LÍO EN LA MESILLA
Llevo siempre en mis viajes, como los toreros sus estampitas, un libro de Montaigne y otro de Ferlosio.
Hoy he leído en uno: «Prefiero conocerme a mí mismo que conocer a Cicerón». Y en el otro: «¿Conócete a ti mismo? Como si no tuviera otra cosa mejor que hacer».
Iñaki Uriarte. Diarios: 1999 - 2003. Pepitas de calabaza, 2010. P. 137.
ÀNGELS GREGORITornar és rellegirLevante-EMV20|3|2021
Segurament el desig de planificar el primer viatge per plaer de la història devia néixer del malestar. Perquè viatgem, essencialment, per dos motius: trobar-nos o perdre'ns. L'escriptor David Foster Wallace, al·lèrgic a les masses i a les excentricitats, es va embarcar durant una setmana a bord d'un creuer pels mars del Carib per un encàrrec de la revista Harper's. De la seua experiència va néixer el reportatge Alguna cosa suposadament divertida que mai més tornaré a fer, un lúcid assaig on mostra una forma degenerada d'entendre la idea del viatge i que actualment està a l'ordre del dia.
El turista és a l'espai el que el viatger és al lloc; el turista camina sense apropiar-se de la semàntica del territori, amortitzant els temps fins als extrems i sempre és perceptible per a la resta de ciutadans. El viatger, en canvi, passa desapercebut davant la mirada dels altres. El turista deixa la seua petjada en el lloc que visita, i el viatger, se l'emporta amb ell.
Ara que no podem viatjar, les úniques opcions que tenim de desplaçament és anar i tornar dels trajectes curts d'on venim. En l'últim any només m'he desplaçat amb tren, que a diferència del creuer (i malgrat que siga un Euromed) és el mitjà romàntic per excel·lència. A El último lector, Ricardo Piglia va dedicar unes bellíssimes pàgines a la relació entre la literatura i el tren a propòsit d'un passatge d'Anna Karenina on la protagonista llegeix. El viatge amb tren eternitza. Com passa amb els comiats: a diferència de l'avió, l'adéu des d'un tren sempre és progressiu, igual que l'assimilació del paisatge des de la finestra, que es manté arrelat a la terra fins allà on la mirada arriba. George Eliot, Thomas Mann, Marguerite Yourcenar, Agatha Christie o D.H. Lawrence a les seues pàgines van atrapar memorables passatges en un tren.
No m'agrada viatjar. No he planificat mai un viatge, no he comprat mai una guia i no em faig una maleta amb més de cinc hores d'antelació. Si he de tornar a una ciutat, m'agrada allotjar-me en el mateix hotel del mateix carrer on abans ja hi he estat i baixar als bars que ja em conec. Aquesta és l'única forma de viatjar que em convenç, tant com el desig de no voler eixir de casa. Tornar als carrers d'una ciutat com tornar a les pàgines d'un autor que m'agrada. Una de les emocions més famoses de la història de la literatura va venir amb Proust i provocada per l'acció de recordar, de rememorar. Una editora amiga, la Matilde Martínez, fa un temps em deia que la erra és la lletra de les segones oportunitats. I és veritat: tornar a un lloc és, d'alguna manera, rellegir.
Me contaron de Cortázar una historia fantástica; la de esa biblioteca deshojada, volandera, en Italia. Viajaba con su mujer, Aurora, a mediados de los años cincuenta, en tren, y para no cargar con equipaje innecesario acostumbraban a comprar libros en las librerías de las estaciones, para los trayectos. Compraban un título que leían juntos, en general primero Julio, que cuando terminaba una página la arrancaba y se la pasaba a Aurora, sentada a su lado, que cuando acababa de leerla la arrojaba por la ventanilla.
Jesús Marchamalo. Tocar los libros. Fórcola, 2010. P. 71.
Es conocido el caso del poeta W. H. Auden, que iba cruzando los Alpes junto a unos amigos y leía con atención un libro, pero sus acompañantes no dejaban de lanzar exclamaciones de éxtasis ante lo majestuoso del paisaje; durante unas décimas de segundo, despegó la vista del libro, miró por la ventanilla del vagón de tren y regresó a su lectura diciendo: "Con una mirada alcanza y sobra".
Enrique Vila-Matas. La vida desde el tren. EL PAÍS 29 NOV 2011.
_______________P.S.: El títol de l'apunt és gentilesa involuntària d'en Ramon Farrés; l'he tret del poema «Viatge» A: Trenta-set poemes en forma de finestra. Eumo, 1997.
«Recances: no haver continuat dibuixant, amb carbó, pastels i tinta xinesa per il·lustrar alguns dels meus propis llibres. La mà diu veritats i alegries que la llengua no pot dir. No haver après hebreu, l'única llengua que permet accés directe a la Bíblia i a l'interior de la identitat jueva, quan el meu amic i ajudant a Ginebra, Ami Dykman, estava més que disposat a ensenyar-me'n. Accidia, mandra d'esperit (és massa tard ja?). Em reca no haver acceptat l'oferta d'un col·lega de Cambridge, un patòleg de gran tacte i agudesa, de provar l'LSD sota la seva supervisió. Sense haver experimentat cap droga, no puc imaginar, conceptualitzar, un dels principals agents de ruïna i consol, de desig i d'anul·lació al cor anàrquic de la nostra cultura. Un «viatge» no fet.
[...]
En un viatge en cotxe recent a través de l'Ohio rural, vaig veure rètols d'una immobiliària local. En comptes de l'acostumat «Venut», hi posava: «Ho sento, massa tard». És exactament això. Si hi ha làpides per a l'esperança, aquest n'és l'epitafi.»
George Steiner. Errata. Una vida a examen. Traducció d'Albert Mestres. Arcàdia, 2018. P.226.
Siempre viajo con libros, incluso si se trata de viajes cortos. Al hacer el equipaje los elijo de forma más bien impulsiva, pero probablemente haya alguna lógica en esas decisiones. Suelo llevar, por ejemplo, dos o tres novelas cuya compañía me resulta necesaria. Es absurdo, es romántico, pero no puedo evitarlo: simplemente me siento más seguro rodeado de esas dos o tres novelas que he leído muchas veces y que siempre tengo cerca. Puedo olvidar mi medicamento favorito o el paño para limpiar los anteojos, pero nunca olvido esas novelas. Pienso que viajar sin ellas sería peligroso.
También llevo algún libro que no he leído nunca, algún mamotreto del que en verdad desconfío, pero igual pienso que una vez lanzado a la página ciento y tanto no podré abandonarlo; que faltaré a las citas y a las fiestas; que conoceré apenas algunas plazas y un par de monumentos de tan absorto como estaré en ese libro en el que no creía y que me ha cautivado totalmente. De más está decir que eso nunca sucede, que vuelvo a casa sin haber pasado del primer párrafo, y sin embargo no me arrepiento de haber cargado el mamotreto, porque no leerlo se ha vuelto, también, una sagrada costumbre.
[...] No cometeré la grosería de confesar la cantidad de libros que he juntado en este viaje. Basta decir que son muchos y sinceramente me pregunto cómo haré para llevármelos a casa.
[...] Para quienes viajamos con libros por supuesto que lo peor es el regreso. Ya no hay espacio para los pantalones ni para las camisas: el bolso se ha transformado en una pequeña biblioteca sellada al vacío.
Hace unos días un amigo me contó que solía desprenderse de algunos kilos de ropa para asegurarse de no pasar apuros en el aeropuerto y esta confesión me sorprendió mucho porque yo hago exactamente lo mismo. Me gusta esta solución, pues la presencia de libros para mí siempre ha estado asociada a la ausencia de ropa. Desde la adolescencia me acostumbré a comprar libros con el dinero que una vez al año me daban para renovar el clóset; conseguía algunas prendas de segunda mano como coartada y luego me lanzaba feliz a hurguetear en las librerías, de manera que siempre andaba pésimamente vestido pero felizmente arropado con la mejor literatura.
Diciembre, 2010
Alejandro Zambra. No leer. Crónicas y ensayos sobre literatura. Anagrama, 2018. P. 79-84.
Cuando viajamos, H.H. y yo solemos hacer la misma broma. De vez en cuando, estando sentados en un bar, observando una piazza o descansando en un restaurante, él dice con un tono entre irónico y de auténtica satisfacción: «Se me está ocurriendo un cuadro.» Yo respondo como en un ritual: «Se me está ocurriendo una novela.» Él lo dice más en serio que yo (bueno, yo nunca lo he dicho en serio), y a menudo me pregunto qué le pasará por la cabeza en esos momentos, mientras está allí sentado, con la barbilla levantada, los ojos entrecerrados, preparando sus futuros recuerdos. Maxime Du Camp, de viaje por Egipto con Flaubert, no cesó de tomar apuntes de un modo frenético y más tarde afirmaba que le desesperaba ver cómo el novelista «no se fijaba en nada, pero se acordaba de todo».H.H. se fija todo el tiempo en todo muy atentamente, pero cuando dice que se le está ocurriendo un cuadro, parece estar mirando de un modo diferente; en ese momento está digiriendo algo, rumiando. Y sé que se acordará de todo, es decir: de todo lo que necesite recordar.
Julian Barnes. «Hodgkin: palabras para H.H.» A: Con los ojos bien abiertos: ensayos sobre arte. Traducció de Cecilia Ceriani. Anagrama, 2018. P. 316.
«Tots els turistes nodreixen una il·lusió, de la qual cap dosi d'experiència no els pot guarir mai del tot; s'imaginen que, en el curs dels seus viatges, trobaran temps per fer una pila de lectures. Es veuen, al capdavall d'un dia de visites o de viatge amb automòbil, o mentre són asseguts al tren, girant diligentment les pàgines de totes les obres vastes i serioses que, en les temporades ordinàries, no troben mai temps de llegir. Enceten una excursió de quinze dies per França i s'enduen la Crítica de la raó pura, Aparença i realitat, les obres completes del Dant i La branca daurada. Arriben a casa a temps per descobrir que han llegit una mica menys de mig capítol de La branca daurada i les primeres cinquanta dues ratlles de l'Inferno. Però això no els priva d'endur-se'n altra vegada el mateix nombre de llibres així que tornen a emprendre un viatge.
Una llarga experiència m'ha ensenyat a reduir una mica les dimensions de la meva biblioteca de viatge. Però encara ara sóc massa optimista quant als meus poders de lectura en un viatge. Juntament amb els llibres que sé que es possible llegir, continuo agafant uns quants volums impossibles amb la pietosa esperança que algun dia, qui sap com, seran llegits. He recorregut milers de quilòmetres a través de la superfície d'Europa amb volums gruixuts que han tornat amb els seus secrets inviolats. Però així com en el passat només m'enduia volums gruixuts, i una bona quantitat, de fet, ara només n'agafo un parell, i m'enduc únicament la mena de llibres que sé per experiència que es poden llegir en una cambra d'hotel després d'un dia de veure coses.
Les qualitats essencials d'un bon llibre de viatge són aquestes. Ha de ser una obra de tal mena que hom la pugui obrir sigui on sigui i estar segur de trobar-hi alguna cosa interessant, completa per ella mateixa i susceptible de ser llegida en poca estona. Un llibre que requereixi una atenció contínua i un esforç mental prolongat és inútil en un viatge; perquè el lleure, quan hom viatja, és molt breu i està tenyit per la fatiga física, la distracció del pensament i la incapacitat de fer esforços gaire extensos.
