vida i miracles

Dacia Maraini va néixer a Fiesole l’any 1936. És filla d’un escriptor i etnòleg toscà, Fosco Maraini, i d’una pintora i aristòcrata siciliana, Topazia Alliata. La seva àvia materna, Sonia Ortúzar, era filla d’un diplomàtic xilè i va ser una cantant lírica que no va poder debutar. L’àvia paterna era l’escriptora Yoï Pawloska Crosse, nascuda a Hongria, meitat polonesa i meitat anglesa. Dacia va passar la seva infantesa al Japó, on la seva família es va establir entre 1939 i 1946. Allí, entre 1943 i 1945, van ser internats en un camp de concentració, on van patir una fam extrema. En tornar a Itàlia, van anar a viure a Sicília, amb els avis materns. Als divuit anys, després de la separació dels pares, Dacia se’n va anar a Roma, on va conèixer, l’any 1962, l’escriptor Alberto Moravia, amb qui va conviure durant prop de vint anys. Aquell mateix any, va debutar com a novel·lista amb La vacança (1962), a la qual seguiria una llarga llista de títols, entre ells La lunga vita di Marianna Ucrìa (1990) i el llibre de contes Buio (1999, premi Strega). Als anys setanta va fundar el Teatro della Maddalena, dirigit només a dones, i va col·laborar amb Pasolini; ha escrit una seixantena de textos teatrals, entre els quals Manifesto dal carcere i Dialogo di una prostituta con un suo cliente. Dues de les seves últimes obres, Il treno dell’ultima notte i L’amore rubato, han estat traduïdes al castellà (Galaxia Gutenberg), mentre que l’editorial Minúscula ha recuperat un llibret de memòries de l’etapa siciliana, Bagheria (1993).

JOSEP M. MUÑOZ. «Dacia Maraini. L’escriptora que va prendre la paraula». L’Avenç. Núm. 394, octubre 2013. P. 16-24.