hi ha lleons, hi ha ratolins

Tots els éssers humans són iguals en virtut d'unes restriccions fisiològiques elementals. Necessiten oxigen i proteïnes. Han de dormir i defecar. La mort és la demòcrata per excel·lència. Tots els mortals han de morir (encara que Tolstoi no n'estava segur del tot).

Però el cos humà és l'escenari d'innombrables diferències i desigualtats. El món dels discapacitats, dels cecs i dels esguerrats no és el mateix que el dels indemnes. El dels desfigurats o dels lletjos no és el mateix que el dels bells. Els privilegis de la bellesa, la seva arrogància, encara que sigui inconscient, són implacables.

[...] El ventall de les diferències cerebrals és transcendental. Quines característiques distingeixen la ment del geni de la de l'estúpid? A banda d'anar al bany, què tenen en comú un Newton i un cretí, o els meus recursos intel·lectuals i els d'un Dostoievski? Què identifica el Weltgenie (el terme alemany és precís) d'un Miquel Àngel amb el d'un mal pintor, o la consciència que inspirà l'origen de les Variacions Goldberg amb la d'algú mancat de sentit musical? Els creadors, els científics, els descobridors, els sobirans de la política i de la guerra forgen el nostre món. No són com nosaltres. D'aquí ve el desfici que tenim per detectar algun defecte en la seva magnitud, per rebaixar-los al nostre nivell insignificant.

Les sinapsis neurològiques, la química que inicia i dóna forma executiva a una teoria de la relativitat, a un Rei Lear, a un diàleg de Plató o a un Guernica encara són impenetrables. Les xafarderies biogràfiques, les recensions d'esborranys i esquemes, de cartes i diaris, els esforços per establir el context i el procés de l'acte creatiu són innombrables.

S'han invocat patologies, lesions, anomalies, com la vista del Greco o la sordesa de Beethoven, però la creativitat de primer ordre, que sovint es compara metafòricament amb la creativitat divina, no es pot comprendre i, encara menys, predir.

[...] És evident, però, que l'habilitat analítica, estètica i política és, estadísticament, excepcional, i que, en qualsevol comunitat, hi ha molts pocs «lleons» i una multitud de «ratolins». La majoria de nosaltres fem una vida de segona, l'únic monument commemoratiu de la qual és la guia de telèfons o el registre tributari. No presentem canvis significatius.

Llegim llibres, escoltem música, ens esforcem per entendre els avenços científics que ens ofereixen els creadors. Ens beneficiem de la norma dels qui tenen autoritat o, encara més sovint, en patim les conseqüències. Els nostres carrers duen els seus noms. O, com preguntava Goethe «Si jo existeixo, pot existir ningú més?»

Quin sentit podem trobar en aquesta distribució tan injusta del talent entre els éssers humans? O en el fet que nou desenes parts dels éssers humans no aportin pràcticament res a l’avenç del coneixement, a les consecucions científiques i estètiques i als llegats excepcionals dels quals depèn la civilització? El llenguatge esbiaixat d’allò «políticament correcte» fa que sigui gairebé impossible debatre seriosament sobre natura i educació, i examinar imparcialment el grau d’herència genètica i els factors econòmics i socials que conformen les capacitats humanes. És evident que els elements materials, geogràfics, sociològics i històrics tenen un pes complex i potser irresistible.

[...] I tanmateix...S'ha demostrat que els trets genètics de l'herència determinen la malaltia i les característiques corporals. Cada dia, la biogenètica permet identificar gens específics en l'origen de la fisiologia humana i, molt probablement, d'elements constitutius com la criminalitat o la predisposició nerviosa. Les lleis de Mendel prevalen. És indubtable que la puresa de la raça és una fantasia racista. [...] L'educació, a més, tal vegada no és infinitament elàstica. Multiplicarà les estadístiques de la recepció passiva, fins i tot d'una certa participació en el conjunt d'allò intel·ligible. Però fins a un cert punt. El nombre d'homes i dones dotats per interioritzar un a priori sintètic kantià, un sonet de Shakespeare o la teoria de cordes potser encara serà mínim. Una incalculable majoria d'éssers humans preferirà els serials televisius a Èsquil, farà del futbol la religió mundial i considerarà ridícul o vagament amenaçador el pensament abstrús. I per què no hauria de ser així? Quina obra mestra, quin poema, quina troballa topològica ha servit per evitar la fam o ha fet més suportable la injustícia? «Per a l'home corrent un parell de sabates val més que l'obra de Puixkin» (Pisarev).

La genètica pot oferir pistes per entendre el «tret» sinàptic que desencadena percepcions mentals sense precedents: el dibuix d'un aqüeducte amb els pilars calçats amb botes (Paul Klee) fet per un infant; el prodigiós i productiu darrer any de Schubert o l'equació de Dirac. Aquestes acrobàcies transcendents poden sorgir de la misèria econòmica, de la privació social, de la feblesa física o de la malaltia.  No hi ha cap «Milton mut sense glòria», només Miltons que a partir de la ceguesa creen milers de versos que donen vida a la llengua. El geni es riu de la impossibilitat. [...]

Les conseqüències polítiques i socials podrien ser irreversibles. Si la genètica molecular demostrés que les diferents gradacions del potencial del cervell i del cos són innates, són heretades [...], què passaria? Si resultés que, a causa de l'especificitat genètica, només unes hibridacions a escales inconcebibles poden alterar la probabilitat que certes poblacions, certes regions de la terra, no siguin capaces d'assoliments de primer ordre, què passaria? Quina ràbia terminal infectaria els «ratolins»?

George Steiner. «Hi ha lleons, hi ha ratolins». A: Fragments (d'un pergamí malmès pel foc). Traducció de Josefina Caball. Arcàdia, 2013. P. 29-35.

N

La troballa (fictícia) d'un pergamí malmès pel foc, a les ruïnes d'una vil·la d'Herculà, convida George Steiner a interpretar el sentit que podria tenir el text original, que alguns atribueixen a Epicarn d'Agra. El llegat d'aquest suposat moralista i retòric del segle II aC es confon amb el que podria ser, pròpiament, una síntesi dels interessos intel·lectuals i vitals de l'autor d'aquest llibre.

George Steiner reflexiona, tot jugant amb la conjectura, sobre l'eloqüència del silenci (el no dit) en la poesia i la filosofia, les gratificacions de l'amistat, el potencial de l'educació i la raresa del talent, la realitat ontològica del mal, l'omnipotència dels diners, els perills de la religió, la transcendència de la música i la llibertat d'escollir la mort.