Pocs llibres de viatge són millors que una bona antologia de poesia en la qual cada pàgina conté alguna cosa completa i perfecta per ella mateixa.
[...] Tan adaptables com la poesia a les necessitats del viatger són les col·leccions d'aforismes o màximes. Si són bones —i han de ser-ho de debò, perquè no hi ha res de més trist que un «pensament sublim» enunciat per un autor que no té a dins seu els elements de sublimitat—, les màximes són la millor de les lectures. Només cal un minut per llegir-les i us proporcionen matèria sobre la qual podeu rumiar hores i hores.
[...] El paper bíblia i la fotografia han fet possible la inclusió en una biblioteca portàtil d'allò que segons la meva opinió és el millor de tots els llibres per als viatgers: un volum (qualsevol dels trenta-dos serveix) de la dotzena edició, de format mitjà, de l'Encyclopaedia Britannica. Ocupa molt poc espai (vint-i-un centímetres i mig per setze i mig no és un pes excessiu) i conté vora un miler de pàgines i un nombre gairebé incomptable de fets curiosos i improbables. Pot obrir-se per qualsevol punt, perquè els capítols que la componen són complets per ells mateixos i no massa llargs. Per al viatger, que només disposa de mitges hores breus, és el llibre perfecte, el més perfecte, ja que dono per fet que, essent un viatger nat, és molt probable que sigui també un d'aquests lectors indulgents i errívols als quals l'Encyclopaedia, quan no es consulta amb un objectiu pràctic, ha d'atreure especialment. Jo no passo un dia fora de casa sense portar-ne un volum a sobre. És el llibre dels llibres. Girant-ne els fulls, tafanejant entre el dipòsit de fets d'una varietat fantàstica que l'atzar de l'ordre alfabètic ajunta, m'endinso en el meu vici mental. Un volum desaparellat de l'Encyclopaedia és com la ment d'un foll instruït: ple d'idees correctes, entre les quals no hi ha cap altra relació que el fet que hi hagi una B a totes elles; d'orach, o espinac de les muntanyes, es passa directament a oracles. Que hom no es torni boig, o que, en el procés de llegir l'Encyclopaedia, no esdevingui una mina de coneixements inútils i inconnexos, es deu al fet que oblida. La ment té una immensa capacitat d'oblit. Providencialment; si no fos així, en el caos de records fútils, seria impossible recordar-se de res d'útil o de coherent. En la pràctica, treballem amb generalitzacions extretes del remolí de les realitats. Si ho recordéssim tot perfectament, mai no seríem capaços de generalitzar; perquè només ens vindrien al cap imatges individuals, precises i diferents. Sense ignorància no podríem generalitzar. Donem gràcies a Déu per la nostra capacitat d'oblit.
Quant a l'Encyclopaedia, és enorme. El pensament només recorda allò de què té alguna necessitat. Cinc minuts després d'haver llegit el que diu sobre l'espinac de les muntanyes, l'home ordinari que no és ni botànic ni cuiner ho ha oblidat del tot. Llegida per divertiment, l'Encyclopaedia serveix només per distreure'ns en el mateix moment; no instrueix, no diposita res a la superfície del pensament que pugui romandre-hi. És un simple passatemps i una ocupació momentània de l'esperit. Jo només la utilitzo per divertir-me en els meus viatges; m'avergonyiria incórrer tan capriciosament en una simple curiositat quan sóc a casa, durant les temporades d'afers seriosos.»
Aldous Huxley. «Llibres per al viatge». A: Carretera enllà. Traducció de Rafael Tasis. Adesiara, 2014.
—I bé? —vaig preguntar-li.
—Doncs bé, senyor Aronnax —em respongué el capità Nemo—, som a la badia de Vigo, i només espera que vós vulgueu penetrar els seus misteris.
Jules Verne. «La badia de Vigo». A: Vint mil llegües de viatge submarí. Traducció de Jaume Creus. La Magrana, 1987. 2a part, cap. 8.
«Jules Verne no va ser tan sedentari com de vegades es creu. Li agradava navegar i va tenir diversos vaixells.El 1878 va celebrar els seus cinquanta anys amb un viatge al seu iot Saint-Michel III, a bord del qual va viatjar en companyia del seu germà Paul i del fill del seu editor Hetzel. Des del canal de la Mànega, costejant per la Bretanya, van arribar al golf de Biscaia. La mala mar que van trobar en obrir-se a l'oceà Atlàntic els va aconsellar fer escala a la ciutat de Vigo. Quan van entrar al port gallec, van coincidir amb un vaixell de l'Armada francesa el capità del qual va convidar Verne i els seus acompanyants a ser-ne els hostes. Fins i tot els va prestar vestits de bussejar i els va animar a emular les aventures del capità Nemo a Vint mil llegües de viatge submarí, obra publicada vuit anys abans i que situava l'acció precisament en aquelles aigües de la costa gallega. A Verne li va agradar molt Vigo. Coincidia que la ciutat estava en festes i li va encantar la seva gastronomia, la música de gaites a l'aire lliure, les festes nocturnes a la llum de les torxes i el fervor de la gent en la processó del Crist de la Victòria. Seguint el periple circumval·lant la Península, van fer escala a Cadis, i d'allà van anar a Sevilla, però la calor el va aclaparar molt. També va tocar port a Màlaga i després van passar a l'altra banda de la Mediterrània, fins a Orà i Alger. A Vigo es recorda el pas de l'escriptor amb una simpàtica escultura, instal·lada al seu port, en què es veu Jules Verne assegut sobre uns enormes tentacles sorgits d'un fantàstic món submarí.»
Antonio Iturbe [text] ; Jordi Lafebre [il·lustracions]. Cinquanta moments literaris. Bridge, 2017.
PARA CONTRARRESTAR la identidad negativa de un país tradicionalmente alérgico a la lectura, resulta emocionante leer un fragmento de La Biblia en España, allí donde George Borrow cuenta que, cuando estaba bañándose una noche en el Tajo, se presentó en la orilla del río un grupo de gente que comenzó a gritarle: “Sal del agua, inglés, y danos libros; traemos el dinero en la mano”.
El libro de Borrow tuvo un primer traductor y prologuista extraordinario, Manuel Azaña, quien habría de ser presidente de nuestra República, y que lo describió como “un precioso documento para la historia de la tolerancia, no en las leyes, sino en el espíritu de los españoles”. Borrow era sabedor de que se jugaba el pellejo en aquel viaje, hacia mediados del XIX, por la catadura de los gobernantes, pero su mirada es tan penetrante y libre que subvierte la típica óptica. “Aunque suene a cosa rara, España no es un país fanático”.
Borrow descubrió y nos descubrió un país desconocido porque caminó a la par de la gente corriente, y seguido de un caballo cargado de libros. Pudo conocer un singular miedo español: el del campesino al que le castañeteaban los dientes cuando tuvo en las manos las Escrituras. Un miedo antiguo, metido hasta en la raíz. Leer e interpretar las “divinas palabras” uno mismo era pecado, una transgresión. Pero pudo conocer también esa gente que vencía el miedo y acudía en la noche con esa consigna que hoy suena cómica, “¡Sal del agua, inglés, y danos libros!”, como en un precedente hispano de La sociedad literaria y del pastel de piel de patata de Guernsey, la novela de Mary Ann Shaffer en la que se cuenta cómo los habitantes de la isla del Canal resistieron la pesadilla nazi organizados como club de lectura y un humor gastronómico.
La Biblia en España es un género en sí mismo, mucho más allá de un libro de viajes. Contiene la ironía dramática de un pueblo aherrojado que ama la libertad, y por tanto los libros, privado históricamente de ese placer. ¿Cómo nos vería hoy George Borrow, qué contaría de España? A pesar de las estadísticas negativas, del estigma de la alergia a la lectura, creo que Borrow podría anotar hoy algunas revoluciones positivas, protagonizadas por la gente corriente, y que a veces oculta la polución causada por la desidia oficial.
George Borrow no dejaría de registrar la extraordinaria eclosión, multiplicación, de los clubes de lectura. Uno de los acontecimientos editoriales de este año pasado, con repercusión merecida, ha sido La España vacía, de Sergio del Molino. El despoblamiento va precedido de un vaciamiento cultural. Un lugar empieza a descoserse de la vida cuando ya no se ejerce el derecho a soñar. Esa sensación extraña de que hay lámparas encendidas, pero se ha apagado la luz.
El vaciamiento también puede darse, se está dando, en lugares poblados. Es imprescindible la psicogeografía de los lugares de encuentro. Cuando expreso mi entusiasmo con esta “modesta revolución” que significa la gran eclosión de clubes de lectura en España, hay alguna gente que frunce el ceño. Eso de “club de lectura” les suena a algo anacrónico. En realidad, y por las experiencias que conozco, son espacios de vanguardia, allí donde gente diferente se reúne en condiciones de igualdad, donde la sociabilidad es presencial y no virtual, y donde no domina un interés comercial o doctrinario. La palabra revolución no está de más: hay casos en los que los padres se han sumado a los clubes, o a las lecturas, a partir de la experiencia de las hijas.
Algunas de las llamadas “redes sociales” son, en realidad, depósitos de ego o de vejámenes. Frente a esa deriva pueril, ¿no es revolucionario, vanguardista, el simple hecho de conseguir que se reúna un grupo de personas de diferentes gustos, géneros, edades y profesiones para debatir durante horas sobre La España vacía o el capítulo 22 de Don Quijote?
Digo el capítulo 22, parte I, porque es lo que me cuenta un amigo. Que en el club de lectura se han pasado el último mes discutiendo sobre el capítulo en el que el ingenioso hidalgo libera a los presos que son conducidos a galeras. Y ahí siguen. Y ahí quería ver yo al Tribunal Constitucional. Qué envidia.
En fin. Director de programas de TVE, ¿para cuándo una serie sobre La Biblia en España, el mejor libro de viajes a las entrañas de este país?
Manuel Rivas. Sal del agua, inglés, y danos libros. El País semanal. 8|1|2017.
 |
| L'habitació 208 del Hotel Reina Victoria de Ronda que va ocupar Rilke del 9 de desembre del 1912 fins al 17 de gener del 1913. |
Cuando Rilke emprendió su viaje por España, no había oído hablar de Ronda, donde llegó casi por casualidad. Se sintió abrumado por la majestuosidad del paisaje y decidió quedarse por un tiempo; al final, estuvo allí desde diciembre de 1912 hasta febrero de 1913. Aprovechó el anonimato –un turista extranjero en un hotel prácticamente vacío – para realizar un ejercicio de introspección y plantearse intensamente la dirección que habría de tomar su obra, y tuvo un brote de creatividad, al contrario de lo que le había sucedido en Toledo.
Desde Ronda consiguió un nuevo estudio en París y partió en febrero para enfrentarse una vez más a la dura prueba que esta ciudad representaba para él desde que, en 1902, la visitara por primera vez. Ronda, por lo tanto, podría considerarse un lugar de descanso, un periodo de tregua en el peregrinaje –a menudo atormentado– de Rilke por los países de Europa, y una íntima experiencia de un paisaje cuyas características numinosas tuvieron una profunda resonancia en su interior.
[De la contracoberta del llibre: Rainer Maria Rilke. En Ronda. Cartas y poemas. Introducció i notes d'Anthony Stephens. Pre-textos, 2013].
Cuando Rilke llegó a Ronda, en la noche del lunes 9 de diciembre de 1912, eran pocos los huéspedes en el Hotel Reina Victoria. Le dieron una habitación con una impresionante vista sobre el parque, la pineda, los almendros, las dehesas, los cotos y alijares, los caminos de tierra roja, el valle hondo con los molinos y batanes que abastecían a la población, y los montes blancos de la sierra gaditana.
Sir Alexander Henderson —ingeniero británico, promotor de grandes industrias— tuvo la feliz idea de crear unos lugares de reposo saludable para la guarnición inglesa de Gibraltar. Y así construyó una línea férrea que atravesaba la sierra gaditana, y dos elegantes hoteles: el Reina Cristina en Algeciras y el Reina Victoria en Ronda.
En el Hotel Reina Victoria, uno se sentía a medio camino de Inglaterra, sobre todo a la hora del desayuno o del té, servidos con bandejas y teteras de alpaca, y con vajillas de porcelana inglesa. Los tejados de cerámica vidriada verde y las altas chimeneas le daban al edificio un aire fantasioso de cuento de hadas.
[...] El Hotel Reina Victoria tiene una arquitectura más propia de una colonia inglesa que de un pueblo serrano de Andalucía. Parece una ilustración de un cuento inglés. Sir Alexander Henderson encargó la obra a uno de los arquitectos más creativos y originales de su tiempo: Thomas Edward Colcutt, un genio que construyó también el Hotel Savoy de Londres. Podría haber levantado una arquitectura parecida en Sintra o en Madeira. Buscó un diseño original y modernista, sin referencias locales.
Mauricio Wiesenthal. Rainer Maria Rilke. (El vidente y lo oculto). Acantilado, 2015. P. 746-748.
Antoni de Montserrat (Vic, 1536 - Salsete, Índia, 1600), després de passar els primers anys de sacerdot jesuïta a Portugal, anà a l'Índia i fou escollit per a l'ambaixada davant el Gran Mogol Akbar. A la cort del sobirà indi participà en debats religiosos amb musulmans, hindús, mazdeistes, jainistes i d'altres confessions. Va viure la guerra de Kabul, al costat d'Akbar, pel nord dels estats d'Índia, Pakistan i Afganistan. Més tard, de camí cap a Etiòpia, va ser capturat pels pirates i engarjolat set anys en les presons del Iemen. Alliberat del turment de les galeres, va morir el 1600 a l'Índia. Està considerat com un dels grans viatgers i com el creador del primer mapa de l'Himàlaia.
Aquesta edició presenta l'obra literària i cartogràfica d'Antoni de Montserrat fins ara desconeguda en el nostre país, acompanyada d'una biografia, set-centes notes i seixanta imatges. El Mongolicae Legationis Commentarius descriu els viatges del jesuïta català per Àsia, des de l'Índia fins a Pakistan i Afganistan. Montserrat ens hi descobreix ètnies, tradicions i religions, moltes d'elles descrites per primer cop a Occident. Els tibetans, caixmiris i paixtus del segle XVI són alguns dels pobles que l'autor ens presenta. El seu llibre ens transporta a les serralades més altes del planeta (Himàlaia, Karakoram i Hindu Kush), als rius Indus i Yamuna, i a ciutats que van captivar la imaginació d'Europa com Agra, Delhi, Lahore, Peshawar i Kabul. [Text de la contracoberta].
Antoni de Montserrat. Ambaixador a la cort del Gran Mogol. Traducció, edició i introducció de Josep Lluís Alay. Pagès, 2002.
Els camins inesbrinables de l'obra
L'obra d'Antoni de Montserrat ha seguit camins tan enigmàtics i sorprenent com les pròpies petjades del seu autor pel continent asiàtic, especialment si tenim en compte que gairebé tots els seus escrits van romandre en el més estricte anonimat per un període de tres-cents anys.
Van haver de passar tres segles des de la mort d'Antoni de Montserrat perquè el seu manuscrit i el seu mapa sortissin a la llum. El manuscrit del Mongolicae Legationis Commentarius va ser descobert l'any 1906 pel reverend W.K. Firminger a la biblioteca de la catedral de Saint Paul a Calcuta. Es tractava de 140 fulls manuscrits per Antoni de Montserrat, acompanyats per un petit mapa de l'Índia, dels quals no se'n tenia cap notícia ni en el món acadèmic ni en l'estrictament religiós de la Companyia de Jesús. El polsegós manuscrit reposava en l'oblit d'un prestatge de la biblioteca de Calcuta. El 1909, el jesuïta A. Van de Mergel va rebre l'escrit i el va mostrar a un altre jesuïta belga, H. Hosten, el gran estudiós de les missions catòliques davant els mogols. Hosten ràpidament va adonar-se de la transcendència de l'obra que tenia davant els seus ulls i, després d'una laboriosa feina per desxifrar la lletra de l'autor, va transcriure'l i el va publicar en la seva versió original llatina l'any 1914 a la revista Memoirs of the Asia Society of Bengal, impresa a Calcuta.
[...] Ens resta una darrera qüestió per respondre: ¿Què se n'ha fet del manuscrit del Mongolicae Legationis Commentarius que anava acompanyat del primer mapa de l'Himàlaia, el més complet i detallat de l'Índia i l'Àsia entral del segle XVI? No ho sabem. Fins l'any 1922, és possible deduir a partir dels comentaris que el jesuïta H. Hosten ens deixa en la seva traducció a la revista The Catolic Herald of India que el manuscrit seguia a la biblioteca de la catedral de Saint Paul de Calcuta. Actualment, vuitanta anys més tard, la biblioteca esmentada no té constància de l'existència del manuscrit, ni tan sols del mapa que l'acompanyava. S'han esvaït de nou, potser aquest cop per sempre. El misteri de l'obra d'Antoni de Montserrat perdura fins als nostres dies, quatre segles després de la mort de tan il·lustre personatge.
