skip to main |
skip to sidebar
«Cap allà als anys quarantes jo llegia La muntanya màgica, de Thomas Mann. Vaig entrar a l'aula —el gelat seminari d'Història de la Filosofia— i el professor, un home docte, un home savi, un home versat en els més laberíntics problemes de la Metafísica, em va preguntar:
—Què portes aquí?
El volumot de l'Editorial Apolo era escandalosament visible i em vaig explicar.
—L'entens? —em va dir.
Em vaig quedar sorpresa. No se m'havia acudit que podia no entendre'l.
—Suposo que sí —vaig contestar, dubtant, ja no de la meva facultat d'entendre el que m'explicava Thomas Mann en la versió de Mario Verdaguer, sinó de la intenció de l'agressiva pregunta d'aquell home savi.
—Vaig llegir-lo fa temps —em va explicar— i t'asseguro que no s'entén gens. És un llibre desordenat i caòtic, escrit per un home intel·ligent que barreja nicieses amb veritats com temples i amb unes històries sentimentals dignes d'una portera. No en trauràs res de llegir aquest llibre. No comprenc com un home pot escriure tantes pàgines absolutament inútils.»
Maria Aurèlia Capmany. Pedra de toc. Laie, 2018. P. 24.
Llegiu també -----> Set anys a Davos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada