sirgant

Ei, Matilde,

Ahir la tarda em vaig dir:

Ja està bé de ronsejar, que la xafogor no val com excusa de tanta galvana...

I ja em tens, obrint els olis després d'una dècada de no fer-ho, i preparados, listos... YA!

De cap a una pintura ràpida que digués del món negat de l'Ebre.

Un esbós de llums i ombres, ben diluït per a què s'eixugui ràpid; reserva amb cinta de la part terrestre, i...

Amb una brotxa dura de dues polzades sucada en un assortiment de cobalts, resolc el riu amb mitja dotzena de pinzellades. Després d'uns quants raspats que facin vibrar el pla mobilitzant-lo, ja puc treure la reserva i ocupar-me de cingles i matolls. Finalment, tot escurant pòsits de coloraines encara aconsegueixo un verd cendrós per a plantar unes feixes d'oliveres a l'altra riba.

Sense encantar-me, en una hora llarga la pintura ha quedat satisfactòriament enllestida.

T'explico que la cosa té molt de manifest de les meves intencions d'enguany:

Penso fer totes les portades a l'oli (que és com dir que vull passar-m'ho bomba), i deixaré d'escriure les notes de taller (que no és el meu art i no sé si servia per a gaire).

Diria que l'elecció del Castell i del campanar negat de la vella Faió, i no de la pròpia Mequinensa, hauria plagut al Moncada. Després de la desfeta, Mequinensa encara va estar de sort i va poder seguir a la riba del riu i mantenint el seu petit port. No com la pobra Faió, que, desarrelada, va ser reconstruïda lluny de l'aigua enmig de l'aspre secà.

A l'hora de les grans derrotes sempre n'hi ha alguns que encara hi perden més.