De la introducció de Josep Lluís Alay. P. 31-35.
IMMA MERINO
El viatge s'associa a la fugida de la realitat i d'un mateix, però per Dacia Maraini (Fiesole, 1936) pot ser un procés de (auto) coneixement i una immersió en altres cultures en què el viatger s'arrisca. L'escriptora italiana ho va comentar fa poc a Barcelona en presentar a la Filmoteca una pel·lícula que, dirigida per Irish Braschi amb el títol de Io sono nata viaggiando, rememora la seva vida certament viatgera, que va començar quan, amb una beca concedida al pare antropòleg, la seva família va instal·lar-se al Japó (ella hi va arribar quan tenia un any i mig i hi va ser feliç fins que, durant la Segona Guerra Mundial, els Maraini van ser deportats a un camp de concentració) i que sempre ha continuat, amb períodes especialment itinerants, sobretot aquell en què, junt amb el seu marit, Alberto Moravia, i el seu amic Pier Paolo Pasolini, va fer un cèlebre viatge a l'Índia i va recórrer l'Àfrica.
A propòsit de la projecció de la pel·lícula, en què les imatges filmades en un viatge recent a Egipte s'alternen amb aquelles relatives al passat que es fa present sigui a través de la reconstrucció o d'una documentació molt fotogràfica mentre la veu de la dobladora Maria Pia di Meo transmet la narració escrita per Maraini, va ser un plaer veure i escoltar aquesta bellíssima dona de 77 anys que Esteve Riambau, director de la Filmoteca, va presentar com una gran figura intel·lectual europea. Maraini, evidentment, no només ha viatjat, sinó que ha escrit molt: narrativa, poesia, assaig, obres de teatre, guions cinematogràfics, com ara el de Les mil i una nits, de Pasolini. Ha fet atenció a les condicions de vida de les dones i, en obres com ara Voci i L'amore rubato, a la violència que aquestes pateixen abordant-ho des d'una perspectiva que Xavier Albertí, director del TNC, va resumir recordant un comentari de Maraini en la seva anterior estada a Barcelona, arran de l'exposició al CCCB dedicada a Pasolini/Roma: “No és un problema policial, sinó cultural.” Albertí, que va fer un elogi apassionat de Maraini com a dramaturga, va formar part d'una taula rodona en què, a més de l'escriptora i del director Iris Braschi, també hi va intervenir Juan Carlos de Miguel. Aquest, traductor al castellà (en català, malauradament, hi ha poca cosa traduïda, però fa poc Marta Hernández ha aportat una edició de La llarga vida de la Marianna Ucrìa, a Minúscula) d'algunes obres de Mariani, va ironitzar sobre el fet que a la pel·lícula, en les imatges rodades a Egipte, l'escriptora dugui un paraigües per protegir-se del sol: “És curiós perquè no s'ha protegit mai de res, sempre ha donat la cara.”
Io sono nata viaggiando conté l'evocació d'un món perdut i potser no és estrany que gairebé acabi amb la mort de Pasolini i la separació de Maraini i Moravia. La pel·lícula, com va dir l'escriptora, fa present una Roma amb una vida intel·lectual intensament compartida i una Itàlia on es respectava la cultura i la paraula: “Tot això s'ha acabat de perdre amb el berlusconisme, que no només té a veure amb un individu, sinó amb el fet que s'ha propagat l'egoisme, el rebuig de l'altre, la irresponsabilitat ciutadana, la renúncia a l'ètica, que és l'establiment d'unes regles que ens permeten estar junts.”
Maraini va invocar sense nomenar-lo l'esperit crític del seu amic Pasolini: “El consumisme ens tracta com objectes i, com també fa certa televisió, ens uniformitza.” I, en contra d'aquesta forma de totalitarisme, afirma que la democràcia és una diversitat de veus. Per això el valor de la subjectivitat: “El cinema, per exemple, no és una il·lustració, mai no és neutre; sempre és una interpretació del món. Ho demostra aquesta pel·lícula: hi ha un posicionament en el món a favor d'una concepció de la vida i de la cultura.” I el seu valor fonamental és que fa present la subjectivitat lliure, lúcida i compromesa de Dacia Maraini.
«Su mujer nos sirve un plato de carne de yak, asada y cortada a trozos. Uno de los principales alimentos de la gente es la carne, de yak o de cordero, fresca o salada, o secada y curada al sol y al aire de cuatro mil metros. El frío y la sequedad dificultan el trabajo de la tierra y se comprende que la carne sea uno de los principales y casi el único alimento.
Pero los tibetanos se han encontrado ante una seria dificultad. Su religión les prohibe matar. Y no se exceptúa de este mandamiento ni la muerte de los animales destinados a alimento de las personas. ¿Qué hacer? Los monjes, en realidad, son vegetarianos. Lo son por regla de su orden y casi todos de hecho. Los laicos, no; tienen la costumbre tradicional de comer carne y la siguen. Siempre es la costumbre el fundamento principal de una civilización: ni el budismo ha hecho a los japoneses menos guerreros ni el cristianismo menos sensuales a los latinos; ni tampoco el lamaísmo ha podido suprimir la tendencia de los tibetanos a comer carne.
Creen ellos que el pecado se reparte entre toda la comunidad, y, así, aunque el pecado sea grave, les toca muy poquita parte a cada uno. Y en Lhasa los matarifes son mahometanos y para ellos ya no es pecado matar animales. Esto me hace pensar en unos monjes japoneses que, según las reglas de su orden, sólo podían comer carne de animal marino y que al jabalí le llamaban «yama-kujira» (ballena de monte), y así ya lo podían comer sin faltar a las reglas.
