dijous, 25 d’abril del 2019

la gran festa de la cultura, i el millor dia de l'any


TONI SALA

La gran festa de la cultura, i el millor dia de l’any
Una altra diada de Sant Jordi al país del mal menor
Ara llegim
23|4|2019

M’agrada el Sant Jordi, però per als altres. Entenc la il·lusió per la primavera i la fantasia d’un país enamorat de la cultura, i per això el meu Sant Jordi és, quan tinc tothom concentrat a les parades, anar-me’n al racó més perdut del fons del bosc o tancar-me amb dues voltes de clau a casa i dedicar-me al pur plaer de la pàgina impresa: fins i tot la firma de l’autor m’hi faria nosa.
Sis anys i tres llibres després de la meva última participació en un Sant Jordi i del meu últim “mai més”, la tossuderia de l’editorial aconsegueix que torni a Barcelona. També s’ha de saber cedir. I és clar que és un dia important. “Sort del Sant Jordi!”, et diuen, com si et diguessin: sort de la roda de recanvi! S’arriba a vendre el 25% dels llibres de l’any, és un trimestre concentrat en un dia. Un dia que, a més, pot ploure: a veure si encara seràs un problema. Gràcies a Sant Jordi es poden editar autors com tu. Bé que hi ha el dia de la dona o dels drets humans. És el xantatge de sempre, la igualació a la baixa. Som el país del mal menor.
Em posen a La Central del Raval, en un pati preciós que ara han convertit en un bar. “¿Us vindrà més gent a la llibreria?”, pregunto al llibreter, Joan Flores. “Vindrà més gent”, contesta, sec. Perquè jo ho entengui: i què vol dir, més gent? Mentre estic escrivint aquesta crònica, en un despatx de la mateixa llibreria -una de les més precioses del món, perquè ocupa una antiga capella-, penso què té a veure amb el recolliment de la lectura i amb les restes de sacralitat i silenci del local, tan pertinents per a una llibreria, què té a veure amb el seu gran fons clàssic, la remor de bar que ara l’envaeix, la salsa, les trompetes i la patxanga dels altaveus, que arriben fins aquí.
La meva hora és de quatre a cinc. A les cinc en punt em faran aixecar perquè passi el següent torn d’autors. Firmem junts el cantant de Love of Lesbian, tres autors de novel·la gràfica i jo mateix. Pot semblar exagerat, però escriure una frase de dedicatòria em costa més que escriure una frase d’un meu llibre. Com puc no prendre’m seriosament l’escriptura, si m’hi dedico? Durant aquesta hora, se m’acostaran una dotzena de lectors, la majoria agraïdíssims; han llegit els meus llibres, em reiteren la confiança demanant-me que els firmi l’últim que he publicat, i això és bonic, és clar que sí, però, ¿té res a veure amb la literatura? Quan he anat, jo, a demanar-li a un autor que em firmi? I poca gent trobareu tan agraïda com jo als bons escriptors.
Ser agraït, però, vol dir ser conscient de què s’agraeix. “Cada any és pitjor”, em diu Joan Flores, un dels lectors més competents d’aquest país. “Abans per Sant Jordi hi havia sempre algun premiat més o menys digne, però últimament... Si la literatura catalana continua abaixant el nivell, la gent acabarà passant-se al castellà”.
De la mateixa manera que es depreda el paisatge, es depreda la cultura. Només pels voltants de Sant Jordi i només a Catalunya veig llibres apilats de qualsevol manera al supermercat, posats on s’ha pogut, al mig del passadís, amb els fuets i llonganisses a un costat i les neveres de formatges i iogurts a l’altre. Qui es pot prendre això com un indicador de bona salut cultural, i no com tot el contrari?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada