hàbits saludables

LETICIA ASENJO
Llegir llibres allarga la vida gairebé dos anys
Ara
18|10|2024

He parlat en més d'una ocasió dels efectes beneficiosos que llegir té per a la salut. El que fins ara no sabíem és que llegir llibres allarga la vida. Literalment. Ho han mostrat en un estudi els investigadors A. Bavishi, M.D. Slade i B.R. Levy, del Laboratori d'Epidemiologia i Salut Pública de la Universitat de Yale, que van observar una reducció del 20% de la mortalitat en les persones que llegien llibres, en comparació amb les que no ho feien. Els investigadors afirmen que qualsevol nivell de lectura de llibres ofereix un avantatge de supervivència significativament major que llegir altres tipus de publicacions, com diaris o revistes, és a dir, que el que allarga la vida (vint-i-tres mesos més, segons les seves anàlisis) són els llibres, més que no pas la lectura en general.

I quin és el secret d'aquesta màgia? Els llibres fan que la ment d'un lector treballi més perquè involucren dos processos que serien els responsables d'aquest avantatge de supervivència: en primer lloc, afavoreixen un millor desenvolupament cognitiu a través d'un vocabulari més extens, raonament, concentració i pensament crític. I, a més a més, els llibres (especialment els de ficció) promouen capacitats com l'empatia, la percepció social o la intel·ligència emocional, que afavoreixen la reducció de l'estrès i l'adopció de conductes i hàbits més saludables.

L'estudi suggereix que només llegir un capítol al dia, és a dir, uns trenta minuts de lectura, ja podria tenir beneficis significatius per a la salut. A més, els investigadors van observar que aquest efecte protector es mostra fins i tot després d’ajustar variables com l'educació, la riquesa, la salut o el nivell cognitiu de la persona.

El perill de mirar massa la tele

Aquest descobriment obre la porta a desenvolupar programes de prevenció que promoguin canvis d'hàbits en població de risc, que redirigeixin el temps lliure cap a la lectura de llibres, afavorint una millor salut general i, ara ja ho sabem, una esperança de vida prolongada. Un exemple serien els majors de 65 anys, ja que fa temps que se sap que un excés d'activitats passives, com mirar la televisió, contribueix a la mortalitat en persones grans.

A més d'aquests avantatges directes, altres estudis recents destaquen que la lectura compartida de llibres afavoreix el desenvolupament dels infants des dels primers anys de vida, especialment per a nens nascuts prematurament. Aquesta pràctica no només els ajudaria a tenir un millor desenvolupament cognitiu i lingüístic, sinó que també estableix una base sòlida per al futur èxit escolar.

La ciència ens ho deixa clar: integrar la lectura de llibres en les rutines diàries des de ben menuts té efectes positius perdurables en la nostra salut, perquè agafar un llibre no només ens expandeix la ment o ens prepara per afrontar millor els desafiaments al llarg del cicle vital, sinó que també ens allarga la vida per... poder seguir llegint llibres durant més anys amb salut i alegria. El somni humit de lectors i buscadors del Sant Grial. Visca!

microones no, gràcies

Em pensava que era fake, que es diu ara, però no. Resulta que en una biblioteca de Kent, Gran Rapids, Michigan, Amèrica, els han tornat un llibre passat pel microones, a fi i efecte de desinfectar-lo a consciència, per por d'encomanar-se de la covid-19, se suposa. Com que els llibres porten un xip RFID (identificació per radiofreqüència) que conté metall, doncs ja us podeu imaginar què passa si els feu fer un parell de voltes pel microones...

_____________________

P.S.: El llibres de Vic també porten xip, així que estigueu-vos-en, plis. D'altra banda, la nostra quarantena no és de 72 hores, sinó de 14 dies. Si volguéssiu agafar la covid amb un llibre de la biblioteca us costaria una mica. Ni menjant-vos-el, vaja.

un any de confinament voluntari

Me duchaba una vez a la semana como mucho. Dejé de depilarme las cejas, dejé de decolorarme, de hacerme la cera, de cepillarme el pelo. Nada de hidratante ni de exfoliante. Nada de afeitarme las piernas. Rara vez salía del apartamento.

[...] Había empezado a hibernar lo mejor que pude a mitad de junio de 2000. Tenía veintiséis años.

Ottessa Moshfegh. Mi año de descanso y relajación. Traducció d'Inmaculada C. Pérez Parra. Alfagura, 2019. P. 12.

JORDI NOPCA
Pastilles per dormir, per oblidar i per fer net
Ara llegim
15|2|2019

Per a Florent-Claude Labrouste, el personatge principal de Serotonina, l’última novel·la de Michel Houellebecq, el moment “més dolorós de la jornada és el de despertar-se”: per suportar la consciència li cal prendre antidepressius. En Paul, el jove escriptor que protagonitza Taipei, de Tao Lin, viu a Brooklyn i per conviure amb la monotonia combina opiacis (Percocet), estimulants (Adderall) i relaxants musculars (Flexeril). La jove narradora de Mi año de descanso y relajación, d’Ottessa Moshfegh, també s’infla a còpia de pastilles, però el seu camí és el dels somnífers: l’abús de substàncies sedants, de barbitúrics i antipsicòtics assossega el personatge, però provoca l’efecte contrari al lector, que des de les primeres pàgines del llibre intueix que sota el vernís humorístic que l’autora nord-americana aplica a moltes escenes hi batega un drama segurament irresoluble.

Hi ha moltes maneres de llegir aquesta novel·la. Et pots deixar bressolar per blurbs com els de Lena Dunham (“És l’h*stia de divertida” i banalitats similars). Pots fer-ne una lectura comparativa amb autors que s’han especialitzat en mostrar les ombres de l’ànima humana -de Charles Bukowski a Shirley Jackson, passant per Flannery O’Connor i Harry Crews-, i jugar a discernir quin d’ells arriba més lluny i és capaç d’abocar més atrocitats per pàgina. Hi ha l’opció, en canvi, de centrar-se en el text: què diu i com ho fa, més enllà de deixar-se condicionar pel hype mediàtic i pel rosari de referències sovint agafades pels pèls. Mi año de descanso y relajación és una novel·la sobre la necessitat de desconnectar d’un món idiota a partir d’un mètode encara més idiota, la ingestió desmesurada de pastilles amb l’objectiu d’hibernar tant de temps com sigui possible per fer net. La resistència íntima s’esmicola igual que els comprimits amb trazodona, zolpidem i pentobarbital.

UNA INSATISFACCIÓ PERPÈTUA

Tenim una narradora que perd la feina en una galeria d’art on el críptic Ping Xi exposa gossos caniche dissecats que treuen rajos làser pels ulls. Sense feina però amb diners, opta per no sortir de casa. De tant en tant truca a l’examant, Trevor, que només sembla interessat en les fel·lacions que li pugui fer; per sort, també la visita la millor amiga, Reva, obsessionada amb perdre pes i amb un home casat amb qui comparteix oficina. Totes dues són novaiorqueses benestants. Totes dues estan insatisfetes i malden per sobreviure a còpia de fàrmacs o del vòmit compulsiu. A la narradora li encanta la versatilitat interpretativa de Whoopi Goldberg i fabula sobre la seva vagina, “ferma, honesta, magenta”. Reva, en canvi, està més pendent de l’esquelètica figura de Kate Moss.

Moshfegh, que anteriorment ha publicat Mi nombre era Eileen (2015, en castellà a Alfaguara) i els contes de Homesick for another world (Vintage, 2017) demostra en nombroses ocasions que l’observació i la imaginació combinades amb encert són capaces d’oferir dosis precises de mala llet: passa quan descriu la consulta de la doctora Tuttle, on hi ha números endarrerits del National Geographic i joguines per a gats (al lavabo hi troba “pólvores antimicòtiques”); també en l’aproximació a la sensibilitat de les galeries d’art (“El mercat es va allunyant de l’emoció. Ara tot va del procés i de les idees i de la marca”); quan esquartera verbalment els hipsters; quan recorda els seus pares morts durant el capítol del funeral de la mare de Reva, probablement el millor de la novel·la.

L’única treva que el llibre ofereix és l’el·líptica història d’amor entre les dues amigues. La resta dels seus cervells es poden comparar, com diu la protagonista sense nom, amb “un camió d’escombraries ple fins dalt”. Moshfegh explica aquestes deixalles meravellosament bé. No hi ha ni una sola pàgina que avorreixi. Els diàlegs són brillants. Per llegir-la, això sí, cal passar per un bon moment anímic: en cas contrari, la novel·la pot tenir efectes secundaris.

la trobada de claus i lucas (òjut!, polisèmia)

Ella diu:

—Parla molt de diners. M'agradaria que parlés d'una altra cosa. Per exemple, què escriu?

—El que escric no té cap importància.

Ella insisteix:

—El que m'interessa, és saber si escriu coses reals o coses inventades.

Li responc que provo d'escriure històries reals però que, en un moment donat, la història esdevé insuportable precisament pel seu realisme i que, aleshores, em veig forçat a canviar-la. Li dic que provo d'explicar la meva història, però que no puc, que no soc prou valent, que és massa dolorosa per a mi. Aleshores, ho embelleixo tot i descric els fets no com van succeir, sinó com m'hauria agradat que succeïssin.

Ella diu:

—És clar. Hi ha vides que són encara més tristes que els llibres més tristos.

Dic:

—Exacte. Un llibre, encara que sigui molt trist, mai no serà tan trist com una vida.

