no llegeixo gens, a l'estiu

 

No llegeixo gens, a l'estiu. I encara menys quan faig vacances. No sempre ha estat així, al contrari, tinc record d'enormes totxos empassats amb fruïció al pic de la canícula. Però, de fa uns anys, això ha canviat radicalment. No és que em preocupi, les coses van com van, diguem-ne que el fet m'intriga. Ben mirat, no deixa de tenir la seva conya que justament quan disposo de més temps per dedicar a la lectura, sigui l'última cosa que em vingui de gust fer. I que la meva vaga de llibres estival coincideixi amb l'època en què la majoria de la gent que inclou en el curriculum allò de llegir i escoltar música intensifiqui la seva activitat lectora, fa que el fenomen sigui encara més curiós. Tothom carretejant llibres per llocs insòlits i jo lleugera d'equipatge, com una no-lectora qualsevol. Amb la lectura i l'estiu passa una mica com amb Sant Jordi, que és més festa per als que no compren mai cap llibre, se m'acut ara.

He estat rumiant intensament en això meu de no llegir a l'estiu, però encara no he arribat a cap conclusió definitiva, només tinc unes quantes hipòtesi: 

1. Com que em passo la resta de l'any, sobretot l'hivern, rere les ulleres del serca, llibre va, llibre ve, que ja tinc ulls de talp, santa Llúcia em conservi la vista, doncs re, que en fer-se llargs els dies, el que vull, el que em cal, és sortir de la cova, que em toqui l'aire. 

2. Inconvenients de la feina. Soc bibliotecària i, per tant, estic (comprensiblement) fins al monyo de llibres i de biblioteques. Mantingueu-los allunyats de mi, quan faig vacances, gràcies. 

3. M'he fet gran, per no dir vella, i m'estic carregant de (encara més) manies. 

Unes proposicions més que acceptables, no m'ho negareu pas.

En fi, sigui com sigui, el cas és que assumir aquesta nova situació no em suposa cap problema, tret de quan em reincorporo al taulell, és clar. Més d'hora que tard m'haig d'enfrontar a un lector-de-tot-l'any que, després d'intercanviar les pertinents informacions sobre les vacances, destinació, si han anat bé o ha sorgit algun entrebanc, etcètera, em pregunta què he llegit aquest estiu. Res. Ben res. Torno neta de tinta, dic. De vegades, s'alça alguna cella, en senyal de sorpresa. Representa que si ets bibliotecària no pares mai de llegir, és el que s'espera de tu, una mica com allò del valor i els militars¹. Si hi ha franquesa (i el lector en qüestió em cau bé), li acabo explicant el fenomen. Si no, parlo del temps, com tothom, o de llibres llegits la tardor passada o fa mil anys, pots comptar.

Finalment, i dispenseu la marrada, arribem al quid de la qüestió, que no era, encara que ho sembli, parlar de mi, que també, salta a la vista. De fet, el que realment volia, quan he començat a teclejar, era demanar-vos, primer de tot, si sou de la mena de gent que també llegeix a l'estiu, i en segon lloc, si la resposta fos afirmativa, és clar, apel·lar a la vostra gentilesa i generositat i mirar d'aconseguir que ens expliquéssiu amb quins llibres heu passat la calor, etcètera i gràcies.

_________________

¹ Una altra cosa que s'espera dels bibliotecaris, quan fan vacances, és que visitin les biblioteques del lloc on les passen. En això torno a decebre estrepitosament l'interlocutor, declarant-me més partidària del turisme de bars o de cementiris.

no llegeixo gens, a l'estiu

No llegeixo gens, a l'estiu. I encara menys quan faig vacances. No sempre ha estat així, al contrari, tinc record d'enormes totxos empassats amb fruïció al pic de la canícula. Però, de fa uns anys, això ha canviat radicalment. No és que em preocupi, les coses van com van, diguem que el fet m'intriga. Ben mirat, no deixa de tenir la seva conya que justament quan disposo de més temps per dedicar a la lectura, sigui l'última cosa que em vingui de gust fer. I que la meva vaga de llibres estival coincideixi amb l'època en què la majoria de la gent que inclou en el curriculum allò de llegir i escoltar música intensifiqui la seva activitat lectora, fa que el fenomen sigui encara més curiós. Tothom carretejant llibres per llocs insòlits i jo lleugera d'equipatge, com una no-lectora qualsevol. Amb la lectura i l'estiu passa una mica com amb Sant Jordi, que és més festa per als que no compren mai cap llibre, se m'acut ara.

He estat rumiant intensament en això meu de no llegir a l'estiu, però encara no he arribat a cap conclusió definitiva, només tinc unes quantes hipòtesis: 

1. Com que em passo la resta de l'any, sobretot l'hivern, rere les ulleres del serca, llibre va, llibre ve, que ja tinc ulls de talp, santa Llúcia em conservi la vista, doncs re, que en fer-se llargs els dies, el que vull, el que em cal, és sortir de la cova, que em toqui l'aire. 

2. Inconvenients de la feina. Soc bibliotecària i, per tant, estic (comprensiblement) fins al monyo de llibres i de biblioteques. Mantingueu-los allunyats de mi, quan faig vacances, gràcies. 

3. M'he fet gran, per no dir vella, i m'estic carregant de (encara més) manies. 

Unes proposicions més que acceptables, no m'ho negareu pas.

En fi, sigui com sigui, el cas és que assumir aquesta nova situació no em suposa cap problema, tret de quan em reincorporo al taulell, és clar. Més d'hora que tard m'haig d'enfrontar a un lector-de-tot-l'any que, després d'intercanviar les pertinents informacions sobre les vacances, destinació, si han anat bé o ha sorgit algun entrebanc, etcètera, em pregunta què he llegit aquest estiu. Res. Ben res. Torno neta de tinta, dic. De vegades, s'alça alguna cella, en senyal de sorpresa. Representa que si ets bibliotecària no pares mai de llegir, és el que s'espera de tu, una mica com allò del valor i els militars¹. Si hi ha franquesa (i el lector en qüestió em cau bé), li acabo explicant el fenomen. Si no, parlo del temps, com tothom, o de llibres llegits la tardor passada o fa mil anys, pots comptar.

Avui fa una setmana que he tornat a la feina i ja m'han fet la pregunta. Me la va formular (dijous passat, a peu de taulell) la M. Àngels, lectora voraç i de morro fi. Finíssim. Com que hi tinc franquesa (i em cau bé), li vaig explicar (per sobre) el meu problema estival amb la lectura. Ella, que a l'estiu encara llegeix més que de costum, em va parlar, entusiasmada, de dos llibres de la seva collita d'enguany. Ara us els ensenyaré. 

Finalment, i dispenseu la marrada, arribem al quid de la qüestió, que no era, encara que ho sembli, parlar de mi, que també, salta a la vista. De fet, el que realment volia, quan he començat a teclejar, era demanar-vos, primer de tot, si sou, com la M. Àngels, de la mena de gent que també llegeix a l'estiu, i en segon lloc, si la resposta fos afirmativa, és clar, apel·lar a la vostra gentilesa i generositat i mirar d'aconseguir que ens expliquéssiu amb quins llibres heu passat la calor, etcètera i gràcies.

_________________

¹ Una altra cosa que s'espera dels bibliotecaris, quan fan vacances, és que visitin les biblioteques del lloc on les passen. En això torno a decebre estrepitosament l'interlocutor, declarant-me més partidària del turisme de bars o de cementiris.

Els llibres recomanats per la M. Àngels 

 

Juliol de 1949. Un home amb una afecció hepàtica greu ingressa en un hospital de Roma. L’hi han dut uns monjos i s’hi registra amb el nom de Reinhardt, una identitat falsa. El visiten un bisbe, un metge i una dama prussiana. El pacient mor i la dama prussiana envia una carta a la família. El veritable nom del malalt misteriós és Otto Wächter, i la carta arribarà a la seva dona, la Charlotte, i després passarà als seus fills. És el fill petit, en Horst, qui dirà anys després a l’autor d’aquest llibre que no és cert que el seu pare morís d’una malaltia.

Què és veritat? I sobretot: qui era Otto Wächter? A Ruta d’escapada, Philippe Sands reconstrueix la vida d’aquest individu que va estudiar dret a Viena i després se’n va anar a Berlín per tornar­-ne convertit en un jerarca nazi i destituir els professors jueus que havia tingut a la universitat. Durant la Segona Guerra Mundial, va ser destinat a Cracòvia; allà la seva firma surt als documents que van dur milers de persones a la mort. I per què va anar a parar a Roma? Provava de fugir cap a l’Amèrica del Sud, protegit per membres del Vaticà.

Amb el tremp narratiu de la millor novel·la d’espies, Sands explora els motius que duen alguns homes a cometre actes inhumans mentre ens submergeix en el passat convuls d’Europa i en la història d’una família incapaç de reconèixer els pecats del pare. 

 

 * * *

Proyectada por el visionario arquitecto Borís Iofán e inaugurada en 1931, la Casa del Gobierno es un colosal edificio de más de quinientos apartamentos que se alza en la orilla del río Moscova, delante del Kremlin, destinado en origen a alojar a los principales dirigentes e intelectuales soviéticos y a sus familias.

Yuri Slezkine rastrea la historia de los devotos e ideólogos de la causa bolchevique que gobernaron la URSS y terminaron convirtiéndose en víctimas de las purgas estalinistas. Un texto que combina hábilmente biografía, crítica literaria e historia con las fascinantes teorías sobre las revoluciones, las profecías milenaristas y las utopías. El resultado es el relato, en la tradición de Guerra y paz, Vida y destino y Archipiélago Gulag, de los avatares de los inquilinos de un edificio que, como la propia Unión Soviética, fue un inquietante experimento humano y terminó habitado por los fantasmas de los desaparecidos que, pese a los empeños del régimen, jamás cayeron en el olvido.

què llegim?

Avui no cal gaire retòrica, aquí dalt. Del que es tracta és que ens expliqueu, al pis dels comentaris, amb quines lectures esteu passant el confinament. És per a una amiga. Gràcies.

la lectura inhumana

IGNACIO OROVIO
La lectura inhumana
La Vanguardia
16|2|2020

Deixeu immediatament la lectura d’aquesta columna i invertiu en una altra cosa els tres minuts que us suposarà si: no teniu fills; voteu Vox; Trump us cau simpàtic; us importa un rave la cultura o la incultura o, una mica més enllà, la civilització i el progrés.

Continueu, per contra, si us voleu estalviar la lectura d’un llibre. O sortir a comprar-lo.

L’editorial Deusto, del grup Planeta, acaba de publicar Lector, vuelve a casa, de la directora del centre per a la dislèxia, estudiants diversos i justícia social de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles, Maryanne Wolf. No és cap al·legat a favor del llibre tradicional i contra internet, les pantalles, els videojocs, tot va fatal. No.

Fa dècades que Wolf analitza els processos i beneficis de la lectura i en aquest llibre ofereix una tesi de partida (i d’una obvietat) formidable: la lectura és antinatural. L’ésser humà ve de sèrie amb diverses habilitats (vista, oïda, olfacte, tacte) entre les quals no hi ha la lectura. L’ésser humà llegeix des de fa només uns sis mil anys, tot just un instant si tenim en compte el temps global de la nostra existència. El sapiens, però, té una eina excepcional: el cervell. Un aparell capaç no només d’adaptar-se a tota classe de situacions sinó de reciclar els seus components en desús.

I aquí la tesi de Wolf gira una altra cantonada: arrasats per l’onada digital, estem abandonant el que bateja com a “lectura profunda”, i el que ve al darrere pot ser que sigui un virus silenciós i devastador. Insisteixo que no es tracta de l’al·legat antipantalla d’una rata de biblioteca. Al revés. Es tracta d’afrontar aquest canvi cultural analitzant-ne i almenys anticipant-ne les conseqüències. Per sort, i contra el que ha passat en altres revolucions culturals, les eines de diagnòstic existeixen. Wolf les compendia en aquest llibre.

És paradoxal que la destrucció de la nostra capacitat d’atenció, l’enemic principal de la lectura profunda, té, aquesta sí, una base genètica. Durant milions d’anys hem necessitat el “biaix de novetat” perquè un tigre no ens caigués a sobre. Havíem d’estar atents a qualsevol moviment. Això és avui la cultura digital. Un continu de novetat, estímuls i premis.

Com alerta Wolf, no és només el que deixem de fer, sinó com tot això ja està alterant estructuralment els nostres cervells.

Un dels estudis al·lucinants que cita exposa com quan llegeixes que Anna Karénina salta a les vies del tren les àrees cerebrals que s’activen són les del moviment –per més al sofà que estiguis– i les del patiment per la fugida. De manera que la lectura profunda no ens nodreix només de vivències o cultura, sinó que és la primera eina per a virtuts com l’empatia –la comprensió més profunda de l’altre, una habilitat clau en un món en què la connexió entre diferents cultures és cada vegada més gran–, per a l’anàlisi crítica de la realitat i per a l’elaboració d’idees complexes. Entre d’altres.

Són 252 pàgines. Unes quatre hores i mitja, més o menys. Més el que invertiu subratllant.

els camins de la lectura

Perquè l'argument de l'Odissea no és gaire extens. Un home és absent fa molts anys. Posidó l'aguaita contínuament i ell és tot sol; per altra banda els afers de casa seva van de tal manera que els seus béns són consumits per uns pretendents i el seu fill es veu voltat de paranys; ell després de molts tràngols arriba, es dóna a conèixer a algunes persones, ataca els pretendents, ell es salva i destrueix els seus enemics.

Aristòtil. Poètica.

*

Me la passa en Robert, que acaba de llegir-la empès per en Lluís Anglada, i aquí estic, a punt d'embarcar-me en aquesta odissea. No sé d'on la va treure en Lluís.

JAVIER RODRÍGUEZ MARCOS
Herencias
El País
27|2|2019

'Una Odisea', de Daniel Mendelsohn, interesará tanto a los que ya sepan qué significa la palabra griega 'nostos' como a los que piensen que Homero es uno de los Simpson

Uno de los pasajes más tristes de la historia de la literatura tiene lugar en el canto XI de la Odisea, cuando Ulises viaja al inframundo y se encuentra por sorpresa con Anticlea, su madre. No sabía que había muerto. Llevaba dos décadas sin noticias de su familia: diez años en la guerra de Troya y otros tantos tratando de volver a Ítaca. El comentario de ese episodio es, a su vez, uno de los grandes momentos de Una odisea: un padre, un hijo, una epopeya, el libro de Daniel Mendelsohn que Seix Barral acaba de publicar en traducción de Ramón Buenaventura. Filólogo clásico y crítico literario, Mendelsohn relata en 400 páginas fulgurantes la peripecia de leer a Homero en un seminario al que acude una docena de estudiantes de griego y un oyente particular: su propio padre, un matemático jubilado poco amigo de las efusiones sentimentales y al que Ulises no le cae simpático.

A la tirante historia familiar y al fascinante comentario de texto se les suma el crucero por el Mediterráneo que padre e hijo emprenden al terminar el curso. Una odisea es, claro, una odisea casera –proemio y anagnórisis incluidos- al tiempo que un canto a las humanidades en tiempos de pragmatismo rampante y al análisis riguroso en tiempos de subjetivismo ramplón. Cuando los alumnos le plantean una interpretación heterodoxa -¿y si Ulises se inventa su aventura con Circe?- el profesor recurre a una de sus maestras, Jenny Strauss Clay, que resuelve la duda con la herramienta más vieja de la filología: la lectura atenta.

Además de una introducción al poema homérico que interesará tanto a los que ya sepan qué significa nostos (regreso a casa) como a los que piensen que Homero es uno de los Simpson, el libro de Mendelsohn está lleno de historias que darían para un tomo entero. Así, de su mentora apenas apunta que ha tenido “una vida de viajes”, pero podría haber contado más. Jenny Strauss Clay nació en Egipto en 1942, adonde habían viajado sus padres huyendo de los nazis. Su madre murió en el parto, su padre se suicidó y ella fue adoptada por su tío, Leo Strauss, uno de los grandes de la filosofía política, exiliado en EEUU. Cuando en los años posteriores al 11-S su obra se convirtió en coartada para los neocon, su hija publicó un artículo en el New York Times tratando de desligar a su padre –que llevaba 30 años muerto- de la Administración Bush a la vez que reivindicaba su pasión por los clásicos, es decir, su herencia.

el peix i els llibres

TINA VALLÈS
El peix i els llibres
Ara llegim
3|1|2020

Els deu més venuts de la setmana, els millors del 2019, els millors de la dècada, les novetats que vindran: tot són llistes de títols, quan parlem de llibres aquests dies. Qui vulgui estar al cas del que es publica, haurà de fer-se una llista tard o d’hora. Però ¿realment aquestes llistes fan servei als lectors o només ens les mirem amb lupa els del gremi? ¿Els deu més venuts són una guia de lectura? ¿De debò el peix es mossega tant la cua?

Hi ha altres maneres de triar què llegim que no passen per aquestes llistes que semblen deures. Articles, ressenyes i crítiques són una bona guia, si sintonitzes amb qui escriu. Hi ha les recomanacions de xarxes de lectors que tinguin gustos semblants als teus. Sempre tindràs els col·legues i amics -el més fiable, sobretot si la recomanació és privada, sense hashtags ni mencions a editorials, autors i traductors per quedar bé-. I et pot servir també donar un cop d’ull a la taula de novetats de la llibreria del barri, o al taulell de novetats de la biblioteca. Tot això si vols llegir el que s’acaba de publicar. Però, fora dels del gremi, ¿els lectors pateixen tant per llegir el que s’acaba de publicar? ¿Viuen de veritat tan pendents de la novetat? ¿De debò el peix etcètera?

A les llibreries, a les biblioteques, jo veig gent que agafa dos i tres volums i en llegeix contra, solapa, potser primera pàgina, i llavors mira al buit i ve el moment de la decisió. També hi veig gent que s’acosta al taulell i demana a la llibretera, o bibliotecària, més títols d’aquell autor, o més novel·les d’aquell tipus, o més llibres sobre aquell tema. Són altres vies d’arribada als llibres que no passen per cap llista. Però la via que més m’agrada, empatada amb la dels amics i col·legues, és la dels mateixos llibres: quan un títol et porta a un altre, quan llegir et genera la necessitat de llegir més o, si ho voleu, quan és el mateix autor qui et recomana què pots llegir després i t’indica un camí que per sort no s’acabarà mai. D’aquest any en tinc dos casos especials. Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, em va fer anar a llegir la seva novel·la anterior, Els dics, i també El dia de l’ós de Joan-Lluís Lluís. Però el que s’enduu el premi és Tema libre, d’Alejandro Zambra, que de moment m’ha fet descobrir La novela luminosa de Mario Levrero i Últimas noticias de la escritura de Sergio Chejfec, però que és tot ple de referències per anar encadenant lectures sense que el peix es mossegui mai la cua. Els llibres no són com el peix, no sempre el més fresc és el més bo.

quimi portet, lector de no ficció

—Quimi Portet, quin gran lector de no ficció.

—Sí. A mi m’agrada molt. Estic llegint ara una cosa que tu saps quina és. El teu germà Biel, que veig molt sovint, em va dir que un que tu coneixies també el llegia. Et sona? The Discoverers. J. Boorstin. I estic flipant com un burro. Estic molt motivat i em sembla que em llegiré la trilogia, sí. Aquí al kindle tinc milions de llibres. També estic llegint una guia per ensinistrat els gossos Basset Hounds. T’ensenyaré la portada. Ara ens farem els xulos i com que tu ets un intel·lectual ver, de verídic, ho apreciaràs. Haha! Sí. Jo llegeixo molt al llit. És una manera d’acabar el dia. Un parell d’horetes.

Andreu Barnils entrevista Quimi Portet. Vilaweb. 7|4|2018.

then we take berlin

SERGI PÀMIES
Then we take Berlin 
La Vanguardia
6|5|2016

Recomanar el llibre Manual per a dones de fer feines (L’altra editorial) no és gens original. Ho fan nou de cada deu dentistes que l’han llegit i una massa heterogènia de crítics, llibreters i lectors. De fet, és la conseqüència natural d’una lectura que necessita ser compartida. És l’estat ideal dels llibres, quan el lector no pot resistir la necessitat d’obrir les finestres i posar-se a cridar que existeix un llibre com aquest. Sí, ja sé que l’entusiasme expressat sense complexos fomenta la inflació de les expectatives i excita la glàndula de la suspicàcia. I que en el món actual, que ha evolucionat del “no n’hi ha per tant” al “me l’imaginava més gran” fins a les aigües fètides del “està sobrevalorat”, entusiasmar-se és una heretgia castigada amb lapidació virtual. Però resulta que els contes de Berlin entusiasmen i són diferents de tots els contes que heu llegit, fins i tot dels d’altres dones anglòfones vagament contemporànies marcades per vides torturades i pertorbadores i per una imaginació implacable o dissonant: Diski, Davis, Hempel, Munro, Moore, Parker, Rhys, Link, Paley... De manera que si les compares no fas justícia ni a Berlin ni a les altres, i caus en l’error de dispersar-te i no centrar-te en el que de debò és important: que els amants de la lectura de contes facin córrer la brama i que els cercles concèntrics del contagi s’expandeixin més enllà del nucli de devots, confrontats a la insòlita experiència d’haver de rellegir immediatament un llibre que acaben de llegir perquè a les llibreries no n’hi ha cap altre de la mateixa autora i perquè, quan el tornes a llegir, et fa la impressió que el llibre, tu i el món heu canviat.

Saber qui és l’autora hauria de ser irrellevant. No sé gran cosa de Robert L. Stevenson o d’Etgar Keret, però he devorat els seus llibres amb compulsió bulímica. Però resulta que Manual per a dones de fer feines pertany a la categoria de llibres que fan que el lector vulgui saber coses de l’autora, tot i que sigui conscient que aquesta temptació pot tenir conseqüències decebedores en la percepció del que llegim. Per resumir el que en diu internet: Lucia Berlin (1936-2004) va ser una dona intel·ligent, atractiva, de vida accidentada (entenent accidentada com la suma d’ingredients tan diversos com marits fascinants i perillosos, addiccions diverses, fills de diversos pares, nomadismes vocacionals o circumstancials, una malaltia duríssima com l’escoliosi i abismes imprevistos de riquesa, pobresa, legalitat i delinqüència) i amant de l’art anacrònic d’escriure cartes. El problema de l’entusiasme que provoquen els contes de Berlin és que són difícils d’explicar. Vull dir que si vas a un restaurant i t’enamores d’uns rigatoni a la calabresa sensacionals, doncs només ho has d’explicar. Però ¿com expliques els contes de Berlin? ¿Com pots resumir la carnalitat, el desequilibri, la sensació de perill, un estil que et talla les entranyes com un bisturí però que alhora et fa somriure i sentir una enveja inconfessable d’unes vides viscudes sempre al límit de la catàstrofe i de la bogeria? M’arriscaré a fer-me pesat: llegiu Manual per a dones de la neteja.

penelopegate

Les repercussions de l'afer Pénélope Fillon, la dona del candidat de la dreta a les eleccions presidencials franceses, no s'aturen. Per si no esteu al cas, representa que va cobrar 930.000 € per feines fictícies (com a assistent parlamentària i com a col·laboradora de la publicació mensual Revue des Deux Mondes, on va percebre uns cinc mil euros per un parell de notes de lectura).

El cas és que mentre continuen les investigacions sobre l'escàndol, la gent de Improbables Libraries, Improbables Bibliothèques ha muntat una mena de concurs a la xarxa que consisteix en redactar notes de lectura de menys de tres línies, a la manera Fillon, i ja n'han rebut més de mil. La paròdia està servida.

Llegiu també:

·  Des amateurs de littérature inondent Facebook de fiches de lecture «comme Penelope Fillon». 20minutes. 31|1|2017.

·  Férus de littérature, ils rédigent des notes de lecture comme Penelope Fillon. L'express. 1|2|2017.

·  Quand Facebook se moque des fiches de lecture de Penelope Fillon. Le point. 2|2|2017.

la casa dels vint mil llibres

Durante décadas, Chimen Abramsky y su esposa, Miriam, organizaron encuentros épicos en su fascinante casa llena de libros, y reunieron a muchos de los grandes intelectuales de la época, de Eric Hobsbawm a Isaiah Berlin.

Hijo ateo de uno de los rabinos más importantes del siglo, Chimen nació en 1916 cerca de Minsk y pasó sus primeros años de adolescencia en Moscú; luego emigró a Londres, donde descubrió los escritos de Karl Marx. Asistió brevemente a la Universidad Hebrea de Jerusalén, hasta que la Segunda Guerra Mundial interrumpió sus estudios. De regreso en Inglaterra, se casó, y durante muchos años él y Miriam se ocuparon de una respetada librería judía en el East End de Londres. Cuando los nazis invadieron Rusia en junio de 1941, Chimen se unió al Partido Comunista, convirtiéndose en una figura destacada del Comité Nacional judío. Fue miembro del mismo hasta 1958, cuando, sorprendentemente, un día por fin reconoció los crímenes cometidos por Stalin. En la madurez, Chimen se reinventó a sí mismo una vez más, en esta ocasión como pensador liberal, humanista, profesor universitario y experto en manuscritos de la casa de subastas Sotheby’s.

Su nieto, el periodista Sasha Abramsky, recrea en estas fascinantes páginas un mundo perdido, dando vida a la gente, a los libros y a las ideas que llenaban la casa de sus abuelos, combinando cuatro tipos de historia (la familiar, la política, la judía y la literaria) en un magnífico y absorbente texto. [Editorial Periférica]

zoofília

Gentilesa de l'Imma C.

Pasión animal y literaria

A partir de la relación entre una bibliotecaria y un oso, la canadiense Marian Engel logra triunfar en la difícil tarea de construir una buena novela erótica

ALBERTO MANGUEL 

EL PAÍS-Babelia. 27|5|2015

[...] Marian Engel empezó a escribir de muy joven. Hija de maestros instalados en un pueblecito del norte de Ontario, creció (como Atwood) aprendiendo a adaptarse a los rigores del clima y de la naturaleza. Publicó su primera novela a los 35 años, y aunque fue bien recibida por la crítica, la obra a la que debe su fama en Canadá es Oso, publicada en Canadá en 1976, cuando causó un escándalo en la atmósfera puritana de aquellos tiempos. Sin lugar a dudas, Oso es una obra maestra de la literatura canadiense, y también de la literatura erótica universal.

Engel contó que empezó a escribir Oso con el propósito de componer una novela pornográfica que le permitiese ganar un poco de dinero para educar a sus hijos después de su divorcio. Al cabo de algunas páginas, sintió que la obra se escapaba a tal propósito mercantil y cobraba una vida autónoma e insospechada. Lo cierto es que Oso logra lo casi imposible: ser una novela a la vez sólidamente literaria y profundamente erótica.

Oso narra un retour à la nature como proponía Rousseau: dejar atrás las penas y labores urbanas para regresar a un estado edénico y primitivo. Sin embargo, la protagonista del relato de Engel, bibliotecaria en la ciudad de Toronto, no va en busca del paraíso perdido, sino que parte hacia los bosques de Ontario con el propósito de investigar, en una islita alejada, los documentos y volúmenes que una anciana dama legó a la biblioteca. Allí descubre que la familia de la dama ha conservado, además de los libros y papeles, un oso dócil y viejo, encadenado a su caseta como un perro, y al que la bibliotecaria debe alimentar todos los días. Día a día, la relación entre la mujer y el animal se hace cada vez más íntima, y al cabo de unas pocas semanas, desemboca con toda naturalidad en un acto erótico.

[...] Pocos géneros son más arduos que el de la literatura erótica que debe abrirse un mal definido camino entre lo fríamente clínico y lo meramente soez. La obra de Sade, por ejemplo, sin su contexto filosófico, es una tediosa lista de arduas combinaciones gimnásticas; las sucesivas Sombras de Grey no son más que una glosa de Sade mal leído por Corín Tellado. Una biblioteca de obras eróticas que sean también literatura no sería voluminosa: incluiría clásicos como los poemas de Abu Nuwas, la larga novela El Señor del gozo perfecto, de Xu Changling; La lozana andaluza, de Delicado, y Las relaciones peligrosas, de Laclos, algún escrito de Pieyre de Mandiargues y de Anäis Nin, alguna novela de Alan Gurganus y de Alan Hollinghurst, la obra completa de Alberto Ruy Sánchez y algunas pocas más. En literatura al menos, las relaciones eróticas no se circunscriben necesariamente a nuestra especie y ciertas obras admirables describen una relación más franciscana: Mi mujer mona, de John Collier, con una chimpancé; Mi perra Tulip, de J. R. Ackerley, con una cachorra; El rabino pagano, de Cynthia Ozick, con un árbol. Para el lector en castellano, a esa sensual y aristocrática lista debe agregarse ahora Oso, de Marian Engel.

Marian Engel. Oso. Traducció de Magdalena Palmer. Impedimenta, 2015.

els lectors recomanen

qui diu què cal llegir?

El crític literari competeix actualment amb nous prescriptors: booktubers, bloguers, personatges mediàtics, escriptors i, sobretot, els lectors. Les pàgines web i blogs que recullen comentaris, recomanacions i ressenyes sobre llibres tenen més seguidors cada dia, prescriuen lectures i conversen a la xarxa. Els lectors s’han apoderat d’espais tradicionalment destinats a periodistes i crítics. De quina manera aquests nous influencers contribueixen a la dinamització del mercat del llibre i en qui recau avui la credibilitat de la prescripció de lectures? Les noves formes d’apoderament, col·lectives i plurals, plantegen un altre interrogant: els lectors i bloguers estan desplaçant l’elitització en el sector del llibre?

Debat: Nous prescriptors: qui diu què cal llegir?

AMB: Javier del Puerto / Jenn Díaz / Bernat Ruiz Domènech / Carles A. Foguet. 

MODERA: Mariana Eguaras. 

Kosmopolis. Dijous 19 març, 16:30 - 18:00. CCCB. Pati Dones. Espai 2.

- --  ---   - --  ---   - --  ---

«Estamos ante el secular duelo entre la potestas, el poder coercitivo de unos pocos, y la auctoritas, la autoridad que otorga una comunidad cuando reconoce en alguien cierta capacidad. Si la antigua crítica podía, la nueva crítica está autorizada. Muchos editores no están comprendiendo lo que implica. Ya ha pasado suficiente tiempo como para saber que la forma de dirigirse al público debe cambiar por completo si cualquier editorial pretende sobrevivir. Hoy es imprescindible definir y conocer un público.

Cuando la crítica literaria profesional era la única legitimada para impartir doctrina editar era un poco más fácil. No era necesario conocer los gustos del público porque estos estaban bastante acorde con los gustos de la crítica. Uno podía editar a rueda del Canon Occidental, de la Alta Cultura y de la crítica establecida y no tenía por qué estrellarse contra la primera esquina. Es más, los editores podían vivir en la ilusión que eran ellos quienes armaban su plan editorial anual basándose en su criterio profesional. El éxito estaba más cerca del chamanismo que de la gestión racional del mercado porque, efectivamente, había chamanes que decían a la tribu qué debía leer.

Un buen día la tribu empezó a hacerse mayor y descubrió un nuevo juguete con el que saber qué decía el vecino, miles de vecinos, millones de vecinos literarios, acerca de sus mismos gustos. Y se dieron cuenta que hacer caso a esa colosal escalera de vecinos era igual o mejor que leer al crítico del periódico pero con una sutil e importante diferencia: si el crítico sentaba cátedra sin perder ocasión de dejar bien claro cuán culto era él y cuán lerdo era el resto, en el patio de vecinos contaba la opinión de todos. Era habitual que las obras que recibían mejores críticas en el patio de vecinos fueran merecedoras de atención. Empezaron a surgir vecinos que se lo montaban en su casa, a ciertas horas, con otros vecinos; literatura de nicho, para entendernos. Algunos sólo salían al patio de noche. La cuestión es que todos tenían su lugar en el nuevo patio. Todos, excepto los críticos de siempre, para los cuales siempre habrá un lugar: aquél al que van todos los lectores incapaces de formarse un criterio propio, incapaces de escuchar el criterio de sus semejantes y de aquellos que, reconocidos por sus iguales, están revestidos de autoridad.»

BERNAT RUIZ DOMÈNECH. Prescripción, sabiduría de las multitudes o cómo 100.000 moscas no suelen equivocarse. Verba volant, scripta manent. 17 març 2015.

[Font: Patrulla de salvación]

Latrola.net. Arte creativo con moscas.

lectors anònims

Nos enteramos por un artículo del suplemento Cultura/s de La Vanguardia (nº 644 / 22-X-2014), firmado por Ignacio Julià, del proyecto web Call Me Ishmael. Logan Smilley es el ideólogo de este foro digital donde compartir pasiones literarias. Se trata de algo muy sencillo: uno llama a un número de teléfono de voz y cuenta de qué modo un libro en particular quedó impreso en su memoria, cómo transformó su visión del mundo o por qué le impactó (o no) y de qué modo. Vaya, confidencias íntimas en torno al libro preferido.

Recibido el mensaje, Sam Johnson, amigo del instituto de Smilley, edita el audio y lo sube a la web. Gracias a esto se está construyendo un catálogo que, en palabras de Smilley "es una visión mejorada, evolucionada y hermosa de la humanidad". Quizá es un poco exagerado, visto así, pero lo incuestionable es que, gracias a Call Me Ishmael se nos da la oportunidad de escuchar las confesiones sinceras de la gente respecto a su relación con los libros...

Call Me Ishmael. J.S. de Montfort. Hermano Cerdo. 23|10|2014. 

els lectors recomanen

saldos

Hace cerca de seiscientos años, en 1417, un humanista italiano emprendió un viaje para visitar conventos alemanes en busca de manuscritos antiguos. En uno de ellos descubrió el único ejemplar que había sobrevivido de una obra escrita en el siglo primero antes de Cristo, De rerum natura, un poema filosófico de Tito Lucrecio Caro que desarrollaba una visión materialista del mundo, destinada a liberar al hombre del temor a los dioses. Lo copió y regresó con él a Italia, donde la difusión de sus «peligrosas ideas» fue una de las fuentes del giro cultural del Renacimiento, que iba a dar lugar al cambio ideológico del que surgió el mundo moderno. Aquel libro ignorado, que pudo haberse perdido, ejerció una considerable influencia sobre una línea de pensadores que va de Giordano Bruno o Montaigne hasta Freud o Einstein. Stephen Greenblatt, que a su calidad de investigador une la de ser un gran escritor, nos ofrece un apasionante relato de esta aventura de las ideas.

Stephen Greenblatt. El Giro. De cómo un manuscrito olvidado contribuyó a crear el mundo moderno. Traducció de Juan Rabasseda i Teófilo de Lozoya. Crítica, 2012.

*  *  *

Cuando todavía estaba estudiando en la universidad, solía ir al finalizar el curso a la Cooperativa de Yale a ver qué encontraba para leer durante el verano. El dinero que tenía a mi disposición era muy poco, pero la librería vendía cada año los libros que ya no quería a precios ridículamente bajos. Los volúmenes eran amontonados en cestas en las cuales podía hurgar sin pensar en nada en particular, esperando encontrar algo que me llamara la atención a primera vista. En una de mis incursiones, me sorprendió una portada en rústica particularmente extraña, un detalle de un cuadro del pintor surrealista Max Ernst. Bajo una luna creciente que iluminaba la tierra, podían apreciarse dos pares de piernas entrelazadas -no se veían los cuerpos- en lo que parecía una especie de coito celestial. El libro -una traducción en prosa al inglés de un poema de dos mil años de antigüedad, Sobre la naturaleza de las cosas (De rerum natura) de Lucrecio- estaba rebajado a diez centavos, así que lo compré, lo confieso, tanto por la portada como por su contenido, la explicación de lo que era el mundo material por un poeta clásico.

La física antigua no es un tema especialmente prometedor como lectura de vacaciones, pero en algún momento del verano cogí casi sin querer el libro y empecé a leerlo. 

[...] Cuando llegué al comienzo de una larga exposición de los primeros principios filosóficos, pensé que perdería el interés: nadie me había mandado leer el libro, mi único objetivo era el placer de la lectura y mis diez centavos estaban más que amortizados. Pero, para mi sorpresa, seguí encontrando el libro apasionante...

[Fragment del pròleg] 

Max Ernst. Of This Men Shall Know Nothing, 1923.

els llibreters recomanen

Què em recomana que llegeixi, aquest estiu?

Una dotzena de llibreters de tot Catalunya i de la Franja ens recomanen una novetat publicada durant els últims mesos

JORDI NOPCA 

ARA| Actualitzada el 13/07/2013 00:00

-->Núria Dòria (Dòria Llibres) recomana: Estimada vida

UN GRAN LLIBRE DE CONTES Alice Munro és una de les autores canadenques més significatives i de trajectòria més sòlida del panorama actual. Nascuda a Wingham, Ontario, es va donar a conèixer amb el recull de contes Dance of the happy shades , el 1968, i des de llavors ha anat donant a conèixer una desena llarga de volums de narracions en què retrata la societat del seu país amb una sensibilitat corprenedora. Núria Dòria, de la mataronina Dòria Llibres -que va obrir les portes l'octubre del 2012-, recomana l'últim recull de Munro, Estimada vida , per diversos motius: "Tots els contes tenen una càrrega especial a sobre, es nota molt que Alice Munro és una dona amb una trajectòria literària llarga, i la seva veu és d'una gran experiència".

-->Rafel Rovira (La 2 de Viladrich) recomana: Rayuela

LA LLIBERTAT DE CORTÁZAR Rafel Rovira, de La 2 de Viladrich -que ha estat distingida recentment pel Gremi de Llibreters-, té una relació molt especial amb Rayuela , de Julio Cortázar. El llibreter de Tortosa l'escull amb motiu del 50è aniversari de la publicació de l'artefacte literari de l'escriptor argentí. "És complex, xocant i diferent de les novel·les a l'ús. Quan la vaig llegir per primera vegada em va servir per descobrir un món de contracultura i rebel·lia".

Rovira va devorar aquesta obra mestra de Cortázar als 20 anys, i va repetir quan en va fer 30 i encara una dècada després. "Quan en faci 50 tinc pensat tornar-hi. Al principi el que em sorprenia era que diferent que era el llibre respecte a tot el que havia llegit abans -admet-. Amb les relectures he vist la trama humana de l'interior, de quina manera Cortázar treballa els seus personatges i de quina manera observa el món".

-->Marta Ramoneda (La Central) recomana: La germandat del raïm

L'ENCANT DEL PERDEDOR "Fante és un autor de qui cal llegir tota l'obra (des de fa temps el publica Anagrama). Ara, gràcies a 1984 i a Martí Sales, podem llegir-ne en català Plens de vida i La germandat del raïm ", explica Marta Ramoneda des de La Central. Dels llibres del nord-americà en destaca com s'acosta a la "figura del perdedor solitari, que no troba l'encaix en la família, que no és capaç de tenir una relació fluida amb la parella o els col·legues" i també les seves múltiples contradiccions: "Pot ser agressiu i passiu, tendre i odiós, esbojarrat i reflexiu, delicat i salvatge".

Ramoneda destaca també que Fante "no té cap por de mostrar les emocions, siguin lloables o ridícules, i és capaç d'arribar al cor de les persones des dels fets aparentment més irrellevants. Burxa fins al moll de l'os del més purament humà". Pel que fa l'estil del creador de Bandini -protagonista d'una sèrie de novel·les que Edicions de 1984 també vol recuperar-, la llibretera de La Central en remarca "l'estil sec, de cop de puny, sense embuts i sovint àcid, que bascula de la crueltat a la compassió". Encara que la seva obra pugui ser vista "com un immens acudit", les novel·les de Fante "són el relat més simpàtic i divertit del que és una vida trista".

--> Lluís Morral (Laie) recomana: A l'ombra de les noies en flor

UN CLÀSSIC INDISCUTIBLE "Vet aquí el que és impossible que et serveixin en un bon restaurant, ni tan sols en els millors: un estofat de vaca en què la gelatina no faci olor de cola, i la carn de vaca s'hagi impregnat del perfum de les pastanagues, és admirable! Permeti'm que repeteixi", escriu Proust.

Valèria Gaillard, periodista i traductora, també ha repetit, i s'ha encarregat del segon volum de A la recerca del temps perdut , on la carn que serveix l'escriptor francès continua desprenent la mateixa aroma perfecta i la gelatina no fa cap regust desagradable. "Proust és una lectura que s'ha de fer amb calma, i els mesos d'estiu són un bon moment per posar-s'hi", diu Lluís Morral, de la llibreria barcelonina Laie. "Vaig llegir la recherche fa anys, i he de dir que la traducció que n'està fent la Valèria m'està agradant més que les que havien sortit fins ara".

-->Carme Prims (La Caixa d'Eines) recomana: La Casa Redondo

UN PREMI ESTIMULANT La novel·la guanyadora de l'últim National Book Award té com a punt de partida les conseqüències de la violació d'una dona índia ojibwe . "Havia llegit molt bones crítiques de llibres de Louise Erdrich, però fins ara no l'havia llegit, i l'experiència ha estat molt positiva, en primer lloc perquè està molt ben escrita, però també perquè la història és molt interessant, i el fet que passi en una reserva índia encara la fa més atractiva", explica Carme Prims, de la llibreria barcelonina La Caixa d'Eines, que tot just acaba d'inaugurar un segon local especialitzat en literatura infantil i juvenil. La major part de novel·les d'Erdrich es poden trobar a Siruela. En català, Quaderns Crema en va publicar La reina de la remolatxa i Remei d'amor.

-->Roberto García (Taifa Llibres) recomana: Tres homes en una barca

A L'ESTIU TOCA RIURE Jerome K. Jerome acaba de ser recuperat per Blackie Books, però ja fa més d'una dècada que Jaume Vallcorba en va posar en circulació la versió catalana d'una de les seves novel·les més divertides, Tres homes en una barca (per no parlar del gos) . "És una lectura lleugera i molt divertida. L'humor britànic de Jerome K. Jerome és fantàstic, i Tres homes en una barca és un dels llibres més divertits que he llegit mai -diu Roberto García, de la llibreria gracienca Taifa-. La nova edició de Blackie Books és una meravella". García no s'està de comentar -per si algun editor intrèpid s'atreveix a fer-li cas- que la segona part de la novel·la, Three men on the Bummel , no ha estat traduïda.

-->Ricard Espinosa (La Capona) recomana: La veritat sobre el cas Harry Quebert

JOVE I AFORTUNAT Precedida de l'èxit al mercat francès, la segona novel·la de Joël Dicker ja ocupa els primers llocs de les llistes de llibres més venuts en català i castellà. El llibreter Ricard Espinosa, de La Capona (Tarragona), ja l'ha llegit i n'ha quedat entusiasmat: "És una novel·la amb molts ingredients, una bona obra literària i al mateix temps pot atreure públics molt diferents". Espinosa considera que el llibre mostra "com de difícil és escriure" i ho fa "amb una gran amenitat". El punt de partida de La veritat... és la investigació d'un crim que suposadament ha comès més de trenta anys enrere l'escriptor que va motivar un jove narrador que s'ha convertit en l'última revelació.

-->Josep Cots (Documenta) recomana: Albert Serra (la novel·la, no el cineasta)

UN DEBUT INNOVADOR El llibreter Josep Cots, que conserva des de fa 38 anys el local del carrer Cardenal Casañas, al centre de Barcelona, està tan convençut de l'últim premi Documenta -que la llibreria dóna anualment- que l'escull com a recomanació estiuenca. " Albert Serra (la novel·la no el cineasta) , d'Albert Forns, és innovador, llegidor i amb moltes referències culturals: literàries, artístiques i cinematogràfiques. És un llibre estrany, molt contemporani, modern i d'ara. Tot i que l'autor digui que és una novel·la jo no hi acabo d'estar d'acord", diu.

Publicat per Empúries, l'artefacte explica el dia a dia de l'alter ego de Forns a partir de la decisió de convertir-se en un dels cineastes més radicals i imprevisibles del panorama català. "La prosa és excel·lent, natural i elegant -continua-. Potser beu de Josep Pla, tot i que no l'imita.Albert Serra està escrita en un català actual, viu, sense cap arcaisme, absolutament correcte".

-->Octavi Serret (Serret Llibres) recomana: Bioko

UN CÒCTEL EXPLOSIU Octavi Serret s'ha convertit en un dels grans activistes culturals de la franja. "Bioko , de Marc Pastor, em sembla una lectura fabulosa d'estiu. És una novel·la espectacular i m'ha fet disfrutar moltíssim. Vaig descobrir Pastor amb La mala dona , i des de llavors he anat llegint tot el que ha escrit", explica Octavi Serret, que destaca tant el contingut aventurer del llibre com "l'element de ciència-ficció que li dóna un punt surrealista i el justifica".

Serret no es pot estar de recomanar dos autors més: Carles Terès, autor de Licantropia (Edicions de 1984), i Joaquim Monclús, que a El Matarranya. Crònica de viatge (Galerada) recorre els 29 pobles que hi ha al voltant del riu.

-->Maria Carme Ferré (Llibreria Empúries) recomana: La bibliotecària d'Auschwitz

EL RECORD DE L'HOLOCAUST "Hi ha dues coses que fan de La bibliotecària d'Auschwitz , d'Antonio G. Iturbe, un llibre que val molt la pena -diu Maria Carme Ferré, de la llibreria gironina Empúries-. Una és la història: s'ha escrit molt sobre els camps de concentració, però la relació entre la protagonista i el professor -de quina manera parlen dels vuit llibres que conserven- és molt especial. L'altra cosa és la manera com està escrit el llibre. Pot agradar tant a un adolescent, a una persona de 50 anys com fins i tot a gent més gran".

-->Josep Garcia (L'Odissea) recomana: A l'altra banda de la nit

UNA DESCOBERTA Per Josep Garcia, de la Llibreria L'Odissea de Vilafranca del Penedès, una de les novel·les més recomanables per a aquest estiu és A l'altra banda de la nit . "És especial. Per fora sembla que sigui la narració d'una festa de Carnaval, però a mesura que es llegeix t'adones que és molt profund, i que els dubtes que planteja són importants -explica-. Està escrit d'una manera molt meditada. Estic segur que el lector voldrà llegir més llibres de Jan van Mersbergen".

-->Núria Sauret (Llibreria Sauret) recomana: El fruit del baobab

EL XOC CULTURAL A Tàrrega, la llibreria Sauret és un punt de visita obligat. "El llibre que us recomano explica la vida d'una pediatra de Mataró que un dia rep una adolescent de Gàmbia a la consulta -diu Núria Sauret-. La noia es troba malament i la doctora descobreix que li han fet una ablació. A partir d'aquí coneixem la història de tres generacions de la família. El contrast entre la cultura del seu país i la nostra és un dels temes d'aquesta novel·la, El fruit del baobab , que inexplicablement va passar desapercebuda per Sant Jordi i em sembla molt bona".

per recomanació

-Ya que estamos, ¿algún libro que recomendar?
-La Noche del Cazador, de Davis Grubb.

Xarim Aresté, entrevistat a laganzua.net.

*  *  *

En els anys més difícils de la Gran Depressió americana, en Ben Harper, un pare de família cansat de viure en l'absoluta misèria, decideix assaltar un banc, però, com sol passar en aquests casos, no triguen gaire a enxampar-lo, i és jutjat i condemnat a mort.
Mentre espera el compliment de la sentència, comparteix cel·la amb en Harry Powell, un enigmàtic personatge que anomenen el Predicador i que duu tatuada en una mà la paraula «amor» i, en l'altra, «odi», i que no para de burxar-lo perquè li digui on ha amagat el botí, encara no recuperat.

Després de la mort d'en Ben, penjat a la forca sense haver revelat mai el seu secret, el Predicador surt de la presó i s'encamina cap al poble on malviuen la vídua i els dos fills del lladre ajusticiat, convençut que sabrà guanyar-se la seva confiança. I efectivament, la vídua d'en Ben Harper, desitjosa de trobar suport en algú, congenia amb el Predicador, sense sospitar que el fervorós Harry, aquell que creu un home de Déu, duu a la consciència més d'un pecat.

Davis Grubb
(1919-1980) va néixer a Moundsville, Virgínia. Com que tenia una gran habilitat per al dibuix, va intentar professionalitzar-se com a artista, però aviat va descobrir que patia una mena de daltonisme que li impedia reconèixer els colors en determinades combinacions i això va fer que acabés inclinant-se per la literatura.
L'any 1940 es va traslladar a Nova York per treballar a la cadena NBC, per a la qual va escriure guions radiofònics. És autor de desenes de narracions i de vuit novel·les, entre les quals destaquen especialment La nit del caçador (1953) i Fools' Parade (1969), totes dues amb remarcables versions cinematogràfiques. La interpretació de Robert Mitchum com a Harry Powell a La nit del caçador, sota la direcció de Charles Laughton, resulta encara avui una de les més aterridores de la cinematografia americana. [De la contracoberta i la solapa]

the go-betweens

Sens dubte que la redescoberta aquest estiu dels "The Go-Betweens" ha estat un dels grans plaers experimentats ens els darrers temps. N'havia sentit a parlar, fins i tot en alguna època n'havia escoltat alguna cançó. Però ha estat enguany quan els he pogut escoltar ( i gaudir ) d'una forma més intensa i acurada.
Nascuts a principis dels 80, a la ciutat australiana de Brisbane, no fou fins als àlbums "Liberty belle and the black diamond express" ( 1985) i "Tallulah" ( 1987) i després de gravar a Londres quan aconseguiren unes majors quotes de difusió; sempre relatives, però, ja que mai assoliren un èxit de masses, tot i que la crítica els considera com un dels grans grups de l'anomenat pop independent, fins i tot al nivell de "The Smiths". El treball següent, "16 lovers lane" aparegué el 1988, i destaca per ser un dels millors àlbums de la seva carrera, amb peces tan ben aconseguides com "Quiet Heart" o "Streets of your town".De fet, cada treball que varen publicar manté un excelent nivell, sempre de la mà dels seus dos fundadors i compositors Robert Forster i Grant McLennan.
Durant els 90 el grup es va dissoldre, però tornaren a reunir-se a finals d'aquesta dècada amb "The Friends of Raquel Worth", publicat l'any 2000. Després van venir dos àlbums més: "Bright yellow, Bright orange"( 2003) i "Oceans apart" ( 2005) on confirmen una saviesa musical i una qualitat excepcionals en les seves composicions. Peces tan emotives com "Caroline and I", "Finding you" i d'altres han esdevingut ja peces emblemàtiques del pop neoromàntic ( si puc anomenar-lo així). Malauradament, la mort, l'any 2006, de Grant McLennan, significà també la fi del grup. La seva música, tanmateix, quedarà per sempre. Tant de bo aquesta pogués arribar a sectors més amplis de la societat. Potser és que la seva ambició no era assolir diners ni fama, sinó únicament aconseguir fer bones cançons.