paraula de nobel

«L'any 1957, Albert Camus va ser distingit amb el premi Nobel de literatura. El 10 de desembre va llegir davant dels acadèmics i del món sencer un dels discursos d'acceptació més commovedors que es recorden a Estocolm. Camus no només era un excel·lent escriptor, sinó també un gran humanista.

Personalment no puc viure sense el meu art. Però mai no he posat aquest art per damunt de qualsevol cosa. Al contrari, si m'és necessari és perquè no em separa de ningú i em permet viure, tal com soc, com tothom. Al meu parer, l'art no és una diversió solitària. És un mitjà d'emocionar el major nombre d'homes, oferint-los una imatge privilegiada de dolors i alegries comunes. Obliga l'artista, doncs, a no aïllar-se; el sotmet a la veritat, a la més humil i més universal. I aquells que moltes vegades han escollit el seu destí d'artistes perquè se sentien diferents, aviat aprenen que no podran nodrir el seu art ni la seva diferència més que confessant la seva semblança amb tots.»

Antonio Iturbe [text] ; Jordi Lafebre [il·lustracions]. Cinquanta moments literaris. Bridge, 2017.

______________
P.S.: Aquí, el discurs íntegre (en francès).

tres servituds

«La literatura és el combat de la llengua amb el món i del món amb la llengua; el món que es resisteix a ser dit en la seva complexitat, la llengua maldant per dir-lo en la seva complexitat. La literatura es pasta amb les despulles fumejants d’aquest combat.

Ens hi aventurem cada dia els que ens estimem tot això, i alguns ho fem traginant tres servituds: les servituds de l’artista, les de l’escriptor i, per acabar-ho d’adobar, les de l’escriptor català. Ara m’adono que, sense ser-ne gaire conscient o gens, aquestes servituds són en bona part la llavor d’aquest llibre, ‘Mística Conilla’.

T’embranques a crear sabent que la perfecció és la impossible pastanaga, perseveres com un pare per un fill encara que vagin mal dades. Un dels relats del llibre narra en forma d’evangeli la passió i mort d’una directora de cinema que se suïcida com a culminació desastrosa de la seva obra. I tanmateix hi tornes, entre el goig de dir i l’angúnia de no saber si seràs escoltat.

Però ja ets a la palestra, i de cop t’adones que l’arsenal que gastes és ben migrat. En un món que sobrevalora la imatge, has triat la llengua, potser perquè intueixes que fet i fet és el peu de rei per mesurar el món amb singularitat: la llengua, més que cap altra cosa, et fas ser qui ets. És tant un mitjà com una finalitat en si mateixa. En parlo al primer relat del llibre invocant un Verdaguer criatura, que ens l’ha inoculat, la llengua, que batega com un palimpsest sota els nostres textos. També en parlo perquè és una obligació de tot artista recollir la llavor dels que ens han precedit, fer-ne garbellada i projectar-la endavant.

Artista, escriptor, i encara, escriptor català. Això ja no ho tires tant; t’ho trobes i t’hi avens. Que vol dir que saps que treballes amb un filaberquí prou fi, però amb un calibre que és el que és. Saps que només per això et costarà més que a d’altres fer forat. No hi pots fer més i tanmateix hi has de fer més: saps que ningú no dirà el món des de la teva veritat singular, que és en català, i no saps però intueixes que no hi ha valentia més gran que estimar tant un país i una llengua quan l’amor és tan difícil. És un dels temes del segon relat d’aquest llibre.

Ho veuen? Ara ja sé perquè el vaig escriure. Són les dificultats, les servituds, les que donen de debò sentit a la ceba d’escriure, les que fan més feliç la torna dels lectors i la mica de reconeixement d’un premi com aquest».

Discurs de l’escriptor Jordi Lara en recollir el premi Serra d’Or pel seu llibre de relats Mística conilla. Vilaweb. 4|5|2017.

discurs a l'acadèmia

Bona tarda a tothom. Adreço una salutació ben càlida als membres de l'Acadèmia Sueca i a tots els distingits convidats presents aquesta nit.

Ho sento, no puc estar amb vosaltres en persona, però sisplau sapigueu que hi sóc definitivament en esperit, i que em sento molt honrat d'estar rebent un premi tan prestigiós. Ser guardonat amb el premi Nobel de literatura és una cosa que mai podria haver imaginat o vist venir. Des de molt petit he llegit i fet meves les obres d'escriptors que van ser dignes d'aquesta distinció: Kipling, Shaw, Thomas Mann, Pearl Buck, Albert Camus, Hemingway. Aquests gegants de la literatura que s'ensenyen a les aules, s'allotgen a les biblioteques de tot el món i se'n parla en un to reverent sempre m'han causat una impressió profunda. Unir-me ara a una llista amb aquests noms és una cosa per a la qual no tinc paraules.

No sé si aquests homes i dones alguna vegada van aspirar a rebre el Nobel, però suposo que qualsevol persona del món que escriu un llibre o un poema o una obra de teatre pot albergar aquest somni secret molt endins. Probablement enterrat en un lloc tan profund que ni tan sols saben que hi és.

Si mai algú m'hagués dit que tenia una mínima opció de guanyar el premi Nobel, jo hauria pensat que tenia les mateixes possibilitats de guanyar-lo que de trepitjar la lluna. De fet, durant l'any en què vaig néixer i fins tres anys després, no hi va haver ningú al món que es considerés prou bo per guanyar aquest premi.  

Jo estava de gira quan vaig rebre una notícia tan sorprenent, i vaig trigar uns quants minuts a processar-la. Vaig pensar en William Shakespeare, la gran figura literària. Crec que ell es veia a si mateix com a dramaturg. La idea que estava escrivint literatura no li devia entrar al cap. Les seves paraules van ser escrites per a l'escena. Estaven dstinades a ser dites, no pas llegides. Quan escrivia Hamlet, estic segur que pensava coses com ara: "Qui seran els actors adequats per a aquests papers?" "Com hauria de ser l'escenografia?" "Realment vull que passi a Dinamarca?" La seva visió i ambició creativa eren indubtables, però també tenia assumptes més mundans a considerar i tractar. "Tenim prou finançament?" "Hi ha bons seients per als meus patrocinadors?" "On podrem aconseguir un crani humà?" Crec que la cosa més llunyana de la ment de Shakespeare era la pregunta: "És això literatura?"

Quan vaig començar a escriure cançons d'adolescent, i fins i tot quan vaig començar a aconseguir cert renom, les meves aspiracions per a les cançons que feia no anaven gaire enllà. Vaig pensar que podien ser escoltades a les cafeteries o bars, potser més tard a llocs com el Carnegie Hall o el London Palladium. Si realment em posava a somiar molt, potser podia imaginar que arribaria a fer-ne un disc i que les meves cançons s'escoltarien a la ràdio. Aquest era realment el gran premi, per a mi. Fer discos i sonar a la ràdio significava arribar a una gran audiència i poder seguir fent el que m'havia proposat fer.

Bé, he estat fent durant molt temps el que em vaig proposar fer. He fet dotzenes de discos i he fet milers de concerts a tot el món. Però són les meves cançons les que estan al centre vital de gairebé tot el que faig. Sembla que han trobat un lloc en la vida de moltes persones de moltes cultures diferents, i estic molt agraït per això.

Però hi ha una cosa que he de dir. Com a intèrpret he actuat per a 50.000 persones i he actuat per a 50 persones, i puc dir que és més difícil cantar per a 50 persones. Cinquanta mil persones tenen una personalitat única; però cinquanta, no. Cada persona té una identitat a part, un món en si mateixa. Poden percebre les coses amb més claredat. Posen a prova la teva honestedat i la profunditat del teu talent. Que el comitè del Nobel estigui format per poca gent és una dada que no se m'escapa.

Però, com Shakespeare, jo també estic ocupat sovint en els meus esforços creatius i en els aspectes mundans de la vida. "Quins són els millors músics per a aquestes cançons?" "Estic gravant a l'estudi correcte?" "Té aquesta cançó el to que ha de tenir?" Hi ha coses que no canvien ni en 400 anys.

Ni un sol cop he tingut temps per preguntar-me: "Les meves cançons són literatura?"

Així que dono les gràcies a l'Acadèmia Sueca per haver trobar el temps per plantejar-se aquesta pregunta, i, en segon lloc, per haver-hi donat una resposta tan meravellosa.

Els meus millors desitjos per a tots,

Bob Dylan

Bob Dylan: «No m'he preguntat mai si les meves cançons són literatura». Catorze. 12|12|2016.

discurs a la nació

Molt Honorable president, Honorable conseller, il·lustríssimes alcaldesses, autoritats, amics, coneguts, estimats. Abans que res vull agrair que el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts m’hagi concedit aquest premi, que valora la trajectòria i la innovació, dos aspectes inseparables ja que, com deia el trompetista Miles Davis, costa déu i ajuda arribar a sonar tal com ets. Sobretot en el dia d’avui, en plena república de les lletres, he de posar èmfasi en el fet que aquest guardó s’anomeni “premi nacional”. Si som una nació no és perquè les balances fiscals ens siguin desfavorables, sinó gràcies a gent com Ramon Llull, Ausiàs March, Ramon Muntaner, Pompeu Fabra o Mercè Rodoreda. Salta a la vista que, per sort o per desgràcia, hem tingut millors resultats amb les lletres que amb les armes. Escriure és una feina solitària, però tots aquests solitaris que ens han precedit fan molta companyia. De fet, sense ells seria impossible escriure.

Tinc la convicció que un dels camins perquè un dia siguem un país normal és comportar-nos com si ja ho fóssim, és a dir, amb imaginació, amb rampells, amb follies, amb una rauxa assenyada. Perquè si perdem el temps queixant-nos o empipant-nos estem permetent que ens robin dues coses més importants que els diners: la dignitat i el sentit de l’humor. Ara bé, això no vol dir que ens haguem d’enganyar: encara no ho som, un país normal.

No vull acabar el meu minut amb la citació d’un prohom de la pàtria, sinó amb la falca radiofònica més coneguda de la pel·lícula Terminator: “Si esteu escoltant això, sou la resistència”. Moltes gràcies.

[Discurs pronunciat per VPJ en l'acte de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura celebrat en el Teatre Josep M. de Sagarra de Santa Coloma de Gramenet el 2 de juny del 2014.]

philip, príncep d'astúries

Siento no poder estar presente en la ceremonia de entrega de los premios. A finales de la primavera pasada me sometí a una operación de columna vertebral de la que todavía me estoy recuperando. Ahora mismo me es imposible viajar y lo será durante algunos meses más.

Sin embargo, estoy, por supuesto, encantado de recibir su Premio. Asimismo estoy sorprendido, como es natural, de que una eminente institución extranjera se fije en la obra de uno. Soy un escritor estadounidense. La historia de los Estados Unidos, las vidas estadounidenses, la sociedad estadounidense, los lugares estadounidenses, los dilemas estadounidenses –la confusión, las expectativas, el desconcierto y la angustia estadounidenses– constituyen mi temática, como lo fueron para mis predecesores estadounidenses durante más de dos siglos. El habla estadounidense es mi argot. Si me detengo a pensar en mi público, el público en el que pienso es un público estadounidense. 

Por lo tanto, me ha dejado realmente sorprendido enterarme de que el público español también se haya fijado en mí –y lo que es más, un público español agradecido. ¿Qué pueden significar mis historias estadounidenses para los lectores españoles? ¿Cómo puede mi retrato de la vida de los estadounidenses en novelas mías como Pastoral americana, Me casé con un comunista o La mancha humana competir con la representación estereotipada, excesivamente simplificada de los Estados Unidos que nubla la percepción de mi país en casi todas partes? ¿Puede una obra de ficción estadounidense –escrita por mí o por cualquiera de mis más que dotados contemporáneos– penetrar en una mitología de los Estados Unidos que esta arraigada, en tantos ámbitos, en una acérrima animadversión política?

Me imagino que la concesión de este premio –así como su concesión varios años atrás a mi amigo estadounidense Paul Auster– sugiere una esperanzadora respuesta afirmativa. Sí, una obra de ficción estadounidense seria es, efectivamente, capaz de atravesar la ignorancia, la mentira y la superstición sin sentido que generalmente se combinan para mantener a raya la enorme densidad de la verdadera realidad estadounidense.

«¡Mira», puedo decirme ahora, «hay algún lugar donde he conseguido hacerme comprender!»

Y si ese fuera el caso, nada me haría más feliz.

clic

parlar per escrit

¿ESPERABA ESTE PREMIO?

No
Los premios son
Como las Dulcineas del Toboso
Mientras + pensamos en ellas 

     + lejanas

                   + sordas

                                 + enigmáticas 

Los premios son para los espíritus libres
Y para los amigos del jurado 

Chanfle
No contaban con mi astucia 

[Fragment del discurs de Nicanor Parra en agraïment per la concessió del premi Cervantes. Aquí el podeu llegir sencer]

mig pa i un llibre

Apunt gentilesa de Lluís Anglada.

