s'editen massa llibres?

MAGÍ CAMPS
S'editen massa llibres?
La Vanguardia
11|12|2019

Les propostes editorials i la demanda conviuen en un cert equilibri

Es publiquen massa llibres? Sandra Ollo, editora de Quaderns Crema i Acantilado, es plantejava la pregunta ahir en una entrevista amb La Vanguardia dient que “es publica tant perquè s’escriu massa” i que “l’excés perjudica el gust lector, i potser banalitza el llibre, que, segons la meva opinió, és un objecte prou important en la història de la cultura per acollir continguts dignes, més del que de vegades es veu per les llibreries”.

Què diuen les estadístiques? El nombre de títols publicats a Espanya és similar al d’altres països de l’entorn, una mica més d’uns 70.000 a l’any. El 2018, després d’un descens d’un 12,7%, es va quedar en 76.202. El que és inferior a la mitjana europea són els exemplars venuts per cada títol, 3.762 exemplars (a França, per exemple, són 5.341). Què hi diu el sector?

ANTONIO MARÍA ÁVILA

“Les estadístiques enganyen”

Antonio María Ávila, president dels editors espanyols, combat la idea que es publiqui massa: “Més títols ISBN tenen al Regne Unit o a França! Les estadístiques són enganyoses, ja que a Espanya tenim una peculiaritat amb els llibres de text, que es produeixen diferents per a cada comunitat autònoma, fins i tot els de matemàtiques.

Això multiplica per 18 comunitats (amb Ceuta i Melilla) cada assignatura de cada curs, i després es torna a multiplicar per idiomes, fins i tot amb el valencià com si fos diferent del català. A França hi ha uns 2.000 llibres de text, i a Espanya, 12.000 sense comptar els universitaris, i això confon les estadístiques”. Per Ávila, “es produeix el que el mercat demana; no hi ha fallides massives d’editorials, que tindrien lloc si hi hagués una distorsió de títols excessius”. Així, “si traiem els llibres de text, els de quiosc i els fascicles, i fem que cada títol només compti una vegada –no una per cada edició diferent o idioma–, ens surten a l’any com a novetat uns 42.000 títols, res de l’altre món”. Fins i tot admetent que es publiqués massa, pregunta: “Qui decidiria el que es deixa de publicar? La nostra història dona una resposta preocupant: l’Església i el poder polític”.

CLARA PASTOR (ELBA)

“Més escriptors que lectors”

“Penso que es publica massa. Tothom es vol expressar, però coses que ningú no vol llegir. Tothom té un blog o un llibre, tothom té una cosa a dir sobre qualsevol cosa, s’ha tret el tap i tothom vol ser escriptor o artista, i és com si hi hagués més escriptors que lectors. Però no estem interessats en el que diuen els altres, com es veu en els debats en televisió: ningú no escolta l’altre. Sorgeixen escriptors que esperen vendre 10.000 llibres, però molt pocs passen de 3.000, que seria una xifra rendible. Així doncs, moltes editorials copen el mercat amb 50 novetats, esperant que les vendes conjuntes sumin una xifra acceptable, que aguanti l’empresa. Tenen la pulsió de trobar alguna cosa bona, però això no surt del fet que cada vegada escrigui més gent. La quantitat emborratxa el gust i eclipsa textos valuosos. Cada dia rebo manuscrits sobre tota mena de coses, però la majoria no en té cap, d’interès. Sostenible? No ho sé. No tinc la vareta màgica, però crec que el model no és bo per a ningú, ni per als lectors ni per als arbres”.

PATRICI TIXIS

“Hi veig coherència”

Patrici Tixis, president del Gremi d’Editors de Catalunya, es manifesta en una línia semblant: “No penso que es pugui dir que es publiqui massa. Cada editorial publica els títols que creu que ha de publicar per ser coherent amb el seu projecte”.

ESTER PUJOL (ENCICLOPÈDIA)

“Potser es llegeix poc”

“Que es publiqui massa és una pregunta recurrent. Algú es preocupa de si es fan massa pel·lícules o obres de teatre? Potser també està bé plantejar-nos si es llegeix poc. L’eclosió de noves editorials augmenta l’oferta i la diversitat, que en una cultura hauria de ser sinònim de vitalitat. En la presa de decisió de publicar un llibre hi ha intuïció, però sobretot experiència, errors i encerts. Escollir és l’ofici de l’editor, i comporta un risc. En la dinàmica d’editorials de tota mida, es corre el risc de no voler deixar-se perdre cap llibre que pugui tenir públic. Qui digui que no té vertigen a l’hora de decidir menteix. En les grans, com que tenen recursos, es poden deixar portar per la idea de provar diversos títols per si l’encerten”.

LUIS SOLANO (ASTEROIDE)

“L’excés de soroll fa que ens perdem coses valuoses”

“Penso que es publica massa, però sempre ha estat així. És un debat cíclic, tot i que hi va haver un descens durant la crisi. Aquest model genera moltes novetats cada any però unes altes xifres de devolució i que els llibres durin poc temps a les llibreries.

L’excés de soroll al voltant de les novetats provoca un efecte perniciós, i és que ens perdem coses valuoses. Mala peça al teler. El de l’edició és un sector madur, on no és gaire costós portar a la llibreria una novetat i confiar que soni la flauta i funcioni”.

EMILI ROSALES (GRUP 62)

“En català, molt per fer”

“Al grup hem racionalitzat l’edició. El que publica cada segell respon a una personalitat, a una línia editorial. I estem obtenint una resposta dels lectors i de la comunitat cultural molt destacable, una sintonia que ens enorgulleix. La llibertat, condició imprescindible per a la creativitat, porta a la riquesa de la diversitat... Si ens referim a l’edició en català, a més a més, encara hi ha camps on queda molt per fer. Des del punt de vista econòmic, en un projecte ampli com el nostre busquem la coherència i la sostenibilitat del conjunt, i això ens permet editar obres que considerem valuoses sense que cadascuna hagi de ser rendible immediatament. Pel que fa a la sostenibilitat, segur que els plantejaments logístics són millorables”.

EUGÈNIA BROGGI (L’ALTRA)

“És un sector fràgil i precari”

“Espanya és un dels països europeus on es publica més i es llegeix menys. Primer, hi ha la particularitat de les dues llengües: normalment hi ha dues traduccions al mercat de la mateixa obra, i això inevitablement fa que es dupliquin els llançaments. A més a més, també hi ha el funcionament pervers editorial, que ve d’aquesta particularitat del nostre sector que permet la devolució: si un llibreter no ven un llibre, el pot tornar a l’editor quan vulgui. I comença el cercle viciós (i perillós): per compensar la devolució d’un títol, en llances un altre, i així equilibres els números. Hi ha un altre funcionament pervers, el financer, habitual en grans empreses editorials: les previsions de facturació, que sovint són irreals i obliguen els editors a publicar encara més títols o més tiratge per poder assolir aquesta facturació, tot i que passada la campanya de Nadal molts d’aquests llibres tornin a les editorials i, per tant, la facturació anual sigui falsa. És un sector fràgil i terriblement precari”.

JORDI PUIG (COMANEGRA)

“El català demana sobreesforç”

“No es publica massa. Tots estem d’acord que hi ha un munt de llibres prescindibles, però no ens posarem d’acord sobre quins són. D’altra banda, el català necessita un sobreesforç de presència per no ser engolit pel castellà (és una victòria col·lectiva quan un bon llibre que no necessàriament serà un gran negoci té una bona traducció catalana alhora que la castellana), i això encara fa més difícil respondre que n’hem de fer menys. D’altra banda, hi ha llibres que els fas per no guanyar ni un duro, i no per falta d’olfacte, sinó perquè creus fermament que són necessaris. Sobre la sostenibilitat, nosaltres aportem la nostra experiència amb el segell de Llibre Local. És essencial treballar amb papers sostenibles, però també cal fer-ho amb criteris de proximitat. És un despropòsit posar segells de papers eco i imprimir a l’est d’Europa o a la Xina”.