Dir que en el pot petit hi ha la bona confitura a l'hora de parlar de La llarga vida de la Marianna Ucrìa en l'edició que ha arribat a les prestatgeries de les tristament cada vegada més amenaçades llibreries catalanes, és una constatació de l'obvietat.
Un format diferent de l'habitual —el volum, més petit del que ho solen ser, fa 12 centímetres d'amplada i 16,7 de llargada— i una traducció excel·lent que fa enyorar —en reviure-les amb intensitat— les èpoques en què les traduccions afegien mestratge en la llengua pròpia a la vàlua d'allò que s'estava traduint, caracteritzen aquesta novel·la de la italiana Dacia Maraini, que fa servir un estratagema intel·ligent a l'hora de confegir-la.En el moment històric en què l'aristocràcia de Sicília comença el procés de la seva lenta decadència, Maraini hi situa una hereva sordmuda a qui atorga tot el protagonisme.
Aïllament i distanciament
La privació de part de la capacitat de relació directa amb el seu entorn té una relació directa amb allò que l'autora emmascara en el seu text: l'aïllament aparent de la protagonista provoca un distanciament des del qual es passa revista crítica a tot un seguit de costums i maneres de fer que, tot i que se situen en un lloc i un temps concrets, apareixen dotats del do de la universalitat.
Destra en l'escriptura, Maraini governa amb mà ferma el matrimoni que han de mantenir el fons i la forma: la condició de sordmuda de la protagonista l'obliga a percebre la vida des d'una posició particular que conviu amb el ritme pausat amb què absorbeix i processa la informació. El ritme narratiu s'emmotlla a aquesta condició i acompanya el creixement de la protagonista amb una successió d'episodis i paisatges emmarcats en un detallisme sensorial que aporta veritat i solidesa a allò que explica i a allò que dóna a entendre.
Òscar Montferrer. «Detallisme sensorial, intensitat vital». Avui Cultura, 28 febrer 2014, p. 11 .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada