraf, Josep Massagué.

[...] D’aquest pessebre napolità, cal destacar el treball excel·lent de la indumentària dels més de 80 personatges que hi apareixen. No els falta cap detall, tot confeccionat i cosit pel mateix autor.

L’artista ha volgut marcar la diferència entre els tradicionals pessebres napolitans dels segles XVI i XVIII i emmarcar les seves creacions en el segle XXI. En aquest sentit, utilitza materials i teixits actuals així com pintures i vernissos comercials per a crear noves tipologies de personatges que no existien en aquelles èpoques. D’aquesta llibertat i de la pròpia imaginació sorgeixen personatges com el “cantastorie”, la venedora de loteria, el venedor d’orxata, etc. Al darrera sempre hi ha la voluntat de respectar les formes, l’estètica i els acabats dels tradicionals pessebres napolitans...

Del 12 de desembre de 2024 al 8 de gener de 2025, amb entrada gratuïta.

Horari:  De dilluns a dissabte no festius de 10h a 20h. Diumenges de 10h a 14h. 

Lloc: Can Serra, seu central de la Diputació de Barcelona (Rambla de Catalunya, 126) de Barcelona.

ara ve nadal

JULIAN MARQUINA

Estación de tren deslumbra con su maravilloso árbol de Navidad inspirado en la literatura

13|12|2023

El árbol de Navidad de ‘St Pancras International’ no es solo un espectáculo navideño, sino una celebración de la literatura y la lectura. Este año, la estación de trenes londinense, ubicada al lado de la prestigiosa British Library, se ha asociado con Hatchards, la librería más antigua del Reino Unido, para crear una experiencia navideña única y memorable. 

Al entrar a la estación, las personas visitantes son recibidas por un impresionante árbol de 12 metros de altura. Sin embargo, este no es un árbol navideño común: posee una escalera de caracol y está adornado con más de 3.800 libros pintados a mano, distribuidos en 270 estantes. Incluye clásicos como «Cuento de Navidad» de Charles Dickens y «El León, la bruja y el armario» de C.S. Lewis, creando una fusión visual entre literatura y decoración navideña.

Una de las características más destacadas del árbol de Navidad son sus ocho acogedores rincones, ubicados en cada lado de su base octogonal. Aquí, todas las personas pueden deleitarse con fragmentos de audiolibros cortesía de Penguin Books. Estos espacios ofrecen una oportunidad única para que turistas, viajantes y curiosos se sumerjan en la magia de la Navidad y de la literatura, disfrutando de obras de autoras y autores renombrados como Beatrix Potter, Zadie Smith y muchos más...

els reis majos

Maqueta Estudi de Sam de Robotime per muntar una biblioteca en miniatura. Amb milers de detalls per gaudir muntant cadascuna de les peces i del resultat final. Maqueta a escala 1.24. Disposa d'il·luminació LED. Temps de muntatge: unes 20 hores.

Contingut: peces de la maqueta, cola, làtex, pinzell, pinces. No inclòs, necessari per al muntatge: tornavisos, tisores, agulla, 2 piles de botó de 3V (CR2032).

Edat recomanada: a partir de 14 anys.

Mides de la maqueta: 225 x 185 x 190 mm. Dimensions de la caixa: 317 x 203 x 51 mm.

Abacus. 44,95€.

ninou

bon nadal i tal i qual

Al V.P.J., allà on sigui ara

 

«Com cada any, per Nadal hi ha gent que se sent eufòrica i d'altra que es deprimeix. Com que aquí parlem de literatura, hem d'insistir que tant és sentir-se trist o alegre: l'important és l'estil.

Entre les històries tristes de Nadal, la meva preferida és el relat Els morts, de James Joyce, publicat el 1914 al recull Els dublinesos, i traduït per Joaquim Mallafrè el 1988. Els morts narra un àpat de Nadal que incorpora tots els elements que fan al cas: carn rostida, cançons, brindis... Després de sopar, Gabriel i la seva dona Gretta es dirigeixen a un hotel a passar la nit. Gabriel, que se sent feliç i excitat, tarda a adonar-se de la profunda tristesa que ha envaït la seva dona, la qual, després de sentir una vella cançó, s'ha vist soterrada per records que Gabriel ignora. Ja a l'habitació, Gretta li explica, somicant, la història de Michael Furey, un noi de disset anys que va morir per ella. Després s'estira al llit i s'adorm entre sanglots.

Gabriel s'adona de tres coses: una, fins ara Gretta no li havia revelat mai aquest fet que ella recorda com si acabés de passar; dues, ell mai no ha sentit un amor així per ningú; tres, el sopar, els brindis, la seva vida en general és d'una minuciosa ridiculesa si la compara amb la breu vida de Michael Furey: "Més valia passar a l'altre món decidits, en la plena glòria d'alguna passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l'edat".

Pocs temes hi ha més eficaços –i més difícils de tractar- que la conjunció entre amor i mort. Només les grans obres de la literatura universal poden aspirar a parlar-ne amb èxit: Tristany i Isolda, Romeu i Julieta, Werther... El 1987, John Huston va acomiadar-se del cinema amb una versió molt fidel d'aquest conte: Dubliners (The dead). En l'última escena, des de l'habitació de l'hotel, Gabriel mira com la neu va caient al carrer. Tots dos, James Joyce i John Huston, van saber transformar la malenconia en art: o bé morim en plenitud a la intempèrie, o bé envellim mentre veiem caure la neu de la finestra estant».

Vicenç Pagès Jordà. Michael Furey. A: Noms propis.

 

👉Play

cartes del pare noël

«Cada desembre els fills de J. R. R. Tolkien rebien un sobre amb un segell del Pol Nord. A dins hi havia una carta escrita a mà, amb una estranya lletra llarga i fina, i un dibuix preciós ple de colors o fet només amb quatre traços. Les cartes eren del Pare Noël. Els explicaven meravellosos contes sobre la vida al Pol Nord: com un dia que tots els rens es van escapar i van anar escampant els regals pertot arreu; com l'Ós Polar, un pocatraça, va escalar el Pol Nord, va caure sobre la teulada de cal Pare Noël i va anar a parar al menjador; com va partir la lluna en quatre i va fer que l'home que hi havia a dins caigués al jardí de darrere; o les guerres amb les empipadores hordes de gòblins, que vivien en unes coves que eren just sota de casa seva! A vegades és l'Ós Polar qui escriu quatre ratlles, i a vegades ho fa l'elf Ilbereth, amb la seva lletra elegant i fluida, per afegir més vida i humor a les narracions». [D'aquí]

 

J.R.R. Tolkien. Cartes del Pare Noël.
Traducció de Jordi Ferré Ibarz. Empúries, 2006.

bon nadal i tal i qual

nadal

1668

 Samuel Pepys. Diarios (1660-1669). Traducció de Norah Lacoste. 2a ed. Renacimiento, 2004.

nit de nadal

 

Miquel Barceló. Quaderns d'Àfrica. Galaxia Gutenberg, 2004.

dia dels reis

Gener, 6

Dia dels Reis. Recordo l'explicació exòtica d'un escriptor comunista barceloní que, de tornada d'un viatge a Moscou als anys vuitanta, va dir que havia tingut la mateixa sensació de quan va saber que els Reis eren els nostres pares. De forma ben característica, mai no ho ha escrit i continua escrivint en defensa d'allò que hauria pogut ser l'ideal comunista, i va a veure el subcomandante Marcos per oblidar-se que a casa té criada amb còfia. No sé com pot comparar-se la incapacitat intel·lectual d'assumir el fracàs del comunisme amb aquella frontera de la innocència que tocàvem amb les mans quan ens deien que la nit de Reis anava sufragada pel pressupost familiar. Potser sigui, de manera curiosa o perversa, un cas patològic de mala fe sartriana.

Valentí Puig. Cent dies del mil·lenni. Edicions 62, 2001. P. 31.

un altre nadal amb els morts

De la sèrie Michael Furey torna a casa per Nadal.

«Vam parlar durant una estona, i li vaig llegir el fragment més viu de la literatura, després de la Bíblia, que conec: «Els morts» de James Joyce.

Uns quants copets al vidre el van fer girar-se cap a la finestra. Havia començat a nevar altra vegada. Va observar entresonyat com els flocs, platejats i foscos, queien obliquament contra el llum. Havia arribat el moment que comencés el seu viatge cap a l'oest. Sí, els diaris tenien raó: la neu era general a tot Irlanda. Queia per tots els racons de la fosca plana central, pels turons sense arbres, queia suaument en el pantà d'Allen i, més a l'oest, queia amb suavitat en les ones fosques i turbulentes del Shannon. Queia, també, en tots el racons del cementiri solitari del pujol on hi havia enterrat en Michael Furey. Es posava en capes gruixudes sobre les creus tortes i les tombes, sobre les agulles de la portella de l'entrada, sobre els esbarzers nus. A poc a poc, la seva ànima s'embadalia amb el so de la neu que queia dèbilment per l'univers i que queia, dèbil, com el descens de llur últim final, sobre tots els vius i tots els morts.

El vaig llegir per consolar-me a mi tant com per consolar-la a ella, i la bellesa de la llengua ens va calmar i encisar a totes dues, aquella nit de Nadal a la nostra secció de la clínica.»

Carson McCullers. «Una nit de Nadal a la clínica». A: Entre la solitud i el somni. Notes sobre literatura, memòria i identitat. Traducció d'Alba Dedeu. L'altra, 2017. P. 27.

la bibliotecària els desitja bones festes

la primera nadala

LARA GÓMEZ RUIZ

Londres exhibe la primera tarjeta de Navidad del mundo

La Vanguardia
21|11|2019

El museo Charles Dickens de Londres ha inaugurado este miércoles la muestra Beautiful Books: Dickens and the Business of Christmas, en la que se exhibe la primera tarjeta de Navidad impresa del mundo.

Escribir cartas a los seres queridos en fechas tan señaladas ha sido algo habitual a lo largo de los siglos. Sin embargo, no siempre han existido lo que hoy en día conocemos como christmas, las famosas postales navideñas con un mensaje genérico, que sirven tanto para familiares como para compañeros de trabajo, y que evitan el tener que enviar decenas de cartas personalizadas.

La primera de esas tarjetas se imprimió en 1843, el mismo año en el que Dickens publicaba A Christmas Carol, con el mítico Ebenezer Scrooge como protagonista. Su creador fue Henry Cole, un funcionario inglés con muchos amigos en la élite victoriana. Lejos de lo que pudiera parecer, el hecho de tener amistades preocupaba a Cole, pues no veía el modo de que escribir tantas felicitaciones y que llegaran todas ellas antes de Navidad.

Pasó bastante tiempo ideando una solución, hasta que finalmente dio con ella. Le pidió a su amigo J.C Horsley que dibujara una escena familiar típica de estas fiestas y que pusiera un mensaje genérico. El pintor aceptó la petición y escribió: “Feliz Navidad y feliz Año Nuevo”. También tuvo el detalle de incluir una línea en blanco con un “De:” y otra con un “Para:”. Esto sería lo único que Cole tendría que escribir a mano y no le llevaría más que unos minutos. Acababa de nacer la famosa tarjeta de Navidad.

Pero la cosa no acabó aquí. Viendo lo práctico que resultaba el nuevo invento, decidieron hacer negocio. Hicieron nada menos que mil copias, que vendieron a un chelín cada una. Fue un éxito. A día de hoy, de esas impresiones sólo han sobrevivido 21. Una de ellas ha sido prestada al museo londinense para esta exposición y se exhibirá junto a la tarjeta original de Cole.

La curadora del Dickens Museum, Louisa Price, ha asegurado a la prensa que 1843 “fue un año realmente importante para el desarrollo de la Navidad moderna. La tarjeta de Navidad es parte de nuestras vidas hoy. Y A Christmas Carol es una historia importantes que releemos todos los años en Navidad”.

nadala cafre

michael furey torna a casa per nadal (george steiner llegeix «els morts» de joyce)

«S'acostaven els exàmens. En una de les assignatures de literatura nord-americana, les lectures del curs incloïen La copa daurada, de Henry James. Aquesta novel·la és una paràbola una mica recarregada i intricada que uns quants companys trobaven un os dur de rosegar. Que podia ajudar-los? Em va semblar que sí, i una dotzena si fa no fa de companys vam reunir-nos a la cuina d'una de les cases per a veterans i estudiants casats que dona al carrer 63. ¿Havien observat, entre d'altres coses, que el nom d'un dels personatges, Fanny Assingham, combinava, a grans trets, inversemblantment enmig d'aquell petit-point i obliqüitat jamesiana, tres denominacions del darrere? Mai no oblidaré el silenci sobtat que va fer-se a l'habitació, el respecte a les cares d'homes molt més adults, molt més familiaritzats amb la vida que jo.

No gaire després, un altre grup va venir a la meva habitació. Van posar-se per les lliteres i per terra. ¿Podia ajudar-los respecte al conte «Els morts» de Joyce? Hi ha poques ficcions curtes tan plenes de multiplicitats, tan entreteixides amb les tensions d'històries recordades i amb una revelació tan gradual de les intencions. Pocs relats en què sigui impossible ometre una frase sense perjudicar la intel·ligència, la forma dominant del conjunt. Vaig trobar-me a mi mateix dirigint un seminari extraoficial en plena nit, amb uns oients atents i concentrats, llegint amb ells i per a ells. Vaig entreveure'ls prenent notes, subratllant i omplint els marges del seu text. Vaig parlar de la musicalitat total de la història. Les cançons i els títols de cançons són tan importants a «Els morts» com a Nit de reis o Finnegans Wake. Vaig llegir-ne el final en veu alta.

Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia en cada part de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aiguamolls d'Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l'oneig negrós amotinat del Shannon. Queia, també, en cada part del fossar solitari al turó on el Michael Furey era enterrat. N'hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s'esvaní a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l'univers i en calmada caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt tots els vius i els morts.

¿S'havien fixat en l'antiga figura retòrica (el seu nom grec era...) segons la qual «queia flonjament» (falling softly) es modula en «flonja caiguda» (softly falling) per preludiar el moviment de «caure la neu calmosament» (falling faintly) a «en calmada caiguda» (faintly falling)? ¿O les sibilants del son que s'acosta en aquell «la seva ànima s'esvaní» (soul swooning slowly)? Eren un subratllat equivalent aquelles «llances» (spears) i «bardisses» (thorns), símbols de la passió de Crist en un altre turó, feia molt de temps. Però s'havia fet tard i l'aire de l'habitació ja estava molt viciat. Vaig intentar reprimir unes llàgrimes absurdes. Fins que vaig veure'n en algunes d'aquelles cares sense afaitar. Vaig saber llavors que podia convidar els altres a entrar al significat. Va ser un descobriment decisiu. Des d'aquella nit les sirenes de l'ensenyament i la interpretació no han deixat de cantar-me.»

George Steiner. Errata. Una vida a examen. Traducció d'Albert Mestres. Arcàdia, 2018. P. 72-74.

bon nadal i tal i qual (reemissió)

«Com cada any, per Nadal hi ha gent que se sent eufòrica i d'altra que es deprimeix. Com que aquí parlem de literatura, hem d'insistir que tant és sentir-se trist o alegre: l'important és l'estil.

Entre les històries tristes de Nadal, la meva preferida és el relat Els morts, de James Joyce, publicat el 1914 al recull Els dublinesos, i traduït per Joaquim Mallafrè el 1988. Els morts narra un àpat de Nadal que incorpora tots els elements que fan al cas: carn rostida, cançons, brindis... Després de sopar, Gabriel i la seva dona Gretta es dirigeixen a un hotel a passar la nit. Gabriel, que se sent feliç i excitat, tarda a adonar-se de la profunda tristesa que ha envaït la seva dona, la qual, després de sentir una vella cançó, s'ha vist soterrada per records que Gabriel ignora. Ja a l'habitació, Gretta li explica, somicant, la història de Michael Furey, un noi de disset anys que va morir per ella. Després s'estira al llit i s'adorm entre sanglots.

Gabriel s'adona de tres coses: una, fins ara Gretta no li havia revelat mai aquest fet que ella recorda com si acabés de passar; dues, ell mai no ha sentit un amor així per ningú; tres, el sopar, els brindis, la seva vida en general és d'una minuciosa ridiculesa si la compara amb la breu vida de Michael Furey: "Més valia passar a l'altre món decidits, en la plena glòria d'alguna passió, que apagar-se i pansir-se tristament amb l'edat".

Pocs temes hi ha més eficaços –i més difícils de tractar- que la conjunció entre amor i mort. Només les grans obres de la literatura universal poden aspirar a parlar-ne amb èxit:Tristany i Isolda, Romeu i Julieta, Werther... El 1987, John Huston va acomiadar-se del cinema amb una versió molt fidel d'aquest conte: Dubliners (The dead). En l'última escena, des de l'habitació de l'hotel, Gabriel mira com la neu va caient al carrer. Tots dos, James Joyce i John Huston, van saber transformar la malenconia en art: o bé morim en plenitud a la intempèrie, o bé envellim mentre veiem caure la neu de la finestra estant».

