negre a frança, blanc a burundi

NÚRIA JUANICO
El drama de la nostra època és creure que hi ha identitats fixes
Ara
19|2|2018

L’escriptor burundès Gaël Faye explora la fi de la infantesa a ‘Un país petit’

“Quan encara no passava de ser un tap de bassa, ja havia decidit que mai no em definiria”, escriu Gaël Faye (Burundi, 1982) a través de la veu del Gabriel, el protagonista d’Un país petit (Empúries/Salamandra). La decisió, inicialment sòlida com el fang ressec del pati on viu el protagonista, està condemnada a esquerdar-se fins a l’extinció: a mesura que el Gabriel es fa gran, la necessitat de definir-se acaba sent inevitable per imperatiu social. A través de la mirada lluminosa d’un nen de deu anys, l’escriptor, dramaturg i compositor burundès basteix un relat precís i poètic sobre la construcció de la pròpia identitat quan tots els mons coneguts s’ensorren.

El divorci dels pares és la primera ruptura que fa trontollar el Gabriel, que viu en un barri benestant de Bujumbura a principis dels anys 90, i l’acaba expulsant de la seva infantesa despreocupada. Com dues línies paral·leles, l’entrada a l’adolescència del protagonista avança alhora que els conflictes bèl·lics entre hutus i tutsis a Burundi i al país veí, Ruanda, irrompen als carrers. “Ni la guerra ni la sortida de la infantesa esclaten mai de manera brutal, sinó progressivament, com la creació d’un quadre impressionista a petites pinzellades”, afirma Faye. Amb una minuciositat similar, va fent créixer la història del Gabriel per explicar com es veu abocat a una guerra de bàndols sense acabar d’entendre-la. El protagonista, com l’escriptor, és fill de mare ruandesa i pare francès i això l’ofega, a ulls dels altres, en les aigües de la indefinició.

En una conversa amb estudiants al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) dijous, una de les lectores va apuntar al cor de la novel·la després d’explicar que ella és romanesa però viu a Catalunya, i que quan és a un lloc se sent de l’altre. “A mi també em passa. Els francesos em veuen negre i els burundesos blanc”, va respondre Faye, que entén la identitat com un moviment sotmès constantment a canvis i fluctuacions. “El drama de la nostra època és creure que hi ha identitats fixes en les quals has d’encaixar -defensa-. És una gran mentida. Per dins ens travessen tantes coses que fins i tot és difícil conèixer totes les identitats que ens conformen”. Aquest turbulent sentiment de pertinença es desperta en el Gabriel acompanyat de la nostàlgia accelerada per una infantesa que ja se li ha escapat de les mans. Jugant amb la idea de paradís perdut, Faye narra “un combat interior cada cop més difícil, perquè el Gabriel no vol créixer però no hi pot fer res”.

Escriure per salvar-se

La literatura és la fusta en la qual el Gabriel s’aferra quan la guerra s’emporta amics i familiars. Faye va experimentar una sensació similar: l’escriptura li va servir per canalitzar la fúria i la incomprensió davant el silenci dels adults sobre tot el que estava passant. “Volia que el Gabriel també tingués una sortida, una finestra fora del conflicte que li permetés respirar”, diu l’escriptor, que davant de més d’un centenar d’adolescents va defensar aferrissadament el valor i la necessitat dels llibres perquè “ens ensenyen a fer silenci dins nostre”.

Les veus literàries burundeses són escasses, i Faye n’és conscient. Mentre que del genocidi ruandès se n’han fet pel·lícules i llibres, la guerra civil de Burundi i els conflictes posteriors -que encara duren- han passat pràcticament desapercebuts en termes literaris. “A Burundi no hi ha una cultura literària -lamenta Faye-. És un país que està al marge del món i que no interessa a ningú”.

La violència de la novel·la és narrada amb sensibilitat, perquè Faye volia parlar-ne sense que el lector “se sentís allunyat de la història per la seva duresa”. Tot i això, el Gabriel topa frontalment amb la mort, el dolor i la frustració davant d’uns enfrontaments tràgics. “No pots tancar els ulls davant un genocidi, però és malsà que per parlar d’alguns països s’hagi d’arribar a un cert llindar de morts. A Ruanda van morir més d’un milió de persones, però a Burundi va haver-hi més de 200.000 morts”, constata amb duresa Faye, que assegura que la guerra s’hauria pogut evitar “encara que a posteriori la gent cregui que no”. “La meva fúria ve precisament d’aquí -subratlla-. Es va deixar que passés, i ara la comunitat internacional hauria de sentir un fort sentiment de culpa”.