 |
| Aquesta novel·la recrea els últims dies del poble de Sant Romà, just abans de quedar inundat per l’aigua de l'actual embassament de Sau. |
Maria Dolors Orriols i Monset (Vic, 1914 - Barcelona, 2008) és, tal i com escriu Isabel-Clara Simó, "una dona valenta; de la mena de dones que han caminat per la vida sense por —o vencent les pors—, una dona que ha trencat tabús, que ha lluitat per les coses que creia, i que ha treballat infatigablement en la seva ardent passió per l'escriptura".
Autodidacta per obligació, és una narradora nata. Malgrat els seus començaments com a contista, amb els reculls Cavalcades (1949) i Reflexos (1950), ben aviat comença a escriure novel·la. En aquest gènere ha publicat: Retorn a la vall (1950), Cop de porta (1980), Contradansa (1982), Petjades sota l'aigua (1984), Molts dies i una sola nit o una altra sonata a Kreutzer (1985), Una por submergida (1992) i El riu i els inconscients. Aquesta darrera obra, escrita el 1950 però publicada l'any 1990, és un dels documents més esfereïdors de la postguerra al nostre país. També ha publicat la seva autobiografia Escampar la boira (2003).
Gran amant de les arts plàstiques, va estar en contacte amb els cercles artístics més innovadors, tant a Barcelona com a París, on viatjava sovint. El 1960 va participar activament en la creació del primer Museu d'Art Contemporani de Barcelona i en fou la primera subdirectora.
L'estil directe, el vitalisme i un gran humanisme són les notes dominants de la seva obra. Va ser guanyadora sota el franquisme de diversos premis organitzats des de l'exili, però amb prou feines ha estat coneguda pel gran públic. L'obra d'aquesta escriptora demana urgentment ésser revisada i estudiada.
Font: Associació d'escriptors en llengua catalana.
De vegades la vida sembla que demani novel·les per a entendre-la millor, i trobar que el teu poble queda submergit dins d'un embassament és un exemple clar. La pena és que no tots els pobles submergits i abandonats han trobat el seu narrador, tot i que per la xarxa es troben iniciatives. Fa poc he descobert alguns blogs dedicats als poblets desapareguts del Alto Ebro...
ResponEliminaTens raó, Lluís. Com diu l'amic Girbén -a propòsit de Faió (és el campanar que apareix a la portada de la guia de lectura, per cert)- "A l'hora de les grans derrotes sempre n'hi ha alguns que encara hi perden més".
EliminaDemà parlarem d'altres pobles engolits per pantans.
Aquest estiu he visitat alguns pobles abandonats (i he fet altres coses, que consti). Un d'ells és aquest, que per cert no està del tot deshabitat. Com Borén, té un habitant -una mica peculiar.
ResponEliminahttp://www.deesco.org/
A la meva aldea galega només hi ha una casa oberta tot l'any (dos habitants). No, si al final li hauré d'escriure la necrològica!
EliminaHe tingut notícia d'un llibre que es titula Els pobles perduts: trenta indrets oblidats de Catalunya, passa que encara no l'he pogut aconseguir.
Conec superficialment el llibre, i crec que conté coses interesants, encara que per "indrets oblidats" entén llocs molt diversos (el Camp de la Bóta, per exemple). Jo diria que estaria bé una bona guia de pobles abandonats (una possible sortida laboral, guia melancòlic) que comenci pel Pallars.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaPerdó, no havia vist la tralla...
ResponEliminaputes pastilles
Tu ja et prens la medicació, company?
Elimina