en poques paraules

 

Julio César Perez @amarilloindio

Кафе Пушкинъ (cafè puskin)

En el principi fou una cançoneta de Gilbert Bécaud, Nathalie (1964), no sé si la coneixeu, ni falta que us fa. Pel cas que ens ocupa, n'hi ha ben prou amb saber que explica la història d'un turista francès que està visitant Moscou (el Moscou de la guerra freda) guiat per una universitària indígena que respon al nom de Nathalie (Natalí). No sona gaire soviètic, però s'ha de reconèixer que en francès, la llengua en què canta Bécaud (Becó), Natalí rima pràcticament amb quasi tot. Natalí, doncs.

Tornem a l'argument. És diumenge. El turista francès i la Natalí són a la Plaça Roja. Ha nevat. Fa un fred que pela. ELLA, anar senyalant els llocs d'interès, que si la tomba de Lenin, que si això i que si allò; ELL, com qui sent ploure, anar-se fixant en el bonic cabell ros de la seva guia, frisós per entrar a prendre una xocolata calenta al café Pouchkine, que, representa, està molt a la vora. Abans no s'acabi la quarta estrofa ja van de bracet i, en arribar a la penúltima (cinc estrofes més tard), no cal ser gaire espavilat per entendre —entre línies— que ja han consumat. Visita turística amb final feliç.

El cas és que, segons conta una llegenda molt popular entre els guies moscovites, arran del formidable èxit assolit per la cançó de Bécaud, molts turistes (francesos, majoritàriament) arribaven a la plaça Roja de Moscou demanant pel famós café Pouchkine. Coneixent, com coneixem, els nostres congèneres, és fàcil d'imaginar-ne un d'encara més despistat sol·licitant els serveis d'una tal Natalí. La gent (és a dir, els altres) són així*. Per a decepció del turistam (i desesperació del gremi de guies turístics de Moscou, suposo), el famós café Pouchkine no existia fora de la cançó de Bécaud.

I així va continuar sent fins que Andrey Dellos, un rus de pare francès, empresari del sector de la restauració, va inaugurar, el 4 de juny de 1999, coincidint amb el segon centenari del naixement de Puskin, el, ara sí, Кафе Пушкинъ, en un palauet barroc del boulevard Tverskoy, al ladito de la Plaça Roja. Com no podia ser d'altra manera, Gilbert Bécaud (Becó) va assistir a la inauguració.

 

_____________________
P.S: *El que dèiem, Natalí fa de bon rimar, fins i tot en català.

curs de lectura ràpida

La lectura nos regala tiempo a cambio, eso sí, de que le dediquemos tiempo. Vale recordar, por eso, aquella escena de Toma el dinero y corre en la que Woody Allen comenta a su interlocutor: «He hecho un curso de lectura rápida y he leído Guerra y paz en veinte minutos. Va de Rusia». En realidad, parece que la primera vez que se documenta esta aparente broma fue en el diario local Ames Daily Tribune, de Iowa, en el año 1967, y en la entrada del artículo, que luego fue reelaborada por distintos cómicos hasta llegar a Woody Allen podía leerse: «Tonterías: el compañero tomó un curso de lectura veloz. "Aprendí a leer directamente en la mitad de la página", informó. "Pude atravesar Guerra y paz en 20 minutos. Se trata de Rusia"». Si robamos tiempo a la lectura, la lectura nos ofrece solamente una raquítica muestra del significado y el contenido de lo que hemos leído y nos devuelve la impresión de haber sobrevolado temporalmente un espacio que hubiera requerido mucha mayor atención y tiempo. La cuantía de los réditos equivale a la inversión realizada. De escasa atención resulta escaso entendimiento. De poco tiempo invertido resulta una experiencia temporal baldía.

 

Joaquín Rodríguez. La furia de la lectura. Por qué seguir leyendo en el siglo XXI. Tusquets, 2021. P. 244.

les aventures de l'ànima

«Sovint, al principi de l'adolescència, arriba un moment que els llibres adquireixen un nou significat. Els llibres que ens agraden a la majoria quan som petits són els que ens permeten gaudir d'alguna aventura externa i física que no és probable que tinguem en la nostra vida de cada dia. O bé ens agrada el so d'unes paraules ordenades d'una manera plaent. Però llavors, tot d'una, resulta que ni l'experiència externa ni les rimes no ens acaben de satisfer, i ens sentim atrets per les aventures més riques i dramàtiques de l'ànima. Per a mi, aquest canvi es va produir quan, als tretze anys, vaig llegir per primera vegada els grans escriptors russos.

Els llibres de Dostoievski —Els germans Karamàzov, Crim i càstig i L'idiota— em van obrir la porta a un món nou, immens i meravellós. Durant anys, havia vist aquests llibres als prestatges de la biblioteca pública, però, en donar-hi un cop d'ull, els noms indigeribles i la lletra massa petita me n'havien descoratjat. O sigui que, quan finalment vaig llegir Dostoievski, vaig tenir un xoc que no oblidaré mai; i sempre que llegeixo aquests llibres ara m'envaeix el mateix astorament: és una sensació de meravella que la familiaritat no pot erosionar. Juntament amb Dostoievski, els contes de Txèkhov em produeixen la mateixa poderosa fascinació. Els estius russos, xafogosos i indolents; els pobles solitaris de l'estepa, els vells avis que dormen amb els nens sobre l'estufa, els hiverns blancs de Sant Petesburg: totes aquestes escenes em són tan properes com les de la meva ciutat natal. I, per descomptat, hi ha Guerra i pau, Anna Karènina i algunes de les obres curtes de Tolstoi. Les ànimes mortes de Gógol i tota l'obra de Turguèniev són llibres que em poden fer quedar a casa gairebé qualsevol vespre.

De vegades penso que la grandesa de la literatura russa es deu al fet que els escriptors russos, potser més que els de cap altre lloc, han estat capaços d'acceptar les condicions de l'existència humana. Per a ells la vida era un bloc unitari, i tenien consciència de la necessitat de la mort. I, tanmateix, l'actitud predominant dels grans escriptors russos no és cínica...»

Carson McCullers. Entre la solitud i el somni. Notes sobre literatura, memòria i identitat. Traducció d'Alba Dedeu. L'altra, 2017. P. 88-89.

dostoievski viral

MARTA REBÓN
Dostoievski viral
La Vanguardia
4|11|2021

El dia que Ivan Jdànov, col·laborador estret de l’engarjolat Navalni, principal opositor a Putin, va arribar a Barcelona per reunir-se amb la comunitat russa, m’endinsava en el llibre de Manel Alías. A Rússia, l’escenari més gran del món plasma el que ha vist i viscut al llarg de set anys de corresponsalia a Moscou per a TV3. L’epígraf el pren d’una activista feminista que va entrevistar: “Anem cap a millor i cap a pitjor, simultàniament”. En un país de la grandària i la història de Rússia, però, l’estrany seria no trobar-hi contradiccions de la seva mida. Jdànov, que va denunciar al Col·legi de Periodistes les corrupteles del cercle del Kremlin i la destrucció sistemàtica de qualsevol alternativa democràtica, va néixer a Moscou com Dostoievski, el bicentenari del naixement del qual se celebrarà la setmana vinent. La terra en què millor s’ha escrit sobre la importància de la llibertat individual –de Puixkin a Grossman, etcètera– també és on se l’ha trepitjat arreu. “Només els russos poden aglutinar a la vegada tantes contradiccions”, llegim a El jugador.

Dostoievski podia arribar a ser un xovinista empedreït, però va defensar a ultrança la participació en el debat públic i l’exercici de les llibertats, cosa que gairebé li va costar la vida de jove. Llibertat fins i tot –i això el fascinava– per equivocar-nos, actuar contra els interessos propis, sabotejar-nos la vida si cal, com quan ell desafiava el destí cada vegada que visitava un casino i sovint es deixava fins a l’últim copec. No vaig resistir la temptació de preguntar a Alías si creia que, amb Putin, a Dostoievski l’haurien tornat a empresonar. Tal com van ara les coses, em va dir, si formulés una crítica directa contra la classe dirigent, no tindria més remei que publicar en una editorial petita, o bé tocar el dos. I és que Rússia viu una de les repressions més negres contra la premsa independent i la dissidència des de l’era soviètica. No són casuals dos premis d’enguany: el Nobel de la Pau per a un periodista veterà rus i el Sàkharov a la llibertat de consciència del Parlament Europeu per a Navalni.

Als russos els costa d’entendre que el tràgic Dostoievski desperti passions a l’estranger. Tanmateix, l’interès actual pel true crime té un antecedent en les seves obres. Crim i càstig deu fascinar en Carles Porta. I després tota la colla de prínceps epilèptics, terroristes revolucionaris, intel·lectuals nihilistes, parricides, funcionaris neurastènics, ludòpates incurables i usureres que poblen les seves novel·les... Escriure consumit pels deutes l’empenyia, més que a assolir l’excel·lència estilística, a mirar d’atrapar els lectors. Dostoievski duu al límit psicològic els seus personatges, però sabia molt bé de què parlava: va practicar la resiliència molt abans que el terme es posés de moda. Com aniríem per la vida si atorguéssim a cada segon un valor incalculable? Això és el que va aprendre després de passar per un simulacre d’afusellament, com va explicar al seu germà. A més, hi ha un dilema que travessa tota la seva obra i que continua vigent. M’explico. Mirem algunes notícies internacionals: un fi raonable justifica prendre un camí (potser) equivocat? Per exemple, protegir-se amb una tercera dosi i deixar altres sense vacunar? I negociar amb estats autoritaris a canvi de reserves de gas?

La pandèmia ens va fer tornar a aquells clàssics que descrivien o presagiaven una gran plaga. A les xarxes es va recordar el malson que apareix al final de Crim i càstig: enmig de la febrada i els deliris, Raskólnikov somia una greu malaltia letal que s’escampa pertot des de les profunditats d’Àsia. A més de la coincidència geogràfica, l’escriptor va encertar també amb una altra qüestió (la seva segona obsessió després de la llibertat): la manera com les idees ens dirigeixen, com governen les nostres accions i es propaguen tot seguint un patró epidemiològic, sobretot les més radicals i menys elaborades. El virus que espanta Raskólnikov en somnis té un símptoma curiós: qui hi sucumbeix se sent “l’únic dipositari de la veritat”. A mesura que avança l’epidèmia, per tant, ningú no escolta ningú, inamovibles tots en les seves conviccions, en un món polaritzat i en confrontació permanent fins i tot entre correligionaris. El novel·lista rus no podia concebre un panorama més desolador. Tot donant una ullada a l’actualitat, somni i realitat tornen a confondre’s. I jo no puc evitar pessigar-me.

primeres dames de la biblioteconomia: nadejda krúpskaia

 

Nadezhda Krúpskaya (1869-1939).

Encara que és molt probable que el nom no us soni, Nadezhda Krupskaya va ser l’esposa del famós activista revolucionari i primer dirigent de la Unió Soviètica Vladímir Ilitx Uliànov “Lenin”.

Va treballar en el Comisariat d’Educació del govern soviètic i des d’allà va començar a treballar per intentar millorar el sistema bibliotecari rus.

Les biblioteques abans de la revolució Russa no eren obertes a tots els públics, algunes eren exclusives per les classes altes i altres pels membres dels sindicats de determinades empreses.

A més, la majoria no tenien una gran varietat de fons, només llibres de literatura ortodoxa. Amb la revolució russa les coses no es van solucionar gaire; els sindicats continuaven negant-se a permetre l’accés al públic en general i no hi havia gaires fons per abastar les biblioteques.

Krupskaya  va impulsar un gran canvi el sistema bibliotecari rus: va el·laborar un cens de totes les biblioteques, va animar a les biblioteques a col·laborar entre elles i a obrir-se al públic en general; va incidir en la necessitat de conèixer quines eren les necessitats de formació dels treballadors i no només de les classes benestants i va treballar per millorar els catàlegs i els materials que s'oferien des de les biblioteques.

També va proposar millorar la formació dels bibliotecaris amb seminaris on els bibliotecaris ensenyessin als aspirants les habilitats de la professió.

Krupskaya creia profundament en la importància de l’educació i la cultura accessibles per a tothom i en el valor d’una de les eines més importants per educar la societat com són les biblioteques. 

 

Font: El blog de la Biblioteca Tirant lo Blanc de Montcada. Nadezhda Krupskaya. 11|3|2013.

 

Disseny: Branca Studio @brancastudio

 

un retrat

Tots els retrats que es pinten amb emoció no són retrats del model, sinó de l'artista.
Oscar Wilde. El retrat de Dorian Gray.

Txékhov retratat per Osip Braz, 1898.

A Chéjov le angustiaba indescriptiblemente el único retrato pictórico que le hicieron en vida. Fue en 1898, seis años antes de morir. «Parece como si acabara de oler un rábano picante», le escribió desde Niza a una amiga acerca de la expresión con la que aparece plasmado en el cuadro. La imagen, archiconocida, se ha reproducido hasta la saciedad en cubiertas y artículos dedicados  al maestro del cuento. En el lienzo de un metro por ochenta aparece de tres cuartos, sentado en una clásica butaca Voltaire tapizada en terciopelo verde esmeralda. Rictus serio, incluso adusto. Acodado en los brazos del sillón, apoya la cabeza sobre la mano izquierda: el pulgar queda oculto detrás del ángulo de la mandíbula, mientras que el índice, tenso, le tapa el lóbulo de la oreja. Los dedos restantes se repliegan sobre su muñeca, como tres varillas de un abanico abierto. La laxitud de la extremidad superior derecha contrasta con la mano del mismo lado, rígida y casi cerrada en un puño. Tiene el tronco ligeramente inclinado a la izquierda, pero la cabeza está más bien recta. Pese a su frontalidad, la mirada del médico-escritor es ambigua. Los ojos, intensos y a la vez esquivos, se escudan detrás de su célebre pince-nez, como si posara apático y dominado por la toská. En esa emoción intraducible, una suerte de melancolía específicamente rusa con ciertos ecos de saudade, confluyen inquietudes anímicas como el miedo, la nostalgia, el aburrimiento o la aversión. 

Género espinoso, el retrato es un combate de subjetividades, la del retratado y la del retratista. Este último, pincelada a pincelada, juzga a su modelo. Cada uno quiere imponer su mirada, más aún si ambos son artistas.

Marta Rebón. En la ciudad líquida. Derivas, interiores y exilios. Caballo de Troya, 2017. P. 339.

l'ànima russa

les coses importants de la vida

Font: la libri @la_libritos  El llibre és: Leyendo a Chéjov de Janet Malcolm.

tolstoi per rail

NÚRIA ESCUR

A quina estació de tren va conèixer Anna Karénina el seu amant, el comte Vronski?

La Vanguardia

23|8|2021

La gran novel·la de Lev Tolstoi és un mirall on es reflecteix la importància social que va tenir la línia de ferrocarril entre Moscou i Sant Petersburg. Com va canviar la vida i costums dels seus habitants, com els va afectar en les seves relacions. El tren, a Tolstoi, li serveix com a símbol d’amor (però també de desesperació) en moltes de les seves obres.

Paral·lelament, sempre va estar unit a la seva vida. De fet, ja octogenari, Tolstoi arriba, penosament, fins a la petita ciutat ferroviària d’Astapovo, malalt de pneumònia. Aquí el cap d’estació, que el reconeix com el llegendari autor que és, li habilita un llit on, finalment, mor el 14 de novembre del 1910 envoltat del seu metge i d’algun dels seus seguidors.

No és l’únic autor rus que marca tràgicament l’escenari d’una estació de ferrocarril. El 15 de juliol del 1904, per exemple, el cadàver d’un conegut escriptor rus arribava a Moscou ficat en un vagó de tren refrigerat que s’utilitzava habitualment per transportar ostres.

Era el cos d’Anton Txékhov, entre blocs de gel.

Tornant a Anna Karénina, una de les escenes més impactants de la novel·la de l’escriptor descriu la seva enigmàtica protagonista arribant a Moscou per mediar en la crisi conjugal del seu germà. Durant aquest primer viatge, al tren, entrarà en conversa amb la mare del comte Vronski, l’home que canviarà per sempre el seu destí.

I és a l’estació de Nikolevski, al nord de Moscou, on els amants es veuen per primer cop. Aquest serà l’escenari principal dels conflictes i les passions, amb el viatge com a metàfora de la vida. Unes quinze hores de trajecte i 650 quilòmetres separaven les dues ciutats.

També el món ferroviari de la novel·la va donar molt joc en la seva versió cinematogràfica. Les rodes motrius del tren, els primers plans de les bieles i manetes en moviment incrementaven el suspens. En dues ocasions, almenys, les imatges són premonitòries de la mort. Perquè al final, Anna Karénina (magníficament vampiritzada per una espigada i mandibular Keira Knightley) se suïcida en aquest decorat.

Neva. Una simple estació de tren.

Així és com a Anna Karénina l’amor es vincula al tren, però també la mort. En l’escena del suïcidi el director dona protagonisme als decorats: el tren al qual es llança Anna és el mateix tren d’attrezzo amb la testera coberta de neu que ha aparegut en l’escena de la feliç trobada a l’estació. Prefereixen que parli la imatge en lloc de la paraula.

Altres actrius van donar vida, a la pantalla, a l’heroïna russa. De Greta Garbo a Vivien Leigh, passant per Sophie Marceau o Nicola Pagett en la versió de la BBC en una sèrie del 1977, totes van voler traslladar al públic el neguit que es desprèn d’aquest sotragueig constant, en un tren, que va des de Sant Petersburg fins a Moscou, i que encarna una de les tragèdies amoroses més boniques de tots els temps.

Llegiu també: El tren Lev Tolstoi: de Moscou a Helsinki.

la tomba més bonica del món

«A Rússia no hi he vist res de més grandiós, de més impressionant que la tomba de Tolstoi. Aquest lloc il·lustre, on les generacions futures acudiran respectuosament en pelegrinatge, és una ombra en un bosc allunyat i solitari. Un caminet estret, que avança sense cap pla aparent a través de clarianes i matolls, condueix a aquest monticle que no és res més que un rectangle petit que ningú no vigila, que ningú no cuida, a l’ombra única d’alguns arbres grans. Aquests arbres tan alts, dolçament bressolats pel vent d’aquest inici de tardor, van ser plantats per Tolstoi mateix, m’explica la seva neta. El seu germà Nicolai i ell, de petits, havien sentit de boca d’una mainadera o d’una dona del poble l’antiga llegenda segons la qual el lloc on es planten arbres esdevé un lloc de felicitat. És per això que, tot jugant, havien plantat alguns plançons, en un racó de la llur propietat; després no van tardar gaire a oblidar aquesta distracció infantil. Al cap de molts anys, Tolstoi recorda aquest episodi i la promesa singular de felicitat que, de sobte, als ulls de l’home cansat de la vida, es presenta proveïda un significat nou, més ric. I expressa la voluntat d’ésser enterrat al peu d’aquests arbres que ell mateix havia plantat.

El desig de Tolstoi es va acomplir, i el resultat és la tomba més bonica, impressionant i triomfal del món. Un monticle quadrangular al mig del bosc, cobert de flors —nulla crux, nulla corona— cap corona, cap làpida, ni tan sols el nom de Tolstoi. El gran home, que va patir a causa del seu nom i de la seva glòria més que ningú altre, està enterrat en l’anonimat, com un rodamón que s’hagués trobat per atzar, o un soldat desconegut. No s’impedeix a ningú que s’acosti a la seva darrera llar, la tanca mínima que l’envolta no és pas closa: l’únic que preserva el repòs de Tolstoi és el respecte de la gent, la curiositat de la qual molesta les tombes dels grans tan sovint. Ara bé, aquí la senzillesa proscriu les més mínimes ganes de comportar-se com un espectador frívol i prohibeix parlar en veu alta. El vent murmura als arbres per damunt de la tomba del qui no té nom, un sol càlid hi juga, a l’hivern la neu cobreix delicadament el terra ombrívol de blancor; aquí podríem passar-nos-hi estiu i hivern sense sospitar que aquest petit quadrilàter acull les restes d’un dels homes més importants del nostre temps. Ara bé, aquest anonimat és justament encara més commovedor que tot el marbre i tots els fasts imaginables: d’entre els centenars de persones que, en ocasió d’aquesta jornada excepcional, s’han congregat fins aquest racó de descans, cap no ha gosat recollir com a record ni tan sols una flor del monticle fosc. Ens adonem, un cop més, que en aquest món, res no produeix un efecte més monumental que la senzillesa extrema. Ni la cripta de Napoleó sota la cúpula de marbre dels Invàlids, ni el sepulcre de Goethe a la tomba principesca de Weimar, ni el sarcòfag de Shakespeare a l’abadia de Westminster aconsegueixen remoure tant el que hi ha de més humà en cadascú de nosaltres com ho fa aquesta tomba meravellosament silenciosa, emocionant en el seu anonimat, amagada en algun lloc dins el bosc, sotmesa tan sols al murmuri del vent, sense cap missatge, sense cap mot.»

