ishmael, truca'm

JORDI PUNTÍ
Digueu-me Ishmael
elPeriódico
31|8|2013

És una veritat universalment reconeguda que la gent ja no se sap de memòria les primeres frases de les novel·les més cèlebres. Mentre la lectura de títols més o menys clàssics sol donar un bagatge cultural per anar pel món, la de novel·les de moda és superficial i sovint el que en queda és una impressió etèria, com si les paraules s'esborressin del cervell poc després de llegir-les: tinta simpàtica. Ningú no recorda les primeres frases de Dan Brown i companyia, ni fa cap falta, però hi va haver una època en què tothom se sabia de memòria l'inici del Quijote: «En un lugar de la Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme...», etcètera. Potser no l'havien llegit sencer, però a partir d'aquí hi havia una idea comuna del que era el Quixot.

La primera frase és com una porta d'entrada, una contrasenya, i molts inicis de novel·la pertanyen a la memòria popular i els reconeixem a l'instant. Les famílies felices i les famílies desgraciades que obren Anna Karènina, de Tolstoi -i que després Nabokov va utilitzar a Ada, o l'ardor-. O «Algú devia haver escampat mentides contra Josef K». O «Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat». O «Avui ha mort la mare». No acabaríem mai...

Fa poc vaig llegir que l'inici més famós és el de Moby Dick, de Herman Melville. És una frase curta, fàcil de recordar: «Call me Ishmael». Digueu-me Ishmael: si la compares amb el llibre, és com la punteta visible d'un iceberg enorme, que té la forma d'una balena blanca. No sé si entre nos­altres és tan reconeguda, però n'he trobat el rastre en tres novel·les, i això m'ha divertit com si es tractés d'una broma privada entre els autors i jo. A Avinguda Telegraph (Mondadori / Amsterdam), Michael Chabon obre el llibre amb aquesta cita inventada: «Digueu-me Ismael -Ishmael Reed, probablement». Bressol de gat (La Bestia Equilátera / Males Herbes), de Kurt Vonnegut, comença així: «Digueu-me Jonàs». I Josh Bazell comença Wild thing (Anagrama / Bromera) amb una picada d'ullet a Melville: «Ishmael, truca'm», que en anglès fa més gràcia: «Ishmael, call me». És l'enginy com a forma d'homenatge.