la maleta de gimferrer

 

adolf konrad

Juan Tallón @xoantallon 

Ya nadie hace maletas como Adolf Konrad. En 1963 dibujó todo lo que se llevaría en sus vacaciones a Egipto.

el ventre de la maleta

No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta.
Sergei Dovlàtov.

maletes abandonades

MALETES ABANDONADES
(DE LA TESI D'EN PAU)

A començaments de 1939, entre Figueres i la frontera es va formar una cua ininterrompuda de gent i de vehicles, bombardejats sistemàticament per l'aviació italiana. A la Jonquera hi havia la duana, uns quilòmetres més enllà la frontera, i després els camps de concentració d'Argelers. Al final del camí, la corrua s'atapeïa i avançava a tres o quatre metres per minut.

Com molts dels que hi van ser, el periodista Domènec de Bellmunt es refereix als objectes que anaven quedant a banda i banda de la carretera. "Famílies senceres de pagesos de tot Catalunya havien arribat a Figueres amb la mula i el cavall transportant matalassos i objectes familiars, àdhuc els gossos, amics fidels de la casa, i anaven abandonant pel camí carros i animals, car els francesos no els deixaven passar. Les ribes de la carretera de la Jonquera i Agullana eren plenes de maletes abandonades". És hivern, fa fred i si no plou hi ha boira: regna la humitat. El cineasta Magí Murià escriu: "He passejat entremig d'un immens femer de maletes, robes, atuells de cuina, objectes de tota mena. Paquets de lletres escampades, lletres, ben segur, de familiars, d'essers volguts; retrats, alguns amb dedicatòria, retalls (...). Tot s'arrossega per allí, mullat, mig podrit, encastat en el llot". Segons l'escriptora Rosa Maria Arquimbau, "no es veia la fi d'aquella corrua i per terra hi havia tota mena d'objectes, maletes esventrades, plomes de gallina, deixalles de menjar, papers enllardats, paquets que no se sabia què contenien". L'historiador Antoni Rovira i Virgili també hi era: "A banda i banda de la carretera hi ha un doble rengle de cotxes i camions espatllats i sovint estimbats, maletes esbotzades, matalassos i coixins i coixineres, peces de vestir, barrets, sabates i espardenyes, tot destrossat i abandonat. És un espectacle de misèria, de brutícia, de catàstrofe. El paisatge, esquerp i d'estrets horitzons, contribueix a comunicar a l'ànima un sentiment de desolació".

Aquests testimonis coincideixen amb els de l'altre bàndol, com el del general Juan Vigón: "Desde Figueras al Pertús hay veintitantos kilómetros de coches destrozados, de ropas, de modestos equipajes despanzurrados, de armas, de cajas de municiones, de los utensilios más heterogéneos... [...] Los coches, los camiones abandonados, algunos de ellos incendiados, bidones de gasolina, herramientas, armamento, papeles, cadáveres, carros agrícolas y ganado abandonado, cubren de tal modo la carretera que materialmente es imposible llegar en coche a la frontera".

De totes aquelles pertinences abandonades en el camí a l'exili, a la Carretera Nacional II no en queda rastre, memòria ni record.

Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera. Proa, 2014. P. 298-299.

*  *  *

Mercè Rodoreda, Antoni Rovira i Virgili, Pompeu Fabra, Joan Oliver, Xavier Benguerel o Francesc Trabal, entre altres intel·lectuals i escriptors, visqueren junts l’èxode que els havia de portar a l’exili. Amb un bibliobús que havia prestat els seus serveis al front de guerra com a testimoni, Miquel Joseph assumí la responsabilitat d’acompanyar-los fins a la llibertat. 

La història d’aquell camió de l’exèrcit reconvertit en biblioteca ambulant, creuant el país amb uns quants escriptors catalans i les seves famílies, és la història del símbol de la llibertat de Catalunya, vençuda, camí de l’exili i s’alça com un exemple de dignitat d’un país i fidelitat a una cultura i a un poble ensorrats.

D’aquella experiència, que per alguns dels seus protagonistes significà l’adéu definitiu a Catalunya, Miquel Joseph ( 1903-1983 ) n’escrigué un dietari que avui esdevé un relat èpic d’uns dies decisius de la nostra història.

Miquel Joseph i Mayol. El Bibliobús de la llibertat : la caiguda de Catalunya i l'èxode dels intel·lectuals catalans. Edició a cura de Quim Torra i Jaume Ciurana. Símbol, 2008.

una maleta a berlín

Hay una canción de Marlene Dietrich tan famosa como la archifamosa ‘Lili Marlene’. Se trata de 'Ich hab’noch einen Koffer in Berlin', algo así como 'Todavía tengo una maleta en Berlín', en la que una berlinesa tan auténtica, Marlene, en plena capacidad interpretativa, nos advierte que, por tanto, debe volver allí, a Berlín, no sin antes recordarnos la belleza de París (su residencia desde hace tantos años) y Roma. Sin embargo, según la canción, hay que volver a Berlín porque tenemos una maleta allí. Algo que hay que recordar al trazar el mapa de capitales de la Europa de entreguerras. París, sin duda, fue una de ellas o fue “una” capital, en especial auspiciada por la generación perdida norteamericana y la eterna fiesta hemingwayana, que, con frecuencia, nos ha hecho olvidar Londres o Berlín o, incluso, la Viena al doblar el siglo, pero éste ya es otro asunto. La capitalidad europea de entreguerras de Berlín tal vez se refresque con la reciente aparición de la versión catalana de Una princesa a Berlín, de Arthur R.G. Solmssen (Columna, traducción de Eulàlia Presas, y de la que ya existía versión castellana: Tusquets, 1982), un norteamericano que también parece haber dejado una maleta en el Berlín de su infancia, transcurrida en la ciudad, para sumarse con esta novela (con copyright de 1980) a la saga de cantores extranjeros de la ciudad, entre los cuales hay un decano indudable, el británico de cuna y norteamericano de adopción Christopher Isherwood (1904-1986) y sus inolvidables Mr. Morris Changes Trains y Goodbye to Berlin (1939; versión castellana de 1963 de Jaime Gil de Biedma), tan esplendorosamente fusionadas en el filme de los años setenta Cabaret.

Berlín, no obstante, no precisaba de bardos foráneos porque Alfred Döblin (1886-1957) con su Berlin Alexanderplatz ya había conseguido convertir la ciudad en la gran protagonista de su novela posexpresionista, aunque tuviera que repartirse planos con el Franz Biheskopf, el pobre diablo que actúa de personaje central. Tampoco era necesario que, para empezar, Isherwood o herr Issyvoo se dedicara a ser “una cámara con el obturador abierto, pasiva, minuciosa, incapaz de pensar” porque ya lo había hecho un cineasta, Walter Ruttmann, con su “Berlín sinfonía de una gran ciudad”, una joya para cinéfilos y público en general a la que Pegasus, una formación musical catalana, le puso excelente música hace pocos años. Tanto Berlin Alexanderplatz como el filme de Ruttmann eran creaciones de 1929, curiosamente el año del estreno de una de las obras más conocidas de Bertolt Brecht, Die Dreigroschen Opor, una obra teatral que, muy pronto, Hitler prohibiría no sólo en Berlín sino en toda Alemania. Berlín, en 1933, sería la capital del Reich y una de las de Europa, una ciudad destrozada en 1945 y donde el primer día de la llegada de las tropas aliadas de representaría, a pesar del frío y de precariedades diversas, precisamente, la genial pieza de Brecht... 

Marta Pessarrodona. «Una maleta de cultura literaria: Berlín. Algunas recreaciones de la capital europea de entreguerras». La Vanguardia. 27 febrer 1990.

rodar més que el bagul de la piquer

Library Trunk. Louis Vuitton.

el robatori de la maleta

SI HUBIERA UN PREMIO para el autor más propenso a los accidentes, Ernest Hemingway se habría llevado la palma antes de recibir el Pulitzer o el Nobel. Sufrió roturas óseas en varios accidentes de tráfico, sobrevivió a un accidente de avión, contrajo ántrax, varias balas le pasaron rozando y una le alcanzó, se hizo un corte en la córnea, sufrió congestión renal y problemas hepáticos, se le cayó encima una claraboya y soportó incontables porrazos, raspaduras, golpes, desmayos y caídas.

Sin embargo, hubo un accidente que dejó sin habla al valeroso autor. 

En 1922 Hadley Hemingway (la primera de sus cuatro esposas) viajaba a Suiza con los efectos personales de su marido. En la época, Ernest había escrito mucho, pero casi todo era todavía inédito. Había pergeñado «seis frases perfectas» y tenía muy avanzada una novela sobre sus experiencias en la Primera Guerra Mundial. Entre las maletas y baúles que transportaba Hadley había una que contenía todo lo escrito por Ernest hasta la fecha. No se sabe muy bien cómo, alguien la robó.

Había desarrollado la teoría de que aunque se eliminase algo de una obra de arte, su rastro siempre perduraría. Ahora tenía que enfrentarse a todas las ramificaciones de aquella idea, su reducción al absurdo.

Poco le consolaba que tanto Ezra Pound como Gertrude Stein le hubieran recomendado que se deshiciera de todo lo escrito y empezase de nuevo. Todos los autores escriben obras juveniles. Casi todos las destruyen. El robo de los manuscritos de Hemingway cortocircuitó el proceso. Si hubiera dedicado los diez años siguientes a perfeccionar sus apuntes inmaduros, nunca habríamos visto las novelas que fue capaz de escribir.

Stuart Kelly. La biblioteca de los libros perdidos. Paidós, 2005. P. 362.

el viatjar infinit

Je voyage pour connaitre ma geographie.

-On us dirigiu?

-Sempre cap a casa.

Novalis. Heinrich von Offerdingern.

EL PREFACI és una mena de maleta, un necesser, i per tant forma part del viatge: abans de marxar, quan hi poses les poques coses que preveus que seran indispensables i sempre te'n deixes alguna d'essencial; durant el trajecte, quan arreplegues el que voldràs portar a casa; quan tornes i obres l'equipatge i no trobes les coses que t'havien semblat més importants, i en canvi en surten objectes que no recordes haver-hi posat. És el mateix que passa amb l'escriptura; una cosa que, mentre viatjaves i vivies, et semblava fonamental ha desaparegut, el paper ja no hi és, mentre que imperiosament pren forma i s'imposa com a essencial alguna cosa de la qual en la vida - en el viatge de la vida- amb prou feines ens havíem adonat.

El viatge sempre recomença, sempre ha de recomençar, com l'existència, i cada anotació seva és un pròleg; si el recorregut pel món es trasllada a l'escriptura, aleshores es prolonga en el pas de la realitat al paper: escriure apunts, retocar-los, esborrar-los parcialment, redactar-los de nou, canviar-los de lloc, variar-ne la disposició. Muntatge de les paraules i de les imatges, captades des de la finestra del tren o mentre travesses un carrer a peu o gires una cantonada. Tan sols amb la mort, recorda Karl Rahner, gran teòleg en camí, cessa l'status viatoris de l'home, la seva condició essencial de viatger. Viatjar, per tant, té relació amb la mort, tal com sabien perfectament Baudelaire o Gadda, però també és una manera d'ajornar la mort; diferir tant com es pugui l'arribada, la trobada amb l'essencial, de la mateixa manera que el prefaci difereix la veritable lectura pròpiament dita, el moment del balanç definitiu i del judici. Viatjar no pas per arribar sinó per viatjar, per arribar tan tard com sigui possible, per no arribar possiblement mai.

Claudio Magris. Prefaci a El viatjar infinit. Traducció d'Anna Casassas. Edicions de 1984, 2008.

la maleta de dovlàtov

Una tira de Pallarés, de la sèrie Baldomero, a El Jueves.

cobertures

No és perquè sí que qualsevol llibre, fins i tot un de poc seriós, té forma de maleta. 

Sergei Dovlàtov.

el vers més cèlebre de terentianus maurus

La publicació de la Suite francesa té una història que es pot considerar miraculosa i que val la pena explicar.

La tutora i les dues nenes, en fugir, es van endur una maleta que contenia fotos, documents familiars i aquest últim manuscrit de l'escriptora, redactat amb lletra minúscula per estalviar tinta i el paper dolent de la guerra. Irène Némirovsky hi pintava un retrat implacable de la França pusil·lànime, vençuda i ocupada.

La maleta va acompanyar Élisabet i Denise Epstein d'un refugi precari i efímer a l'altre; el primer fou un internat catòlic. Només dues monges sabien que aquelles dues nenes eren jueves. Havien posat un nom fals a Denise, però la nena no s'hi acostumava i a classe l'havien de renyar perquè quan la cridaven no responia. Després els gendarmes, que s'entossudien i no trobaven res de més important a fer que lliurar dues criatures als nazis, van trobar-ne el rastre. Les nenes van abandonar l'internat. Denise va agafar una pleuritis als soterranis on va passar unes quantes setmanes; la gent que l'amagava, que no gosava portar-la a cap metge, li donava resina de pi com a únic tractament. Cada vegada que corrien el perill de ser descobertes havien de tornar a fugir, amb la valuosa maleta sempre a punt. [...]

Denise havia salvat la valuosa llibreta. No gosava obrir-la, en tenia prou de veure-la.

Juntament amb la seva germana Élisabeth, que havia esdevingut directora literària amb el nom d'Élisabeth Gille, van acordar confiar l'última obra de la seva mare a l'Institut Memòria de l'Edició Contemporània (IMEC) amb la intenció de salvar-lo.

Però, abans de separar-se'n, Denise va decidir passar-lo a màquina. Aleshores, amb l'ajut d'una lupa potent, va començar una operació de desxiframent llarga i difícil. Després, el text de la Suite francesa va ser informatitzat i retranscrit per tercera vegada en el seu estat definitiu. No es tractava de simples notes o d'un diari íntim. [...]

El moment de confiar el manuscrit de la Suite francesa al conservador de l'IMEC va ser molt dolorós per a Denise Epstein. Ella no dubtava gens del valor de l'última obra de la seva mare, però no la va fer llegir a cap editor, perquè Élisabeth Gille, la seva germana, que estava greument malalta, ja escrivia Le Mirador, una magnífica biografia imaginària de la dona que ella no havia tingut temps de conèixer, perquè els nazis l'havien assassinat quan ella només tenia cinc anys.

Myriam Anissimov pròleg de  Suite francesa, d'Irène Némirovsky. Traducció d'Anna Casassas.  RBA/La Magrana, 2006.

P.S.: Si us ve de gust, a la biblioteca tenim disponible la biografia signada per l'Élisabeth Gille, Irène Némirovsky: el mirador, memorias soñadas. Circe, 1995.