 

La tomba més bonica del món. Stefan Zweig. El funàmbul. 17|6|2021.

 

els yakuts de sibèria

 

Quan els Yakuts, un poble de Sibèria, es troben un ós, es treuen la gorra, el saluden, li diuen mestre, vell o avi, i li prometen que no l'atacaran ni parlaran mai malament d'ell. Però si té aspecte de voler atacar-los, li disparen, i si el maten, el tallen a trossos i el rosteixen i s'adeliten, repetint tota l'estona: «Són els russos qui se t'estan menjant, no nosaltres».

A.-F. Aulagnier

Dictionnaire des Aliments et Boissons.

Julian Barnes. El lloro de Flaubert. Traducció de Núria Ribera. Ed. 62, 2010. P. 57.

l'oneguin d'en barios

«Posa legions de llibres al prestatge,
llegeix, llegeix, sense avantatge:
això és estrany i fals, allò avorrit,
allà hi manca fondària, aquí sentit;
en tots hi troba una tortura:
els llibres vells són antiquats,
s’obstinen en l’antic les novetats».

Aleksandr Puixkin. Eugeni Oneguin. Traducció d'Arnau Barios. Club editor, 2019.

[Font: Pere Calonge @perecalonge]

L'editorial diu:

Premi Ciutat de Barcelona 2019 a la millor traducció
Premi Serra d’Or 2020 a la millor traducció

La primera gran novel·la russa és en vers. Venerada com l’obra mestra absoluta per tots els que vindran després —Dostoievski, Tsvetàieva, Nabókov, Dovlàtov—, fora de Rússia se l’ha llegida poc, perquè el peu forçat de la rima i del metre n’han llastat la traducció. En català faltava qui desafiés l’obstacle i traduís l’Oneguin en vers. Arnau Barios s’ho va proposar i, set anys més tard, ofereix l’obra mestra al seu públic.

____________________

P.S.: Aquí, un resum de premsa sobre l'Oneguin d'en Barios. I aquí, l'article que el traductor va publicar no fa gaires dies a La lectora, a propòsit de la mort d'en Limónov, que no té res a veure amb l'Oneguin, però no us el deixeu perdre: és un treball digne de The New Yorker, us ho juro.

a sibèria

Me abastecía de libros en la biblioteca centenaria de la facultad. El lema de la Universidad de Barcelona es Libertas perfundet omnia luce —La libertad lo llena todo de luz (los franquistas, no es de extrañar, eliminaron de un plumazo el sujeto de la frase, introducido por el rector republicano—, pero, si por algo destacaban sus añejas y polvorientas salas cuyas paredes escupían humedad, era por su pobre iluminación. A las horas en que solía acercarme al mostrador, atendían dos auxiliares: una joven con los hombros salpicados de pecas y un chico de expresión grave y ojos ratoniles. A menudo esperaba a que el último estuviera libre para extenderle los papelitos con las peticiones de títulos. Mientras lo observaba repasar la lista de libros, veía que los ojos, vivarachos, le bailaban en las órbitas. Cuando supo que estudiaba literatura rusa, me preguntó con retintín: «¿Tolstói o Dostoievski?». Noté que escudriñaba hasta el último recoveco de mi tez en busca de algún rasgo, quizá, de ascendencia eslava. Al parecer, le intrigaba esa determinación mía de adentrarme en una cultura en principio tan lejana. Para proveernos de manuales de ruso, no quedaba más remedio que ir al búnker. Por alguna razón, la bibliografía de este idioma había ido a parar a un módulo prefabricado de chapa, confinado a la entrada trasera de la universidad. Un lugar desangelado donde solía instalarse un aire estadizo. Gélido en invierno, los estudiantes que decidían quedarse a estudiar en las mesas allí colocadas tenían que hacerlo con los abrigos puestos: los de Eslavas, por lo visto, éramos los parias de la filología.

Marta Rebón. En la ciudad líquida. Derivas, interiores y exilios. Caballo de Troya, 2017. P. 115.

contrabandistes de llibres

El knygnešys Vincas Juska.

«Knygnešiai (singular: knygnešys) (en lituà "transportadors de llibres") foren individus que portaven de contraban llibres en lituà impresos en alfabet llatí per a les àrees de l'Imperi Rus on hi havia parlants de lituà, tot desafiant una prohibició sobre aquestes matèries, vigent des del 1866 al 1904. En oposar-se als esforços de les autoritats imperials russes per substituir la tradicional ortografia llatina per la ciríl·lica, i en transportar material imprès de llocs tan llunyans com els Estats Units per fer-ho, els knygnešiai es van convertir en un símbol de la resistència lituana contra la russificació.»

Viquipèdia dixit.

Llegiu també ---> Alejandro Gamero. El contrabando de libros como única forma de salvar una cultura. La piedra de Sísifo. 6|9|2017.

guerra i pau, segons tom gauld

Tom Gauld. The Guardian. 30|1|2016.

who's that girl

Fotògraf: Maxim Guselnikov.

Model: Oktyabrina Maximova, el secret més ben guardat de Rússia, diuen.

Oktyarbina Maximova Is Russia’s Best Kept Secret. Brendan McGinley. Man Cave Daily. 22|10|2015.

la biblioteca de iàsnaia poliana

Tolstoi el dia de la inauguració de la biblioteca de Iàsnaia Poliana, 1910. 

Fotografia de V. G. Chertkov. Treta d'aquí.

Iàsnaia Poliana (en rus:Я́сная Поля́на, literalment: "claror brillant") va ser la casa de l'escriptor Lev Tolstoi, on hi va néixer, hi va escriure Guerra i Pau i Anna Karènina, i on hi és enterrat. Tolstoi va dir de Iàsnaia Poliana la seva "inaccessible fortalesa literària". Es troba a 12 km al sud-oest de la ciutat de Tula, Rússia i a 200 km de Moscou.

El juny de 1921 aquesta finca va ser nacionalitzada pels soviètics i va esdevenir el seu museu memorial. Primer va ser dirigit per la filla de l'escriptor Alexandra Tolstaia. Actualment la dirigeix Vladimir Tolstoi. El museu conté efectes personals de Tolstoi i també una biblioteca amb 22.000 volums. El museu estatal conté la mansió de l'escriptor, l'escola que ell fundà per a fills de camperols i un parc on es troba la seva tomba. [Viquipèdia dixit].

kant pixa

Gentilesa de Lluís Anglada

[Font: Twitter @GalaRomani]

Vegeu també -- -> Detenido un exprofesor por matar a un amigo en una discusión sobre literatura.

____________
P.S.: Mentre rumiava el títol de l'apunt d'avui, l'Adrià Pujol va i fa aquest tuit:

Casualitat, en diuen d'això.

a propòsit de la literatura russa

«Leo a Soljenitsin con placer, pienso que voy a seguir leyendo hasta el alba, como hice hace cuarenta años con Tolstói. Por suerte prima la sensatez y me voy a la cama. Han pasado cuarenta años. El libro es un alegato exhaustivo, no sólo contra la tiranía de Stalin, con sus torturadores y asesinos a sueldo, sino también contra el atraso del pueblo ruso. Me parece que esto se debe a que, a pesar de una lucha de cincuenta años en favor del cambio, la literatura rusa se ha desarrollado y cambiado menos que cualquier otra. No aparecen personajes de Sterne y Trollope deambulando por la literatura inglesa contemporánea, pero en este libro los burócratas estúpidos y crueles son los mismos que encontramos en Pushkin y Gógol. La mujer que escribe con el dedo en una ventana empañada aparecía ya en Lermontov. Es una literatura intensamente nacional, se diría incluso que provinciana, de manera que las descripciones de ebriedad y estupidez trascienden el carácter individual para penetrar en el carácter nacional, el pueblo ruso, la raza. La aristocracia parece haber absorbido algo de la sofisticación europea, pero los rusos de hoy parecen no sólo atrasados sino resueltos a estarlo. [...] En Rusia uno encuentra pasión, sinceridad y lucidez, pero también suspicacia, una suerte de cultivada estupidez y esa estolidez desesperante que fustigaba a Gógol».

John Cheever. Diarios. Traducció de Daniel Zadunaisky. Emecé, 2006. P.319-320.