Aquí, en cierta ocasión, los religiosos se reunieron y decidieron que los animales muertos podían renacer antes en otra vida mejor y que así al matarles se les beneficiaba. En Sapporo, en el Hokkaido, se celebraba todos los años una ceremonia religiosa a expensas de la Universidad Imperial, en uno de los mayores templos de la ciudad; y en ella los monjes rogaban por todos los animales muertos durante el año por causa de experimentos en cualquiera de los laboratorios de los institutos médicos y científicos. El profesor Kodama, del que yo era auxiliar, rogaba con mucha solemnidad por las ranas del colega fisiólogo y por los cobayos del colega patólogo.
Volviendo a los tibetanos, he aquí un proverbio que explica el modo común de sentir a este respecto:
Sha-di nying-je-chen kyi sa,nying-je chang-chuy lam ne dren.
Si el que se alimenta de la carne de este animal tiene el corazón compasivo,el mismo animal se encontrará en el camino de la compasión pura y perfecta.
Frente a lo inevitable todas las doctrinas sucumben ante la naturaleza humana; y menos mal si se hace apelación a lo más noble del alma, a la generosidad.
Fosco Maraini. El desconocido Tibet. Traducció de Noel Clarasó. Aymá, 1952. P. 112-113.
________________P.S.: Segons he llegit al blog d'en Víctor Pàmies, Etimologies paremiològiques, l'expressió Feta la llei, feta la trampa prové, justament, d'aquesta anècdota sobre els monjos japonesos i les balenes de terra endins que explica en Fosco Maraini al llibre El desconocido Tibet. El tenim a la biblioteca, per cert. I és la mar de distret.
Dacia Maraini, a propòsit del seu pare:
En el petit i deliciós llibre, Bagheria, on recorda la seva infantesa en aquesta ciutat siciliana, hi ha una fascinació, diria, per la figura del seu pare.
És cert.
L’he vist en alguna fotografia, vestit a la japonesa, i amb un físic, fins i tot, que té alguna cosa d’oriental.
Bé, la seva mare era polonesa, i efectivament tenia alguna cosa de mongol. Una mica oriental, doncs. Era un home fascinant, molt culte, sabia nou llengües, havia voltat per tot el món, havia anat al Tibet als anys trenta, quan el país estava tancat; va escriure els primers llibres sobre el Tibet. I coneixia molt bé l’Orient: la Xina, el Japó...Era un home, efectivament, extraordinari, no era un qualsevol. Ell era antropòleg, però tenia una cultura molt àmplia, pel que fa a la filosofia i a les religions, sobretot orientals. En suma, tenia una visió una mica a l’antiga, és a dir la cultura com un tot, no només el coneixement especialitzat, sinó una concepció àmplia de les coses: coneixia molt bé la cultura grega, la llatina...Havia vist món, era un home molt cosmopolita. A més, era un home molt agradable, i molt esportista: era un esquiador extraordinari, anava per sota l’aigua, navegava a vela, un home de moltes facetes, que va viure plenament la seva època.
JOSEP M. MUÑOZ. «Dacia Maraini. L’escriptora que va prendre la paraula». L’Avenç. Núm. 394, octubre 2013. P. 16-24.
Entramos a galope en el pueblo de Chuluut, con nuestros caballos resoplando y empapados por la lluvia, y nos encontramos a las fuerzas vivas reunidas, como sospechosos durante el desenlace de un misterioso asesinato: el alcalde, el policía, el tendero, el bibliotecario, la encargada del hotel y el jefe de correos. Estaban sentados en los destartalados bancos del jardín que había delante del ayuntamiento, como si los hubiera juntado la casualidad. Sin embargo, los prismáticos los delataban. Ya nos habían divisado cuando todavía estábamos a varios kilómetros de allí, un cuarteto de jinetes con un caballo para el equipaje y un extranjero —a pesar de la distancia, era indudable que mi estatura me había delatado—, y se habían concentrado en el ayuntamiento para no perderse el espectáculo.
La comitiva de bienvenida resultó ser bastante tímida, como si mi llegada los desconcertara. El bibliotecario fue el encargado de hacer el discurso. Era un joven muy nervioso, algo hambriento de estímulos intelectuales. Al oír que yo era escritor, antes de que pudiera desmontar, ya me preguntó mi opinión acerca de la influencia de Shakespeare en la literatura rusa. Mientras yo ataba los caballos y desataba el equipaje, permaneció pegado a mí, diseccionando el desarrollo de los personajes en Los hermanos Karamazov. Mi momento Gary Cooper se vio asaltado por la Crítica Literaria...
Stanley Stewart. «De pesca con el bibliotecario». A: En el imperio de Gengis Kan. Un viaje entre los nómadas. Traducció de Antoni Puigrós. National Geographic, 2000. P. 221.
Realmente liberado de sí mismo sólo veo al Robert Walser viajero una vez, en la ascensión en globo que hizo en su época de Berlín, desde Bitterfeld, cuyas luces artificiales comenzaban entonces a relucir, hasta una playa del Báltico. «Tres personas, el capitán, un señor y una chica joven, suben a la barquilla, sueltan las sogas de sujeción, y la extraña casa vuela lentamente hacia lo alto, como si todavía pensara antes en algo...La hermosa noche de luna parece tomar al ostentoso globo en sus brazos invisibles. Suave y silenciosamente vuela el redondo cuerpo...(hacia allí) y...sin que apenas...se note, es empujado hacia el norte por el leve viento.» Debajo se ven agujas de campanarios, callejuelas de aldeas, granjas, un tren que pasa silbando fantasmalmente, el curso espléndidamente coloreado e iluminado del Elba. «Planicies curiosamente blancas, como refregadas, alternan con jardines y pequeñas espesuras de arbustos. Se miran las comarcas de abajo, en las que el pie no se posa nunca, porque en algunas, incluso en la mayoría de las comarcas no hay nada que valga la pena buscar. ¡Qué grande y qué desconocida es para nosotros la Tierra!»
Robert Walser, creo yo, había nacido para este viaje silencioso por el aire. Siempre, en todos sus trabajos en prosa, quiere remontarse sobre la pesada vida terrestre, desaparecer suavemente y sin ruido hacia un reino más libre.
El suplemento cultural del viaje en globo sobre una Alemania dormida en la oscuridad es sólo un ejemplo, uno, por cierto, al que se une para mí un recuerdo de Nabokov de uno de sus libros infantiles más preciados. El negro de trapo y sus amigos, de los que forma parte también una especie de enano o liliputiense, corren numerosas aventuras en una novela gráfica por entregas, se van muy lejos de casa y llegan a caer en manos de caníbales. Y entonces hay una escena en la que «de infinitas tiras de seda amarilla construyen un globo, y otro más diminuto, para el pulgarcito».
«En la enorme altura -escribe Nabokov- que alcanzó el globo, los astronautas, para sentir menos el frío, se acurrucan muy juntos, mientras, apartado, el pequeño solitario, al que yo envidiaba a pesar de su horrible destino, se va alejando, solo, hacia un abismo de estrellas y nieve.»
W.G. Sebald. El paseante solitario. En recuerdo de Robert Walser. Traducció de Miguel Sáenz. 2a ed. Siruela, 2008, P. 70-73.
EL DESCUBRIMIENTO (y la fascinación) de la literatura llegó con la adolescencia gracias a un libro «mágico» que para mí sigue siendo mágico, La isla del tesoro. La editorial se llamaba Giunti-Marzocco y tenía una preciosa colección de libros para jóvenes. Aquel libro me transportó hacia océanos fabulosos, era un viento que no hinchaba sólo las velas del bajel que había zarpado en busca del tesoro, sino que agitaba sobre todo las alas de la imaginación. Siguiendo la fantasía, pero confiando en el principio de realidad, buscaba aquella isla en mi atlas, que fue otro libro «mágico». Era el atlas De Agostini.
[...] Sigo conservando ese atlas y recientemente he tenido ocasión de hojearlo. Es curioso: resulta completamente inutilizable, como un horario caducado de ferrocarriles; si se quisiese usar como guía sería como tomar un tren para ir a una ciudad y llegar a otra.
¿Para qué conservar, pues, ese atlas? No por nostalgia, desde luego. [...] Lo guardo para mis nietos, al objeto de que no crean, como yo creía entonces, que el mundo será siempre el que ellos conocen.
Antonio Tabucchi. Viajes y otros viajes. Edició de Paolo Di Paolo. Traducció de Carlos Gumpert. Anagrama, 2012.
De vegades, l'itinerari em portava a poblets fronterers. No gaire sovint, però. A mesura que ens acostàvem a la frontera, la terra es despoblava, s'hi veia cada vegada menys gent. La buidor d'aquests llocs n'acreixia el misteri. També em va cridar l'atenció el silenci de la zona fronterera. Aquell misteri i aquell silenci em seduïen i m'intrigaven. Em temptava la idea de veure què hi havia a l'altra banda. Em preguntava què se sent quan es creua una frontera. ¿Quina sensació es té? ¿Quins pensaments vénen al cap? Devia ser un moment de gran emoció, de gran tensió, un veritable trasbals. ¿Com és l'altra banda? Sens dubte, diferent. Però, ¿què vol dir diferent? ¿Com de diferent? ¿A què s'assembla? ¿Potser no s'assembla a res que jo conegui i, per tant, és inconcebible, inimaginable? Ben mirat, però, el meu desig més profund, que no em donava treva, que em seduïa i em turmentava, era molt modest, ja que es limitava a aquest moment únic, a l'acte en si, a la mera acció de creuar la frontera.
Ryszard Kapuściński. Viatges amb Heròdot. Traducció d'Anna Rubió i Jerzy Slawomirski. Empúries|Anagrama, 2004. P. 12.
EL PREFACI és una mena de maleta, un necesser, i per tant forma part del viatge: abans de marxar, quan hi poses les poques coses que preveus que seran indispensables i sempre te'n deixes alguna d'essencial; durant el trajecte, quan arreplegues el que voldràs portar a casa; quan tornes i obres l'equipatge i no trobes les coses que t'havien semblat més importants, i en canvi en surten objectes que no recordes haver-hi posat. És el mateix que passa amb l'escriptura; una cosa que, mentre viatjaves i vivies, et semblava fonamental ha desaparegut, el paper ja no hi és, mentre que imperiosament pren forma i s'imposa com a essencial alguna cosa de la qual en la vida - en el viatge de la vida- amb prou feines ens havíem adonat.
El viatge sempre recomença, sempre ha de recomençar, com l'existència, i cada anotació seva és un pròleg; si el recorregut pel món es trasllada a l'escriptura, aleshores es prolonga en el pas de la realitat al paper: escriure apunts, retocar-los, esborrar-los parcialment, redactar-los de nou, canviar-los de lloc, variar-ne la disposició. Muntatge de les paraules i de les imatges, captades des de la finestra del tren o mentre travesses un carrer a peu o gires una cantonada. Tan sols amb la mort, recorda Karl Rahner, gran teòleg en camí, cessa l'status viatoris de l'home, la seva condició essencial de viatger. Viatjar, per tant, té relació amb la mort, tal com sabien perfectament Baudelaire o Gadda, però també és una manera d'ajornar la mort; diferir tant com es pugui l'arribada, la trobada amb l'essencial, de la mateixa manera que el prefaci difereix la veritable lectura pròpiament dita, el moment del balanç definitiu i del judici. Viatjar no pas per arribar sinó per viatjar, per arribar tan tard com sigui possible, per no arribar possiblement mai.
Claudio Magris. Prefaci a El viatjar infinit. Traducció d'Anna Casassas. Edicions de 1984, 2008.