Vicenç Pagès Jordà. Michael Furey. A: Noms propis.

els pares no existeixen

«Recordava el meu passat i com aquell parany dels adults havia estat durant anys per a mi una autèntica delícia. M'ho empassava tant i d'una manera tan ingènua que l'única vegada en la vida que havia arribat a les mans amb algú havia sigut precisament per defensar l'honor embrutat de Ses Majestats orientals. Jo tenia set anys i per l'escola, fèiem segon de primària, va començar a circular el rumor que els regals dels Reis Mags els compraven els pares i ens els amagaven fins al dia en què apareixien al balcó de casa de manera miraculosa.

[...] De la meua ment infantil se'n va escapar un colp de puny que va anar a parar a la galta del nen que proferia aquelles badomies en l'esplai. Un colp de puny quixotesc i completament suïcida ja que jo era un xiquet amb ulleres de miopia ja pronunciada i probablement el més menut de tota la classe, o almenys molt més menut que aquest Mario maleït que va respondre amb un altre colp de puny dirigit cap a la meua inoperància de xiquet bo. [...] La baralla va concloure quan va arribar un mestre, per descomptat va haver de fer-se valer entre el cercle de xiquets que encoratjaven Mario a deixar-me nafrat. ¿Qué ha pasado?, va dir amb urgència i veu alta. Ha dicho que los Reyes son los padres, vaig dir jo ple de candor i de sang. I recorde que el mestre no va poder contenir el somriure, malgrat la sang vessada.

[...] Però la cosa no va quedar en allò. Dos anys després, per sort ja en un altre col·legi, jo era l'únic xiquet de la classe que no sabia que els Reis eren un frau social en tota regla. [...] Durant la vesprada del dia cinc de gener pujava amb la meua tia Elena al colomer que hi havia sobre la teulada de la casa de la meua àvia i d'on la vista del poble era del tot privilegiada.

[...] La comitiva emergia de la frontera nítida que marcava l'última llum del poble, apareguda de la foscor com en un somni infantil. [...] La casa de l'àvia, on rebíem els nostres regals, era la darrera casa del trajecte per on passava el seguici reial. Aquell any, envoltat d'alguns amics que no volien perdre's la meua ignorància, el rei Gaspar, després d'empassar-se quasi una botella de ginebra sencera per combatre la gelor de gener, va caure del cavall davant els nostres nassos al·lucinats. La meua germana va quedar tartamuda de la impressió durant tres mesos i a mi se'm van endur a dins perquè la meua fantasia no tinguera un final tan etílic. Vaig rebre els obsequis sense reparar en res, estava clar que no anava per a detectiu.

El final d'aquesta història va esdevenir exactament el 22 de setembre de 1980. No és que em va marcar de tal manera el descobriment que la data haja quedat enregistrada amb foc al meu cervell de circumvolucions innocents, és que va ser el dia en el qual Iraq va envair Iran i es va iniciar la guerra entre els dos països. El noticiari de la televisió de les tres de la vesprada, ho recorde perfectament, va obrir amb el titular de l'esclat d'aquella disputa. Jo vaig sentir molt clarament com el presentador es referia al conflicte com a un conflicte a l'Orient Mitjà. Oriente Medio a mi em sonava de seguida als Mags i, si al país dels Mags estaven en guerra, en quin cap entra que poguera ningú fer tot el camí que hi ha fins a Europa i arribar en condicions ací a regalar-nos un fum de coses? Als seus carrers estaven matant-se, això jo ho comprenia perfectament als deu anys. Aquest any no hi haurà Reis, vaig dir amb el rostre compungit mentre dinàvem. Els meus pares van intercanviar un esguard que era també un esglai i amb un colp destre i mortal la meua mare em va dir que tots els regals els havien comprat ella i el pare. Ella i el pare...A partir d'aqueix dia m'interessa la política...»

Joan Benesiu. Gegants de gel. 2a ed. Edicions del Periscopi, 2015. P. 139-143.

*  *  *

Els pares no existeixen. Catorze. 19|12|2016.