Agota Kristof. Claus i Lucas. Traducció de Sergi Pàmies. Amsterdam, 2019. P. 305.

Com que hi ha tant coronavirus, han hagut de clausurar la Biblioteca. Si no faig la brometa del quadern gris, rebento. Dispenseu, continuo. La qüestió és que no podem celebrar la tertúlia (presencial) de Claus i Lucas. Ni les properes, em temo, tal i com van les coses. Ja ens ho trobarem. Ens hi anirem adaptant sobre la marxa. En tot cas, avui del que es tracta és que aneu consignant en el pis dels comentaris les vostres impressions, dubtes o el que us passi pel cap, a propòsit de la lectura de Claus i Lucas. No ens queda altre. Som-hi.

la biblioteca en els temps del coronavirus

tancament preventiu

L’Ajuntament de Vic activa un protocol per prevenir el contagi del coronavirus

Se suspenen activitats en instal·lacions municipals i la via pública com a mesura preventiva durant quinze dies

Mar 11, 2020

L’Ajuntament de Vic ha activat aquesta tarda un protocol seguint les recomanacions rebudes per la Generalitat per evitar al màxim les aglomeracions i promoure la prevenció de contagis del coronavirus. L’equip de govern s’ha reunit per avaluar la situació, establir mecanismes de prevenció de contagis i planificar l’organització dels serveis en funció de l’evolució en els contagis de COVID-19, seguint les directrius del departament de Salut de la Generalitat.

Fruit de les recomanacions, i com a mesura preventiva, s’ha decidit tancar durant quinze dies -des de demà, dijous 12 de març, fins el dijous 26 de març- la Biblioteca Joan Triadú, La Central, els Centres Cívics, el Centre de Dia, l’Espai Comunitari, l’Espai Familiar, La Farinera, L’Orfeó, els camps de futbol municipals, els pavellons esportius, el VIC ETB i les pistes d’atletisme. En aquest sentit, des de l’Ajuntament també s’instarà als clubs esportius privats que se sumin a la mesura preventiva i que anul·lin la seva activitat.

També es veu alterada l’activitat a l’Escola de Música i Conservatori que ha reduït l’activitat no lectiva i se suspenen les sessions lectives de més alumnat. L’Atlàntida també suspendrà a partir de demà la seva programació amb alguna excepció que es pot consultar al web.

Per altra banda, s’ajornen la Festa de l’Esport Vigatà prevista per aquest divendres fins a nova data, la Cursa de les Dones i totes les activitats vinculades a aquesta prova esportiva. La Fira de l’Slot Clàssic programada per aquest diumenge també es posposa.

Paral·lelament, i durant dues setmanes, s’anul·la el mercat de marxants del dimarts, dissabte i diumenge, i es cancel·len les visites turístiques guiades de l’Ajuntament.

Se suspèn també el tradicional Mercat del Ram que s’havia de celebrar el 3, 4 i 5 d’abril. La decisió s'ha pres després que la Generalitat hagi obligat a ajornar o suspendre tots els esdeveniments amb un aforament de més de 1.000 persones en espais oberts o tancats. 

Un període de 15 dies de prevenció que pot ser prorrogat

L’alcaldessa de Vic, Anna Erra, informa que a partir del 26 de març es tornarà a valorar la situació en funció de l’evolució dels contagis de coronavirus. A més, ha exposat que s’ha donat l’ordre de reforçar el servei de neteja en escoles, escoles bressol i instal·lacions municipals i, també, en el transport públic en aquesta fase de prevenció.

Des de l’Ajuntament de Vic s’estan coordinant les tasques preventives necessàries per garantir al màxim la prestació de la resta de serveis municipals, i la salut dels seus usuaris i els treballadors i treballadores municipals recomanant l’ús de tecnologies de la comunicació com a alternativa a les reunions presencials, desplaçaments i viatges fora de l’àmbit municipal.

Al costat d’aquestes mesures preventives, l’Ajuntament insisteix en què se segueixi la informació dels canals oficials i no es difonguin informacions falses o no contrastades, i es transmet un missatge de tranquil·litat i confiança ja que tots els centres mèdics de Vic i comarca estan a punt per activar el protocol davant d’un possible cas de coronavirus.

Cal recordar que davant de qualsevol sospita es recomana trucar al telèfon 061 i es pot seguir la informació actualitzada al web del Departament de Salut.

la pandèmia de la lectura

MÀRIUS SERRA
La pandèmia de la lectura
La Vanguardia
29|2|2020

Algunes vocacions lectores neixen de llargues convalescències. Els afectats de tuberculosi havien de passar mesos de repòs i una de les poques coses que podien fer era llegir. Quan, de petit, estiuejava a Matadepera recordo que hi havia dues cases que tothom assenyalava amb reverència, una perquè Àngel Guimerà hi havia escrit Maria Rosa i l’altra perquè mossèn Ballarín hi havia passat una llarga tuberculosi i s’hi havia fet lector. Fa poc, furgant en la biografia del meu amic Oriol Comas i Comas, expert en jocs, vaig saber d’on li venien dues de les seves quatre grans passions: llegir i jugar. Quan tenia set anys, el Comas va agafar tuberculosi i això el va obligar a passar mesos al llit, aïllat dels germans. Es va guanyar el dret a tenir una habitació individual, convertida en un bastió emmurallat al qual només tenien accés els pares, l’àvia i el metge. Els pares s’encarregaven dels àpats i l’àvia l’ajudava a omplir les tardes explicant-li contes i jugant a la brisca. La resta del dia llegia. La programació televisiva dels anys seixanta era limitada i als Comas i Comas mai no se’ls va acudir entrar una tele al castell del nen. D’aquella època diu que li venen l’hàbit de la lectura i l’afició als jocs, encara que llavors només hi podia jugar amb l’àvia. Les rialles enjogassades dels germans quedaven lluny del castell, fossat enllà. Després d’uns mesos de llit, encara va passar una llarga convalescència a Sant Hilari Sacalm, per refer-se, i allà va reforçar més totes dues activitats. La infància és una brúixola infal·lible.

Ara que els noticiaris van plens d’anul·lacions, prohibicions i confinaments pel coronavirus, és un bon moment per practicar la lectura. Si sou gaire hipocondríacs, val més que no continueu llegint aquesta columna, però si no, vet aquí alguns suggeriments. Mary Shelley, a banda de crear l’inoblidable Frankenstein, va escriure una novel·la apocalíptica (The last man, 1826) que es basa en una profecia terrible sobre la pesta que assolarà la humanitat fins a reduir-la a pocs supervivents. En teoria això passarà a finals del segle XXI, una època que llavors devia semblar molt llunyana. La pesta, que forma part del nostre imaginari des de la negror de les grans pandèmies medievals, ha inspirat molts autors. Jack London la va imaginar roja a The scarlet plague (1912), també situada a finals del segle XXI, i concretament l’any 2072. Albert Camus, en canvi, va descriure una al·legòrica epidèmia propagada per rates durant l’ocupació nazi de França, en la qual les rates són els nazis. Hi ha una traducció al català de Joan Fuster publicada l’any 1962. Tres dècades després José Saramago va escriure l’Assaig sobre la ceguesa, que malgrat el títol és una novel·la basada en una epidèmia que provoca la ceguesa a l’alarmada població. Segur que la pitjor de totes les epidèmies i pandèmies que podem passar és la por, i la màxima por possible sempre és la que sentim pel que ens és desconegut. Llegir permet conèixer. Si ens confinen, que ens deixin llibres i segur que no finem.

_____________
P.S.: Preu per preu, sabates grosses. Escolteu també l'última entrega del programa Ciutat maragda: Literatura en quarantena, de Boccaccio a Matheson.

a cal metge

The Wall Street Journal recomienda el libro de John J. Ross, un médico de Boston, titulado Shakespeare’s tremor and Orwell’s cough (El temblor de Shakespeare y la tos de Orwell). Se trata de un acercamiento en paralelo a la obra de grandes escritores y a su historial médico. Por la consulta del Dr. Ross van desfilando Shakespeare, Milton, Swift, las hermanas Brontë, Hawthorne, Melville, Yeats, Jack London, Joyce y Orwell. Como cabe esperar, las enfermedades infecciosas son las más comunes en aquella época sin antibióticos. A las consabidas sífilis (Shakespeare), gonorrea (Joyce) y tuberculosis (las Brontë y Orwell), se unen otras más exóticas, como las enfermedades tropicales que logró contraer Jack London. 

El crítico Raymond Tallis afirma que terminó el libro con una doble gratitud. En primer lugar, hacia los autores que, a pesar del sufrimiento, la fiebre, el pus, la náusea o la ceguera, hicieron el heroico esfuerzo de seguir escribiendo. Y en segundo lugar, al avance de la medicina, ya que en la mayoría de los casos no sólo fueron víctimas de la enfermedad, sino también del tratamiento. Si la pomada de cerebro de hombre muerto violentamente que se le administró a Milton era inútil para su ceguera, al menos no le hizo especial daño. No se puede decir lo mismo del arsénico, el plomo o el mercurio que recetaban para otras enfermedades.

El Dr. Ross evita establecer una relación directa entre las obras literarias y esas enfermedades que también padecieron quienes no escribieron una sola línea en su vida, así como también evita el riesgo de confiar demasiado en los diagnósticos retrospectivos. Sin embargo, según el diario norteamericano, sus conocimientos literarios unidos a su especialización en enfermedades infecciosas han producido un extraordinario libro que esperamos leer pronto traducido a nuestra lengua.

Historia clínica de los grandes autores. Diario Kafka.