entrevista a emmanuel carrère

 

LOURDES DOMÍNGUEZ

Emmanuel Carrère: “Experimentar compassió i excusar algú són dues coses diferents”

Avui

26|10|2000

La realitat sobrepassa sovint la ficció. Què pot portar un home a matar la seva dona, els seus dos fills de cinc i set anys i els seus pares?Això és el que intenta explicar L'adversari.

Més que buscar la reconstrucció dels crims comesos per Jean Claude Romand, ¿el que pretenia en el seu llibre era explicar els motius que el van dur a matar la seva família?

El que he intentat és explicar què va succeir en la vida de Jean-Claude Romand, per provar de comprendre què el va portar a acabar matant la seva dona, els seus dos fills i els seus pares. L'adversari no dóna respostes, sinó que més aviat el que em vaig plantejar en escriure'l era que fos una obra que provoqués preguntes en el lector.

A la primera carta que va adreçar a Jean-Claude Romand, li deia: "Als meus ulls, el que vostè va fer no és l'acte d'un criminal ordinari, tampoc és l'acte d'un boig". Què és, doncs?

Per mi és l'acte d'un home posat al límit per unes forces que el sobrepassen i aquestes són les forces que volia mostrar en acció en el meu llibre. Des de molt petit, a Romand l'obligaven a mentir per no entristir la seva mare malalta. Per això crec que Romand estava posseït per una mena de diable que havia devorat la seva vida. De mica en mica, la mentida es va anar apoderant d'ell i va acabar ocupant-ho tot.

Per tant, vostè creu en el diable...

Si acceptem que el diable no té per què ser una instància religiosa, sinó que pot ser una instància psíquica que ens porti a fer el mal, sí. Jo no crec en la reencarnació del diable, ni en un dimoni amb cua i banyes, però sí que penso que pot existir com a instància psíquica. Quan vaig començar a escriure L'adversari, compaginava aquesta feina amb un projecte que s'estava realitzant a França perquè diversos escriptors traduíssim la Bíblia en col·laboració amb teòlegs. A mi m'havia tocat traduir una part on es parlava de Satan i és normal que això m'influenciés.

Per això va titular el seu llibre L'adversari?

A la Bíblia hi apareix en hebreu el nom Satan, que traduït vol dir el mentider, el que menteix als altres i a si mateix. No és un nom propi com ara Belzebú o Llucifer, sinó un nom comú que defineix el diable com a mentider. Amb el títol L'adversari no estic dient que Jean Claude Romand sigui el diable, sinó que faig referència a aquesta instància psíquica, a aquest adversari, a aquesta mentida amb la qual Romand ha hagut d'enfrontar-se tota la vida. Durant tot el temps que vaig estar escrivint aquest llibre, jo també vaig haver d'enfrontar-me a aquesta instància psíquica i, en realitat, a aquest adversari també s'hi haurà d'enfrontar tot lector que llegeixi l'obra. 

Què és allò que el va empènyer a escriure la història de Jean Claude Romand?

Encara que alguns ho puguin pensar, no va ser la curiositat morbosa. El que jo volia mostrar era el decalatge que hi ha entre la imatge que les persones donen de si mateixes davant la resta de la gent i allò que veritablement són. Jean Claude Romand és un cas extrem d'aquesta diferència i m'atreia perquè em permetia parlar d'aquest decalatge sota la forma d'una tragèdia i no des de l'òptica d'una crònica intimista.

Ha afirmat que escriure aquest llibre li ha provocat durant bastant de temps problemes de consciència...

Sí, perquè em preguntava quin dret tenia a escriure aquesta història. Quan un és advocat, procurador, jutge o, fins i tot, periodista té una raó social per apropar-se a una història d'aquest tipus. Però quan un és només un escriptor, es pregunta per què aquest interès en una cosa així, es demana què en pot treure de bo per a la societat. No dic que la literatura només hagi de tenir la funció social de fer el bé. però en aquest cas, em demanava quina era la meva justificació.

Al final vaig vèncer aquests remordiments i vaig continuar amb el llibre, però llavors no trobava la manera justa d'explicar la història. Veia que, si abandonava l'obra, em sentia alleujat, però al mateix temps sabia que havia d'acabar-la, perquè, si no ho feia, no seria capaç d'escriure res més. He treballat en el llibre set anys.

Acaba de dir que no trobava la manera justa d'explicar la història...

Jo volia escriure un llibre de la manera més objectiva possible i per això, en un principi, vaig renunciar a escriure en primera persona, a intervenir en el text. Però em vaig adonar que el text resultant semblava fals. Fins que vaig veure que parlar en primera persona paradoxalment era l'única manera de ser objectiu que tenia. Així que jo, com a redactor i filmador, apareixo en la història per relatar les meves percepcions i les meves inquietuds, i gràcies a aquest fet el text és més honest de cara al lector. A més a més, per a mi mateix, la primera persona em permetia encara que sembli contradictori, allunyar-me dels fets, no ser devorat per la història.

Ha pres com a model l'obra A sang freda, de Truman Capote?

A sang freda és un llibre boníssim, que vaig llegir amb admiració i que segurament per això mateix em deu haver influït. Però són dues obres totalment diferents: a través de la descripció d'uns assassinats, A sang freda vol fer un fresc de la societat nord-americana, mentre que L'adversari se centra en el cas concret d'una única persona. En aquest sentit, no és tan ambiciós.

La seva principal font d'informació ha estat el dossier d'instrucció del cas Romand i no pas les seves entrevistes amb el mateix condemnat o amb gent del seu entorn. Com és que no ha recorregut més als testimonis orals?

Perquè ni per un segon vaig pensar que Romand em confessaria coses que no figuressin al dossier d'instrucció. El van interrogar durant 250 hores i el seu procés va durar deu dies molt intensos, o sigui que tota la informació estava en aquest dossier.

Respecte a les entrevistes amb gent del seu entorn, només n'he fet a aquella gent que es mostrava accessible, però no m'he dedicat a entrevistar d'una forma sistemàtica.

Jean Claude Romand ha llegit L'adversari?

Sí, el va llegir molt poc abans de la seva publicació. Li vaig dir que el text era definitiu, que no canviaria res encara que ell ho desitgés. Això era essencial per a mi, fins i tot en el cas que apuntés rectificacions absolutament superficials com ara que el cotxe en lloc de ser verd era blau. Preferia assumir els meus errors abans que transmetre la seva veritat en lloc de la meva.

Per què?

Per una raó molt simple: perquè la seva veritat només podia ser dita per ell mateix. Jo puc parlar per mi, no per ell. En certa manera, la tragèdia d'aquest home ha estat sempre que ell no ha pogut mai parlar en primera persona i no volia ser pas jo qui li prengués aquesta veu pròpia. Fer-ho seria una cosa moralment i literàriament criminal, fins i tot si ell m'ho hagués demanat.

¿Romand li ha fet alguna vegada algun comentari sobre el llibre? 

Sí, m'ha dit que creu que és un llibre honest i seriós i que allò que més el molesta de l'obra és la incertesa que reflecteix sobre la seva fe religiosa.

Després d'haver llegit L'adversari, ¿creu possible que el lector tingui compassió de Jean Claude Romand? 

Sí, de fet, espero que en tingui. Però també voldria distingir clarament entre el fet d'experimentar compassió per algú i el fet d'excusar-lo, perquè són dues coses que no tenen absolutament res a veure.

Recordo que durant el procés l'advocat general va començar el seu requisitori dient: "En aquest tribunal hem parlat de compassió, jo, per la meva banda, em guardo la compassió per a les víctimes". Puc comprendre perfectament el seu punt de vista, que em sembla honorable i socialment respectable de totes totes. Però al mateix temps, ¿una compassió que només es reserva per a les persones que en són dignes, és veritablement compassió?

Però intentant comprendre un 'monstre', no creu que l'ha convertit en una víctima?

Penso que he provat de mostrar que Jean Claude Romand no és un monstre. Hi ha coses que percebem com a monstruoses. De fet, els seus actes són monstruosos. Però quan parlem de monstruós, normalment ens referim a alguna cosa més enllà de la humanitat. Tenim tendència a exiliar fora de la humanitat fets i accions que en veritat són humans. En canvi, jo crec que fer-los continuar sobre el terreny humà és positiu. I això no implica que jo hagi fet de Jean Claude Romand un heroi, sinó que simplement he mostrat que la seva és una història humana, que ell és humà. Penso que tot allò que engrandeix l'espai de la humanitat és terreny guanyat.

No creu que el seu llibre sigui una novel·la, ni un testimoniatge, ni una biografia. Què és, doncs, un relat?

Més que un relat, és un informe. Philip K. Dick deia que els seus llibres no eren novel·les de ciència-ficció, sinó informes. Amb aquesta obra, jo he tingut la mateixa impressió.

També haig de dir que després de portar el manuscrit al meu editor, em va entrar el pànic, perquè vaig tenir la impressió que havia escrit una cosa dolenta, que m'havia deixat fascinar per una història monstruosa. Em vaig deprimir bastant. Però després, he vist que la gent aprovava aquesta fascinació i de mica en mica aquest sentiment de culpabilitat s'ha anat difuminant. De la vergonya, he passat a l'orgull, perquè m'he adonat que L'adversari és un llibre que té valor per a altres persones.

La inserció en el llibre amb el seu nom veritable de Catherine Erhel, la periodista del diari Libération que va cobrir el judici de Jean Claude Romand, li va provocar alguns problemes a França...

Sí, vaig coincidir amb ella en el judici i al llibre la mostrava com una dona plena de ràbia que no hauria estat hostil al restabliment de la pena de mort per a cretins com Romand, en paraules seves. Catherine Erhel va demanar la meva rectificació i jo i el meu editor vam decidir retirar el seu nom de les edicions franceses posteriors i de les traduccions que se'n fessin. Per això a la versió catalana i castellana hi apareix amb el nom fals de Martine Servadoni.