per fer a casa

PENÚLTIMAS ACTIVIDADES

[...] 2. Ordena los libros que haya en tu casa según su tamaño, pero no de mayor a menor, sino formando especies de olas o pirámides. No pienses, por favor, en la posibilidad de leerlos, no es ese el sentido de esta actividad. Tampoco te fijes en los títulos ni en los autores: enfrenta los libros como si fueran meros ladrillos imperfectos. Luego préndeles fuego y contempla las llamas desde una distancia prudente. Deja que el incendio crezca, pero procura que no se vuelva incontrolable. Respira un poco de humo, cierra los ojos cada tanto, ojalá no más de diez segundos. Piensa esto: todo incendio, por leve o fugaz que sea, es un espectáculo. Piensa en las nubes cuando arden los árboles. Enseguida trata de extinguir el fuego. Hazlo con serenidad y esmero, en lo posible con elegancia. Finalmente mira al cielo, donde debería estar Dios o alguno de sus epígonos, y da las gracias.

Si pudiste controlar el incendio, si no estás, a estas alturas, muerto o a bordo de alguna ambulancia, si conseguiste —con o sin fe—  dar las gracias a Dios o a alguno de sus epígonos, verás que hay libros carbonizados e irreconocibles, y otros a medio quemar, o casi completamente destruidos pero reconocibles, incluso legibles, y también un grupo de ejemplares casi intactos, quizás un poco mojados o tiznados, pero recuperables. Junta los libros arruinados, deposítalos en maletas que no uses con frecuencia o bien en bolsas de basura reforzadas, tamaño grande o gigante; camina hasta el río más cercano, arroja los bultos a la corriente, mira al cielo y da las gracias, pero esta vez sin mayor ceremonia, sin énfasis, con verdadera familiaridad hacia Dios o hacia sus epígonos o hacia la entidad que cumpla o debería cumplir una cierta función trascendente.

En el caso de que no hubiera un río razonablemente cercano, deja las bolsas en el lugar donde, si vivieras en otra ciudad, en una ciudad diseñada —bien o mal— por ti, debería haber un río. Quédate mirando la corriente, concéntrate en la corriente hasta que sientas que avanzas.

De vuelta en casa lee los libros que sobrevivieron al incendio, y a) saca tus conclusiones, no elabores demasiado tus teorías: simplemente postula algunos sentidos, por abtrusos que sean, para el hecho justo o injusto, pero siempre caprichoso, de que hayan sido esos y no otros los libros salvados del incendio, y b) piensa, pero sin una gota de dramatismo ni de autocompasión, si esos libros podrían, de alguna manera, salvarte a ti.

3. Anota tus impresiones sobre la actividad número 2 en un archivo de Word, tipografía Perpetua tamaño 12, interlineado doble, y en un mínimo de veinte mil caracteres con espacios.

Alejandro Zambra. Tema libre. Anagrama, 2019. P. 71-73.

idees que cremen

ANTONI GUTIÉRREZ-RUBÍ
Idees que cremen
La Vanguardia
16|11|2023

Allà on es cremen llibres s'acaben cremant persones, en paraules de Heinrich Heine. Aquest poeta i assagista alemany va escriure la frase anys abans que, el maig del 1993, es produís la crema de llibres per part dels nazis. Aquell any, a nombroses universitats, les lligues estudiantils, amb el suport del professorat, van organitzar la crema de milers d'exemplars d'autors que anaven des de Franz Kafka fins a Karl Marx. Es van organitzar fogueres a 34 ciutats, un acte simbòlic de gran transcendència, on van cremar més de 25.000 llibres "no alemanys", la qual cosa presagiava un període de censura i control. El govern nazi pretenia així guanyar la batalla cultural.

El maig de 2023, noranta anys després, es publicava: Allí donde queman libros. La violencia política contra las librerías, de Gaizka Fernández Soldevilla i Juan Francisco López Pérez. Un recorregut per "centenars d'atemptats dels quals han estat objecte llibreries, fires del llibre, editorials i distribuïdores a Espanya entre el 1962 i el 2018. Una bibliofòbia violenta que portava la firma de la ultradreta, que s'havia reactivat durant la crisi terminal de la dictadura franquista".

La crema de llibres té una alta càrrega simbòlica de la qual emana la censura, l'oposició frontal, sense complexos ni sensibilitat, a tot allò que les diferents obres, la seva temàtica i autors, representen. Reduir les paraules a cendres pretén esborrar la memòria històrica i, amb ella, ideals, valors i conviccions. La crema s'interpreta com el preludi d'altres formes de destrucció i abús. Encara que el poder de la paraula, de les idees, va sempre més enllà i aconsegueix blindar-se amb més força, ressorgint com el fènix. La imbatibilitat de la paraula escrita, la seva capacitat d'apel·lar i connectar amb la raó i l'emoció de les i els lectors és una realitat que l'extrema dreta ha anat assimilant.

L'extrema dreta ja no crema llibres. Els escriu, els edita, els ven, els llegeix, els posa en mans de la ciutadania. Un fenomen que va guanyant terreny (i diners) i que es va fent un lloc, cada cop més rellevant, en les grans editorials i en espais públics com les fires del llibre que se succeeixen a tot el món. Autors i paraules que eren fora dels circuits culturals hegemònics es normalitzen...sense fer soroll.

era un plaer cremar

IMMA MONSÓ
Era un plaer cremar
La Vanguardia
10|5|2022

Era un plaer cremar. Era un plaer especial veure’ls devorats, ennegrits, canviats”, diu Montag, el bomber número 451 del llibre de Ray Bradbury, el bomber que cremava llibres prohibits. El foc és bàrbar. El franquisme no els cremava, els llibres, es limitava a inocular la por i a vigilar-los per impedir ne la difusió i a eliminar-ne els fragments “perillosos” mitjançant la feina del censor. Ara hi ha nous vetos, de la manera com ho estan fent molts estats republicans als EUA, on un nombre creixent d’autors, entre ells Arundhati Roy, Toni Morrison o Salinger i el seu inoblidable El vigilant en el camp de sègol, han estat vetats pels bàrbars. (Per fortuna, la Biblioteca de Nova York va anunciar fa dues setmanes que pensava posar aquests llibres a l’abast dels lectors disposats a transgredir la prohibició.) En qualsevol cas, com deia, res d’això ja no és indispensable: ni cremar llibres, ni prohibir a través de lleis, ni a través de recomanacions. (Com fa poc deia un editor francès: “Fa cinquanta anys, teníem lleis que prohibien llibres, però, almenys, només teníem lleis”.) Ara, els grups de pressió radicals de conservadors extremistes d’una banda i de progressistes totalitaris de l’altra s’ocupen, via xarxes socials, de limitar la llibertat d’expressió i invisibilitzar “llibres problemàtics” generant autocensura que, a més de ser més insidiosa, és més efectiva. D’aquesta manera subtil ens instal·lem a poc a poc en les tenebres postmodernes i ben aviat posthumanes.

A Fahrenheit 451 tot era humà, molt humà, fins al punt que els que salvaven els llibres prohibits eren individus de carn i ossos, que memoritzaven els llibres dins del seu cap per poder transmetre’ls a la següent generació: “I quan la guerra s’acabi, algun dia, algun any, podrem escriure els llibres de nou: es cridarà la gent perquè recitin, un a un, el que saben, i els guardarem impresos fins que torni una altra Edat de les Tenebres i hàgim de refer una altra vegada la nostra obra”, diu Granger el Resistent.

D’edats de les tenebres n’hi ha hagut de tant en tant al llarg de la història i són cícliques. Ara vivim en una, però tan plena de suposades llibertats que no ho sembla. I és natural que no ho sembli, perquè la postmodernitat, a través d’aquesta eina retorçada que és la postveritat, ha aconseguit que l’individu faci, creient que actua lliurement, el que abans només feia el poder.

 

sendak, censurat

 

De Ursula Nordstrom a la bibliotecaria de un colegio

En 1970, la publicación de La cocina de noche, el galardonado libro infantil de Maurice Sendak —autor también, e ilustrador, del magnífico Donde viven los monstruos—, causó una gran conmoción por un motivo en concreto: su protagonista, un niño llamado Mickey, a veces aparecía desnudo. En lugar de pasar por alto aquel libro que consideraban ofensivo, algunos padres y bibliotecarios decidieron censurarlo pintándole pañales a Mickey; otros pensaron que era más fácil, e incluso más seguro, quemar el libro entero. Dos años después de su publicación, tras constatar que estos actos de censura se volvían más frecuentes, la editora de Sendak, la fantástica Ursula Nordstrom, escribió una carta a una bibliotecaria que había escogido la última opción, más candente.

5 de enero de 1972

Estimada:

La carta que me escribió sobre La cocina de noche, de Sendak, ha tardado en llegar a mi mesa, dado que la envió a nuestra filial de Scranton, Pensilvania. Lamento no haber podido responder antes.

Desde luego, me duele saber que, en 1972, ha quemado usted un ejemplar de un libro. Nos causa auténtico dolor que usted no lo considere apropiado para niños de primaria. Doy por hecho que lo que le inquieta es la desnudez del niño. Pero lo cierto es que ¡a los niños no les molesta! El señor Sendak es un artista creativo, un verdadero genio, y es capaz de hablar a los niños de manera directa. Y es que los niños —al menos hasta los 12 o 13 años— también suelen ser tremendamente creativos. ¿Acaso no deberíamos nosotros, los que nos interponemos entre el artista y el niño, cuidarnos mucho de pasar nuestras reacciones ante esos libros por el tamiz de nuestros prejuicios y neurosis? Para mí, como editora y responsable de la publicación de libros infantiles, ésa es una de mis tareas mayores y más complicadas. Créame, ¡no nos tomamos nuestras responsabilidades a la ligera!

Creo que los niños siempre se mostrarán encantados con un libro como La cocina de noche, y que reaccionarán de manera creativa y sana. Sólo los adultos se sienten amenazados por la obra de Sendak.

Le enviaré algunos comentarios positivos sobre este libro a lo largo de los próximos días y confío en que los lea y conceda a los niños de su colegio la oportunidad de disfrutar del libro del señor Sendak.

Atentamente,

llibres delators

A lo largo de los años he visto libros destinados a equilibrar la pata manca de una mesa; los conocí convertidos en mesa de luz, dispuestos en forma de torre y con un paño por encima; muchos diccionarios han planchado y prensado más objetos que las oportunidades en que fueron abiertos, y no pocos libros guardan, disimulados en los estantes, cartas, dinero, secretos. Las personas también cambian el destino de los libros.

Se rompe un jarrón, se descompone una cafetera o un televisor mucho antes que un libro. No se rompe a menos que su propietario quiera hacerlo, arranque las páginas, les prenda fuego. Durante los años de la última dictadura militar argentina, mucha gente quemó sus libros en el inodoro, en las bañeras, enterró colecciones en el fondo de sus casas. Se habían vuelto notoriamente peligrosos. Entre ellos y la propia vida, la gente elegía, convertida en su propio verdugo.

Libros que habían sido largamente estudiados, discutidos, libros que habían despertado pasiones, compromisos irrenunciables, y distanciado a viejos amigos, subían al cielo convertidos en cenizas de carbón que se disipaban en el aire.

Yo no me atreví. Enrollaba revistas y las introducía dentro del tubo de la cortina del baño, escondía los libros más temibles en el último rincón de los armarios, en la hilera posterior de la biblioteca, a conciencia de que un sorpresivo allanamiento los descubriría. Entonces los libros acusaron a mucha gente. Les rompieron la vida.

Las relaciones de la humanidad con estos objetos resistentes, capaces de atravesar un siglo, dos, veinte, vencer, si se quiere la arena del tiempo, nunca fueron inocentes. Han adherido a la fibra de la madera, blanda e inquebrantable, una vocación humana.

Carlos María Domínguez. La casa de papel. Mondadori, 2007. P. 91-92.

la crema de llibres que no va ser

MIQUEL MOLINA
La crema de llibres que no va ser
La Vanguardia
10|12|2019

Activistes en línia tergiversen una foto d’un artista espanyol per criticar el Govern interí

Circulen per Bolívia i altres països de Llatinoamèrica informacions que adverteixen del perill que partidaris de l’actual Govern interí assaltin la casa de l’exvicepresident Álvaro García Linera i li cremin els llibres. A García Linera, que es va refugiar a Mèxic amb l’expresident Evo Morales després de la seva dimissió forçada per l’exèrcit, se li atribueix una valuosa biblioteca amb milers de volums. Un d’aquests tuits el va penjar Pablo Gentili, cap de gabinet de Pablo Iglesias. El va il·lustrar amb una foto del mateix García Linera.

Doncs bé, algunes d’aquestes informacions publicades en mitjans digitals bolivians i d’altres països de la zona (així com missatges penjats a les xarxes) adjunten una fotografia d’una gran foguera en què ja podrien cremar centenars d’exemplars.

És possible que els que fan circular la foto l’hagin ampliat fins a comprovar que almenys sis o set dels llibres tenen a la coberta una imatge de Mikhaïl Bakunin, el revolucionari rus que més ha influït en el pensament anarquista. Un raonament molt bàsic però no descartable pot haver estat: com que García Linera va liderar en la seva joventut l’exèrcit guerriller Túpac Katari, d’inspiració indigenista i marxista, és lògic que tingués la biblioteca plena de llibres de Bakunin.

Doncs bé, algú ha recorregut a l’engany, i les xarxes han fet la resta. La ràpida circulació d’imatges a internet amplifica els efectes de la desinformació. Una foto d’una obra original treta de context es converteix en una falsedat multiplicada tantes vegades com la comparteixin els usuaris de les xarxes, i amb un nou significat. En aquest cas, multiplicada per milers. Però tard o d’hora es descobreix la trampa.

Així, s’ha acabat sabent que es tracta d’una peça original de l’artista Karmelo Bermejo (Màlaga, 1979), creador d’una d’extensa i reconeguda obra crítica que reflexiona sobre l’ús dels diners públics. L’obra d’on s’ha extret la foto no necessita explicació. El títol és prou eloqüent: 3.000 euros de diners públics utilitzats per comprar llibres de Bakunin per cremar-los en una plaça. L’empresa especialitzada en fact-checks Newtral ha detectat l’engany.

La peça, segons explica el mateix artista a La Vanguardia, es va finançar amb fons del Govern per a producció d’obres d’art. S’ha exposat en diversos museus i ha estat premiada a Mèxic. “Quan la vaig fer –afegeix Bermejo– la imatge en recordava d’altres amb fogueres de llibres cremats per règims dictatorials. Però, de fet, el que estava passant va afavorir els venedors de llibres anarquistes. Així que rere la foto s’hi amagava una operació econòmica. Els diners públics es van gastar en llibres, cosa que va beneficiar el mercat editorial de Bakunin perquè els diners es van transferir a distribuïdores de literatura anarquista”.

Bermejo opina que, de fet, els contendents en la crisi boliviana s’estan donant cops contra una obra d’art que per la seva dimensió política ha acabat transformada en una arma de guerra mediàtica (malgrat que cap dels mitjans de referència de Bolívia o de la resta dels països llatinoamericans no ha incorregut en l’error). Segons l’opinió de l’autor, això no fa més que reforçar el seu significat.

calar-hi foc

En 1772, el emperador chino Qianlong mandó a un grupo de comisarios expertos a buscar libros raros en las bibliotecas de todo el imperio, porque quería reunirlos y guardarlos en Pekín. En el curso de su investigación, los comisarios también encontraron escritos que criticaban a la dinastía imperial o que denunciaban y escarnecían a miembros de la alta nobleza. Esto era alta traición literaria y solo podía castigarse con la pena capital. Antes que nada, el emperador encargó la elaboración de una lista de esos libros peligrosos, que llegó a contener más de dos mil títulos. Entre los criterios que se tenían en cuenta a la hora de condenar un libro no solo se encontraba la crítica al régimen, sino también cuestiones estilísticas: también se incluyeron en la lista los libros considerados carentes de valor literario, ya que podían resultar perjudiciales para el lector como malos modelos estilísticos. Esos libros fueron confiscados y quemados en todo el país. La prohibición siguió vigente hasta la muerte del emperador, acaecida en el año 1795.

Werner Fuld. Breve historia de los libros prohibidos. Traducció de Marc Jiménez Buzzi. RBA, 2013. P. 87.

llibres per cremar

BELÉN GINART
Quins llibres cremaria Amélie Nothomb?
Play |Ara
26|1|2018

La companyia Pyros porta al Maldà l’única obra teatral de l’autora belga. ‘Llibres per cremar’, dirigida per Blanca Bardagil, reivindica la cultura en un context de guerra i relacions de poder

Cada dia de la seva vida, l’escriptora Amélie Nothomb es lleva a les quatre de la matinada i comença a escriure. En dejú: per a aquesta autora complexa, divertida i crua, és essencial enfrontar-se a la pàgina en blanc amb l’estómac buit. Durant quatre hores bolca al paper, a mà, uns textos que ha anat escrivint i corregint un cop i un altre dins del seu cap. El ritme li permet acabar una mitjana de quatre novel·les a l’any. Però només es permet salvar-ne una. Què passa amb la resta? Els protagonistes de la seva obra de teatre Llibres per cremar es veuen en una tessitura semblant. Escalfar-se és per a ells una qüestió de vida o mort. I el seu únic combustible són els volums d’una biblioteca. Quins han de condemnar al foc? La resposta, si és que n’hi ha, la trobareu a l’obra de la companyia Pyros dirigida per Blanca Bardagil.

Sembla una variant d’una pregunta pròpia de qüestionari Proust. El tòpic Quin llibre t’emportaries a una illa deserta? pren ressonàncies diferents en el context en què es desenvolupa l’obra. Tres personatges es refugien de les bombes a casa del més veterà dels tres, un professor universitari de literatura que voreja els seixanta. L’acompanyen el seu assistent, d’uns trenta anys, i la parella del jove, alumna del professor, que en té 22. La casa, a més de protegir-los de l’artilleria, té una estufa. Els homes no la fan servir perquè se’ls ha acabat el combustible. Però quan arriba la noia els fa entendre que si no volen morir congelats han de llençar els llibres al foc. L’empenta de la noia debilita les resistències intel·lectuals dels homes. Les relacions de poder també es reajusten. Perquè també varien les respostes a les dues qüestions clau: quin llibre val més que cinc minuts d’escalfor en un hivern inclement? Quin text et reconforta més l’esperit del que podria reconfortar-te el cos?

A la seva vida privada, Nothomb no ho té clar. Es diria que fa una mica de trampa. Al final de cada hivern repassa tots els textos que ha creat durant els 12 mesos anteriors. I aleshores escull i descarta. Ha deixat escrit que, quan ella mori, els manuscrits que no hagin passat el seu sedàs no es poden publicar. Mai. Però tampoc els vol destruir. També són criatures seves, argumenta. A Llibres per cremar sí que es tria. Els personatges debaten intensament sobre llibres concrets, argumenten i contraargumenten i acaben llençant-ne a l’estufa un cada nit, en un dolorós compte enrere. “Però no són títols reconeixibles. Parla d’autors i d’obres inventats”, explica la directora de l’espectacle, que aquesta nit s’estrena a L’Atlàntida de Vic i a partir de la setmana vinent es podrà veure al Maldà.

Llibres per cremar ( Les combustibles en el seu títol original) és l’única obra de teatre coneguda d’Amélie Nothomb. La va escriure l’any 1994, i tot i que no especifica ubicació ni època, les ressonàncies de la Guerra dels Balcans semblen haver marcat el text. L’obra, inèdita aquí, arriba als escenaris catalans per la voluntat d’un dels actors, Roger Batalla, responsable també de la traducció. Ell va ser el primer que es va enamorar del text i va decidir representar-lo amb la seva companyia, Pyros.

La directora explica que el context de guerra condiciona molt la relació entre els personatges, els crispa i fa canviar de mans el poder i la influència que es tenen. “La guerra a fora va causant una guerra a l’interior”, diu Bardagil. El veterà professor perd la seva autoritat quan defensa aferrissadament conservar una novel·leta romàntica que sempre havia criticat a les seves classes. I a la vegada els arguments intel·lectuals del docent i el seu assistent mostren les seves fissures quan els qüestiona el pragmatisme de la jove estudiant. “El gran tema de l’obra és el valor de la cultura -remarca la directora-. Els personatges discuteixen sobre quin és realment el valor d’un llibre, si el fet que se n’hagin escrit 500 tesis els fa superior a altres més desconeguts i senzills però que ens fan més feliços”. La ironia de Nothomb és molt present en uns diàlegs de to feroç, perquè l’obra és molt crua. I, val la pena dir-ho, també molt teatral. “No és un tractat de literatura”, aclareix la directora.

calar-hi foc

Ray Bradbury publicaba «Fahrenheit 451» en 1953. El clásico de la ciencia ficción presenta una realidad distópica en la que los libros están prohibidos y son los bomberos los que arrasan con fuego cualquier vestigio. El título de este alegato contra la censura hace referencia a la temperatura en la escala de Fahrenheit (°F) a la que el papel de los libros se inflama y arde.

Una imagen potente, a la que la editorial francesa Super Terrain y el laboratorio Charles Nypels han decidido darle la vuelta en una edición especial. El nuevo prototipo de «Fahrenheit 451», realizado en Jan van Eyck Academie, un instituto de investigación conocido por sus experimentos con distintos materiales, hace justo lo contrario que en la versión original: hay que quemar el papel para poder leer la novela.

En esta edición especial de la obra de Bradbury, que prevén que se publicará en 2018, las páginas del libro aparecen completamente oscurecidas, pero en contacto con el calor desaparece la tinta y se revela el texto. 

Quemar para leer, así es esta edición de «Fahrenheit 451». Abc. 3|11|2017.

biblioteques en flames

«Unes dades que no es fan massa públiques per no atiar el foc: en els darrers deu anys, almenys 72 biblioteques públiques han estat incendiades a la ban­lieue de París. Han estat incendis de diferents magnituds, però en qualsevol cas 72 biblioteques pú­bli­ques són unes quantes biblioteques; a tot Barcelona, per exem­­ple, n’hi ha 40. És cert que a la banlieue de París també han estat incendiades mol­tes al­tres co­ses, però per què aques­ta fixació, aquest acarnissament amb les bi­blio­­te­ques? La res­pos­ta, in­quietant com els propis incen­dis, ens la proporciona un jo­ve ma­gri­bí que en­tre­­­vis­ta Süddeutsche Zeitung en una conversa difosa per El País (Pa­tricio Pron, “Los des­­truc­­­­tores de libros”, 10-III-15): “Les biblioteques són aquí per adormir-nos”, diu, “perquè ens que­­­dem tran­quils llegint con­tes de fades. I no necessitem llibres: necessitem feina”. Unes pa­­rau­les per­tor­badores. No nego pas el drama que s’amaga rere aques­ta respos­ta, però, veritablement, cremar les biblioteques no farà que els joves tro­­­bin feina, si no és que vo­len ser bombers...»

Pau Giralt. «Llibres en flames». Núvol. 26|1|2016

* *

Denis Merklen. Pourquoi brûle-t-on des bibliothèques? Presses de l’Enssib, 2013.

fahrenheit 451

DESTRUCCIÓ DEL PATRIMONI

L'Estat Islàmic crema 8.000 llibres antics i manuscrits a Mossul

Els gihadistes només han deixat a les llibreries de la ciutat les obres de contingut religiós

EL PERIÓDICO. DIJOUS, 26 DE FEBRER DEL 2015 - 13.59 H

Els terroristes de l'Estat Islàmic han destruït almenys 8.000 llibres antics i manuscrits que hi havia a la biblioteca pública de Mossul. L'acció suposa la destrucció d'un patrimoni cultural de valor incalculable. "Els terroristes de l'ISIS han fet esclatar la biblioteca amb explosius", ha explicat Ghanim al -Ta'an, director de l'establiment.

Segons informa 'The Fiscal Times', la llibreria va ser creada el 1921. Entre els llibres destruïts pels gihadistes hi ha manuscrits del segle XVIII, llibres siríacs impresos a la primera impremta del país, obres de l'època otomana, així com diaris iraquians de principis del segle XX. La biblioteca comptava amb valuosos objectes, com antics astrolabis àrabs.

LLEGATS PRIVATS

A més, l'establiment havia anat recollint les biblioteques privades de grans famílies de Mossul. El dels gihadistes no és el primer atac que pateix la biblioteca, que ja va ser saquejada en el caos posterior a l'ocupació nord-americana. No obstant, en aquell moment, els veïns de l'establiment es van emportar a casa seva els llibres més valuosos per protegir-los dels saquejadors i, quan va passar el perill, els van tornar al centre.

A més de la biblioteca, els gihadistes han destruït el teatre de Mossul i l'església de la Mare de Déu de la ciutat. Abans, els terroristes ja havien cremat la biblioteca de la Universitat de Mossul i havien requisat tots els llibres de les llibreries de la ciutat que no fossin de contingut religiós. Segons les autoritats iraquianes, els terroristes han destruït més de 100.000 obres.

fahrenheit 451

"Volen saber què faig amb tot el meu temps. Jo els dic que de vegades simplement m’assec i penso."
Ray Bradbury, Fahrenheit 451.

una placa

Una placa a terra, al mig de la Bebelplatz de Berlín, commemora la crema de llibres que hi va tenir lloc el 10 de maig de 1933. Es coneix com la Buecherverbrennung i es va estendre a la majoria de ciutats importants d'Alemanya. S'hi van cremar els llibres dels autors considerats enemics del nacionalsocialisme i qualificats de “degenerats” per aquell règim. Hi van participar sobretot membres de les SA, els paramilitars nazis, entre els quals hi havia estudiants, que serien substituïts més tard per les temibles SS, però també civils exaltats emborratxats d'una ideologia que hauria de portar Europa a la tragèdia i amb aquesta el poble alemany.
Sí, avui fa 77 anys. I un d'aquells llibres era, precisament, el que ens ocupa aquest mes: Im Westen nichts Neues, d'Erich Maria Remarque. Cliqueu sobre el títol i visitareu una pàgina on trobareu relacionats cent vint dels vint mil títols cremats i un projecte editorial: tornar-los a publicar.

habent sua fata libelli

L'any 1929, Remarque comença a escriure les primeres pàgines de la novel·la i les envia al diari Wossische Zeitung, on es comprometen a anar-la publicant mentre no hi hagi protestes dels subscriptors. Els lliuraments setmanals al diari s'apleguen en un volum del qual es van arribar a vendre quatre milions d'exemplars en un any, a banda de traduïr-se a vint-i-cinc llengües. Per posar un exemple de la magnitud de l'èxit, a Praga se'n van vendre vint mil en un sol dia. A casa nostra, Proa s'afanyà a publicar-lo l'any 1931, traduit per Joan Alavedra, i amb un tiratge inicial de trenta mil exemplars.
Ell es va fer milionari (un altre com en London), però el llibre irritava massa els cercles polítics i militars que recolzaven el nazisme. Quan els nazis arriben al poder, se'l considerarà un derrotista i haurà d'exiliar-se a Suïssa. El 1933, el seu llibre, que ja era prohibit, es crema públicament, i a ell li prenen la nacionalitat alemanya. Davant el perill imminent d'una altra guerra, Erich goes to Hollywood, es nacionalitza americà, i fa totes aquelles coses que ens va explicar l'altra dia en Mitchum. A partir de 1948, acabada la Segona Guerra Mundial, s'estableix definitivament a Suïssa.



Berlín, una passejada per la història i les biblioteques, Concepció Miralpeix.
Cremant llibres, un apunt llegit al bloc Diari d'un llibre vell.
En to de pau: una literatura carregada d’esperança. Generalitat de Catalunya. Departament d'ensenyament.