Medio pan y un libro

Locución de Federico García Lorca al pueblo de Fuente Vaqueros (Granada).
Septiembre 1931.

“Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta de cualquier índole que sea, si la fiesta es de su agrado, recuerda inmediatamente y lamenta que las personas que él quiere no se encuentren allí. “Lo que le gustaría esto a mi hermana, a mi padre”, piensa, y no goza ya del espectáculo sino a través de una leve melancolía.
Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, que sería pequeño y ruin, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión. Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, que son infinitos, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.

No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro.Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan.
Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.

Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan o con unas frutas, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?

¡Libros! ¡Libros! Hace aquí una palabra mágica que equivale a decir: “amor, amor”, y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus sementeras. Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: “¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!”. Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.

Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: “Cultura”. Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz”.

Boletín de la asociación andaluza de bibliotecarios. N° 101, Enero-Junio 2011, pp. 135-136.

discurs d’acceptació del premi nobel

Sento que aquest premi m’ha estat atorgat, no a mi com a persona, sinó a la meva obra -l’obra d’una vida en l’agonia i l’esforç de l’esperit humà, no amb afany de glòria i menys encara de benefici material, sinó de crear amb els materials de l’esperit humà una cosa que no existia abans. Per això, no sóc més que el dipositari d’aquest premi. No serà difícil trobar-li, al premi en metàl·lic, un ús que concordi amb el propòsit i el significat originals. Però voldria fer el mateix amb el reconeixement públic, i utilitzar aquest moment com una atalaia des de la qual m’escoltin els joves, homes i dones que es dediquen a les mateixes angoixes i tribulacions que jo, entre els quals hi ha aquell que algun dia ocuparà el mateix lloc que ocupo jo ara.

La nostra tragèdia d’avui és una por física general i universal tan llargament mantinguda que ara ja ens resulta suportable. Ja no hi ha problemes d’esperit; només una pregunta: ¿Quan seré aniquilat? Per això, el jove, home o dona, que escriu actualment ha oblidat els problemes del cor humà en conflicte amb ell mateix, que és en si mateix la matèria per produir bona escriptura, perquè només paga la pena escriure sobre això, només això justifica l’agonia i la suor.

N’ha d’aprendre altra vegada. S’ha d’ensenyar a si mateix que la vilesa més gran és tenir por; i una vegada ho hagi après, ha d’oblidar-ho per sempre més i no deixar al seu taller cap espai per a res que no siguin les velles creences i les certeses del cor, les velles veritats universals sense les quals qualsevol relat és efímer i està comdemnat al fracàs –amor i honor i pietat i orgull i compassió i sacrifici. Mentre no ho faci així, treballa a l’ombra d’una maledicció. No escriu de l’amor sinó de la luxúria de derrotes en les quals ningú no hi perd res valuós, de victòries sense esperança i, encara pitjor, sense pietat ni compassió. El seu lament no afecta la medul·la de l’univers, no deixa cicatrius. No escriu del cor; escriu de les glàndules.

Mentre no torni a aprendre aquestes coses, escriurà com si estigués sol i presenciés el final de la humanitat. Jo m’hi nego, a acceptar el final de la humanitat. És massa fàcil dir que l’home és immortal simplement perquè resisteix; que quan l’últim repic del destí hagi sonat i s’hagi esvaït de l’última pedra, de la més insignificant, més enllà de la marea en l’últim vespre roig i decadent, fins i tot aleshores encara quedarà un so: el de la seva veu feble i inextingible, que encara s’escolta. Em nego a acceptar-ho. Crec que l’home no solament resistirà: prevaldrà. És immortal, no tan sols perquè és l’única entre totes les criatures que té una veu inextingible, sinó perquè té una ànima, un esperit capaç de compassió i sacrifici i perseverança. La tasca del poeta, de l’escriptor, és escriure sobre aquestes coses. Té el privilegi d’ajudar a l’home a resistir elevant-li el cor, i recordant-li el coratge i l’honor, l’esperança i l’orgull i la compassió i la pietat i el sacrifici que han enaltit el seu passat. La veu del poeta no ha de ser només el record de l’home, també pot ser el seu suport, el pilar que l’ajudi a resistir i a pers

William Faulkner

Estocolm, 10 de desembre de 1950

everar.