«Escolto molta més música que ja havia escoltat abans que no pas música nova. Llegeixo molts més poemes que ja havia llegit abans que no pas poemes nous. En canvi, no puc dir el mateix de les novel·les, ni les pel·lícules, ni el teatre, ni l'assaig. (L'excepció, naturalment, la fan els clàssics.)
No què passa en el poema o en la música, sinó què em passa amb el poema o amb la música. Són arts atemporals d'una manera que no ho són les altres, perquè són arts de la correspondència i la mesura: si afegim o traiem una síl·laba d'un vers o una nota d'una frase, o si hi desplacem algun accent, el ritme claudica i l'error salta a l'oïda. El ritme és un exemple mínim però vàlid: no és sinó repetició, i per tant, per percebre'l, hem de posar en joc la memòria. De fet, la forma mateixa del poema o de la peça musical és una invitació al record exacte, una aptitud de l'obra del cas per fixar-se amb tot detall a la nostra memòria.
[...] Més encara: allà on, en teatre o en novel·la o en pintura, podem preguntar «¿Què passa?» o «¿De què tracta?», en poesia i en música ens correspon de preguntar «¿Com fa?». En música i en poesia, la resposta a la pregunta pel sentit ha de contenir, per força, una remissió a la forma exacta de la superfície de l'obra, o com a mínim un record precís del text o de la melodia. En aquestes dues arts, doncs, el valor de la forma externa l'expressa bé el com, en lloc del què, de la pregunta. I això, per descomptat, vol dir que el principi morfològic que les agermana compleix, abans que res, la funció de fer-les memorables.»
Jordi Cornudella. Les bones companyies. Poetes i poemes. Galàxia Gutenberg, 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada